Després d'un llarg període d'evolucions, d'incontinències, de vacil·lacions i de lluites intestines, s'arribà a Catalunya, amb la constitució de la UNFR, a fer quelcom definitiu. La UNFR recollia tots els elements que lluitaven dispersos, mes que tenien un ideal comú, en el fons, agrupant-los en un gran partit que concretava i resumia, alhora, els ideals patriòtics i liberals, fondament arrelats en l'ànima catalana. L'Esquerra, a més, venia a representar admirablement aquesta convicció que no pot esperar-se res dels partits organitzats a l'espanyola i dirigits des de Madrid. Amb ella es rectificava tota una tradició errònia, que havia portat a l'esterilitat d'acció tots els partits. Els elements pertanyents a l'antiga Unió Republicana havien deixat del tot llur significació centralista i espanyolista, rectificaven els llurs errors, llur conducta passada que els havia portat al fracàs més estrepitós, i ingressaven en un partit fondament, fonamentalment nacionalista.

Els elements catalanistes renunciaven la tutela de la gent conservadora de la Lliga i es declaraven francament republicans, i els federals es vestien amb els moderns abillaments del nacionalisme. Conjuntament, aquests elements, que representaven, amb tota llur gamma de matisos, les aspiracions de Catalunya, venien a formar una forta organització política, esperançadora d'un esdevenidor esplèndid dels ideals de Pàtria i Llibertat.

Malauradament, ens havíem enganyat i ens trobem avui allà on érem abans. La formació del partit republicà reformista, acabdillat per En Melquíades Álvarez, ha vingut a evidenciar que hi havia molts elements que havien entrat a formar part del nostre partit i que no sentien els ideals que constituïen llur credo polític. Ha vingut en Melquíades, ha tornat a parlar en el mateix llenguatge que ens parlaven els homes de la Unió Republicana deu anys enrera i s'ha emportat el cor voluble d'una gent que s'ha mostra sempre disposada a seguir el primer arribista o aventurer.

I ens trobem allà on érem.

Si, com s'ha demostrat, determinats elements no han sentit, com no havien sentit mai, els ideals nacionalistes i federals, en Melquíades, a Catalunya, hi ha vingut a fer una feina excel·lent. Així aclarirem la nostra situació i, sense enganyar-nos mútuament, veurem qui som i on anem

Per això, creiem necessari avui més que mai mantenir ben alta i ben ferma la bandera de la UFNR, perquè ella constitueix la darrera esperança política de Catalunya.

Desfer aquesta organització, representaria una formidable reculada. Que ens deixin els febles, els que mai no han tingut ideals, els que lluiten per l'acta i el modus vivendi, els emparadors de les immoralitats administratives, els eterns vacil·lants... Nosaltres, sense altra arma que els nostres ideals, ni altra tàctica que la nostra conducta noble i honrada, anem coratjosos a la lluita, que, tard o d'hora, el triomf serà nostre (1).

(1). El maig del 1909, les tres formacions de l'esquerra de la Solidaritat Catalana (el Centre Nacionalista Republicà, el Partit Republicà Federal i la Unió Republicana), concorregueren a les eleccions municipals sota el nom d'Esquerra Catalana. L'abril del 1910, l'Esquerra Catalana convergí en la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR). El 1912, part de la UFNR abandonà la formació per integrar-se en el Partit Reformista de Melquíades Álvarez