Les teories dels economistes burgesos fins a David Ricardo es desenvoluparen abans que hi hagués una consciència real de les qüestions de classe que dominen la societat capitalista. Ricardo, com escrivia Marx, “feia de l'antagonisme d'interessos de classe, de salaris i beneficis, de beneficis i rendes, el punt de partida de les seues investigacions, prenent innocentment aquest antagonisme per una llei social de la natura. Però amb aquest començament la ciència de l'economia burgesa havia assolit els límits més enllà dels quals no podia passar,”[1] ja que un desenvolupament crític posterior tan sols podria conduir al reconeixement de les contradiccions i limitacions del sistema de producció capitalista. En fer allò que no podien fer els economistes burgesos, Marx se sentia ell mateix el veritable hereu, i el destructor també, de l'economia burgesa.
Per bé que l'economia burgesa era de fet incapaç d'avançar com Marx havia dit, era capaç de canviar d'aparença. Els economistes clàssics havien emfasitzat la producció i el sistema en general. Els llurs seguidors emfasitzaren l'intercanvi i l'empresa individual. La teoria econòmica esdevingué creixentment apologètica fins que el problema global de les relacions socials que jeuen sota els processos econòmics era eliminat amb el refús de la teoria clàssica del valor a favor del concepte subjectiu de valor de l'escola marginal-utilitària. Les creixents dificultats econòmiques, però, crearen un interès en el cicle econòmic, en els factors que donaven pas a la prosperitat, la crisi i la depressió. L'escola neo-clàssica, el proponent més conegut de la qual fou Alfred Marshall, provà de transformar l'economia en una ciència pràctica; cercà vies i mitjans per influir els moviments del mercat i augmentar alhora la rendibilitat del capital i el benestar social general.
En mig de la Gran Depressió aparegué l'obra de John Maynard Keynes, La teoria general de l'ocupació, interès i diners, que aviat fou saludada com una “revolució” en el pensament econòmic i que dugué a la formació d'una escola d'“economia keynesiana”. Mentre que economistes “ortodoxos” persistents s'oposaren a aquesta escola bé com a “socialista” o “il·lusòria”, socialistes incoherents provaren de fondre Marx amb Keyner, acceptant les teories de Keynes com el “marxisme” del nostre temps. Es deia ara que l'escepticisme de Marx sobre el futur de la societat burgesa indicava únicament la seua incapacitat o indisposició a criticar els classicistes constructivament. I de Keynes es deia que feia reals les aspiracions d'Alfred Marshall d'un capitalisme reformat i millorat.
La popularitat de John Maynard Keynes és de llarga durada i es creà amb el seu llibre Les conseqüències econòmiques de la pau. Keynes s'oposà a la duresa del Tractat de Versalles perquè al voltant d'“Alemanya com a suport central la resta del sistema econòmic europeu s'hi agrupa, i de la prosperitat i empenta d'Alemanya depén principalment la prosperitat de la resta del continent”[2] <> Se suggerí que el raonament conciliador de Keynes era motivat per la seua por d'una revolució anti-capitalista en acabada la guerra. D'altres sospiten que les seues propostes constructives en relació a la pau eren simplement formes subtils de fer avançar les polítiques exteriors britàniques de post-guerra. Per bé que aquestes dues preocupacions sens dubte jugaren un paper en la formulació de la seua opinió, l'oposició de Keynes al tractat es basava principalment en consideracions econòmiques i era determinada per la seua convicció que el món capitalista podria operar racionalment.
La pròpia guerra era per Keynes tan sols un interludi accidental i desafortunat en el procés liberalista de formació de capital. El 1919, temia un malfuncionament de l'acumulació de capital perquè “les classes treballadores poden ja no voler deixar passar tan generosament, i les classe capitalistes, que ja no confien en el futur, poden cercar de gaudir més plenament les llurs llibertats de consum mentre duren, i precipitar així l'hora de la llur confiscació”[3] <> Els perturbats “hàbits acumulatius” s'havien de restaurar; ja que en aquesta època Keynes encara afavoria sense reserves la “desigualtat de la distribució de riquesa” com el millor mitjà per una amassament vast de capital. Amb la fi de la guerra esperava un retorn al comerç internacional i a oportunitats il·limitades d'inversió. La forma més simple per restaurar la “normalitat” era, és clar, reinstituir les condicions de pre-guerra. Això implicava tractar Alemanya com si no hi hagués hagut cap guerra.
Però després d'experimentar el període de “socialisme de guerra” a Anglaterra i al continent i presenciar l'“experiment” bolxevic a Rússia, Keynes deixà de pensar que el capitalisme es restringia a economia de laissez-faire; de fet, ara considerava el “laissez-faire una llegenda, una mostra de pensament metafísic”. Era convençut que l'economia capitalista es podia regular per tal que funcionàs millor sense perdre el seu caràcter capitalista. I si l'economia nacional podia vehicular-se cap a canals determinats i desitjables, es podria coordinar també amb les necessitats econòmiques del món. Com que els plans de control eren inconcebibles, Keynes confiava que la llur realització pràctica depenia simplement de la presència de savis de bona voluntat. “Creia en el valor suprem de la direcció intel·lectual, en la saviesa dels escollits,”[4] <> i en la llur capacitat per influir els processos econòmics d'una forma socialment satisfactòria.
En la teoria econòmica burgesa els homes es comporten racionalment en un mercat on l'interès propi troba interessos propis, cadascú mirant per avantatge i cadascú limitant l'altre. Malgrat tot els intents individuals inobstaculitzats per maximitzar la satisfacció de necessitats, el mercat estableix relacions de preu que tendeixen envers la distribució més econòmica dels recursos. Keynes no atacà l'afirmació que l'òptim de l'interès econòmic propi condueix al màxim de benestar social; però trobà que la gent amb prou feines coneixia els llurs interessos reals. El principi individualista no era prou per reconèixer un interès propi veritable. L'estalvi i la restricció del consum, per exemple, de vegades plauen tant a l'individu com a la societat; però d'altres vegades els poden empobrir alhora. Per esbrinar justament quan una o altra política és apropiada cal un punt de mira social.
La noció que la satisfacció de l'interès propi individualista demana una consideració de les necessitats del sistema social forçà Keynes a passar de la “micro-economia” a la “macro-economia” dels classicistes. Això implicava un retorn parcial a la teoria laboral del valor; ja que els termes que descriuen l'empresa aïllada i la determinació individual del preu no són adients per una teoria que discuteix agregats socials com els ingressos, consum, inversió, ocupació totals i la llur interdependència econòmica. Aquest canvi per part de Keynes s'ha considerat una “crítica fonamental implícita de l'ordre social existent.”[5] <> En realitat testimonia tan sols la gran preocupació de Keynes pels controls governamentals “tant com l'únic mitjà pràctic d'evitar la destrucció de les formes econòmiques existents en la llur integritat i com a condició del funcionament existós de la iniciativa individual”[6] <>
En un intent de tractar les creixents dificultats econòmiques, els economistes giraren cap a la teoria monetària per tal d'influir el cicle econòmic. Keynes era ben equipat per servir aquesta tendència. Un especulador en moneda internacional, Keynes s'ocupava de qüestions i reformes monetàries d'ençà de la seua primera publicació Moneda i finances índies (1913), fins a la darrera contribució al Fons Monetari Internacional. El control del sistema monetari havia esdevingut essencialment un control de crèdit mitjançant la taxa d'interès. En la visió de Keynes, la inflació excessiva així com la deflació excessiva - totes dues capaces de perturbar l'estabilitat de l'economia - es podien atribuir una disparitat entre els estalvis i les inversions. Si les inversions excedien els estalvis, tindria lloc una inflació; i si era cert l'invers, la deflació s'instal·laria. Traçà la discrepància entre estalvis i inversions a una manca de regulació de tots dos. Com que individus i grups feien decisions separades en estalvis i inversions, no hi havia cap garantia que aquestes decisions es complementassen una a l'altra. El benestar econòmic depenia, doncs, d'una taxa d'interès que mantingués els estalvis en conformitat amb les inversions i estabilitzàs així el nivell general de preus.
Keynes sostenia que la producció es troba limitada per la taxa d'interès perquè aquesta taxa defineix el nivell de rendibilitat de les inversions. La taxa d'interès depén d'emprenedors, que fan inversions segons la rendibilitat esperada. Aquests emprenedors se suposa que comparen les expectatives de beneficis amb l'interès actualment pagat per diners prestats. Així, davallar la taxa d'interès augmentaria la inclinació a invertir. Keynes no negava que una depressió perllongada restabliria una relació “adient” entre benefici, interès i salari. Però creia segur que un curs inflacionari acompliria els mateixos resultats amb menors dureses. Mirava les seues propostes inflacionàries no en contrast amb la doctrina clàssica, sinó com a resposta a la violació d'aquella doctrina que ja s'acomplia a través de taxes d'interès mantingudes artificialment. Era convençut que el control dels diners i de l'aport de crèdit podien establir una taxa d'interès equilibrada que igualaria estalvis i inversions i crearia les condicions psicològiques per l'expansió “normal” del capital.
No hi ha necessitat, de moment, de seguir les nombroses propostes de Keynes de com alleugerir els mals econòmics per mitjans monetaris. La seua “originalitat” no rau en aquest camp: hi comparteix honor amb Hawtrey, Harrod, Cassel, Wicksell, Fisher i una plèade d'oblidats “bojos monetaristes”, particularment Proudhon i Silvio Gesell.[7] <> Proudhon visionà un sistema econòmic de “mutualisme” sense explotació, que s'havia d'aconseguir fent el capital incapaç de guanyar interès. Proposà l'establiment d'un banc nacional, que atorgaria gratuïtament crèdits a tots els sol·licitants en una societat de productors independents i associacions de treballadors. Mentre Proudhon imaginava que l'abolició de l'interès era la via més segura cap al “socialisme”, Silvio Gesell no trobava res de dolent amb el “sistema manchesterià”. S'oposava a l'interès i a la renda com a detriments a la contínua expansió de la producció. Els diners, segons Gesell, com que no són tan sols un mitjà de bescanvi sinó també una reserva de riquesa, tenen la tendència a abandonar el procés de circulació, i per tant provoquen estagnació i declivi. Si l'atresorament de diners es pogués evitar, la producció continuaria ininterrompudament. Suggerí la imposició d'una càrrega a la detenció de diners. Carregar tots els fonts líquids faria de la detenció de diners un afer car. Assumia que la gent invertiria els diners en “capital real” més que no pagar un preu per atresorar; i que l'augment de les inversions conduiria a una economia d'abundància i benestar general.
Si bé Keynes no compartia els desitjos utòpics de Proudhon, era del tot d'acord amb l'atac contra el pagament d'interessos, i defensava una gradual “eutanasia del rendista”. I per bé que trobava les teories de Gesell força impracticables, les considerava sòlides en principi. Ell, també, pensava que la doctrina de laissez-faire s'equivocava en l'assumpció d'un mecanisme d'autoajustament que equilibrava la taxa d'interès i el volum d'inversió. Encara que aprenciava l'“obra pionera” de Gesell, Keynes pensava que era innecessari aplicar-la: una taxa manipulada d'interès podia controla la inversió prou bé com per mantindre la taxa necessària d'expansió del capital.
En distinció dels economistes que creien que tots els problemes econòmics es podien resoldre amb mitjans purament monetaris, Keynes presentava les seues idees com una “teoria completa d'una economia monetària” que integrava les teories monetària i del valor. Anomenà la seua obra una “Teoria general de l'ocupació, l'interès i els diners”, perquè en la seua opinió “els postulats de la teoria clàssica són aplicables a un cas especial tan sols a un cas especial i no al cas general, ja que la situació del qual assum és un punt limitant de les posicions possibles d'equilibri. A més, les característiques del cas especial assumides per la teoria clàssica resulten no ésser aquelles de la societat econòmica on vivim realment, amb el resultat que el seu ensenyament és confús i desastrós si proven d'aplicar-la als fets de l'experiència”[8] <>
La teoria tradicional o estandard no tenia present la desocupació; fins a la Teoria general, els propis arguments de Keynes passaven de llarg el problema. Certament, el seu Treatise on Money (1930) anticipava l'intent posterior d'adreçar-se a la qüestió de la producció i ocupació en general. Però tan sols en la Teoria general comença seriosament a tractar tant la distribució com la quantitat d'ocupació, i les forces que en determinen els canvis.
La teoria tradicional era lligada a les condicions imaginàries de la plena ocupació perquè els seus proponents se sentien segurs que els nivells salarials reaccionarien amb les forces d'oferta i de demanda i mai no serien tan alts durant tant de temps com per crear o mantindre desocupació. Eren convençuts que uns salaris més baixos augmentarien l'ocupació, i confiaven que la desocupació reduiria els salaris. Keynes compartia la llur convicció però no la confiança. Trobà que una determinada “propensió al consum” i una determinada taxa d'inversió determinen entre elles un nivell definit d'ocupació consistent amb l'equilibri econòmic. Per bé que aquest nivell no pot ésser més gran que la plena ocupació, pot ésser inferior. Un equilibri que incloga la plena ocupació pot existir; però seria un cas especial. Generalment, un augment en el nivell d'ocupació necessita d'un canvi bé en la propensió al consum o en la taxa d'inversió.
Keynes no qüestionava l'afirmació que sota certes condicions la desocupació indicava l'existència de salaris reals que són incompatibles amb l'equilibri econòmic, i que davallar-los augmentaria l'ocupació en elevar la rendibilitat del capital i per tant la taxa d'inversió. Però trobà que els salaris eren menys flexibles que no pas s'havia assumit en general. Els obrers havien après a resistir les reduccions salarials. I mentre el “mètode socialista” de retallada salarial per decret governamental no fos, deia, una realitat, els mètodes disponibles de retallada salarial no eren prou eficients com per garantir una reducció salarial uniforme per cada classe de treball. També s'adonà que la resistència obrera és més gran per una retallada en salaris monetaris que no a una davallada dels salaris reals. Això és cert, és clar; ni que siga perquè és més fàcil d'anar a la vaga que resistir una pujada de preus. Keynes veia que això permetia formes més subtils de retallar salaris que els tradicionalment emprats. La forma subtil era també la forma més general i efectiva, creia. Es podia crear una política salarial flexible amb una política monetària flexible: un augment en la quantitat de diners elevaria els preus i reduiria els salaris reals si els salaris monetaris restassen estacionaris o s'alçaren més lentament que el nivell general de preus. “Si tenim present la natura humana i les nostres institucions”, escrivia, “tan sols pot ésser un ximple qui s'estime més una política salarial flexible a una política monetària flexible, si no és que pot assenyalar avantatges de la primera que no siguen disponibles en la segona”[9] <>
Més enllà d'aquestes observacions, però, Keynes sostenia que l'ocupació en un capitalisme desenvolupat la determina no els acords salarials entre obrers i patrons sinó l'existència d'una “demanda efectiva”, que depén de la propensió al consum i de la taxa d'expansió del capital. Fins i tot amb nivells salarials perfectament flexibles, la desocupació existiria si hi hagués una demanda en declivi. L'assumpció cabdal de la “llei de Say” que “l'ofera crea la seua pròpia demanda” és simplement no certa; el capitalisme no és el sistema autoajustable que se suposava que era. Si bé és cert que una reducció en els salaris monetaris que deixa la demanda agregada existent intacta augmentarà l'ocupació, això no serà el cas si la demanda agregada declina. Des d'un punt de mira “social”, les reduccions salaris tenen sentit tan sols si condueixen a una expansió de la producció que augmente la demanda efectiva. I el mercat no proveïrà polítiques salarials per garantir i ampliar la demanda efectiva fins que s'assolesca la plena ocupació. A tal fi, les interferències de caràcter monetari i, potser, extra-monetari, es fan necessàries. La intenció d'aquestes interferències, però, és fer operar l'economia de mercat sota condicions de plena ocupació. La llei irrealitzable de Say s'ha de realitzar amb mitjans externs al mercat.
Segons Say, tothom produeix bé per consumir o per vendre i tothom ven per tal de comprar alguna altra mercaderia per emprar o per consumir; en conseqüència, l'oferta i la demanda són obligades a equilibrar-se. Si hi ha massa d'una mercaderia particular, el seu preu caurà; si no n'hi ha prou, el seu preu pujarà; aquest canvis de preu, tendint a l'equilibri econòmic, exclouen la possibilitat d'una superproducció general. El mecanisme de mercat es veu ací com un mecanisme d'equilibri auto-ajustador al qual li cal únicament que se li deixe sol per produir la destinació més econòmica i racional de recursos productius i la distribució de mercaderies. Com a corol·lari de la mateixa doctrina, Keynes deia, “s'ha suposat que qualsevol acte individual d'abstindre's del consum condueix necessàriament a, i equival a, fer que el treball i les mercaderies així alliberades del consum oferta siguen invertides en la producció de riquesa de capital.”[10] <>
No obstant algunes incoherències teòriques, el pensament econòmic modern, segons Keynes, “és encara fortament arrelat en la noció que si la gent no gasta els diners d'una forma els gastarà d'una altra”[11] <> Keynes admetia la plausibilitat de la idea “que les despeses de producció són sempre cobertes en l'agregat per les vendes que resulten de la demanda”. Aquesta idea fa natural suposar “que l'acte d'un individu, amb el qual s'enriqueix sense prendre aparentment res a ningú, ha d'enriquir també la comunitat en general; de forma que un acte d'estalvi individual condueix inevitablement a un acte paral·lel d'inversió. Ja que és indubtable que la suma de l'augment net de la riquesa dels individus ha d'ésser exactament igual a l'augment agregat net de la riquesa de la comunitat”. Però Keynes concloïa que “els qui pensen d'aquesta forma s'enganyaven, amb tot, per una il·lusió òptica, que fa semblar iguals dues activitats essencialment diferents”[12] <>
A partir de l'assumpció que el preu de demanda del producte en general equival al seu preu d'oferta se segueixen totes les altres assumpcions de la teoria neo-clàssica de l'equilibri, incloent la seua teoria de l'ocupació. Aquesta teoria permet tan sols una desocupació “voluntària” o “de fricció”, no la desocupació involuntària. Keynes, però, reconeixia l'existència de desocupació involuntària: descrivia la seua absència com un estat de “plena ocupació”. No és gaire plausible, escrivia, “afirmar que la desocupació als Estats Units el 1932 era deguda o bé a un treball que obstinadament refusava d'acceptar una reducció del salari monetari o a la seua obstinada demanda d'un salari real per damunt del que la productivitat de la màquina econòmica li era capaç de fornir. S'experimenten àmplies variacions en el volum de la desocupació sense cap canvi aparent ni en les demandes mínimes reals de treball o en la seua productivitat”[13] <>
Per Keynes el mateix fet de la desocupació a gran escala i perllongada indicava que la “llei de Say” no és una llei econòmica general sinó que tan sols és vàlida sota les condicions especials d'equilibri amb plena ocupació. En la visió de Keynes, el sistema econòmic pot trobar-se en equilibri sota condicions d'una ocupació inferior a la plena.
És a dir, un determinat nivell d'ocupació inferior a la plena ocupació pot ésser la més rendible pels emprenedors. Cap força existeix doncs dins l'equilibri per elevar el nivell d'ocupació a la plena ocupació. Això tan sols es pot introduir externament, seleccionant de les variables econòmiques mútuament interdependents “aqueles variables que es poden controlar o gestionar deliberadament per l'autoritat central en la mena de sistema on vivim actualment”[14] <> Per Keynes, aquestes variables determinables eren la propensió per consumir i l'incentiu per invertir. La manipulació d'aquestes variables havia de conduir a un estadi d'equilibri econòmic amb plena ocupació. Una vegada establert això, l'anàlisi de l'equilibri estàtic valdria de nou. Keynes no qüestionava la possibilitat d'aquest equilibri; dubtava tan sols que el sistema s'ajustàs ell mateix per crear-lo. La teoria que no resultava adient amb la pràctica era contrarestada amb una pràctica adient amb la teoria.
Keynes trobà convenient de simpatitzar amb la doctrina “que tot ho produeix el treball”, perquè “s'hi podria evitar molta perplexitat innecessària si ens limitàssem estrictament a les dues unitats, moneda i treball, quan tractam el comportament del sistema econòmic en general”[15] <> La unitat bàsica d'ocupació en el seu sistema és una hora de feina de productivitat mitjana, igual com en el sistema de Marx el treball qualificat es redueix a treball no-qualificat. Una unitat salarial és la quantitat de diners rebuda per una hora de feina. Els agregats de producció, renda i ocupació representen certs valors en termes d'unitats salarials i les darreres s'assumeixen de magnitud constant. Les quantitats d'ocupació mesurades en unitats salarials serveixen d'índex de mesura dels canvis en el sistema econòmic.
Expressat en termes més simples, el model de Keynes representa un sistema tancat dividit en dos departaments de producció - el de béns de consum i el de béns de capital. La despesa monetària total en béns de consum més la despesa total en béns de capital constitueixen la renda total. Quan la demanda agregada - la demanda de béns de consum i de capital - iguala la renda total, la qual cosa implica que l'estalvi total iguala la inversió total, se suposa que el sistema es troba en equilibri. Un declivi de la demanda agregada, que implica una discrepància entre estalvi i inversió, redueix la renda total i produeix desocupació. Per tal d'alterar aquesta situació, la demanda agregada ha d'augmentar-se fins a un punt on la renda total implique plena ocupació.
Com que Ricardo “negligí la funció de la demanda agregada”, Keynes se sentia anti-ricardià i pro-malthusià en elevar la qüestió de la “demanda efectiva” com a principi fonamental d'una economia de plena ocupació. Però mentre “Malthus era incapaç d'explicar clarament com i per què podia ésser deficient la demanda efectiva”[16] <> , Keynes pensava que havia descobert la raó en la “propensió al consum” psicològica. Malthus veia que en el capitalisme la demanda dels obrers no podia ésser prou gran com per permetre als capitalistes de realitzar beneficis. I com que els preus incloïen beneficis, no es podien realitzar en un bescanvi intra-capitalista. Les relacions capital-treball contenien i creaven una manca de demanda que destruïa l'incentiu d'acumular capital. Malthus concloïa que aquesta demanda ha de vindre de capes socials diferents del treball i del capital. D'aquesta forma justificava la continuació de l'existència de la classe feudal no-productiva: considerava el llur consum necessari pel funcionament adient de l'economia. Amb tot, “el gran enigma de la demanda efectiva amb el qual es barallava Malthus, s'esvaïa de la literatura econòmica”[17] <> , fins que el resuscità Keynes. La seua teoria pot considerar-se així com una versió moderna, elaboració i possible refinament de la teoria de l'acumulació de Malthus.
El consum, per Keynes, és la finalitat i objecte obvis de tota activitat econòmica. El capital, escrivia, “no és una entitat auto-subsistent que existeix a banda del consum”; per tant “tot afebliment de la propensió al consum considerada com a hàbit permanent ha d'afeblir la demanda de capital així com la demanda de consum”[18] <> Creia que és una “llei psicològica” que els individus tendesquen a consumir progressivament porcions inferiors dels llurs ingressos a mesura que augmenten. Quan la renda real agregada augmenta, el consum també ho fa, és clar, però no tant com la renda. És tan sols en una societat econòmicament endarrerida, escrivia Keynes, que la propensió al consum és prou gran com per assegurar l'ocupació de totes les mans. Aquesta propensió decau en una societat “madura”. Com que la propensió a consumir decau amb l'enriquiment de la societat, i com que la formació de capital és l'enriquiment de la societat, se segueix que impulsar l'enriquiment de la societat és donar suport al declivi de la propensió al consum. L'acumulació de capital, per tant, ha d'arribar a una fi en la decaiguda propensió al consum, que és la clau de la disminució de la demanda efectiva. Keynes s'havia proposat de derrotar la llei del mercat de Say en el seu propi terreny, és a dir, en l'assumpció que la producció es du a terme pel benefici del consum. I com podia haver tingut més èxit que demostrant que justament pel “fet” que la producció serveix al consum, l'oferta no crea la seua pròpia demanda?
Keynes veu el consum de la massa de la població, miserable potser comparada amb el potencial i fins i tot amb la realitat de la producció, com el consum triat per la comunitat, que expressa la seua propensió real al consum. Amb tot creu que fins i tot en la societat “madura” la demanda efectiva podria augmentar-se amb un canvi en la propensió al consum. Admet així una diferència entre allò que considera la propensió triada per la comunitat per consumir i les necessitats socials de consum realment existents. Aquesta admissió implica, és clar, que el consum no és la finalitat de l'activitat econòmica en el capitalisme. Si hi fos no hi hauria cap problema de demanda efectiva.
Quan l'ocupació augmenta, escrivia Keynes, “la renda real agregada augmenta. La psicologia de la comunitat és tal que quan la renda real agregada augmenta el consum agregrat augmenta, però no tant com la renda. Per tant els patrons tindrien pèrdues si tot l'augment de l'ocupació fos dedidat a satisfer l'augment de la demanda de consum immediat. Així, per justificar qualsevol quantitat determinada d'ocupació hi ha d'haver una quantitat d'inversió corrent suficient com per absorbir l'excés de producte total per damunt d'allò que la comunitat tria consumir quan l'ocupació és a un determinat nivell. Ja que si no hi ha aquesta quantitat d'inversió, els ingressos dels emprenedors seran inferiors al que es requereix perquè oferesquen la determinada quantitat de treball”[19] <> Això refuta, és clar, la pròpia afirmació de Keynes que el capital no és “una entitat auto-subsistent”, i que el “consum és l'única finalitat de la producció”.
És cert que, en general, l'economia burgesa no parava atenció en la qüestió de la demanda efectiva. El marxisme la tractava, per bé que, segons Keynes, tan sols “furtivament, sota la superfície, en l'inframón” de la teoria econòmica. Per Marx, la producció capitalista s'orienta no cap a les necessitats de consum sinó cap a la producció de capital. El capitalisme ha de produir pel consum, cert; però per produir-hi ha de veure primera el llum verd de la rendibilitat. La demanda efectiva es composa d'una demanda de béns de consum i una demanda de béns de producció. La relació entre les dues bandes de la demanda efectiva indica si la rendibilitat del capital puja o baixa. L'acumulació de capital implica un declivi del consum en relació a un capital de més ràpid creixement. En aquest sentit, la formació de capital disminueix la propensió al consum; amb tot, això és tan sols una altra forma de dir que en el capitalisme, el capital s'acumula.
“Una manca de demanda efectiva” és tan sols una altra expressió d'una manca d'acumulació de capital i no n'és una explicació. Fins i tot en la visió de Keynes, “l'ocupació tan sols pot augmentar pari passu amb l'augment en inversions; si no és que, de fet, hi ha un canvi en la propensió al consum”[20] <> Amb tot, Keynes mantenia que en l'actualitat l'únic remei racional i efectiu per la desocupació rau en més expansió de capital. El problema es podria resoldre amb una reducció del temps de treball a expenses de la inversió i el consum; però, com la majoria de no-treballadors, Keynes era segur que “la gran majoria d'individus s'estimarien més un augment d'ingressos que un augment de lleure”[21] <> Encara més, si bé Keynes era molt “impressionat pels grans avantatges socials d'augmentar la reserva de capital fins que ja no siga escàs”, era disposat a “concedir que el procediment més assenyat és avançar en tots dos fronts paral·lelament... promoure inversions i, al mateix temps, promoure el consum, no simplement al nivell que, amb la propensió existent al consum, es correspondria a un augment d'iversió, sinó a un nivell més alt encara”[22] <> Sota condicions capitalistes, però, aquest “nivell més alt encara” reduiria la rendibilitat del capital, disminuiria el nivell d'ocupació, i iniciaria noves demandes per l'augment d'inversions com a precondició d'un augment del consum.
Tradicionalment, els beneficis s'ha vist com una recompensa rebuda pels capitalistes per la llur activitat i, allà on no hi ha aquesta activitat, com a recompensa per la llur disposició a invertir més que no pas a consumir els “estalvis”. Els beneficis també els recompensaven per prendre “riscos”, o per la llur importància social en desenvolupar “mètodes de poliment” de la producció que, alhora que condueixen a una més gran productivitat, impliquen períodes d'espera per inversions a llarg termini. En qualsevol cas, els capitalistes, en abstindre's del consum en un moment, aconseguiren el dret de consumir més en un moment posterior; és clar, això si no desitgen d'abstindre's encara més. Però hi ha hagut èpoques on els capitalistes han refusat de prendre “riscos”; quan per comptes d'invertir els llurs diners i els d'altra gent, els han retingut, una atitud que Keynes anomena “preferència per la liquidesa”. Com que la història recent ha registrat anys de les denominades “vagues d'inversió”, Keynes troba assenyat d'alterar la teoria de l'abstinència del benefici i de l'interès. Suggerí que els beneficis i l'interès ja no s'havien de considerar com a recompenses per estalviar i invertir diners sinó com a recompensa per superar el desig de no invertir, d'oposar-se a la “preferència per la liquidesa” - en d'altres mots, per la disposició per part del capitalista de restar capitalista.
Realment, és clar, no hi ha cap diferència si hom diu que els beneficis són una recompensa per invertir capital o una recompensa per oposar-se a la liquidesa. Baralles entre economistes en aquest sentit giren al voltant de la qüestió de si la preferència per la liquidesa provoca estagnació o és a la inversa. “Quan les coses es posen negres”, escrivia J. A. Schumpeter, “i la gent no espera res més que pèrdues de qualsevol iniciativa que puguen contemplar, llavors, és clar, refusaran d'invertir els estalvis actuals... o deferiran la inversió per tal de beneficiar-se de noves reduccions de preu. Al mateix temps, els estalvis no tan sols els reduiran els qui esperen pèrdues immediates de renda, en l'empresa o en la feina. [Però] cap defensa d'una teoria de ‘sobrestalvi’ s'hi pot basar perquè això passa tan sols com a conseqüència d'una depressió i per tant no s'hi pot explicar”[23] <> En la visió de Keynes, contràriament, la “preferència de liquidesa” precedeix l'estagnació degut a la tendència determinada psicològicament cap a atresorar que s'associa amb la davallada en la propensió al consum.
Segons Keynes, per presentar la seua posició una vegada més, un augment dels ingressos augmenta el consum, però menys que els ingressos. Amb l'assumpció que tota inversió serveix en darrer terme necessitats de consum, els estalvis augmentaran més ràpidament que les inversions. Mentre passa això, la demanda agregada decau i el nivell real d'ocupació fa curt respecte l'oferta disponible de treball. Això passa en una societat “madura” perquè les grans dimensions de la reserva ja existent de capital deprimeix l'eficiència marginal (rendibilitat) del capital i deprimeix així les expectatives de futurs rendiments de capital. Els propietaris de riquesa s'estimarien més retindre els estalvis en forma líquida que invertir-los en empreses que no prometen gaire recompensa o no gens. Les expectatives a curt termini dels propietaris de riquesa es basen, en la visió de Keynes, en expectatives a llarg termini, que són necessàriament galdoses degut a l'escassedat minvant de capital. Com aquesta tendència a llarg termini - disminució de l'eficiència marginal de capital - afecta les decisions immediates d'inversió, Keynes no ho deixa clar. Simplement afirma que els capitalistes veuen en qualsevol disminució real de la rendibilitat un declivi futur encara més gran; i que aquesta perspectiva fosca provoca que l'economia actual decline encara més ràpidament. En altres mots, la perspectiva a curt termini determina la perspectiva a llarg termini i aquesta determina el comportant de curt abast. Basant-se en aquesta “visió”, “previsió” o “instint”, els capitalistes mostren que s'estimen més un ocell a la mà que no un a l'arbre, en no arriscar noves inversions.
Lluny de tancar el buit entre ingressos i consum, se segueix de la teoria de Keynes que “cada moment que garantim l'equilibri d'avui amb un augment d'inversions agreujam la dificultat de garantir l'equilibri demà”[24] <> Però pel futur immediat pensava que aquestes dificultats eren encara superables i suggeria una sèrie de reformes dissenyades per combatre la “preferència per la liquidesa” i augmentar la “demanda efectiva”, malgrat la disminució en la propensió al consum. Confiava que una taxa d'inversió que garantís la pena ocupació era encara una possibilitat. Fins i tot “la construcció de piràmides, terratrèmols, [o] ... guerres poden servir per augmentar la riquesa, si l'educació dels nostres estadistes sobre els principis de l'economia clàssica continuen en mig del camí de quelcom millor”[25] <> Ja la primera guerra mundial havia mostrat que “el socialisme de guerra havia assolit inqüestionablement una producció de riquesa molt més gran que la coneguda en la pau, ja que si bé els béns i serveis lliurats eren destinats a una extinció immediata i infructífera, amb tot eren riquesa”[26] <> A banda de l'“accident” de la guerra, però, si l'ocupació com a “funció del consum esperat i de la inversió esperada” no era plena ocupació degut a unes expectatives pessimistes, aquestes expectatives insuficients podien augmentar-se amb una planificació optimista a la qual no li calgués destruir el teixit bàsic del capitalisme. En la visió de Keynes, la plena ocupació no havia d'implicar guerra, destrucció de capital o producció supèrflua, sinó que es podia realitzar mitjançant obres públiques d'utilitat bé gran o bé dubtosa que augmentassen els ingressos sense engrandir els estalvis, i així mantindre enfeinats els treballadors.
Les crisis reals o cicles econòmics s'ajusten tan sols imperfectament a la teoria de Keynes de “demanda efectiva” basada en el declivi de la “propensió al consum”, perquè el cicle econòmic acompanyà el període més important de desenvolupament capitalista, no tan sols els seu estadi “madur”. Caldria considerar-lo en gran mesura quelcom del passat, i en aquest sentit servia més aviat com una il·lustració ombrívola del procés de “maduració” d'una societat - un procés on, a intervals, el declivi en la propensió al consum es podia encara immunitzar amb expectatives de beneficis de consideració a través de la força disminuïdora i el poder de “creació de riquesa” de nombroses guerres. Keynes sovint expressava la convicció que el capitalisme ja havia perdut de feia temps la capacitat de superar depressions i que l'estagnació era l'estadi “normal” de la seua existència si les intervencions governamentals en el mercat d'inversions no l'interrompien. Alguns dels deixebles de Keynes no creuen que siga una “exageració dir que la inflació i la plena ocupació siguen les condicions normals d'una economia de temps de guerra i que la deflació i la desocupació són les condicions normals d'una economia de temps de pau en l'estadi actual de desenvolupament capitalista”[27] <>
Siguen quines siguen les raons objectives de les depressions, mentre els economistes les consideren indiscernibles no hi tenen res més a treballar que en la psicologia de la classe que representen. Aquesta psicologia és explicable pels moviments reals de la producció de capital; no pot explicar al seu torn aquests moviments. Fins i tot Keynes creia de vegades que aquest procediment era insuficient i provà de donar una base material a les seues interpretacions psicològiques. Ben en contrast del seu to general d'argumentació, assenyalava que la “durada de l'ensulsiada hauria de tindre una relació determinada amb la longevitat d'equipaments duradors i de la taxa normal de creixement en una determinada època”. Al començament de l'ensulsiada, continuava, “hi ha probablement molt capital l'eficiència marginal del qual ha esdevingut negligible o fins i tot negatiu. Però l'interval temporal que haurà transcorregut abans que la mancança de capital per l'ús, desgat i obsolescència provoque una escassedat prou òbvia com per augmentar-ne l'eficiència marginal, pot ésser una funció en certa mesura estable de la perdurabilitat mitjana del capital en una època determinada”[28] <>
La raó de la baixa eficiència marginal de capital en l'inici de (i durant) l'ensulsiada sembla ésser que una abundància de capital provoca una manca de rendibilitat. S'hi segueix que accelerar l'ús, desgast i obsolescència del capital n'augmentaria l'escassedat-valor i, amb això, la rendibilitat. Un mètode d'assolir escassedat de capital és la preferència per la liquidesa. Implica una manca de noves inversions; i en la situació d'ensulsiada, noves inversions tan sols augmentarien la quantitat de capital, que ja és massa gran per tindre rendiments satisfactoris. Així la preferència per la liquidesa seria una forma, entre d'altres - com la construcció de piràmides i la guerra - per mantindre l'escassedat de capital i així la seua rendibilitat. Però, a diferència de la construcció de piràmides i la guerra, la preferència per la liquesa suposa desocupació. Keynes s'hi oposa precisament per aquesta raó.
En opinió de Keynes, l'estagnació de capital expressa la incapacitat o indisposició capitalista d'acceptar una rendibilitat en davallada. La crisi resulta d'una “sobre-inversió” impulsada per “expectatives destinades a la decepció”. La crisi s'esdevé no perquè “la comunitat en general no tinga un ús raonable per cap més inversió”, sinó perquè “apareixen sobtadament dubtes sobre la fiabilitat dels rendiments respectius”, i “una vegada comença el dubte, es difon ràpidament”. Durant el creixement “la desil·lusió cau damunt un mercat excessivament optimista i saturat”, i “condueix a un aprofundiment de la preferència per la liquidesa”. Això crea la crisi.
Existeix la “sobre-inversió” perquè les inversions s'han associat amb expectatives de benefici que resulten ben poc realistes. “Per comptes d'aconseguir l'esperat 6%, per exemple, les inversions poden donar tan sols un 2% i aquesta decepció canvia un ‘error d'optimisme’ en un ‘error de pessimisme’ amb el resultat que les inversions, que donarien de fet un 2%, en condicions de plena ocupació, donen de fet menys que res”. El sobtat col·lapse següent de l'eficiència marginal del capital, “determinada per la psicologia incontrolable i desobedient del món dels negocis, davalla la propensió existent al consum implicant una severa caiguda en el valor de mercat de valors accionarials”[29] <> I així la caiguda s'alimenta d'ella mateixa, i fins que l'atura un augment de l'eficiència marginal del capital en la situació de crisi o una expansió del capital malgrat una eficiència marginal inferior.
Esperar un augment de l'eficiència marginal del capital en la situació de crisi suposa esperar el retorn d'una escassedat suficient de capital. En el capitalisme “madur” això bé pot ésser desastrós: la desocupació a gran escala de llarga durada té severes conseqüències socials. Per superar la depressió cal tant millorar la rendibilitat del capital com expandir la producció més enllà dels límits de la formació de capital privat. Malgrat que Keynes arribà a veure les manipulacions de la taxa d'interès com un instrument possiblement menor, o fins i tot totalment inefectiu per elevar l'incentiu d'invertir, s'hi aferrà de totes formes com a part d'un atac extensiu contra la “preferència per la liquidesa”. Com sabem, preferia una reducció en la taxa d'interès no tan sols perquè “juga un paper peculiar en establir un límit al nivell d'ocupació, ja que estableix un patró al qual l'eficiència marginal d'un capital hi ha d'arribar si ha de crèixer”[30] <> sinó també perquè preferia l'eliminació de l'“inversor sense funció” en principi, perquè l'“interès avui no recompensa cap sacrifici genuí”[31] <> Com que capitalisme “madur” significa una eficiència margina inferior del capital, el risc més gran implicat en noves inversions es podria reduir si més no en part amb l'eliminació directa del “risc de prèstec”.
Davant l'estat precari del mercat d'inversions, Keynes arribà finalment a la conclusió que “el deure d'ordena el volum actual d'inversió no es pot deixar segurament en mans privades”[32] <> L'objectiu de tota la política governamental hauria d'ésser la plena ocupació, ja que “tan sols a condició de la plena ocupació hi ha una baixa propensió al consum que conduesca al creixement del capital”[33] <> I com que és tan sols durant un creixement que el capitalisme arriba més a prop de la plena ocupació, el “remei correcte pel cicle comercial”, en opinió de Keynes, s'ha de trobar en “l'abolició d'ensulsiades i en mantindre'ns així permanentment en un quasi-creixement”[34] <> Amb la plena ocupació com a criteri, l'efectivitat de diverses intervencions governamentals en l'economia de mercat es podria comprovar experimentalment. Qualsevol cosa que no duga a la plena ocupació és insuficient.
1. <> K. Marx, Capital, Kerr ed., Vol. I, p. 17.
2. <> J. M. Keynes, The Economic Consequences of the Peace, New York, 1929, p. 146
3. <> Ibid., p. 22
4. <> R. F. Harrod, The Life of John Maynard Keynes, London, 1951, p. 332.
5. <> D. Dillard, The Economics of John Maynard Keynes, New York, 1948, p.
6. <> J. M. Keynes, The General Theory of Employment, Interest and Money, New York, 1936, p. 380.
7. <> S. Gesell, Die Naturliche Wirtschaftsordnung durch Freiland und Freigeld, Berlin, 1916.
8. <> The General Theory p. 3
9. <> Ibid., p. 268
10. <> Ibid., p. 19.
11. <> Ibid., p. 20.
12. <> Ibid., p. 21.
13. <> lbid. P 9.
14. <> Ibid., p. 247.
15. <> Ibid., p. 43
16. <> Ibid., p. 32
17. <> Ibid., p. 32
18. <> Ibid., p. 106
19. <> ibid., p. 27
20. <> ibid., p. 98
21. <> Ibid., p. 326
22. <> Ibid., p. 325
23. <> J. A. Schumpeter, Capitalism, Socialism and Democracy, New York, 1947, p. 395
24. <> The General Theory, p. 105
25. <> Ibid., p. 129.
26. <> M. Keynes, Laissez-Faire and Communism, New York, 1926, p. 48.
27. <> D. Dillard, The Economics of John Maynard Keynes, p. 241.
28. <> The General Theory, p. 318.
29. <> Ibid., pp. 317, 319, 321, 322.
30. <> Ibid., p. 222
31. <> Ibid., p. 376.
32. <> Ibid, p. 320.
33. <> Ibid., p. 373.
34. <> Ibid., p. 322..