Els límits de l’economia mixta. Paul Mattick 1969
El caràcter creixentment organitzat de l’economia mixta ha fet parlar alguns economistes i sociòlegs d’un sistema “post-capitalista”. La possibilitat d’una economia capitalista organitzada bé plaïa bé amoinava abans nombrosos teòrics socials – Rudolf Hilferding,[1] notablement, preveia un capitalisme completament organitzat basat en un sistema de distribució d’antagonisme de classes. Un capitalisme no-competitiu, però, per bé que concebible potser a nivell nacional, és ben inconcebible com a fenomen mundial i per aquesta raó tan sols seria parcialment realitzable a nivell nacional. L’organització econòmica nacional ve determinada principalment en resposta a la competència internacional; i com més organitzada s’ha fet i s’ha transformat el mecanisme de mercat, més caòtic i destructiu ha esdevingut el sistema capitalista. Les relacions capitalistes de propietat impedeixen qualsevol forma efectiva d’organització social de la producció. Tan sols allà on les relacions de propietat han estat destruïdes, per exemple a Rússia, ha resultat possible una certa mesura de control econòmic central. Però fins i tot ací el caràcter de l’economia planificada és encara determinat per la competència internacional i, en aquest sentit, la seua natura organitzada ajuda a perpetuar l’anarquia general de la producció de capital.
Malgrat que la teoria de Keynes evolucionà de la consideració d’un sistema tancat, s’havia de relacionar amb el món real de la producció de capital. Keynes creia que en insistir en la natura independent del mercat, la doctrina de laissez-faire condemnava la societat a depressions i al declivi del comerç internacional que comportaven. Esperava que un interès propi il·lustrat induiria els capitals nacionals a expandir la producció a través de la intervenció governamental, i després a estendre el llur punt de mira més profund recentment adquirit al comerç i les finances internacionals. Se sosté ara de forma general que les polítiques governamentals poden controlar el comportament de l’economia nacional. Però aquesta confiança no s’estén a l’economia internacional que, de tant en tant, es veu sacsejada per dificultats de pagaments, com l’anomenat buit de dòlars després de la segona guerra mundial i les dificultats més recents de pagament d’Anglaterra i els Estats Units – per no parlar dels problemes més aviat permanents de comerç i de pagaments de les nacions capitalísticament subdesenvolupades.
Per a Marx no era el comerç sinó el procés d’acumulació de capital la font de la crisi capitalista; l’expansió i contracció del comerç expressaven simplement les necessitats del procés d’acumulació de capital, com ho feien l’expansió i la contracció en altres esferes de l’activitat econòmica. No compartia la il·lusió clàssica que el lliure comerç internacional beneficia totes les nacions igualment en aportar una divisió internacional del treball en harmonia tant amb les condicions naturals com amb les necessitats econòmiques humanes. Marx sostenia que la divisió internacional del treball que es desenvolupà amb el comerç era determinada en gran mesura per l’acumulació de capital. Per tant, “de la mateixa forma que tot esdevé un monopoli, hi ha també branques de la indústria que dominen damunt totes les altres, i garanteixen les nacions que especialment els afavoreixen el comandament dels mercats del món”.[2] Aquesta posició és simultàniament una posició explotadora. A Marx no el sorprenia “que els lliurecanvistes no puguen entendre com una nació pot fer-se rica a expenses d’una altra, ja que aquests mateixos senyors refusen d’entendre com en un mateix país una classe pot enriquir-se a expenses d’una altra”.[3] Es declarava a favor del lliure comerç, de totes formes, ja que el seu dia, “el sistema proteccionista era conservador, mentre que el sistema lliurecanvista treballava destructivament”, i “duia l’antagonisme del proletariat i la burgesia a un punt màxim”.[4]
El desenvolupament econòmic “ha estat un procés de creixement des d’un centre, en el qual els països de fora del centre han degut el llur desenvolupament (i sovint la pròpia existència) al moviment de factors, així com de mercaderies, des del centre; i els països central han degut alhora el llur desenvolupament principalment a aquest moviment”[5] Sota aquestes condicions és cert que el comerç internacional constitueix un “guany econòmic”. Amb tot, el guany s’acumula de forma desproporcionada en unes poques nacions capitalistes i transforma el mercat mundial en el llur domini; de forma que les fortunes del mercat internacional depenen de l’expansió d’aquests pocs països o, de vegades, d’una nació particular.
En un mon sense arancels, quotes i d’altres restriccions, el comerç enfronta una situació discriminadora, per l’enfortiment de diferents nacions d’acord amb el nivell de la productivitat, el grau de desenvolupament industrial, i la possessió de recursos naturals. Durant un període de temps, “si hi ha taxes divergents de creixement de la productivitat, el comerç serà progressivament menys favorable pels països que avancen menys ràpidament en productivitat”[6] Així el “lliure comerç” era la consigna de les nacions més avançades, i els “propis lliure-canvistes tan sols es preocupaven de fer lliure el comerç en la mesura que això significàs una economia en expansió i un mercat mundial creixent. Aquesta llibertat específica de comerç, alhora, preparà les condicions de noves onades de proteccionisme, que emergiren tan aviat com la formació de capital comença a declinar.
Les economies de gran escala i diversificades són menys dependents de l’extensió del comerç internacional que les economies especialitzades de petita escala. La dependència de l’economia americana de productes d’altres nacions és relativament limitada: ço que altres nacions produeixen es pot produir, en la majoria de casos, també als Estats Units; i de ço que no s’hi pot produir sovint es pot prescindir o substituir amb alternatives. És clar que les economies de gran escala empraran les llurs possibilitats “autàrquiques” únicament en una “situació d’emergència”, ja que el capital reconeix únicament la rendibilitat com a frontera de la seua expansió. Però com que aquestes economies pateixen menys deteriorament pel comerç internacional, poden establir-ne les condicions de funcionament. I malgrat que és clar que l’avantatge econòmic del comerç exterior no consisteix en lliurar exportacions sinó en obtindre’n el màxim valor d’importacions a canvi, els països amb necessitat absoluta d’importacions es veuen sovint forçats a entrar en pràctiques comercials ben contràries als llurs “interessos econòmics”.
Que hi haja una nació en una posició monopolista de l’economia mundial no perjudica necessàriament el comerç internacional: de fet, en el segle XIX, l’excepcional força de capital d’Anglaterra, acompanyada de grans exportacions de capital, estimulà el comerç. Amb tot, canvis estructurals en el capitalisme mundial poden afectar alhora negativament l’acumulació de capital i el comerç internacional. S’ha dit sovint que les exportacions relativament limitades de capital d’Amèrica i el baix percentatge de béns exportats respecte la producció total testimonien la seua manca d’“imperialisme econòmic”; i que, en conseqüència, no es pot culpar la competència americana de les dificultats econòmiques que somouen el món.
Des d’un punt de mira coherentment capitalista, però, seria precisament aquesta manca d’“imperialisme econòmic” – siga quina siga la causa – la que explicaria la contracció del mercat mundial. Durant el període del 1870 al 1913, per exemple, “Gran Bretanya invertí en l’exterior unes dues cinquenes parts dels seus estalvis, és a dir, una desena part dels ingressos. El 1913 les seues inversions exteriors, equivalents a gairebé quatre cinquenes parts de les inversions interiors, representaven un terç de totes les inversions europees i contribuïen a una desena part de la renda nacional”[7] Expressat en termes de l’escala que ara domina l’economia amerciana, “l’equivalent seria una inversió exterior americana de 600 mil milions de dòlars que generassen 30 mil milions de dòlars de renda anual i cresquessen 15 mil milions de dòlars cada any”[8] Contràriament, les inversions exteriors privades dels Estats Units després de la segona guerra mundial foren durant molt de temps d’un ritme inferior a 1.000 milions de dòlars anuals, que representen menys d’un terç de l’1% de la renda nacional, i que tan sols pujà lentament a 3 mil milions de dòlars el 1957 i a 4.500 milions l’anys següents.
El dilema mundial recurrent del comerç i dels pagaments data de la primera guerra mundial i adquirí un caràcter aparentment insoluble als inicis de la segona guerra mundial. Les posicions constantment desfavorables en comerç i en pagaments de les nacions europees eren majoritàriament el resultat de les dues guerres, que les conduiren a la pèrdua de la majoria de les possessions, a l’endeutament per als subministraments americans, i a l’arronsament dels mercats tradicionals. La relativa escassedat de productes alimentaris i matèries primeres durant i després de les guerres capgirà els termes comercials contra les nacions europees. La situació s’agreujà encara més amb el deteriorament del comerç est-oest que resultà en part de canvis polítics però encara més de la industrialització de països que anteriorment havien estat productors gairebé exclusivament de productes primaris. La posició dominant d’Amèrica en l’economia mundial, no tan sols el màxim productor industrial sinó també com el màxim productor agrícola, dislocà encara més un “balanç econòmic internacional” ja precari.
L’equilibri de pagaments es pot perdre amb el bescanvi de mercaderies, per moviments de capital, pels requeriments de la guerra. Els països deficitaris poden equilibrar les transaccions exteriors de formes diverses. Poden recòrrer a les llurs inversions i reserves exteriors. Poden alterar les taxes de canvi, afectant així tant importacions com exportacions. Poden encoratjar les exportacions per guanyar bescanvi exterior i desencoratjar activitats que condueixen a la pèrdua de bescanvi exterior. Poden aconseguir ajut en forma de crèdits i d’ajuts exteriors. Un equilibri de comerç i de pagaments – en ell mateix – significa tan sols això, i no implica necessàriament unes condicions sanes i pròsperes. Un desequilibri persistent en les transaccions exteriors, però, assenyala la dissolució del sistema de mercat. Després de la segona guerra mundial, Amèrica esdevingué una nació creditora incapaç de recaptar i Europa un conglomerat de nacions deutores incapaces de pagar. Entre el 1946 i el 1952, el dèficit de les nacions “lliures” respecte els Estats Units pujà a uns 34.000 milions de dòlars. Uns 4.000 milions eren coberts per les reserves europees d’or i de dòlars; més de 30.000 milions per l’ajut americà.
Anul·lat per prèstecs i concessions, el “balanç favorable” d’Amèrica era netament fictici, ja que, com ho va expressar un senador dels Estats Units, “és òbviament una imbecil·litat vincular el mot ‘favorable’ a una situació on les sortides superen els ingressos. Era desfavorable, però inevitable, en els anys quan érem una nació deutora i havíem de fletar per complimentar el nostre deute més del que rebíem. Ara som una nació creditora i continua aquesta pràctica. Qualsevol cosa que expandeix les nostres importacions i/o disminueix les nostres exportacions tendeix a mitigar la nostra estúpida pràctica de fletar a l’exterior material que no es pot pagar”. [9] Amb tot, aquesta “estúpida pràctica” reflectia la interdependència indispensable del capitalisme internacional. En requerir el manteniment dels sistemes d’empresa privada arreu, la política exterior econòmica d’Amèrica no podia seguir les normes de la bona empresa.
El capitalisme sempre ha estat alhora un sistema social productius i destructiu, no en la competència quotidiana, sinó, en una forma accelerada i concentrada, en temps de crisi i de guerra. La destrucció de valors de capital tant en la competència pacífica com en la competència a través de la guerra fou instrumental en aportar noves elevacions de la producció de capital. Per servir d’instruments d’acumulació, però, els aspectes destructius de la producció de capital han de retindre una certa relació definida amb les capacitats productives. La destrucció de valors de capital en una depressió afecta únicament una quantitat de capital en la seua forma física. L’aparell productiu material resta en bona part intacte; simplement se’l concentra en menys mans. La guerra, d’altra banda, destrueix capital tant en la forma física com en la forma de valor; i si en destrueix massa en la forma material, els capital supervivents es troben que han retrocedit a un estadi “anterior” de desenvolupament de capital on les característiques avançades esdevenen un anacronisme. Com que els propis beneficis són limitats dins una determinada massa de producció mundial, una reducció massa gran de la producció reduiria probablement la pròpia rendibilitat dels capital supervivents. Les desproporcionalitats provocades per la destrucció i les dislocacions de guerra han d’ésser superades abans que puga reprendre de nou el procés general d’acumulació de capital.
El balanç comercial dels Estats Units el 1948 fou favorable en 5.500 milions de dòlars i la producció del mateix any depassà la del 1937 en un 70%. El dèficit dels països del Pla Marshall fou de 5.100 milions de dòlars i la llur producció era encara per sota del nivell de preguerra. La llur participació en les importacions americanes havia caigut d’un 2% del producte nacional brut en el tombant de segle a menys d’un 0,5% el 1948. Sota aquestes condicions, la qüestió comercial i de pagaments no es podia deixar a les vicissituds dels esdeveniments del mercat. El procediment antieconòmica de fletar més ajut que no pas es rebia a través del comerç era inevitable.
Els moviments internacionals de capital després de la segona guerra mundial els dominaren els Estats Units, i la majoria del flux americà consistia en fons governamentals. L’ajut americà permeté els governs europeus d’adoptar programes molt més expansius de recuperació que no pas hauria estat possible altrament. Aquest ajut era una extensió de la producció induïda pel govern a l’escena internacional. De la mateixa forma que la producció induïda pel govern en l’economia domèstica cerca de garantir aquell nivell d’activitat econòmica considerat necessari per a l’estabilitat social, l’ajut governamental a les nacions alienes troba raó en la necessitat indefugible de sostindre el sistema d’empresa privada a l’exterior. En tots dos casos, s’espera que les actuals despeses no-rendible es recuperen en un temps posterior a través d’una elevació general de l’activitat econòmica.
Per tal d’accelerar l’expansió general del capital i engradir-ne els mercats, semblava indispensable la integració econòmica d’unes economies europees nacionalment disperses, la qual cosa tingué un fort suport americà. Integració econòmica pot significar coses diferents – l’“automatisme” d’un mercat mundial lliure, o la unificació política amb intervencions supra-nacionals planificades en l’economia. El darrer tipus d’“integració” s’incorporà a la visió nazi d’una Europa sota control alemany. Durant la guerra s’elevaren veus angleses per una Europa unida sota tutela britànica. Però la guerra reduí Gran Bretanya a una potència secundària, malgrat les connexions vastes però decadents de la Commonwealth. El futur i el caràcter de l’Europa continental semblava ara determinat per l’evolució de la lluita de poder entre Rússia i els Estats Units. Per a la victòria nord-americana, o fins i tot per a mantindre’s, calia una ràpida recuperació europea. Això animà el Pla Marshall i forçà els Estats Units a acceptar polítiques econòmiques discriminatòries amb els propis interessos estrictament econòmics.
Malgrat que el concepte d’“integració” de les economies europees era alhora econòmic i polític, al començament era una qüestió purament monetària d’acord amb la visió keynesiana que considera tota activitat econòmica principalment des de l’angle monetari. Diversos centenars de canvis en les taxes de bescanvi en concurrència amb diferents graus d’inflació en diversos països havien conduït a una jungla impenetrable d’inconvertibilitat. Restaurar si més no una convertibilitat parcial es considerava llavors el punt de partida d’un augment del comerç i d’una pujada consegüent de la producció. El primer intent en aquesta direcció fou la Unió Europea de Pagaments, modelada d’acord amb la Unió Internacional de Balanços proposada per Keynes durant la segona guerra mundial. Era fer possible una millor transferència de monedes europees, que es considerava precondició per a l’eliminació de les restriccions a la importació, els subsidis a l’exportació i d’altres mesures que obstaculitzaven el comerç intra-europeu. Es considerava també una estació de pas en el camí de la convertibilitat universal en un món de comerç completament lliure.
Els problemes comercials i de pagaments d’Europa foren aviat superats, però, per les qüestions premedores de la defensa occidental i de la incorporació d’Alemanya al Pacte Atlàntic. En els anys de Potsdam ençà s’havia fet clar que la destrucció extensiva i la contenció de la indústria alemanya jugava en les mans del nou adversari rus. La primavera del 1951 els aliats occidentals revisaren l’Estatut d’Ocupació a canvi de garanties que Alemanya honoraria els deutes de pre- i postguerra i per la seguretat que cooperaria amb els límits de la seua capacitat en l’esforç defensiu occidental.
La decisió de reviure el poder econòmic d’Alemanya implicava quelcom diferent per a França i Anglaterra que per als Estats Units. Per als darrera, era primer de tot una decisió militar, una preparació d’una possible nova marxa a Moscou amb l’“experimentat” exèrcit alemany com a punta de llança d’una força europea coberta per la immensa capacitat productiva d’Amèrica. La revifalla d’Alemanya, industrial i militar, era acceptable per a França tan sols si s’acompanyava de garanties que assegurassen França una posició dominant a Europa. Amb tot, la feblesa real de França i la incapacitat d’oposar-se a les polítiques americanes feren que els polítics francesos anticipassen els aspectes perillosos d’aquest desenvolupament i els responguessen d’entrada amb el Pla Schuman.
L’objectiu del Pla Schuman, el concepte d’una Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer, era crear un mercat únic pel carbó i l’acer a tota l’Europa Occidental. L’adhesió de França i Alemanya va fer pràcticament obligatòria la participació de les nacions més petites. Gran Bretanya s’hi associà merament pel bescanvi d’informació, sense lliurar el control dels propis afers de carbó i acer. La nova institució supra-nacional fou saludada com el començament d’una nova era en les relacions intra-europees, com l’anunciador de les bones coses que vindrien. Afegir al mercat únic d’altres productes a banda del carbó i de l’acer, i la creació d’un programa europeu d’energia atòmica, havien de culminar en una Federació de l’Europa Occidental, uns Estats Units d’Europa.
D’una forma més prosaica, però, la Comunitat del Carbó i de l’Acer apareixia simplement com una extensió del càrtel europeu de l’acer de l’època pre-hitleriana. El carbó i l’acer a França i a Alemanya es troben a prop de les fronteres d’aquestes nacions a Sarre, a Lorena i al Ruhr. Unir el mineral de ferro de Lorena amb el carbó del Ruhr ha estat la preocupació de tots dos països durant cent anys. El càrtel europeu de l’acer, que durà fins a la segona guerra mundial, era un acord de fixació de preus l’existència del qual indicava la relativa estagnació de capital de l’època. I el 1950, quan nasqué el Pla Schuman, hi havia signes d’excedents imminents de carbó i acer; de forma que el Pla era inspirat probablement en part pel desig d’evitar un altre període de competició a mata-degolla. Amb tot, en el moment de la ratificació i durant el període immediatament precedent, la situació ja havia canviat a favor d’una expansió general de la producció de carbó i acer. Hi havia ara la necessitat d’una col·laboració alemanya i francesa no tant per garantir el mercat existent com per assegurar una producció més elevada. Amb independència del que dugués el futur, la Comunitat del Carbó i de l’Acer satisfeia tots els implicats en la seua fundació. Ja que Amèrica augmentava el potencial bèl·lic d’occident; per a Alemanya oferia l’oportunitat d’una recuperació més ràpida; i per a França fornia l’oportunitat de participar en el control del desenvolupament inevitable del poder productiu i de la capacitat militar d’Alemanya.
En un sentit la ratificació del Pla Schuman era també un resultat de la recuperació alemanya, que hom arribà a considerar-la àmpliament com un “miracle” i una manifestació del poder íntegre d’expansió del capitalisme. Aquest “miracle” fou, és clar, el resultat de la destrucció colossal de capital, que alhora havia permès i fet obligatòria una quantitat enorme de reconstrucció. La recuperació s’ajudà d’una reforma monetària radical, amb ajut i inversions americanes, i per condicions polítiques sota les quals la mera supervivència era prou incentiu per als treballadors per suportar el grau més alt d’explotació. La jornada laboral era més llarga a Alemanya que enlloc d’Europa. Mentre els salaris alemanys eren la meitat dels salaris britànics, les inversions a Alemanya eren un 25% de la renda nacional respecte el 16% de la britànica. El consum per càpita de la població d’Alemanya Occidental era tan sols un 60% respecte de la britànica; en cap país de l’Europa Occidental no hi havia un percentatge inferior del producte nacional brut emprat per a necessitats personals que a Alemanya. Aquesta taxa excepcional d’explotació tendia, és clar, a la mitjana europea; però mentre fou efectiva restaurà la posició econòmica d’Alemanya dins l’economia europea.
Ço que és, potser, d’especial interès en aquest sentit és l’estreta associació entre la revifalla alemanya, la recuperació europea i innovacions com la Unió de Pagaments i el Pla de Schuman amb el programa occidental de defensa sota lideratge americà. De fet, se suposà inicialment que la Comunitat del Carbó i de l’Acer i la Comunitat Europea de Defensa compartirien el mateix tribunal i la mateixa assemblea, encarregats de la creació d’un Exèrcit Europeu, una força supre-nacional amb un comandant suprem sota els termes del Tractat de l’Atlàntic Nord. Aquest concepte de Comunitat de Defensa, però, no es va poder realitzar, i les dificultats que sorgiren en relació a la Comunitat de Defensa es reflectiren en un canvi d’atitud envers la Comunitat del Carbó i l’Acer. Malgrat que aquesta es va fer efectiva l’estiu del 1952, no hi va haver cap progrés real cap a un Mercat Comú. Certament, el mercat únic es realitzaria únicament per etapes, d’acord tant amb les condicions variades de les nacions membres com amb la varietat de productes generats per les indústries. L’acer italià i el carbó belga es mantingueren fora del Mercat Comú durant cinc anys i continuaren alguns subsidis al carbó. La recessió del 1954 n’impedí encara més el desenvolupament i l’Alta Autoritat aviat va haver d’admetre que no era capaç ni de desenvolupar la competència real en la indústria de l’acer ni de regular els preus d’acord amb els termes de la constitució de la Comunitat. El Mercat era un mercat comú tan sols en un sentit formal. “Si la Comunitat s’abolís demà”, es deia, “res no canviaria i ningú no sentiria que hem mort quelcom viu”.[10]
Les activitats de la Comunitat, però, s’acceleraren poc després de la guerra de Corea. El seu control s’estengué a tots els tipus d’energia. Una sèrie de reduccions duaneres el 1959 s’acompanyaren de la intenció proclamada d’arribar a un mercat únic de sis nacions i sense arancels pel 1965 o 1970. Malgrat que la primera reducció duanera no fou de gran importància, ajudaren a iniciar una erupció de canvis econòmics de més importància. Una sèrie d’acords industrials dins la Comunitat conduí a nombroses fusions de capital dins i entre les nacions membres. Això incloïa la venda i producció conjunta, la reunió de recursos, l’especialització i la racionalització.
Com en períodes previs de prosperitat, l’ascens econòmic subsegüent creà un clima de disposició optimista a oblidar algunes de les mesures habituals del proteccionisme. Però com que la retirada de barreres fronteres tendeix a augmentar tant la competència com la protecció contra la competència, animà la concentració de capital. Les empreses menys productives deixaren pas a les més productives, enfortint així la capacitat competitiva de les indústries de la Comunitat Europea. Si bé això estimulava el “progrés” de les economies de les sis nacions, també assenyalava una competència internacional més afuada. Però la competència en una economia en desplegament general simplement accelera la tendència a l’alça. La producció europea s’expandí i les exportacions augmentaren, la qual cosa retallà l’excedent comercial dels Estats Units fins al marge més estret d’ençà de la fi de la segona guerra mundial. El 1959 les nacions del Mercat Comú prosperaven, virtualment amb plena ocupació.
Amb la realitat del Mercat Comú, Anglaterra s’uní a d’altres sis nacions [11] en una Associació Europea de Lliure Comerç per contrarestar els possibles avantatges competitius del bloc comercial de les sis nacions. En retindre ple control de les polítiques econòmiques nacionals, inclosos els arancels amb països de fora de l’Associació de Lliure Comerç, aquestes set nacions es comprometien a baixar els arancels dins l’Associació, a una justa competència, a l’harmonització de les condicions d’oferta, i a una política de plena ocupació. Els blocs comercials creaven tants problemes com resolien. Si bé augmentaven el comerç a través de les fronteres nacionals, tendien a obstruir el comerç mundial. I les noves àrees de lliure comerç interrompien els patrons comercials que havien crescut de patrons anteriors de producció. Si bé el capital fluïa més fàcilment dins els diferents blocs comercials, floïen menys fàcilment d’un bloc a l’altre. La realització dels dos blocs comercials probablement semblava com el primer i únic possible pas envers la unificació del mercat mundial; però també ha arribat a demostrar l’enormitat d’aquesta tasca. Malgrat que aquestes noves institucions es consideraven passos preliminars en la direcció de la integració del mercat mundial, perillen constantment per les necessitats o oportunitats particulars i canviants de les nacions participants, com ho il·lustren crisis recurrents en el Mercat Comú. Celebrades per alguns com signes que l’estret nacionalisme antieconòmic és en procés de superació, aquestes institucions són jutjades per d’altres com a futils degut al fet que el caràcter sectorial tendeix a bloquejar més que no a avançar la integració mundial.
Siguen quines siguen les expectatives o aprensions associades a l’ascens de sistemes de mercats europeus separats, quelcom és clar: la llur existència assenyala que es fa creixentment impossible mantindre polítiques econòmiques purament nacionals, i que no és probable que torne el “lliure” mercat mundial. Aquest fet no impedirà intents futils en qualsevol direcció. Les nacions sempre tendeixen a aïllar les economies contra els efectes detrimentals del capital internacional, quan cal. Amb tot no poden deixar de desitjar, i treballar-hi, la restauració d’una economia integrada “automàticament” o altrament. Les agrupacions regionals constitueixen una mena de “compromís” entre aquests extrems, per superar les limitacions de l’economia nacional en un món no susceptible a controls internacionals desinteressats. Els blocs comercials europeus iniciaren un moviment general (per bé que majoritàriament il·lusori) des d’Àfrica fins a Amèrica Llatina per a unions duaneres i acords de mercat intra-nacionals. Però mentre la “solució” regional sembla l’única disponible, és una “solució” tan sols amb l’assumpció que es mourà cap a la integració mundial i que no se n’allunyarà.
La solució “final” del problema mundial del comerç i dels pagaments es concep, doncs, com una fusió de totes les diverses àrees comercials i la “fusió econòmica de les nacions del món lliure”[12] Es reconeix, és clar, que aquesta “fusió”, que implica l’eliminació d’arancels i d’altres restriccions comercials, agreujaria el problema de les nacions que competeixen amb els Estats Units. Però això es tractaria amb un “moviment relativament desobstaculitzat de capital i de treball”, amb un acord per part de les nacions “fortes” per “estendre grans blocs de crèdit a les nacions més febles per fer-los superar les dificultats de balanç de pagaments”, i amb la creació d’“un fons internacional per alleugerir el patiment de la desocupació i de la liquidació de capital en els sectors de qualsevol economia malmesa pel procés d’integració”.[13]
El moviment “relativament desobstaculitzat” del capital actua en dues direccions. Un flux enorme de capital d’una nació “més forta” a una de “més feble” millorarà, sens dubte, la situació de la balança de pagaments de la darrera. La recent explosió d’exportacions de capital americanes, per exemple, disminueix les dificultats en la balança de pagaments de les nacions importadores de capital de moment; però més endavant pot generar l’efecte oposat. Ja que el flux de beneficis i interessos cap al país exportador de capitals bé pot depassar la quantitat de noves inversions que crea el seu capital. Els beneficis que es fan en països aliens han de trobar de nou el camí cap a la base americana. Si no, el capital exportat deixa d’ésser capital americà i funciona com a capital aliè en competència amb Amèrica i la resta del món.
Si bé pot ésser indiferent per l’economia d’una nació si el capital invertit és d’origen interior o exterior (sempre que la taxa de formació de capital no siga afectada per la transferència de beneficis als inversors exteriors) no és indiferent pels capitalistes interiors que la pròpia esfera tradicional d’expansió de capital siga envaïda per capital exterior. Podrien fer el mateix, és clar, si enviassen capital inversor a països de l’exterior de forma que hi hagués nombrosos propietaris europeus d’indústries americanes i nombrosos propietaris americans d’indústries europees, així com tant propietaris europeus com americans d’indústries d’altres països, els beneficis dels quals fluirien (com fan ara) d’Europa a Amèrica i viceversa, però llavors les empreses capitalistes haurien canviat de lloc d’operacions i no res més canviaria si no fos que aquest mateix procés resultàs més avantatjós per un grup o nació capitalista que no pas per d’altres grups o nacions.
Els moviments de capital tenen lloc degut a consideracions de rendibilitat i seguretat. Les economies més rendibles atreuen la majoria del capital i esdevenen així encara més rendibles. Això disminueix la capacitat competitiva de les nacions menys productives, la qual cosa les fa àrees encara menys rendibles. El flux general de capital es redueix a mesura que el capital es concentra en nacions que ja són altament capitalitzades. El moviment de capital des de nacions menys rendibles i menys segures a les més rendibles i més segures no pot tindre una qualitat equilibradora ja que es vinacula a l’augment de la distància entre els països forts i els febles. Tindre un moviment de capital de natura “equilibrada” implica el sacrifi del principi de rendibilitat; és a dir no implica el lliure moviment de capital sinó una distribució racional de capital segons els requeriments reals de l’economia mundial vistos des del punt de mira de les necessitats humanes generals. Això transcendeix clarament les possibilitat de l’economia d’empresa privada i fins i tot els requeriments mínims en aquesta direcció – prou per garantir el grau necessari d’estabilitat social i de l’interrelació internacional – depenen d’intervencions governamentals que “socialitzen” les pèrdues així generades.
Malgrat que els problemes socio-econòmics apareixen com a problemes de mercat i de diners, troben la font real en la incompatibilitat creixent de les relacions dominants de propietat i de la forma nacional de capitalisme amb les forces canviants de producció i la necessitat urgent d’integrar la producció i distribució mundials en principis diferents dels de la rendibilitat. Ço que experimenta el món no és tant una crisi del sistema monetari i comercial com una crisi de capital. Pels partidaris del sistema, és clar, no és el propi sistema sinó els seus desequilibris temporals els que cal atendre; bé evitant tota interferència amb el mecanisme de mercat, com en la teoria de laissez-gaire, o amb intervencions governamentals en el mecanisme, com en la doctrina keynesiana. Però siga quina siga la teoria i la pràctica, els problemes comercials i de pagaments continuen agitant el món capitalista i ho faran mentre la producció continue com a producció de capital.
Durant molts anys després de la segona guerra mundial, com s’ha referit abans, les nacions europees no tenien res per vendre, però un munt per comprar, i sense diners per comprar-ho. La majoria de les llurs inversions exteriors, com les possessions d’or i de dòlars, s’havien sacrificat a la guerra. Degut a una balança comercial persistentment favorable, l’or fluí als Estats Units fins que, el 1949, assolí un excessiu 70% de l’or monetari mundial. En aquest punt, però, la situació començà a canviar. El programa d’ajut, els compromisos militars exteriors i les exportacions de capital d’Amèrica crearen aquest canvi. El 1965, la reserva d’or d’Amèrica s’havia reduït a uns 15.000 milions de dòlars.
Els bancs centrals exteriors així com particulars posseeixen dòlars en el país propi i també als Estats Units en forma de comptes i garanties en dipòsit que es poden convertir en dòlars. Hi ha molts més dòlars en les mans forasteres que no els que cobreix l’or dels Estats Units. Els propietaris d’aquests dòlars poden convertir tothora dòlars en or, ja que els Estats Units té l’obligació de vendre or als bancs centrals exteriors a 35 dòlars l’onza. Normalment, la reserva d’or no ha d’ésser prou gran com per cobrir totes les possessions en dòlars de bancs exteriors, comerciants, i inversors, ja que, normalment, la conversió de dòlars en or no té gaire sentit. L’or, com a tal, no genera cap benefici, mentre que els dòlars invertits sí ho fan; i si es desenvolupa “una manca d’or” és perquè la confiança en la convertibilitat del dòlar s’ha perdut.
Els Estats Units abandonaren el patró or el 1933. La Llei de la Reserva d’Or del 1934 concedia al Tresor dels EUA la titularitat de tot l’or dels bancs de la Reserva Federal. Totes les monedes d’or en circulació foren reclamades i se’n declara il·legal la possessió per particulars. El dòlar es devaluà amb l’elevació del preu de l’or de 21 dòlars l’onza a 35 dòlars l’onza, un preu que encara preval en el moment d’escriure això. El 1937 els Estats Units, el Regne Unit i França acordaren un patró or de bescanvi sota el qual establien el negoci financer internacional d’acord amb l’or, mentre conduïen les polítiques monetàries domèstiques segons les necessitats individuals. El preu fix de l’or determina el valor del dòlar i el valor d’altres divises es vinculen al valor del dòlar.
Mentre el 1934 l’or havia estat sobre-evaluat en relació al dòlar, és ara sots-valuat, ja que els preus han pujat de llavors ençà en termes de dòlars. Hi ha sempre, però, la possibilitat que el preu de l’or s’eleve, com es va fer el 1934, i es devalue així el dòlar. El dòlar i, en menor mesura, la lliura esterlina serveixen de moneda mundial. Totes dues són divises de reserva; de forma que l’estabilitat del sistema monetari mundial depèn de les accions que pren els Estats Units, bé unilateralment bé en concert amb Gran Bretanya. Si les diferents autoritats monetàries nacionals fossen segures que el preu en dòlars de l’or augmentarà, no posseïrien dòlars; i si fossen segures que no hi haurà aquest augment, s’adheririen molt probablement a les reserves en dòlars i lliures esterlines. Però no hi ha cap certesa; i, en conseqüència, els bancs central escapen de les divises a l’or sempre que hi ha dubte de l’estabilitat de les divises de reserva. La llur preferència per l’or reflecteix el desig de protegir les reserves contra els riscos de la depreciació.
De un temps ençà el dèficit de pagaments d’Amèrica ha variat de 2.000 a 4.000 milions de dòlars anuals. El dèficit és la diferència entre l’entrada i la sortida de diners de totes les transaccions internacionals. En part el causen les exportacions de capital americanes. Habitualment, els moviments de capital es consideren un factor positiu pel fet que duen les inversions allà on són més productives, és a dir, més rendibles. Els fons no emprats als Estats Units han anat en un gruix elevat a Europa, tot accentuant una tendència expansiva ja existent. Això comportà un nombre creixent d’empreses europees i de noves empreses forasteres localitzades a Europa en mans americanes. En termes de diners, això volia dir que els inversos americans rebien propietat real a canvi de dòlars que anaven a Europa. Aquests dòlars, és cert, són convertibles en mercaderies o divises, així com en or. Pels particulars i companyies implicades en aquestes transaccions, tot això és, sens dubte, un bon negoci. Però des d’un “punt de mira nacional”, el resultat final és que les nacions europees acumulen grans reserves de dòlars i d’or, mentre que els inversors americans acumulen propietat productiva, és a dir capaç de generar beneficis – capital.
Les economia europees recapitalizades resultaven més rendibles que una economia americana relativament estagnada. Per la mateixa raó – amb el benefici com a element determinant – no sorgia cap incentiu real al capital europeu per anul·lar la penetració d’Amèrica en les economies europees amb exportacions de capital europeu als Estats Units. S’espera encara, és clar, que una vegada que el boom de la reconstrucció europea s’acabe, els moviments de capital canviaran de nou de direcció amb la recompra d’efectius ara posseïts pels americans, la compra de garanties americanes i inversions directes a la indústria americana. Això bé podria passar; no hi ha cap raó per la qual l’actual diferència d’activitat econòmica entre les nacions de l’Europa Occidental i l’economia americana hagen d’ésser un afer permanent. De mentres, però, els governs europeus són cada vegada menys inclinats a saludar les importacions de capital dels Estats Units, encara que – com que són elles mateixes nacions exportadores de capital – no puguen oposar-se directament al moviment internacional de capital.
No hi ha límit a la creació de dòlars més que els que s’imposen les autoritats monetàries americanes. L’exportació de capital americà és una extensió indirecta de crèdit governamental americà a l’escena internacional, però posa els beneficis fets en altres nacions a mans de capitalistes americans. Això ha conduït a una enorme acumulació internacional de dòlars endeutats. Els títols forasters contra els Estats Units sumaven uns 13.000 milions de dòlars el 1965. Aviat pujaren a una quantitat que excedia la reserva d’or. Fins i tot si els Estats Units prova de pagar els deutes a altres nacions “fins a la darrera barra d’or”, no podria fer-ho. Però com menys convertible en or és un dòlar depreciat, més creix l’or fix que hi ha al darrera dels títols forasters contra els Estats Units.
És bàsicament la rendibilitat del capital i la taxa de formació de capital les que determinen l’estat del sistema internacional de pagaments ja que es relaciona amb les importacions i exportacions de capital. Els diners que no es poden capitalitzar en uns Estats Units estagnats s’apliquen capitalísticament en les nacions en expansió. Com que la llur taxa superior de creixement és anul·lada per una taxa inferior als Estats Units, la taxa general de creixement és òbviament massa baixa per a una expansió generalment rendible del capital mundial. Com que tan sols unes poques nacions generen una demanda creixent de capital, el capital disponible flueix a aquestes nacions i contribueix a la creació d’un desequilibri en el sistema internacional de pagaments.
No és molt diferent respecte el comerç internacional. Si un país mostra un dèficit persistent de pagaments, compra òbviament més de l’exterior que no pas ven a d’altres nacions. La seua pròpia producció no pot competir amb la d’altres nacions. Per exemple, Anglaterra, abans líder del desenvolupament industrial, utilitzà la seua posició dominant per esdevindre l’intermediari monopolístic del comerç mundial i de les inversions internacionals. El seu propi desenvolupament industrial fou progressivament negligit a favor del domini financer de l’economia mundial – un domini basat en les enormes reserves monetàries acumulades durant el seu ascens industrial. Però l’estructura financera mundial, amb Anglaterra al centre, fou desfeta durant dècades de depressió i de guerra, per la dissolució de l’Imperi i l’ascens financer d’altres nacions, més productives. Abans banquera del món, Gran Bretanya esdevingué una nació deudora, que anava d’una crisi de pagaments a una altra i en superava cadascuna tan sols temporalment amb prèstecs de l’exterior. No hi ha cap mitjà monetari d’escapar d’aquesta posició precària, fundada de fet en una formació insuficient de capital. El dèficit de pagaments és ací realment un dèficit de producció de capital.
Un dèficit de pagaments tan sols es pot finalitzar si es finalitzen les condicions que l’originaren. Si un dèficit sorgeix degut a elevades exportacions de capital, aquestes exportacions es poden aturar per decret governamental, o per una sèrie de sancions econòmiques que les facen menys atractives. Igualment, si un govern tem que les importacions de capital conduesquen a un estat indesitjable d’inflació i a la substitució gradual del capital nadiu per capital foraster, pot prohibir les importacions de capital o sotmetre-les a sancions desencoratjadores. En tots dos casos la situació prevalent la poden canviar intervencions governamentals. En la mesura, però, que una restricció governamental de la importació de capital també limitarà l’activitat econòmica del país i, en conseqüència, limitarà la producció general de l’economia mundia. Si més no en part, la recent expansió de l’Europa Occidental ha estat deguda al dèficit de pagaments d’Amèrica en tant que resultava de l’exportació de capital. Retallar el dèficit americà amb la restricció de l’exportació de capital suposa la reducció de l’activitat econòmica de les nacions importadores de capital. El possible acabament, o reducció decisiva, dels dèficits degut a moviments de capital pot fer escassos els diners fins i tot quan és encara capaç de trobar una ocupació rendible, i l’assoliment d’un equilibri internacional de pagaments pot coincidir amb una contracció general de l’activitat econòmica.
Els dèficits de pagaments, però, tan sols els causen en part les exportacions de capital i, pel que fa als Estats Units, de cap manera el comerç. Fins a cert punt això val també per a Anglaterra, on el dèficit és en part resultat de l’intent de mantindre l’àrea esterlina i les restes d’un imperi que s’esvaeix sota control britànic. La sortida contínua de diners amb aquests objectius no es pot compensar amb una entrada de diners com resultaria tard o d’hora de l’exportació de capital. Gran Bretanya i Amèrica no poden eliminar aquestes despeses “extra-econòmiques” sense canviar les polítiques exteriors i renunciar a les ambicions i posicions de poder imperialistes. Sense canvis socials fonamentals, no són d’esperar aquests canvis.
L’or és encara l’únic mitjà plenament acceptable de pagament internacional. Les divises de reserva, la lliura esterlina i el dòlar, són acceptables únicament per la segura convertibilitat en or. Si la confiança en aquesta convertibilitat es perdés, aquestes divises no podrien funcionar de mitjà internacional de pagament. I aquesta confiança s’afebleix amb la persistència de dèficits de pagament de les dues nacions les monedes de les quals substitueixen l’or. Quan tant la capacitat adquisitva de les llurs monedes i llurs reserves d’or davallen, la confiança en el mecanisme d’intercanvi d’or tendeix a disminuir. Sembla, doncs, que resoldre els problemes de pagaments de les nacions deficitàries podria resultar tan desastrós com permetre’ls de continuar. Ja que el primer curs amenaça de destruir la “liquiditat” internacional, és a dir la disponibilitat de diners per un capital i mercat de mercaderies en expansió. Per escapar d’aquest dilema s’ha proposat tota mena de reformes monetàries. La més dramàtica d’aquestes propostes suggeria un retorn a l’antic patró or, la completa desmonetarització de l’or, i la desnacionalització de les reserves monetàries mitjançant la llur administració per institucions internacionals com el Fons Monetari Internacional.
La menys realista d’aquestes propostes, suggerida per Jacques Rueff, és el retorn a l’antic patró or. Això es defensava, potser, més com una racionalització de la política recent de França de canviar les possessions de dòlar en or que com una convicció seriosa de la viabilitat d’un patró or resuscitat. Per què el patró or hauria d’operar ara millor que en el passat no es deixava clar, tret de l’afirmació esperançadora que posaria fi a l’era d’inflació a la qual tots els països són ara sotmesos. En totes les nacions, però, la inflació ha esdevingut la principal política per fer front als problemes de producció capitalista sota condicions d’una taxa en declivi de la formació de capital privat.
La resurrecció suggerida del patró provocà una contra-proposta: la desmonetarització de l’or havia de resoldre les dificultats experimentades amb el mecanisme de bescanvi d’or. Si Amèrica refusa unilateralment de comprar i retindre or amb objectius monetaris, s’afirmava, el món es podria veure forçat a acceptar un patró dòlar sense base en or. Una vegada passàs això, l’or esdevindria una mera mercaderia, subjecte de la llei de l’oferta i la demanda. Com que la demanda privada d’or és limitada, l’alliberament d’or monetari inundaria el mercat, la qual cosa conduiria el seu preu per sota dels costos de producció.[*] La reducció del preu de l’or, se sostenia, faria del dòlar l’ítem més desitjable; i el dòlar esdevindria l’últim mitjà internacional de bescanvi. Aquest pla audaç passava per alt un fet important: les condicions reals del capitalisme americà fan impossible per aquest país d’apropar-se al ple ús dels seus recursos productius sense una devaluació contínua de la moneda. Si l’or esdevingués inacceptable, un dòlar sempre depreciat encara ho esdevindria més..
Una desnacionalització parcial, per bé que limitada, de les reserves monetàries ja s’ha assolit amb l’establiment del Fons Monetari Internacional, que, entre d’altres coses, testominia les forces contradictòries que actuen dins l’economia internacional d’empresa privada. D’una banda, els capitalistes de cada nació competeixen amb els capitalistes d’altres nacions per tots els mitjans disponibles, monetaris inclosos. D’altra banda, hi ha un desig general de limitar aquesta competència amb acords internacionals que aporten unes mòdiques regulació i estabilitat en les relacions comercials i monetàries. L’FMI havia d’ajudar les nacions membres a alleujar problemes de pagaments amb el subministrament de reserves. Les seues possessions d’or i de divises són disponibles per a les nacions membres segons un sistema acordat de quota. Països amb dificultats de pagament poden recòrrer a les reserves del Fons per evitar d’introduir mesures restrictives a l’interior mentre esperen una reversió de la situació de pagaments. Els dèficits s’entenen com a fenòmens temporals. Però si es perllongassen, el crèdit d’un país amb el Fons s’esgotaria, i els manlleus d’aquesta font aprofundirien el seu dilema de pagaments. Amb tot, l’FMI ha funcionat raonablement bé en la seua forma limitada. Per aquesta raó s’ha suggerit que l’FMI esdevinga l’únic encarregat dels recursos monetaris de les nacions membres.
Les propostes en relació a l’establiment d’aquesta autoritat monetària internacional difereixen en detalls, com el ritme del període de transformació de controls monetaris nacionals a internacionals i la natura de les reserves, és a dir, si implicarien una completa desmonetarització de l’or, o continuarien a emprar l’or com a reserva monetària d’una forma o altra. Però siguen quines siguen les peculiaritats dels diversos suggeriments aportats, els plans són bàsicament extensions del sistema monetari nacional manipulat a l’escena internacional. Per tal de reeixir, l’autoritat monetària internacional hauria d’ésser tan lliure com ho són ara els governs nacionals per crear diners a discreció, per subministrar-ne a les nacions membres d’acord amb les llurs necessitats particulars i canviants, i per determinar l’activitat econòmica damunt tota l’àrea que comprèn les seues 106 nacions membres. En breu, hauria de funcionar com a govern financer mundial – una utopia capitalista irrealizable. Convertir l’FMI en un banc central gegantí, posseïdor de les reserves de totes les nacions, i amb el poder de crear diners, faria superflu el manteniment ulterior de reserves d’or. La base d’or dels diners podria substituir-la el dret internacional. L’or en les caixes del Banc Mundial pertindria a tothom i a ningú; els diners-mercaderia arribarien a la fi. L’eliminació de l’or com a reserva monetària suposaria l’eliminació directa de les “reservas” monetària. Tan sols membre els diners retinguen si més no en part la forma de diners-mercaderia retindran el seu caràcter de forma independent de valor d’intercanvi, de capital.
La reforma monetària internacional finalment acordada el 1967 (sotmesa a ratificacions governamentals) no parà atenció a la multitud de propostes preliminars, incloses les modelades per la Unió Internacional d’Aclariment de Keynes, o banc mundial, vist com a instrument capaç de fornir totes les necessitats monetàries canviants del comerç mundial. Però hi era d’acord amb la creació deliberada d’una nova mena de diners que havien d’estimular les reserves de les nacions membres de l’FMI, per tal d’ajudar-les a superar les creixents dificultats de pagaments. Els nous “diners” consisteixen en els anomenats Drets de Retirada Especial, o SDRs, que es distribueixen a les nacions en proporció a les quotes prèviament establertes de l’FMI. Aquests nous “diners” són, és clar, diners de crèdit; però s’ha previst una garantia d’or per donar-hi una aparença de diners reals. Els recursos monetaris de l’FMI, és a dir, l’or, els dòlars i d’altres divises, forneixen un “fons monetari” del qual les nacions membres poden retirar prèstecs a curt termini per pontejar situacions negatives de pagaments. En contrast, els SDRs no són manlleus sinó “addicions” a l’oferta monetària mundial, encara que no tinguen una contrapartida material com l’or o divises convertibles. La reserva monetària de l’FMI no s’ha emprat prèviament com a base per emetre nous diners; de fet, era part dels “fons monetaris” de tots els seus membres en forma de subscripcions al Fons. Aara es permet a aquests mateixos diners de funcionar de “reserva monetària internacional” independent com a suport pels SDRs. És una nova reducció de la base monetària real dels diners de crèdit a una escala internacional, o la dilució del caràcter monetari de les “reserves ampliades” de les nacions del Fons Monetari Internacional.
Presumiblement, la teoria darrera de la reforma es basa en la port que el comerç internacional es puga contraure degut a problemes monetaris, que conduirien doncs a una contracció de producció. Augmentar el comerç mundial, es diu, requereix subministrament de diners. Si bé domèsticament els governs poden diposar un augment de l’oferta monetària d’acord amb el volum creixent de negoci, no ha estat possible de gestionar l’oferta monetària internacional. Els Drets de Retirada Especial són un primer intent d’aquesta direcció. Són necessaris, es diu, perquè l’augment dels diners a través del creixement de reserves ha estat dependent de la producció d’or i del mercat d’or, que no tan sols són altament erràtics sinó que s’expandeixen molt més lentament que el volum i el valor de les transaccions internacionals. Realment, però, les reserves mundials d’or han augmentat d’acord amb l’augment del comerç internacional. Si els fons d’or quedassen per darrera dels requeriments creixents del comerç internacional no seria tant per una impossibilitat real d’augmentar la producció d’or com una reluctància a immobilitzar capital reservant-lo en forma d’or. Siga com siga, se suposa que els SDRs prendran el lloc de l’or com a recurs últim per a comprar altres divises. Les “reserves d’or” es creen així sense la producció d’or, la qual cosa tan sols pot significar que la coberta total d’or disminueix en la mateixa mesura que augmenta l’oferta monetària total.
És clar que després d’acceptar generalment la creació de reserves monetàries de l’aire més que no produir-les, els SDRs funcionaran com a suplements de reserva de la mateixa forma que el paper moneda funciona com a diners-mercaderia. Per comptes d’or, els SDRs es poden transferir doncs d’un país a un altre a canvi de divises per esmolar disparitats en les balances de pagament. Però com el subministrament d’or, l’ofera de SDRs també és limitada, i les nacions amb una balança de pagaments persistentment desfavorable s’arrisquen a exhaurir tant les reserves convencionals com els SDR que se’ls s’hi ha atorgat. Països amb una balança de pagaments persistentment favorable acumularan els SDRs complementaris així com l’or monetari. Altres processos trigaran simplement més. Hi ha sempre la idea que els desequilibris comercials i de pagaments són tan sols fenòmens temporals, que acaben tard o d’hora per l’acció de les pròpies tendències equilibradores del mercat. Però això sembla ara que passa més tard que d’hora, i cal guanyar temps. L’accés a reserves monetàries més elevades ha de donar a les nacions més temps per revertir una posició comercial i de pagaments desfavorable, i per permetre’ls de fer-ho més gradualment, per tal d’evitar el xoc d’un rearrenglerament sobtat i la consegüent contracció del comerç internacional.
Així com el finançament per dèficit a escala nacional troba explicació en l’efecte d’ajornament – és a dir, en la idea que el mer endarreriment d’una situació de crisi amb producció induïda pel govern pot conduir a un nou ascens econòmic capaç d’aportar beneficis prou grans com per compensar la part no-rendible de la producció – es creu que l’oferta monetària gestionada internacionalment ajorna una crisi monetària i que, en fer-ho, potser l’evita i tot. Però la manipulació de l’oferta monetària internacional, de la mateixa forma que el finançament per dèficit, es veu necessàriament limitada pel caràcter de mercat de l’economia capitalista. Si no fos limitada, no caldria equilibrar pagaments i el comerç mundial perdria la seua natura de propietat privada; els deutes no es pagarien i no es recollirien beneficis, i el comerç hauria perdut el seu caràcter capitalista. Tal com és, però, l’ajornament de crisis monetàries té sentit tan sols amb l’assumpció, contrària a tota evidència, que hi ha una tendència envers l’equilibri que funcionarà tota sola si se li dóna una oportunitat.
No hi ha cap necessitat d’entrar en els detalls administratius suggerits de la projectada reforma monetària, menys encara quan no és segur que esdevinga una realitat. Fins i tot si ho fa, pot encara patir moltes alteracions per adaptar-se a les necessitats o polítiques especials de nacions particulars. Ço que interessa és l’àmpliament difós reconeixement, implícit en la reforma, que l’economia nacionalment gestionada requereix un cert grau de manipulació internacional a més i per damunt de les forces “reguladores” del mercat. Amb tot, l’intent contemplat de gestionar l’oferta monetària internacional és un augment anual més aviat modest de les reserves d’entre 1,4 i 2,8% de les reserves existents que, el 1967, pujaven a uns 71.000 milions de dòlars. Per a un període projectat de cinc anys això augmentaria les reserves monetàries entre 5.000 i 10.000 milions de dòlars. L’ús i l’acceptació dels SDRs és limitat i proporcional a d’altres reserves, i acceptar-los s’ha de recompensar amb una petita taxa d’interès en un intent de fer-los preferibles a l’or. La necessitat de reserves més elevades resta en l’assumpció que el comerç internacional s’expandirà en el futur proper com ho ha fet en el passat recent, és a dir, a una taxa mitjana d’entre un 7 i un 10% anual, i en l’assumpció paral·lela que aquest augment del comerç complicarà més que no facilitarà els problemes de pagaments.
Les reserves encara s’han de posseir en or o en divisa internacional acceptable; i les divises són acceptables tan sols en la mesura que siguen convertibles en or. La majoria de nacions europees mantenen el gruix de les reserves en or. Certes nacions, Canadà i Japó per exemple, mantenen una part inferior de les reserves en or. Altres nacions del món tenen reserves totals molt més petites i d’aquestes reserves més petites proporcions inferiors són en or. Fins el 1961, els Estats Units posseïen reserves exclusivament en or. En l’actualitat, posseeixen petites quantitats de monedes forasteres convertibles. Com a resultat del dèficit de pagaments d’Amèrica, els estocs monetaris d’or es distribueixen ara més uniformement, la porció americana de les quals puja a un 37% de l’or monetari del “món lliure” – aproximadament tal com era fa trenta anys.
La coberta d’or del dòlar americà s’establí legament en un 25% de la suma total de bitllets de la Reserva Federal en circulació i dels dipòsits totals dels bancs membres del Sistema de la Reserva Federal. “A finals del 1964, els dipòsits totals arribaven a uns 19.000 milions de dòlars i els bitllets en circulació a 35.000 milions. El total combinat de 54.000 milions de dòlars demanava una reserva d’or de 13.500 milions. Això deixava llavors tan sols uns 1.500 milions de dòlars d’or lliure com a reserva contra les obligacions exteriors oficials i no-oficials. Com que el total de reserves requerides tendia a augmentar a la taxa d’aproximadament 750 milions anuals degut a l’elevació normal de l’activitat econòmica i del crèdit bancari així com dels bitllets de la Reserva Federal, això suposava que el marge d’or lliure hauria desaparegut virtualment devers el 1966”.[14]
Prèviament sota la llei americana, la reserva d’or posà un límit superior a les capacitats de creació de reserves i d’emissió de bitllets del Sistema de la Reserva Federal. Aquest requeriment de reserva ha estat eliminat i tota la reserva d’or serveix ara únicament per a la convertibilitat internacional de dòlars en or. Així encara, hi ha únicament 15.000 milions de dòlars en or monetari. Amb la conversió contínua d’obligacions exterior en or, que resulta del continuat dèficit de pagaments americà i del valor decreixent del dòlar – no en relació a l’or sinó en la seua capacitat real de compra – la disminució constant de possessions d’or implicarien el declivi del dòlar com a divisa internacional i com a substitut de reserva de l’or.
Encara que no és immediatament necessari, els Estats Units han d’aturar el drenatge d’or monetari com a tendència a llarg termini. Amb una inflació ja no obstaculitzada pels requeriments de reserva, el dòlar serà menys i menys acceptable per l’aclariment de comptes internacionals, i les possessions de dòlars tendiran a convertir-se més en or. Amèrica, llavors, ha de tindre una oferta monetària adequada per fer front al problema de la producció no-rendible induïda pel govern – ara accentuada per la guerra a Vietnam – i una reserva d’or adequada per assegurar la posició internacional del dòlar. Però aquestes són necessitats contradictòries; perquè el mateix procés que augmenta l’oferta de dòlars també redueix la reserva d’or.
És per la seua reserva d’or en declivi que els Estats Units donaren suport a la projectada reforma monetària internacional més entusiàsticamrnt que d’altres nacions. Els països europeus, amb reserves més àmplies, no veien la urgència de la necessitat de noves reserves imaginàries en una època on el considerable dèficit de la balança de pagaments d’Amèrica fornia la “liquiditat” necessària pel comerç internacional del moment. Sota aquestes condicions, la creació de noves “reserves” podria reduir els esforços per part dels Estats Units i d’altres nacions deficitàries per superar les llurs dificultats de pagaments que, amb el temps, disminuirien el comerç internacional fins i tot més efectivament que una reducció de les despeses exteriors i exportacions de capital d’Amèrica. Però mentre la continuada rendibilitat del capital americà demana expansió externa, i en conseqüència les despeses de l’imperialisme, no hi ha cap oportunitat per superar el dèficit americà si no és amb un augment d’ingressos de l’exterior a través d’importacions de capital i amb un augment del favorable balanç comercial d’Amèrica.
Totes les nacions capitalistes, però, comparteixen aquestes necessitats, per la qual cosa la recuperació d’Europa, per bé que necessària, tan sols pot ésser un dubtós benefici pels Estats Units. Malgrat totes les declaracions, i fins i tot polítiques reals, de sentit contrari, no pot ésser l’objectiu d’Amèrica promoure una economia mundial en bon funcionament a expenses de la pròpia posició superior. El domini d’Amèrica és el resultat no tan sols dels propis esforços productius sinó de l’aparició de dues guerres mundials que deixaren les economies europees molt endarrera de l’americana. Si més no en part, els Estats Units deuen un creixement excepcional a circumstàncies excepcionals. Certes benediccions d’aquestes circumstàncies desapareixen a mesura que la recuperació de les economies europees estreta la distància entre la producció i la productivitat europees i americanes. Com que l’expansió europea s’adreça per pura necessitat al mercat mundial, la seua continuada rendibilitat depèn d’una penetració reeixida en els mercats americans i extra-americans. El capital europeu ha de competir amb el capital americà i amb el bloc de poder de l’est, l’existència del qual posa límits addicionals a l’expansió exterior tant del capitalisme europeu com de l’americà. Amb la creixent competència d’Europa i de l’Est, la posició excepcional d’Amèrica durant la primera meitat del segle XX sembla lliscar cap a una conclusió.
Les disrupcions bèl·liques i post-bèl·liques del “patró tradicional” de comerç havien de finalitzar amb un retorn a una “normalitat” assolida mitjançant l’estabilització de les taxes de bescanvi i la desaparició gradual de totes les pràctiques comercials discriminatòries. Malgrat que la formació de blocs comercials europeus s’acompanya de l’esperança que eventualment es fusionarien i estendrien el lliure comerç europeu a un món de lliure comerç, cap expectativa no s’ha realitzat. L’objectiu d’un mercat paneuropeu es fa més distant amb cada any d’existència dels blocs comercials. L’evolució de nous patrons de competència i de control tendeix a endurir-se, i el trencament d’acords regionals establerts pot resultar més difícil encara que superar les pràctiques nacionals proteccionistes. Si un grup hagués de guanyar avantatges excepcionals gràcies a l’acord regional, no sacrificarà aquest avantatge al principi del lliure comerç, encara que siga restringit al mercat intra-europeu. Per exemple, la disposició actual de Gran Bretanya a entrar en el Mercat Comú per tal de participar en la més ràpida expansió de l’economia de l’Europa Occidental i trobar refugi darrera del mur comú arancelari, no tan sols és sabotejada pels poders que es beneficien tant econòmicament com política dels acords existents sinó que bé pot desaparèixer si i quan les economies del Mercat Comú comencen a estagnar-se.
Els arancels i el comerç del món de post-guerra s’havien de determinar multilateralment, amb la deguda consideració tant a les necessitats especials però temporals de les nacions individuals com a l’objectiu comú d’un món lliure d’arancels. Sota l’Acord General d’Arancels i de Comerç (GATT), hi començà el 1947 un procés de reduccions arancel·laries multilaterals que, 20 anys més tards, (en les negociacions anomenades Ronda Kennedy) dugueren els arancels entre les nacions industrials al punt mínim. Amb prou feines, però, s’havien fet públics els acords quan el Congrés americà introduí noves mesures proteccionistes. Es demanaren rígides quotes d’importació per més d’una tercera part de tots els imports carregables, inclosos gèneres com l’acer, el petroli, productes químics, plom, tèxtil, carn i productes lactis – això malgrat el fet que Amèrica encara exporta més que no pas importa. Si s’apliquen, és clar, aquestes mesures conduirien a represàlies de tots els països afectats i l’augment esperat de comerç a través de la reducció arancel·lària no es materialitzaria. En qualsevol cas, la liberalització del comerç no pot alterar les dificultats econòmiques existents, ja que aquestes dificultats conduirien a restriccions comercials en primer lloc.
El creixement del comerç internacional durant la passada dècada, que assoleix el 1967 l’equivalent de 200.000 milions de dòlars, era degut és clar a l’expansió de la producció. En les nacions industrial la taxa d’augment del comerç era encara més ràpida que la de la producció, la qual cosa indica la creixent especialització internacional de la producció industrial i l’ascens de les companyies multinacionals. Amb tot, malgrat que els beneficis es realitzen en la circulació, cal fer-los primer en el punt de la producció. Si la producció lucrativa decau, els beneficis realitzables també. La producció induïda pel govern pot mantindre un volum necessari de producció tot i la pèrdua parcial de rendibilitat. Malgrat que el producte final de la producció induïda pel govern (amb certes excepcions) no és comercialitzable, els seus processos intermediaris entren en les relacions nacionals i internacionals de mercat. El fet que el comerç augmente amb l’augment de producció, i darrerament fins i tot més ràpidament que la producció, no altera de cap manera la disminució de rendibilitat del capital. Els beneficis a realitzar en el mercat a través del comerç no són més elevats que els comportats pel sector rendible de l’economia. L’augment del comerç sota aquestes condicions és doncs un signe no d’avenç de la producció de capital sinó simplement d’una producció més elevada, i indica una competència intensificada pels beneficis disminuïts d’una creixent producció mundial. Malgrat que la taxa d’augment del comerç internacional la determina la de la producció, el caràcter mixt del capitalisme actual exclou un control efectiu de les relacions de mercat i de pagaments. La barreja de producció lliure i controlada, de comerç lliure i controlat, exclou una integració bé “automàtica” bé “controlada” de l’economia mundial. No exclou la manipulació econòmica, certament; però aquesta manipulació, que tan sols pot atendre interessos particulars, no servirà les necessitats reals de l’economia mundial.
1. Hilferding, Das Finanzkapital, Wien, 1910.
2. K. Marx, Free Trade, New York, 1921, p. 42.
3. Ibid.
4. Ibid.
5. J. H. Williams, Economic Stability in a Changing World, New York, l p. 24
6. Ibid., p. 38.
7. W. L. Thorp, Trade, Aid, or What?, Amherst, 1954, p. 183.
8. Ibid.
9. R. E. Flanders, The American Century, Cambridge, 1950, p. 49.
10. P. Ricard, Head of the French Steel Federation, in the New York Times, February 22, 1955.
11. Austria, Denmark, Norway, Portugal, Sweden, Switzerland
12. R.Vernon, Trade Policy in Crisis, Princeton, 1958, p. 21
13. ibid
*. En la primavera del 1968, aquest suggeriment esdevingué mitja realitzat amb l’establiment d’un sistema de doble preu per l’or. Per tal d’aturar el preu ascendent de l’or sense vendre or monetari en el mercat d’or, les autoritats monetàries que participaven en la reserva d’or de Londres decidiren deixar que el preu de l’or en el mercat privat el determinassen l’oferta i la demanda mentre que els bancs centrals continuarien a comprar i vendre or entre ells al preu fixat pels Estats Units de 35 dòlars l’onza. S’esperava que aquesta decisió faria baixar el preu de l’or sense més deplecions de l’estoc d’or monetari. Si bé els preus més alts del mercat privat farien els bancs centrals i les institucions financeres privades menys disposades a posseir dòlars, els preus de l’or per sota de la taxa oficial devaluarien l’or posseït en reserves monetàries. S’espera, però, que el preu de mercaderia de l’or no es desviarà massa en cap direcció del preu monetari. Però amb la demanda creixent d’or i la depreciació continuada del dòlar, el preu de l’or en el mercat lliure de més de 35 dòlars l’onza serà probablement sostingut i la disparitat entre el preu oficial i el del mercat lliure tendirà a recrear les antigues dificultats que conduiren al sistema de doble preu de l’or.
14. P. Douglas, America in the Market Place, New York, 1966, p. 291.