|
|
Creiem que l'origen de les diferències que tenim amb la majoria en tots els terrenys – teòric, programàtic, estratègi i tàctic – neix d'una de fonamental: la que mantenim respecte al mètode de construcció de les nostres seccions. Els companys de la majoria, on hi destaquen Mandel i Germain amb els llurs treballs teòrics, posen una sèrie de definicions i tasques que pretenen canviar les normes leninistes de construcció del partit. Per ells, el sector essencial on hi hem d'abocar la nostra propaganda i agitació, qui defineix els trets fonamentals de la nostra política, és l'«avantguarda de masses», que hi ha a tot el món. Aquestes afirmacions s'han transformat en veritable principi.
Per assegurar-nos l'èxit de la nostra estratègia, que consistiria en aconseguir l'hegemonia dins l'avantguarda, cal emprar dues tàctiques: 1) realitzar campanyes polítiques amb eixos definits per les inquietuds de l'avantguarda, amb l'única condició que aquestes inquietuds «no s'oposen a la lluita de les masses» i 2) concentrar-nos tot el possible per fer conèixer les accions «exemplars de l'avantguarda». Una vegada aconseguida aquesta avantguarda de masses, l'empraren en dues tasques. La primera, ajudar els obrers avançats dels sindicats a lluitar contra la burocràcia; la segona, fer propaganda i agitació entre aquests obrers de la necessitat que s'organitzen en comitès de fàbrica i òrgans de poder dual per rebre preparats qualsevol onada futura de lluites massives generalitzades.
Per completar aquest esquema, Mandel eleva aquesta concepció, que en un principi apareixia com a específica de l'actual etapa, al terreny general. Ja no es tracta de la funció dels nostres partits en aquesta etapa i per a una regió, sinó del seu caràcter per tot el món i tota la història. Aquesta concepció no tan sols s'oposa a la leninista-trotskista de construcció del partit, sinó que no serveix per a res: ni tan sols per aconseguir l'avantguarda (com a molt permetria que l'avantguarda ens aconseguesca per les seues accions «exemplars»).
Pels bolxevics, les coses són d'una altra forma: el partit revolucionària ha d'aconseguir l'hegemonia política a la classe obrera i el moviment de masses. Això s'aconsegueix amb el treball en ells, com una política que es posa perquè ells la prenguen. Tan sols quan això s'esdevé es pot derrotar la burocràcia. I tan sols així el partit aconsegueix el seu dret històric a ésser considerat el partit revolucionari, l'avantguarda de la classe obrera en la lluita contra el capitalisme.
Per la forma amb què es posen les coses, és evident que el punt de partida d'aquesta discussió és una definició precisa de què és l'avantguarda, quin paper acompleix i quines són les seues relacions amb el partit bolxevic. En un treball que citam més amunt, «Mandel, en avançar-se a les conclusions del document europeu, provà de fer una interpretació teòrica del nou paper del partit bolxevic i el de l'avantguarda. En aquest quadre que resum tota la seua concepció assenyala que hi ha tres segments fonamentals en la formació de la consciència de classe: les masses, que avances de l'acció a l'experiència i d'allà a la consciència; els obrers avançats, de l'experiència a la consciència i de la consciència a l'acció; i el nucli revolucionari, de la consciència a l'acció i d'allà a l'experiència
|
|
A continuació, Mandel diu que, si s'inverteix aquest esquema, s'obté «la següent imatge» (?) d'on s'hi poden treure «conclusions pràctiques» (?). Vet ací aquesta imatge reveladora:
|
|
Ens aturarem primer en la qüestió dels tres sectors: les masses, els obrers avançats (avantguarda) i el partit.
En el marxisme emprat per Marx hi ha estructures (les classes) i superstructures (les ideologies i les institucions). Les masses són a l'estructura i el partit revolucionari a la superstructura. La classe obrera, les masses i la societat ensems, tenen superstructures que són de dues menes: objectives i subjectives. Les objectives són les institucions i les subjectives les ideologies i les consciències. Un sindicat, un periòdic obrer, un partit, un soviet, una publicació nacionalista, són «superstructures institucionals, objectives, de la classe o del moviment de masses. Els partits comunistes i socialistes també. La consciència sindicalista i reformista fan part de la superstructura ideològica, subjectiva, de la classe obrera. Com que són ideologies burgeses, són «falses consciències» obreres. La ideologia trotskista és la «consciència veritable» de la classe obrera i fa part de la superstructura ideològica o subjectiva. El partit trotskista és la forma objectiva d'aquesta ideologia i, per tant, fa part de la superstructura institucional de la classe obrera.
En la lluita per aconseguir la classe obrera i el moviment de masses, totes aquestes institucions i ideologies es combaten acarnissadament les unes amb les altres. Això és ben clar. En resum, veiem que hi ha dos segments fonamentals: l'estructura i la superstructura. O, dit d'altra forma, les classes d'una banda i les institucions i ideologies de l'altra. Mandel, que en parla de tres, parteix d'un fet cert, evident: hi ha una nombrosa avantguarda. Però amb el nostre esquema no tenim lloc on ubicar-la; no és ni una classe ni una institució. Cal aleshores revisar el marxisme? És a dir, hi ha una tercera categoria? O l'avantguarda es troba en l'estructura, juntament amb la classe obrera i el moviment de masses? O es troba en la superstructura, juntament amb el partit?
Tot el treball teòric de Mandel es debat en aquest problema irresoluble Conscient que cal donar una definició que justifiqui plenament el descobriment d'aquesta tercera «categoria», diu: «La categoria d''obrer avançat' surt de l'estratificació objectiva inevitable de la classe. És un resultat del seu origen històric diferenciat, així com de la diferent posició en el procés social de producció i la seua consciència diferent de classe».
Però aquesta definició no soluciona cap problema. Si l'ement decisiu és l'«estratificació objectiva» dins la classe, l'avantguarda en fa part, val a dir de l'estructura.
I si es defineix per la seua «diferent posició en el procés social de producció», vol dir que – tot i que siga encara part de l'estructura, és una altra classe. Finalment, si es defineix per la seua «diferent consciència de classe» fa part, juntament amb la resta de les consciències, de la superstructura.
Aquesta contradicció s'aguditza quan Mandel ens descriu l'«obrer avançat» (o avantguarda). En resulta que aquesta nova categoria té una «essències» francament sorprenent. «És la part de la classe treballadora que es troba implicada ja en un grau més alt que les lluites esporàdiques i que ha assolit ja el primer nivell d'organització» i «ço que la distingeix de les masses és el fet que ni tan sols en el període de calma abandona el front de la lluita de classes, sinó que continua el combat, per dir-ho així, «amb altres mitjans». Prova de consolidar els fons de resistència formats durant la lluita en fons de resistència permanents, o siga, en sindicats. En publicar periòdics obrers i organitzar grups d'educació per aquests, tendeix a cristal·litzar i a elevar la consciència de classe creada durant la lluita. Per tant, ajuda a donar forma al factor de continuïtat, en oposar-se a la necessària discontinuïtat en l'acció de les masses, i al factor consciència, en oposar-se a l'espontaneïsme que comporta el moviment de masses».
Què hi té a veure tot això amb «orígens històrics diferenciats», «diferents posicions en el procés social de producció» i «estratificació de classe»? Un militant sindical dels miners anglesos acompleix part dels requisits que demana Mandel per considerar-lo «obrer avançat»: «ha assolit el primer nivell d'organització», «no abandona el front de 'la lluita de classes' en els 'períodes de calma', 'pública periòdics', 'tendeix a cristal·litzar i elevar la consciència', s''oposa a l'espontaneïsme' i 'ajuda' al 'factor continuïtat'. Però no acompleix els altres requisits: no té un «origen històric diferenciat» al dels miners anglesos, no es troba en cap «estratificació de classes», ni ocupa una «diferents posició en el procés de producció».
A la inversa, els tècnics proletaritzats de la indústria automobilística nord-americana que sí acompleixen aquests tres darrers requisits (tenen un origen històric diferenciat al de la classe obrera ianqui, ocupen – relativament – un paper diferent en la producció social i es troben particularment estratificats dins la classe obrera), no acompleixen els altres, si més no a Detroit, on l'avantguarda indiscutida (els «obrers avançats») han sigut els obrers negres, que pràcticament s'insurreccionaren fa pocs anys. Actualment passa el mateix amb els obrers immigrants en la Renault francesa.
Mandel no té cap forma de sortir d'aquesta contradicció, i barreja ço quantitatiu amb ço qualitatiu de forma inexplicable. Si la definició és quantitativa, avantguarda són els obres «més conscients, els «més combatius», els «més intel·ligents» de la classe obrera. És a dir, fan part d'una estructura (la classe obrera) on es diferencien de la resta dels llurs companys per ésser «més» en qualque sentit. Si la definició és qualitativa, és a dir, els qui «continuen el combat», els qui «publiquen periòdics», els qui «han assolit un primer nivell d'organització», aleshores l'avantguarda es troba en la superstructura. La contradicció és de ferro i no s'hi pot sortir per més que es vulga formular una definició diferent, la qual cosa confirma el marxisme on sols hi ha dues categories, no tres.
Però, aleshores: com definir l'avantguarda? Si ho volguéssem fer amb l'ajut de la dialèctica, diríem que l'avantguarda és un fenomen, no un existent (un ésser), és a dir que, a diferència de les classes i superstructures, no té una existència permanent durant tota una època. Els sectors que en la lluita són al capdavant, són l'avantguarda. És un terme relatiu; el seu mateix nom indica que hi ha una reraguarda. En un sentit general, el partit és «avantguarda» de la classe obrera; la classe obrera és avantguarda de la societat sencera. Si anam a exemples concrets, a França el 1936 el moviment obrer fou l'avantguarda, però el 1968 ho fou el moviment d'estudians. A Argentina, des del 1955 fins el 1966 ho foren els obrers metal·lúrgics, el 1968 els estudiants, a partir del 1969 els obrers de la indústria automobilística. A Perú, sota la direcció d'Hugo Blanco, foren avantguarda els camperols, durant la presidència de Velasco Alvarado ho foren els docents.
No és casual que Germain, en certa contradicció amb les seues pròpies definicions, es referesca tan sols a l'avantguarda obrera, perquè allà és on es fa més evident que aquesta no es defineix per «estratificacions», ni per nivells de consciència i d'organització, sinó pel paper que acompleix en una determinada lluita. El caràcter de «fenomen» a més, es pot manifestar dins una mateixa lluita: al Cordobazo el paper més avançat l'acompliren al principi els estudiants, després el moviment obrer i la branca automobilística. En les lluites del proletariat francès després de la revolució russa, hi hagué una avantguarda com Thorez i Marty que després, el 1936, es trobava a la reraguarda. Podríem dir que cada ascens o lluita té la seua avantguarda: hi hagué la dels IWW o la del PS nord-americà i també la que dirigí les lluites de la CIO; de la primera en sorgeix un Cannon; de la segona un Farrell Dobs; de la dels estudiants del 68 de la qual ja hem parlat, en són Krivine, Dutschke i Cohn Bendit; de les nacionalitats oprimides, Malcolm X.
Com a recapitulació podem dir que l'avantguarda és pròpia de cada lluita; que en una mateixa lluita diferents grups poden alternar-se en aquest paper; que un sector que avui és avantguarda no tan sols pot deixar d'ésser-ho, sinó que àdhuc es pot convertir en reraguarda. El destí de les avantguardes és ésser absorbides per la classe o ser assimilades per la superstructura.
Per exemple, si qualque d'elles fa permanent la seua activitat, amb la creació d'una ideologia i la construcció d'una organització, passa a fer part de la superstructura. De vegades són absorbides per qualque partit o organització de masses existent. Thorez es fa estalinista, Reuther buròcrata (com Lechín a Bolívia o Vandor a Argentina); Cohn Bendit es dedica al cinema i Krivine a construir el partit trotskista a França. Uns altres grans sectors de l'avantguarda, en abandonar la lluita, es tornen a confondre amb la seua classe, amb la qual cosa segueixen en l'estructura.
L'esquema de Germain, que prova d'apresar l'avantguarda en una «categoria», per comptes de definir-la, fa que es perda per la nostra comprensió. En ignorar els aspectes desigualment desenvolupats que es combinen per donar lloc a aquest fenomen, revisa completament el materialisme històric. Però aquest no és l'únic defecte del seu invent.
Germain no ho sap. I, efectivament, aquest és un altre error i molt més greu que l'anterior. Sembla que per a Mandel i Germain les organitzacions estalinistes i socialdemòcrates no tenen res a veure amb el partit revolucionari; és més, sembla que no existeixen. Això es deu a què Mandel-Germain creu que la nostra lluita fonamental és contra la falsa i endarrerida consciència de la classe obrera i de les masses, la qual cosa és correcta tan sols en un sentit general. Perquè la falsa consciència no està formada simplement per les idees incorrectes que tenen al cap la gran majoria dels individus membres de la classe obrera o el moviment de masses, sinó que s'expressa en institucions fortíssimes, objectives, les grans organitzacions reformistes. Elles capten i organitzen els treballadors, els eduquen en aquesta falsa consciència, imprimeixen periòdics per fer-ne propaganda, empren mètode burocràtics i mafiosos per defendre-la. La nostra lluita contra aquestes falses consciència no és una intervenció quirúrgica ni una sessió de psicoanàlisi per extreure de la ment de cadascú dels obrers les idees equivocades. És una lluita a mort contra les organitzacions que les sostenen, contra la llur ideologia, contra els llurs mètodes i, fonamentalment, contra la llur política.
Podem ignorar aquestes organitzacions en un esquema de la relació dels nostres partits amb el moviment obrer i la seua avantguarda? Existeix realment aquesta relació pura «partit-avantguarda-masses»? De cap manera; la nostra relació amb la classe obrera és una relació de superstructura revolucionària a l'estructura de classe. I l'avantguarda no és l'únic mitjancer, perquè entre nosaltres i la classe obrera hi ha altres superstructures, els partits obrers, els sindicats i altres organismes de classe, els quals generalment són reformistes i de vegades ultra-esquerranosos. Això també val per la nostra relació amb el moviment de masses. Per això els nostres partits no poden donar-se una política per la classe obrera i per aconseguir la seua avantguarda, sense donar-se'n una pels sindicats, els partits comunistes, els socialdemòcrates, els comitès de fàbrica. No diem tan sols que no es poden ignorar les organitzacions reformistes i burocràtiques, sinó que cal destruir-les. Trockij digué: «la classe de per si no és homogènia. Els seus diferents sectors es consciencien per vies diferenciades i amb ritmes diferenciats. La burgesia participa activament en aquest procés. Crea els seus propis organismes dins els treballadors o emprar els ja existents per oposar uns sectors obrers a d'altres. Al si del proletariat hi actuen diferents partits.
Les seues tendències subjectivistes i fenomenològiques duen Mandel-Germain a oblidar que uns dels nostres principals objectius, si no el principal, és agranar les direccions i partits oportunidtes de la direcció del moviment obrer. Com que no hi veu aquest obstacle pel desenvolupament de la consciència de classe que són els partits contrarevolucionaris, hi descobreix quelcom de sorprenent: que ço «que avui destorba la classe obrera» per «poder adquirir una consciència política de classe» és, bàsicament, «la influència constant del consum i la mistificació ideològica de la petita burgesia i de la burgesia. I és per això que, per a Mandel-Germain, «el procés d'obrir els ulls cap a la ciència social crítica pot jugar un veritable paper revolucionari en el nou desvetllament de la consciència de classe entre les masses».
Així que ara la nostra lluita principal és contra «la influència constant del consum i la mistificació ideològica de la petita burgesia» i hem d'abandonar la que sempre hem sostingut contra les direccions traïdores i reformistes del moviment de masses? Així que aquesta és la millor forma que les masses aconseguesquen una consciència de classe? Nosaltres, arqueotrotskistes, seguirem en la mateixa, però a més, per combatre aquestes direccions, per comptes d'obrir més els ulls «cap a la ciència social crítica», emprarem una política, la trotskista, contra l'estalinista i la socialdemòcrata.
De l'esquema mandelià d'acord amb el qual les masses, l'avantguarda i el partit, segueixen diferents i difícils camins per arribar a la consciència, a l'acció o a l'experiència, ja hem eliminada l'avantguarda, ja que en tractar-se d'un fenomen el seu desenvolupament no pot seguir cap seqüència previsible. Tan sols caldria afegir-hi que, alhora que acompleix el seu paper d'avantguarda, qualsevol sector segueix en aquest moment les mateixes lleis de desenvolupament que el propi moviment de masses i el partit, tot i que de forma contradictòria. Pels marxistes, «l'espontani és la forma embrionària de ço conscient. És a dir que acció, experiència i consciència són parts d'una totalitat que s'hi dóna a tots els nivells, des del partit fins les masses. L'element determinat d'aquesta totalitat són les accions del moviment de masses.
No veiem enlloc aquesta acció sense consciència que els atribueix Mandel a la classe obrera i a les masses. Al contrari, creiem que no hi ha cap acció sense consciència prèvia. El règim capitalista i imperialista, amb les seues infàmies, provoca canvis en la consciència de les masses (odi, rebuig, indignació, etcètera), que són previs a tota acció. Si hi hagués una seqüència podríem dir que és la següent: la realitat objectiva de la societat burgesa fa impacte en la consciència de les masses i això provoca les seues accions. Però aquesta realitat objectiva impacta a través d'una experiència, la de partit l'explotació. Per exemple: el patró explota l'obrer (realitat objectiva del règim capitalista); aquest pateix l'explotació (fa l'experiència d'ésser explotat); sent desitjos de canviar la seua situació (arriba a la consciència que ha de lluitar contra el patró); es llença a la lluita (passa a l'acció).
De totes formes, aquesta seqüència no és més que un esquema ja que l'obrer contemporani, per exemple, abans d'anar a la lluita, va al sindicat; és a dir que la seua experiència no parteix del no res, ja que recolza en la de camades anteriors d'obrers i no necessita ni repetir exactament la d'ells ni reinventar el sindicat davant cada lluita. Ja sap fins a cert punt què és una vaga, una ocupació, una manifestació, una reivindicació i és conscient d'aquesta experiència.
Mandel podria dir-nos ara que la classe obrera no aprèn més que amb les seues accions. Això és cert, però no contradiu l'anterior, no vol dir que la classe obrera efectue accions sense consciència. Les accions del moviment de masses encadenen diferents nivells de consciència i experiència, fan que cadascuna tinga sempre com a punt de partida un determinat nivell, que durà cap a un altre de superior, el qual – al seu torn – serà punt de partida de noves accions.
Dins la consciència de la classe obrera i les masses explotades, hi ha una lluita entre concepcions falses i veritables. Per exemple, un obrer socialdemòcrata qui odia el feixisme, el considera el seu pitjor enemic i vol la unitat obrera per lluita contra ell, però, alhora, confia en la seua direcció burocràtica i reformistes. Respecte el feixisme té una consciència veritable; respecte a la seua direcció, i en conseqüència a la forma de lluitar contra l'enemic, una falsa. Ací, com en tot coneixement, el paper de la pràctica és decisiu. Tan sols la pràctica pot afirmar-lo en la seua consciència de classe o atacar-li la seua falsa consciència; tan sols la pràctica li podrà permetre de superar ço fals i afirmar ço ver, per arribar a un nou nivell de consciència, que tindrà noves contradiccions sempre superables a través de noves accions. Però dir que la pràctica és el factor determinant en el camí cap a la consciència de classe, no vol dir que el camí hi comence.
Mandel podria insistir en què, de totes formes, som d'acord amb ell en què l'acció és l'única que du a la consciència de classe i que, per tant, respecte aquest punt no tenim diferències. No és cert – en tenim dues, i de fonamentals. La primera és que Mandel parla d'un nivell de consciència desconegut i nosaltres de la consciència de classe, que tots sabem què és. Per ell, cada sector arriba a un diferent nivell (per exemple, l'avantguarda a una consciència «empírica i pragmàtica») i tan sols el partit revolucionari arriba a la consciència de classe (que per Mandel és científica i no política). La segona diferència és que per nosaltres la consciència de classe s'aconsegueix justament a través d'un factor superstructural, el partit revolucionari, i no a través de les simples accions i experiències del moviment obrer.
Les masses no arriben automàticament a la consciència de classe, a la consciència universal i històrica. Podríem dir que el moviment de masses s'hi apropa asintòticament, és a dir que a cada etapa hi és més a prop, però que mai no l'assoleix pels seus propis mitjans. El partit és l'únic que pot fer que aquestes dues línies, com més va més a prop l'una de l'altra, deixen d'ésser asíntotes; que el moviment de masses es fusione amb la consciència política de classe.
La concepció mandelista és la posició típica dels intel·lectuals anticonformistes existencialistes i fenomenòlegs europeus de la postguerra, un dels exponents clàssics dels quals és Sartre. Suposa la negació de l'home i, en aquest cas, del caràcter humà del moviment de masses i de la classe obrera, perquè l'home es distingeix dels animals en ésser conscient, en diferents graus, de les seues accions.
El partit segueix les mateixes lleis que el moviment de masses però amb un nivell qualitativament superior. La consciència del partit revolucionari no és més que l'experiència històrica del moviment obrer i de masses. Per comptes d'arrencar d'una consciència i experiència parcials i limitades, el partit arrenca de la consciència i experiència històriques i universal.s Per extreure-les, utilitza una sèrie de ciències combinades en una – el marxisme –, les eleva a consciència històrica, universal i abstracta, i la transforma en un programa polític marxista.
Per Mandel, «la categoria de partit revolucionari sorgeix del fet que el socialisme marxista és una ciència que, en darrer terme, sols pot assimilar-se completament de forma individual i no de forma col·lectiva». I això és així perquè «el marxisme constitueix la culminació (...) de com a mínim tres ciències socials: la filosofia clàssica alemanya, l'economia política clàssica i la ciència política francesa clàssica (el socialisme i la historiografia francesos)» i «la seua assimilació presuposa, com a mínim una comprensió de la dialèctica materialista, del materialisme històric, de la teoria econòmica marxista i la històrica crítica de les revolucions i del moviment obrer moderns».
Això vol dir que elevar-se a la consciència de classe és arribar a la comprensió teòrica, científica i global del marxisme com a ciència; emprar la dialèctica, la sociologia, l'economia i la història marxistes. Per això tan sols es pot assimilar de «forma individual i no col·lectiva»; és a dir, per això tan sols una ínfima minoria científica hi pot arribar. És la concepció més derrotista que ens podem imaginar; és en realitat una tasca impossible d'acomplir pel moviment obrer. Si pretenem expulsar de la consciència dels treballadors tots els fems ideològics acumulats per la burgesia i la burocràcia, i substituir-los per la «ciència marxista» (la «ciència social crítica») no hem de construir un partit, sinó demanar a l'imperialisme que ens subvencione una universitat amb capacitat per centenars de milions de treballadors de tot el món, amb beques perquè tots hi puguen concòrrer. Com que Mandel veu que això és impossible, es conforma amb dir que tan sols una petita minoria d'individus pot elevar-se a la consciència de classe.
Això li crea el problema de què fer amb aquestes masses que són incapaces d'adquirir la consciència de classe. Mandel-Germain «resolen» aquest problema amb la liquidació del partit com a partit polític revolucionari i donant gran importància, en el seu lloc, a un sector social específic, la «intel·lectualitat tècnica». Aquesta tindria, d'acord amb Germain, «la possibilitat de la seua participació massiva dins el procés revolucionari i en la reorganització de la societat», que durà als «estrats desesperats i crítics de la classe obrera ço que ells no poden dur a terme, degut a l'estadi fragmentat de la seua consciència: el coneixement científic i la consciència que els hi possibilitarà reconèixer la veritable cara de l'escandalosament velada explotació, i de l'opressió disfressada a la qual són sotmesos». És a dir que aquesta intel·lectualitat, que es torna reaccionària com a sector social, no com a part de la militància del partit, té a les mans la tasca de desvetllar la consciència de la classe. I la principal tasca del partit revolucionari, com que la fonamental restà a mans de la intel·lectualitat, serà la d'assessorar teòricament aquesta intel·lectualitat tècnica, mitjançant cursos de «ciència social crítica» mandeliana. Amb la qual cosa el paper d'aquesta «ciència social crítica» és decretar la mort del partit bolxevic. Amb això Mandel, entre d'altres coses, dóna arguments a l'acusació que permanentment fa la burgesia al moviment de masses revolucionari: que és una massa inconscient arrossegada i enganyada per un grapat d'agitadors que amaguen els llurs objectius polítics.
Per Mandel, la classe obrera no pot reproduir de forma massiva cap coneixement i això equival a dir que la societat en general no avança en el coneixement. Ell creu que així com, tan sols els individus assimilen el socialisme científic, tan sols els individus són capaços d'assimilar i reproduir els coneixements acumulats per la humanitat des de la prehistòria fins els nostres dies. Ço que fa Mandel és confondre la part concreta dels coneixements (és a dir, els resultats) amb la seua elaboració. Però la societat (o la classe obrera o qualsevol altra sector d'ella) avança amb la incorporació dels resultats científics, no els mètodes de recerca que dugueren a aquests resultats. Negar això seria el mateix que dir que un individu que no ha estudiat medicina i farmacopea no sabrà utilitzar l'aspirina. Amb tot, fa molts anys que la humanitat en fa ús de l'aspirina per treure's el mal de cap amb bons resultats.
Ço que fa Mandel és elaborar dues menes de consciència: la d'avantguarda, que és «empírica» i «pragmàtica» i la consciència de classe que és «científica global», o siga la de la «comprensió teòrica». Això significa que la consciència política, el programa, no existeixen en aquesta moderna fenomenologia de la classe obrera. Per Mandel el fet que l'obrer siga o no d'acord amb el programa del partit revolucionari, no hi té res a veure amb el seu nivell de consciència; no significa que s'haja elevat a la consciència de classe. Per Trockij, en canvi, «no es poden formular els interessos de classe de cap altra manera que mitjançant un programa, com tampoc no es pot defensar un programa de cap altra manera que amb la creació d'un partit. La classe, presa en si, no és més que terreny per l'explotació. El paper del proletariat comença en el moment que de classe social en si, esdevé classe política per a si. Això tan sols es pot aconseguir mitjançant un partit. El partit és l'eina històrica amb la qual la classe adquireix la seua consciència. El desenvolupament de la consciència de classe, és a dir, la construcció d'un partit revolucionari que arrosegue rera seu el proletariat, és un procés complicat i contradictori».
Com veiem, per a Trockij «el desenvolupament de la consciència de classe» és un procés objectiu.
La categoria de partit revolucionari sorgeix del fet que el marxisme, com a partit, és un programa. Imaginam un suposat partit integrat per grans intel·lectuals que maneguen perfectament els aspectes científics del marxisme, però que no es preocupen de formular un programa política, ni per treballar amb ell en el moviment de masses. És aquest un partit revolucionari? No. Un partit revolucionari és, evidentment, aquell on qualques companys entenen a fons el marxisme i col·laboren amb la immensa majoria de treballadors que hi militen, per formular un programa polític correcte i dur-lo a la pràctica.
Entre el programa del partit i la ciència marxista hi ha una relació dialèctica: sense teoria (ciència) marxista no s'hi pot elaborar un programa revolucionari. També hi ha una relació dialèctica entre aquest programa i les accions de les masses: si no es parteix de les accions de les masses, el programa no pot ésser revolucionari. I també hi ha una relació dialèctica amb l'activitat del partit: sense un partit que ho duga a la pràctica cap programa és, tot sol, revolucionari. Tots aquests elements conflueixen per aconseguir aquesta realitat concreta que és el partit revolucionari amb el seu programa. I aquest partit és «el més alt grau de desenvolupament de la consciència de classe proletària», com diria Mandel. Per això diem que Mandel, en magnificar una part essencial del partit revolucionari, la ciència marxista, cau en una desviació cientificista intel·lectual quant al paper del partit i de la consciència de classe. La consciència de classe és la transformació de la «classe social en si» en «classe política per a si» d'acord amb Trockij. Per Mandel, si seguim el seu raonament, la consciència de classe hauria d'ésser la transformació de la classe obrera en consciència científica i no en consciència política, com per Trockij. I això és una barbaritat. N'hi ha prou amb què sectors massius de la classe obrera donen suport políticament al partit marxista perquè s'hi hagen elevat a la consciència de classe. N'hi ha prou amb què individus o sectors de la classe s'incorporen al partit i accepten el seu programa i estatuts, perquè siguen la màxima expressió de la consciència de classe. Això és així tot i que les masses que donen suport políticament al partit i els individus o sectors que s'hi incorporen en acceptar els seus estatuts i programa, no sàpiguen ni una sola paraula de filosofia, economia o sociologia marxista, és a dir que no hagen assimilat «completament» el marxisme com a «ciència». Aquest fou el criteri clàssic de Lenin i Trockij. Com veiem, molt menys exigent que el de Mandel.
La consciència de classe suposa que els obrers sàpiguen que la societat pateix un càncer, el règim capitalista i imperialista, i que l'únic remei «per aquest càncer és el nostre programa i el nostre partit». Aquest coneixement, com assenyalava Trockij, pot i s'ha d'adquirir de forma massiva i no individual pel moviment obrer i de masses. I el moviment obrer i de masses adquireix aquest coneixement en confrontar en el transcurs de les seues accions les diferents polítiques que li posen els diferents partits que hi ha en el seu si. Si hi ha un partit revolucionari que li dóna la política correcta (és a dir, la que respon als interessos històrics i immediats de la classe obrera) a cadascuna de les lluites, el moviment obrer i de masses el reconeixerà com el seu partit. I s'haurà elevat a la consciència política de classe. Si aquest partit no hi és, no podrà fer-ho. El paper del marxisme «com a ciència» és transformar els interessos històrics i immediats de la classe obrera en un programa de mobilització, és a dir en una resposta política per a cada lluita real del moviment de masses, que tendesca a elevar aquesta lluita cap a la presa del poder. I d'aquesta forma aconseguir les masses pel nostre programa i el nostre partit, amb la liquidació de les llurs direccions traïdores i oportunistes.
Si per a Mandel la «ciència social crítica» acompleix el paper de desvetllar la consciència de classe, pel seu deixeble Germain, l'anàlisi n'acompleix un de més revolucionari encara, ja que és sempre «el de canviar les condicions a favor de la revolució proletària, no d'adaptar-les a la situació donada».
Aquesta perillosa afirmació confon ço que és una anàlisi amb la política marxista, (de la mateixa forma que abans Mandel confonia ço que és ciència marxista amb programa i partit revolucionari). Una lleu diferència amb l'opinió de Lenin, per qui el marxisme cerca de realitzar «una anàlisi estrictament exacta i objectivament verificable de les relacions de classe i dels trets concrets propis de cada moment històric».
És a dir, estudiar cuidadosament la realitat per descobrir les tendències vers la revolució proletària i les que s'hi opsen i les relacions entre totes dues. Això és noresmenys que la caracterització del «moment històric» donat. I és «la base científica» de la qual parla Lenin, necessària – no com creu Mandel «per emprar-la contra la realitat i canviar-la» - sinó tan sols per forjar l'eina amb la qual la canviarem. Aquesta eina «és la política» deia Lenin. I en particular ens referim a la política del partit envers les masses per imposar un canvi revolucionari.
L'objectiu de l'anàlisi és aprofundir una vegada i una altra l'estudi d'una determinada situació, per elaborar les consignes correctes que puguen enfortir les tendències revolucionàries i les que provaran de destruir les contrarevolucionàries.
Però l'anàlisi no acompleix gens l'objectiu de «canviar les condicions existents en favor de la revolució proletària». Aquest objectiu el compleix la política. Anàlisi i política són, doncs, íntimament lligats tot i que no són el mateix. No podem donar-nos una política revolucionària si no partim d'una anàlisi i caracterització científiques de la realitat. Alhora, la nostra anàlisi no serveix per a res si no esdevé una política per canviar aquesta realitat. Vejam un exemple.
Anàlisi: el moviment obrer és en ascens; té al seu davant els socialdemòcrates i estalinistes; la burgesia és en crisi; hi ha un govern feble que es veu obligat a donar llibertats democràtiques i a fer concessions al moviment obrer; un sector de la burgesia prepara un cop d'estat feixista; la classe mitjana és dividida; un sector tendeix a deixar-se arrossegar pel feixisme i un altre pel moviment obrer; el nostre partit no té influència de masses però és reconegut per sectors d'avantguarda.
Caracterització: som en una situació pre-revolucionària que durà a la revolució obrera o a la contrarevolució feixista; cap a la revolució obrera empeny l'ascens de la classe, la radicalització d'un sector de la petita burgesia i l'existència del nostre partit; cap a la contrarevolució empenyen la burgesia i l'imperialisme, la classe mitjana de dretes i la política traïdora de les direccions oportunistes del moviment de masses; tan sols si substituïm aquestes direccions i aconseguim la direcció del moviment de masses la situació durà a la revolució obrera.
Política: cal unificar el moviment obrer en un front contra el feixisme i començar a proposar l'armament dels organismes de masses, amb la denúncia de les vacil·lacions i traïcions de les direccions reformistes; en aquesta tasca hem de guanyar el moviment de masses; cal realitzar un treball a la base de l'exèrcit; cal aixecar un programa que contemple també les necessitats de la petita burgesia per arrossegar-la a la revolució obrera; cal treballar en les organitzacions del moviment obrer i de masses amb la proclamació de les consignes que sorgeixen dels punts anteriors: «unitat de totes les organitzacions obreres i partits obrers i populars contra el feixisme»; «destacaments armats dels sindicats i soviets (si n'hi ha)»; «drets democràtics pels soldats i sots-oficials», etcètera.
L'anàlisi marxista de les etapes
Per formular la nostra política, ço que cal fer primer és definir amb tota cura l'etapa de la lluita de classes per la qual passa un país, un continent, el món, una branca, una fàbrica o, àdhuc, un col·legi o una facultat. La base per l'anàlisi i la caracterització marxista és la situació de la lluita de classes. És a dir que es tracta, més que res, d'una anàlisi estructura, que ha de respondre la següent qüestió: quina és la relació de forces entre les classes en la situació que volem caracteritzar? A partir d'aquesta base s'hi incorporen els elements superstructurals: situació dels partits polítics, dels sindicats i d'altres organismes de masses, de les diferents tendències existents en el seu interior, etcètera. La relació de forces general entre les classes s'expressa en la mena de règim que hi ha a cada etapa. Un canvi general en la relació de forces (és a dir, d'etapa) es transforma a curt termini en un canvi de règim.
Dins aquestes etapes hi ha moments on una classe pren l'ofensiva i moments on la pren l'altra classe; dins una mateixa classe diferents sectors poden ésser a la ofensiva a cada moment; sectors d'una mateixa classe poden de vegades lluitar entre ells. A més, hi ha les superstructures de les diferents classes, i l'estat, que tenen una certa autonomia respecte del moviment de les classes, ço que provoca situacions contradictòries base-superstructura (com que el moviment obrer s'orienta cap a la revolució i els partits obrers s'orienten com és va més cap a la dreta). Totes aquestes zigues-zagues que es donen dins una etapa poden determinar subetapes, que cal que precisam curosament.
Trockij digué que hi ha, en general, quatre tipus d'etapes, que reflecteixen quatre estadis en el procés de la lluita de classes: contra-revolucionaris, no-revolucionaris, pre-revolucionaris i revolucionaris. El governs reflecteixen d'una forma no mecànica les característiques de l'etapa, i en ells s'hi resumen totes les contradiccions. Hi ha governs feixistes, bonapartistes, semi-bonapartistes, democràtic-burgesos, kerenskistes, kornilovians. En els països endarrerits, d'acord amb Trockij, s'hi donen governs bonapartistes sui generis, que són els qui, sense deixar d'ésser burgesos, s'enfronten o resisteixen qualque potència imperialista per la qual cosa tendeixen a recolzar en el moviment de masses o obrer o, contràriament, aixafen els treballadors com a sirvents de l'imperialisme.
L'existència d'aquests diferents tipus de govern, fins i tot de vegades en una mateixa etapa, es deu al fet que, com tota superstructura, reflecteixen no tan sols la relació fonamental explotadors-explotats, sinó totes les altres contradiccions i combinacions de classes o sectors de classes. Continuen tots ells a ésser governs burgesos, però qualcuns recolzen en la classe mitjana de les ciutats, uns altres es veuen obligats a recolzar-se en la pagesia o en els partits de la classe obrera; en qualcuns hi té més pes l'aparell burocràtic-militar de l'estat que en uns altres, etcètera. D'aquestes diferents combinacions, en sorgeixen diferents tipus de govern, que reflecteixen situacions particulars de la lluita de classes. Però tots aquests governs són determinats per les característiques especials de l'etapa i pel règim. En una etapa pre-revolucionària, hi pot haver un govern democràtic-burgès o un de kerenskista, però no hi pot haver un govern feixista; en una etapa contra-revolucionària hi pot haver un govern feixista o un de bonapartista, però no hi pot haver un govern democràtic-burgès.
Aquest mètode, que consisteix en definir les etapes i règims per la situació de la lluita de classes i els governs per la combinació concreta de sectors socials i superstructures que expressen, era el de la nostra Internacional en les bones èpoques de l'«arqueotrotskisme». La nostra política començava amb l'intent seriós, esforçat, acurat i científic, de definir l'etapa per on passàvem i el govern que suportàvem en cada moment. Però, d'ençà que la majoria predomina en la direcció de la nostra Internacional, aquest mètode s'ha abandonat. Les nostres anàlisis es fan ara únicament en base a les relacions existents dins el moviment obrer i molt especialment, gairebé exclusivament, a la situació de l'avantguarda. Del resultat d'aitals anàlisis sorgeix una política que ja no té com a objectiu la direcció correcta de les masses en les situacions que han de fer cara, sinó l'impacte en l'avantguarda. D'ací el menyspreu pel mètode científic que ha elaborat el trotskisme.
Abans, hauríem discutit mesos sencers si la definició del govern de Banzer com a «feixista» que fa el company González Moscoso era correcta o no. Per què? Perquè tan sols si ens hi posàvem d'acord en això, ens podríem posar-nos d'acord en la política a continuar. Actualment, els companys de la majoria hi són d'acord en la política i estratègia del POR(C) per a Bolívia, sense ésser-hi d'acord, aparentment, en la definició del govern, car González diu que és «feixista» i Germain ho qualifica de «reaccionari». Això podria ésser una casualitat, però malauradament, és la regla. Els companys de la majoria deien que la política de l'ERP i del PRT(C) era un exemple (o siga que l'aprovaven amb elogis), tot i que el PRT(C) havia definit la situació argentina com de «guerra civil». I els companys del SU com a pre-revolucionària.
Les «anàlisis-justificació» de la majoria
Sembla impossible que es puga coincindir en una política a partir de caracteritzacions de la situació real diametralment oposades. I en realitat ho és. Però ço que hi passa és que els companys de la majoria no parteixen de l'anàlisi de la situació de la lluita de classes, sinó que gairebé fan a l'inrevés: formulen una estratègia d'acord amb els fenòmens interns al moviment obrer i de masses i després inventen una anàlisi de realitat que s'acomode a aquesta estratègia i la justifique.
En una altra època, el sector al qual donaren una importància fonamental fou el de les organitzacions burocràtiques del moviment obrer, en especial als partits comunistes. Aleshores formularen una estratègia dirigida a aquest sector: la de l'entrisme «sui generis». Per justificar-la, començaren a assegurar que la guerra mundial era inevitable i que els partits comunistes es veurien obligats a encapçalar la lluita de les masses, amb la conseqüent aparició de tendències centristes que dirigirien tota una etapa de la revolució.
No hi hagué cap guerra mundial ni aparegueren les tendències centristes, però s'anaren inventant noves anàlisis de la realitat per continuar la justificació d'aquesta estratègica decenal. Ja hem vist la darrera d'elles, que ens diu que l'estratègia de l'entrisme «sui generis» s'adoptà perquè es va preveure que «...el procés de radicalització (...) es produiria essencialment al si de les organitzacions de masses tradicionals». I també hem vist que, com ho demostrà el fenomen castrista i guevarista, no fou així.
La política del IX Congrés per a Amèrica Llatina és un altre bon exemple d'aquest mètode. Els camarades de la majoria no tingueren present per a res l'anàlisi marxista de la lluita de classes per a definir la llur estratègia. No donaren cap importància a les etapes que vivia cada país llatino-americà. Ço que prengueren com a punt de referència és ço que discutia «l'avantguarda»: guerra rural o no, lluita armada o no. D'ací tregueren l'estratègia. Primer fou la guerrilla rural; després – quan cremaven les patates perquè s'havien enfonsat totes les guerrilles rurals – la destilaren i n'obtingueren la quintaessència, l'«estratègia de la lluita armada». Als camarades de la majoria no els importava que a Brasil hi hagués un règim semi-feixista o ultra-reaccionari; a Perú un bonapartisme «sui generis»; un cert desplaçament nacionalista en altres països llatino-americans i diferents etapes de la lluita de classes a cada país. Els englobaren tots en una anàlisi d'acord amb la qual calia una estratègia comuna.
La primera anàlisi-justificació de l'estratègia de lluita armada fou inventar una mena de règim comú a tota Amèrica Llatina, un règim d'acord monolític entre l'imperialisme, les burgesies nacionals i les forces armades. Però després del Congrés Mundial sorgiren governs com el de Torres i el d'Allende i caigué Onganía a Argentina, esdeveniments que ensorraren aquesta anàlisi. Com que s'havia de mantindre l'estratègia, s'inventà una nova mena de règim: el «reformisme militar». En realitat, l'únic que hi havia de nou entre els englobats per aquest nom era precisament el nom. Fou Rockefeller qui l'inventà. Quan visità Amèrica Llatina, escrigué un report on recomanava a l'imperialisme una nova política, el «reformisme militar», amb el qual hi foren d'acord l'imperialisme, les burgesies nacionals i les forces armades. Aquesta caracterització també s'ensorrà amb l'arribada dels cruents cops pro-imperialistes de Banzer i la Junta Militar xilena, per raons òbvies. Gran part del govern Torres i la darrera part del d'Allende tingueren les característiques de governs «kerenkistes». L'única definició aproximada és la que ens dóna Germain per la negativa, quan qualifica Banzer de «kornilovià», però molt per damunt. Per què foren incapaços els camarades de la majoria de preveure aquests governs i fer-se amb una política davant ells? Per què l'anàlisi correcta suposava, per exemple en el cas dels governs kerenkistes, posar el front únic obrer contra el cop reaccionari i la formació de milícies com a part de les organitzacions naturals del moviment de masses. És a dir, suposava que no s'havien de fer guerrilles. L'anàlisi correcta no servia per justificar la llur estratègia.
Com caracteritzàvem nosaltres els règims llatino-americans? Vejam: «La derrota o la necessitat d'enfrontar-se al moviment de masses, així com la conjunctura econòmica, facilitaren la unitat imperialisme-burgesia nacional i aquesta unitat permeté el sorgiment de governs bonapartistes dictatorials, recolzats en l'exèrcit o directament militars, i en certs casos, semi-feixistes, com a Brasil.
Això posa un important problema teòric: el front únic monolític entre l'imperialisme ianqui i la burgesia nacional... es farà dins un període històric de cinc, deu o més anys, o contràriament, és un fenomen transitori com el vist en tots els altres períodes llatino-americans de governs forts que foren seguits de governs febles quan ascendí el moviment de masses?
En principi creiem que la solució castrista i guevarista del problema, que aquests governs continuaran a ésser així, és falsa.
«La crisi actual creixent entre sectors burgesos nacionals i de part d'aquests amb l'imperialisme, combinada amb un factor molt més important i decisiu, l'ascens del moviment de masses, provoca la crisi de tots aquests governs. És a dir no són un fenomen monolític i etern, al contrari, és ben momentani, tant com dure el retrocés del moviment de masses».
Dos anys més tard dèiem: «Definir els governs i règims llatino-americans no és una preocupació ociosa, sinó una de les necessitats revolucionàries més urgents». «L'intent d'ignorar el greu problema teòric de definir els règims llatino-americans actuals amb ingenioses frases periodístiques com, per exemple, «reformisme militar», no fa més que enfosquir el problema i allunyar-nos de l'anàlisi marxista, de classe. Les tenalles de la colonització ianqui, d'una banda, la mobilització obrera, de l'altra, originen violents i espectaculars canvis en el caràcter dels règims burgesos. Uns són semi-feixistes, com el de Brasil, o directament reaccionaris damunt una base de legalitat burgesia, com el d'Uruguai. Uns altres, nacionalistes burgesos que tendeixen a transformar-se o es transformen en bonapartistes 'sui generis' d'acord amb els ensenyaments de Trockij.
L'espectacular ascens del moviment de masses origina situacions de poder dual institucionalitzat o atomitzat, que donen origen a un altre tipus de govern i règims, els kerenkistes. Aquests són típics de situacions revolucionàries, quan el poder obrer és tan fort que el govern queda suspès en el buit entre els dos poders».
«[el kerenskisme és]... sumament inestable, bonapartisme o semi-bonapartisme entre els explotadors i el moviment de masses, i no com el [bonapartisme] «sui generis» entre l'imperialisme i el moviment de masses». L'actual ascens revolucionari tendeix a transformar el bonapartisme «sui generis» en bonapartisme kerenskista o en reaccionari». «Creiem que el règim de Velasco té elements bonapartistes «sui generis». Allende hi és a meitat del camí».
«A Bolívia s'hi han donat els tres tipus de govern que hem definit: reaccionari o semi-feixista el de Barriento, tendent a bonapartista «sui generis» el d'Ovando; kerenskista el de Torres».
Per nosaltres, a cada tipus de règim, en expressar una situació diferent de la lluita de classes, calia fer cara amb una estratègia diferent. Pels camarades de la majoria, l'anàlisi es reduïa a explicar per quin motiu regia una mateixa estratègia per qualsevol tipus d'etapa, règim i país. L'explicació és, en realitat, molt senzilla: perquè aquesta era l'estratègia més simpàtica a l'avantguarda. Aquest caràcter avantguardista fou obertament proclamat per Mandel quan ens digué que calia realitzar «...campanyes polítiques nacionals, triades curosament, en coincidència amb les preocupacions de l'avantguarda...»
Tota aquesta negació del marxisme navega a veles desplegades en el document europeu de la majoria. No s'hi fan diferències de cap mena entre les etapes que viuen els diferents països europeus. Amb tot, uns viuen en una situació contra-revolucionària (com Grècia, Espanya i Portugal) que evoluciona a pre-revolucionària (com a Espanya) o es combina amb la guerra civil dins el seu imperi (com a Portugal); uns altres viuen una situació no-revolucionària, però que evoluciona a pre-revolucionària (com Itàlia, França i, potser, Anglaterra, qui suporta una guerra de fet a Irlanda) o revolucionària (com Irlanda del Nord). Els altres països viuen una situació no-revolucionària, sense possibilitats de transformar-se a curt termini en pre-revolucionària.
La nostra caracterització és sumària i possiblement equivocada; volem que se la considere tan sols com un exemple metodològic.
Ço que volem destacar és que de les diferents situacions sorgeixen, evidentment, tasques diferents, de vegades diametralment oposades.
A Grècia, Espanya i Portugal – amb situació semblants, les grans tasques que s'hi posen són les democràtiques; en els darrers països amb caràcter urgent, ja que a Espanya el moviment obrer va en continu ascens i Portugal fa front a la guerrilla a les seues colònies. A Anglaterra, on s'hi dóna una situació oposada a les esmetades, la tasca essencial és aconseguir que els soldats anglesos es retiren d'Irlanda del Nord i, a més, elaborar un programa de transició per fer cara a la misèria creixent del moviment obrer. A Itàlia i França tenim posats problemes objectius diferents de la resta dels països europeus, perquè la lluita de classes és a un nivell més alt. Els camarades de la majoria diuen control obrer i treball en l'avantguarda, no perquè creguen que les situacions de tots els països siguen iguals, sinó perquè fan un camí invers: per comptes de dir que aquesta situació li correspon aquesta tasca, diuen «com que anam a aplicar-hi la mateixa estratègia, tots els països són iguals».
El desplaçament dels camarades de la majoria cap a una concepció avantguardista s'expressa no tan sols en el terreny de les anàlisis concretes, sinó també en qüestions teòriques generals. N'hi ha dues on la dimensió de les aberracions arriba al límit del revisionisme: la degeneració de la II i III Internacionals i la caracterització de les situacions pre-revolucionària i revolucionària.
En tots dos casos, el camarada Mandel-Germain basa tota la seua explicació en les relacions internes de la classe obrera i, dins ella, en el paper de l'avantguarda. Per Mandel «l'arrel de la degeneració, tant de la II com de la III Internacionals, és a dir, la subordinació dels partits de masses socialdemòcrates i comunistes d'Europa Occidental a una burocràcia conservadora i reformista, que a la pràctica diària s'ha convertit en part de l'statu-quo», respon a una llei general de la degeneració.
Vejam aquesta llei: «El resultat d'aquestes tendències contradictòries depèn de la lluita entre elles, que al seu torn és determinada, en darrera instància, per dos factors socials: d'una banda, el grau dels interessos socials específics que es desprén de l'organització autònoma i, d'altra banda, el grau d'activitat política de l'avantguarda de la classe obrera».
Els trotskistes sempre hem pres com a element fonamental per a analitzar les causes de la degeneració de la II i III Internacionals, el procés general de la lluita de classes en el món. Creiem que la II Internacional degenerà per l'existència i ascens de l'imperialisme, que atorgà grans concessions a sectors importants de la classe obrera gràcies a l'explotació de les seues colònies. Això provocà el neixement d'una aristocràcia obrera íntimament lligada a les concessions que atorgava el capitalisme. Mandel ara descobreix que l'«organització autònoma» i l'«autopreservació de l'aparell» en si s'expliquen per la necessitat de preservació dels «interessos socials específics del propi aparell i no com a part del procés general de formació de l'aristocràcia obrera. La III Internacional degenerà per les derrotes i el retrocés del moviment obrer en tot el món i per la refracció d'aquest mateix retrocés en el primer estat obrer, la URSS, una nació camperola i endarrerida. D'ací la importància que novament tingué la preservació de l'«aparell en si».
Però Mandel ara abandona aquesta anàlisi clàssica, i aleshores la degeneració burocràtica és el resultat de la relació entre una burocràcia que defensa el seu aparell i el «grau d'activitat política de l'avantguarda». Les masses amb les llurs lluites no valen per res. Amb aquest mètode, es pot deduir que la burocràcia es pot liquidar amb la simple «activitat de l'avantguarda», és a dir, sense necesssitat de cridar a la mobilització.
Tot un capítol de la «nova metodologia mandeliana» el constitueix la revisió de la teoria pel que fa a la qualificació de les situacions pre-revolucionària i revolucionària.
Sempre a partir de les relacions internes del moviment obrer, i de les de l'avantguarda amb el partit, Mandel afirma: «La maduració d'una situació pre-revolucionària (explosió potencialment revolucionària) és la integració de l'acció de les grans masses amb l'acció dels obrers avançats. Una situació revolucionària o siga la possibilitat de la conquesta revolucionària del poder, apareix quan ha sigut assolida la integració de les accions de l'avantguarda i les masses amb la consciència de l'avantguarda i els estrats revolucionaris».
O siga que la burgesia i la petita burgesia no entren en aquest esquema. Tenim dret de pensar que Mandel considera que la situació d'aquestes classes i la seua relació amb el moviment de masses no tenen importància. Contràriament, Trockij pensava que «el malcontentament, la nerviositat, la inestabilitat, la ira fàcil de la petita burgesia, són signes extremadament importants d'una situació pre-revolucionària». I definia una situació «apta per la victòria de la revolució proletària» com a aquella on s'hi donaven les següents condicions: «1) l'impàs de la burgesia i la conseqüent confusió de la classe dominant; 2) l'aguda insatisfacció i l'anhel de canvis decisiu en les fileres de la petita burgesia, sense el suport del qual la gran burgesia no es pot mantindre; 3) la consciència de l'intolerable de la situació i la disposició per les accions revolucionària en les fileres del proletariat; 4) un programa clar i una direcció ferma de l'avantguarda proletària».
Aquesta ordenació que Trockij repeteix sistemàticament durant la dècada dels 30, és alliçonador: primer, la situació de la burgesia; segon, la de la petita burgesia; tercer, la de la classe obrera, i, finalment, l'existència d'un partit revolucionari. Com a bon marxista, comença amb ço objectiu i acaba amb ço subjectiu. De la situació pre-revolucionària Trockij no ens ha donat una definició tan exacta. Ha assenyalat que és una situació intermèdia entre la no-revolucionària i la revolucionària. Ha insinuat que es caracteritza per la presència de les tres primeres condicions i l'absència de la darrera, el partit.
D'altra banda, això no és tan sols una qüestió d'ortodòxia trotskista, sinó senzillament de sentit comú: si la burgesia resta unida en un sòlid front, gaudeix d'una bona situació econòmica, manté satisfeta la petita burgesia i compta amb la seua simpatia, les famoses «integracions» de Mandel no duen, ni per casualitat, a la revolució. El més avançat dels casos que podríem imaginar – masses, avantguarda i partit integrats en les llurs accions i la llur consciència – acabarà amb un esclafament brutal i cruent de la classe obrera a mans de l'aquesta burgesia unida, amb el suport de la petita burgesia i defensada per un exèrcit sense cap mena de fisures. Sortosament, no hi ha cap possibilitat real que aital «integració» mandelista es produesca en la lluita de classe tan com l'hem coneguda fins ara.
Ara bé, aquesta incomprensió dels camarades de la majoria, en especial de Germain, quant a què és una situació pre-revolucionària o revolucionària, ha provocat tota una discussió viciosa al voltant de la paraula «norma». Aquesta discussió començà per Amèrica Llatina, però té una importància decisiva per l'anàlisi marxista de la situació mundial. Els camarades de la majoria afirmen que no veurem a Amèrica Llatina processos de desenvolupament «normal» del moviment de masses, perquè no hi haurà espais perllongats amb condicions de democràcia burgesa. Amb això pretenen demostrar que el pronòstic de la minoria que Amèrica Llatina s'apropa com més va més a les normes clàssiques de la revolució proletària és fals.
La qüestió de si la revolució tendeix o no a «normalitzar-se» no té res a veure amb la major o menor durada dels règims de legalitat burgesa. Té a veure amb què els processos revolucionaris de tot el món tendesquen o no cap a les situacions que foren descrites per Lenin i Trockij, és a dir amb què es generalitzen o no situació semblants a la revolució russa. «Normals» són les revolucions que tenen com a centre el proletariat industrial, a les ciutats com a àmbit geogràfic i a la insurrecció urbana com a eix de la lluita armada. «Normal» és també que aquestes revolucions tan sols triomfen, si tenen al capdavant un partit bolxevic.
Aquesta concepció de «normalitat» nasqué en oposició a la d'«anormalitat» que hem presenciat en aquesta postguerra, on partits petits-burgesos, o burocràtics, des de l'estalinisme fins el castrisme, es veieren obligats a encapçalar governs obrers i camperols. L'anormalitat fou conseqüència de diversos factors combinat: el primer fou que dues de les condicions d'una situació revolucionària (l'impàs de la burgesia i la radicalització de la petita burgesia) es transformaren de conjuncturals en cròniques. El crac financer, la crisi crònica de l'economia, es reflectiren en una crisi sense sortida de la burgesia durant anys i una esquerranització permanent de la petita burgesia que no trobava cap possibilitat de recolzar en una lleugera recuperació de l'economia burgesa.
Aquests factors es combinaren amb la crisi de l'imperialisme ianqui en la postguerra i la seua divisió davant Castro i amb dues mancances revolucionàries fonamentals: la del moviment obrer i la seua direcció. La pagesia passà a jugar un paper preponderant i les condicions objectives acabaren per dur els partits petits-burgesos al govern i al trencament amb el règim imperialista, terratinent i, finalment, burgès.
L'anormalitat consistí, en definitiva, en què, per l'absència del moviment obrer i del partit revolucionari les dues primeres condicions de la situació revolucionària adquiriren un pes colossal i el paper del partit revolucionari fou acomplert per partits petit-burgesos amb influència de masses. Aquesta combinació anormal havia sigut prevista per Trockij al Programa de Transició.
L'actual retorn de la «normalitat» no significa directament que es torne a la situació prèvia a la Segona Guerra Mundial, sinó que el moviment obrer s'incorpora a la situació revolucionària i els nostres partits, els únics obrers i revolucionaris que hi ha avui, es desenvolupen.
La resta de condicions no tan sols no van a retrocedir, sinó que continuaran a avançar. El caràcter crònic de la crisi s'estendrà a països capitalistes amb una estructura més sòlida que els endarrerits i això accentuarà el pes de la intervenció de la classe obrera industrial.
La combinació serà molt més explosiva que en qualsevol etapa que haguem conegut prèviament: una crisi crònica més gran de l'economia burgesia, una esquerranització més gran de la petita burgesia, uns sentiments i activitat revolucionaris més gran de la classe obrera, un creixement i influència colossals en el moviment de masses dels nostres partits i de la nostra Internacional. És a dir, la revolució es fa «normal» de forma creixent perquè es fa objectivament més fàcil i, especialment, perquè la classe obrera i els nostres partits entren en escena. S'hi poden tornar a presentar situacions revolucionàries «anormals», però quedaran supeditades (i contribuïran) a escala mundial a la normalització..
Què té a veure amb tot això la més gran o més petita durada dels períodes de legalitat burgesa? La revolució russa, la més «normal» de totes les revolucions triomfants, tingué lloc a la Rússia tsarista, amb segles de despotisme, un any de legalitat el 1905 i uns mesos el 1917, més uns pocs anys de recialles legals. Aquesta és la nostra «normalitat»: la clandestinitat del moviment revolucionari i l'enfrontament a governs reaccionaris de tota mena la major part del temps. No entenem la «normalitat» com la situació d'Europa Occidental, amb un segle o més de legalitat burgesa, interrompuda breument per fenòmens com el feixisme.
Creiem, sí, que les etapes de clandestinitat seran molt menys perllongades que les russes, perquè les condicions són molt més favorables al moviment de masses. I sostenim fermament que, com a Rússia, les recialles legals i les etapes democràtiques s'aconseguiran únicament amb l'acció del moviment de masses; i que, com més forts siguen els cops que aquest llence damunt la burgesia, més febles seran els règims que sorgiran. La tendència als governs kerenskistes serà com més va més aguda, en la mesura que continue l'ascens, i tan sols una oportunitat revolucionària desaprofitada per la manca d'un partit bolxevic i una política trotskista, explicarà els retrocessos parcials cap a règims semi-feixistes.
Aquestes han sigut les experiències de Bolívia i Xile, que el nostre mètode marxista d'anàlisi fou capaç de preveure i que el mètode estrategista i avantguardista dels camarades de la majoria ignorà completament. El camarada Germain, en dir «kornilovià» a Banzer, reconeix el govern de Torres com a kerenskista. No s'adona que reconèixer l'existència de governs kerenskistes, suposa reconèixer les pautes «normals» de la revolució russa? Evidentment no. Opinen que els cops de Banzer i els militars xilens els donen la raó, perquè demostres l'«excepcionalitat» dels períodes de democràcia burgesia. Amb tot, Bolívia i Xile han tingut més temps de democràcia burgesa en els darrers cinc anys que la Rússia revolucionària en tot un segle! Silenci absolut: els camarades de la majoria continuen a comparar la situació llatino-americana amb la de l'Europa dominada pel feixisme.
Diferents països – Bolívia i Xile entre ells – han entrat en la situació pre-revolucionària clàssica, que no esdevingué revolucionària per la manca del partit. Això no vol dir que tots els països llatino-americans hagen entrat en aquesta etapa. Tot al contrari, és una minoria de països la que s'hi dirigeix en un procés general, desigual. Però aquestes Rússies llatino-americanes assenyalen el camí als altres països del continent i, en atrevim a dir-hi, com a mínim, a tot el món occidental.
El procés llatino-americà i mundial ens confirma aquesta tendència i això fa eines fonamentals de la nostra anàlisi els ensenyaments de la revolució russa contra les estratègies de «lluita armada», de «treball en l'avantguarda» i de «control obrer» de la majoria. Els bolxevics no adoptaren cap altra forma de lluita armada que no fos la que marcava l'ascens del moviment de masses. Amb la lluita armada o sense, amb «control obrer» o sense, construïen el partit en tot moment. Per què canviar? Encara no hem sigut derrotats, ni veiem aquell perill d'ocupació nazi dels nostres països que fa tremolar la majoria. Quan aquesta perspectiva hi siga, cosa que no creiem, podrem discutir les noves formes de lluitar armada. Mentre, continuam orgullosos de la nostra anàlisi i de la nostra política.
Els camarades de la majoria, Germain inclòs, han de deixar de jugar als westerns «made in Italy», per tornar al mètode i al programa tradicional del nostre moviment. Això és més necessari que mai. Cal partir de la realitat i no de «L'hora dels forns» o els films de Costa-Gavras*, ni de les «inquietuds (necessitats) de l'avantguarda» que, en molts casos, s'hi inspiren. Tot just hem vist el desenvolupat accelerat d'un altre règim kerenskista: el d'Allende. Tot just hem vist com el triomf momentari dels Kornilov xilens fou facilitat per l'absència d'una política i d'un partit bolxevic. Per això aquesta política i aquests partits són avui més necessaris que mai. Treguem la pols dels tres volums de Lenin de l'any 1917 i de les anàlisis de Trockij de la revolució russa!
El camarada Mandel ha assenyalat de passada que la seua interpretació del nou paper del partit leninista fou anticipada per Lenin, a L'esquerranisme, malaltia infantil del comunisme. Suposam que els paràgrafs que pren són els següents: «El primer objectiu històric (aconseguir pel poder soviètic i per la dictadura de la classe obrera l'avantguarda amb consciència de classe del proletariat) no es podia assolir sense una victòria ideològica i política completa damunt l'oportunisme i el social-xovinisme...» i «ço principal ja s'ha aconseguit: s'ha conquerit l'avantguarda de la classe obrera... l'avantguarda proletària ha sigut conquerida ideològicament. Això és principal».
Lenin digué això en un moment històric concret: quan lluitava contra l'oportunisme per atreure els obrers socialistes d'esquerra i anarco-sindicalistes a la III Internacional. I s'hi referia a una avantguarda també concreta: una avantguarda obrera, que era la més avançada de la classe, i que tenia una forta influència i era àmpliament reconeguda per amplis sectors de la classe obrera. Tot el capítol on hi figuren aquestes citacions comença per assenyalar aquest fet, que configura una situació diferent de l'actual, on la nombrosa avantguarda existent no és reconeguda per la classe treballadora, i on hi predominen els elements no-proletaris. Per Lenin es tractava d'aconseguir aquella avantguarda per concretar el triomf dels obrers russos en el pla organitzatiu i de l'avantguarda mundial. Però aquesta tasca central en l'avantguarda no el dugué a modificar els trets centrals dels partits comunistes; continuà a considerar-los un òrgan per conduir les masses a la revolució proletària. L'esforç de Lenin s'adreçava, justament, a convèncer l'avantguarda que calia que organitzàs partits bolxevics, amb una política marxista revolucionària per a les masses i no per a l'avantguarda de cadascun dels seus països.
Ubicades aquestes cites, cal demanar-se per què Mandel les emprà per comptes de la resolucions de la III Internacional. Ho sabem: perquè els quatre primers congressos de la Internacional Comunista diuen el contrari de ço que diu Mandel-Germain: «...aquesta minoria que és comunista i que té un programa, que vol organitzar la lluita de les masses, és el partit comunista.
«El partit comunista únicament difereix de la gran massa de treballadors en ço que considera la missió històrica de tota la classe obrera i s'esforça en tot moment en defendre no els interessos d'uns grups o professions sinó els de tota la classe obrera».
«El partit comunista, si és realment l'avantguarda de la classe revolucionària... si ha sabut unir-se indissolublement a tota l'existència de la classe obrera i, mitjançant ella, a la de tota la massa explotada...»
Com veiem, la Internacional Comunista posa amb claredat que l'objectiu dels partits revolucionaris ha d'ésser l'organització de la lluita de les masses» (no de l'avantguarda); defendre sempre («en tot moment») els interessos de «tota la classe obrera»; no d'alguns grups (què és l'avantguarda sinó un «grup» dins el moviment obrer?); i per això ha de saber unir-se indissolublement a tota l'existència de la classe obrera, no a l'existència parcial d'un sector, ni que siga d'«avantguarda»).
Germain sosté que la posició del document europeu de la majoria en relació als organismes de masses, és similar a la de Trockij durant els anys 34-36 per a Bèlgica, França i Espanya, tot i que les nostres organitzacions eren més febles. És una llàstima que Germain no continue amb la seua comparació i no ens explique quina fou la posició de Trockij en el paper dels nostres partits per a la mateixa època. Mai no proposà res de ço que diuen els camarades de la majoria. Mai no digué que no hi havia possibilitats immediates d'aconseguir partits amb influència de masses. Mai no digué que la nostra tàctica central pel proper període fos treballar en l'avantguarda de masses. I menys encara, no digué que el treball en aquesta avantguarda caracteritzava el partit bolxevic.
Ço que Trockij proposà era l'invers. Considerà que la situació pre-revolucionària d'aquests països possibilitava un ampli treball en les masses i un ràpid creixement de les nostres seccions: «Les forces que disposam són petites. Però l'avantatge d'una situació revolucionària consisteix que un grup, fins i tot poc nombrós, pot arribar a ésser una gran força en un curt espai de temps, a condició que sàpiga formular pronòstics exactes i llençar a temps les consignes adients». «És cert que en el curs d'una revolució, és a dir, quan els esdeveniments se succeeixen a ritme accelerat, un partit feble pot esdevindre un partit poderós, amb l'única condició que comprenga amb llucidesa el curs de la revolució i que tinga quadres provats que no es deixen exaltar per les paraules o terroritzar per la repressió». «Una decena de milers de militants, amb una direcció ferma i perspicaç, poden trobar el camí de les masses, arrabasar-les de la influència dels xarlatans, estalinistes i socialdemòcrates». «És precís adreçar-se a les masses, a les llurs capes més baixes i explotades». «Però 20.000 – o fins i tot 10.000 – amb una política clara, decidida, agressiva, poden aconseguir les masses a curt termini, com les aconseguiren els bolxevics en vuit mesos». «Hem d'adreçar-nos a les masses àmplies, a les organitzacions de masses, a tot preu, per tots els mitjans, sense deixar-nos influir ni paralitzar per la intransigència conservadora. «El primer deure de tota organització revolucionària, especialment en un període crític com el present, on la consciència de les masses canvia literalment de dia en dia, consisteix a mantindre's atent a ço que el treballador comú comenta a la fàbrica, al carrer, als transports, al cafè i a la llar, per saber com veu ell la situació, quines esperances guarda, en quines coses creu: cal escoltar atentament aquest treballador».
La situació europea de l'època en la que Trockij escrivia aquestes ratlles, era semblant a l'actual: s'hi entrava en un període pre-revolucionari. Però, com passa amb els escrits de Lenin i amb les resolucions de la III Internacional, tot ço que digué Trockij s'oposa a ço que diuen els camarades de la majoria. La majoria ens diu que no hi ha possibilitats d'aconseguir partits amb influència de masses.; Trockij no es cansa de repetir que «un grup, fins i tot poc nombrós, pot arribar a ésser una gran força», «un partit feble pot esdevindre un partit poderós», «amb una direcció ferma i perspicaç, poden trobar el camí de les masses», «amb una política clara, decidida, agressiva, poden aconseguir les masses a curt termini», etcètera. La majoria ens diu que cal centrar la nostra activitat en l'avantguarda; Trockij afirma que «cal adreçar-se a les masses, a les llurs capes més baixes i explotades», «hem d'adreçar-nos a les masses àmplies», etcètera. La majoria ens diu que les nostres campanyes polítiques han de girar al voltant de «problemes curosament triats que es corresponguen a les inquietuds (necessitats) de l'avantguarda»; Trockij afirma que mantindre's atent al «treballador comú és el deure de tota organització revolucionària». No s'aparta Trockij ni un milímetre d'aquesta concepció qua aconsella, per a la mateixa època, el treball entrista. Aquest entrisme no tenia com a objectiu essencial aconseguir cap avantguarda; era una tàctica per anar cap al moviment de masses.
Trockij deia: «cal anar a les masses. Cal que trobam un lloc per nosaltres dins el front únic, és a dir dins el marc d'un dels dos partits que el composen. En la realitat pràctica, això suposa dins la SFIO».
Per Trockij, la funció del partit sempre és intervindre de ple en les lluites de les masses, en lluita per la llur direcció i amb l'avenç de les consignes que hi són més adients. Per Trockij sempre és possible de transformar els nostres partits, per petits que siguen, en partits de massa en una etapa pre-revolucionària. És a dir, Trockij sempre té posicions contràries a les de Germain. La nova mena de partit leninista, la missió fonamental del qual és treballar en l'avantguarda, no s'hi troba enlloc dels seus escrits d'aquella època. Però, potser en previsió que en el futur poguessen aparèixer qualques Germain en el moviment trotskista, també digué quelcom de l'avantguarda: «Si el proletariat no advertís, en uns mesos, en el procés de lluita, que les seues tasques, els seus mètodes, s'han aclarit i que les seues files es cohesionen i enforteixen, aleshores començaria inevitablement la disgregació al seu prop si. Àmplies capes desvetllades per primera vegada pel moviment actual tornarien a caure en la passivitat. A mesura que el terra començàs a enfonsar-se sota els seus peus, l'avantguarda engendraria un estat d'esperit favorable a l'acció de grups aïllats i a l'aventurerisme en general.
En resum, tan sols el moviment de masses, orientat pel partit, pot salvar l'avantguarda de caure en la desesperació aventurera i guerrillerista.
Pel que hem dit fins ara, semblaria que opinam que el partit ha d'ignorar l'existència de les avantguardes que apareixen a cada moment de la lluita de classes i que no s'ha de fer cap activitat en relació a aquestes. Això no és així; reconeixem que l'avantguarda del moviment obrer i del moviment de masses és un sector a qui cal donar importància i on cal treballar. Ço que hem dit fins ara és que aquestes avantguardes no defineixen la política del partit, ni les seues consignes, ni la seua organització, ni les seues anàlisis.
Hi ha un gran sector de la política del partit que es destina a l'avantguarda: la propaganda.
Així ho defineix Lenin quan diu:
«Mentre es tractava (i en la mesura que encara s'hi tracta) d'aconseguir pel comunisme l'avantguarda del proletariat, la prioritat requeia i recau en la propaganda».
El problema és que per a Mandel-Germain, la nostra feina en l'avantguarda ha d'ésser molt més ambiciosa que no pas ens proposava Lenin: Es tracta de «...campanyes polítiques nacionals al voltant de problemes curosament triats que es corresponen a les inquietuds (necessitats) de l'avantguarda que no vagen contra la corrent de la lluita de masses i els oferesquen a les nostres seccions una possibilitat de demostrar una capacitat d'iniciativa efectiva tot i que encara modesta». I «concentrar la seua propaganda i, on siga possible la seua agitació, en la preparació d'aquests obrers avançats».
I el document de Germain aclareix més encara aquesta posició. Segons ell, ço que es projectà en el IXè Congrés «... fou un gir cap a la transformació de les organitzacions trotskistes de grups de propaganda en organitzacions capaces ja d'aquelles iniciatives polítiques en el pla de l'avantguarda de masses que són requerides per la dinàmica de la pròpia lluita de classes».
Per a la majoria cal tendir a l'agitació i a les accions («iniciatives polítiques») «en el pla de l'avantguarda de masses».
Encara que fos correcte que els esforços de les nostres accions se centrassen en l'avantguarda, el simple fet de proposar agitació i accions en ella ja és en contradicció amb el leninisme («la prioritat recau en la feina de propaganda»).
Hauria d'ésser àmpliament coneguda la definició de propaganda com «l'activitat de donar moltes idees a uns pocs» i la d'agitació com la de «donar unes poques idees a molts». La propaganda abasta des d'un curs d'economia marxista o de lògica dialèctica fins a la xerrada individual amb un activista obrera a qui l'explicam la situació nacional i internacional, el nostre programa i les diferències entre la nostra i les altres organitzacions obreres. L'agitació, al contrari, consisteix en avançar unes poques consignes (de vegades, una de sola) que assenyalen el camí de la lluita que realitza en cada moment el moviment obrer o de masses, (augments de salaris, llibertats democràtiques, assemblea constituent, tot el poder pels soviets, etcètera).
Ço que caracteritza un partit leninista trotskista és que la seua activitat principal és l'agitació en tota la població explotada i no tan sols en un sector d'ella, tot i que aquest sector siga la classe obrera. Ço que caracteritza el partit mandelista és que la seua activitat principal és l'agitació i les campanyes polítiques principalment en l'avantguarda.
Un partit bolxevic comença per efectuar una anàlisi de l'etapa de la lluita de classes, d'aquesta anàlisi sorgeixen una, dues o tres tasques essencials pel moviment de masses, que concretam en consignes. Aquest és l'aspecte concret de la nostra política, per això n'és el fonamental. La teoria i la propaganda serveixen per precisar aquest aspecte. Tota la nostra activitat incloses la teoria i la propaganda es vincula a aquest objectiu darrer: definir quines són les tasques generals que fan cara les masses en una etapa determinada, però avançar-les en forma de consignes.
Vejam un exemple: puja un nou govern. El gruix de l'esforç teòric del partit es concentra en definir-lo amb precisió, en analitzar curosament la relació de forces entre les classes, els sectors que integren el nou govern i els que són en l'oposició, i les relacions de tots dos amb l'imperialisme, el paper que juguen en ell les forces armades, etcètera. Si d'això es dedueix, per exemple, que és un govern bonapartista contrarevolucionari, definirem unes poques consignes agitatives que respondran a les necessitats que posa aquest govern al moviment de masses (defensa de les conquestes econòmiques; llibertats democràtiques; defensa de les organitzacions obreres). Però ens trobarem amb què aquesta caracterització i aquestes tasques són diferents de les que posen les direccions reformistes i burocràtiques i l'extrema esquerra i també topen amb les tendències espontànies de l'avantguarda. Això ens obligarà a que la nostra propaganda gire a l'entorn de l'explicació constant de les característiques d'aquest règim, de la polèmica amb els nostres enemics dins el moviment obrer al voltant d'aital caracterització i de per què les tasques que nosaltres proposam al moviment de masses són les correctes. En síntesi: la nostra teoria es volcarà en descobrir quines consignes cal avançar, la nostra propaganda a explicar a l'avantguarda per què hem d'avançar aquestes consignes i no unes altres. Això no vol dir que siguen les nostres úniques activitats teòriques i propagandístiques, sinó que són les principals.
Per esquematitzar-ho podem dir que tota la ciència i l'art trotskista se sintetitzen en la capacitat per elaborar les consignes adients a cada moment de la lluita de classes. És el mateix que deia Lenin: «Per tant, el contingut capital de les activitats de l'organització del nostre partit, el centre de gravetat d'aquestes activitats ha de consistir en una feina que és possible i necessària, tant durant el període de l'explosió més violent com durant el de la calma més completa, a saber: en una feina d'agitació política unificada en tot Rússia que llence llum damunt tots els aspectes de la vida i que s'adrece a les grans masses.
Lenin basa aquesta línia de denúncies polítiques en una confiança cega en la capacitat d'organització i de mobilització de l'obrer endarrerit o de l'obrer mitjà, i no en la capacitat especials dels obrers d'avantguarda o «avançats». Mai no s'atura, en relació al moviment de masses, en l'avantguarda obrera o en la necessitat que el partit prenga iniciatives pròpies en l'acció, sinó únicament en l'organització de campanyes agitatives. Per a Lenin, si impactam les masses amb una d'aquestes campanyes, els obrers són capaços de tot. El paper del partit és iniciar aquestes campanyes, aplegar i dirigir el moviment de masses. Per això criticava els intel·lectuals «que no saben o no tenen la possibilitat de vincular el treball revolucionari amb el moviment obrer per formar un tot». «Hem d'imputar-nos la culpa a nosaltres mateix, al nostre endarreriment en relació al moviment de masses, a no haber sabut encara organitzar denúncies prou àmplies, sonades, ràpides contra totes aquestes ignomínies que l'obrer més endarrerit comprendrà i sentirà i en sentir-ho ell mateix voldrà reaccionar, ho voldrà amb un desig incontenible, i sabrà aleshores organitzar avui una protesta contra els censors, desfilar l'endemà en manifestació davant la casa del governador que haja sofocat un aixecament camperol, alliçonar depús-demà els gendarmes amb sota que fan la funció de la santa inquisició, etcètera».
Ja hem vist com Trockij recordava per Espanya (un país tan estimat per Mandel-Germain que l'empra com a analogia per a l'actual situació europea) que: «Les forces de les quals disposam són petites. Però l'avantatge d'una situació revolucionària consisteix en què un grup, fins i tot poc nombrós, pot arribar a ésser una gran força en un curt espai de temps, a condició de saber formular pronòstics exactes i llençar a temps les consignes adients».
Trockij resum la seua posició dient: «L'agitació no és sols el mitjà per comunicar a les masses tals o tals consignes, de cridar-les a l'acció, etcètera. Pel partit, l'agitació és també un mitjà per escoltar les masses, de sondar el llur estat d'ànim i els llurs pensaments i, d'acord amb els resultats, per prendre tal o tal decisió pràctica». I és cansà de dir el mateix pels Estats Units: «Quan iniciam la lluita no podem ésser certs de la victòria. Tan sols podem dir que la nostra consigna s'ajusta a la situació objectiva, i els millors elements la comprendran i els més endarrerits que no la comprenguen no s'hi oposaran». «L'important, quan el programa siga sancionat definitivament, és conèixer les consignes molt bé i emprar-les hàbilment perquè en cada part del país tot el món empre les mateixes consignes alhora. Tres mil poden fer la impressió de quinze o de cinquanta mil».
Aquestes veritats arxiconegudes han sigut oblidades – o mai no les conegueren – pels camarades de la majoria. Defensen la feina en l'avantguarda mentre Lenin i Trockij defensen l'agitació en les masses. Aquesta diferència entre els qui seguim els ensenyaments de Lenin i Trockij i els qui segueixen els camarades de la majoria es manifesta clarament en l'activitat militant de les nostres seccions. Per més que ens esforçam a descobrir-les, no aconseguim saber quines són les consignes generals i importants per a l'acció de la nostra secció francesa, per exemple. Si quelcom la caracteritza, és l'absència de consignes generals pel moviment obrer i de masses.
No parlam del programa, sinó d'una, dues o tres consignes que caracteritzen i responguen a les necessitats del moviment de masses en la situació actual de França. Els camarades nord-americans han tinguda una consigna fonamental en els darrers anys: «Retiram les tropes de Vietnam, ara». Nosaltres, per a la campanya electoral, n'hem tinguda una altra: «No votau patrons, ni militars, ni dirigents venuts: votau pels vostres companys obrers». Quines foren les consignes centrals de la campanya electoral dls camarades francesos? És impossible de saber-ho.
Anam a les consignes pel moviment obrer i de masses francès. Si revisam la col·lecció de Rouge del juny a agost del 1973, veurem que hi ha tan sols tres campanyes de denúncia constants: solidaritat amb els obrers de la fàbrica de rellotges LIP, amb els obrers immigrants i lluita contra els grups feixistes.
L'única que podria tindre quelcom a veure amb el moviment de masses francès en general és la campanya contra els grups feixistes però en aquesta no s'avança la consigna «frenam o esclafam Ordre Nouveau i el feixisme». Les altres dues són campanyes parcials per sectors específics. Ens demanam: quina és la o les consignes generals que ofereixen una solució als problemes més sentits del moviment obrer? Amb l'excepció dels grups feixistes, el règim no li crea al moviment obrer cap classe de problemes? No respon a una necessitat de les masses la consigna «frenam l'ofensiva patronal contra el nostre nivell de vida i de treball»? Si l'únic problema és el feixisme, per què no avançam una consigna per mobilitzar les masses contra ell? I que conste que ací no defensam ni atacam tal o tal consigna, tractam de quelcom molt més elemental: la nostra obligació de fer-nos amb consignes per l'acció del moviment de masses. És a dir, la nostra obligació de fer agitació.
Insistim que no diem que no s'haja de donar una enorme importància a la feina en l'avantguarda obrera o de masses.
Al contrari, hi ha moments de la lluita de classes on esdevé la nostra feina fonamental. Quan hi ha una greu derrota històrica en el moviment obrer, la nostra activitat essencial és la propaganda en l'avantguarda fins que el moviment obrer es recupere.
Hi hagué també una situació excepcional que transformà la feina en l'avantguarda en l'eix de l'activitat revolucionària en un període d'ascens. Fou la situació que ja veièrem en la construcció de la III Internacional, basada en el triomf de la revolució russa, i l'aparició del primer estat obrer. En aquest darrer cas es posà durant «un o dos anys, aconseguir d'un sol cop tota o gairebé tota l'avantguarda mundial sota l'exemple i entusiasme provocat pel triom espectacular del moviment de masses amb una direcció bolxevic, que s'expandeix a escala mundial mitjançant l'avantguarda, perquè aquesta assimila aqueix triomf del moviment de masses. Aquesta situació ve determinada per la llei del desenvolupament desigual i combinat del moviment revolucionari mundial: un triomf colossal, amb una direcció marxista revolucionària, del moviment de masses en un determinat país va paral·lel i interconnectat al reflex d'aquest triomf a escala mundial en el pla de l'avantguarda. Però de nou l'element decisiu és el moviment de masses.
El mateix ens passarà a escala mundial tan bon punt obtinguem un triomf molt important en la lluita de classes nacional. Un triomf decisiu en una branca important del moviment obrer francès, com per exemple el metal·lúrgic, l'automobilístic o el docent, dirigit pel nostre partit, provocarà un impacte immediat i d'un sol cop en tota l'avantguarda del moviment obrer francès. L'avantguarda obrera s'aproparà a milers al nostre partit, i la nostra tasca central, durant un temps, serà aconseguir-la d'un sols cop pel trotskisme. Però no ens hem d'enganyar. Aquest capgirament es produirà en base a un triomf del moviment de masses, i no per cap altre motiu.
Tant una situació «normal», on la tasca és l'agitació en el moviment de masses, com en aquestes situacions momentànies i excepcionals que hem descrit, ens posen una qüestió. Com treballam en l'avantguarda? Com l'aconseguim? Potser amb una política específica? La majoria opina que sí, que l'avantguarda s'aconsegueix amb el desenvolupament de campanyes nacionals en qüestions que «es corresponen a les inquietuds» de l'avantguarda i amb «iniciatives efectives» en aquestes qüestions. Nosaltres opinam tot el contrari: que l'avantguarda l'hem d'aconseguir amb l'explicació pacient (mitjançant la política en ella) de la nostra política pel moviment obrer i de masses i no amb una política específica per ella.
Aquest problema és molt important, perquè hi radica l'origen del gruix de les diferències polítiques concretes entre la majoria i la minoria.
L'avantguarda mai no sorgeix amb tendència vers la política trotskista o bolxevic. Sorgeix amb l'expressió de tendències espontànies de la lluita del moviment de masses en aquest moment, i la primera lliçó de política la rep dels partits reformistes amb influència de masses, de la burocràcia sindical i dels fenòmens mundials de la revolució. Aquestes són les idees que coneix primer, abans tan sols coneixia el verí que perboquen tots els dies els òrgans de la propaganda de la burgesia. El partit revolucionari no té cap possibilitat de competir amb la «propaganda de la burgesia i dels seus agents en el moviment obrer. Partim, doncs, d'una situació d'inferioritat. L'avantguarda contemporània, per exemple, nasqué a la vida política sota la pressió de la propaganda estaliniana en un pol, i la castrista en l'altre. Això explicar que durant un temps discutís fonamentalment els problemes de la lluita armada.
Si prenem com a punt de partida aquestes «inquietuds», ens veurem obligats a optar (com els hi passà als camarades de la majoria) per un pol o l'altre. Potser aconseguim, en amotllar-nos a aquesta situació, captar un sector d'aquesta avantguarda, però únicament amb el preu de sacrificar la nostra pròpia línia política.
Ara bé: captar l'avantguarda pro-guerrillera i transformar-nos en pro-guerrillers, o a l'avantguarda estalinista i transformar-nos en pro-estalinistes, per què serveix? Per no res. És un cop brutal a la possibilitat de dirigir la revolució. Únicament farem el joc a una de les polítiques incorrectes que s'expressen amb molta més força que la nostra dins l'avantguarda. Tan bon punt fracasse l'estratègia castrista o l'estalinista, el nostre partit s'enfonsarà amb ella.
Com a trotskistes, confiam en el moviment de masses; pensam que ell farà la revolució si sabem construir un partit que el dirigesca amb una política correcta. Aquest partit es construirà fonamentalment si es guanya l'avantguarda per a aquesta política trotskista, no per a qualsevol política o per a la seua desviació de torn. Aquesta tasca és molt més difícil i dura que la que posa la majoria, però és l'única justa.
Captar l'avantguarda és un avenç pel procés revolucionari tan sols si se la capta per a la política revolucionària. L'estalinisme captà amplis sectors de l'avantguarda per a la seua política i els esterilitzà per dirigir la revolució, els liquidà com a avantguarda. En els nostres dies, el castrisme també captà gairebé tota l'avantguarda mundial i la dugué al desastre; desmoralitzà política un sector i dugué a la liquidació física un altre, una gran part de l'avantguarda llatino-americana dels anys 60.
Què significa aconseguir l'avantguarda per a la política trotskista? Quelcom molt senzill: aconseguir-la per a l'agitació, en el moviment de masses, de les consignes que el nostre partit elabora científicament a cada etapa, per a l'estratègia de construir un partit bolxevic i pel programa d'aital partit. És bregar molt durament, dia rera dia, contra les direccions burocràtiques i reformistes, en primer lloc i contra les tendències ultra-esquerranoses en segon terme. És dir-li, davant cada problema de la lluita de classes: «Company d'avantguarda, davant aquesta situació, l'estalinisme avança tal consigna pel moviment de masses; aquesta consigna és incorrecta perquè ens du a dipositar la confiançar en un sector de la burgesia, que acabarà per dur-nos a l'escorxador. L'ultra-esquerranisme et proposa que et llences a realitzar accions tot sol, i això t'aïlla del moviment de masses, dels teus companys de treball de tots els dies: si li fas cas acabaràs també per ésser derrotat per la burgesia.
Nosaltres et proposam que no et separes ni un milímetre dels teus companys de treball, que romangues lligat al moviment de masses, per esdevindre la seua direcció; que detectes curosament quins són els problemes pels quals els teus companys són disposats a mobilitzar-se; que cerques la consigna precisa per dur endavant aquesta mobilització; i que això que fas a la feina ho faces també en el pla nacional i en tot el món.
Per realitzar aquesta tasca has de fer un pas més enllà del teu lloc de treball, necessites organitzar-te en un partit de militants com tu. En aquest partit, que és el que construïm nosaltres, fem el mateix que tu fas en el teu lloc de treball: cercam les consignes adients per mobilitzar a cada moment les masses explotades. Però a més sabem que aquesta mobilització de les masses acabarà o en la presa del poder o en la derrota, i tenim un programa, el programa de transició, que és qui vincula les consignes fins dur les masses a la presa del poder. «Et convidam a construir aquest partit amb nosaltres i a adherir-te al nostre programa».
Així de simple és la tasca en l'avantguarda: partir de les consignes que agitam en el moviment de masses, i aconseguir-la pel partit i el programa d'on sorgeixen aquestes consignes. I tot ço que li hem de dir a l'avantguarda, què és sinó propaganda (moltes idees per uns pocs)? Però, com podrem fer aquesta propaganda si no som capaços d'ésser els campions de l'agitació d'aquestes consignes?
Encara més en els casos «excepcionals» que posàvem, la nostra propaganda té el mateix sentit. Després d'un esclafament històric del moviment de masses, passarem a fer propaganda a l'avantguarda. I què li direm? «Company: el moviment obrer és vençut però confiam incondicionalment que tornarà a lluitar. No et llences a accions tot sol: estudia i aprèn tota l'experiència acumulada pels treballadors durant més d'un segle de lluita: forma't com a direcció d'aquestes noves lluites que inevitablement vindran, sonda curosament els teus companys i, tot just quan els veges disposats a reiniciar la lluita, ni que siga per una qüestió ímfina i mesquina, cerca i avança la consigna adient per aquesta lluita. L'únic lloc on pots estudiar i aprendre tota aquesta experiència, l'únic lloc on podràs elaborar aquesta consigna, és el nostre partit».
Vejam l'altre cas excepcional, el de la III Internacional. Que potser Lenin definí una política específica per aconseguir l'avantguarda mundial? Que féu «campanyes polítiques nacionals» al voltant de les «inquietuds» de l'avantguarda? Que es posà a favor dels socialistes d'esquerres i dels anarco-sindicalistes que volia aconseguir, contra l'oportunisme i el social-xovinisme dels partits socialdemòcrates? Res d'això; aconseguir l'avantguarda suposava convèncer-la de què calia que es dedicàs a «una feina d'agitació política unificada... que s'adreçàs a les grans masses»; aconseguir-la per a la política del partit bolxevic rus. I això suposava fer-la trencar definitivament amb els partits socialdemòcrates i les tendències anarquistes perquè construïssen a cadascun dels seus països partits bolxevics de l'estil rus.
Per què fou aquesta l'única oportunitat on Lenin posà com a tasca central la conquesta d'aquesta avantguarda? Perquè l'impacte d'aquest gran triomf del moviment de masses que fou la revolució russa féu que, per primera (i fins ara única) vegada en la història, la propaganda del marxisme revolucionari pogués competir amb èxit amb la propaganda burgesa i reformista; perquè per primera (i fins ara única) vegada en la història, l'avantguarda de tot el món s'orientà massivament cap al marxisme revolucionari, fascinada per l'exemple del proletariat soviètic i del seu partit bolxevic.
Tant la teoria marxista com els exemples històrics assenyalen que hi ha una dialèctica entre les masses i l'avantguarda i, per tant, que és falsa la concepció mecànica dels camarades de la majoria, d'acord amb la qual pel simple fet d'aconseguir l'avantguarda hem avançat en el camí de dirigir les masses. Si aconseguim l'avantguarda per a una política que no siga la leninista-trotskista de treballar en el moviment de masses, allunyam el nostre partit de la política revolucionària, separam l'avantguarda de les masses i acabam per liquidar tant el partit com l'avantguarda, i abandonam el moviment de masses al seu destí i tancam el camí del triomf de la revolució. Si aconseguim l'avantguarda per a la política leninista-trotskista haurem fet un pas immens cap a la construcció del partit amb influència de masses, que el duga al triomf de la revolució.
En aquesta dialèctica, també hi cap la possibilitat que hi haja avantguardes, o sectors d'elles, que, per problemes històrics i socials concrets, no se les puga aconseguir per a la política marxista revolucionària. En un sentit general, aquest és el cas d'un sector important de l'avantguarda dels estudiants, que és condemnada per la lògica inflexible de la lluita de classes a abandonar tard o d'hora les trinxeres del moviment de masses per passar a les de la burgesia. Justament aquesta dialèctica és la que explica que tot ço que guanyam o perdem els marxistes revolucionaris, en tots els nivells de la lluita de classes (moviment de masses, classe obrera o avantguarda) ve determinat per la pròpia lluita de classes, amb les seues anades i tornades; mai per una política específica, més o menys correcta, per a l'avantguarda. Vist des d'un altre angle: l'única forma d'aconseguir l'avantguarda és tindre una política correcta pel moviment de masses. Però amb això no n'hi ha prou: el més important és que aquesta política obtinga triomfs importants que ens duguen a la direcció del moviment de masses a escala nacional o internacional. Això passà a França el maig del 68: «Una política correcta pels estudiants i pel moviment obrer ensems en dugué a impactar l'avantguarda, però no l'aconseguirem de forma massiva perquè el moviment de masses, en la seua primera gran mobilització global dels darrers trenta-cinc anys, no aconseguí un triomf complet i de ressò damunt la burgesia. La mesura del triomf féu que continuàssem a influir en l'avantguarda quan decaigué la mobilització.
Aquesta dialèctica és la que descobreix l'errada bàsica dels raonaments dels camarades de la majoria. Assenyalen dos fets certs: que hi ha una nombrosa avantguarda i que «no podem mantindre l'esperança d'aconseguir la simpatia política general de la classe obrera d'un sol cop». - Però d'aquests dos fets, treuen la conclusió equivocada que cal que treballam principalment en «l'avantguarda de masses», amb una política específica per a ella, que partesca de les seues «inquietuds». Tot i que els camarades de la majoria no ho diuen, la lògica d'aquest raonament du a la conclusió que aquesta «avantguarda de masses» si la podem aconseguir «d'un sol cop» a diferència del que passa amb la classe obrera.
Som d'acord en què no podem aconseguir la classe obrera «d'un sol cop». Però, què ens impedeix d'aconseguir-la en un procés? Si a cada moment de la lluita del moviment de masses o de sectors d'ell avançam les consignes correctes, aconseguirem, gradualment o a salts, les seues «simpaties». I tan bon punt es desencadenen lluites importants, la «simpatia política» del moviment de masses o importants sectors d'ell pels nostres partits i la nostra política, creixerà geomètricament.
Tampoc no comprenem què ens pot permetre d'aconseguir la «simpatia política general» de l'«avantguarda de masses» d'un sol cop. L'«avantguarda de masses» no té necessitat del nostre partit ni de la nostra política. En els moments de calma en la lluita de classes, tendirà a realitzar accions separades del moviment de masses a les quals ens hi haurem d'oposar. Això produirà que tan sols un sector minoritari d'ella s'aprope a les nostres posicions; la resta continuarà amb les seues tendències espontaneïstes. No hi ha cap forma d'evitar-ho. Orientar el partit al voltant d'aquestes inquietuds, pot produir un èxit momentani. Però és també molt probable que, si és que no trencam totalment i absoluta amb el trotskisme, s'hi donen a l'avantguarda tendències no-trotskistes molt més hàbils i capaces que nosaltres per seguir al peu de la lletra la desviació (o inquietud) de torn d'aquesta avantguarda.
Però el panorama canviarà tan bon punt entre a tallar el moviment de masses. En aquest moment, sectors de l'avantguarda es preocuparan molt més en donar una orientació correcta a la lluita de les masses que en realitzar accions separades d'elles. Aleshores recordaran la nostra pacient però intransigent feina propagandística, i diran: «els trotskistes tenien raó quan ens deien que confiassem en el moviment de masses i que no ens hi separàssem; anam a discutir amb ells quina és la política correcta per aquesta mobilització». Uns altres sectors, els guerrillers per exemple, continuaran amb les llurs accions aïllades de la lluita de les masses, s'hi separaran com més va més, i no seran reconeguts per elles com a direcció alternativa davant el reformisme i la burocràcia. El partit establirà un diàleg ampli i fraternal amb el primer sector, per provar d'aconseguir-lo per a la seua política envers el moviment de masses. Respecte dels guerrilleristes, l'únic que podrà fer el partit serà una caracterització: «aquests companys són irrecuperables, de moment, pel marxisme revolucionari; defensam-los dels atacs de la burgesia, però deixam que es cuinen políticament en la llur pròpia salsa».
Mitjançant aquest procés, i no «d'un sol cop», aconseguirem dia a dia més influència en l'avantguarda del moviment de masses. La dialèctica de les relacions avantguarda-masses és inflexible: tan sols podrem aconseguir «d'un sol cop» l'avantguarda en el moment d'aquest procés on el nostre partit haja dirigit el moviment de masses a l'obtenció d'un triomf colossal. Tan sols en aquest moment, i no en cap altre, la tasca (que continua a ésser propagandística) d'aconseguir l'avantguarda, serà la central. I mai durant una etapa indefinida; tan bon punt haguem esgotat les possibilitats d'aquesta feina, tornarem (amb les nostres forces multiplicades per cent) a la nostra tasca central d'agitar les consignes correctes per a cada moment de la lluita de les masses.
En moltes oportunitats, les nostres consignes agitatives no mobilitzen les masses i tan sols són preses per sectors de l'avantguarda com quan realitza, per exemple, una manifestació de suport a Vietnam o una vaga obrera. La majoria podria extreure'n la conclusió que l'avantguarda realitza accions i aquest sol fet fa necessària una política per a ella.
En això hi ha una part de raó: l'avantguarda realitza accions, però no totes elles són positives. No n'hi ha prou amb la condició que posen els camarades de la majoria que aitals accions «no vagen en contra de la corrent de la lluita de les masses». S'hi pot realitzar una acció que en un sentit general coincidesca amb la lluita de les masses, però que en aquest moment particular tan sols servesca per desencadenar la repressió o per distreure l'atenció de les masses dels llurs problemes centrals. Per exemple, si en mig d'una mobilització de masses per salaris, un sector de l'avantguarda de masses fa una manifestació amb l'única consigna de «fora la burocràcia sindical», distreu l'atenció de les masses, car el problema central per a elles són els salaris, i la lluita contra la burocràcia tan sols es posarà com un aspecte (en un lloc secundari) d'aquesta lluita antipatronal. Si aquesta manifestació de l'avantguarda acaba amb la mort de deu oficial de polícia, produirà la repressió del règim damunt un moviment de masses que encara no és preparat per enfrontar-la. Per tant, no n'hi ha prou amb què les accions de l'avantguarda no vagen «en contra de la corrent de la lluita de les masses», sinó que cal que responguen al milímetre a les necessitats presents d'aquesta lluita de masses. Tota altra possibilitat ha d'ésser condemnada enèrgicament pel partit.
Ara bé, quin significat tenen les accions de l'avantguarda, des del punt de vista de la lluita de classes en general? Ço que per a l'avantguarda és una acció (una manifestació, un acte llampec, etcètera), des del punt de vista de la lluita de classes és una tasca agitativa que aital avantguarda realitza damunt el moviment de masses. Compleix el mateix paper que parlar per ràdio o llençar un full volant, provar d'arribar a les masses amb les nostres consignes; és una acció agitativa del partit i de l'avantguarda. No és una acció directa del moviment de masses, ni d'enfrontament als explotadors, sinó una tècnica, entre d'altres, per agitar consignes. Si la burocràcia, el reformisme, l'ultraesquerra o nosaltres (perquè ens equivocam) repartim un full volant o avançam una consigna incorrecta, perjudicam la lluita del moviment de masses. El mateix passa amb les accions de l'avantguarda: si l'eix d'aquestes accions és correcte, l'agitació que provoquen en el moviment de masses és positiva; si no, és negativa. I quines són aquestes accions concretes de l'avantguarda, sinó les que tenen com a eixos les consignes que nosaltres agitam en el moviment de masses?
Resumim tot aquest problema. Els camarades de la majoria sostenen que la nostra tasca central és la feina en l'«avantguarda de masses». Nosaltres sostenim que aital tasca central tan sols es justifica en un període d'esclafament històric del moviment de masses o quan un important triomf del moviment de masses sota la nostra direcció empeny tota l'avantguarda cap a les nostres posicions; i que en l'actual situació, que tendeix a ésser pre-revolucionària en el pla mundial, la nostra tasca central és en el moviment de masses en la gran majoria dels països.
Els camarades de la majoria sostenen que la nostra tasca central és agitar en l'avantguarda les consignes que, a partir de les seues inquietuds, la duguen a l'acció. Nosaltres sostenim que la nostra agitació es reserva al moviment de masses, per dur-lo a l'acció, amb consignes correctes, i que la nostra tasca en l'avantguarda és propagandística i que ha de girar, fonamentalment, al voltant de l'explicació d'aquestes consignes.
Els camarades de la majoria prenen com a criteri gairebé absolut per a les tasques del partit les accions de l'avantguarda; proposen que la nostra tasca central és llençar campanyes polítiques que responguen a les seues inquietuds, o siga als objectius espontanis de les seues accions. Proposen quelcom molt més greu encara (que veurem més endavant): que les nostres seccions realitzen accions totes soles damunt la base d'aquestes inquietuds, per donar exemple i aconseguir la simpatia d'aquesta avantguarda.
Nosaltres som del tot favorables a que l'avantguarda s'unifique, cresca, s'enfortesca i tinga iniciativa. Però no ens cansam de dir-li: «Companys, vinculau-vos al moviment de masses; confiau-hi, realitzen accions propagandístiques i agitatives que servesquen per agitar la consigna precisa per a cada moment de les seues lluites; nosaltres hi serem amb vosaltres en totes i cadascuna d'aquestes accions. Però no hi serem amb vosaltres si realitzau accions físiques que proven de substituir les de les masses, per més bones intencions que tinguen i, encara més, hi serem en contra si aquestes accions perjudiquen les masses. Si això passa denunciarem implacablement que vosaltres sou en un error, que les vostres accions són nefastes, i provarem de dividir-vos per aconseguir el sector vostre que es puga recuperar per a les fileres del marxisme revolucionari i per desprestigiar definitivament davant les masses l'altre sector, qui les menysprea i realitza accions que van, objectivament, en contra de les llurs lluites».
