El model de valor de Marx del desenvolupament del capital és una eina metodològica per “copsar-ne les interconnexions internes”, que no es poden observar en la realitat immediata. Per tindre una teoria del desenvolupament del capital, després de tot, la “força d'abstracció” ha de transcendir l'aparença de competència. L'esquema abstracte de valor revela que, a banda de la competència com a força motriu de la formació de capital, la producció de beneficis ja troba un element limitador en la relació capital-treball.
Per tal de previndre una davallada de la rendibilitat, l'acumulació no ha de descansar mai. Cal extreure més i més plus-vàlua; amb aquest objectiu, la producció ha de revolucionar-se contínuament, i els mercats s'han d'estendre contínuament. El caràcter doble de la producció de mercaderies com a producció de valor d'intercanvi i de valor d'ús determina que el procés d'acumulació, i les variacions de plus-vàlua que en segueixen, esdevinguen creixentment més perjudicials pel funcionament del sistema capitalista.
El caràcter doble de la mercaderia - com a valor d'ús i com a valor d'intercanvi - i els llurs moviments en direccions oposades en el curs de la productivitat en desenvolupament del treball reapareix a l'escala social superior d'acumulació de capital com un conflicte entre l'expansió de la producció i l'expansió de la plus-vàlua. El conflicte es resol amb una acumulació accelerada del capital. Segons Marx, però, el creixement resultant del capital no és un procés dreturer. El capital té la tendència “a desenvolupar les forces productives absolutament, amb independència del valor i plus-vàlua que hi contenen”, encara que l'objectiu de la producció siga “la preservació del valor del capital existent i la seua auto-expansió al límit màxim”[1] Quan l'expansió de la producció depassa la seua rendibilitat, el procés d'acumulació s'atura.
La interrupció del procés d'acumulació constitueix la crisi capitalista. Apareix com a sobreproducció de capital, que, per Marx, "mai no significa res més que sobreproducció de mitjans de producció - mitjans de producció i béns de necessitat - que poden servir de capital, és a dir, servir per l'explotació de treball a un cert grau d'explotació; ja que una caiguda de la intensitat d'explotació per sota d'un cert punt provoca pertorbacions,... crisis, destrucció de capital”[2] En els termes de l'anàlisi del valor abstracte de l'acumulació de capital, això es correspondria a una situació on una força de treball reduïda ja no és capaç de reproduir i ampliar la massa total de capital. El procés real d'acumulació s'assembla a l'esquema abstracte de valor del desenvolupament de capital. Però allò que en teoria és el resultat “final” d'un desenvolupament ininterromput sembla en realitat un cicle recurrent; cada cicle, per dir-ho així, és una rèplica condensada de la tendència “a llarg termini” de l'expansió del capital.
La crisi capitalista és una sobreproducció de capital tan sols en relació a un cert grau d'explotació. Si aquesta augmenta prou, l'acumulació pot continuar, ja que tan sols fou aturada perquè el capital acumulat resultava massa gran en relació a la taxa de benefici que podia aconseguir. Com que és tan sols a través de l'acumulació que els capitalistes poden preservar i engrandir el llur capital, ho han de fer sense considerar, ni poder fer-ho, la rendibilitat necessària del capital social total, del qual depén finalment la rendibilitat de tots els capitals privats. Quan la taxa de benefici no creix juntament amb la quantitat de capital, la seua creixent composició orgànica no es compensa amb una quantitat més gran de plus-vàlua i la disminució de la rendibilitat del capital aturarà la seua expansió ulterior.
Les descripcions de Marx dels processos econòmics no són sempre les més precises, la qual cosa permet interpretacions contradictòries. Amb tot, com tota la teoria marxiana resta damunt la teoria del valor, la validesa de qualsevol interpretació particular es pot jutjar per la seua prestació en relació a la llei del valor. L'afirmació de Marx, per exemple, que el capital té “la tendència de desenvolupar les forces productives absolutament, amb independència del valor i la plus-vàlua que contenen”, pot interpretar-se fàcilment com si fos l'expansió del procés de producció material qui provoca una manca de rendibilitat. En aquest cas, però, el fet que el capitalisme puga superar crisis seria incomprensible; ja que ho fa precisament desenvolupament encara més les forces socials productives. Si les forces productives depassen els requeriments de valor de l'acumulació ho fan tan sols en el sentit que “l'expansió o contracció la determina l'apropiació del treball impagat, i la proporció d'aquest treball impagat respecte del treball materialitzat en general, o, per parlar el llenguatge dels capitalistes, la determina el benefici i la proporció d'aquest benefici respecte del capital emprat, una determinada taxa de benefici, per comptes de determinar-la les relacions de producció respecte les necessitats socials, les necessitats d'éssers humans socialment desenvolupats. El sistema de producció capitalista, per aquesta raó, troba la barrera en una certa escala de producció que seria inadequada sota condicions diferents. Ha d'arribar a una posició determinada per la producció i realització de beneficis, i no per la satisfacció de necessitats socials”[3]
La relació entre el treball impagat apropiat i la quantitat de capital pot millorar únicament amb l'augment de la quantitat de treball impagat. Aquest augment, alhora, condueix a un augment ulterior de la quantitat de capital. Des del punt de mira de la rendibilitat, doncs, la crisi de sobreproducció representa una situació on el capital existent és simultàniament massa petit i massa gran: és massa gran en relació a la plus-vàlua existent i no prou gran com per superar la necessitat de plus-vàlua. L'acumulació de capital és així tant la causa de la crisi com l'instrument que la supera. La crisi s'estableix degut a què l'expansió de la producció ha perdut la seua necessària correlació amb la rendibilitat del capital, de forma que, des del seu punt de mira, s'ha sobreproduït capital. Aquesta manca de correlació entre producció i rendibilitat es pot expressar també com a discrepància entre la producció material i la de valor degut al caràcter doble de la producció de capital com a producció de valor d'ús i de valor d'intercanvi.
Per bé que subordinat al desig implacable de valor d'intercanvi, l'aspecte de valor d'ús del capital - com a procés de producció material - continua a jugar un paper relativament independent en la producció de capital. L'existència continuada del capitalisme mostra, però, que la “contradicció interna” entre el valor d'ús i el valor d'intercanvi no altera el domini i control de la producció material per consideracions de valor, que aquest domini esdevé progressivament més precari ho il·lustren històricament la severitat i la freqüència de crisis i, finalment, l'adveniment de condicions de crisi força permanents que ara són estranyament celebrades com a doma del cicle econòmic a través d'interferències conscients del mecanisme de mercat.
L'efecte de l'aspecte de valor d'ús de la producció de capital damunt l'acumulació de capital passa endavant, per exemple, en la determinació de la quantitat de capital addicional requerit per una expansió exitosa del capital. Tan sols amb una quantitat determinada de nou capital, tal com la determina la grandària del capital físic ja existent, n'hi haurà prou per una expansió accelerada del capital. Aquesta massa determinada es refereix a la plus-vàlua social total en relació al capital social total. Si aquesta quantitat determinada de plus-vàlua no es pot produir sota les condicions existents, no hi pot haver cap expansió de capital rendible. Hi pot haver doncs una “abundància” de fons on invertir que no siga prou gran com per servir les necessitats d'acumulació rendible. En el món capitalista real no es pot saber, és clar, si la quantitat de plus-vàlua és adient a l'objectiu d'expansió de capital. La relació entre la quantitat de capital existent i la quantitat de plus-vàlua necessària per garantir-ne la reproducció a una escala ampliada tan sols es pot esbrinar indirectament, a través del mercat i de relacions de preu que suposen bé una economia en expansió o en contracció.
Aquest esbrinament indirecte és inacurat perquè factors no provocats per la discrepància entre producció material i producció de valor poden explicar una tendència a la baixa de l'economia. Ja que, en realitat, “la conversió de plus-vàlua en benefici la determina tant el procés de circulació com el procés de producció”[4] Discrepàncies en les relacions d'oferta i demanda poden obstaculitzar la realització de plus-vàlua fins i tot encara que - sota condicions de mercat diferents - la plus-vàlua realment produïda es puga haver demostrat adient pels requeriments de formació de capital. Siga com siga, l'argument és que fins i tot si s'assum que no hi ha problema de realització, és possible que aparega una discrepància entre la producció material i la producció de valor que caldrà superar abans no puga continuar l'acumulació.
Amb l'assumpció que no apareixen dificultats en el procés de circulació, una quantitat suficient de plus-vàlua conduiria a l'expansió simultània de producció material i de valor, i una quantitat insuficient no. La detenció del procés d'acumulació és, és clar, la crisi capitalista, que és manifesta en un declivi sobtat de la rendibilitat. Una vegada en crisi, el capitalisme tan sols pot reprendre la seua expansió mitjançant canvis en l'esfera de producció que augmenten la plus-vàlua relativa al valor del capital existent. Aquests canvis requereixen un “punt de partida” diferent d'allò que constituïa el “punt final” de la fase prèvia de l'expansió de capital, ja que aquest “punt final” resultà un punt de crisi. En altres mots, el nou ascens presuposa tan la crisi com la destrucció i devaluació del capital que aporta.
La crisi deixa l'aspecte de valor d'ús del capital en gran mesura intocat, tret de quan els mitjans materials de producció són realment destruïts, com en temps de guerra. Però afecta el valor del capital constant total mitjançant la destrucció de valors de capital durant la crisi i el període següent de depressió. La mateixa quantitat de valor d'ús representa ara un valor d'intercanvi inferior; i la plus-vàlua, determinada pel valor d'ús inalterat del capital, es relaciona amb un valor total inferior de capital. Pel que fa al seu aspecte material, la composició orgànica del capital resta igual, però pel que fa a l'aspecte de valor, ha disminuït. L'ajustament eleva la rendibilitat dels capitals supervivents.
L'estagnació del capital no pot tindre causes físiques, ja que les forces materials existents de la producció, tant mitjans de producció com força de treball, no es veuen alterades per la crisi. Ni tampoc pot trobar la seua causa en una sobreproducció material dels mitjans de producció, ja que en aquest sentit el món és òbviament sub-capitalitzat; no n'hi ha prou mitjans de producció com per satisfer ni tan sols les necessitats mínimes de la població mundial. El gir des de la prosperitat cap a la depressió tan sols pot explicar-se com un desplaçament en les relacions de valor, és a dir, com un desplaçament des d'una rendibilitat suficient del capital a una d'insuficient. Com que els beneficis són tan sols un altre nom de la plus-vàlua, o treball excedentari, el cicle de crisi troba explicació en la pèrdua i restauració d'una taxa adient d'explotació. Com que aparentment no hi havia cap manca de plus-vàlua durant la fase d'acumulació anterior a la depressió el propi procés d'acumulació, en alterar la composició orgànica del capital, ha d'haver conduït a una manca relativa de plus-vàlua i produït la crisi. La represa del procés d'acumulació indica que s'han trobat vies per augmentar la producció de plus-vàlua en una mesura prou gran com per neutralitzar els efectes de la composició orgànica ascendent del capital damunt la taxa de benefici.
La composició orgànica ascendent del capital, la llei de l'augment progressiu del capital constant en relació al variable, Marx la trobà “confirmada a cada passa per l'anàlisi comparativa dels preus de les mercaderies, tant si comparam diferents èpoques econòmiques com diferents nacions de la mateixa època”[5] El nivell de composició orgànica del capital d'una època particular no diu res, és clar, de les perspectives futures de la producció de capital. El capital pot acumular-se amb una composició orgànica de capital alta com ho fa amb una de baixa, sempre que la seua taxa d'explotació s'accelere en correspondència. La sobre-acumulació de capital en relació a l'explotabilitat del treball redueix la taxa d'acumulació o l'atura directament; amb tot, les condicions resultants de la crisi forneixen oportunitats de reorganització de l'estructura total del capital que permet una nova fase d'expansió del capital. La devaluació de capital vincula una determinada quantitat de plus-vàlua a un capital total inferior. I la concentració de capital a la qual contribueix posa aquesta plus-vàlua en les mans de relativament menys emprenedors. El capital menys productiu desapareix per deixar espai al capital més productiu, i la competència més forta entre el capital restant afanya la cerca d'innovacions que estalvien capital i treball, fins que l'augment de la plus-vàlua fa l'expansió possible una vegada més. Aquest augment ha d'ésser prou gran, però, com per engrandir el capital total més enllà del punt màxim d'expansió que havia assolit prèviament.
Per bé que cap crisi real no és predictible quant al temps d'arribada i l'abast de la devastació, l'estat de crisi es pot esperar com el resultat cert d'una acumulació enfortida incapaç de mantindre la seua rendibilitat necessària. Com que el declivi de la rendibilitat, associat a l'escala de producció suposa una sobreproducció de capital, es fa patent en l'esfera del mercat, apareix com un simple problema de mercat, com un desequilibri temporal de l'oferta i la demanda. Cap capitalista no pot admetre més, ja que resseguir la crisi cap a les relacions subjacents de valor de la producció de capital suposa acceptar la responsabilitat per la crisi com a expressió econòmica de les relacions explotadores capital-treball.
1. Capital, Vol. III, p. 292.
2. Ibid., p. 300.
3. Ibid., p. 303.
4. Ibid., p. 964.
5. Capital, Vol. I, p. 682.