|
Tancat a casa la major part del temps,
no sóc amant
de llepar. No tinc déus,
ni pensaments de trobar-me en
tal cas.
Jo sóc qui sóc. Si vols veure'm, em
veus.
El meu treball el demostre com puc.
I tant com puc,
em done tot a ell.
Millor, pitjor, el judici ja és
vostre,
i amb l'ofici, arribaré a ser vell.
Llavors
veurem quina retribució
em tocarà en tant que
jubilat.
Si dic això, és perquè com he
dit,
no sóc amant de llepar un sol dit.
Jo sé
que vaig amb les meues cançons
saltant històries,
saltant situacions.
Ara dic groc, i després passe al
verd,
sé que és difícil seguir-me
l'explicat.
Per tant, per tots, em vaig a presentar:
jo ací
explique a la meua manera
uns fets, un temps, una estima, una
idea,
jo sóc l'artista, el cantant, el pallasso.
Per a uns pollet, per a altres una fera.
Com bé
veureu, no arribe a l'u setanta.
Si com he dit al bell
començament
sóc dels qui resta a casa el major
temps,
no és pas per boig, ni per sentir-me estrany.
És
per el dubte. I dubte molt companys:
Quina és la porta
que s'obre sense pany?
Quantes persones et reben sense
engany?
Quants parlen d'ells dient que de tu parlen?
Quan
m'estaran posant en dubte ara?
Doncs repeteix: jo parle del
meu temps,
estime el viure d'un colp ja per a tothom.
Tinc
un partit i una ideologia,
dic el que dic sense cap
covardia,
però també sé el preu de tot
això:
més tard o d'hora m'arribarà
sentència.
Car no interessa, qui no llepa amb
paciència.
M'aïllaran, dient que m'he
aïllat,
diran o diuen que ja sóc acabat.
No
pense pas donar-me per guanyat.
Mentre com jo no m'empasse la
porga
d'aquells que creuen que tot està tan
clar.
Respecte això amb tot el meu respecte,
admire
artistes, admire comediants.
Però jo sóc jo, i
no em puc deslligar.
De mi mateix poc més puc
explicar.
Jo sóc l'artista, el cantant, el pallasso.
Jo
sóc l'artista, el cantant, el pallasso.
Som els artistes: el cantant, el pallasso.
|