Els carlins no compten amb poetes, escriptors, artistes ni homes de ciència. Ja sé que hi haurà qui em retregui el gran Valle-Inclán, el poeta glorificador del paganisme contra l'eixut misticisme cristià, en la seva filigrana poètica Cuento de Abril. El tradicionalisme d'en Valle-Inclán és ben distint, antitètic del que defensen els nostres carlins. El gran poeta castellà voldria reviure aquells dolços temps de la Provença gloriosa amb els seus trobadors inimitables que en llurs estrofes cantessin i enlairessin l'Amor com a suprema divinitat per damunt de totes les coses. Els carlins voldrien retornar-nos a l'època atàvica, negra i inquisitorial dels autos de fe i de la monarquia absoluta... No, no, en Valle-Inclán no és un exemple.

Per altra part, ells no els estimen els homes que sobresurten per la llur vàlua intel·lectual. Ells estimen i veneren el cabecilla, que és la viva encarnació de l'ànima del carlisme.

Ells no en necessiten de poetes, ni artistes, ni homes de ciència... Unes quantes lliçons de tàctica militar i de punteria són la seva història. A ella hem de remetre'ns si volen jutjar-lo. La tasca no pot ésser més fàcil. Una taca de sang, immensa i esgarrifosa, fou l'únic signe gràfic amb què haurien d'escriure's les seves planes. Després, guerres civils en les quals desplegaren els carlins una crueltat inhumana; l'incendi, la violació, l'assassinat, el saqueig... Vosaltres, els vendrellencs, serveu envers ells un odi sagrat que us fa considerar el carlisme no com un partit, sinó com una «partida de bandolers».

Per això mai no podrà el rei d'opereta bufa comptar amb adeptes en aqueixa vila xamosa, riallera i liberal, tret que s'hagués perdut la dignitat i la vergonya.

És per totes les encontrades de Catalunya que els carlins han deixat una tràgica estela de sang i d'horrors. I la tradició prossegueix sense esmena... A Sant Feliu de Llobregat agrediren covardament a trets els radicals; a la Rambla de Barcelona varen clavar un estilet a l'esquena de l'Ulled; en una nit fosca varen agredir, a trascantó, en Gubern; a Granollers varen engegar llurs browings contra un públic indefens i assassinaren en Masó, cosint-lo a punyalades i clavant-li una agulla saquera al cor; ara recentment les bales carlines han ferit a Gijón uns ciutadans que pensaven «en liberal», la qual cosa constitueix un pecat imperdonable per als que voldrien restablir les fogueres de la Inquisició. Cap governant no ha pensat a dictar lleis de repressió contra els carlins, ans bé es té per a ells una incomprensible benevolència; i en canvi, es persegueix despietadament els anarquistes.

Una taca de sang omple les planes de la història del carlisme. Res més noble és el seu distintiu. D'aquesta sang vessada, el carlisme se n'enorgulleix. Parodiant una bella frase de l'Ignasi Iglésias, diria: no hi cerqueu les taques de sang en el carlisme, perquè tot ell n'és una, de taca.

Doncs bé, per a commemorar la revolta de juliol de 1909, «La Trinchera», setmanari carlí, ha aparegut amb una gran taca de sang a la primera plana. La paradoxa no pot ésser més evident.

La sang vessada en aquella revolta no ens desagrada ni ens avergonyeix com la que heu vessat vosaltres, que deshonra un partit i els seus homes.

En aquella setmana memorable no un partit, sinó tot un poble, protestà contra una guerra iniqua, en un gest heroic de revolta, i oferí la seva sang inestimable. Ni la violació ni el saqueig ni el vil assassinat foren les notes característiques d'aquell alçament gloriós del nostre poble.

Les vostres innobles facècies, realitzades portant uns escapularis al pit, i als llavis el nom d'un Crist tot amor que profanàveu, no poden justificar-se, puix sols el crim fou la vostra obra, i ni una sola acció noble l'endolcí i atenuà.

S'ha de distingir entre la sang del Crist i la del mal lladre.