Els limits de l'economia mixta. Paul Mattick 1969
Pel que fa al capitalisme de laissez-faire, la predicció de Marx del seu declivi i eventual abandonament rep òbviament el suport del curs real de desenvolupament. La prevalença de l'“economia mixta” és una admissió que el capitalisme es trobaria en una depressió si no fos per l'expansió del sector de l'economia determinat pel govern. Què implica aquesta intervenció governamental pel que fa a l'economia d'empresa privada?
Sens dubte, la intervenció estatal augmenta la producció i expandeix així l'aparell productiu. Però si l'objectiu d'aquesta intervenció és l'estabilització de l'economia de mercat, la producció induïda pel govern ha d'ésser no-competitiva. Si el govern hagués de comprar béns de consum i equipaments per tal de retirar-los reduiria la demanda del mercat privat d'aquestes mercaderies. Si les empreses de propietat governamental haguessen de produir aquestes mercaderies i oferir-les a la venda, augmentaria les dificultats dels seus competidors privats en reduir-ne la quota d'una demanda limitada del mercat. Les compres governamentals han de caure fora del sistema de mercat; la producció requerida ha d'ésser suplementària a la producció de mercat. El govern s'ocupa per tant predominantment de béns i serveis que no tenen lloc en el mercat, és a dir, amb obres públiques i despeses públiques de tota mena.
La divisió entre producció privada i pública no és, és clar, absoluta. Les exigències polítiques animen el govern a entrar en l'esfera de la producció privada de mercat, per exemple, amb la subsidització de certes mercaderies i amb la compra de productes excedentaris per utilitzar-los en projectes d'ajut exterior i interior. Hi ha una certa superposició d'activitats empresarials privades i públiques en diverses branques de la producció, així com en el llur marquèting i finançament. Generalment, però, hom pot parlar de divisió de l'economia en un sector privat determinat pels beneficis, i un sector públic més petit, no rendible. El sector privat ha de realitzar els seus beneficis a través de transaccions comercials. El sector públic opera independentment del mercat; si bé la seua existència i activitats afecten les relacions comercials del sector privat.
El govern augmenta la “demanda efectiva” a través de compres de la indústria privada, finançades bé amb les contribucions o amb prèstecs del mercat de capital. En la mesura que finança les despeses amb contribucions, simplement transfereix diners fets en el sector privat al sector públic, la qual cosa pot canviar el caràcter de la producció però no necessàriament l'engrandeix. La producció s'engrandirà, però, mitjançant prèstecs governamentals i finançament a través de dèficit. El capital existeix o bé en forma “líquida”, és a dir, com a diners, o en forma fixa, és a dir, com a mitjans i materials de producció. Els diners manllevats pel govern fan treballar recursos productius. Aquests recursos són propietat privada que, per tal de funcionar com a capital, s'han de reproduir i ampliar. Les càrregues de depreciació i els beneficis obtinguts en el curs de la producció contractada pel govern – en no poder-se realitzar en el mercat – es “realitzen” a partir dels diners manllevats pel govern. Però aquests diners, també, són propietat privada – en prèstec al govern a una determinada taxa d'interès. Mentre la producció augmenta així, la seua despesa s'amuntega com a endeutament governamental.
Per pagar deutes i els interessos d'espera, el govern ha d'emprar diners de les contribucions, o fer nous prèstecs. En altres mots, els productes que el govern “compra” no són realment comprats, sinó donats debades al govern; ja que el govern no té res més a donar-ne a canvi que el compte de crèdit que, al seu torn, no té cap altra base que el poder impositiu del govern i la capacitat d'augment l'oferta de crèdit. Malgrat l'expansió de crèdit que comporta, i malgrat que s'encara en el curs d'una producció induïda pel govern en expansió, quelcom és clar – que el deute nacional, i l'interès que se'n deriva, tan sols es poden saludar com una reducció dels ingressos presents i futurs generats en el sector privat de l'economia. Encara que amb els contractes governamentals es faça ús de capacitats productives desaprofitades, els “beneficis” fets d'aquesta forma, i el “capital acumulat” d'aquesta manera són simplement dades de comptabilitat vinculades al deute nacional. No són realment nous mitjans rendibles de producció, fins i tot quan l'aparell físic productiu creix amb l'augment en producció. Un augment relativament més ràpid en la producció induïda pel govern respecte de la producció social total implica el declivi relatiu de la formació privada de capital. El declivi es cobreix amb l'augment en la producció a compte del govern, els “beneficis” del qual prenen la forma de requeriments damunt el govern. Als Estats Units, per exemple, “el sector sense ànim de lucre s'expandí de forma relativament ràpida als anys 1930 en resposta als múltiples problemes creats per la gran depressió i molt ràpidament en la primera meitat dels anys 1940 en resposta al repte de la guerra. Mentre que els darrers 1940 van veure una expansió dinàmica del sector lucratiu, a finals de la dècada el sector sense ànim de lucre havia crescut relativament més durant el període de deu anys que el sector lucratiu. Els anys 1950 van veure quelcom de similar: el sector sense ànim de lucre va crèixer molt més ràpidament que el sector lucratiu en termes de força de treball directament emprada i en termes de renda nacional produïda”[1]
Els requeriments damunt el govern que constitueixen el deute nacional es poden repudiar, és clar; en aquest cas els “beneficis” fets a través de la producció induïda pel govern es revelen com el que són en realitat, és a dir, imaginaris. Malgrat que això pot ésser potser inevitable un dia, els governs, que representen el capital privat, ajornaran aquest dia mentre siga possible; especialment perquè la repudiació dels deutes no garanteix en ella mateixa la represa d'una acumulació rendible de capital. De mentres, hi ha una lenta però contínua depreciació d'ingressos i deutes degut a la inflació, un procés necessari en connexió amb l'expansió de la producció induïda pel govern a través del finançament per dèficit.
Amb independència de la llarga durada de condicions força “pròsperes” en els països industrialment avançats, no hi ha cap raó per assumir que la producció de capital ha superat les seues contradiccions inherents a través de les intervencions estatals en l'economia. Les pròpies intervencions assenyalen la persistència de la crisi de la producció de capital, i el creixement de la producció determinada pel govern és un signe segur de la contínua caiguda de l'economia d'empresa privada. Aturar aquesta caiguda suposaria detindre l'enorme expansió de la producció induïda pel govern i restaurar les capacitats auto-expansives de la producció de capital; en resum, implica una reversió de la tendència general de desenvolupament del capitalisme del segle XX. Com això és altament improbable, l'estat es veurà forçat a ampliar les seves incursions en el sector privat de l'economia i amenaçar així d'esdevindre el vehicle de la destrucció de l'economia de mercat. Allà on el govern representa el capital privat, ho farà tan sols amb molta vacil·lació i contra una oposició creixent per part del capital privat. Aquesta vacil·lació pot ésser suficient com per canviar les condicions d'una aparent “prosperitat” en condicions de crisi econòmica.
Hi ha sempre una oposició als controls governamentals com ho demostra la ideologia de laissez-faire, per bé que l'actual conflicte objectiu entre govern i empresa és d'un caràcter diferent degut al creixement relativament més ràpid de la producció determinada pel govern en el curs de l'expansió general del capital. El canvi quantitatiu assenyala un canvi qualitatiu indesitjat però indefugible, ja que el control estatal extensiu de l'economia prediu la fi de l'empresa privada. Aquesta oposició objectiva entre control estatal i el capital privat és encara emboirada i apareix com la cooperació subjectiva de l'empresa i del govern en una economia nominalment determinada pel mercat. La “cooperació” és possible tan sols perquè encara subordina les polítiques governamentals a les necessitats específiques de la gran empresa. Però les necessitats específiques de la gran empresa contradiuen les necessitats generals de la societat, i els conflictes socials així desencadenats es convertiran en conflictes sobre el paper del govern en els afers econòmics, és a dir, seran les lluites polítiques pel control del govern per tal de restringir-ne o d'estendre'n les intervencions en l'economia.
Malgrat que el paper econòmic del govern sembla dividir tota l'economia en un “sector públic” i un “sector privat”, en realitat hi ha tan sols, és clar, una economia, en la qual intervé el govern; ja que no és la propietat governamental sinó el control governamental ço que caracteritza l'economia mixta. Hi ha, a més, certament, una enorme i creixent propietat governamental directa, de la mateixa forma que hi havia propietat governamental en el capitalisme de laissez-faire. Però tant se val com siguen d'autosuficients i autònoms o ni tan sols rendibles algunes empreses governamentals, que els governs encara requereixen una porció creixement superior de la riquesa produïda privadament.
El caràcter “mixt” del capitalisme dels nostres dies és, per tant, tan sols una aparença, degut al fet que la producció induïda pel govern estimula tota l'economia. És obvi que les obres públiques i la producció malbaratadora empren maquinària, materials i treball. La producció augmenta en general a mesura que la iniciativa governamental crea mercats addicionals per tots els capitals implicats en la producció de mercaderies que entren en la producció induïda pel govern, inclosos els béns de consum dels treballadors que hi són contractats. Amb tot, el producte final de la producció induïda pel govern, que resulta d'una llarga cadena de processos intermediaris de producció, no té la forma d'una mercaderia que es puga vendre rendiblement en el mercat. Qualsevol cosa que entre en la seua producció compta com a cost de producció i no es pot recuperar en un preu de venda, ja que no hi ha compradors d'obres públiques i de producció malbaratadora.
Tot i amb tot, l'economia dual, amb els seus sectors públics i privat, semblarà una economia “mixta” que beneficia tant el capital privat com la societat en general. Malgrat que cada sector fa una via diferent, en el sentit que una és rendible i l'altra no, de totes formes s'entrelliguen inseparablement en la producció real i en el procés comercial. A tots els efectes pràctics, doncs, l'economia és una economia “mixta”, encara que la producció induïda pel govern no pot afegir sinó únicament restar del benefici total de la producció social total.
En el capitalisme de laissez-faire el caràcter social de diversos processos de treball individuals es posà de manifest tan sols tímidament i indirectament en les fluctuacions de l'oferta i la demanda del mercat. El creixement del sistema bancari i de crèdit, així com el creixement de les companyies d'accions, reflectia d'una forma similarment tímids i indirecta una “deprivatització” creixent del capital. Amb tot, va fer possible una expansió de la producció més enllà de les limitacions d'empreses de propietat privada dispersa, i més enllà de les limitacions que el mecanisme de mercat posava a l'expansió d'entitats particulars de capital. El sistema modern de finances, entre d'altres coses, ha centralitzat el control del capital de forma que la necessitat de beneficis immediats es pot deixar de banda a favor de polítiques que fornesquen beneficis futurs més elevats. Fins i tot ací, és clar, cal mostrar beneficis. Se'ls “mesura” doncs en el capital invertit: si els beneficis promesos no es poden complir, la inversió es considera “improductiva”, encara que haja creat nou aparell productiu.
Ço que s'anomena formació de capital és aquesta expansió “anticipada” de la producció. Fou l'enlentiment de la taxa de formació de capital el que induí Keynes i els keynesians a recomanar intervencions governamentals: el govern hauria d'entrar en escena tan aviat com el capital privat fes perillar el present en negligir el futur. Com que el govern no era lligat a específics subgrups de capital, que esperaven d'obtindre els beneficis habituals, Keynes pensava que podria comandar una producció limitada per no res més que els recursos productius. En fer-ho, tan sols duria a terme allò que el capital privat oblidàs; no es tancaria realment per interessos privats les limitacions dels quals ja havia revelat la caiguda de la taxa d'inversió.
Es pot augmentar l'ocupació quan el govern paga més diners per les seues despeses que no rep a través de contribucions. Això és finançament per dèficit, o expansió de la producció a través de crèdits. No hi ha realment cap necessitat, es diu, d'un pressupost governamental regularment equilibrat. En temps de depressió, el govern ha de generar un dèficit pressupostari; i en temps de prosperitat hauria de cercar un excedent tot treient diners del sistema a través de contribucions. Aquest excedent retiraria el deute governamental. D'aquesta manera hi hauria encara un balanç pressupostari, però estès per un període més llarg de temps. De mentres, el cicle econòmic s'aplanaria, ni la deflació ni la inflació esdevindrien excessives, i les actuals depressions es podrien aturar a expenses de prosperitats futures. Per comptes de violentes fluctuacions del cicle econòmic hi hauria un creixement continu i equilibrat de l'economia.
L'argumentació passa per alt el fet que tan sols una formació accelerada de capital crea condicions com les que són designades amb el nom de prosperitat, i que aquestes condicions requereixen – com a precondició – severes depressions que comporten una enorme destrucció de valors de capital. El propi Keynes preveia un estat estacionari de producció de capital en el capitalisme “madur”, on no hi hagués ni depressió ni prosperitat en el sentit tradicional sinó un “quasi-boom” continu creat pel govern amb una taxa en declivi de formació de capital. La majoria dels seus deixebles, però, neguen les tendències estacionàries de la producció de capital. Això sí, suggereixen que la taxa d'acumulació de capital no s'hauria de “maximitzar” sinó “optimitzar”, és a dir, mantindre-la en els límits més adients per a l'estabilitat econòmica i social. Malgrat la teoria, però, les experiències amb el finançament amb dèficit han mostrat que intervindre en el curs de la depressió obstaculitza el retorn d'un estat de prosperitat capitalista prou ric com per generar un excedent pressupostari. No hi ha hagut, doncs, cap alternança entre dèficits i excedents sinó simplement una acumulació del deute nacional.
El deute nacional, assenyalava Marx, “troba suport en els ingressos públics, que han de cobrir el pagament d'interessos. El sistema modern de contribució era el complement necessari del sistema de prèstecs nacionals. Aquests prèstecs permeten el govern d'encarar despeses extraordinàries sense que els contribuents les senten immediatament, però demanen, en conseqüència, un augment de les contribucions. D'altra banda, l'elevació de la contribució provocada per l'acumulació de deutes contrets un rere l'altre, obliga el govern a haver de recòrrer a nous prèstecs per a despeses extraordinàries. Els dispositius moderns, que pivoten al voltant de contribucions damunt els mitjans més necessaris de subsistència, contenen així la llavor de la progressió automàtica.”[2] Sota condicions d'una acumulació estimulada de capital privat, però, el finançament amb dèficit de les activitats governamentals pot “beneficiar” l'“economia nacional”. Això serà el cas si les activitats en qüestió serveixen per crear o millorar les condicions d'expansió i d'extensió del capital privat nacional. Les despeses governamentals extraordinàries contretes per a prèstecs internacionals, colonització o guerra, exemplifiquen aquesta situació, ja que es dediquen a empreses alienes al reialme estricte de la producció privada de capital però que condueixen en darrer terme a beneficiar-la.
El capital posarà objeccions al finançament governamental amb dèficit si viola el principi de rendibilitat en favor d'una producció nacional superior que no servesca les necessitats específiques del capital. Els keynesians argumenten, és clar, que la “prova de la rendibilitat”, decisiva en el cas d'inversions privades, no és adequada quan es tracta d'inversions públiques. “Una inversió pot ésser altament remunerativa des del punt de mira social”, es diu, “encara que el seu rendiment directe siga nul; si, com a conseqüència de la inversió, la renda real de la comunitat augmenta.”[3] A més, se suposa que “sempre que el govern gasta diners, es crea renda pels productors d'allò que es compra. La renda així creada resulta en més despesa dels qui l'han rebuda i això al seu torn crea renda extra per uns altres encara de forma que la renda total augmenta diverses vegades l'augment inicial en despesa. Els dos cents noranta mil milions de dòlars de la despesa governamental (als Estats Units) – que es finançà amb el manllevament d'allò que edificà el deute nacional fins a la grandària actual – ha resultat així en una aportació diverses vegades superior a la quantitat de la nostra renda nacional total fins a l'actualitat – potser un bilió de dòlars.”[4]
Aquesta és la noció, ja esmentada, del “multiplicador”, és a dir, la idea que un augment de renda que resulta de despeses governamentals tindrà efectes consegüents en la renda, que pujaran fins a una suma més grossa que la despesa original. Les múltiples repercussions de les inversions resulten del fet que l'ocupació així fornida augmentarà la renda i, per tant, el consum. Els subministradors de béns de consum reben d'aquesta manera una renda addicional, amb la qual poden augmentar el propi consum; i els llurs subministradors, al seu torn, poden repetir el procediment. Així s'enceta una reacció en cadena de creacions de renda a partir de la despesa inicial. Amb tot, la gent no gastarà tota la renda en consum. Ço que gasten ho determina suposadament la “propensió al consum” prevalent. Si aquesta és baixa, és a dir, si una part relativament petita de la nova renda es gasta en consum, la relació multiplicadora entre els canvis en renda i en inversions serà també baixa; i si la propensió al consum és alta, la relació multiplicadora entre inversions i renda serà també alta. En d'altres morts, com més petit siga l'estalvi addicional provocat per la renda addicional, més gran serà el multiplicador.
L'efecte creador d'ingressos de les inversions disminueix progressivament, es diu, perquè el seu poder de generació d'ingressos “s'esvaeix” a través d'estalvis, contribucions i comerç exterior. Amb una propensió baixa al consum – que la teoria econòmica actual diu que és característica d'una economia de mercat altament desenvolupada – l'efecte creador d'ingressos de les noves inversions és petit, de forma que es requereix una despesa addicional. S'espera que la despesa governamental encoratjarà els emprenedors a mantindre, o a augmentar, la pròpia inversió. La despesa governamental crearà així ingressos addicionals a través del consum i, alhora, d'inversions privades, i el dèficit presupostari, que va fer possible la despesa, resulta no tan sols en una renda nacional més elevada sinó també en una capacitat productiva més elevada. Malgrat que la renda creada per la despesa deficitària és anul·lada per l'augment del deute nacional, s'assum que nous estalvis, que resulten de l'augment de renda, anul·laran el deute nacional. Se sosté, en d'altres mots, que la despesa deficitària es pot finançar amb els estalvis que ella mateixa ha creat.
En suggerir que la suma total d'augments ulteriors d'ingressos és més elevada que la quantitat total de despesa deficitària, el concepte multiplicador crea la il·lusió (en analogia amb la velocitat dels diners) que qualsevol quantitat donada de renda addicional pot multiplicar-se simplement per viatjar d'un grup d'ingressos a un altre. Realment, és clar, això no és així, de la mateixa forma que un canvi en la velocitat dels diners no implica un canvi en la seua quantitat o en la quantitat de mercaderies en circulació. La mateixa quantitat de diners serveix simplement més transaccions des de la forma de mercaderia fins a la forma monetària i vice-versa.
La nova inversió induïda pel govern no cau del cel sinó que representa valors de mercaderia en forma monetària que es canviaran per d'altres mercaderies. Si un govern gasta un bilió de dòlars, aquesta suma o bé s'ha de recaptar en contribucions o manllevar al mercat de capital. En qualsevol cas, aquesta suma representa l'equivalent de valors de mercaderia prèviament produïts. En l'assumpció irrealista que aquest bilió de dòlars es gastaran en consum, aquests béns de consum ja han d'existir o s'han de produir per fer possible la transacció. Els llurs propietaris, o productors, els canviaran per un bilió de dòlars. Si alhora gasten aquest bilió en béns de consum, simplement gasten en una altra forma allò que ja posseïen i bescanviaren pel bilió de dòlars dels consumidors inicials. El mateix val per totes les transaccions següents. En cada cas, les mercaderies o bé ja existeixen o s'han de produir abans per fer possible la transacció. No hi ha cap multiplicació de renda a través de la pròpia despesa inicial, per bé que hi pot haver producció de nova renda; i és únicament en la mesura que la despesa original condueix a un augment de la producció que pot augmentar la renda.
Totes les inversions, bé de caràcter privat o públic, augmentaran la renda nacional sempre que augmenten la producció nacional. El capital, però, no pot acumular-se si no és a través de la rendibilitat: cap augment de la producció que no siga també un augment de beneficis pot augmentar el capital. Com que no depèn de la rendibilitat, la producció induïda pel govern pot ampliar a la producció social total; però no pot ampliar el capital total. És concebible, però, que el simple augment o manteniment d'un cert nivell de producció amb independència de la rendibilitat puga aturar una tendència econòmica a la baixa, i pot fins i tot ésser instrument de la reversió de la tendència. Malgrat que el finançament per dèficit de producció no rendible augmenta tan sols l'activitat econòmica del capital total, afecta la rendibilitat dels capitals individuals que participen en la producció induïda pel govern, i permet l'acumulació d'obligacions amb interès respecte del govern. Això pot crear un clima empresarial més favorable a la represa d'inversions privades de capital. I com que qualsevol depressió desencadena esforços per recrear les condicions d'una nova prosperitat, la combinació d'iniciatives governamentals i privades per revertir una tendència a la baixa pot reeixir a la fi. (De fet, la despesa deficitària es va concebre inicialment com una política temporal i limitada contra la depressió per alleugerir la misèria social i aturar un declivi econòmic, tot concebut com un cas temporal). Com que la despesa deficitària redueix la desocupació i augmenta la producció, pot, sota condicions especials, induir una acceleració de les inversions privades. Si això fos el cas, hauria d'augmentar la renda total més que allò comportat per la despesa deficitària, però aquesta “multiplication” es deuria directament a les inversions rendibles addicionals, no a la despesa inicial.
Amb tot, la despesa deficitària com a “reguladora” de l'activitat econòmica ha trobat una acceptació gairebé general i se la practica àmpliament per convicció i també per necessitat. L'ambivalència que resta envers la despesa deficitària deriva del fet que implica un element de redistribució de renda ja que vehicula fons cap a esferes no-rendibles de producció. Malgrat que la manca d'inversions per manca de rendibilitat manté immòbils aquests fons inicialment, des d'un punt de mira capitalista, se'ls malbarata de totes formes en usar-los per a empreses no-rendibles. Ja que el capital funciona com a tal tan sols en la mesura que generar beneficis. Siguen quines siguen les taxes de benefici, com més capital social es dedique a la producció no-rendible, més petit serà el benefici total del capital total. Per bé que els seus beneficis no serien gaire més grossos si no hi hagués una despesa governamental no-rendible, no podrien augmentar a través d'aquesta despesa. A partir d'una producció total més elevada, tan rendible com no - una porció elevada recau ara, com abans, en l'esfera del consum, i una porció corresponentment inferior es pot capitalitzar com a capital addicional generador de benefici.
El canvi en la quantitat d'ocupació convocada per la producció induïda pel govern disminueix la rendibilitat del capital total relatiu respecte la magnitud de la producció social total. És aquesta disminució de la rendibilitat la que s'evidencia en l'acumulació de deute nacional, i és aquesta la que indica el declivi de la formació de capital privat malgrat i degut a l'augment de producció. En la teoria burgesa, el producte nacional brut, o demanda agregada, és igual a la suma de consum, inversions i despesa governamental. La despesa deficitària del govern, però, no és part de la demanda agregada real, sinó una política deliberada de produir-hi més enllà. Certament, als empresaris individuals no els hi fa res la natura de la demanda que supleixen. Per ells, tant se val si deriva del govern o de despesa privada. Similarment, als financers no els hi fa res que els prèstecs es facen a emprenedors privats o al govern, mentre els prèstecs siguen segurs i generen la taxa desitjada d'interès. I a l'individu tant li fa si el contracta el govern o l'empresa privada, tant li fa si produeix mercaderies pel mercat o pel “consum públic”. A la pràctica, no es fa cap distinció entre els sectors públic i privat de l'economia, en tots dos totes les transaccions són transaccions monetàries, la qual cosa en cobreix les implicacions socials. Des del punt de mira individual, la producció induïda pel govern pot ésser no pas menys lucrativa i important que la producció pel mercat; i l'acumulació de deute nacional lis sembla una acumulació d'obligacions privades damunt el govern equivalents a l'acumulació de diners i capital.
Despesa deficitària vol dir despesa de diners derivats de la venda d'obligacions governamentals. Com el consum en general, el “consum públic” no contribueix a la formació de capital. Augmenta, però, el deute nacional. El cost del deute, és a dir, l'interès pagat als creditors, ha d'arribar dels beneficis d'un sector privat de l'economia relativament disminuït. El pagament d'interès transfereix una porció dels beneficis del capital productiu al creditici. Però mentre en la producció de capital privat l'interès és sempre una part del benefici realitzat, l'interès pagat als posseïdors d'obligacions governamentals no té cap contrapartida de benefici, ja que aquest interès es paga damunt capital que no genera cap benefici. El deute nacional creixent i la seua càrrega d'interès no es poden relacionar amb la renda total que determina tant la producció pública com la privada, sinó tan sols a la part del total que no s'haja injectat a l'economia mitjançant la despesa deficitària. La part que s'hi ha injectat cau fora de l'economia com a sistema de producció de beneficis. Genera ingressos però, en no ésser rendibles, no generen cap ingrés contribuïble, i per aquesta raó no se la pot considerar un factor compensatori respecte el deute nacional.
Què fa realment el govern per atreure treball i capital aturat a la producció de béns no comercialitzables? Les contribucions són una part dels ingressos realitzats a través de transaccions comercials; si se les pren del capital en redueixen els beneficis, amb independència de si aquests beneficis s'haguessen consumit o bé reinvertit en capital addicional. Si no, el capital aturat en la seua forma monetària existiria com a tresor privat. Com a tal, no pot funcionar capitalísticament; però tampoc no hi pot funcionar quan el pren el govern per finançar la producció no-rendible d'obres públiques i de malbaratament governamental. Per comptes d'un tresor monetari capitalísticament inútil hi ha, doncs, una producció capitalísticament inútil de béns i serveis. Hi ha, però, una diferència: mentre que, sense contribucions, els capitalistes serien en possessió d'un tresor monetari, amb contribucions amb vistes a la despesa pública el capital seria realment “expropriat” d'acord amb l'extensió del tresor que seria altrament possible.
Quan s'empren amb objectius governamentals, les contribucions preses del capital retornen als capitalistes en forma de contractes governamentals. La producció que en resulta la paguen els capitalistes amb les contribucions. En recuperar els diners a través de les comandes governamentals, els capitalistes forneixen al govern una quantitat equivalent de productes. És aquesta quantitat de productes la que el govern “expropria” del capital. La grandària d'aquesta quantitat determina fins a quin punt la producció ha deixat d'ésser producció de capital, i el creixement de la producció a través de les contribucions indica la davallada del sistema capitalista com a sistema d'empresa privada determinat pel benefici. No tan sols és aquesta mena de producció no-rendible, sinó que se la fa possible únicament a través d'aquella part de la producció social total que encara és prou rendible com per generar contribucions prou grans per ampliar la producció governamental a través de les contribucions. Amb la davallada de la rendibilitat es fa creixentment més difícil expandir la producció d'aquesta manera.
Però el govern pot manllevar fons addicionals. Aquests fons també retornen als capitalistes com a pagament de la producció contractada pel govern. La despesa de la producció induïda pel govern s'amuntega, en part, com a deute nacional. L'augment del deute es considera força inofensiu mentre la renda nacional augmente més ràpidament que el deute. El deute nacional creixent és compara, doncs, habitualment, amb la renda nacional creixent, per fonamentar l'afirmació que el finançament per dèficit s'acompanyarà d'una renda nacional més elevada. Aquesta afirmació recolza, però, en una forma curiosa de comptabilitat ja que, repetim, el deute nacional creixent no es pot relacionar amb la renda nacional total, sinó tan sols amb la part del tot que no ha estat injectada a l'economia pel govern. És en comptar una despesa com a ingrés que apareix la il·lusió que el deute nacional creixent es neutralitza amb una renda nacional més elevada.
Si el deute nacional no es recupera realment amb ingressos addicionals en el sector privat de l'economia, és a dir, amb renda nacional independent de la injectada en l'economia pel govern, la “renda” derivada d'aquest darrer procediment resta, pel que fa al capital, com una simple despesa del govern. La utilització de recursos productius de propietat privada amb objectius no-rendibles és una “expropiació” parcial de capital. El capital “expropiat” ja no és capaç de funcionar per ell mateix, però això no impedeix que els capitalistes demanen una compensació per l'ús governamental dels recursos productius, fins i tot quan la possibilitat de recuperar el deute governamental depèn de la rendibilitat futura del capital privat. Si no és que aquesta rendibilitat es materialitza realment, el deute no es pot pagar i la renda addicional d'avui esdevé la pèrdua de demà.
El sector privat de l'economia ha de pagar contribucions per a les necessitats presents del govern i les despeses del deute nacional. Una part més grossa dels beneficis se l'enduen les contribucions i una part corresponentment més petita es pot capitalitzar. Es va recòrrer a la despesa deficitària en primer lloc degut a una taxa de creixement del capital insuficient. Si bé les contribucions no poden augmentar aquesta taxa, poden augmentar la producció no-rendible. L'augment de les contribucions es fa possible a través de l'augment de la productivitat, que ara beneficia la producció induïda pel govern més que no pas l'acumulació privada de capital. Per comptes de capitalizar-se, una part creixement del benefici social es dissipa en una despesa governamental addicional.
Si no s'acompanya d'expansions rellevants de capital privat, l'augment de productivitat augmenta, doncs, simplement, la capacitat productiva induïda pel govern i no-rendible, és a dir, la capacitat del govern de recaptar i manllevar. Quant pot recaptar i manllevar el govern? Òbviament, no tota la renda nacional. Amb tot, els sectors no lucratius de l'economia han crescut constantment en totes les nacions capitalistes. Als Estats Units, per exemple, s'elevà d'un 12,5% del producte nacional brut el 1929 a un 27,3% el 1963. Si aquesta tendència continua, hi ha d'haver un moment que el sector no lucratiu depasse el sector rendible i per tant faça perillar la seua existència. Hi ha d'haver, doncs, un límit a l'expansió de la porció no-rendible de l'economia. Una vegada assolit aquest límit, el finançament per dèficit i la producció induïda pel govern com a polítiques per contrarestar les conseqüència socials de la caiguda de la taxa d'acumulació han d'arribar a la fi. La solució keynesiana es manifestarà com una pseudo-solució, capaç d'ajornar però no d'impedir el curs contradictori de l'acumulació del capital tal com el predeia Marx.
La producció induïda pel govern es troba doncs limitada per les limitacions de la pròpia producció privada de beneficis. Canviar aquesta situació amb intervencions més profundes en l'economia requeriria l'existència de governs disposats i capaços de destruir el domini social del capital privat i d'assumir el control de tota l'economia. És per aquesta raó que un creixement ràpid i continu de les contribucions i del deute nacional es veu amb certa aprensió fins i tot pels defensors de polítiques fiscals compensadores. Però mentre la despesa governamental merament afecte els recursos productius no utilitzats i no la massa de treball i de capital que es pot emprar encara profitosament, la producció no-rendible es considerarà preferible a una condició altrament existent de depressió econòmica. S'assum esperançadorament que la producció a través del finançament per dèficit del govern restarà sempre com una part menor de la producció social total, un ajut més que no pas un impediment a l'expansió ulterior del capital privat. Però limitar la producció induïda pel govern per tal de no destruir l'estructura de mercat equival a defensar mesures, és clar, que limiten l'efectivitat de les intervencions governamentals i que exposen el desenvolupament capitalista tard o d'hora, una vegada més, a les vicissituds del cicle econòmic i, potser, a unes condicions de crisi permanent.
Com s’ha assenyalat prèviament, Keynes esperava el retorn de les condicions de pre-guerra després de la segona guerra mundial; es va morir abans que les seues propostes de plena ocupació esdevinguessen polítiques governamentals en el món de post-guerra. Potser com es va posar en pràctica la seua teoria no hauria estat del seu mateix gust; amb tot, la pràctica demostrà que fins i tot en el capitalisme “madur” es pot augmentar l’ocupació a través de la iniciativa governamental. Hi ha hagut, però, breus depressions (o recessions, com se’n diu ara) de la fi de la guerra ençà, i l’estat de plena ocupació ha estat més l’excepció que la norma. Això ha provocat molta aprensió i freqüents advertiments en el sentit que “tots els canvis estructurals i les noves aparences del moviment de preus i de producció no ens haurien de temptar de treure conclusions precipitades quant a la desaparició dels vells cicles”[5] En la visió keynesiana, és clar, el retorn a les depressions troba la causa en el fracàs del govern d’aplicar els remeis keynesians amb prou decisió, i particularment per negligir l’augment de la propensió al consum amb una redistribució planificada de la renda a favor de les classes més pobres. Es fan constantment suggeriments per enfortir els anomenats “estabilitzadors”, és a dir les reaccions monetàries i fiscals a desequilibris econòmics emergents, que augmentarien la demanda social i l’ocupació.
Hi ha dos sectors en l’economia keynesiana, un de conservador i un de radical. Els economistes keynesians sense càrrecs governamentals defensen generalment un augment de ls obres públiques útils a través de més despesa governamental i d’una elevació general del nivell de vida fins a assolir la plena ocupació – encara que això supose intervencions governamentals a una escala com la té tan sols lloc en temps de guerra. Els economistes keynesians amb càrrecs governamentals confessen generalment el mateix objectiu, però volen assolir-lo amb mesures menys dràstiques, és a dir, a través de polítiques governamentals que enfortesquen més que no afeblesquen l’economia de l’empresa privada. Els keynesians “radicals” semblen mirar el govern com una força independent i neutral, ocupada únicament en el benestar de la societat i que posseeix la capacitat de prendre-hi les mesures. Realment, és clar, el govern no té cap intenció d’alterar les relacions socials existents i per aquesta raó no instituirà el grau de “socialització” necessari per assolir el somni keynesià “radical”.
Demanar una pujada de la capacitat adquisitiva de les classes de renda baixa oblida el fet que el capitalisme “madur”, fins i tot com a economia mixta, és encara un sistema econòmic de producció de beneficis. Mentre que és cert que aquesta capacitat productiva real o potencial permet una producció d’“abundància”, en relació als requeriments de beneficis continua com una “economia d’escassedat”. Com que en el capitalisme la producció d’objectes útils és merament un mitjà necessari per a la producció de beneficis i l’ampliació del capital, l’èxit o fracàs del sistema es mesura no per l’abundància o mancança de mercaderies, sinó per la taxa de benefici i la taxa d’acumulació.
Els salaris són “costos de producció”. Qualsevol augment dels salaris sense un creixement corresponentment més gran de la productivitat del treball reduirà la rendibilitat del capital. Els salaris pugen sota el capitalisme, però tan sols sota condicions de ràpida formació de capital. La formació de capital representa un excés de producció per damunt del consum. Pot conduir, i generalment ho fa, a un augment del consum, però el consum tot sol no pot conduir a la formació de capital. Cada entitat de capital, grossa o petita, ha de provar de mantindre els costos de producció al mínim per tal d’assolir un màxim de benefici. Els beneficis addicionals aconseguits amb la monopolització i la manipulació de preus augmenten la competència entre les entitats de capital menys privilegiades i transfereixen els beneficis de les empreses més febles a les més fortes. Malgrat que una fugida parcial de la competència allibera certes empreses d’una preocupació contínua i feixuga pels costos de producció, la magnifica per d’altres empreses. A llarg termini, és clar, la davallada resultant de la rendibilitat de les empreses més competitives davallarà també la quantitat de benefici que es puga transferir als capitals menys competitius. Mentre la competència domine se centrarà en els costos de producció i determinarà, doncs, els salaris en la mesura que no puguen ésser més elevats del límit compatible amb la rendibilitat d’una empresa. En la mesura que s'assoleix una més alta rendibilitat a través de la transferència de beneficis pel mecanisme de mercat i de preu, els salaris alts en algunes empreses es basen en salaris corresponentment més baixos en d'altres. De la mateixa forma que el benefici social total no es pot augmentar amb la “desigualtat” de la distribució de beneficis, els salaris totals en un moment determinat restaran igual amb independència de com es distribuesquen entre els diferents grups laborals.
La determinació governamental dels salaris presuposa una determinació governamental dels preus, i a l'inrevés; els dos són igualment impossibles (contribucions, a banda) dins l'economia de mercat, siga mixta o no. La demanda d'una propensió superior al consum a través de salaris més alts equival a una petició de posar fi a l'economia de mercat. Si se la prengués seriosaments, exigiria un control centralitzat de tota l'economia i una determinació planificada de la seua producció, consum i expansió. Lluny d'això, la propensió al consum variarà amb la capacitat d'acumular capital. És per aquesta raó que els augments salarials manipulats pel govern no es troben entre els diversos “estabilitzadors” de l'economia mixta, i que sempre és el salari més baix qui marca el patró de la legislació governamental del salari mínim.
Qualsevol augment en la propensió al consum que s'assolesca amb la redistribució de renda a favor de les classes més pobres s'hauria de fer notar en les estatístiques d'ingressos. S'admet ara generalment que en l'economia pre-keynesiana, la distribució de renda entre les diferents classes no canviava malgrat el creixement salarial. S'assegura, però, que en l'economia keynesiana hi ha una tendència cap a una distribució de la renda que afavoreix les classes més pobres. Aquesta tendència estatística es relaciona amb allò que s'anomena producte real, que és la part del producte nacional brut que representa realment la renda disponible pel consum i per finalitats d'estalvi. Ací, en certs països, la renda que recau en els capitalistes en general ha disminuït en relació a la dels treballadors en general. Com que ara hi ha relativament menys capitalistes que abans, degut al procés de concentració de capital, i conseqüentment més assalariats, això no és sorprenent; particularment no ho és sota condicions que s'apropen a la plena ocupació. Aquest desplaçament estatístic de renda dispoble del “capital” al “treball” en general no ens diu gaire de la relació entre beneficis i salaris; menys encara quan la reducció de la participació del capitalista en la renda es deu en certa mesura a pràctiques d'evasió d'impostos. Més que no desprendre's dels dividends a través del pagament de contribucions, els reinverteixen com a beneficis no-distribuïts, desitjant de recuperar les “pèrdues” presents de renda directament disponible en un temps futur més favorable. Estudis americans recents de distribució de la renda han revelat que, malgrat l'augment dels salaris, la distribució de la renda nacional entre les diferents classes no ha canviat. Hi ha hagut desplaçament dins els encapçalaments d'alts ingressos, alguns dels quals reflecteixen sens dubte l'expansió del sector públic de l'economia a expenses del sector privat. Malgrat aquests desplaçaments, però, i en relació a la producció social total, tant privada com pública, la distància entre producció i consum es fa més ampla, no més estreta. Com que una part creixent de la producció social és d'una natura no-rendible, la caiguda de la producció privada de capital apareix com una redistribució aparent de la renda sense augmentar, però, la propensió al consum, i menys encara a través d'uns salaris més alts.
Les mesures de benestar social com l'assegurança de desocupació, l'assegurança de vellesa i l'assegurança de malaltia s'atribueixen a l'esperit keynesià dominant, fins i tot quan moltes d'elles foren instituïdes en l'economia de laissez-faire pre-keynesiana. Aquestes mesures no tenen res a veure amb cap mena de redistribució de renda, si bé en certs països interessos especials encara les combaten com a política anti-capitalistes. Són “socials” tan sols en la mesura que són legislades i, per això mateix, donen suport a la tendència general cap a un augment del control governamental de la vida social. No augmenten els ingressos dels treballadors; ja que els treballadores paguen molt més en impostos i contribucions als diversos fons de benestar que allò que es gasta amb objectius de benestar. Als Estats Units, per exemple, “la despesa en benestar no ha canviat la natura de la desigualtat d'ingressos, ni ha elevat el nivell de vida de les classes de renda més baixa per damunt del que haurien assolit si no se'ls hagués sotmès a càrregues federals”[6]
Com que el principi de rendibilitat de l'empresa privada exclou la distribució de productes excedentaris a través del sistema salarial, la producció excedentària augmenta en la forma de producció malbaratadora.
La promoció governamental de la producció a través de subsidis consisteix predominantment en despeses de “defensa”, “formació de capital militar”, i empreses no-rendibles com la tecnologia nuclear i espacial, que no tenen cap aplicació concebible en d'altres camps i no poden trobar directament una explotació comercial. Aquesta mena de producció desvia treball, materials i maquinària a productes que serveixen funcions político-militars. Si aquests productes no s'utilitzen, no hi tenen cap funció. Aquesta producció no pot servir ni per augmentar el capital que produeix beneficis ni el benestar general, a diferència d'altres obres públiques com escoles, parcs, carreteres, etc. Com que una gran part de la producció induïda pel govern serveix les preteses necessitats de “defensa” de la nació, l’exèrcit entra en el quadre com un tercer participant en la co-determinació dels fons públics, i actua no tan sols en l’esfera militar sinó en l’industrial. L’existència d’un “complex militar-industrial” es reflecteix en el fet que la cúpula de la indústria i dels negocis l’ocupen en gran mesura antics militars professionals. Els llurs interessos, com els del govern i els de l’empresa privada, es dipositen en la perpetuació de l’estructura empresarial dominant de l’economia i la continuació de la seua rendibilitat sota condicions d’estagnació relativa de capital.
1. E. Ginzberg, The Pluralistic Economy, p. 195.
2. Capital, Vol. I, p. 829.
3. W. H. Beveridge, Full Employment in a Free Society, p. 401.
4. A. P. Lerner, Everybody’s Business, New York, 1964, p. 112.
5. E. Lundberg, ed., The Business Cycle in the Post-War World, New York,
6. G. Kolko, Wealth and Power in America, New York, 1961, p. 39.