Com era de preveure, la vaga marítima s'ha vist coronada per un triomf esclatant^[1].

En una terra com la nostra, en la qual els abnegats esforços i les heroiques lluites dels obrers produeixen malpensadament, moltes vegades, resultats negatius o contraproduents, aquesta victòria constitueix una lliçó, saludables ensenyances que, d'ésser aprofitades, la classe obrera catalana en recollirà abundosos profits.

Aquell tòpic, acceptat a ulls clucs com un axioma per molta gent, poca avesada a aprofundir en l'estudi de l'ànima de les nostres classes populars, que el català, individualista per temperament, és refractari a l'associació i a la solidaritat, queda desfet per l'eloqüència incontrastable dels fets.

Va ésser a Catalunya on va fundar-se la primera societat de resistència d'Espanya; la de teixidors, l'any 1840^[2].

I quan el formidable moviment que va precedir i va succeir a la fundació d'aquella famosa Associació Internacional de Treballadors, primera etapa que va conduir els obrers de tot el món a la conquesta conscient de la llur personalitat, Catalunya va ésser un dels primers pobles que va respondre a la crida dels seus iniciadors^[3].

Que a Madrid, En Fannelli^[4], propagandista italià, va aconseguir reunir al seu entorn, abans que a Catalunya, un bon nombre d'internacionalistes?

És cert; però abans que a Madrid, la idea perseguida per "La Internacional", concretada en aquelles paraules de Marx "Treballadors de tot l'Univers: uniu-vos!" va traduir-se a Catalunya en carn de la realitat, en cosa viva i tangible.

Les organitzacions obreres varen sorgir per tots els indrets de la nostra terra, amb un impuls i un entusiasme extraordinaris.

Sens dubte, per això, el primer Congrés de la Secció Espanyola de "La Internacional" va tenir lloc a Barcelona^[5], assistint-hi representants de més de cent cinquanta societats obreres.

A la nostra capital va celebrar-se també el primer Congrés de la Unió General de Treballadors d'Espanya^[6] que representava ja en constituir-se una massa de cent mil obrers.

Hi ha necessitat de multiplicar els exemples.

No manca a la nostra gent aptitud ni entusiasme per a l'associació. El mal fonamental de l'organització obrera de Catalunya està en un greu error de tàctica. S'ha fiat massa en l'entusiasme i en la impulsivitat per a deixar de banda la consciència de la pròpia força i la indispensable preparació en tota lluita.

El sentit pràctic, la incansable perseverança, tota aquella sèrie d'indispensables qualitats que han produït el miracle d'aquesta immensa organització obrera de l'Alemanya, han estat gairebé desconegudes a Catalunya.

Així, hem vist com aquella potent federació dels tapers de l'Empordà va morir després d'una perllongada i heroica vaga perduda eixorcament; com en un moviment idèntic, després d'una lluita infecunda de set mesos i amb el desgraciat epíleg d'una vaga general impremeditada, en la qual va córrer la sang pels carrers de Barcelona es desfeia llastimosament, l'any 1902^[7], l'organització dels metal·lúrgics, que tot just ara comença a refer-se. I hem vist recentment com la feblesa de l'organització dels obrers de l'Art Fabril ha fet possible que una gran part dels patrons trepitgessin impunement el R.D. del 24 d'agost de 1913, conquerit en la titànica i admirable lluita que sostingueren els teixidors l'estiu passat^[8].

Si a l'entusiasme característic dels nostres treballadors s'hi hagués pogut ajuntar l'esperit organitzador i la constància pacient i enèrgica que ha fet potent i temible el proletariat de Bèlgica, d'Alemanya, d'Anglaterra, etc., la nostra classe obrera es trobaria en una situació ben diferent de l'actual.

Com dèiem al començament d'aquestes ratlles, la vaga marítima ha de constituir una lliçó.

Una vaga com la marítima, preparada, organitzada, premeditada durant llarg temps, desenrotllada amb un esperit de disciplina admirable, sostinguda amb fermesa i un entusiasme dignes de tot elogi, no podia tenir altre epíleg que el que naturalment ha tingut: un triomf merescut i esclatant.

Que no desaprofitin la lliçó els nostres obrers, que donin una virada en rodó, transformant radicalment la seva tàctica, abandonant, procediments i mètodes caiguts ja en desús a tot arreu del món on el proletariat és un valor i és una força i no en dubtin que ben prompte podran enorgullir-se de comptar a Catalunya amb una potent organització, penyora de victòries en les lluites futures.

1. La vaga marítima s'inicià al port de Bilbao el mes de maig, i ràpidament es va estendre a la majoria de ports peninsulars. A finals del maig ja es podia parlar d'èxit, el qual fou coronat quan el port de Barcelona també s'hi sumà. El seguiment màxim de la vaga degué produir-se a començaments del mes de juny.

2. Fou l'Associació Mútua d'Obrers de la Indústria Cotonera, que s'organitzà localment a Barcelona, Vic, Igualada, Olot, Mataró, Sabadell, etc.

3. El setmanari barceloní "El Obrero" ja se'n féu ressó el novembre del 1865.

4. Durant l'hivern del 1868 i 1869 (ja derrocada la monarquia borbònica), Fannelli passà per Barcelona, Tarragona, Tortosa i València, però únicament a Madrid aconseguí de crear un nucli de l'AIT.

5. El juny del 1870, a Barcelona.

6. Celebrat a Barcelona el 1888, i que aniria seguit del congrés fundacional del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE).

7. El desembre del 1901, les societats obreres metal·lúrgiques iniciaren una vaga amb la reivindicació de la jornada de nou hores sense pèrdues salarials. Els patrons es mostraren intransigents, i la vaga s'allargà. Els sectors anarquistes impulsaren la solidaritat amb els metal·lúrgics de part d'altres branques industrials, i el 16 de febrer del 1902 la vaga sectorial es transformà en vaga general indefinida. Aleshores que la UGT es manifestava en contra d'aquesta transformació, els anarquistes consideraven que havia arribat l'hora de la vaga general revolucionària. Es calcula que el seguiment de la vaga fou de 80.000 obrers. Les autoritats iniciaren una forta repressió contra les societats obreres, que foren prohibides (els locals clausurats i les publicacions suspeses), contra els dirigents (200 en foren detinguts). Posteriorment els sector majoritari del sindicalisme criticà l'aplicació de la teoria de la vaga general de part dels anarquistes, però també s'apartaren de la UGT per la seua actitud contra la vaga.

8. El juny del 1913 es fundà la Federació Regional de l'Art Fabril de Catalunya, i el 29 de juliol s'inicià una vaga general del tèxil, amb les reivindicacions de la jornada de nou hores (de cinc, els dissabtes) i augments salarials. Aquest sector, majoritàriament femení, acceptà el 22 d'agost l'arbitri del govern espanyol, que, per Reial Decret del dia 24 fixà la jornada màxima de 60 hores setmanals i de 3000 anuals, amb augments compensatoris per les que treballaven a preu fet. Fins el 15 de setembre, però no acabà del tot la vaga. Com assenyala Nin el decret quedà en paper mullat, per l'ambigüitat del text i la intransigència dels patrons.