“Revolta!” Heus aquí la màgica paraula que atreu els nostres entusiasmes, que captiva el nostre cor i les nostres voluntats. A sa meravellosa influència, la generosa idealitat jovenívola fulgura amb enlluernadores clarors de triomf, es tradueix en intensa i fructífera actuació en la qual posem els joves tot el nostre cor i tota la nostra ànima somniadora, follament visionària; per això som batalladors, per això som, francament, netament revolucionaris.

“Joventut”, “Vida” són dues paraules que, separadament, no es conceben: allà on hi ha joventut hi ha vida, allà on hi ha vida hi ha joventut.

Avorrim amb tota l'ànima la joventut indiferent, la joventut que no viu la vida de les idealitats; de les boges i utòpiques aspiracions, perquè és una joventut decrèpita, d'esperit anacrònic i raquític, que avança prematurament la vellesa. “El qui vulgui ser un home, diu Emerson, ha de ser un no conformista”.

En aquest principi ens inspirem i aixequem potent, acusadora i viril, la nostra veu de protesta, el nostre crit de revolta contra totes les injustícies humanes. Per això nosaltres, que tenim fortament arrelat al nostre esperit aquest fort llevat de revolta, som fonamentalment, primordialment, enemics de totes les religions positives, que subjecten la consciència humana a una hipotètica divinitat; per això, no ens acontentem a sembrar la llavor de l'anticlericalisme, representant del cristianisme, la més inhumana de les religions, sinó que volem arrencar de les consciències aqueixa creença nefasta.

Hem parlat de cristianisme. Tota la nostra admiració per al seu fundador, aquell senzill fuster de Natzaret, que segellà amb la seva sang les seves doctrines, tota la nostra admiració per a aquell dolç Jesús que, al cap i a la fi, fou un revolucionari i, com a tal, morí crucificat; mes, les seves doctrines, potser justes en el seu temps, no podem avui acceptar-les, puix són incompatibles amb la naturalesa humana i amb el corrent idealista modern. La submissió incondicional als poders instituïts, la humilitat, la resignació davant l'actual monstruosa desigualtat social, són avui inadmisibles.

Quan s'admet com a principi fecundat de la ciència la lliure investigació, ha d'ésser rebutjada la submissió del pensament i de la consciència humanes al dogma.

Crec que, el noi, hem d'inclinar-lo ja des de l'escola envers un franc camí de revolta, de protesta contra el que cregui irracional o injust; la pedagogia moderna arracona, per ranci, el magister dixit i enruna sens pietat tota mena de fetitxes.

“El principi de la sabiduria – diu Volney – consisteix a saber dubtar”. Dubtem, doncs, i que el dubte en resulti, a la fi, l'enrunament d'una vella doctrina i en sorgeixi una nova creença.

A la màxima cristiana que diu: “Benaventurats els pobres d'esperit, perquè d'ells serà el regne del cel”, hi oposem la de Bakunin: “Benaventurats els rebels perquè ells posseiran la terra”.

Som joves i volem viure i anhelem sembrar, generosament, vida i joventut al nostre pas. La nostra empenta és avassalladora i invencible. Que la nostra veu retrunyi amb tons apocalíptics contra totes les injustícies i tiranies de la terra.

I per a acabar, reprodueixo aquestes belles paraules, admirable glossa de la nostra idealitat, escrita per la ploma prodigiosa del mestre de les joventuts en Gabriel Alomar: “Tingueu-ho ben present: sols la revolta salva fugint d'aquell migrat quietisme, que mata la intel·ligència amb el dogma, eixala la voluntat amb la resignació. Davant nosaltres, els temps i els mons s'obren de braços i les futures generacions us allarguen les mans ansioses, demanant-vos el pa de la vida...”