VI. El feixisme al poder
En assolir el poder, el feixisme no trigà a palesar el seu veritable caràcter: no era pas a lluitar contra el gran capitalisme que havia tingut -com s’imaginaven ingènuament les masses petit-burgeses- sinó a defensar-lo per damunt de tot. De la propaganda demagògica de la primera època no en quedava res. L’exèrcit permanent, naturalment, no fou suprimit i l’aparell de repressió de l’estat fou reforçat mitjancant la creació de la milícia feixista i l’augment monstruós de les forces de policia; en lloc de la confiscació dels beneficis de guerra, foren suprimits una sèrie d’impostos que gravaven les classes riques, es concediren subvencions fabuloses a empreses tals com l’«Ansaldo», que havia fet fallida com ja sabem, les càrregues fiscals, en forma d’impostos directes i indirectes, caigueren sobre els obrers i la pagesia pobra, es reduïren els salaris, les pensions als funcionaris i als invàlids de la guerra, fou abolida la llei sobre els lloguers, que posava un fre a la cobejança dels propietaris, l’atur forçós augmentà en proporcions paoroses, etcètera, etcètera.
Del 1922 ençà el feixisme ha anat accentuant la seva política descaradament favorable als interessos del gran capital, política coberta per frases pomposes i una teoria migradíssima els principis bàsics de la qual són la primacia de la idea de pàtria i la col·laboració de totes les classes en l’interès de la «nació» (és a dir, de la gran burgesia).
El caràcter d’aquest estudi, que ens imposa certes limitacions, ens impedeix d’aturar-nos en l’anàlisi detallada de la política del feixisme durant els set anys i mig que porta de govern. Per aquest motiu ens limitarem a comentar breument, per tal de no desviar-nos massa de la finalitat especial polèmica d’aquest llibre, els principals judicis exposats pel senyor Cambó sobre aquest punt.
Com hem vist més amunt, l’autor de Les Dictadures presenta el feixisme com un intent ardit de cercar noves fórmules (p. 50). Si per noves fórmules el nostre autor sobreentén nous termes convencionals per ornar de frases llampants el contingut veritable de la política feixista -la defensa dels interessos de la gran burgesia per tots els mitjans, legals o extra-legals- estem completament d’acord. I si és així, no es pot parlar de revolució feixista, com ho fa repetidament el nostre preopinant, puix les revolucions no cerquen noves fórmules, sinó que destrueixen les bases econòmiques i socials del règim existent per tal de crear-ne de noves. La fórmula no és anterior, sinó posterior a la revolució.
El tret característic fonamental del feixisme és el menyspreu absolut de la democràcia,[36] i, en aquest sentit, no ha innovat res. Mussolini ha tingut predecessors que, en aquest terreny, no poden envejar-li res. L’única innovació introduïda pel «duce» ha consistit en envernissar la seva brutalitat antidemocràtica amb una pseudo-ideologia en la qual es troben fórmules tals com la que sosté que «la llibertat no sols és un dret, sinó un deure», i que tenen una analogia sorprenent amb les curioses divagacions del senyor Cambó sobre la democràcia-dret i la democràcia-deure. En essència la ideologia mussoliniana no conté res de nou. «Què ha dit de nou Mussolini -diu un escriptor rus[37]- que hom no hagi oït ja dels llavis de l’anglès Besconfield o de l’obscurantista rus Pobedonòssets? Tots ells rebutjaven indignats el materialisme, la lluita de classes, l’ateisme, tots ells eren uns «idealistes» purs, uns patriotes i uns creients profunds. Si els feixistes italians, en comparació amb ells, poden vanar-se de mèrits particulars pel que fa a la lluita contra el moviment obrer, i si en aquesta esfera han dit alguna cosa nova, ha sigut únicament en el terreny del terror blanc organitzat des de l’estat».
Cap dels governants reaccionaris d’Europa, Besconfield, Bismarck, Poincaré, Crispi[38] no ha aspirat a governar sense oposició. Fins al 1925, el «duce» s’esforça també a obtenir la col·laboració dels altres partits, i no sols al parlament, ans encara al govern mateix. Dotat de prou intel·ligència política per no ignorar que, en realitat, la lluita estava entaulada entre dues fraccions de la burgesia, una més decidida i una altra més vacil·lant, i que, en el fons, entre el feixisme i els partits democràtics hi havia una identificació completa pel que feia a la intangibilitat del règim capitalista, es mostra disposat a fer certes concessions a aquests darrers. Si els partits d’oposició burgesa fracassaren sorollosament en llur intent de resistència, que, com fa observar justament el senyor Cambó, arribà al punt culminant després del vilíssim assassinat de Matteotti, fou perquè les grans masses populars, que pretenien representar, no els sostingueren. Mussolini ho sabia prou bé que l’oposició no es recolzava en aquestes masses i, per això, amb una habilitat remarcable, aleshores que es convencé que podia prescindir de la col·laboració de l’esmentada oposició sense perill pel règim feixista, després de mantenir una actitud conciliadora en els moments en què la commoció era més forta al país, donà el cop de gràcia als seus adversaris polítics.
Fou així, i no per les raons purament subjectives adduïdes per l'autor de Les Dictadures (pp. 108-110), que el «duce» es veié empès a instituir el monopoli del partit feixista. «A partir d'aquell moment -diu el senyor Cambó- aplicant la fórmula de Lenin, tot el poder passà a tot el feixisme» (p. 111). Bo i reservant-nos per més endavant exposar les diferències essencials existents entre la concepció feixista i la concepció comunista, no podem deixar de consignar ací l’absurditat d’aquesta comparació. La fórmula de Lenin no era «tot el poder al comunisme», sinó «tot el poder als soviets», és a dir, a les organitzacions no del partit, sinó a les de totes les masses treballadores del camp i de la ciutat, organitzacions forjades per aquestes masses mateixes en el foc de la revolució.
Un cop examinada l’evolució del feixisme al poder, des de la fórmula de col·laboració amb els altres partits a la del monopoli absolut, ens resta donar un cop d’ull als dos aspectes fonamentals de l’actuació del govern de Mussolini: la política econòmica i la política social.
Quina ha sigut, segons el senyor Cambó, la política feixista en el primer d’aquests dos aspectes? Val la pena de reproduir íntegrament el paràgraf que, en el seu llibre, dedica a aquesta qüestió:
«En el règim de la vida econòmica -diu- el feixisme ha seguit, després, com abans de 1925, una direcció absolutament oposada a la de Rússia i a la d’altres dictadures, assenyaladament la d’Espanya. No sols ha respectat el camp d’acció de la iniciativa privada» o, per dir-ho en altres termes, a no oposar cap entrebanc al lliure desenvolupament del capitalisme industrial. Ja en el seu discurs pronunciat el 18 de març de 1923 al segon congrés de la Cambra de Comerç Internacional, celebrat a Roma, Mussolini proclamava la resolució del seu govern d’obrar d’acord amb aqueixa política de no intervenció i de «renúncia per l’estat a les funcions econòmiques, per a les quals no és competent».[39]
Però política de no-intervenció no vol dir política d’inhibició. El govern feixista no es limita a «deixar a la iniciativa privada el seu lliure joc»,[40] sinó que la fomenta per mitjà d’una política d’intervenció directa. Esborrar d’un tret de ploma 300 milions de lires d’impostos que havien de pagar els capitalistes italians o fer un present de 400 milions a l'Ansaldo -dos dels primers actes realitzats en el terreny econòmic per Mussolini- no creiem que pugui ésser considerat com una prova d’inhibició.
Amb ajut d’un sistema fiscal inspirat en el propòsit ben concret d’afavorir els interessos del gran capital, el govern feixista ha protegit eficaçment el procés de concentració de la indústria, de l’agricultura, del comerç i de les banques, que durant aquests darrers anys ha donat un gran pas endavant, i ha expropiat milers d’industrials mitjans i petits i de pagesos. Interessat -com la plutocràcia que representa- en el desenvolupament industrial del país, no té res de sorprenent -si es considera la insuficiència de recursos a l’interior d’aquest darrer per a accelerar la industrialització- que no hagi oposat, com fa remarcar l’autor de Les Dictadures, «ni una restricció al desenvolupament de les indústries, ni una limitació a la lliure concurrència interior, ni un entrebanc a l’entrada de capitals exteriors» (p. 113).
Ja des dels començos mateixos de la seva gestió, el govern de Mussolini pren una sèrie de mesures encaminades a fomentar el desenvolupament del capitalisme indígena i afavorir la penetració de capitals estrangers mitjançant l’abolició dels impostos crescuts que pesaven anteriorment damunt d’ells. La política d’inflació, per altra banda, provocà, durant els anys 1924-1925, un període de relatiu progrés industrial. Però la reforma més significativa realitzada en aquest terreny és la instituïda pel decret del 29 de març de 1923. A Itàlia existeix un consorci privat que persegueix com a fi sostenir a l’alçària deguda el curs dels valors industrials. Aquest consorci, abans del cop d'estat feixista, gaudia d’un crèdit limitat. Amb el decret al·ludit, Mussolini ordena la supressió de totes les limitacions a què fins aleshores es veia subjecte el crèdit de l’estat a aqueix consorci. Si es tenen en compte la desvalorització de la lira en aquella època i les proporcions extraordinàries adquirides per la inflació, hom haurà de coincidir forçosament amb l’opinió expressada per un economista italià segons la qual aqueixa reforma, que «posava a disposició de la plutocràcia italiana -a compte de la classe obrera i de la petita burgesia- gairebé tots els excedents del tresor, posa al descobert en tota la seva nuesa l’essència de classe del programa político-financer del feixisme italià».[41]
La política econòmica del govern de Mussolini pot, doncs, resumir-se així: no-intervenció quan aquesta pot constituir un entrebanc als interessos del gran capital, intervenció enèrgica per tal d’estimular el desenvolupament independent d’aquest últim.
L’experiència italiana ha vingut a demostrar una vegada més que l’estat és sempre un instrument posat al servei dels interessos d’una classe determinada, que l’estat neutre, col·locat al marge de les classes, no existeix ni ha existit mai.
El senyor Cambó, que, gràcies al caràcter esquemàtic de la seva exposició, ens ha privat del plaer d’admirar la seva habilitat en demostrar-nos aqueix caràcter neutre de l’estat italià, compara la política econòmica del feixisme amb la de la Rússia soviètica i la d’Espanya de la dictadura. És de doldre que, en aquest cas, el nostre autor hagi considerat també possible sortir-se del pas amb una simple afirmació. Examinem-la breument.
Que «en el règim de la vida econòmica, el feixisme... ha seguit una direcció absolutament oposada a la de Rússia» (p. 113) és una veritat axiomàtica. Ara, que l’oposició no consisteix en el fet que a Itàlia es practiqui una política de no intervenció i a Rússia una política d’intervenció, sinó en el fet que la de l’estat feixista persegueix com a fi consolidar el sistema capitalista i la de la república soviètica arrencar-lo de soca-arrel, la qual cosa constitueix «dues grans diferències», com es diu humorísticament a Rússia. El caràcter antagònic dels fins perseguits per aquests dos règims hauria d’excloure’ls de tota comparació en el sentit que ho fa l’autor de Les Dictadures. Però, com si amb això no n’hi hagués prou, el nostre preopinant clou el seu judici sumari sobre la política econòmica del feixisme italià amb una frase atribuïda a un «delegat oficial bolxevic», tan inepta, que posem en dubte la seva autenticitat, tret que l’esmentat «delegat oficial» no s’hagués mofat del seu interlocutor.
Que al bolxevisme no li restaria res a fer, en l’ordre econòmic, el dia que s’implantés a Espanya? (car és indubtable que l’al·lusió es refereix al nostre país). L’afirmació és tan absurda, que constitueix, en certa manera, una ofensa al lector haver de rebatre-la. El principi essencial de la política econòmica del bolxevisme és l’expropiació de la burgesia i dels grans propietaris agraris. Si en aquest terreny al bolxevisme no li restés res a fer, això voldria dir que el govern de Primo de Rivera havia ja efectuat aquesta expropiació. I ens sembla que no fou pas ben bé amb aquest fi que el general realitzà el seu cop d’estat.
Quina fou, en realitat, la política econòmica de la dictadura espanyola? Una política inconstant, incerta, vacil·lant, com ho era la nostra economia -i continua essent-ho-, com ho era -i continua essent-ho- la nostra situació política.
Nascuda en un país que troba en un estat de crisi econòmica permanent -resultat del desenvolupament poc considerable de la indústria, del seu retard tècnic, de la manca de mercats exteriors, del pauperisme que restreny el mercat interior, així com de la forma antediluviana d’explotació de l’agricultura-, en un país en el qual la burgesia industrial és encara feble i es troba en contradicció amb un sistema de propietat agrària en el qual ocupa un lloc important el latifundi, en un país en el qual predomina l’economia petit-burgesa i no hi ha cap partit polític de classe organitzat sòlidament, la política econòmica de la dictadura, bé que, naturalment, al servei de les classes privilegiades, no podia deixar d’estar plena de contradiccions. És així que a una política estrictament proteccionista succeïen mesures favorables a la penetració dels productes estrangers o a certs grups del capital financer internacional. La dictadura, que no es recolzava en cap base més o menys ferma, la cercava ara en uns elements econòmics ara en altres, encara que fos a compte de fomentar el procés de descomposició de l’economia espanyola. Aquest joc no podia durar, i aquesta fou una de les causes fonamentals de la caiguda de la dictadura.
Però retornem a l’obra del feixisme italià al poder per tal d’examinar breument la seva política social, a la qual el senyor Cambó dedica molta més atenció que a l’econòmica.
La política social del govern feixista està, naturalment, condicionada per la política econòmica i, per consegüent, subordinada al fi essencial del règim: servir els interessos del gran capital. En aquest sentit, que és el que veritablement té importància, la política social del feixisme no ha fet, contràriament al que pretén el senyor Cambó, «moltes ziga-zagues» (p. 114), sinó que ha seguit una línia dreta. Com d’habitud, el seu veritable caràcter hom ha provat de cobrir-lo sota la faramalla retòrica i la demagògia més impúdica. El feixisme ha imposat els més grans sacrificis a la classe obrera no en nom, no cal dir-ho, dels interessos de la burgesia, sinó en els de «la nació», de «la producció». Govern antiobrer? No, afirmaven i continuen afirmant els feixistes, sinó govern «italià», govern al marge de les classes, que sotmet els interessos particulars als interessos superiors de l'estat. «Cap privilegi a la burgesia -declarava Mussolini en el seu primer discurs al parlament després del cop d’estat-, cap privilegi a les classes treballadores, sinó tutela de tots els interessos que s’harmonitzen amb els de la producció i els de la nació.» «En el sistema feixista -deia el 22 de juny de 1926- els obrers no són ja explotats, sinó uns col·laboradors de la producció.»
De vegades, però, Mussolini no pot contenir certes expansions de sinceritat, i així, el 9 de juny de 1923, declarava obertament al senat que el feixisme era un moviment «antisocialista i, per consegüent, antiobrer».
Als treballadors no els calia aquesta declaració del «duce» per convèncer-se’n. Les violències contra el moviment obrer, la destrucció d’organitzacions creades com a resultat de dècades d’esforços i de combats, el règim de terror establert a les fàbriques, els atemptats permanents i sistemàtics a la situació material i jurídica de la classe treballadora han estat més eloqüents per a aquesta darrera que tota la fraseologia inflada dels feixistes.
Gràcies al sistema corporatiu els sindicats s’han convertit en un engranatge més de la màquina estatal burgesa. Els contractes col·lectius de treball estipulats immediatament després de la proclamació de la famosa «Carta del Treball» que provocà l’admiració justificada de la burgesia i dels socialistes reformistes de tots els països, establiren la reducció d’un 20 per 100 dels salaris de dos milions d’obrers, reducció particularment sensible pel fet que a Itàlia, àdhuc en els moments de més puixança del moviment obrer, els jornals han estat sempre molt inferiors al mínim vital necessari. Ultra això, un dels primers resultats de l’anomenada reforma corporativa fou el llicenciament de 51 mil ferroviaris i de 32 mil obrers d’altres categories. Ajuntem que la jornada de treball de 9 hores és un fenomen normal i la de 10 un fenomen molt corrent. L’única mesura aparentment favorable als treballadors ha estat la introducció de l’assegurança social obligatòria. La premsa feixista, no cal dir-ho, va moure un gran aldarull a l’entorn d’aquesta reforma, efectuada, en realitat, a les costelles dels obrers, puix que el fons de l’assegurança està constituït en un 50 per 100 per les cotitzacions d’aquests últims.
Ens sembla que n’hi ha prou amb aquestes quantes dades per donar una idea del veritable sentit de la política social del feixisme italià.
D’aquesta política l'únic que mereix l'atenció del senyor Cambó és allò que ha estat realitzat en l’aspecte de les funcions, estructura i drets dels sindicats feixistes, concedint, com de consuetud, una importància exclusiva a les disposicions d’ordre purament formal. A les reduccions de salaris, que considera «indispensables per a l'ajustament de preus» (p. 117), no els concedeix més que una importància secundària. A la jornada de treball no hi fa la més petita al·lusió. Aquestes qüestions deuen semblar ben míseres a un home que sent un interès tan «espiritual» per la finança. En la seva exposició, d’altra banda extremadament confusa, no hi trobareu ni una sola indicació destinada a esclarir l’orientació fonamental del feixisme en l’esfera de la política social. Si hi cerqueu un judici concret sobre aquesta darrera no sereu pas més sortosos, bé que una experiència d’uns quants anys, a bastament rica, forneixi tots els elements necessaris per a formar-se una opinió. Això no vol dir, naturalment, que el senyor Cambó no se l’hagi formada. El que hi ha és que, fidel al seu procediment, tendeix sempre a velar-la. «Avui, de fet -diu- estan suprimits a Itàlia els conflictes socials, com ho estan a Rússia; i els avantatges que l’economia italiana ha obtingut de la desaparició de vagues i lock-outs són innegables» (p. 118). Aquí, per al leader regionalista, el que té importància és destacar el fet que a Itàlia, sota el règim feixista, hagin desaparegut, segons ell, les vagues, fet que constitueix un dels arguments sempre a punt d’ésser utilitzats en favor de la dictadura. Les reserves sobre les durades d’aquestes avantatges, sobre els resultats que puguin tenir en «la minva de l’esforç individual, tant de patrons com d’obrers» tenen un valor purament secundari i estan destinades a atenuar el caràcter massa categòric de l’afirmació, car, no oblidem que el nostre autor es presenta exteriorment com a adversari de la dictadura.
¿Cal fer remarcar, per altra banda, una vegada més, l’absurditat de comparar Itàlia amb Rússia? A Rússia, de fet, estan suprimits els conflictes socials, o, per dir-ho amb més propietat, els conflictes entre patrons i obrers, per la raó ben senzilla que la classe patronal existeix en proporcions tan mínimes, té un pes específic tan insignificant en l’economia del país, que no val ni la pena d’anomenar-la. I així i tot, no es pot dir que els conflictes hagin desaparegut completament. Durant aquests darrers anys en les comptadíssimes empreses de caràcter privat que existeixen, s’han produït vagues més d’una vegada, amb la particularitat que mentre a Itàlia, en cas de vaga, tot l’aparell de l'estat i de les corporacions -terme que, sigui dit de pas per esvair una de les confusions habituals del senyor Cambó és sinònim de «sindicats»- són incondicionalment posats al servei dels patrons, a Rússia l’estat i els sindicats són els instruments més eficaços de què es val la classe obrera per a la lluita contra el patronat. Fem remarcar finalment que, si a conseqüència del terror feixista i de la desfeta del moviment revolucionari, a Itàlia el nombre de vagues és menys considerable que abans del cop d’estat de les «camises negres», no és cert que no es produeixi cap conflicte social. «El desig dels feixistes d’evitar les vagues -diu un escriptor alemany filofeixista-[42] no ha significat la seva cessació.»
En efecte, l’explotació duríssima de què són víctimes els obrers italians a conseqüència de la «benefactora» (per als patrons) política «nacional» del govern feixista provoca sovint agitacions i vagues. Així, per exemple, a mitjan 1927, entraren en moviment contra l’anunciada disminució dels salaris en un 20 per 100 no menys de 400.000 obrers.[43] El govern aixafà el moviment adoptant mesures severíssimes de repressió, però el secretari general del partit feixista, Augusto Turati, es veia obligat a enviar, el mes d’octubre, una circular als prefectes en la qual aconsellava als industrials de suspendre la segona reducció dels salaris en un 10 per 100 que s’havia anunciat. Durant els anys 1928 i 1929 les proporcions del moviment han estat menys considerables, com a conseqüència de la repressió, que afeblí el proletariat, i de la política més prudent de la CGT[44] que ha preferit, en el període actual, consagrar principalment les seves forces a un treball d’organització per tal de preparar nous atacs amb més garanties d’èxit.
Un dels fets més característics d’aquest moviment fou que tingué una repercussió en els rengles mateixos dels sindicats feixistes. El fet té una explicació ben senzilla, però val la pena d’aturar-s’hi.
Els sindicats feixistes no han estat mai populars entre el proletariat, el qual, a desgrat de les decepcions sofertes i de les repressions terribles de què ha estat víctima durant aquests darrers anys, no ha perdut el seu sentiment de classe i espera ansiosament l’hora de la revenja. El feixisme ha emprat tots els mitjans per conquistar-lo. Tot ha estat endebades: la classe treballadora no considera ni considerarà mai les corporacions com a organitzacions pròpies.
Krupskaia conta en les seves memòries que Lenin, durant els anys de negra repressió que seguiren la revolució russa del 1905, aleshores que totes les organitzacions revolucionàries havien estat destruïdes i el partit estava desmembrat, amava repetir una cançó patriòtica alsaciana que feia:
«Vous avez pris Alsace et Lorraine
Mais malgré vous nous resterons français;
Vous avez pu germaniser nos plaines,
Mais nôtre coeur vous ne l'aurez jamais!»
Heu destruït les nostres organitzacions -podrien dir avui els obrers italians; però romanem fidels a la nostra classe; heu pogut inscriure’ns als sindicats feixistes; però el nostre cor no el tindreu mai.
La força numèrica dels sindicats feixistes és completament fictícia. No és cert, com afirma el senyor Cambó (pp. 115-116) que els obrers «tractessin d’entrar-hi comprometent-se a obeir-ne els acords». Llevat d’algunes categories, poc nombroses, de treballadors no qualificats (manobres, forners, etc.), els obrers no han ingressat mai a uns pseudo-sindicats que no són altra cosa que un dels engranatges de la màquina estatal burgesa, si no han estat impel·lits pel «manganello» o com a resultat de llur adhesió mecànica, mitjançant el descompte de l’import de les quotes efectuat pels patrons en pagar els salaris. En aquells indrets on els procediments coactius no han estat emprats, el nombre de treballadors que s’ha adherit als sindicats feixistes ha estat insignificant. Ara bé, a desgrat de les lleis d’excepció i del terror, els feixistes no han pogut evitar la fermentació de les masses enregimentades per la força on les seves corporacions i, àdhuc en un cert nombre de casos, la puixança del moviment ha obligat als directors de les corporacions esmentades a posar-se al front d’aquest últim per tal de no perdre el contacte que tenien amb les masses.
Inquietats per aquest fet, el partit, en una circular especial cridava l’atenció dels directors dels sindicats feixistes i els deia que «primer de tot han d’ésser feixistes i després obrers o capitalistes» i el govern restringia les atribucions, ja prou limitades, d’aqueixos sindicats creant l’anomenat Estat Corporatiu.
La causa immediata d’aquesta reforma fou, doncs, la pressió de les masses obreres, determinada per les contradiccions de classe, que les mesures de repressió són incapaces d’esborrar i no, com pretén l’autor de Les Dictadures (pp. 116-117), una lluita oberta entre el govern i la Confederació Nacional de Corporacions Feixistes. Rossoni i els seus lloctinents no havien renunciat en el més mínim al seu propòsit de subordinar l’acció de les corporacions als interessos de la burgesia, però, a la base, a les organitzacions locals, es veien desbordats per la classe obrera. S’esdevingué amb certs sindicats feixistes quelcom de semblant que passà a Rússia amb les organitzacions sindicals policíaques de Zubàtov i Gapon, que, creades per tal de contenir els avenços del moviment obrer i desviar-lo, es veieren obligades, sota la pressió de la massa obrera, a declarar vagues si no volien perdre els seus adherents.
Resumim: sota la cobertora de la «defensa dels interessos de la producció i de l’estat», el govern feixista mena una política social exclusivament favorable als patrons, política que es manifesta per lleis d’excepció contra les organitzacions de la classe obrera, per la reducció dels salaris, la prolongació de la jornada de treball, la supressió de totes les millores conquistades pel proletariat. Els sindicats feixistes no són més que organismes de l’estat posats al servei de la burgesia, i devers els quals la classe treballadora manté una actitud d’hostilitat irreductible. A desgrat dels seus esforços i del terror, el feixisme no ha aconseguit evitar que les contradiccions de classe es manifestin; el descontent del proletariat, fruit d'una explotació i d’un règim de repressió duríssims, provoca sovint moviments de protesta que els directors de les corporacions feixistes són impotents per contenir, i que en molts casos es veuen obligats a seguir.
36. En presentar-se per primera vegada davant el parlament, el 16 de novembre de 1922, Mussolini començava el seu discurs en els següents termes: «L’acte que compleixo avui en aquesta cambra és un acte de deferència envers vosaltres pel qual no us demano cap prova especial de reconeixença...». I el 27 del mateix mes, en contestar els discursos pronunciats amb motiu de la declaració ministerial, afegia: «Qui m’impedia de tancar el parlament? Qui m’impedia de proclamar una dictadura de dues, tres o més persones? Qui em podia resistir, qui haura pogut resistir un moviment que no era de 300.000 butlletins electorals, sinó de 300.000 fusells? Ningú».
37. H. Sandomirski, Teoria i pràctica del feixisme europeu, Moscou, 1929, p. 81.
38. L’anarco-sindicalista italià Armondo Borghi, en el seu llibre L’Italia fra due Crispi (París, 1925) qualifica Mussolini de «caricatura de Francesco Crispi».
39. Benito Mussolini, La nuova política dell’Italia, Discorsi e dichiarazioni, Milà, 1923, p. 91.
41. Citat per G. Sandomirski, op. cit., p. 88.
42. Manhardt, Der Faschismus, Munic, 1925, p. 202.
43. Sobre la lluita econòmica de la classe obrera italiana durant aquests últims anys conté dades molt interessants l’opuscle L’azione dei sindicati di classe sotto il terrore fascista publicat a començos d’aquest any per la CGT.
44. Convé recordar que la CGT, abandonada ignominiosament pels seus directors reformistes, es troba actualment a les mans dels elements revolucionaris.