III. De la democràcia a la dictadura
En enfocar l’estudi del fenomen de les dictadures, el senyor Cambó, després de consignar «la considerable extensió que té el fenomen dictatorial i la notòria consideració amb què les dictadures són tractades pels dirigents de les grans democràcies europees» (p. 42) [25] i d’afirmar que en aquestes circumstàncies «fóra expressió de pedanteria o d’un subjectivisme apassionat de bell antuvi i sense ulterior justificació» condemnar el règim dictatorial, afegeix: «Jo m’he resistit sempre a creure en l’existència i, sobretot, en la persistència de l’absurditat. En el món físic, com en el món social, allò que és i dura, té alguna raó d’ésser i de durar» (p. 41). En aquest punt un marxista no pot deixar d’estar d’acord amb el senyor Cambó. El fenomen polític que examinem no és el resultat d’una aberració mental o del caprici dels dictadors, sinó d’un seguit de causes d’ordre econòmic i social. Fóra una candidesa atribuir a la pruïja de comanament de Mussolini, de Tsankov, de Horty o de Primo de Rivera l’aparició de dictadures a Itàlia, a Bulgària, a Hongria i a Espanya. Àdhuc admetent l’existència d’aquest anhel de poder, cap d’aquests dictadors no hauria assolit la seva aspiració sense que existissin causes que ho fessin possible. És, però, en escatir aquestes causes que ja no ens podem trobar d’acord amb el senyor Cambó. En examinar, més endavant, les qüestions del feixisme i de la dictadura proletària, estudiarem en detall aquestes causes. Limitem-nos ara a seguir -fidels al mètode que ens hem fixat- l’autor de Les Dictadures en els seus raonaments.
El capítol III de l’obra ve a ésser una mena d’introducció general a l’estudi de les dictadures. El senyor Cambó, en aquesta part del seu llibre, realitza una incursió en la història de les dictadures que, a desgrat de la seva concisió, està plena d’errors. Seguir-lo en aquesta excursió, ens faria sortir del marge d'aquest llibre. Per aquest motiu ens limitarem a uns breus comentaris.
És d’una superficialitat sorprenent en un home de la talla del senyor Cambó al·ludir en bloc al despotisme asiàtic sense indicar-ne les causes d’ordre econòmic i polític, sense establir les distincions necessàries entre uns països i uns altres i posant un signe d’igualtat entre el despotisme feudal (sostingut i alimentat per l’imperialisme) i la dictadura proletària (plaça d’armes de la lluita contra l’imperialisme). Diguem, tot passant, que l’autor de Les Dictadures fa una descoberta sensacional en parlar de «les repúbliques parlamentàries que darrerament s’han establert a alguns països asiàtics» (p. 45). Fóra interessant de saber on han estat instaurades aquestes repúbliques. Nosaltres, que no som uns «estadistes» ni uns grans polítics com el senyor Cambó, i que ens limitem a ésser uns estudiants apassionats dels moviments d’emancipació nacional dels pobles d’orient, no en coneixem l’existència.
Si la superficialitat del senyor Cambó en parlar de l’Àsia sorprèn, el seu judici sobre les dictadures a l’Amèrica llatina és senzillament revoltant. És difícil imaginar-se un falsejament més escandalós de la realitat.
Quan és un fet universalment conegut que la política dels Estats Units a les repúbliques llatino-americanes es caracteritza per una expansió imperialista brutal, que tota la seva política tendeix a sotmetre’s econòmicament i políticament aquests països ofegant-hi, per la força de les armes, tot anhel d’emancipació nacional, el senyor Cambó, cap d’un partit que s’ha proclamat sempre defensor dels drets de les nacionalitats oprimides, té l’agosarament d’afirmar que «la influència cada dia més creixent dels Estats Units va preparant l’establiment de règims de llibertat» (p. 46). És que pot ignorar el leader de la burgesia catalana que els dictadors llatino-americans més abominables han estat imposats i són sostinguts per la «gran democràcia» nord-americana contra la voluntat de la població? Ignora el senyor Cambó que els Estats Units han sostingut i sostenen materialment a Mèxic, al Brasil, a tots els països del continent americà, els elements més ferotgement reaccionaris? Pot afirmar-se que els Estats Units «vagin preparant el règim de llibertat» d’aquests pobles, com ho afirma aquest singular nacionalista, aleshores que tothom recorda la lluita heroica de Sandino contra l’imperialisme nord-americà i és encara fresca la sang dels indígenes d’Haití assassinats per les tropes de la «Gran Democràcia americana»? I la història dels últims vint-i-cinc o trenta anys està plena de fets semblants. Fóra interessant de conèixer la impressió que produiria a la població de Cuba, per exemple, que ha vist atropellar tots els drets democràtics més elementals pel president Machado, o als nacionalistes catalans que han estat empresonats i expulsats del país per aquest agent directe de l’imperialisme americà, als interessos del qual ha subordinat enterament els del seu país, fóra interessant de conèixer -repetim- la impressió que els produiria la lectura de les ratlles següents de Les Dictadures: «Als Estats americans que havien format part de l’imperi colonial espanyol, el règim de cabdillatge i de dictadura fou el normal i corrent després de llur emancipació, si exceptuem Cuba, on la intervenció nord-americana ha protegit la vida de les institucions constitucionals, fent impossible l’adveniment de la dictadura» (p. 46).
Després d’aquesta excursió desventurada per l’Àsia i l’Amèrica llatina, el senyor Cambó passa a Europa, que constitueix l’objecte essencial del seu estudi.
Per tal de no concedir a qüestions relativament secundàries l’espai que ens cal per tractar més a fons el problema central que ens interessa, prescindim d’analitzar els errors en què el nostre autor incorre en establir la classificació d’Europa en països de dictadura i països no dictatorials, i renunciem a comentar afirmacions arbitràries, que no pot recolzar en cap fet, tals, per exemple, com la que «a França i Bèlgica hi ha grans masses que simpatitzen amb les dictadures» (p. 47).
Pel que fa a les raons que determinen que el règim de dictadura s’hagi establert en uns països i no en altres, raons a les quals al·ludeix el senyor Cambó, amb la seva superficialitat habitual, en el capítol tercer de la seva obra, en parlarem més endavant. Limitem-nos, per ara, a assenyalar, el caràcter primari de l’esquema traçat pel leader regionalista de l’evolució dels pobles europeus de la democràcia a la dictadura. Segons aquest esquema les coses han passat així: en finir la guerra «es respira en tot el món un aire de llibertat i democràcia» (p. 50), les constitucions promulgades són liberalíssimes, «semblen més obra de poetes que de polítics» (es mofa del seus lectors el senyor Cambó?), en totes «traspua la convicció que el món i els homes han arribat a un moment de bondat idíl·lica; en cap d’elles no s’intenta ni tan sols protegir el poder i donar armes a l’autoritat» (pp. 50-51). Però en les constitucions elaborades definitivament durant els anys 1919 i 1920 «s’observa ja una certa diferència: alguns esclats revolucionaris (!), les brutalitats del fugaç règim comunista en què visqueren Hongria i Baviera» (p. 51), els desencants produïts per «la cristal·lització dels tractats de pau», donà a les constitucions esmentades un sentit «més conservador... o més prudent» (com si fos el caràcter liberal de les constitucions i no causes més profundes el que havia determinat els alçaments revolucionaris), «bé que fossin, però, i de molt, les constitucions més liberals d’Europa» (p. 51). I heus aquí que «al cap d’un parell d'anys d’haver-se promulgat aquestes constitucions liberals s’inicia a Europa l’aparició dels règims dictatorials» (p. 51).
L’anàlisi que hem fet més amunt de la crisi de la democràcia i de la situació creada després de la conclusió de la pau ens estalvia la feina de demostrar en detall tota la inconsistència d’aquest esquema, en el qual el primer que salta a la vista és l’absència del fet més essencial i característic d’aquest període: la lluita aferrissada de classes que acabà amb la desfeta temporal del proletariat, la qual cosa determinà la iniciació, en tots els països, de l’ofensiva capitalista que conduí directament al feixisme. És cert que el senyor Cambó al·ludeix «alguns esclats revolucionaris» i les «brutalitats» del règim comunista de Baviera i Hongria,[26] però per a ell aquests esdeveniments, d’una importància històrica immensa, tenen un caràcter secundari. Però, és cert, en general, que, en els primers anys que seguiren a la guerra, el món oferís l’espectacle descrit per l’autor de Les Dictadures? És cert que els homes visquessin en aquells moments una mena de vida idíl·lica, de llibertat i democràcia, i que, tot d’una s’ensorressin les il·lusions, i els règims de democràcia fossin substituïts pels de dictadura? És difícil imaginar-se una concepció més càndida (si la candidesa és concebible en el senyor Cambó), més primària i més contrària a la veritat històrica.
El món, després de la guerra, està abrandat d’un cap a l’altre per una lluita, d’una intensitat i d’unes proporcions mai vistes fins aleshores, entre el proletariat i la burgesia. En el període «idíl·lic» de què parla el nostre autor, no hi ha cap país en què no es descabdellin moviments de vaga imposants; en aquest període, en què «no s’intenta ni tan sols protegir el poder i donar armes a l'autoritat», són ofegades en sang, amb una crueltat que deixa molt enrera l’aixafament de la «Commune» de París el 1871, les revoltes proletàries, s’alcen els milions d’esclaus de les colònies contra l’opressió imperialista exercida pels grans estats «democràtics» i d’un cap a l’altre del que fou imperi dels tsars es descabdella la guerra civil.
Podem oferir al senyor Cambó algunes dades edificants relatives a aquest període «idíl·lic».
A Baviera, l’any 1919, després de la caiguda de la república soviètica, són executades, amb formació o sense formació de causa, 557 persones; els partidaris del poder soviètic són condemnats a 6.800 anys de presó.
A Romania, l’any 1918, en el moment de l’ocupació de Bessaràbia, es procedeix al terror en massa. A mitjan desembre, durant la vaga general de Bucarest, 1.000 obrers cauen morts sota el foc de les metralladores. El mes de febrer de 1919, a Uknitz són assassinats 150 bessarabians. El mateix mes hi ha una revolta a Hotine que costa 11.000 morts. El mes següent esclata una insurrecció a Bender durant la qual hi ha uns quants centenars de morts. Pel juny a Bessaràbia una gran part dels acusats pel «procés dels 808» són assassinats abans de la vista, en la qual es pronuncien 18 penes capitals.
A Finlàndia, després de l’aixafament de la revolució proletària, els blancs assassinen 14.604 persones, 11.783 moren als camps de concentració. El nombre d’empresonats, segons les dades oficials, és de 73.915. Fem remarcar que aquests horrors no seguiren la proclamació d’una constitució democràtica i liberal, sinó que fou a la inversa. El coronament de la repressió fou l’adopció d’una d’aquestes constitucions «que semblen més obra de poetes que de polítics.»
A Hongria, després de la caiguda dels soviets, regnà el terror en massa, durant el qual el nombre de víctimes fou incomptable. Entre el novembre i el desembre del 1919 es pronuncien 23 sentències de mort.
A Estònia, en entrar els exèrcits alemanys d’ocupació, són assassinats prop de 100.000 obrers i pagesos. Entre el novembre del 1918 i el novembre del 1919 són assassinades pels blancs 2.000 persones.
A Letònia, immediatament després de l’ocupació de Riga pels blancs, el 1919, és assassinat un miler de persones.
A Lituània, després de la caiguda del poder soviètic, són assassinades més de 1.000 persones i condemnades a mort més d’un centenar.
A l’Índia, el 1918, són empresonades 10.000 persones, de les quals 2.000 són condemnades a 8.000 anys de reclusió. Centenars de morts a la vaga de Bombai, alçament a l’Índia del nord amb un miler de morts i més de 1.500 ferits. El 1919, assassinats en massa a Madràs.
A l’Egipte, el 1919, alçament contra els anglesos: 200 morts, 1.000 detinguts.
Al Japó, el mateix any, els motins dels obrers de les plantacions de l’arròs, són ofegats en sang.
A Corea, el 8 de març de 1919, durant una manifestació contra la dominació japonesa, són morts milers de manifestants.
Heus aquí una idea, bén pàl·lida per cert, de l’aspecte que oferia el món durant aquest període que el senyor Cambó caracteritza com un «idil·li» pertorbat només per «alguns esclats revolucionaris». En realitat fou aquest un període de lluita de classes violenta durant el qual la burgesia es trobà en una situació perillosíssima per a la seva dominació. El resultat, momentàniament desfavorable als obrers d’aquesta lluita fou la causa principal de la reacció que es desencadenà a tot el món i que trobà la seva expressió més característica en el feixisme.
Vejam ara quines són, segons l’autor de Les Dictadures, les causes d’aquest fenomen.
25. Aquesta consideració és natural en uns dirigents que aspiren tots a la dictadura.
26. En aquest punt el senyor Cambó és infidel una vegada més a la veritat històrica. Un dels defectes essencials de les repúbliques soviètiques bavaresa i hongaresa fou precisament la suavitat dels procediments. Les violències soviètiques, limitadíssimes, i inevitables en tot període revolucionari, foren un joc d’infants en comparació amb les brutalitats inhumanes de la contrarevolució.