II. El retraïment de l’efectivitat pública
En el curs d’aquestes pàgines hem anat estudiant les veritables causes que determinen l’adveniment de les dictadures, cosa que ens permetrà de limitar-nos a uns breus comentaris de les opinions expressades pel nostre autor sobre aquest punt en el capítol IX de la seva obra.
Fent honor al seu mètode abstracte i idealista, el senyor Cambó s’explica les causes de l’adveniment de les dictadures basant-se en consideracions purament subjectives. A un home habituat a estudiar els fets valent-se del mètode objectiu, materialista, els raonaments d’aquest gènere senzillament el desconcerten i li produeixen el mateix efecte que li causaria, per exemple, un geòleg explicant els terratrèmols per la dolenteria humana.
Hi ha concepcions idealistes que, per la mestria amb què han estat bastides, per l’harmonia de les seves parts integrants, per la seva lògica externa, produeixen, malgrat la seva inconsistència fonamental, una impressió de solidesa. Així succeeix, per exemple, amb els sistemes de la filosofia clàssica alemanya, i molt assenyaladament, amb l’idealisme dialèctic de Hegel.
En el senyor Cambó el que us colpeix és, per dir-ho així, el caràcter casual, caòtic, de les seves concepcions. No hi trobareu un pensament estructurat, organitzat, sinó idees, o, per dir-ho més pròpiament «pensades», sense cap lligam entre elles. En el llibre que comentem hi ha, és cert, una idea fonamental, la necessitat de la dictadura burgesa extralegal, però aquesta idea té, en la concepció del nostre autor, molt més a veure amb la mentalitat d’un guàrdia civil que amb la filosofia o la política.
Combatre una ideologia adversa és relativament fàcil quan hom es troba cara a cara amb un sistema estructurat. La tasca és molt més difícil quan cal combatre’s amb idees o «pensades» aïllades, inconnexes, que no es recolzen en fets, com és el cas pel que es refereix al senyor Cambó.
Aquestes consideracions estan dictades per la necessitat de justificar-nos una vegada més davant el lector pels defectes d’exposició que forçosament remarcarà en aquestes planes i que ens són imposats pel caràcter polèmic del llibre. De no haver de seguir pas a pas els arguments del nostre preopinants hauríem sotmès els nostres a un pla rigorós, construït sobre una base completament distinta. Reclamem, doncs, novament, la indulgència del lector.
On radica, segons el senyor Cambó, la causa principal de la facilitat de l’adveniment de les dictadures?
«Els homes, els homes que ocupen un pla elevat -diu- poden ésser dividits en dues categories, que no exclouen, ans consenten, posicions intermèdies, però totes elles més o menys pròximes a una de les categories expressades: els contemplatius i els homes d’acció. Els primers tenen un esperit predominantment analític, i els segons el tenen predominantment sintètic. Els primers escriuen la història; els segons la fan» (p. 120). El defecte corrent dels primers és, segons el nostre autor, la vanitat; els segons han de tenir com a qualitat essencial l’ambició. «El comandament, en totes les seves manifestacions, és funció dels segons; els primers en són els analistes, els crítics, i de vegades els orientadors» (pàg. cit.). En què consisteix l’ambició? -es pregunta l’autor de Les Dictadures-. «En el desig irresistible d’un home de provar la seva potència, la seva superioritat, amb l’empenta del seu esforç». A l’ambició -continua- en tots els temps s’han ofert dos camps per a actuar: el dels afers públics i el dels afers privats. Durant un cert període, els temperaments d’acció «es partien els afers públics i els afers privats». Després «amb la formació dels grans Estats moderns», el camp dels afers públics s’eixamplà. Fins a la revolució francesa, el camp esmentat era gairebé reservat a les classes superiors. Però, amb la revolució, els homes d’acció de la classe mitjana «es senten temptats per la política». Aquests darrers anys, però, s’observa un fenomen contrari. Els homes d’afers han adquirit la primacia sobre els homes públics. «Fa mig segle que, en un país, els ministres, ex-ministres i generals eren molt més nombrosos que els milionaris. Avui els milionaris abunden més que els coronels, els magistrats i els canonges» (p. 124). «La consideració social segueix avui la consideració econòmica» (p. 125). És potser això, «aquesta minva considerable de vocacions polítiques», la «causa principal del fàcil adveniment de les dictadures i, indiscutiblement, de la facilitat amb què es mantenen en el poder» (p. 126). Per què? Perquè com que les funcions públiques han esdevingut secundàries, ningú no té interès, puix que «ningú no es sent condemnat a una veritable decapitació social» (p. 127), a enderrocar la dictadura. Els homes públics troben un camp amplíssim en les activitats privades, és més, la dictadura els crea àdhuc una «situació envejable».
Heus aquí resumida l’explicació que dóna el nostre autor d’una de les causes de la facilitat de l’adveniment de les dictadures.
En lloc de cercar l’explicació del fenomen en les realitats econòmiques i històriques, el senyor Cambó en cerca la causa en... les diferències temperamentals dels homes. Es pot imaginar res de més absurd? Com si fossin els homes els qui determinen, essencialment, la marxa dels esdeveniments i no el complex de circumstàncies d’ordre econòmic o social el que provoca l’aparició de cabdills que són, per dir-ho així, el braç dret de la història.
Però àdhuc deixant de banda aquest defecte fonamental de la concepció del senyor Cambó, la realitat no tan sols no en confirma la justesa, ans al contrari, en demostra tota l’arbitrarietat i tota la inconsistència.
En primer lloc: ¿pot establir-se aquesta classificació en «homes contemplatius» i «homes d’acció», «homes de temperament predominantment analític» i «homes de temperament sintètic», homes vanitosos i homes ambiciosos?
El tipus més corrent de cabdill que ens ofereix la història és l’home que reuneix precisament totes dues característiques. ¿Pot dir-se que Luter, Robespierra, Marat, Cavour, Mazzini, Marx, Lenin, Trotski, Pi i Margall, Salmerón, i tants altres, grans figures de cabdills, hagin estat homes unilaterals? ¿És cert, per altra banda, que la seva ambició hagi obeït al «desig irresistible» de «provar la seva potència, la seva superioritat»? En aquestes personalitats trobem reunits, amb una admirable harmonia, l’esperit especulatiu i la voluntat d’acció, determinada no pel «desig de provar la seva potència», sinó per les forces socials de què han estat històricament l’expressió i l’instrument.
Ben entès, no fóra difícil trobar exemples de cabdills que han jugat un gran rol i que han estat predominantment homes d’acció (Cromwell, Napoleó, Mussolini, etc.) o, a la inversa, homes contemplatius, d’«esperit analític» (Rousseau, els enciclopedistes francesos) la influència dels quals ha estat enorme. Però aquest fet no confirma la tesi del senyor Cambó, ans al contrari, la contradiu; l’essencial, en les grans transformacions dels pobles, no són els «temperaments» dels homes, sinó les forces socials de les quals són l’expressió o l’instrument, o l’instrument i l’expressió alhora.
Partint, com parteix, d’una concepció apriorística falsa, tota la construcció del nostre autor s’esfondra com un castell de cartes.
Això ens estalvia, en gran part, la tasca de demolir-la, més que més que en les pàgines que hem dedicat a la crisi de la democràcia hem estudiat ja les causes que expliquen el desprestigi de les institucions parlamentàries i ço que el senyor Cambó anomena «l’èxode constant de la política als negocis» (p. 126). Repetim-ho; el fet que s’explica pel desenrotllament formidable del capital financer, que ho abassega tot i es subordina riqueses, homes i institucions. No és que l’home públic hagi cedit el lloc a l’home d'afers, que la vida política i la «vida dels negocis» estiguin separades, com pretén l'autor de Les Dictadures, per una mena de muralla, sinó que l’una i l’altra estan tan estretament lligades que es fonen.
La política, en realitat, no es fa als parlaments ni als governs dictatorials, sinó als consells d’administració de les grans empreses financeres. El senyor Cambó en sap pràcticament alguna cosa. I dictadors i diputats no són més que uns titelles moguts pels grans capitalites, els quals, contràriament a l’absurda asseveració del leader regionalista, són molt menys nombrosos que «els ministres, ex-ministres i generals» (p. 124), però disposen de la força efectiva, de tots els ressorts que mouen el mecanisme de la societat moderna. Els homes públics, en refugiar-se en l’activitat privada, no sols no es retreuen de la vida política, sinó que pràcticament hi prenen una participació més activa que mai.
El que facilita l’adveniment de les dictadures no és la tendència personal a abstenir-se de l’activitat política, sinó els interessos del gran capital, disposat a defensar la seva dominació per tots els mitjans legals quan emprar-los no constitueix un perill, i extralegals quan els primers no ofereixen prou garanties per a aqueixa dominació.
Cal afegir, per cloure aquests comentaris, que els exemples històrics citats pel senyor Cambó no fan més que confirmar el fet essencial que la intervenció directa o indirecta de les classes dominants en la vida pública està condicionada sempre pels seus interessos.