Estimada Antònia,

T'escric des d'ací,

molt lluny de casa.

La pluja va mullant

els vidres bruts

del bar estrany

on ara em trobe

esperant un got de vi

i un poc d'engany.

No tinc més solució,

ja ho saps.

L'engany.

I m'ompliré tot d'ell

per anar vivint,

per anar aguantant,

per anar estimant.

T'he enviat els diners,

com tots els mesos.

Per ara no hi ha augment,

paciència,

tot arriba.

Me n'he guardat uns quants,

per comprar-me un abric.

L'hivern, sense el teu cos,

és molt més cru.

Diuen que em passaran

a una secció

més descansada.

I, si Déu vol,

molt prompte,

trobaré casa,

i vindreu tu

i la nena.

El company del meu quarto

ha estat malalt,

la grip,

coses d'ara, ja saps, l'hivern

Fa més d'una setmana

que espere carta.

Esteu malalts?

Em feu patir moltíssim,

tan lluny de casa.

L'any que ve, potser,

tindrem un cotxe,

qui ho havia de dir?

I escola per la nena,

sense pagar,

i diners suficients

per no plorar.

Tot això, però,

ja saps,

lluny de la casa:

allò que no s'oblida

ni tan sols amb el vi,

aquell que tinc jo ara,

posat a taula.

Encara plou, Antònia.

Demà serà diumenge

i no passejarem tots tres junts

per la plaça del poble.

Cuideu-vos molt,

besades,

escriu-me més sovint.