VII. L’«egoisme materialista dels nostres dies»
Quatre paraules de comentari, per a posar fi a aquest capítol ja massa extens, a l’última de les «causes genèriques» de les dictadures enumerades pel senyor Cambó: l’«onada d’egoisme materialista» que «ha envaït, amenaçant submergir-la, la civilització europea» (p. 91).
Aquesta invasió d’egoisme materialista ha estat produïda, segons el nostre autor, per l’afany de guany que s’apoderà dels homes durant la guerra i que s’accentuà després de l’armistici.
No serem nosaltres qui neguem l'existència d’aquest corrent. Ara que, com és natural, diferim de l’opinió de l’autor de Les Dictadures en el que es refereix a les seves causes.
L’egoisme materialista és un producte directe del règim capitalista, o, millor dit, n’és el seu fonament, la seva essència. Una economia basada en la propietat individual dels mitjans de producció i en la concurrència, que funciona amb destí al mercat i no a la satisfacció sistemàtica, segons un pla, de les necessitats socials, no pot deixar d’ésser egoista. El principi de l’escola liberal manchesteriana, «laissez faire, laissez passer», que consagrà i justificà tots els horrors del període d’acumulació primitiva de capitalisme, consagra i justifica l’egoisme materialista com a base de la societat burgesa en el seu període actual. La guerra, en llançar als camps de batalla milions d'homes, féu aparèixer brutalment aquest egoisme materialista que és la força motriu del capitalisme: masses enormes d’homes es podrien a les trinxeres, lluitaven i morien no per ideals sagrats, sinó per interessos materials de les oligarquies financeres que es disputaven l’hegemonia econòmica mundial i pels fabricants d’armaments i els especuladors de totes categories que s’enriquien mentre els treballadors, en lloc d’alçar-se contra el règim que els duia a l’escorxador, s’estossinaven mútuament. I en aquest carnatge monstruós el patriotisme i l’ideal religiós no eren la resclosa que contenia -com pretén el senyor Cambó- l’onada materialista, sinó l’etiqueta amb què la burgesia cobria els seus fins veritables. Ben mirat, aquest ha estat sempre el procediment emprat per les classes explotadores: si, a l’edat mitjana, la noblesa i l’església (que, no ho oblidem, era una potència econòmica feudal de primera força) es valien de la religió per mantenir subjectes els serfs, als quals mostraven la glòria futura del cel per tal que no s’adonessin de l’infern de la terra, la burgesia se’n val per cultivar el sentiment de resignació del proletariat i perpetuar la seva explotació, i identifica la idea de pàtria amb la de pàtria burgesa per enviar a la mort, per la seva defensa, els seus esclaus assalariats.
Durant un cert període, el capitalisme, a desgrat dels seus horrors, ha jugat un rol progressiu. En desenvolupar en proporcions mai vistes i mai somniades les forces productores, en destruir despietadament les restes de la societat feudal, donà un impuls formidable a l’avenç de la humanitat. Però el capitalisme ha acabat la seva missió, constitueix un obstacle al desenvolupament ulterior de les forces de producció, d’ell no en resta més que l’egoisme baix; avui el capitalisme és un factor de reacció i no de progrés. La classe que està abrandada per l’ideal -la redempció de tota la humanitat i no d’una sola classe- i que destruirà les arrels de l’egoisme materialista no serà -com suposa el senyor Cambó- la dels «rics que saben ésser rics» -el veritable caràcter de la filantropia dels quals hem posat al descobert més amunt-, sinó el proletariat, el qual enderrocarà el sistema capitalista i establirà un règim social nou del qual desapareixerà la propietat privada dels mitjans de producció, l’explotació, l’egoisme i les classes, i en el qual els ideals més elevats trobaran una base magnífica de desenvolupament.