Els límits de l'economia mixta. Paul Mattick 1969
La producció capitalista ha de progressar, ja que aturar-se encara suposa una regressió. No pot deixar d'acumular sense pertorbar tot el canemàs social damunt el qual reposa. Qualsevol anàlisi estàtica de les seues relacions és purament fictícia, i és excusable únicament com a mitjà possible per copsar-ne la dinàmica real. Per tal de garantir una producció contínua de plus-vàlua adient a la necessitat constant d'acumular capital (que és la precondició capitalísticament necessària per una producció social més o menys satisfactòria en termes reals – com ara per sostindre l'existència social) el capitalisme ha de revolucionar incessantment l'esfera de la producció a la recerca de cada vegada més plus-vàlua, i ha d'expandir corresponentment els seus mercats per tal de transformar plus-vàlua en capital addicional. Amb tot, la realització de la plus-vàlua no depén simplement d'un mercat més gran, sinó d'un que permeta l'expansió del capital en la forma de nous mitjans de producció, per la realització de plus-vàlua com a capital.
L'acumulació avança mitjançant la competència. Això no és dir que el capitalisme depén de la competència. Igualment, la competència és la seua veritable forma de moviment. “Mentre el capital és encara feble”, escriu Marx, “se sosté recolzat en les crosses de sistemes de producció passats o en desaparició. Tan aviat com comença a sentir-se fort, llença lluny aquestes crosses i es mou d'acord amb les seues pròpies lleis de moviment. Però tan aviat com comença a sentir-se com un obstacle al desenvolupament ulterior i se'l reconeix com a tal, adopta formes de comportament a través del domini de la competència, la qual cosa indica aparentment el seu domini absolut però en realitat assenyala la seua decadència i dissolució”[1] En altres mots, un capitalisme “sa” és un capitalisme estrictament competitiu, i les imperfeccions de la competència en els estadis inicials i tardans del seu desenvolupament s'han de considerar com a ajuts a un capitalisme infantil o senil. Ja que un capitalisme que restringeix la competència no pot trobar la seua “regulació” indirecta en els moviments de preu i de mercat que deriven de les relacions de valor del procés de producció.
Marx s'ocupà del capitalisme de propietat privada i d'expansió competitiva de la seua època, que o bé avança mitjançant l'acumulació o pateix crisis i depressió. Quan parla de l'“auto-expansió” del capital, d'“acumulació pel bé de l'acumulació”, parla del desig compulsiu i mai saciat de valor d'intercanvi. Aquest desig, si bé fa del capitalisme el sistema social de producció més productiu fins ara, també explica totes les seues dificultats socials i econòmiques i, finalment, la seua tendència a congelar les forces socials de producció sempre que el llur desenvolupament posterior col·lisiona amb les relacions específicament capitalistes de producció. El principi d'acumulació explica tant l'ascens com la caiguda del capitalisme. Les contradiccions de la formació de capital – totes atribuïbles al caràcter de valor de la producció de capital – animen i retarden alhora el desenvolupament general de les capacitats productives de la societat. Però en un punt en el procés d'acumulació “el desenvolupament de la capacitat social productiva es converteix en un obstacle al capital, o, el que és el mateix, les relacions capitalistes de producció esdevenen obstacles al desenvolupament ulterior de la capacitat productiva del treball social. En aquest punt, el capital i el treball assalariat es troben en la mateixa relació envers el desenvolupament de la producció i riquesa socials com es trobaven, prèviament, el sistema gremial, la servitud i l'esclavatge. Les cadenes de la producció de capital han d'ésser trencades. Les contradiccions, crisis i convulsions socials assenyalen la incompatibilitat del desenvolupament productiu social amb les relacions capitalistes de producció. En la destrucció violenta de capital, no per circumstàncies externes, sinó com a condició de la seua auto-preservació, es fa evident que l'hora del capitalisme ha sonat i que cal substituir-lo per un estadi superior de producció social”[2]
En contemplar l'efecte de la productivitat creixent del treball sobre les relacions capitalistes com a relacions econòmiques de valor, Marx fou capaç de predir la tendència general de l'expansió de capital, fins i tot encara que aquestes prediccions no es relacionen amb res més que l'àmplia “tendència històrica de l'acumulació capitalista”[3] El seu model altament abstracte de l'expansió del capital tan sols pot explicar per què el capital es mou mitjançant expansions i contraccions, i per què aquesta mena de locomoció troba creixentment més obstacles en el camí per una massa sempre augmentada de capital, la seua concentració i centralització, la seua ascendent composició orgànica, i l'efecte deleteri que aquesta té en la seua rendibilitat. Però aquestes troballes són conclusions lògiques extretes d'un model lligat a un conjunt limitat d'assumpcions econòmiques que, per bé que bàsiques al sistema capitalista, no exhaureixen el món capitalista concret.
Malgrat que no hi ha una comprensió real de la realitat donada sense una teoria de desenvolupament, aquesta teoria diu tan sols on mirar en l'intent d'entendre el món real desplegat de la producció de capital. La conseqüència lògica del desenvolupament del capital com a procés d'expansió de valor no ha d'esdevindre una realitat pràctica; amb tot, en qualsevol moment particular, la teoria forneix un punt d'orientació per a una anàlisi més estreta i concreta dels moviments reals de la producció de capital. Si el capitalisme pogués sortir de la seua pell, per dir-ho així, i esdevindre sobtadament quelcom de diferent, llavors, és clar, l'anàlisi del valor de l'expansió de capital seria força supèrflua. Resulta, però, que qualsevol sistema particular de producció resta damunt relacions socials de producció determinades que resten inalterades tant se val quant es modifique el sistema de producció. Mentre les relacions socials siguen relacions de valor econòmic i determinen el desenvolupament general com a tals, l'acumulació capitalista tindrà la tendència històrica detectada per Marx.
La teoria del valor del desenvolupament de capital de Marx és a la vegada una teoria general de l'acumulació i una teoria especial de la crisi; és a dir, ni l'una ni l'altra es poden tractar separadament. Si assumim una expansió ininterrompuda de capital en un sistema tanca, la teoria general revela la caiguda de la taxa de benefici com a conseqüència de la composició orgànica ascendent del capital. Amb tot, aquesta tendència general pren protagonisme únicament en períodes de crisi, amb la sobreproducció de capital. Tan sols a través d'aquests fets reals guanya la teoria general una importància pràctica. Les limitacions reals del sistema capitalista no les dóna la tendència abstracta a la caiguda de la taxa de benefici tal com s'elucida en el model del valor, sinó que es revela en les condicions concretes de la crisi de sobreacumulació.
L'únic punt de crisi relevant en la teoria general de l'acumulació de capital és el punt on es pot augmentar prou la plus-vàlua com per depassar la tendència a la caiguda de la taxa de benefici permeten una expansió accelerada del capital. En el món real no hi ha cap mena de forma per determinar quan s'arribarà a aquest punt. El procés real d'acumulació de capital pot ésser enlentit i, de fet, ho és constantment per despeses de capital no-productives, és a dir no-rendibles, amb la destrucció directa de capital (com en temps de guerra), i amb intervencions polítiques en l'economia. La taxa mitjana d'expansió de capital, calculada per un període de temps, és força moderada i no sembla justificar l'expectativa que el capital trobarà fi en la tendència a la caiguda de la taxa de benefici tal com la descrivia el model de Marx de l'acumulació de capital. La distinció entre el model i la realitat s'ha de conservar sempre en ment.
Amb tot, no és la taxa mitjana d'acumulació durant llargs períodes de temps la que determina les activitats socials, sinó l'estat real de la producció de capital en qualsevol moment – durant períodes de prosperitat o períodes de depressió. La teoria general de Marx de l'acumulació deixa clar “que la barrera real de la producció capitalista és el propi capital. És el fet que el capital i la seua expansió apareixen com el punt de partida i de clausura, com el motor i l'objectiu de la producció; que la producció és simplement producció per capital, i no a l'inrevés, els mitjans de producció com a simples mitjans d'un sistema sempre en expansió del procés vital pel benefici de la societat de productors”[4] Amb tot, com que la producció de capital té aquest caràcter, pot durant un temps superar les barreres que posa en el seu propi camí. No és fins que aquest sistema de producció esdevé realment i permanentment un obstacle al futur desplegament de les capacitats socials productives que les seues barreres immanents apareixen com a barreres absolutes en el món concret de la producció de capital.
Malgrat que la llei general de l'acumulació assenyala els límits històrics del capitalisme, no hi ha forma de dir quan s'assoliran aquests límits – és a dir, quines condicions particulars de les fluctuacions de la producció de capital constituiran aquell punt de crisi que el sistema no serà capaç de superar. Però com que el capitalisme és sacsejat amb crisis de destructivitat sempre més gran, les convulsions socials alliberada per qualsevol crisi podrien – amb sort – conduir a accions socials que podrien posar fi al sistema capitalista. Amb l'ascens del capitalisme també sorgí la nova classe de treballadors industrials. Si aquests treballadors industrials esdevenen conscients de la llur posició de classe i de l'obsolescència històrica del capitalisme, no és inconcebible que elegissen abolir les pròpies condicions d'explotació i privació amb la fi del sistema capitalista per mitjans polítics.
Això no tan sols era concebible sinó que en certa mesura va passar realment, trobant expressió en l'ascens d'un moviment obrer anti-capitalista. Hi havia també la prova històrica que relacions de classe prèviament existents, basades en d'altres sistemes de producció, foren finalitzades amb mitjans polítics, i no hi havia cap raó per assumir que aquest patró de desenvolupament històric havia arribat a un tancament amb el capitalisme. En breu, Marx no esperava un col·lapse “automàtic” o “econòmic” del capitalisme. Que una crisi particular resultàs ésser la “crisi final” del capitalisme era tan sols determinable amb la força sondejadora de les accions revolucionàries.
No ens ocupa ací la qüestió de si Marx es basà massa en precedents històrics pel que fa al desenvolupament social, o demostrà ésser massa optimista o fins i tot víctima d'il·lusions en la seua expectativa de l'ascens d'un proletariat revolucionari – que sembla el cas davant del desplegament real de les condicions polítiques del capitalisme del segle XX. El que ens ocupa ací és simplement la capacitat predictiva limitada d'una anàlisi de valor del desenvolupament del capital. Marx era conscient d'aquest “inconvenient”, com ho indica el seu refús a predir la fi del capitalisme més que en termes històrics generals. Però per limitada que pogués ésser la seua teoria, degut a l'alt nivell d'abstracció, és l'única teoria d'acumulació de capital que ha trobat una verificació en el curs real del desenvolupament del capitalisme. Tant si consideram la composició orgànica ascendent del capital; la caiguda tangencial de la taxa de benefici evidenciada en la crisi capitalista; la severitat creixent de les crisis; la producció d'un exèrcit industrial de reserva; la misèria sense pal·liació de la gran massa de població mundial malgrat que l'augment de riquesa com a capital; l'eliminació de la competència per la competència (o concentració, centralització i monopolització del capital) – no podem deixar de notar el patró de desenvolupament projectat per Marx.
La monopolització, concentració i centralització de capital són fets generalment reconeguts i àmpliament difosos. Per citar un únic exemple: en l'actualitat “aproximadament un 50% de la manufacturació americana - és a dir, tot tret de les finances i el transport - el detenen 150 companyies, basant-se, si més no, en el valor d'actiu. Si s'inclouen les finances i el transport, el total augmenta. Si es pren un grup força gran, les estatístiques probablement mostrarien que vora dues terceres parts dels actius econòmicament productius dels Estats Units, exclosa l'agricultura, són propietat d'un grup de no pas més 500 companyies. Això és propietat real d'actius. En termes de poder, sense considerar la posició en actius, no tan sols 500 companyies controlen dues terceres parts de l'economia no agrícola sinó que dins les 500 un grup encara més petit té el poder decisori final. Aquesta és... la concentració més alta de poder econòmic en la història registrada. Com que els Estats Units du avui a terme gairebé la meitat de la producció manufacturera del món sencer, aquestes 500 agrupacions... representen una concentració de poder en l'economia que va més enllà de res que haguem vist”[5]
Amb tot, la llei general d'acumulació capitalista de Marx treu la seua importància real no tant de les transformacions del sistema capitalista en el curs de l'acumulació com de l'efecte d'aquests canvis damunt la càrrega de la població treballadora. Reiteram: la competència força totes les empreses a engrandir el llur capital, i a engrandir-lo més ràpidament que el treball que ocupen. Mentre el capital més gran venç el més petit, la quantitat mínima de capital requerida per entrar en el negoci augmenta. Mentre el creixement del capital social total implica l'emergència i creixement de molts capitals individuals, també augmenta la concentració del capital acumulat. La competència és així un procés de centralització, que transforma molts de petits en una nombre inferior de capitals més grans. Com que això no requereix més que un canvi en la distribució del capital disponible, té lloc tant si s'acumula capital com si no, en períodes de prosperitat com en períodes de depressió. La concentració es veu enormement impulsada pel sistema creditici, que esdevé un “arma formidable en la lluita competitiva, i es transforma finalment en un immens mecanisme social de centralització de capital”[6]
Segons Marx, la centralització complementa el treball de l'expansió de capital. L'acumulació tota sola, és a dir, “la propaganció gradual de capital mitjançant una reproducció que passa d'una forma circular a una d'espiral, és un procés molt lent comparat amb la centralització, que no necessita més que alterar l'agrupació quantitativa de les parts integrals del capital social.”[7] El procés de centralització en qualsevol “línia industrial assoliria el seu límit extrem, si tots els capitals individuals invertits s'haguessen amalgamat en un únic capital. Aquest límit no s'assoliria en cap societat particular fins que tot el capital social fos unit, bé en les mans d'un únic capitalista, o en les d'una única companyia.”[8] De mentres, però, la tendència centralitzadora afegeix a l'explotació del treball l'expropiació de capital per capital, assenyalant-ne la destrucció final. El procés sencer el resum Marx amb la coneguda afirmació que l'expropiació del capital se segueix directament de les lleis immanents de la producció capitalista. “Un capitalista sempre en mata molts”, escrivia Marx, “i de la mà d'aquesta centralització, o d'aquesta expropiació de molts capitalistes per uns pocs, desenvolupa, en una escala sempre més extensa, la forma co-operativa del procés laboral, l'aplicació tècnicament conscient de la ciència, el cultiu metòdic del sòl, la transformació dels instruments de treball en instruments de treball únicament emprable en comú, l'economització de tots els mitjans de producció per l'ús com a mitjans de producció de treball combinat i socialitzat, la vinculació de tots els pobles en la xarxa del mercat mundial, i amb això, el caràcter internacional del règim capitalista. Juntament amb un nombre constantment disminuït de magnats del capital, que usurpen i monopolitzen tots els avantatges d'aquest procés de transformació, creix la quantitat de misèria, opressió, esclavatge, degradació, explotació; però amb això també creix la revolta de la classe obrera, una classe que sempre creix en nombre, i es disciplina, uneix, organitza pel mateix mecanisme del procés de producció capitalista. El monopoli del capital esdevé una cadena pel sistema de producció, que ha sorgit i florit al costat seu, i sota ell. La centralització dels mitjans de producció i la socialització del treball a la fi assoleixen un punt que esdevenen incompatibles amb el llur tegument capitalista. Aquest tegument esclata des de sota. Els expropiadors són expropiats.”[9]
Tan sols ens ocupen ací les tendència subjacents generals de la producció de valor i l'acumulació de capital. L'acumulació de capital augmenta el nombre tant de capitalistes com de treballadors absolutament, mentre redueix el nombre relatiu a la quantitat creixent de capital. Amb una taxa disminuïda d'acumulació, aquesta caiguda relativa tendeix cap a una caiguda absoluta. Els treballadors deixen de produir plus-vàlua i els capitalistes d'apropiar-se-la, per tant deixen d'ésser capitalistes. La disminució en el nombre de capitalistes simplement augmenta el nombre de proletaris, ocupats i desocupats. Així, l'acumulació i centralització de capital polaritza la societat cap a un nombre disminuït de propietaris de capital i un nombre creixent de persones sense propietat que tan sols poden existir per la venda de la llur força de treball, o no poden de cap manera.
El caràcter doble de la producció capitalista, expressat en aquesta única mercaderia amb la seua doble natura de valor d'intercanvi i valor d'ús, i en la societat en general amb la contradicció entre producció material i de capital, reapareix i determina el desenvolupament de capital en les seues diverses manifestacions i en la seua forma de moviment mitjançant expansions i contraccions. Les condicions vitals de les masses desheretades depenen dels moviments del capital tal com els determina la rendibilitat, i com més s'acumula el capital, més precària es fa la llur dependència. Si bé l'acumulació de capital augmenta el proletariat, també disminueix la demanda de treball en relació al capital creixent. Produeix una població excedent de treballadors, com a resultat i com a condició de l'acumulació de capital, ja que les necessitats canviants d'expansió de capital requereixen una massa, ara més gran, ara més petita, de força de treball explotable. “Tota la forma del moviment de la indústria moderna depèn de la transformació constant d'una part de la població treballadora en desocupada o semi-ocupada.”[10] L'acumulació de capital és doncs simultàniament una acumulació de misèria. Segons Marx: “Com més gran és la riquesa social, el capital en funcionament, l'extensió i energia del seu creixement i, per tant, també la quantitat absoluta del proletariat i la productivitat del seu treball, més gran és l'exèrcit industrial de reserva. Les mateixes causes que desenvolupen la capacitat expansiva del capital, desenvolupen també la força de treball a la seua disposició. La quantitat relativa de l'exèrcit industrial de reserva augmenta per tant amb l'energia potencial de la riquesa. Però com més gran és aquest exèrcit de reserva, més gran és la quantitat de superpoblació consolidada, la misèria de la qual és en relació inversa a la seua càrrega laboral. Com més extensiva, finalment, és l'estrat llatzerià de la classe treballadora, i l'exèrcit industrial de reserva, més gran és el pauperisme oficial. Aquesta és la llei general absoluta de l'acumulació capitalista. Com totes les altres lleis la modifiquen en el funcionament moltes circumstàncies, l'anàlisi de les quals no ens preocupa ara”[11]
La misèria creixent que acompanya el procés d'acumulació es veu ací com una tendència general que subjau als moviments reals del treball i del capital, però que es pot modificar en el mateix sentit amb què el propi procés d'acumulació és modificat per la natura específica de la seua contracció i expansió en qualsevol moment particular. Marx no espera que la misèria creixent siga sempre una realitat empírica, de la mateixa forma que la caiguda de la taxa de benefici no és sempre un fet observable. De la mateixa forma amb la qual una expansió suficient del capital compensarà la caiguda de la taxa de benefici amb un augment de la quantitat de capital, també la tendència a la misèria se suspendrà en períodes d'expansió de capital que augmenten la demanda de treball i eleven el preu del treball a través de la reducció o eliminació de l'exèrcit industrial de reserva. Per ésser un fet socialment important, la misèria creixent d'ha d'acompanyar d'un declivi real i continu de la demanda de treball. Pot esdevindre una realitat social sempre present tan sols sota condicions de crisis, depressió i estagnació del capital. Amb tot, l'absència d'una misèria general i creixent durant períodes d'expansió de capital és també tan sols una condició temporal i no pot mai guanyar permanència sota les condicions de producció de capital. Amb la freqüència creixent de les crisis, l'allargament dels períodes de depressió, la dificultat creixent per accelerar l'acumulació de capital - prenent alhora els temps “bons” i els “roïns” - la misèria creixent es revelarà tant com un fet social com la “llei general absoluta de l'acumulació capitalista”
La misèria creixent se segueix de la llei del valor tan sols en la mesura que l'acumulació del capital disminueix la demanda de treball en relació a la quantitat creixent de capital i produeix per tant un exèrcit industrial de reserva. L'ocupació fluctua amb l'expansió i contracció de la producció de capital. Una taxa contínuament disminuïda d'acumulació - com a condició permanent - augmentaria l'exèrcit industrial de reserva constantment i, amb això, la quantitat de població empobrida que viu de l'assistència social. Però mentre una expansió accelerada del capital és realment possible, l'exèrcit industrial de reserva viu del seu nom i forneix al procés d'acumulació el requerit material humà explotable. Esperar un empobriment absolut d'una porció sempre més gran del proletariat és esperar una taxa contínuament en declivi de l'acumulació. Marx esperava que això fos el resultat final del procés d'acumulació, malgrat que el moment de la seua arribada real fos impredictible.
La teoria del valor de l'acumulació de capital de Marx assum que la força de treball ocupada sempre rep tot el valor d'intercanvi, és a dir, els seus costos de producció i reproducció. Amb aquesta assumpció, no hi ha una misèria creixent sinó simplement la misèria del treball assalariat. Però hi ha un desplaçament del treball i en conseqüència producció de misèria, perquè “la força de treball tan sols es pot vendre si preserva els mitjans de producció en la capacitat de capital, reprodueix el propi capital, i genera en treball impagat una font de capital addicional..”[12] Tota l'altra força de treball, sense valor d'ús o sense valor d'intercanvi, deixa d'ésser part del procés social de producció i, en conseqüència, de la pròpia societat. Però fins i tot amb l'assumpció que els qui treballen reben el valor de la força de treball, l'acumulació troba la “fi lògica” en la caiguda de la taxa de benefici.
En teoria, el valor de la força de treball el determinen els seus costos de producció i reproducció. Però aquests costos laborals són alhora variables dins uns determinats límits. El preu de la força de treball pot ésser superior o inferior al seu valor. Amb un gran excedent de població, per xemple, pot no caldre reproduir tota la població treballadora i per alguns obrers, si més no, els salaris poden davallar sense considerar-ne les necessitats reproductives. Sota condicions diferents, els salaris de molts treballadors poden depassar el valor de la llur força de treball, particularment quan la demanda de treball esgota l'exèrcit industrial de reserva. Els salaris poden elevar-se mitjançant lluites salarials; o les fluctuacions salaris degut a l'oferta i la demanda poden contrarestar-se amb la monopolització de certes menes de treball o amb les intervencions polítiques en el mercat laboral. Sota condicions competitives, però, i considerada la classe treballadora en general, “els moviments generals dels salaris els regula exclusivament l'expansió i contracció de l'exèrcit industrial de reserva, i això es correspon de nou als canvis periòdics del cicle industrial.”[13] Siguen quines siguen les circumstàncies, una elevació salarial, o “la disminució del treball impagat, no pot arribar mai al punt que amenace el propi sistema... L'acumulació és la variable independent, no la dependent; el nivell salarial la variable dependent, no la independent.”[14]
Els salaris de la població treballadora poden no disminuir, o fins i tot poden augmentar, en el curs de l'acumulació, però això no posarà fi a la misèria de la part prescindible de la població. Segons Marx, el valor real de la força de treball, a més, no és idèntic al mínim físic d'existància; “difereix segons el clima i les condicions del desenvolupament social; no depèn simplement de les necessitats físiques, sinó també de les necessitats socials desenvolupades històricament, que esdevenen una segona natura. Però en cada país i en un determinat període el salari mitjà regulador és una magnitud determinada.”[15] Aquest salari mitjà, tan se val quina mena de nivell de vida puga implicar, constitueix el treball necessari, o el valor de la força de treball. Els capitalistes poden no veure cap necessitat, o poden no trobar cap manera, de davallar-lo. I si la productivitat del treball és prou alta i dóna prou plus-vàlua com per satisfer els requeriments de l'acumulació, tan se val quina és la quantitat o qualitat de les mercaderies que expressen l'equivalent del valor de la força de treball, o constitueixen el nivell salarial social mitjà. És tan sols que aquesta situació, és a dir una de grans beneficis i de grans salaris, requereix una alta productivitat del treball i, per tant, una alta composició orgànica del capital i una ràpida taxa d'acumulació. Però de la mateixa forma que els salaris arriben al punt màxim poc abans de l'aparició d'una crisi particular, Marx esperava que la tendència general de l'acumulació, encara que acompanyada d'elevació salarial, fos condemnada a assolir un punt on la plus-vàlua disponible no seria suficient per sostindre els beneficis habituals i més expansió de capital. En aquest punt l'acumulació tan sols podria avançat a expenses del treball necessari, mitjançant una reducció dels salaris per sota del valor establert històricament. La continuació del procés d'acumulació seria llavors ben literalment una misèria creixent del proletariat.
En aquest punt cal recordar que el Capital fou escrit fa cent anys. Sota les condicions socials i tecnològiques llavors prevalents, una projecció del desenvolupament del capital basada en la teoria laboral del valor podria conduir fàcilment a una subestimació de la resistència del capitalisme a través d'una sobrestimació de les seues dificultats. La sort de la classe obrera era llavors deplorable, i sota unes condicions de competició a mata-degolla l'avarícia extraordinària de plus-vàlua accelerava l'expansió del capital d'una crisi a una altra, amb tan sols una lenta millora en les condicions socials generals d'existència. El futur del capitalisme no semblava massa brillant. En tot cas, Marx en desitjava una fallida propera.
Malgrat que la teoria de Marx no requereix realment l'ascens de condicions com les descrites en la seua visió a curt termini del desenvolupament, no té sentit negar que esperava que el procés d'acumulació real augmentaria la misèria social molt més ràpidament i extensa que no pas fou realment el cas. Amb tot, la capacitat del capitalisme de millorar per comptes d'empitjorar les condicions de vida de la gran massa del proletariat industrial en les nacions capitalistes avançades hauria forçat Marx, si ho hagués experimentat, a revisar tan sols la seua estimació subjectiva condicionada per l'època dels aspectes concrets de l'expansió del capital, no la seua teoria general de l'acumulació. Aquesta teoria no es dedica a un termini específic; mentre el capital es moga com predeia Marx les conseqüències socials d'aquests desenvolupament no es poden deixar de banda.
La teoria del desenvolupament de Marx ofereix diverses “contra-tendències” que interrompten el curs “auto-destructiu” del capital tal com el determinen les seues contradiccions inherents. Les “contra-tendències” reforcen la tendència general, ja que en són meres reaccions. Són condicionades històricament, com tot el capitalisme, però amb més conseqüències en un temps que no en un altre. L'efecte sobre el desenvolupament general del capitalisme no es pot estimar per endavant; la llur força real tan sols es pot observar i jutjar en referència al curs real de l'acumulació de capital.
Marx esmentava tan sols unes poques d'aquestes contra-tendències: elevació de la intensitat d'explotació, davallada dels salaris per sota del llur valor, abaratiment dels elements del capital constant, superoblació relativa, augment del capital de reserva, i el comerç exterior. Totes aquestes contra-tendències resten fora de la llei general de l'acumulació tal com s'estableix per a un sistema tancat que opera estrictament d'acord amb el principi del valor. En el mateix sentit, la crisi capitalista és una contra-tendència, o per això mateix qualsevol fenomen concret que o bé eleva la plus-vàlua dels capitals en operació o redueix el valor dels capitals en operació en relació a la plus-vàlua disponible. No és així possible de valorar el sistema capitalistes quant a la durabilitat o fragilitat, si no és recorrent als fets reals i als pesos específics damunt el sistema general d'expansió del capital, o, vice versa, observant aquest darrer des de la posició del món capitalista real.
Malgrat que l'acumulació de capital implica un augment de la productivitat del treball, l'extensió real d'aquest augment no és predictible, ja que depèn tant de l'evolució de la tecnologia com de les recurrents revolucions, amb efectes específics sobre el procés d'acumulació. L'efecte d'ampliar el mercat mundial sobre la producció i la realització de plus-vàlua, i així sobre el ritme i la viabilitat de l'expansió de capital han d'estimar-se no simplement amb la difusió de la producció de mercaderies sinó també amb la “divisió internacional del treball” del capitalisme i l'explotació dels territoris extra-capitalistes.
Sii bé Marx veia els aspectes destructius de les crisis industrials, que aturaven la creixent discrepància entre rendibilitat i acumulació, no podia preveure la destrucció de capital a una escala com l'aconseguida durant les dues guerres mundials. Ni va preveure tampoc la possible fi del capitalisme en un holocaust atòmic. Marx tampoc no es preocupà prou de les possibles modificacions internes de l'estructura capitalista a través d'intervencions estatals persistents, perquè era interessat en l'abolició del propi capital, no en la seua modificació. A més, era del tot convençut que cap reforma del capitalisme podia alterar la seua relació essencial capital-treball o el caràcter de valor de la seua producció social. Qualsevol capitalisme reformat era per tant condemnat a patir el mateix destí que predeia pel sistema convencional de laissez-faire de la seua pròpia època.
1. K. Marx, Grundrisse, p. 544
2. Ibid., p. 635.
3. Capital, Vol. I, p. 834.
4. Capital, Vol. III, p. 293.
5. A. A. Berle, Economic Power and the Free Society, New York, 1957, p. 14.
6. Capital, Vol. I, p. 687
7. ibid., p. 688.
8. ibid.
9. Ibid., pp. 836-37.
10. Ibid., p. 695
11. Ibid., p. 707.
12. Ibid., p. 678.
13. Ibid., p. 699
14. Ibid., p. 679.
15. Capital, Vol. III, p. 1000.