Els limits de l'economia mixta. Paul Mattick 1969
Malgrat el seu caràcter altament abstracte, l'anàlisi del capital de Marx ha resultat d'un gran poder predictiu. El curs real de l'acumulació del capital seguia el seu esquema general de desenvolupament. De fet, el curs del desenvolupament del capital tal com el va predir Marx no ha estat mai negat; d'altres explicacions simplement presenten la raó d'aquesta tendència de forma diferent. Keynes ofereix una d'aquestes explicacions. Explica la tendència “a llarg termini” de la producció del capital de forma diferent, però la seua descripció de la pròpia tendència i de les condicions observables de la crisi difereix de la de Marx únicament en la terminologia emprada. Es limita a la simple afirmació que les inversions depenen de la rendibilitat, actual i esperada, i que la inversió tendeix a declinar amb una rendibilitat en declivi.
En contraposició als Keynesians de darrera hora, el propi Keynes escatia una direcció i un objectiu per al capitalisme. Descrivia la “fi” cap a la qual tendia la formació de capital com la pèrdua del seu “valor d'escassedat”, i pensava que aquest objectiu era assolible en una o dues generacions. “Crec cert”, escrivia, “que la demanda de capital és estrictament limitada en el sentit que no seria difícil d'augmentar la reserva de capital fins a un punt on la seua eficiència marginal no hagués caigut fins a una xifra molt baixa. Això no significaria que l'ús dels instruments de capital no costàs gairebé res, sinó tan sols que el retorn donat hauria de cobrir poc més que l'esgotament per desgast i obsolescència juntament amb un marge per cobrir el risc i l'exercici de destresa i judici, en breu, com en el cas de béns de curta durada, que tan sols cobreixen els costos laborals de producció més un afegit pel risc i pels costos de la destresa i de la supervisió”[1]
A Keynes no li agradava pensar que el capital fos “productiu”. Sostenia que l'“única raó per la qual un actiu ofereix una perspectiva de rendiment durant el seu servei vital en tindre un valor agregat superior al del seu preu d'oferta inicial és perquè és escàs; i és escàs degut a la competència de la taxa d'interès sobre els diners. Si el capital es fa menys escàs, el rendiment excedentari disminuirà, sense per això haver esdevingut menys productiu – si més no en el sentit físic”[2] La reluctància de Keynes de parlar del capital com a “productiu” i les seues expectativa i acceptació d'una caiguda de la rendibilitat en el curs de la disminució de l'escassedat de capital amb prou feines podia plaure als capitalistes poc sofisticats; fins i tot ha molestat a alguns dels seus deixebles.[3] La noció de benefici com a rendiment de l'escassedat és, però, tan sols una altra forma de la doctrina de la “productivitat” del capital: cap concepte forneix una explicació de l'origen del benefici, tampoc de les dues serveix com a pretext del fet de l'explotació.
Segons Marx, la “demanda de capital” és una demanda de beneficis. I aquesta demanda de l'explotació de treball augmenta constantment, augmentant més ràpidament com més acceleradament s'acumula el capital. Des d'aquest punt de mira, l'afirmació de Keynes que “la demanda de capital assoleix un límit amb l'augment de la reserva de capital fins a un punt on l'eficiència marginal cau a una xifra molt baixa”, no té cap sentit. Ja que una oferta creixent de capital no és idèntica a una caiguda de la demanda de capital, és a dir, de beneficis. Assumir que la demanda de capital la limita un augment de la reserva de capital és assumir que el capitalisme no és capitalisme sinó un sistema de producció que empra la cerca de beneficis únicament amb l'objectiu d'augmentar els mitjans de producció per tal de posar fi a la producció de beneficis. En realitat, és clar, els mitjans de producció augmenten per tal d'elevar o mantindre una determinada rendibilitat.
Si s'assum amb Keynes que l'abundància de capital aboleix “rendiments excedentaris” com l'interès, se segueix que aquesta abundància també redueix les inversions. Allò que al començament era el dilema capitalista – la manca d'inversions – esdevé la gran benedicció de l'abundància de capital. En opinió de Keynes, això significa simplement que “la demanda de capital ha assolit el límit”. Un període de mera reproducció substitueix un d'acumulació; en breu, que el sistema de producció amb el qual s'ocupà la teoria econòmica des de Marx fins a Keynes ha finalitzat.
Per tal de dur, doncs, la seua teoria fins a les seues “conclusions lògiques”, Keynes accepta fermament les implicacions de la teoria marginal per a la tendència a “llarg termini” de la producció de capital, i força la seua teoria fins més enllà dels límits del capitalisme. Que aquesta visió d'un aparell productiu prou gran com per satisfer les necessitats socials fins al punt que ja no sembla desitjable una expansió important del capital rau més enllà de l'horitzó del capitalisme ho deixa entendre la pròpia afirmació de Keynes que “si el capital es fa menys escàs, el rendiment excedentari disminuirà sense haver-se fet menys productiu - si més no, en un sentit físic”. La banda física del capitalisme, però, és justament aquell aspecte d'aquest sistema de producció que contradiu la seua motivació, el deler per valor d'intercanvi, benefici i acumulació.
Siga el capital escàs o abundant, en opinió de Marx, la producció de capital ha d'ésser rendible per tal que es duga a terme. Un declivi persistent de la rendibilitat implica una taxa enlentida d'acumulació, una condició de crisi que es pot superar únicament amb la represa d'una taxa accelerada d'expansió de capital. La desaparició dels “rendiments excedentaris” - tant se val què vulga dir això - anuncia no la fi de l'escassedat de capital sinó la fi del capitalisme. L'estat relativament estacionari de l'abundància de capital projectada per Keynes, on la “demanda” de capital no depassa els requeriments de producció de desgast i obsolescència i on els beneficis quadren amb les necessitats de consum de la destresa i supervisió empresarials, no es pot assolir dins el marc de la formació de capital privat. El procés de reproducció capitalista és sempre un procés d'acumulació. Això no exclou períodes de “simple reproducció”, o fins i tot de declivi temporal; però un capitalisme estacionari i simultàniament pròsper no entrava en la visió de Marx.
Malgrat que Keynes considerava un seu “judici pràctic i no un imperatiu teòric” que fins i tot en el capitalisme “madur” l'èmfasi hauria d'ésser en la formació de capital per comptes d'en el consum, veia l'èmfasi invers com una possibilitat per a un futur no massa distant. I degut a aquesta possibilitat, pensava que seria una “flagrant manca d'intel·ligència” presumir que calien solucions radicals per posar fi a la disparitat entre la realització real de l'economia i la potenciañ. El socialisme, que en la seua definició, suposava la propietat estatal dels mitjans de producció, el creia força superflu; ja que la propietat en ella mateixa no és important una vegada que és possible controlar la taxa d'inversió. Era convençut que “una certa socialització profunda de les inversions resultaria l'únic mitjà de garantir una aproximació a la plena ocupació”, però “aquesta necessitat no exclou totes les formes de compromís i d'eines amb les quals l'autoritat pública coopere amb la iniciativa privada.”[4] Tan sols l'experiència demostraria, pensava, “com de lluny la voluntat comuna, encarnada en l'estat, hauria d'adreçar-se a augmentar i complementar la inducció a la inversió; i com de poc segur és estimular la propensió mitjana al consum.”[5]
Proponents dogmàtics del sistema d'empresa privada no tan sols veuen el keynesianisme com la teoria de la transformació d'un capitalisme “lliure” en un de parcialment controlat, sinó que miren aquesta transformació com el començament de la fi del propi capitalisme. Veuen un retorn radical a una economia determinada pel marcador, siga quin siga el cost social, com l'única forma d'escapar a la “nova servitud” emergent de la societat totalitària. Poden tindre raó, però el totalitarisme era la darrera cosa a la qual Keynes volia donar suport. Per bé que admirava l'estat nazi per haver dissenyat uns mitjans per produir i mantindre una plena ocupació, pensava que es podia assolir el mateix sota les institucions britàniques existents, ja que no veia cap connexió necessària entre la política econòmica d'una societat i la seua estructura política. Pel que fa al sistema rus, “no pensava que contingués, o que hagués de contindre, cap element útil de tècnica econòmica que no poguéssem aplicar, si volguéssem, amb igual o més èxit en una societat que retingués tots els trets... dels ideals burgesos britànics.”[6] Tota la contribució de Rússia a l'economia és que un control centralista pot aportar un creixement equilibrat de l'economia. Això no depenia del bolxevisme, sinó de controls centralistes, que podrien haver-se fet més efectius sota els auspicis de les tècniques econòmiques més avançades del món occidental.
El keynesianisme, en la seua interpretació liberal, reflecteix el grau de laissez-faire encara possible en el capitalisme “madur”. Representa una “mena de sistema híbrid”, on “les essències del capitalisme - sobirania dels consumidors, llibertat per invertir i llibertat per triar ocupacions - poden preservar-se.”[7] Keynes s'adonà, és clar, que amb una crida a la raó no hi havia prou per fer que tots els capitalistes s'adaptassen alegrement a la nova situació i considerà deure del govern de salvar els reluctants de la pròpia follia. Pensava que la usurpació del govern de la funció reguladora no afectaria el paper empresarial. En la seua opinió no hi havia res d'erroni en l'esfera de la producció; però els estalvis comunals es recollia i invertia millor el govern que el capital privat. Centralitzar el control de la massa d'activitat econòmica en mans del govern era l'única forma de superar la inèrcia capitalista.
La teoria econòmica burgesa veia en la manca d'organització conscient de l'economia una forma específica d'“ordre” - subproducte automàtic del bescanvi comercial, una “llei de valor” que regulava els aspectes econòmics de la vida. I, de fet, per períodes de temps, unes situacions relativament estables del mercat induïen un comportament econòmic per seguir patrons convencionals i la llei del mercat semblava produir una determinada mena d'ordre. Durant períodes de formació de capital en avenç continu, el mecanisme de mercat funcionava sense dificultats serioses. Els períodes de crisis se superaven amb una facilitat relativa, i com que els beneficis dels capitalistes es reinvertien en gran mesura, el llur petit nombre en relació a la població treballadora convertia la llur vida possiblement luxosa en un fet econòmicament poc interessant. Des d'un punt de vista capitalista, la situació bé podia semblar dirigida per una mà ordenadora, tot i que invisible.
La guerra i la depressió perllongada posaren fi a aquesta creença idíl·lica i conduïren a un augment del control governamental de l'economia. I allò que primer semblava una situació especial, una emergència, esdevingué la situació general, de forma que la subordinació parcial dels interessos privats als nacionals i governamentals prengué un caràcter força permanent. Amb això les funcions dels economistes començaren a canviar. Podien ara suggerir polítiques pràctiques i especular sobre els efectes de diverses intervencions governamentals sobre aquest, aquell o tot els aspectes de l'economia. Amb tot, els “experiments socials” són respostes força lentes pels problemes polítics urgents que determinen la mena d'accions a prendre. La forma d'executar-les pot variat amb la prova de l'experiència, però els problemes que sorgeixen en el capitalisme i les “solucions” d'aquests problemes són generalment clares i òbvies. És per això que no s'ha suggerit així cap política econòmica que no fes el debut abans que la “teoria al seu darrera” fos formulada. Totes les polítiques monetàries i fiscals suggerides per Keynes ja les havien emprat en diferents èpoques diversos governs per salvaguardar-se ells mateixos i a la societat que presidien. En portar la pràctica capitalista canvia del seu dia al marc de la teoria econòmica, Keynes donava suport a l'expansió del control governamental tant pràcticament com ideològica.
Sota condicions de laissez-faire, els capitalistes no senten cap necessitat d'acceptar la responsabilitat de les conseqüències socials de les llurs activitats, i no tenen cap forma d'escatir si afecten el conjunt de la societat negativament o positiva. Per ells “economia aplicada” no significa més que el desig de comprar barat i vendre car. Les accions dels treballadors, també, són condicionades pel desig de vendre la força de treball al preu més alt possible. Per ells l'“economia aplicada” s'esgota en la lluita salarial. Amb tot, la lluita entre el capital i el treball realitza funcions “reguladores” en determinar el grau d'explotació i afectar així la taxa d'expansió de capital. La “auto-ajustabilitat” fetitxista de l'economia s'hi resol parcialment en la lluita simple i oberta entre homes i homes. Amb l'extensió i intensificació d'aquesta lluita, la part econòmicament manipulada de l'economia creix. Però com que la “manipulació” serveix interessos particulars, l'organització creixent que implica tan sols engrandeix la desorganització social. I contra aquesta desorganització creixent tan sols es pot vacunar amb una taxa encara més ràpida d'acumulació, de forma que un afebliment del fetitxisme de mercat d'una banda enforteix les atituds fetitxístiques en relació a l'acumulació de l'altra.
Des del punt de mira de la societat capitalista en general, la distribució de mercat és sempre una distribució de classe de mercaderies. El treball i el treball excedentari, siga quina siga la seua productivitat, són finalment reduïbles a durades de temps. Tant de temps en termes de productes, o productes en termes de temps, recau en l'obrer individual o en el capitalisme individual; tant al capital social o a la classe treballadora en general. Ço que recau a l'obrers individual no necessàriament ha d'ésser suficient per reproduir-ne la força de treball; ço que recau al capitalista individual no necessàriament ha d'ésser suficient per sostindre'l en la seua posició social. Ço que recau en la població treballadora, però, ha d'ésser suficient per reproduir-la, i ço que recau a la classe capitalista ha d'ésser suficient per reproduir l'estructura social. Pel que fa al procés social de reproducció, una certa quantitat de treball social que entra en el mercat en forma de mercaderia hi entra, per dir-ho així, “innecessàriament”, ja que el mercat tan sols pot complicar els requeriments inescapables i proporcionalment determinats del procés de reproducció. Com que el procés de reproducció controla el procés de producció, és tan sols temps de treball excedentari - incorporat en mercaderies més enllà de la necessitat de la simple reproducció - que no és “predeterminat” pels requeriments materials d'una producció social que assegure el manteniment d'un nivell prèviament establert de producció sota unes determinades relacions socials.
En el curs de la concentració de capital, més plus-vàlua arriba a ésser dividida entre relativament menys empreses, un procés pel qual el mercat per algunes de les seues funcions. Quan el mecanisme de mercat deixa de “quadrar” l'oferta i la demanda mitjançant l'expansió de capital, complica la formació d'una taxa mitjana de beneficis, que cal per assegurar l'existència simultània de totes les indústries necessàries malgrat les taxes individuals de beneficis. La taxa mitjana de beneficis, com es recordarà, implica la “combinació” de plus-vàlues per tal de satisfer les necessitats físiques de la producció social que es manifesten mitjançant la demanda social. L'estagnació de capital, expressada com ho és en una demanda efectiva, impedeix a un nombre creixent d'entitats de capital de participar de la “combinació” social de plus-vàlua en una mesura suficient. Si la continuació de la llur existència és una necessitat social, cal mantindre-la amb subsidis governamentals. I si el nombre de desocupats constitueix un perill per a l'estabilitat social, ells, també, s'hauran d'alimentar fora de la “combinació” en declivi de les plus-vàlues. El control de la plus-vàlua es fa essencial per la seguretat del capitalisme, i la distribució de beneficis esdevé una preocupació governamental.
Des d'un punt de mira teòric és indiferent si la divisió necessària del valor i de la plus-vàlua i la distribució necessària de la darrera tenen lloc en un mercat “lliure” o en un mercat manipulat per l'autoritat governamental. A la pràctica, és clar, és ben diferent pels capitalistes que han de perdre amb el funcionament “adient” del “sistema en general”. Ja que la preocupació governamental en la distribució de beneficis interfereix amb la rendibilitat d'empreses específiques, els hi pot llevar beneficis a través de les contribucions i algunes empreses poden arruinar-se mentre d'altres reben l'ajut del favoritisme governamental. Mentre no siga clar quines entitats de capital es veuran afectades favorablement pel control governamental, totes tendeixen de fer objeccions a aquests controls. Però tan aviat com és evident que els controls governamentals suposen seguretat i expansió per algunes entitats de capital a expenses d'altres, el front capitalista contra els controls governamentals es trenca.
Malgrat que no hi ha cap connexió necessària entre el raonament teòric de Keynes i l'“economia aplicada” d'avui, l'“economia mixta” és un fet i demana una justificació en termes econòmics. Les intervencions governamentals en l'economia deprimida se suposaven inicialment com a simple “impuls de bombeig” per la renovació del flux de l'activitat econòmica privada. Se suposava que les despeses en obres públiques i els pagaments assistencials creaven nous ingressos que, al seu torn, generarien una activitat econòmica addicional. La idea es formalitzà en l'anomenat “efecte multiplicador” introduït per R. F. Kahn. Es feren estimacions pel que fa a les repercusions esperades d'un augment de la “demanda efectiva” degut al finançament governamental; variaven d'un augment del doble o a un de cinc vegades en la inversió inicial en forma de nous ingressos. Aquestes assumpcions, però, escapen a la verificació factual. En teoria, descomptant les influències indiscernibles contrarestadores del sector privat del capitalisme, semblen convincents. Realment, aquestes estimacions es basen en massa “sis” com per dir res de definitiu sobre els efectes de la despesa governamental. S'admeté doncs lliurement que la noció del “multiplicador no és cap fórmula màgica que ens permetra de predir amb cap grau de precisió quina serà la influència de la inversió pública. Amb l'assignació de pesos diferents als diversos factors, hom podria concloure bé que la inversió pública tindrà un efecte tremend de creació de renda o que tindrà, comptat i debatut, un efecte negatiu en l'ocupació i la renda.”[9]
Amb tot, com que la política governamental contra la depressió augmentava l'ocupació fins a un cert punt, es pot dir que la teoria keynesiana es demostrava d'una forma general sempre que fos emprada i amb el grau que se l'aplicàs. El New Deal americà és un cas d'interès, fins i tot encara que el propi Keynes expressàs una insatisfacció amb les polítiques vacil·ladores de Roosevelt. Els partidaris burgesos de l'economia keynesiana voldrien veure-les prou “desenvolupades i aplicades com per implicar tan sols una desviació lleugera, segura i útil del laissez-faire estricte, o emprar el poder governamental per influir la depesa i demanda totals en l'economia i mantindre-les en el millor equilibri amb la producció total i potencial de tots els béns i serveis. ”[10] En aquesta visió, és funció del govern garantir l'existència i el benestar de l'empresa privada. A banda de l'efecte general dels diners governamentals i de les polítiques fiscals, les indústries deprimides s'han d'ajudar de facilitats especials de crèdit. Les obres públiques s'han de construir amb un ull a les necessitats del capital privat - carreteres per a la indústria de l'automòbil, aeroports per la indústria aeronàutica, etc. Juntament amb el tractament preferencial per a noves inversions hi hauria d'haver també un augment en la propensió a consumir mitjançant una legislació de seguretat social com a instrument d'estabilitat econòmica.
Una economia mixta presuposa que una porció substancial de la seua capacitat productiva total és posseïda i controlada pel capital privat. Com que els fons governamentals tan sols poden provindre de les contribucions dels possibles beneficis de les indústries de propietat governamental, els fons addicionals s'han de manllevar del capital privat. Se suposa que el finançament per endeutament comporta un augment general de la “demanda efectiva”. Aquesta no és una “demanda efectiva” en el sentit capitalista, ja que el mercat capitalista no té demanda d'obres públiques, benestar i armaments. Té és clar una demanda per les diverses mercaderies intermediàries emprades en la producció induïda pel govern. Però aquesta demanda seria inexistent si no fos per les compres del govern. Les despeses de la producció induïda pel govern, així com els beneficis que van cap als subministradors capitalistes privats, es paguen amb contribucions o amb diners prestats, és a dir, de fons del sector privat del capitalisme. Això suposa simplement que el govern es fa amb mitjans de producció que pertanyen al capital privat i que dóna suport a obrers amb recursos de propietat privada. Els fons prestats són tan sols expressions monetàries del poder governamental per posar a treballar recursos desocupats. El deute nacional ascendent indica que aquest poder s'ha atorgat tan sols temporalment i per un preu, és a dir, l'interès pagat als creditors.
Mentre el “producte final” de la producció del capital és un capital ampliat, el “producte final” de la producció impulsada pel govern és tan sols una producció ampliada. L'aparell productiu que la producció induïda pel govern dóna a la llum pot funcionar tan sols de part del govern. Malgrat que és nominalment en mans del capital privat, tan sols es pot emprar completament sota el comandament governamental. I des del punt de mira de l'empresa privada, qualsevol producció que el govern controle, ja siga en la forma d'obres públiques, benestar, o armaments, cau en l'esfera del consum. En efecte, doncs, la producció impulsada pel govern reverteix el procediment habitual de l'acumulació de capital. Per comptes d'expandir la producció a expenses del consum, en un procés on el consum augmenta més lentament que l'acumulació de capital, expandeix la producció amb l'ajut del consum, per bé que és “consum” en la forma d'obres públiques i d'armaments.
Fins ara l'expansió de la producció induïda pel govern en l'economia mixta ha conduït a la plena ocupació tan sols en augmentar la “demanda efectiva” de productes no directament consumibles, els valors dels quals no es pot “realitzar” mitjançant el procés de circulació capitalista. En la mesura que això s'ha acomplit a través d'un finançament per dèficit, ha conduït a un augment continu del deute nacional. La inflació monetària disminuïa i sovint repudiava el deute a expenses del capital privat. Però fins i tot sota condicions no-inflacionàries, l'interès pagat pel deute nacional i la seua redempció final ha provingut de la producció privada. Com que els fons gastats pel govern no generen cap benefici, tampoc no poden generar interès. És clar que, com que la “nació en general” es troba darrera del deute nacional, és possible que l'interès es pague i les obligacions es redimesquen si la renda nacional puja més ràpidament que el deute nacional. Tot això significa que cal crear prou nova riquesa amb una producció nova i addicional com per fer-se càrrec de les antigues obligacions..
1. The General Theory, p. 375.
2. Ibid., p. 213
3. Joan Robinson, per exemple, remarca que la idea de Keynes “que el treball és l'únic factor de la producció”, no es pot justificar pel fet “que trobàs possible expressar el producte en termes d'unitats salarials”. Keynes podia fer-ho, diu, “perquè era principalment interessat en analitzar situacions a curt termini, on l'equipament de capital ve determinat, de forma que el producte real es correlaciona amb l'ocupació”. Amb tot, “tan bon punt la producció per home, a un determinat nivell d'ocupació, comença a alterar-se, la unitat salarial deixa de mesurar el producte real”. Per bé que és d'acord amb Keynes que “la possessió de capital no és una activitat productiva”, creu més assenyat dir “que el capital, i l'aplicació de la ciència a la indústria, són immensament productius”. An Essay on Marxian Economics, pp. 21-27.
4. The General Theory, p. 378.
5. Ibid., p. 377.
6. J. M. Keynes, Laissez-Faire and Communism, p. 130.
7. S. E. Harris, Saving American Capitalism, New York, 1950, p. 369.
8. L. R. Klein, The Keynesian Revolution, p. 167.
9. D. Dillard, The Economics of John Maynard Keynes, p. 12.
10. O. H. Taylor, The Classical Liberalism, Marxism, and the Twentieth Century, Cambridge, 1960, p. 118.