Redactat: (El
marco histórico de la revolución húngara) a
començaments del 1957.
Primera edició:
En la revista Estrategia(segunda época) i en diverses
edicions mimeografiades.
Edició digital i font:
Grupo Socialista
Guernica, Argentina, desembre de 2001.
Aquesta edició:
Marxists Internet Archive, gener de 2002. Traducció del MIA,
gener de 2006.
La burocràcia russa, explotadora de les accions de l’Est d’Europa i dels seus treballadors
La política de la burocràcia estalinista és la negació del marxisme i del leninisme
La Insurrecció de Berlín i la primera etapa d’ascens de les masses de l’Orient d’Europa
El significat del XXè Congrés del PCUS i la denúncia de Stalin
La veritat és una de sola: l’imperialisme dóna suport a Khruščev
Gomulka i Nagy contra els Comitès i els Consells Obrers dins la revolució nacional
La manca del partit revolucionari
La crisis mundial de l’estalinisme
La revolució hongaresa i polonesa confirmen el programa del trotskisme ortodox
Cap a la tercera etapa de la revolució de l’Est d’Europa
Una revolució nacional i democràtica recolzada en els Comitès o Consells Obrers
El veritable paper de l’Església Catòlica: defensar l’ordre constituït per l’explotació burocràtica
Un corresponsal comunista desemmascara el crim
Les masses treballadores del món sencer prenen a les mans el destí de la humanitat, com al seu propi destí. En aquestes poques paraules se sintetitza tota la història dels darrers deu anys. Amb dos aclariments importants: primera, que és un procés en creixement, en augment incessant; segona, que les úniques zones del món on els treballadors són a la defensiva són Amèrica i Austràlia. El militant obrer o d’esquerra que perde aquesta visió conjunt o no la tinga present, no podrà interpretar amb correcció cap fenomen actual.
En el món hi ha actualment una força en ofensiva: els obrers i les masses colonials. A la defensiva s’hi troben els explotadors imperialistes, burocràtics i capitalistes. En el drama històric que es desenvolupa des de fa una dècada, el primer personatge és la classe obrera i els pobles colonials. Cada acte projecta més i més a un primer pla als treballadors.
Avui hi ha un mètode infal·lible per comprendre els fenòmens històrics: demanar-se per on passa el procés revolucionari de les masses en la seua lluita decidida per governar els propis destins, o els dels llurs països. Ubicat així el fet o esdeveniment que ens interessa, haurem avançat en un doble sentit, en precisar no tan sols per on passa l’ofensiva de la revolució, sinó també les línies de defensa de la contrarevolució.
Aquest mètode senzill ens permeté a nosaltres, marxistes revolucionaris, ubicar-nos amb rapidesa davant dos esdeveniments tan dispars com la guerra de Corea i els colps d’estat contra el peronisme, a Argentina.
De quin costat eren les masses coreanes? Per on passaven les necessitats més urgents de la revolució a la qual aspiraven els camperols i els obrers coreans? No hi podia haver cap dubte: les masses amb les llurs reivindicacions s’havien col·locat del costat de Corea del Nord. Era allà on s’expropiava l’imperialisme, els terratinents i el capitalisme. Corea del Sud era el niu de la contrarevolució que, a la defensiva, embastida per l’imperialisme, provava de salvar els interessos dels explotadors de l’empenta de les masses.
A Argentina, de quin costat eren els treballadors que volien prendre els destins del país i els propis a mans llurs? Indubtablement no era en el camp dels colpistes on s’hi trobaven les masses ni els llurs interessos. El «contrerisme» antiperonista aglutinà la reacció i l’avantguarda de la colonització ianqui del país. Per això batallàrem contra ells al costat dels obrers peronistes: considerarem que per allà passaven, malgrat la direcció reaccionària i totalitària, els intents de les masses per prendre a les mans els problemes propis i els del país.
Aquest criteri simple és essencialment correcte, per bé que cal completar-lo i ajustar-lo a cada situació i a cada país. Això és fonamental per encara el perill de la capitulació a les direccions de les masses o de la revolució que, generalment, són traïdores o oportunistes.
La situació actual, d’extrema senzillesa, és totalment distinta a la d’abans de la Segona Guerra Mundial. Llavors, qui era a l’ofensiva era la contrarevolució imperialista o capitalista. La Xina de Jiang Jieshi era un país dominat per una oligarquia nefasta, que explotava els obrers i camperols de forma brutal. Amb tot, Lev Trockij i els revolucionaris aconsellaren defensar Xina –primera presa de l’agressiva política nipona de colonització d’Àsia– de l’atac armat de Japó. Com que les masses no eren a l’ofensiva, havien d’adoptar una política curosa per veure què calia defensar primer.
Aqueixa època històrica on els treballadors del món sencer havien de pensar molt curosament per on passaven les línies de defensa, i s’havien de demanar primer que tot què era el més important a defensar, ha passat definitivament. Ara els treballadors es plantegen què és el que han de donquerir i, malgrat els fraus, retrocessos i contramarxes, ho conquereixen.
Un exemple senzill d’Argentina, que pot aplicar-se a qualsevol país, ens mostrarà la diferència entre l’anterior etapa i l’actual, d’ofensiva de les masses. Suposam una brutal ofensiva de les empreses contra els obrers dels frigorífics. Es tractaria llavors de defensar al sindicat –tot i que el dirigesquen buròcrates– i les 80 hores quinzenals amb pagament garantit, que foren conquestes de l’ofensiva obrera anterior. Però si fossen els obrers els qui fessen l’ofensiva, els qui malmenassen la patronal, ço que es plantejaria és la conquesta de l’extensió de la garantia a 96 hores pagades malgrat que mermàs el treball, i la nacionalització sota control obrer dels frigorífics. El dirigent que en aquesta situació d’ofensiva per l’assoliment de noves conquestes plantejàs únicament la defensa de la garantia de les 80 hores, i únicament això, hauria d’ésser insultat o internat en un manicomi, ja que no sap ubicar-se en la realitat.
Això és el que s’esdevé en l’actualitat en els països ubicats en la zona soviètica: no es tracta de defensar la propietat estatal o la planificació de l’economia, que ningú no ataca, sinó de conquerir la democràcia i la independència del país del jou de la burocràcia russa, ja que són les masses les qui fan l’ofensiva.
I això és indiscutible. Els algerians no defensen la independència: la conquereixen. Els egipcis conquereixen Suez. Marroc i Tunísia assoleixen la independència. Xina conquereix les terres pels camperols, les fàbriques per l’estat, la independència i la unitat per la nació. Els obrers francesos i anglesos han plantejar la conquesta del socialisme a través del govern obrer de forma més o menys immediata.
Aquest procés revolucionari es reflecteix també en la relació entre les organitzacions i les direccions, amb les grans masses. Aquestes darreres refusen, superen i trenquen amb les organitzacions i direccions tradicionals.
En això també l’actual situació és totalment diferent a la d’abans de la guerra, quan les organitzacions i dirigents eren els dominant. Per això, simplificant encara més, podem dir que allà on hi ha una més gran iniciativa i independència de les masses és per on passa l’avantguarda de la revolució mundial.
Les masses soviètiques o de les nacions que cauen sota l’esfera de la influència soviètica no són una excepció a tot aquest procés. Els treballadors soviètics són part important de la classe obrera mundial, i com ella volen prendre a les mans els propis destins i els dels llurs països. Dit d’una altra manera, el procés d’ascens de la revolució mundial es reflecteix també en la zona soviètica, on les masses es troben a l’ofensiva i la burocràcia que governa a la defensiva. Les masses volen, ací també, conquerir el llur govern, el llur estat, etcètera.
Aquesta llarga introducció té un objectiu: abans d’entrar a considerar les grans revolucions hongaresa i polonesa, cal establir clarament amb quina lent ens les miram. Ens les miram com a part del moviment general de les masses per assolir el domini dels llurs països, o com a part de la contrarevolució mundial? O, demanant-nos el mateix d’una altra manera, que potser en la zona d’influència russa els obrers no tenen necessitat o no volen prendre els destins a les mans, i aquestes gegantines revolucions són provocades únicament per petits grups feixistes? No es tracta, al contrari, que també les masses de l’Orient d’Europa es troben a l’ofensiva?
Comcençam per assenyalar sota quines condicions es desplega la vida dels treballadors de l’Est d’Europa i àdhuc de l’URSS.
La burocràcia russa, explotadora de les accions de l’Est d’Europa i dels seus treballadors
Ja Lenin advertí, poc abans de morir, contra les desviacions de Stalin i de l’estat soviètic en les relacions amb les nacionalitats que constituïren l’URSS. Posteriorment, Trockij plantejà la possibilitat que Rússia es transformàs durant una breu etapa històrica, en explotadora d’altres països, per bé que no sota una forma imperialista-capitalista ni conformant una nova forma social d’explotació. Aclarim això darrer, perquè hi hagué i hi ha qui cruen que l’actual Rússia explotadora d’altres nacions, evidencia el sorgiment d’una nova i permanent forma social d’explotació que anomenen «capitalisme d’estat» o «col·lectivisme burocràtic».
Sense arribar, ni de lluny, a allò que proclamen aquests ideòlegs, els advertiments de Lenin i les previsions de Trockij han passat a ésser avui una realitat. Des de la fi de la Segona Guerra Mundial, Rússia s’ha transformat en un país que explota d’altres nacions i els llurs treballadors. Aprofitant l’ascens revolucionari de les masses en la post-guerra que terroritzà l’imperialisme i el capitalisme, i la presència de l’Exèrcit Vermell en l’Est europeu, la burocràcia russa negocià amb l’imperialisme el reconeixement de la seua influència en la regió. Per ampliar l’esfera d’influència en el món la burocràcia «pagà» lliurant la revolució, i l’estalinisme es transformà des d’aqueix moment en el principal suport de l’afeblit i semi-ensorrat règim capitalista a Europa.
Com a resultat d’aquesta negociació sorgiren les «democràcies populars» a l’Europa de l’Est, i en elles els jerarques del Kremlin establiren –després de moltes «neteges»– les seues agències burocràtiques nacionals.
Els acords secrets de Ialta i Postdam constitueixen una prova permanent i irrefutable de la traïció històrica dels governants russos.
Sense oblidar el rerafons social i econòmic de la política de la burocràcia russa el fet que encara s’haja d’acomodar, a desgrat, a les noves formes socials establertes per la gran revolució d’Octubre, podem dir que la seua política de rapinya en els països ocupats és comparable formalment a la més execrable política imperialista.
D’acord amb els termes de l’armistici del 1944, Hongria fou obligada a lliurar a la Unió Soviètica reparacions per valor de 600 milions de dòlars. A més, els hongaresos foren obligats a pagar totes les despeses de l’Exèrcit Vermell estacionat i en trànsit per Hongria. Tan sols en el primer any de l’ocupació s’expropiaren 4 miliones de tones de cerela per alimentar les tropes d’ocupació russes. Com en d’altres països de l’Europa oriental els russos constituïren a Hongria societats mixtes. Aquesta maniobra donà al Kremlin el control de la producció hongaresa de petroli, bauxita, carbó, minerals, usines, producció de maquinàries i automòbils, etcètera. A més, els russos invertiren en aquestes companyies els valors que havien arrabassat a Hongria. Per exemple, en la Societat Mixta d’Aviació les inversions del Kremlin consistiren en els onze millors aeroports hongaresos que l’exèrcit rus havia «alliberat dels alemanys» (The Militant, 21 de gener del 1957).
A aquesta explotació de nació a nació s’hi suma una altra, la que pateixen els treballadors obrers i camperols de tots aquests països. A tot arreu s’esdevé el mateix: brutals normes de producció i salaris miserables, confiscament de les collites als camperols i una política prepotent pels qui entren en les col·lectivitats agrícoles.
Aquesta doble explotació que pateixen els treballadors dels països dominats per Rússia es reflecteix en l’estructura política d’aquests països: un règim totalitari, sense cap democràcia, controlat per una burocràcia fabricada i dirigida des de Moscou.
D’ací el doble caràcter de les revolucions hongaresa i polonesa, és a dir, nacional d’una banda, i obrera de l’altra. Aquesta és la raó per la qual en un principi, donat el caràcter general del moviment –el conjunt de la nació contra l’opressor foraster– haja intervingut en la lluita tota la població. Però després queda com a única direcció la classe obrera, que no tan sols lluita contra l’explotació nacional, sinó també contra l’explotació de la burocràcia nadiua.
La política de la burocràcia estalinista és la negació del marxisme i del leninisme
A l’explotació nacional i social de la qual són objecte els treballadors de la zona d’influència de la burocràcia soviètica, s’hi suma el totalitarisme polític i cultural. En tots aqueixos països l’estalinisme impedeix als treballadors tota manifestació independent en qualsevol terreny: científic, artístic, polític o nacional. Ningú no pot discutir. En trenta anys de dominació estalinista no es recorda que cap problema –des dels plans econòmics fins l’interrogant científic de si l’herència de les mosques canvia amb la transformació directa dels gens– no s’haja resolt «per unanimitat». Tot fou resolt «per absoluta unanimitat», ningú no hi discrepa.
Aquest sinistre règim totalitari no té res a veure amb el veritable leninisme, amb el comunisme. Amb Lenin s’hi esdevenia exactament de forma oposada: no hi hagué ni un sol problema important –des de sí s’hi feia la revolució fins a la guerra contra Polònia– que s’haja resolt per unanimitat. Mai no hi havia unanimitat. Lenin fou repetides vegades derrotat, malgrat que la guerra civil i la defensa davant l’atac imperialista de vint-i-una nacions imposaren enormes restriccions a les llibertats democràtiques obreres. La tendència dels leninistes era, precisament, arribar a una democràcia com mai no l’havia coneguda la humanitat. Les esmentades guerres impediren donar les masses del món aquest exemple, però tot i així la vida del bolxevisme en els temps de Lenin ens ofereix mil exemples completament oposats als actes de l’actual burocràcia governant.
Pels leninistes, els obrers i camperols i les llurs tendències polítiques, així com les diferents corrents científiques i artístiques, havien de tindre tots els ressorts de l’estat per poder expressar-ne les opinions lliurement, sense cap entrebanc. Justament la revolució es va fer per inaugurar l’època històrica on les masses facen de veritat la llur voluntat, discutint lliurement, equivocant-se i rectificant-se. El programa dels bolxevics es basava en una confiança absoluta vers la classe obrera i el seu futur. Pels leninistes, com més iniciativa, independència i democràcia tingués la classe obreras, més aviat s’arribaria al socialisme.
Però la burocràcia del primer estat obrer, els empleats, els sectors de la moderna classe mitjana –tècnics, directors empresa–, aprofitaren el cansament de la classe obrera, l’endarreriment de Rússia, la pressió interna del camperolat –àmplia majoria de la poblacions– i l’externa de l’imperialisme, per apoderar-se del govern i transformar-se en una casta explotadora privilegiada. Des de llavors la política antileninista de la burocràcia, consistent en privilegis per alguns, explotació pels treballadors, xovinisme gran rus, impedir l’autodeterminació nacional, adquirí un nom precís: estalinisme. Així també la política leninista, d’absoluta iniciativa per la classe obrera i de privilegiar els interessos de la majoria dels treballadors, també es concretà en un nom: trotskisme.
La burocràcia prosegueix una clara ruta: la més absoluta desconfiança i oposició a la iniciativa i mobilització de les masses, així com a l’autodeterminació i independència dels països que controla. Tota mobilització dels treballadors significa un perill pels privilegis dels buròcrates. Per això, aquests tancaren cada vegada més el torniquet fins a aconseguir un estat totalitari que, si bé no liquidà les grans conquestes econòmiques de la revolució d’octubre com la nacionalització de la terra, les indústries i el comerç exterior, o la planificació total de l’economia, posà fi al contingut leninista d’aquestes conquestes: la lliuyra i democràtica intervenció dels treballadors.
L’assalt de la burocràcia contra la democràcia obrera i l’autodeterminació nacional tan sols es va poder coronar per l’èxit degut al retrocés del moviment obrer rus i mundial. En la lluita entre la burocràcia i el proletariat rus aquest va caure knock-out per esgotament i cansament, i no per la capacitat i l’empenta de la primera.
Aquesta situació ha canviat radicalment. Una classe obrera molt més forta i qualificada que la de l’època de Lenin ha sorgit a Rússia i tot l’Est d’Europa. Aquesta classe obrera ja ha començat a fer les primeres batalles i podem pronosticar que derrotarà la burocràcia de forma aplastant, obrint el camí per la recuperació del poder obrer, de la veritable democràcia, de la lliure iniciativa dels treballadors, de l’autodeterminació. És a dir obrirà el camí leninista de la revolució.
La insurrecció de Berlín i la primera etapa d’ascens de les masses de l’Orient d’Europa
Com vam dir, la fèrria dictadura de Stalin va poder imposar-se als treballadors soviètics o de l’orient d’Europa, perquè aquests eren esclafats. Però des de fa tres anys, a tota la zona soviètica ha començat –res més que començat– un esdeveniment històric: els treballadors soviètics comencen a actuar, a moure’s, a lluitar per millor la sort. Ells diuen «Present!» als treballadors del món sencer.
Presoners alemanys alliberats dels camps de concentració de Vorkuta amb simpaties vers l’esquerra informaren el moviment obrer mundial que l’any 1953 es produí una fabulosa vaga de tres-cents mil treballadors esclaus en aquest camp contra el règim de treball. Per nosaltres, els trotskistes, això fou un símptoma clar que començava la rebel·lió de les masses soviètiques contra la sinistra burocràcia estalinista. Fórem l’única corrent del moviment obrer que ho va entendre així i així ho va dir.
Poc després, hi hagué una vaga insurreccional semblant a la de Vorkuta en els camps de concentració de Karaganda, segons informaren soldats japonesos alliberats.
Gairebé immediatament, el moviment obrer mundial s’assabentà de les vagues i resistència dels obrers txecoslovacs a l’explotació econòmica de la qual són objecte per part de la burocràcia.
La culminació de tota aquesta etapa d’ascens de les masses soviètiques fou la vaga insurreccional de Berlín Oriental. Els obrers berlinesos sortiren a la vaga general per aconseguir millors condicions de vida, fent tremolar tot l’andamiatge del poder soviètic en aquest país. Tan sols l’acció de l’Exèrcit Vermell impedí que la vaga de Berlín Oriental s’estengués. Aquest moviment adquirí no tan sols un caràcter econòmic, sinó també polític: per l’allunyament de les tropes russes i llibertats democràtiques. Tots aquests moviments foren locals i fonamentalment econòmics.
Aquesta primera etapa de l’ascens de les masses soviètiques produí canvis fonamentals en l’estructura i política de la burocràcia soviètica. Després de la mort de Stalin, va prendre el timó de la burocràcia l’«ala liberal» dirigida per Beria-Malenkov. Aquesta ala va optar per una política de lleugeres concessions a les masses per conservar l’essencial dels privilegis. La vaga insurreccional de Berlín Oriental, amb la seua repercució en l’escala governant russa, detonà la derrota d’aquesta corrent. Malenkov fou desplaçat i Beria ràpidament afussellat. El nou equip amb eix en Khruščev, suposà un acord centrista entre les dues dues tendències en pugna: la dreta –autoritària– constituïda per l’exèrcit, i la «liberal» de Malenkov.
El significat del XXè Congrés del PCUS i la denúncia de Stalin
Després de la derrota de la vaga insurrecional berlinesa, es va produir un retrocés en la lluita contra la burocràcia soviètica. En realitat aquesta relativa calma fou, més que un retrocés, una presa d’alè per saltar a una nova etapa d’ascens, amb major empenta i caracteritzada per grans moviments nacionals contra l’opressió, l’explotació i el totalitarisme
En un termini breu es produí el renaixement de la mobilització de les masses. Aquesta situació creà condicions pel sorgiment d’una nova ala liberal que, promoguent Khruščev al primer pla, triomfà en el Vintè Congrés del PCUS. S’inaugurà llavors una nova etapa en l’ascens de les masses soviètiques. Podem dir que així com la mort de Stalin assenyalà –en el quadre de la burocràcia– l’inici de la primera etapa del procés revolucionari de les masses, aquest Congrés marcà en el mateix quadre burocràtic l’inici de la segona.
El curs dretanista iniciat amb la liquidació de Beria es modifica davant la tremenda pressió de les masses.
Aquesta pressió del moviment de masses, dins i fora de Rússia, és el que obligà la burocràcia, que abans fou el braç executor de la política de Stalin a llençar-lo per la borda. En aquest cas la burocràcia no va fer més que aplica el procediment tantes vegades recomanat per Stalin: cercar un boc expiatori dels «errors» dels quals eren responsables tots, i col·locar-lo públicament en la picota. Stalin fou després de mort una altra víctima, la més destacada, dels seus propis procediments.
Però no serà la darrera. El discurs de Khruščev assegurant el retorn a la «legalitat revolucionària» i la desaparició del totalitarisme indica un canvi, sí, però fonamentalment en les relacions en el propi interior de la burocràcia, i no d’ella amb les masses. Allò que prova el XXè Congrés és que, ara, sota l’empenta de les masses, la burocràcia no continuen a barallar-se internament de forma violenta, amb purgues interminables que possen en perill la dominació o la pròpia existència de tots. És a la burocràcia a qui Khruščev i l’estat rus proves de garantir-li tranquil·litat, sense que això negue l’evident intent de congraciar-se amb el moviment de masses.
D’altra banda, en el seu ja famós discurs, Khruščev acusa Stalin d’utilitzar mètodes totalitaris i dictatorials, de crims, faltes greus a la democràcia, etcètera. Amb això, els actuals governants russos no fan més que confirmar les acusacions que el trotskisme repetí fins al cansament durant trenta anys. Però Khruščev i el nou equip governant es queden a mig camí, perquè no denuncien la burocràcia –inclosos ells mateixos– com l’única causant dels crims de Stalin.
Els trotskistes fórem els únics que avançàrem l’opinió que la situació nacional i social dins l’esfera d’influència soviètica havia d’ésser greu, molt greu, perquè Khruščev s’haja vist obligat a llençar per la borda el propi Stalin.
Assenyalàrem més: que l’abjuració de Stalin i el suposat retorn a Lenin anunciats per la burocràcia per calmar les masses, no obtindrien cap resultat ja que continuarien la revolució ja iniciada. Així ha sigut.
El Vintè Congrés va servir, de passada, perquè les tendències reformistes del moviment obrer –des dels titistes fins la secta pablista– alimentassen esperances sobre una via pacífica, tranquil·la, reformista, per fer la revolució política contra la burocràcia. En oposició a ells, nosaltres afirmàrem que el XXè Congrés mostrava que la pressió de les masses era tan potent que anunciava la proximitat d’un enfrontament total, de conjunt, de les masses contra la burocràcia, que no podia deixar d’ésser contrarevolucionària. Els fets, també en això, ens han donat la raó.
El nou ascens de les masses d’Europa de l’Est culmina amb les revolucions nacional-obreres hongaresa i polonesa
Amb la política impulsada sobretot a partir del XXè Congrés, la burocràcia soviètica prova de demorar o impedir l’empenta revolucionària de les nacionalitats oprimides per Rússia, així com la de la classe obrera, fent-les mesquines concessions «a la Tito». L’estalinisme es comença a transformar en la seua variant, el titisme. Promet llibertats a les masses per pactar millor amb l’imperialisme
L’error tràgic de la burocràcia és que mai no té present les masses. En aquesta maniobra s’oblidaren d’un «petit detall»: que Tito tingué èxit en pactar amb l’imperialisme perquè les masses iugoslaves eren en retrocés, cansades de la gran revolució contra els nazis, els capitalistes i els terratinents. Ara una política titista es troba amb una altra situació totalment diferent, con las grandes masas soviéticas en ascenso. Per això, tot intent d’afluixar els controls és emprat per les masses per marxar endavant.
La segona etapa de l’ascens de les masses culmina amb les revolucions hongaresa i polonesa. És l’explosió generalitzada contra l’opressió nacional, l’explotació social i el totalitarisme polític. Mentre la primera etapa de la revolució es caracteritza pel caràcter immediat, local i econòmic dels moviments, la segona etapa es caracterizta pel caràcter nacional, general i polític de la revolució i del seu programa. Ja no es tracta de grans vagues contra injustícies no pas menys grans, sinó de tot un procés revolucionari, de classe i nacional.
Les revolucions hongaresa i polonesa són qualitativament diferents de tots els moviments antiburocràtics precedents. Aquestes lluites, per bé que hagen entrat ara en un impasse, culminaran amb l’ensorrament total del regnat de la burocràcia russa i el de les seues agències nacionals. I amb el triomf de les masses, renaixeran la democràcia obrera i la lliure iniciativa dels treballadors.
La veritat és una de sola: l’imperialisme dóna suport a Khruščev
Aquesta afirmació pot provocar sorpresa i, amb tot, és la veritat. Qui més tem la mobilització de les masses russes i de l’Est d’Europa és l’imperialisme. El triomf de les masses de l’esfera soviètica contra els llurs amos burocràtics, significaria per l’imperialisme la fi dels seus arguments de major pes contra el socialisme.
Imaginam un país amb una economia planificada i controlada democràticament per la classe obrera, sumada a la més completa llibertat social, política, científica, cultural i artística. Un país sense terratinents, capitalistes, grans monopolis i sense cap sector privilegiat. El cavallet de batalla de Wall Street, «campió de les llibertats», desapareixia de sobte. L’imperialisme ja no podria amagar el seu sinistre rostre sota l’angelical màscara de la llibertat. Aquesta darrera es revelaria com la llibertat dels patrons. Les masses ianquis, les socialistes i les que refusen l’estalinisme en el món sencer, perdrien el temor a la revolució socialista.
El que passa és que la dictadura de la burocràcia compleix un doble paper en favor de l’imperialisme i la contrarevolució. Directe, quan aplasta sense misericòrdia els treballadors dels països que domina i impedeix l’acció independent dels sectors de la classe obrera internacional que control. Indirecte, en permetre que l’imperialisme i la reacció confonguen les grans masses amb el conte que el socialisme i la sinistra política de la burocràcia són una mateixa cosa, allunyant-les del camí revolucionari i fent-les caure en les mil variants de la política burgesa o imperialista.
Por esto es que el imperialismo, en contra de lo que quiere hacer creer la prensa sensacionalista, no esta, no estuvo ni estará del lado de ningún levantamiento parecido al de Hungría. 'lodo lo que ha hecho el imperialismo frente a la insurrección obrera húngara se redujo a una sola cosa: utilizarla como materia de propaganda anticomunista, pero no ayudó a la revolución con un solo fusil. La Iglesia Católica hizo lo mismo, es decir, utilizó el caso como materia de propaganda y nada más: no apoyó en forma alguna a la insurrección obrera.
L’òrgan semioficial de l’imperialisme ianqui, The New York Times, el 27 d’octubre del 1956 aclaria bé el pensament de la burgesia imperialista quan deia: «el criteri predominant entre els funcionaris, per bé que ningú no ho diga públicament, és que l’‘evolució’ cap a la llibertat en l’Est d’Europa és millor, des de qualsevol punt de mira, que la ‘revolució’». Un dia després, el mateix diari insisteix que «pels països occidentals el problema és com empènyer l’esperit llibertari i nacionalista en els països satèl·lits sense inflamar-hi una revolta en gran escala».
De l’altra banda de l’oceà, un periòdic igualment important, Le Figaro, alertava el 23 d’octubre a la burgesia francesa: «L’error més gran en aquesta crisi seria confondre Moscou amb el comunisme (...) La convulsió polonesa, lluny de representar un símptoma de decadència, assenyala contràriament la victòria de la fe comunista. Jutjant-se amenaçada pels governants, els denuncia, els rebutja i els domina, per no dubtar-ne més del triomf (...) Es tracta en Varsòvia com en Belgrad, de retrobar les fonts, de superar un obstacle, del despertar de l’esperit de revolta».
Però allò que demostra amb claredat meridiana que l’imperialisme era amb Khruščev i contra les masses hongareses és l’eloqüent comparació d’Hongria amb Corea. Mentre que els ianquis ajudaren Corea del Sud en qüestió d’hores, durant setmanes no ajudaren Hongria ni amb un sol bazuca per frenar els tancs, malgrat que les fronteres foren obertes durant més de set dies. Encara més, s’hi demorà tot el possible la consideració del problema hongarès en l’Organització de les Nacions Unides –ONU–, a l’inrevés del que succeí amb el problema egipci, tractat immediatament.
Per si això fos poc, en un comunicat de l’agència de notícies United Press publicat poc després de la insurrecció per La Prensa de Buenos Aires, es llegia: «El govern nord-americà informà Iugoslàvia, fa gairebé un mes, que Estats Units és partidari de la independència dels països satèl·lits de Rússia de l’Europa oriental, però que s’oposa a l’aparició de nous governs hostils a Rússia»
Gomulka i Nagy contra els Comitès i els Consells Obrers dins la revolució nacional
Tant a Polònia com a Hongria, en el desenvolupament de la lluita contra l’ocupació russa, l’explotació i el totalitarisme, sorgiren clares manifestacions de doble poder, característica general de tot país sacsejat per un intens procés revolucionari.
En la Polònia de Gomulka, com a l’Hongria sota el govern de Nagy, s’hi donava aquesta situació en la que existeixen, de fet, dos governs: per una banda el poder oficial, per l’altra el dels obrers i les masses. A Polònia els Comitès de fàbrica i a Hongria els Consells Obrers, eren els que en veritat ‘feien i desfeien’ a nivell local. Front ells s’hi trobaven Gomulka i Nagy que es mantenien dempeus gràcies a la manca de consciència i centralització del poder obrer i popular. Els governs oficials, manegats pels sectors nacionalistes de la burocràcia i recolzats en importants sectors de la petita burgesia, eren la corretja de transmissió de la contrarevolució imperialista i restauracionista.
Si bé el poder obrer era feble per la total manca de centralització, ja que no existia relació entre els Consells Obrers locals, ni entre els Comitès de fàbrica, tenia a favor seu el fet de no enfrontar-se a una sòlida classe terratinent i burgesa nacional, sinó a les restes d’aquestes classe, sense cap poder econòmic real. Concretament, el poder obrer s’enfrontava a la petita burgesia i a una ombra de la burgesia nacional.
Políticament, la petita burgesia i la burocràcia eren representades no tan sols per l’ala nacionalista dels partits comunistes, sinó també pels partits socialdemòcrates i camperols. L’Església Catòlica fou, tant a Polònia com a Hongria, la representat d’aquesta ombra de burgesia nacional.
Les revolucions hongaresa i polonesa també demostraren, d’altra banda, que les forces fonamentals en el moment actual són la revolució obrera i colonial i la contrarevolució imperialista. Els revolucionaris hongaresos apel·laren a la solidaritat del proletariat internacional, mentre que el poder oficial –Nagy-Gomulka– va recòrrer al suport de l’imperialisme. Aquesta darrer i l’Església tendiren a donar suport a aquests governs contra –o davant– les masses.
L’exemple de Tito, i ara el de Nagy i Gomulka, han demostrat fefaentment que quan el procés revolucionari a Rússia prengue un caire violent, l’imperialisme s’aliarà amb la burocràcia estalinista –o amb el seu sector més important–, contra les masses soviètiques.
Aquestes revolucions ens han brindat també importants lliçons sobre les relacions de la burocràcia soviètica amb els governs «nacionals» i les masses. A Hongria, davant la brutal pressió de les masses i el perill que desbordassen el propi Nagy, sumant-se al fet que aquest cercà el suport de l’imperialisme, la burocràcia se sentí obligada a entrar a sang i foc per aplastar la revolució obrera. En el seu moment, l’imperialisme es rentà olímpicament les mans i l’Església cridà a la «pau social». L’Exèrcit soviètic liquidà Nagy i aplastà la revolució obrera amb l’acord tàcit de l’imperialisme. A Polònia no hi va haver una acció oberta de l’Exèrcit rus, però tant la burocràcia com l’imperialisme embastiren Gomulka davant el poder dels Comitès de fàbrica. De fet, tant a Hongria com a Polònia l’imperialisme i el Kremlin actuaren junts, de comú acord, front el poder de les masses.
La manca del partit revolucionari
La raó fonamental de què a Polònia i Hongria no s’imposàs el poder obrer, ha sigut la manca d’un partit revolucionari. La falta d’una direcció revolucionària li va treure centralització, homogeneïtat i objectius precisos al moviment. En aquests països s’hi plantejava la revolució política, la lluita no tan sols contra l’opressió soviètica, sinó també contra la burocràcia nacional.
Les febleses del moviment obrer mundial es deuen també a la mateixa raó: l’absència d’un fort partit revolucionari. En aquest cas, la classe obrera mundial no va arribar a comprendre més que feblement el veritable caràcter de les revolucions hongaresa i polonesa. El caràcter difús de la revolució obrera facilità la subsistència dels governs de Nagy i Gomulka, i a Hongria foren les tremendes vacil·lacions les que feren possible la repressió de l’Exèrcit Vermell.
És important d’assenyalar que en el procés d’aquestes revolucions, s’hi donaren ja totes les condicions per la formació d’un partit revolucionari. No és casual la participació de trotskistes en el desenvolupament de la revolució hongaresa, ni tampoc el fet que les joventuts comunistes d’Hongria i de Polònia creassen una nova organització política. El mateix procés revolucionari ensenya tots els dies a les millors agrupacions i militants estudiantils i obrers per on passa el camí revolucionari.
Ni els partits comunistes, ni les llurs organitzacions juvenils, van poder ésser «esmenats» o transformats. Qualsevol avenç revolucionari s’hi va haver de fer malgrat ells, amb despreniments i trencaments que cercaven altres vies. Tant a Hongria com a Polònia el partit revolucionari tendia a sorgir com una possibilitat independent, com un nou agrupament i no com la continuació tendencial de conjunt dels partits comunistes.
L’anàlisi de Trockij sobre el caràcter de classe del PCUS i la seua definició com a partit de la burocràcia, es revelà igualment vàlid en els països de l’Est d’Europa. Encara més, en desenvolupar-se la dualitat de poders, els partits comunistes –odiats per les masses i sumament deteriorats– foren la base del poder de la burocràcia, el pol polític oposat al poder obrer. Els partits revolucionaris en la regió que correspon a l’esfera d’influència de l’URSS, es construiran sobre la base del programa de la revolució política contra la burocràcia i el seu partit, el partit comunista.
La crisi mundial de l’estalinisme
Les revolucions hongaresa i polonesa no tan sols han servit per accelerar la revolució política en la zona d’influència de l’URSS, sinó també per accelerar la crisi dels partits comunistes en altres països. Per bé que amb diferent intensitat segons els països, la crisi de l’estalinisme «occidental» ha sigut general. Aquesta crisi, en facilitar que amplis sectors de la classe obrera s’independitzen dels aparells estalinistes, alena que nous sectors cerquen un camí revolucionari.
La premsa burgesia mundial ha comparat el programa de les revolucions hongaresa i polonesa amb la resistència de Tito a la pressió de la burocràcia estalinista. Efectivament, la resistència als dictats del Kremlin és un tret semblant en tots dos processos. Però ací acaba la comparació. Mentre Iugoslàvia va haver de resistir la pressió del Kremlin davant la relativa passivitat de les masses d’Europa oriental, avui les revolucions hongaresa i polonesa es desenvolupen en el marc de l’ascens revolucionari en tota aquesta regió.
A Iugoslàvia es van haver de defensar les conquestes, la independència nacional i això animà la nucleació al voltant de la burocràcia nacional, actuant a la defensiva front el Kremlin. Les masses iugoslaves oferien mostres de cansament i fatiga, mentre que avui la situació és del tot diferent: l’ofensiva pertany a les masses de l’orient d’Europa i qui és a la defensiva és el Kremlin. La diferència de situacions es reflectí en un fet d’importància fonamental. A Iugoslàvia no sorgí cap situació de dualitat de poders entre les masses i la burocràcia nacional, a diferència del que s’esdevingué a Polònia i, especialment, a Hongria, on s’hi generà un obert, nítid i explosiu poder dual.
Un dels trets distintius de la revolució hongaresa ha estat la intervenció de l’Exèrcit Vermell. A diferències de les anteriors repressions de l’estalinisme on el braç executor era la policia política, en aquesta ocasió, com també a Berlín Oriental, el braç executor de la reacció fou l’exèrcit.
Això obeeix a una profunda lògica. El sector més reaccionari de la burocràcia estalinista, el més homogeni i dretanista, són els tècnics de la producció militar i la casta militar, que constitueix la casta d’una casta privilegiada. A mesura que s’aguditza l’enfrontament de les masses amb la burocràcia, l’exèrcit o, millor dit, la casta d’oficials, adquireix una major prepondència dins l’aparell estatal.
Però això té la seua contrapartida, perquè si bé la casta d’oficials és la més reaccionària, la més segura per a la burocràcia, l’exèrcit com a institució reflecteix la Rússia contemporània: els seus soldats són obrers i koljosians explotats per la burocràcia mentre els oficials són el millor exponent de la burocràcia. Aquesta contradicció latent en l’exèrcit rus es dibuixà a Berlín Oriental quan un regiment s’hi negà a disparar. A Hongria, fou un fet la confraternització entre unitats de l’exèrcit rus i la població.
El Daily Mail del 26 d’octubre informà que les tripulacions de certs tancs soviètiques arriaren la bandera soviètica i combateren sota «la bandera vermella del comunisme». A l’endemà un observador austríac declarà a l’Associated Press: «Alguns tancs russos s’han unit als rebels». Un testimoni suec declarà a Reuter haver vist soldats russos que es passaven als rebels, i ‘Els hongaresos els cobrien de flors’ (29 d’octubre).
Els casos de confraternització foren prou nombrosos com perquè el diari dels sindicats hongaresos Nepszava defensàs el 28 d’octubre el dret d’asil a Hongria pels soldats soviètics que havien donat suport a la revolució. Un dia després, el Comitè Revolucionari d’Intel·lectuals hongaresos agraí als soldats russos «que s’hagen negat a disparar contra els nostres combatents revolucionaris».
La retirada momentània de l’Exèrcit Vermell s’explica en darrer terme per l’afany de l’Alt Comandament rus d’utilitzar en la repressió contra Hongria tropes salvatges, sense cap consciència social.
La revolució hongaresa i polonesa confirmen el programa del trotskisme ortodox
El programa elaborat per la Quarta Internacional per la zona dominada per la burocràcia i per la mateixa URSS és senzill, i gira al voltant de dos pilars: revolució política i dret d’autodeterminació de les nacions que són dominades per l’URSS.
Aquest programa s’actualitzà en la postguerra amb un afegit de fonamental importància pels països ocupats per l’Exèrcit Vermell: Que se’n vaja l’Exèrcit Vermell perquè cada país faça el que vulga! Que l’Exèrcit Vermell done exemple en no ocupar ni dominar cap país! Aquesta conquesta teòrica i programàtica costà anys als nostre moviment.
En un principi, el nostre moviment europeu no va saber comprendre el paper contrarevolucionari de l’Exèrcit Vermell i ens deixà sense una política front seu. Posteriorment, aconseguírem precisar que el dret a l’autodeterminació nacional passava a l’Est d’Europa per la tasca d’eliminar el control de l’exèrcit soviètic. Però dins els nostres rengles s’havia filtrat una corrent revisionista, proestalinista, encapçalada per Pablo.
Aquesta corrent la formaren els dirigents més allunyats del moviment obrer i de masses, que havien perdut tota esperança en el nostre futur com a moviment, que s’havien sorprès per la revolucions xinesa i iugoslava, així com per les mesures de la burocràcia estalinista contra l’imperialisme i la burgesia a l’Europa de l’Est. Arribaren a la conclusió que la burocràcia estalinista anirà cada vegada més a l’esquerra i que dirigirà empesa per les masses la revolució obrera en tot el món. Concretament, cregueren que l’estalinisme deixava d’ésser contrarevolucionari.
Aquestes desviacions teòriques es reflectiren poc després i amb tota claredat en la pràctica política. Quan es produí la insurrecció dels obrers de Berlín contra la burocràcia soviètica, el pablisme tregué un manifest on no s’hi deia ni un mot sobre l’Exèrcit Vermell i d’on s’havia eliminat la consigna de ‘Fora l’Exèrcit Vermell’.
Pel trotskisme ortodox, els millors quadres i seccions de la Quarta Internacional, s’aixecaren indignats davant aital capitulació a l’estalinisme, i s’hi tendiren clares línies demarcatòries. Mentres el revisionisme pablista havia deixat de reclamar l’allunyament de l’Exèrcit Vermell i creia en la seua autoreforma, el trotskisme ortodox exigia l’allunyament de l’Exèrcit Vermell, caracteritzat com la principal força contrarevolucionària en els països que ocupava.
Les revolucions hongaresa i polonesa han posat les coses a lloc. De forma inequívoca, les masses aplicaren el programa trotskista ortodox, i moriren per desenes de milers combatent per l’expulsió de l’Exèrcit Vermell. Agregam que malgrat aquesta lliçó històrica el pablisme segueix cabut, i ni tan sols ara afirma que cal expulsar l’Exèrcit Vermell d’Hongria, ja que novament han publicat un manifest sense esmentar aquesta consigna.
Cap a la tercera etapa de la revolució de l’Est d’Europa
Com ja vam dir la primera etapa d’aquest gegantí moviment revolucionari tingué un caràcter limitat, local i econòmic. La segona etapa, que clourà possiblement amb les revolucions polonesa i hongaresa, tingué un caràcter polític i nacional. La tercera etapa s’obrirà amb l’elevació de les lluites de les masses obreres a l’interior de la pròpia Rússia fins adquirir un caràcter polític i nacional. Aqueixa tercera etapa condicionarà el desenvolupament i formació del partit revolucionari, condició indispensable de triomf de la revolució en aquesta zona, com en qualsevol altra.
La irrupció de la classe obrera russa, la segona en el món sencer per la seua importància numèrica i la primera en experiència revolucionària, significarà no tan sols la liquidació del sinistre règim burocràtic, sinó la possibilitat d’imposar el socialisme a tot Europa i a curt termini en tot el globus. Les revolucions hongaresa i polonesa han servit i serveixen una enormitat per elevar les aïllades i econòmiques protestes dels obrers russos a un nivell més general i revolucionari. Amb això tan sols ja n’hi hauria prou per justificar i reivindicar la gran revolució hongaresa, en aquests moments ubicada a l’avantguarda de la revolució antiimperialista i anticapitalista que somou el nostre temps.
Una revolució nacional i democràtica recolzada en els Comitès o Consells Obrers
La revolució polonesa i en un grau molt més gran l’hongaresa s’han caracteritzat per ésser revolucions nacionals –contra l’opressor estranger– i democràtiques –contra el totalitarisme polític i les injustícies socials. Cap de les dues no ha tingut el menor símptoma de voler anar endarrere, cap al règim dels terratinents, l’imperialisme i el capitalisme. La base de totes dues revolucions ha sigut el poble en el seu conjunt, incloent-hi com a ala dretana del moviment un sector de la burocràcia, el més nacionalista. Però aquest moviment popular, conjunt, tingué una espina dorsal, un sustent i una direcció que fou la classe obrera, organitzada a Polònia en els Comitès de Fàbrica i a Hongria en els Consells Revolucionaris. Concretament, el moviment obrer inicià una revolució política per la democratització del règim i per l’expulsió de la burocràcia del govern.
L’aparell estalinista i l’imperialisme mundial tracten de confondre tot el possible quant al veritable caràcter de les revolucions hongaresa i polonesa, esforçant-se per mostrar-les com a amigues dels occidentals i els terratinents, capitalistes i l’Església Catòlica. Però la veritat que es desprèn de les totes les informacions concretes que s’hi poden extreure de l’entrellat de comentaris de la premsa imperialista mundial, confirma el caràcter de revolucions obreres, per l’alliberament nacional i per la democratització dels règims polonès i hongarès.
Encara que cansam, ens veiem obligats a aportar, contra la sinistra confabulació estalinista-imperialista, qualques documents concloents sobre els objectius reals d’aquestes revolucions.
El veritable paper de l’Església Catòlica: defensar l’ordre constituït per l’explotació burocràtica
L’imperialisme i la burocràcia, hàbilment, han provat de fer creure les masses del món sencer que qui va dirigir la insurrecció hongaresa fou l’Església Catòlica. Aquesta propaganda enfortia tots dos sectors.
L’estalinisme es fa fort dient al moviment d’esquerra mundial, que odia l’Església: ‘Heu vist qui dirigeix el moviment hongarès? És la contrarevolució!’. L’imperialisme pot assegurar als qui no creuen en l’estalinisme: «Comprovau com, després de deu anys de comunisme, les masses s’hi refugien en la Santa Església Catòlica, execrada pels comunistes».
Però també en això la veritat s’obre pas. La política de l’Església, segons es desprèn de les seues pròpies declaracions: fou clara: frenar el moviment revolucionari, donat suport al sector que domina, servir l’imperialisme però amb una tremenda cura perquè no progresse la insurrecció obrera i popular.
L’arquebisbe de Kalocza crida a la pau:
L’Església Catòlica condemna tot homicidi i a tothom qui destrueix –declarà mossèn Josef Grosz, arquebisbe de Kalocza, en ús de la paraula a través de Ràdio Budapest. El prelat afegí: N’estic convençut que els fidels no participaren en aquests actes, sobretot quan hi ha esperances de veure realitzat, en la mesura que siga possible, allò que tothom exigeix (cable d’AFP, 26 d’octubre).
Un comunicat des de Viena signat per John Mac Cormac i aparegut a The New York Times el 3 de desembre, revela que el més gran dirigent de l’Església polonesa s’uní a Istvan Dobí, president «hongarès» controlat pel Kremlin, per demanar per Ràdio Budapest l’aixecament de la vaga general.
L’arquebisbe Josef Grosz, que durant la detenció del cardenal Mindszenty actuà com a cap de l’Església Catòlica hongaresa parlà per ràdio per demanar als catòlics que tornassen a la feina.
Ràdio Budapest anuncià el 24 d’octubre:
Josef Grosz, arquebisbe de Kalocza, president del deganat de bisbes, ha fet la següent declaració: ‘El punt de mira de l’Església Catòlica és clar. Condemnam les massacres i destruccions. Per tant esper sincerament que els nostres creients no prendre part en activitats d’aqueixa índole i donaran exemple preservant la calma i l’ordre.
Lletra dels obrers de la fàbrica Zeran de Varsòvia al Comitè Central del Partit:
Combatim a tots els qui tenen la impressió que la nostra democratització és una primera etapa en el retorn cap a la democràcia burgesa. En el curs de la campanya electoral ens hem lliurat a una agitació en favor dels candidats que sabem que volen construir el socialisme, però un socialisme al si del qual s’hi visca més lliurament, més democràticament que avui (reproduït de La Verité, 27 d’octubre de 1956).
La Jornada del 19 d’octubre, en l’Escola Politècnica, 5.000 joves votaren la següent ressolució:
Tots els polonesos expressen el seu suport a la part del govern i del poble que han decidit aplicar els principis d’un veritable govern del poble sense obeir ingerències exteriors. Esperam que les negociacions amb la delegació soviètica acaben amb la victòria del principi d’igualtat entre els diferents països i d’un veritable internacionalisme, que reconeix el dret de cada nació a escollir el seu propi camí cap al socialisme.
Trybuna Ludu, òrgan del Comitè Central del Partit Comunista polonès, es dirigí al govern hongarès de Nagy en aquests termes:
En els últims dies vosaltres i nosaltres, simultàniament i solidària, emprenguerem la lluita per la democratització socialista en els nostres països, i per la igualtat i sobirania en les relacions entre estats. Coneixem el procés de creació de consells obrers, un programa de plena sobirania nacional, un programa que reclama la retirada de les tropes soviètiques d’Hongria i basa l’amistat amb la Unió Soviètica en els principis leninistes d’igualtat. Som lluny de voler interferir en els vostres afers interns. Sentim, amb tot, que aquest programa harmonitza amb l’interès del poble d’Hongria i de tot el camp de la pau (The New York Times, 29 d’octubre de 1956).
Crida del Comitè Revolucionari d’Intel·lectuals Hongaresos (29 d’octubre de 1956): agraeix als soldats russos que s’han negat a disparar contra la revolució i exposa el següent programa:
La retirada immediata de totes les tropes soviètiques de territori hongarès; 2) Anul·lació immediata de tots els acords comercials desfavorables a Hongria i publicació en el futur de tots els acords comercials; 3) Eleccions generals i escrutini secret garantit; 4) Totes les fàbriques i les mines seran propietat de la classe obrera; 5) Revisió de tots els salaris i normes de producció; 6) Els sindicats hauran de representar realment els obrers, amb dirigents electes; 7) Direcció de les cooperatives agrícoles per persones privades i no per funcionaris; 8) Compensació financera i jurídica als agricultors per les injustícies patides; 9) El 23 d’octubre, aniversari de la revolució, serà declarat Festa Nacional.
El Partit Comunista hongarès respon a Pravda. Transcrivim a continuació un editorial publicat el 29 d’octubre del 1956 a Szabad Nep, diari oficial del Partit Comunista hongarès:
En el seu darrer número, Pravda publicà un article del seu corresponsal sobre els esdeveniments d’Hongria. L’article es titulava ‘Fracassa l’aventura antipopular a Hongria’.
Això és erroni. A Budapest no hi hagué cap aventura ni cap fracàs. Durant cinc dies, explotaren bombes i les metralladores sembraren la mort. Durant cinc dies aquesta malaurada ciutat patí i vessà sang amb un miler de morts. Foren les idees del veritable patriotisme i la veritable democràcia les que animaven els cors i els cervells, per una democràcia socialista, i no les de la reacció i la contrarevolució.
El poble vol llibertat. El poble revolucionari de Budapest vol llibertat. Llibertat pel poble, i una vida sense despotisme i sense terror, més pa i més independència nacional. Pot dir-se això aventura antipopular?
El que ha fracassat, i el que veritablement pot anomenar-se antipopular, ha estat el domini de la trepa de Rakosi-Gero.
Un poc més endavant, l’article de Pravda pretén que l’acció del poble de Budapest, la insurrecció, ha sigut desencadena per l’acció subterrània dels imperialistes anglo-nord-americans.
Amb tota calma podem afirmar que aqueixa declaració de Pravda és un insult pel milió i mig d’habitants de Budapest. Gran part de la població d’Hongria assistí, físicament i moral, a la manifestació del darrer divendres, i aprovava o simpatitzava amb els principis fonamentals, patriòtics i democràtics, de la gran acció popular.
La llarga, cruenta i, amb tot, magnífica lluita de cinc dies, l’han desencadenada els nostres propis errors i crims, entre els quals hem d’assenyalar com a primer el fet que no fórem capaços de mantindre viva la flama sagrada de la independència nacional heretada dels nostres grans avantpassats.
Què vol la joventut hongaresa? Fou així com la joventut revolucionària plantejà la primera demanada, el 1848. La joventut vol la independència de la nació fou la resposta, el primer dels dotze punts de Petofi.
Permeteu-nos de parlar francament. Encara avui, la primera qüestió i la primera resposta es formulen així: que Hongria siga un país lliure i independent, que visca en pau i amistat sobre aquesta base amb la Unió Soviètica.
Per això lluitam, i això és el que volien i volen l’escriptor, periodista, enginyer, obrer, miner, camperol i estudiant, tots els insurgents, així com el primer ministre del país.
Ens hem alliberat d’una càrrega feixuga en el moment que aquesta demanda fou adoptada pel govern i la nova direcció del partit.
I agregaren quelcom més sobre aquest lamentable article de Pravda. En realitat, hi va haver una guerra fraticida que durà diversos dies i esperam que acabe a la fi. Llavors serà temps de castigar, de castigar als qui tement pel seu poder i les seues vides començaren la lluita i ordenaren de disparar contra una multitud indefensa. Haurem de castigar també els delinqüents que s’han escapat de la presó, que s’han infiltrat en els rengles de la revolució. Però aquest càstic diferirà molt de la liquidació esmentada per Pravda.
Ningú no fou capaç i ningú no desitja liquidar la lluita revolucionària del poble hongarès».
Ressolució del Consell Obrer de l’11è Districte de Budapest (12 de novembre de 1956):
Els treballadors representants dels obrers de les fàbriques del Districte 11è han decidit unànimament que en interès de la construcció socialista d’Hongria i del futur del poble hongarès, són disposats a reemprendre la feina en les següents condicions:
1. Volem subratllar que la classe obrera revolucionària considera que les fàbriques i les terres pertanyen al poble treballador;
2. El Parlament Obrer reconeix el règim de Kadar com a part de les negociacions, suposant que el govern, per assegurar la seua pròpia legalitat, procedirà a reorganitzar-se d’acord amb els desitjos del poble;
3. El poble ha dipositat la seua fe en els Consells Obrers per assegurar que s’hi realitzarà el desig del poble; demanarem que s’estenga l’autoritat dels Consells Obrers en el camp econòmic, cultural i social;
4. En l’interès de la preservació de l’ordre i el restabliment de la pau, demanam que es fixe data per eleccions lliures on tan sols hi podran participar els partits que reconeixen i sempre han reconegut l’ordre socialista, basat en el principi que els mitjans de producció pertanyen a la societat;
5. Demanam l’immediat alliberament dels membres del govern d’Imre Nagy que fou elegit per la revolució, així com la llibertat de tots els combatents;
6. Demanam que s’ordene immediatament l’alto al foc, així com la prompta retirada de les tropes soviètiques de Budapest, ja que les autoritats hongareses poden assegurar l’ordre amb la força del treball; i demanam que tan aviat com els obrers hagen reemprès la feina, el govern hongarès obre negociacions per la retirada gradual i ordenada de les tropes soviètiques del territori del país, i mantinga al poble informat del progrés de les negociacions;
7. La força policial s’ha d’organitzar amb els treballadors honestos de les fàbriques i amb les unitats militars lleials al poble».
Manifest dels escriptors hongaresos:
Advertim contra l’erroni concepte de què si les armes soviètiques no hi haguessen intervingut, la revolució hagués liquidat les conquestes socialistes. Sabem que això no és cert.
Parlen les ràdios revolucionàries hongareses. Publicam a continuació les versions de transmissions radiades hongareses captades a Europa entre el 25 d’octubre i el 8 de novembre del 1956. Els textos complets foren publicats en un full que edità a Nova York el Comitè Europa Lliure:
Ràdio Gyor, 27 d’octubre:
El Comitè Administratiu del Partit dóna suport al poder obrer de la regió de Gyor-Sopron i a la seua organització dirigent, el Consell Nacional Provisional, que inclou el Consell d’Obrers, el Consell de Soldats i el Consell de Camperols, juntament amb el Consell d’Intel·lectuals i el Consell de la Joventut. Això no té res a veure amb la contrarevolució, sinó amb les grans demandes nacionals.
28 d’octubre:
A tot arreu s’han de formar Consells Obrers. La tasca dels Consells Obrers és decidir cada qüestió relacionada amb la producció, direcció i gestió de les fàbriques... La principal tasca dels Consells és garantir l’ordre i la disciplina en els llocs de treball i reemprendre la producció. Han de defensar amb l’ajut de tots els obrers la vida comuna i les fàbriques (...).
Ràdio Rajk, 1 de novembre:
Camarades, si el Partit Comunista vol continuar en el seu paper dirigent ha de proclamar immediatament i amb força tot allò que reclama el poble hongarès. Ens correspon a nosaltres i al Partit Comunista demanar públicament i oficialment a Rússia i als partits comunistes amics la nostra immediata desvinculació del Pacte de Varsòvia i la retirada de les tropes russes del nostre país... Els dirigents soviètics han de comprendre que no poden canviar amb baionetes els sentiments del poble hongarès, ni poden guanyar-se als joves hongaresos pel marxisme-leninisme intentant transformar-los en russos.
3 de novembre:
Permeteu-nos explicar als camarades russos que va haver-hi un temps que l’Exèrcit Soviètic alliberador arribà a les fronteres d’Hongria, el 1944, i, si més no, la meitat de la població hongaresa diposità la confiança en el Partit Comunista. Permeteu-nos explicar amb franquesa brutal que, com a resultat de la conducta de l’Exèrcit Rus d’ocupació, nosaltres tan sols obtinguérem la sisena part dels vots en l’elecció lliure que seguí.
5 de novembre:
Camarades: la sang es vessa novament en el nostre malaurat país. Els dirigents de la Unió Soviètica han tornat a la política colonial terrorista de Stalin i Rakosi. Ens han traït mentre realitzàvem el que semblaven negociacions amistoses amb ells, i els seus tancs i armes han començat a assassinar en massa. Mitjançant aquest bàrbar atemptat fan impossible pel Partit Comunista l’existència oberta i honesta en el nostre país. Janos Kadar i el seu partit reorganitzat provaren d’enganyar-nos, però el fet és que les armes russes destrueixen la democràcia i el comunisme a Hongria (...) El qui, sota qualsevol forma i enom de qualsevol partit cooperen amb la potència colonial ocupant són traïdors no tan sols a Hongria, sinó al comunisme, i els hem de canviar. Camarades, el lloc de tot comunista hongarès honest es troba en les barricades.
8 de novembre:
No prestam atenció a les promeses del traïdor Kadar. No creguem que Radar i la seua trepa asseguraran la sobirania d’Hongria en el precís moment que un exèrcit estranger s’hi dedica a l’assassinat en massa de la nostra malaurada pàtria... Camarades, lluitam per preservar l’esperit combatent del marxisme-leninisme, continuam lluitant per la independència de la Nació Socialista Hongaresa.
Ràdio Pecs, 27 d’octubre:
Obreres, obrers de la ciutat de Pecs! La unitat d’exèrcit de la nostra ciutat concorda amb les demandes dels obrers que foren transmeses per ràdio. Nosaltres també som fills d’obrers, de miners, de camperols i intel·lectuals. Nosaltres també sabem que la situació econòmica dels obrers no ha millorat.
Radio Rackoczi, 7 de novembre: Proclama dirigida als soldats russos:
Soldats! El vostre estat fou creat al preu d’una lluita cruenta perquè vosaltres tinguesseu llibertat. Avui és el 39è aniversari de la revolució. Per què voleu aplastar la llibertat? Podeu veure que no són els propietaris de fàbriques, ni els terratinents, ni la burgesia, els qui han pres les armes contra vosaltres, sinó el poble hongarès que lluita desperadament pels mateixos drets pels quals vosaltres lluitàreu el 1917.
Un corresponsal comunista desemmascara el crim
Peter Fryer, que fou corresponsal a Hongria el diari comunista Daily Worker, ha publicat un llibre titulat La tragèdia d’Hongria, on relata els esdeveniments dels catorze decisius de la revolució. Fryer havia sigut enviat especialment pel Daily Worker, a la redacció del qual pertanyia, però quan envià les seues informacions desemmascarant el crim rus contra la revolució obrera hongaresa, el diari en segrestà els reports i el Partit Comunista de Gran Bretanya l’expulsà.
Fryer era a Budapest quan els russos llençaren el traïdorenc atac. Allà presencià els quatre dies i quatre nits de continus bombardejos que, segons les seues paraules, «deixaren àmplies zones de la ciutat –sobretot els barris obrers– pràcticament en ruïnes». Allà presencià una heroica revolució de la qual va dir que «no era ni organitzada ni controlada per feixistes o reaccionaris, sinó pel poble comú d’Hongria: obrers, camperols, estudiants i soldats».
La patuleia estalinista afirma que les armes empunyades pel poble arribaren en paracaigudes, directament enviades des de Washington. Fryer, testimoni presencial, respon que això és una calúmnia indigna que ‘passa per alt tot el problema de l’atitud de l’exèrcit hongarès. A Budapest, com més endavant a les províncies, les tropes eren dividides. Alguns es disposaven ja a unir-se al poble i a lluitar al seu costat, mentre que els neutrals –probablement una minoria– eren disposats a lliurar les armes als obrers perquè aquests poguessen combatre la policia secreta. Els altres dugueren les armes amb ells quan s’uniren a la revolució.
»A més molts rifles de caça foren presos pels obrers dels dipòsits d’armes de les fàbriques. El ‘misteri’ de com s’armà el poble no és cap misteri. Fins ara ningú no ha sigut capaç de mostrar una sola arma manufacturada a Occident».
Fryer també descriu el treball dels comitès revolucionaris, comentant ‘la seua notable semblança en molts aspectes als soviets o consells d’obrers, soldats i camperols que sorgiren a Rússia en la revolució de 1905 i després el 1917. Aquests Comitès, que s’estengueren en cadena per tot Hongria, foren notablement similars. Des del començament resultaren òrgans de la insurrecció –reunint als delegats electes en fàbriques, universitats, mines i unitats de l’exèrcit i òrgans d’autogovern popular que gaudien de la confiança del poble armat. Com a tals tenien una tremenda autoritat, i no és exagerat afirmar que fins l’atac soviètic del 4 de novembre el poder real de país era en les seues mans».