“A Espanya tot està per fer”. Amb aquesta frase lapidària, en Ramiro de Maeztu, el fort escriptor, assenyala la trista realitat de la incultura nostra i ens mostra la magnitud de l'obra que s'ha d'emprendre per a assolir, per a aquesta malhaurada terra, aquell grau de civilització que la faci compatible amb els pobles europeus.

Examineu la situació d'Espanya i, si el vostre cor batega a l'impuls de les idealitats i aspiracions renovadores, sentireu decaure el vostre esperit i el més negre i desconsolador pessimisme s'apoderarà de la vostra ànima en adonar-vos de la realitat aclaparadora de l'existència de prop de dotze milions d'analfabets; de l'organització i estat deplorables de la instrucció primària, amb mestres irrisòriament retribuïts i, com a lògica conseqüència, ineptes la majoria; de les pèssimes condicions higièniques dels locals destinats a escoles; de la situació desesperant de l'ensenyament pomposament anomenat universitari i superior, en els cenacles del qual s'aprèn a avorrir els llibres i la ciència, funest resultat dels seus procediments mecànics i memoristes; perdreu potser la fe en l'esdevenidor de la pàtria en veure aquesta generació nostra que es mou sols a impulsos del sentiment i la passió, excel·lents efectes quan es posen al servei d'un ideal que és fruit de l'estudi meditat i de l'experiència; desconfiareu potser de l'eficàcia de cap obra regeneradora, si us fixeu en aquesta joventut nostra que, salvant honrosíssimes i comptades excepcions, no rendeix a l'estudi culte fervorós i apassionat, com deuria; dirigiu la vista a Espanya, en totes les manifestacions de la vida, si vida és, i sempre en traureu, invariablement, una conclusió desconsoladora.

Jo vull, al contrari, amics meus, que l'espectacle degradant de l'Espanya actual ens enrojoli de vergonya el rostre, com si hi vibrés la fuetada ignominiosa i que, per la dignitat ofesa, per vergonya nostra, emprengueu coratjosos, sadollats de fe, que fe és el que ens manca als espanyols, l'obra santa de la regeneració per la cultura. Anem-hi amb el ferm convenciment de la seva eficàcia, amb la bella esperança del seu triomf, i, no ho dubteu, triomfarem.

El gran Costa sintetitzà en dues paraules el programa nacional: “L'Escola i el Rebost”; en Posada les redueix, encertadament, a una: “L'Escola”, puix “l'escola – diu – és la clau del rebost”.

En l'escola devem, doncs, tenir posats tots els nostres anhels, totes les dolces i belles esperances d'un esplèndid esdevenidor de la pàtria.

És hora ja que els partits polítics es preocupin seriosament d'aquest magne problema, relegat fins avui a lloc secundari; és necessari que basin tota llur actuació en un noble anhel: la solució del problema de la cultura, que amb ella per base podrem bastir sòlidament la nova Espanya del futur.

I és necessari que infiltrem a les masses, als humils, el convenciment profund que a l'Escola trobaran llur redempció, desvetllant-los, a l'ensems, un fort esperit de revolta perquè s'aixequin contra els poders constituïts, que els escatimen fins el pa espiritual, i, amb els punys closos, els reclamin el dret indiscutible a la cultura.