Els límits de l'economia mixta. Paul Mattick 1969
Mentre la preocupació de Keynes amb les qüestions monetàries es basava en el seu desig de fer que el sistema capitalista funcionàs més eficientment, el menysteniment relatiu de Marx d'aquestes qüestions derivava del seu objectiu de formular una teoria del desenvolupament del capital. Aquesta teoria laboral del valor evolucionà de la seua crítica de la teoria clàssica del valor.
Per tal d'assolir resultats reguladors, l'automatisme de mercat presuposa un principi en el qual es basa el bescanvi, un principi que explica els preus i els llurs canvis. Si es dóna un preu, pot variar en la interacció de l'oferta i la demanda, però la qüestió de què determina els preus resta. Pels classicistes, el preu derivava del valor i el valor el determinava el treball incorporat en les mercaderies. Aquest concepte no descarta casos específics on el preu no té relació amb el temps de treball. Marx trobà la teoria laboral del valor indispensable per entendre les tendències de desenvolupament de la producció de capital i, de fet, l'única “base racional de l'economia política”.
La teoria laboral del valor subjau tant sota la primera teoria econòmica burgesia com sota la seua crítica marxiana, i en tots dos casos tracta la producció social i la seua distribució entre diferents classes socials. L'economia clàssica, segons Marx, culminà en l'economia ricardiana i era una expressió del capitalisme industrial ascendent dins el règim feudal en decadència. Representava la teoria de les classes productives, per oposició a les classes no-productives, que s'apropiaven de privilegis en la forma d'interès i de renda. No es preocupava encara del proletariat industrial i era així capaç de veure en el treball l'únic creador i mesura del valor econòmic.
La teoria laboral del valor esdevingué una càrrega per la classe capitalista tan bon punt les noves friccions entre la burgesia i el proletariat substituïren i enfosquiren les que hi havia entre el règim feudal i el capitalista. Si el valor de les mercaderies el determina la quantitat de temps de treball requerit per la llur producció, i el producte de tot el treball social es divideix en renda, beneficis i salaris, semblaria que se segueix que l'eliminació dels beneficis i de la renda permetria un bescanvi igual de mercaderies d'acord amb el temps de treball. L'economia ricardiana donà lloc a una escola de “socialistes ricardians”, que demanaven un sistema d'intercanvi que asseguràs als productors tot el valor de la llur feina.
Marx no va extreure conclusions similars de la teoria laboral del valor. Amb tot, com assenyalava Friedrich Engels, “pel que fa al socialisme modern, qualsevol tendència que arrenque de l'economia política burgesa es lligarà gairebé exclusivament a la teoria ricardiana del valor”[1] És per aquesta raó que Marx l'ha denominat sovint “el darrer, i alhora el més gran, dels economistes clàssics” [2] Això acompleix el doble objectiu d'atorgar Marx la seua innegable grandesa i amb tot descartar la seua teoria com a superada, juntament amb tot la teoria clàssica. Tot i que Marx acceptà i desenvolupà la teoria del valor de ricardo, no fou el “més gran” dels economistes clàssics, sinó el llur adversari. Sabia que el propi procés laboral no té res a veure ni amb el valor ni amb el preu sinó tan sols amb els esforços físics i mentals consumidors de temps de la població treballadora, i que el “valor” i el “preu” són categories fetitxistes de les relacions socials de producció existents. La seua crítica de l'economia política es concebia com a part d'una lluita social per abolir el capitalisme juntament amb les teories econòmiques que en racionalitzaven l'existència.
La teoria econòmica burgesia veu les relacions de producció burgeses com a relacions naturals, és a dir, sosté “que aquestes són les relacions en les quals es crea la riquesa i la força productiva es desenvolupa de conformitat amb les lleis de la natura. Aquestes relacions per tant són elles mateixes lleis independents de la influència del temps. Són lleis eternes que sempre han de governar la societat. Així hi ha hagut història, però ara ja no n'hi ha”[3] Per Marx, però, el capitalisme era tan sols una forma històrica de producció social. Reconeixia que sota aquesta forma específica de desenvolupament social hi ha el procés general de desenvolupament social – entès en la concepció materialista de la història – que s'expressa en una diversitat de formacions socio-econòmiques lligades a nivell diferents de productivitat laboral. Aquest procés té el seu origen en la lluita humana per l'existència en un context natural que li permet i el força a augmentar la seua capacitat de treball i l'organització social. El seu punt de partida es perd en la prehistòria, però en la història coneguda els diferents estadis de l'existència humana i social es revelen en canviants eines i sistemes de producció.
Quan Marx parla de la “llei del valor” en relació a una realitat més profunda que subjau a l'economia capitalista, es refereix al “procés vital de la societat basat en el procés material de la producció”[4] Era convençut que en totes les societats, inclosa l'esperada societat socialista, una distribució del treball social d'acord amb les necessitats socials i els requeriments de la reproducció és una necessitat inescapable. “Qualsevol infant sap”, escrivia a Kugelmann, “que una nació que deixàs de treball, ja no diré per un any, sinó tan sols per unes poques setmanes, moriria. Qualsevol infant sap, també, que les masses de productes corresponents a les diferents necessitats requereixen masses diferents i quantitativament determinades de treball total de la societat. Que aquesta necessitat de la distribució de treball social en proporcions definides no es pot eliminar possiblement amb una forma particular de producció social sinó que tan sols pot canviar la forma de la seua aparença, és evident. Cap llei natural no ho pot eliminar. Ço que pot canviar en circumstàncies històricament diferents és tan sols la forma amb la qual aquestes distribucions proporcionals de treball es fan sentir. I la forma amb la qual aquesta distribució proporcional del treball es fa sentir en un estadi de la societat on la interconnexió del treball social es manifesta en el bescanvi privat dels productes individuals del treball, és precisament el valor d'intercanvi d'aquests productes”[5]
S'ha dit que aquesta afirmació i similars de Marx “refuten l'opinió generalment acceptada que Marx considerava totes les lleis econòmiques com de caràcter històric-relatiu”[6] Segons Oscar Lange, per exemple, la posició de Marx sembla haver estat “que les lleis econòmiques de validesa universal són tan evidents que amb prou feines hi ha necessitat d'una tècnica científica específica pel llur estudi, i que la ciència econòmica s'hauria de concentrar, per tant, en investigar la forma particular que aquestes lleis assumeixen en un marc institucional determinat”[7] Però tot el que Marx havia dit en aquest punt era que hi ha lleis naturals i necessitats socials que cap llei econòmica no pot violar durant molt de temps sense destruir la societat. Les lleis naturals i les necessitats socials no són “lleis econòmiques universals”, encara que, quan són desateses com en el capitalisme, es poden fer sentir com a manifestacions de la llei del valor d'aquell sistema econòmic. En el prefaci a la segona edició del primer volum del Capital, Marx cita amb aprovació l'afirmació d'un revisor rus de la seua obra, en el sentit que ell, Marx, “nega directament que les lleis generals de la vida econòmica siguen unes i immutables, tant se val si se les aplica al present o al passat... Aquestes lleis abstractes no existeixen. Al contrari... tot període històric té lleis pròpies. Tan bon punt la societat ha passat un determinat període de desenvolupament, i passa d'un estadi donat a un altre, comença a sotmetre's també a altres lleis”[8]
Com qualsevol altra forma de producció social, la producció de valor, també, en la visió de Marx, implica una destinació de treball social d'acord amb necessitats socials i naturals. Per Marx, la llei del valor representava l'única forma indirecta que l'organització social de la producció podia prendre en una societat productora de mercaderies; però era també, alhora, una forma restringida a aquesta societat. Ho il·lustrava amb descripcions reals i imaginàries de processos similars sota condicions no-capitalistes. Les condicions pre-capitalistes que Marx tractava no ens hi preocupen; en relació amb les condicions imaginàries, Marx es referia primer a Robinson Crusoe, que sabia que el seu treball, fos en quina forma que fos, no era res més que la seua pròpia activitat per garantir-se l'existència. Aquest coneixement l'obligava a repartir-se el temps acuradament entre diferents menes de treball. Imaginam-nos, escrivia Marx, “una comunitat d'individus lliures, que duen a terme el llur treball amb els mitjans de producció en comú, on la força de treball de tots els diferents individus s'aplica conscientment com la força de treball combinada de la comunitat. Totes les característiques del treball de Robinson s'hi repeteixen, però amb la diferència que són socials per comptes d'individuals... El producte total de la nostra comunitat és un producte social. Una porció serveix de nou mitjà de producció i resta social. Però una altra porció la consumeixen els membres com a mitjà de subsistència. Una distribució d'aquesta porció entre ells és en conseqüència necessària. El sistema d'aquesta distribució variarà amb l'organització productiva de la comunitat, i el grau de desenvolupament històric atès pels productors. Assumirem, però simplement per la comparació amb la producció de mercaderies, que la participació de cada productor individual en els mitjans de subsistència es determina pel seu temps de treball. El temps de treball jugaria, en aquest cas, un doble paper. El seu repartiment d'acord amb un pla social definit manté les proporcions adients entre les diferents menes de treball que cal fer i les diverses necessitats de la comunitat. D'altra banda, també serveix de mesura de la porció del treball comú realitzat per cada individu i de la seua porció en la part del producte total destinada al consum individual. Les relacions socials dels productors individuals, en relació tant al treball com als productes, són en aquest cas perfectament simples i intel·ligibles, i això no tan sols amb la producció sinó també amb la distribució”[9]
Cap “llei del valor” entra en aquesta disposició hipotètica; se'l determina directament amb les consideracions conscients dels productors. També és cert que Marx escrigué que fins i tot després de l'abolició del sistema de producció capitalista, “la determinació del valor continua dominant d'una forma que la regulació del temps de treball i la distribució del treball social entre els diversos grups de producció, i també la comptabilitat corresponent, esdevenen més essencials qua mai”[10] Però el terme valor en aquest sentit és una simple forma de parlar; ja que, òbviament, allò que Marx volia dir era que l'abolició del capitalisme no posa fi a la necessitat de repartir el treball d'acord amb els requeriments socials. En una societat socialista, escrivia Engels amb una més gran precisió, “la gent ho disposarà tot ben simplement sense la intervenció del tan famós ‘valor’.”[11]
Pel que fa al repartiment del treball social, s'ha dit que el socialisme simplement fa aparent, i per tant més efectiu, ço que en el capitalisme apareix com la “força reguladora de la llei del valor”. Des d'aquest punt de mira, és tan sols la mistificació de l'organització social del treball com a “llei del valor” que arriba a la fi amb la fi del capitalisme. Els seus resultats desmistificats reapareixen en una economia conscientment regulada. Segons Rudolf Hilferding, per exemple, la teoria del valor “es restringeix a l'època on el treball i el poder que controla el treball no s'ha elevat conscientment al rang d'un principi regulador del metabolisme social i del predomini social, però allà on aquest principi s'estableix inconscientment i automàticament com una qualitat material de coses... És... perquè el treball és el lligam social que uneix una societat atomitzada, i no perquè el treball siga l'aspecte més relevant tècnicament, que el treball és el principi del valor i que la llei del valor es dota de realitat”[12] En definir el treball com el principi del valor, continua Hilferding, Marx reconexia com “el factor, per la qualitat i quantitat del qual, per l'organització i energia productiva del qual, que controla causalment la vida social”[13] Per aquesta raó el principi de valor és “idèntic amb la idea fonamental de la concepció materialista de la història”[14]
Aparentment, en opinió de Hilferding, la llei del valor acompleix les funcions de la “mà invisible” d'Adam Smith. Però mentre en la teoria burgesa és el procés de bescanvi el qui assegura una distribució adient del treball social i dels productes d'aquest treball, per Hilferding és el propi treball i la distribució necessària d'aquest treball els que regulen la vida social darrera l'esquena dels productors. En qualsevol cas, les necessitats socials s'afirmen independentment de les activitats humans i en forcen un patró de comportament determinat.
La necessitat social s'hi veu com una força que, reconeguda o no, predomina per ella mateixa totes les activitats humanes que la puguen contradir. Per Hilferding, la necessitat social es converteix en una llei de valor en el capitalisme perquè les relacions socials entre persones es vinculen amb coses i apareixen com coses, com relacions de mercaderies, i no com allò que són realment, és a dir, relacions socials de producció entre persones. En eliminar el fetitxisme de les mercaderies creu que la llei del valor es revelaria com el és en realitat - la necessitat de regular el procés laboral social d'acord amb necessitats socials directament reconegudes en les necessitats de persones. I és tan sols en aquest sentit, segons Hilferding, que la llei del valor és històrica. En el socialisme, se la substituirà amb una organització social de la producció i la distribució basada en el principi del treball i la seua distribució apropiada. Aquest canvi, però, tan sols fa aparent i directe allò que s'afirmava indirectament i inconscientment en la forma de relacions de valor.
Segons P. M. Sweezy, un altre Marxista, és “una de les funcions primordials de la llei del valor de deixar clar que en una societat productora de mercaderies, malgrat l'absència d'una presa de decisions centralitzada i coordinada, hi ha ordre i no simplement caos. Ningú no decideix com es reparteix l'esforç productiu o quant de les diverses menes de mercaderies s'han de produir, i amb tot el problema es resol i no d'una forma purament arbitrària i inintel·ligible. És funció de la llei del valor explicar com passa això i quin n'és el resultat”. Se'n segueix, diu Sweezy, “que en la mesura que la destinació de l'activitat productiva es posa sota control conscient, la llei del valor perd la seua rellevància i importància; el seu lloc el pren el principi de planificació. En l'economia d'una societat socialista la teoria de planificació hauria de detindre la mateixa posició bàsica que la teoria del valor té en l'economia d'una societat capitalista”[15]
En la visió de Sweezy, doncs, l'oposició de la producció de valor a la producció planificada és entre el control inconscient i conscient de la producció. Les funcions de la llei del valor, és a dir la regulació de les “relacions de bescanvi entre mercaderies, la quantitat produïda de cadascuna, i el repartiment de la força de treball en les diverses branques de la producció,”[16] són també les funcions del principi planificador, amb la diferència, però, que el segon s'acompanya de coneixement i previsió i el primer no.
Segons Marx, “tota l'economia es redueix finalment a l'economia del temps”. [17] Però fins i tot encara que l'“economia del temps” determina el repartiment del treball tant en el socialisme com en el capitalisme, el propi repartiment serà diferent en els dos sistemes. En el capitalisme el determina la producció de capital com a valor d'intercanvi; en el socialisme la producció és suposadament una producció per ús sense valor. El repartiment del treball en el capitalisme no és per tant idèntic amb la distribució de treball que preval en d'altres formes de producció social. És una forma modificada capitalísticament de la necessitat de distribuir el treball en proporcions definides. I és precisament aquesta modificació la que fa que el repartiment del treball en el capitalisme aparega com una “llei econòmica” que opera cegament qual una llei natural. Ja que la natura del procés de producció determina el repartiment del treball dins les necessitats establertes per l'“economia del temps”. Per bé que la producció de valor, també, resta en el treball social i en l'economia del temps, no deriva del propi procés laboral. Més aviat, la producció de valor deriva del procés laboral en la mesura que les relacions socials del capitalisme el modifiquen i el canvien. Ço que Marx defineix com ço “racionalment i naturalment necessari”, i com el “procés vital de la societat basat en el procés material de la producció”, no és ni una categoria econòmica ni una “llei econòmica de validesa universal”, sinó simplement la condició basal de tota existència i desenvolupament socials.
Malgrat l'afirmació de Hilferding, la concepció materialista de la històrica no és idèntica a la teoria laboral del valor. Discuteix el desenvolupament social en general, del qual el capitalisme és tan sols un cas especial. La teoria laboral del valor es refereix a les relacions socials específiques que operen sota la producció de capital. La producció de capital transforma el procés laboral en un procés de producció de valor i les relacions socials en categories econòmiques. La teoria laboral del valor es refereix a la necessitat inescapable - comuna a totes les societats - de treball i de distribuir el treball social en proporcions definides. Però aquesta necessitat general es manifesta en una llei del valor tan sols en el capitalisme, i tan sols perquè l'economia de mercat no pot divorciar el procés de producció de valor dels propis processos de producció. La llei del valor no opera a banda de les relacions de mercat i no és un requeriment necessari per l'organització social del treball. Però l'organització social del treball és necessària per la producció social, i el capitalisme troba la seua resposta a aquesta necessitat en la llei del valor.
El tipus de regulació de la producció que comporta la llei del valor és també específic del capitalisme. El repartiment proporcional del treball social és necessari en tots els sistemes de producció social; però variarà de totes formes amb les diferències entre aquests sistemes. Fins i tot els requeriments més generals de la producció social, que poden ésser vàlids a tots els nivells del desenvolupament social, prenen un caràcter històric específic quan se'ls aplica a diferents sistemes socials de producció. Això no és simplement una qüestió de regulació consicent contra regulació inconscient, com Sweezy sembla deixar entendre en referir-se al desplaçament de la llei del valor pel principi planificador; ja que la regulació de la producció sota el principi planificador serà ben diferent de la determinada per la llei del valor.
Per Marx, “fins i tot les categories més generals, que posseeixen una validesa universal justament per la llur natura abstracta, són amb tot condicionades històricament i tenen plena validesa tan sols per, i dins, les relacions històriques on sorgeixen”[18] Per exemple, assenyalava, tant en el fet com el concepte de treball abstracte, de “treball en general”, és força antic. Amb tot el treball abstracte com a cateogia econòmica és un assoliment modern. Els fisiòcrates encara consideraven que el treball agrícola era l'única mena de treball que creava valor. Amb Adam Smith, però, ja és el treball com a tal, tant se val si aplicat a la manufactura, al comerç o a l'agricultura, el que genera la riquesa de les nacions. La riquesa l'aporta tota mena de treball, pel treball en general. D'això semblaria, escrivia Marx, “que finalment s'hi ha troba l'expressió abstracta per la més simple i més vella de les relacions socials de producció de validesa general. En un sentit això és cert, és clar, però en un altre sentit no ho és, ja que la manca moderna d'interès pel que fa als tipus específics de treball presuposa la gran i real diversitat d'activitats laborals del capitalisme modern, del qual cap en particular pot jutjar-se com a tipus predominant de treball... El treball com a tal, el treball en general, aquesta simple abstracció, que és el punt de partida i el punt àlgid de l'economia burgesa, apareix com a veritat pràctica tan sols com a categoria de la societat moderna, i fins i tot també expressa una relació antiga i vàlida per totes les formacions socials”[19]
És perquè el capitalisme és l'organització fins ara més desenvolupada de la producció social que les seues categories econòmiques il·luminen passades relacions socials de producció. “De la mateixa forma que l'anatomia humana és una clau de l'anatomia del simi”, deia Marx, “igualment la societat burgesa és una clau de les relacions de producció de formacions socials prèvies”. Però no en el sentit de la teoria econòmica burgesa que, menyspreant diferenciacions històriques, descobreix en totes les societats passades únicament les seues pròpies categories econòmiques. Les categories econòmiques de la societat burgesa poden conduir a l'aprehensió de les condicions d'existència comunes a totes les formacions socials; però no conduiran a la descoberta de “lleis econòmiques de validesa universal”. La teoria laboral del valor, és a dir l'equació de la riquesa social en general amb el treball social en general, que també ha il·luminat ço “racionalment i naturalment necessari”, comú a totes les formacions socials, continuarà en el futur com en el passat a tindre validesa general en la mesura que ell mateix és una expressió de ço “racionalment i naturalment necessari”, però no en la mesura que és una expressió de les relacions de producció específicament capitalistes.
Com a mesura de valor i repartidora de treball social, la teoria del valor evolucionà per a, i dins, les relacions burgeses de producció. És el treball excedentari el que condueix al capital, i aixó és pel temps de treball que es mesura la riquesa social. Però la formació de riquesa com l'acumulació de plus-vàlua és únicament una forma particular i condicionada històricament de producció de riquesa, lligada a la classes específica i les relacions de propietat del capitalisme. Per bé que la riquesa com a capital tan sols pot augmentar-se amb l'augment de treball excedentari com a plus-vàlua, això no es deu al procés de producció de riquesa de material com a tal, sinó a la forma que pren aquest procés dins les relacions socials del capitalisme. El capital sorgeix del temps de treball, i creix més ràpidament com més temps de treball esdevé temps de treball excedentari; però la riquesa social real depén tan sols de la productivitat real del treball i de les condicions reals de la producció, i no és necessàriament vinculada a quantitats adients de temps de treball. Per Marx i Engels el valor econòmic és “una categoria que pertany a la producció de mercaderies i desapareix amb aquest sistema de producció, de la mateixa forma que no existia abans d'aquest sistema de producció”[20] Les categories econòmiques predominants “són tan sols abstraccions de les relacions socials de producció i són veritat tan sols mentre existeixen aquestes relacions” [21] Mentre existeixen, però, determinen activitats econòmiques. Una crítica d'economia política ha de començar per tant amb l'anàlisi de les relacions de valor.
És en el mercat que els productes del treball adquireixen un estatus socials uniforme com a mercaderies. Aquest estatus és diferent de les llurs variades formes d'existència com a objectes d'utilitat. Segons Marx, aquesta divisió d'un producte en una cosa útil i en un valor no deriva del procés de treball com a metabolisme entre home i natura, sinó que és un assoliment social. Adquireix importància pràctica “tan sols quan el bescanvi ha adquirit tal extensió que els articles útils es produeixen amb l'objectiu de bescanviar-se, i el llur caràcter de valor ha d'ésser per tant considerat, d'entrada, durant la producció”[22] El treball privat de cada productor tan sols per la mútua bescanviabilitat de totes les menes de treball i productes útils és un fet social establert. I aquesta “igualació de les menes més diferents de treball pot ésser el resultat únicament d'una abstracció de les llurs desigualtats, o de reduir-les al llur comú denominador, és a dir, despesa de força de treball humana en abstracte”[23]
És precisament la diferència en les diferents menes de treball la que és condició necessària pel bescanvi de mercaderies “mesurades” en termes de temps de treball abstracte. La reducció de totes les menes de treball, amb independència de destresa i productivitat, a treball abstracte o simple no és tan sols un postulat de la teoria del valor sinó que s'estableix realment i constantment en el procés de bescanvi. “Una mercaderia pot ésser el producte del treball més qualificat, però el seu valor, en fer-lo equivalent dels productes del treball simple i poc qualificat, representa únicament una determinada quantitat d'aquests darrers”[24] A més, no és la productivitat individual la que determinar el valor de qualsevol mercaderia particular sinó la productivitat socialment necessària, o mitjana, que en requereix la producció; i no és la destresa particular individual la que troba consideració en el procés de bescanvi sinó tan sols l'avaluació social d'aquesta destresa. I aquesta avaluació, per la natura de la cosa, tan sols pot ésser quantitativa - una multiplicació de treball simple expressat en termes monetaris.
El capitalisme no és una societat de productors independents que bescanvien productes d'acord amb el treball social mitjà que hi ha incorporat: és una economia de producció de plus-vàlua dedicada a la recerca competitiva de capital. La força de treball és una mercaderia; el seu valor (valor d'intercanvi) el determinen els seus requeriments de producció i reproducció, mesurats en termes de temps de treball. El seu valor d'ús té la capacitat de produir, a banda del seu propi valor d'intercanvi, una plus-vàlua. Aquesta mena de producció és possible perquè els obrers es troben divorciats dels mitjans de producció, i es veuen forçats així a vendre la llur força de treball als propietaris de capital. Òbviament, el bescanvi “igual” entre capital i treball en termes de valor es basa en el fet que part del treball social no es bescanvia, sinó que se l'apropien simplement els compradors de força de treball.
Però bé apropiat o bescanviat, tot el producte social entra en el mercat en la forma de mercaderies. Qualsevol part que no se'n puga vendre no té cap valor, encara que s'hi haja esmerçat treball. Si la part no venuda del treball social fos un malbaratament de treball excedentari, hi hauria simplement menys plus-vàlua que treball excedentari. Per realitzar tota la plus-vàlua produïda, cal produir mercaderies per les quals hi haja una demanda suficient. Per assaig i error els capitalistes individuals ajustaran la producció a la demanda canviant del mercat social.
El treball i el temps de treball és la preocupació de tot emprenedor, encara que els seus ulls se centren en els preus de mercat quan prova de maximitzar els seus beneficis. Ja que per tal d'aconseguir aquests beneficis, ha de maximitzar primer el treball excedentari en el procés de producció. Ho pot fer bé allargant el temps de treball o augmentant la intensitat i productivitat del treball durant un determinat temps. En qualsevol cas, el valor d'intercanvi dels treballadors serà al mínim i la plus-vàlua serà per tant al màxim per una determinada despesa total de força de treball. Allò que val per l'emprenedor individual val també per la societat en general: de la producció total, un mínim salaris donarà un màxim de beneficis.
1. Preface to Marx’s The Poverty of Philosophy, Moscow, p. 8.
2. G. Lichtheim, Marxism, London, 1961, p. 175.
3. K. Marx, The Poverty of Philosophy, p. 121
4. K. Marx, Capital, Vol. I, p. 92 (Kerr ed.)
5. Marx-Engels, Selected Correspondence, Moscow, 1953, p.
6. O. Lange, On the Economic Theory of Socialism, Minneapolis, 1938, p. 132.
7. Ibid., p. 132.
8. Capital, Vol. I, p. 23.
9. Ibid., p. 90
10. Capital, Vol. III, p. 992
11. F. Engels, Anti-Dühring, Chicago, 1935, p. 325.
12. R. Hilferding, “Böhm-Bawerk’s Criticism of Marx,” in Karl Marx and the Close of his System, New York, 1949, pp. 133, 134.
13. Ibid.
14. Ibid.
15. P M. Sweezy, The Theory of Capitalist Development, New York, 1942, p. 53.
16. Ibid.
17. K. Marx, Grundrisse der Kritik der Politischen Okonomie Berlin, 1953, p. 89 (from here on referred to as Grundrisse)
18. Ibid, p. 25.
19. Ibid.
20. Engels to K. Kautsky, Aus der Frühzejt des Marxismus, Prague, 1935, p.145.
21. Marx to P. Annenkov, Selected Works, Vol. II, p. 446.
22. Capital, Vol. I, p. 84.
23. Ibid.
24. Ibid., p. 51.