La coalició amb la Montagne i els republicans purs, a la qual el partit d'ordre s'hi veia abocat en un esforç inútil per mantindre la possessió del poder militar i per reconquerir el control suprem del poder executiu, demostrava de forma incontestable que havia perdut la majoria parlamentària independent. La simple força del calendari, de les busques horàries, donà el 28 de maig la senyal de la completa dissolució. Amb el 28 de maig començà el darrer any de vida de l'Assemblea Nacional. Ara havia de decidir la continuació inalterada o la revisió de la constitució. Però la revisió de la constitució implicava no tan sols el domini de la burgesia o de la democràcia petit-burgesa, de la democràcia o de l'anarquia proletària, de la república parlamentària o de Bonaparte, implicava alhora Orléans o Bourbon! Així queia en mig del parlament la poma d'Eris, que havia d'expressar obertament el conflicte d'interessos que dividia el partit d'ordre en fraccions enemigues. El partit d'ordre era una combinació de substàncies socialment heterogènies. La qüestió de la revisió generà una temperatura política en la qual el producte es dividia en els seus components originaris.
L'interès dels bonapartistes en la revisió era simple. Per ells s'hi tractava de l'abolició de l'article 45, que prohibia la reelecció de Bonaparte i la prolongació del seu poder. No pas menys simple semblava la posició dels republicans. Refusaven incondicionalment qualsevol revisió, hi veien una conspiració múltiple contra la república. Com que dirigien més d'una quarta part dels vots de l'Assemblea Nacional, i com que segons la constitució calien tres quarts dels vots per resoldre la revisió i per convocar una assemblea de revisió, tan sols els hi calia comptar amb els vots per sentir-se segurs de la victòria. I eren segurs de la victòria.
Aquestes clares posicions trobaven el partit d'ordre en contradiccions irresolubles. Si refusava la reivisió faria perillar l'status quo, ja que tan sols deixaria una eixida a Bonaparte, la de la força, i a partir del segon de maig del 1852, en un moment decisiu, França cauria en una anarquia revolucionària, amb un president que hauria perdut l'autoritat, amb un parlament que feia temps que no la posseïa i amb un poble que la provaria de reconquerir. Si votava per la revisió constitucional, sabia que votava debades i que aniria a una fallida constitucional degut al veto dels republicans. Si declarava inconstitucionalment que una majoria simple de vots fos vinculant, tan sols podria esperar de dominar la revolució si se subordinava incondicionalment a la sobirania del poder executiu, fent així Bonaparte l'amo de la constitució, de la revisió i d'ell mateix. Una revisió parcial que perllongàs l'autoritat del president prepararia el camí de la usurpació imperial. Una revisió general que escurçàs l'existència de la república comportaria les reivindicacions dinàstiques a un conflicte inevitable, ja que les condicions d'una restauració borbònica i les d'una d'orleanista no tan sols diferien sinó que s'excloïen mútuament.
La república parlamentària era més que el terreny neutrial on les dues fraccions de la burgesia francesa, legitimistes i orleanistes, la gran propietat rural i la industría, podien allotjar-se una al costat de l'altra amb igualtat de drets. Era la condició ineludible del llur domini comú, l'única forma estatal on els llurs interessos generals de classe sotmetien alhora les reivindicacions de les fraccions particulars i les de la resta de classes de la societat. Com a reialistes queien de nou en l'antic antagonisme, en la lluita per la supremacia de la propietat rural per damunt dels diners, i la més alta expressió d'aquest antagonisme, la pròpia personificació, eren els propis reis, les dinasties. D'ací la resistència del partit d'ordre contra el retorn dels Bourbons.
Els orleanistes i el representant popular Creton havien pressentat periòdicament el 1849, el 1850 i el 1851 la proposta de revocació del dret d'exili contra les famílies reials. El parlament havia realitzat amb la mateixa periodicitat l'espectacle d'una assemblea de reialistes que barraven la porta al retorn dels llurs reis exiliars a la pàtria. Ricard III havia assassinat Enric VI amb la remarca que no era massa bo per aquest món i que pertanyia al cel. Els reialistes declaraven França massa roïna per posseir de nou reis. Constrenyits per la força de les circumstàncies havien esdevingut republicans i sancionaven repetidament la decisió popular que allunyava els reis de França.
La revisió de la constitució – i les circumstància forçaven a considerar-la – questionava al mateix temps que la república el domini comú de totes dues fraccions burgeses, i revivia, amb la possibilitat d'una monarquia, la rivalitat d'interessos que la monarquia havia representat de forma alternant, la lluita per la supremacia d'una fracció per damunt de l'altra. Els diplomàtics del partit d'ordre creien que podien calmar la lluita amb una barreja de les dues dinasties, l'anomenada fusió dels partits reialistes i de les llurs cases reials. La fusió real de la restauració i de la monarquia de juliol era la república parlamentària, on els colors orleanistes i legitimistes es dissolien i les diferents menes de burgesia s'esvaïen en la burgesia com a tal, en la burgesia genèrica. Ara, però, els orleanistes havien de convertir-se en legitimistes, i els legitmistes en orleanistes. La reialesa, on s'hi personificava l'antagonisme, havia d'encarnar-ne la unitat, l'expressió dels llurs interessos excloents de fracció en expressió dels interessos comuns de classe, la monarquia havia de fer ço que tan sols l'abolició de les dues monarquies, la república, podia i havia fet. Aquesta era la pedra filosofal, en la producció de la qual els doctors del partit d'ordre s'exprimien el cap. Com si la monarquia legítima pogués mai esdevindre la monarquia de la burgesia industrial o la monarquia burgesa esdevindre mai la reialesa de l'aristocràcia terratinent. Com si la propietat rural i la indústria poguessen fraternitza sota una corona, una corona que tan sols podia caure en el cap del germà gran o del petit. Com si la indústria pogués arribar en general a un acord amb la propietat rural, mentre la propietat rural no es decidia a esdevindre industrial. Si Henri V morís demà, el comte de París no esdevindria per això rei dels legitimistes si no deixava d'ésser el rei dels orleanistes. Els filòsofs de la fusió, però, que es feren sentir més com més s'apropava la qüestió de la revisió, que s'havien fet amb un òrgan diari oficial en l'Assemblée nationale, i que encara en aquest instant (febrer del 1852) són de nou a la feina, consideraven que tota la dificultat es devia a l'oposició i rivalitat de totes dues dinasties. Els intents de reconciliar la família Orléans amb Enric V havien començat d'ençà de la mort de Louis-Philippe, però com les intrigues dinàstiques en general tan sols es realitzaven durant les aturades de l'Assemblea Nacional, en els entre-actes, darrera del teló, més coqueteria sentimental amb les antigues supersticions que una ocupació seriosa, esdeveien ara accions principals i d'estat, realitzades pel partit d'ordre en l'escena pública, per comptes de com fins llavors en teatres d'aficionats. Els correus anaven de París a Venècia, de Venècia a Claremont, de Claremont a París. El comte de Chambord emeté un manifest on «amb l'ajut de tots els membres de la seua família» anunciava no la seua, sinó la restauració «nacional». L'orleanista Salvandy s'hi llença als peus d'Enric V. Els caps legitimistes Berryer, Benoist d'Azy, St-Priest s'hi traslladen a Claremont per convèncer els Orléans, però debades. Els fusionistes de n'adonen massa tard que els interessos de totes dues fraccions burgeses ni perden exclusivitat ni guanyen suport quan s'accentuen en la forma d'interessos familiars, d'interessos de dues cases reials. Si Enric V havia de reconèixer el comte de París com a hereu – l'únic èxit que podia aconseguir la fusió en el millor dels casos –, la Casa d'Orléans no guanyaria cap reivindicació que la manca de fills d'Enric V no li asseguràs ja, però perdria totes les reivindicacions que havia aconseguit amb la revolució de juliol. Anorrearia les seues reivindicacions originals, tots els títols que havia arrabassat a la branca antiga dels Bourbons en prop de cent anys de lluita, abandonaria la seua prerogativa històrica, la prerogativa de la reialesa moderna, per la prerogativa de l'arbre genealògic. La fusió per tant no seria res més que una abdicació voluntària de la Casa d'Orléans, la resignació legitimista, l'abandonament penedit de l'església estatal protestant a la catòlica. Una retirada que ni tan sols la duria d'una vegada al tron que havia perdut sinó als peus del tron on havia nascut. Els antics ministres orleanistes, Guizot, Duchâtel, etc., que igualment anaren a Claremont a defensar la fusió, representaven de fet simplement els miols sobre la revolució de juliol, la desesperació per la monarquia burgesa i per la monarquia dels burgesos, la superstició de la legitimitat com el darrer amulet contra l'anarquia. En la imaginació eren mitjancers entre Orléans i Bourbon, mentre en la realitat tan sols eren orleanistes caiguts, i el príncep de Joinville els rebé així. La secció viable i bel·ligerant dels orleanistes, Thiers, Baze, etc., per contra, convenceren la família de Louis-Philippe de la forma més fàcil que si qualsevol restauració directament monàrquica presuposava la fusió de les dues dinasties i en tot cas aquesta fusió presuposava l'abdicació de la Casa d'Orléans, contràriament, del tot en acord amb la tradició dels ancestres, era el reconeixement momentani de la república i l'espera fins que els esdeveniments permetessen la conversió de la cadira presidencial en un tron. La candidatura de Joinville circulà, la curiositat pública es mantingué alerta, i uns pocs mesos després, el setembre, fou proclamada oficialment.
L'intent d'una fusió reialista entre orleanistes i legitimistes no tan sols havia fracassat, sinó que havia destruït la fusió parlamentària, la forma comuna republicana, i el partit d'ordre s'havia dividit de nou en els components originaris; però com més creixia l'allunyament entre Claremont i Venècia, com més s'enfonsava l'acord i més terreny guanyava l'agitació de Joinville, més fortes i serioses eren les negociacions entre Faucher, el ministre de Bonaparte, i els legitimistes.
La dissolució del partit d'ordre no s'aturà en els elements originaris. Cadascuna de les dues fraccions es dividí en noves. Era com si totes les antigues tonalitats que havien lluitat entre elles dins de cadascun dels dos cercles, fossen legitimistes o orleanistes, haguessen revifat com els infusoris assecats en contacte amb l'aigua, com si haguessen adquirit nova força vital com per formar grups propis i antagonismes independents. Els legitismistes somniaven que tornaven a les disputes entre les Tulleries i el Pavelló Marsan, entre Villèle i Poligniac. Els orleanistes revivien l'època daurada dels canvis entre Guizot, Molé, Broglie, Thiers i Odilon Barrot.
El sector del partit d'ordre que desitjava la revisió s'hi dividia de nou, però, en els límits de la revisió, amb un sector integrat pels legitimistes sota Berryer i Falloux d'una banda, sota La Rochejaquelein de l'altra, i els orleanistes combatius sota Molé, Broglie, Montalembert i Odilon Barrot, que acordava amb els representants bonapartistes la següent moció indeterminada i d'àmplia visió:
«Els representants sotasignataris, amb l'objectiu de restaurar a la nació el ple exercici de la sobirania, defensen la moció que la constitució siga revisada».
Alhora, però, declaraven unànimament a través del portant-veu Tocqueville que l'Assemblea Nacional no tenia el dret de proposar l'abolició de la república, dret que tan sols pertanyia a la cambra de revisió. Per la resta la constitució tan sols es podia revisar d'una manera «legal», i que per tant tan sols si les constitucionalment establertes tres quartes parts dels vots s'emetien en favor de la revisió. Després d'un debat tempestuós de sis dies, el 19 de juliol, la revisió fou refusada, tal com s'havia previst. Votaren 446 a favor, però 278 en contra. Els orleanistes convençuts, Thiers, Changarnier, etc., votaren amb els republicans i la Montagne.
La majoria del parlament s'hi declarava contra la constitució, però aquesta constitució es declarava per la minoria i la decisió era vinculant. Però no s'havia subordinat el partit d'ordre la constitució a la majoria parlamentària el 31 de maig del 1850, i el 13 de juny del 1849? No havia basat tota la política fins llavors en la subordinació dels paràgrafs constitucionals a les decisions de la majoria parlamentària? No havia deixat als demòcrates les supersticions prediluvianes en la literalitat de la llei i els havia castigat per això? En aquest instant, però, la revisió de la constitució no significaria cap altra cosa que la continuació del poder presidencial, de la mateixa forma que la continuació de la constitució no volia dir res més que la deposició de Bonaparte. El parlament s'havia declarat per ell, però la constitució s'havia declarat contra el parlament. Per tant actuava en el sentit del parlament quan estripà la constitució i actuava en el sentit de la constitució quan ajornà el parlament.
El parlament havia declarat la constitució i amb ella el seu propi domini «fora de l'abast de la majoria», però amb el seu vot havia abolit la constitució i prolongat el poder presidencial, mentre declarava alhora que ni l'una podia morir ni l'altre viure prou temps mentre la pròpia Assemblea continuàs. Els qui havien de soterrar-la ja eren a la porta. Mentre s'hi debatia la revisió, Bonaparte separà el general Baraguay d’Hilliers, que havia resultat irresolut, del comandament de la primera divisió militar i nomenat en lloc seu al general Magnan, el vencedor de Lyon, l'heroi dels dies de desembre, una de les seues criatures, que sota Louis-Philippe s'havia compromès més o menys a favor d'ell en ocasió de l'expedició de Boulogne.
El partit d'ordre demostrà amb la seua decisió sobre la revisió que no sabia ni governar ni servir, ni viure ni morir, ni patir la república ni enderrocar-la, ni defensar la constitució ni superar-la, ni cooperar amb el president ni trencar-hi. A qui s'adreçà per la solució de totes les contradiccions? Al calendari, al curs dels esdeveniments. Deixà de fer veure que els dominava. Per tant reptà els esdeveniments a dominar-lo, i per tant reptà el poder, al qual s'havia rendit en la lluita contra el poble, i al qual havia lliurat tots les atribucions fins a restar impotent davant d'ell. Per tal que el cap del poder executiu tingués les mans més lliures per elaborar la campanya contra ell, en reforçà els mitjans d'atac, en trià les eines, i en fortificà les posicions, decidí precisament en aquest insant crític de retirar-se de l'escenari i de suspendre's per tres mesos, del 10 d'agost al 4 de novembre.
El partit parlamentari no tan sols es dissolia en les dues grans fraccions, i cadascuna d'aquestes fraccions en d'altres d'internes, sinó que el partit d'ordre en el parlament havia trencat amb el partit d'ordre de fora. Els portant-veus i els redactors de la burgesia, la tribuna i la premsa, en breu els ideòlegs de la burgesia i la pròpia burgesia, els representants i els representats, s'allunyaven mútuament i ja no s'entenien.
Els legitimistes de les províncies, amb l'horitzó limitat i un entusiasme ilimitat, acusaren els dirigents parlamentaris, Berryer i Falloux de deserció cap al camp bonapartista i d'abandonament d'Enric V. La mentalitat de flor de llis creia en la caiguda en el pecat, però no en la diplomàcia.
Molt més profund i decisiu era el trencament de la burgesia comercial amb els seus polítics. No els retreia, com feien els legitimistes amb els llurs, d'haver abandonat els principis, sinó, contràriament, d'adherir-s'hi massa a uns principis esdevinguts inútils.
He indicat aband que d'ençà de l'entrada de Fould en el mnisteri la secció de la burgesia comercial que havia tingut la part del lleó del domini de Louis-Philippe, l'aristocràcia financera s'havia fet bonapartista. Fould no tan sols representava els interessos de Bonaparte en la Borsa, sinó alhora els interessos de la Borsa en Bonaparte. La posició de l'aristocràcia financera es descriu de la forma més patent en una citació del seu òrgan europeu, l'Economist de Londres. En el seu número de l'1 de febrer del 1851 s'hi escriu des de París:
«Ara hem constatat des de totes bandes que França per damunt de tot demana tranquilitat. El president ho declara en el seu missatge a l'assemblea legislativa, li torna l'eco de la tribuna nacional d'oradors, ho confirmen els diaris, s'anuncia des del púlpit, s'hi demostra per la sensibilitat dels papers de l'estat davant la més mínima perspectiva de destorb, i per la llur fermesa tan aviat com es manifesta la victòria del poder executiu».
En el seu número del 29 de novembre l'Economist declara en nom propi:
«Per totes les borses d'Europa es reconeix ara el president com el guardià de l'ordre».
L'aristocràcia financera condemnava per tant la lluita parlamentària del partit d'ordre amb el poder executiu com un destorb de l'ordre i festejava cada victòria del president per damunt dels pretesos representants com una victòria de l'ordre. Hom ha d'entendre ací per aristocràcia financera no tan sols els grans creditors i els especuladors de papers d'estat, pels quals és immediatament obvi que els llurs interessos coincideixen amb els interessos del poder estatal. Tota la gestió monetària moderna, tota el negoci de la banca, s'entrelliga de la forma més estreta amb el crèdit públic. Una part del capital de negoci s'inverteix necessàriament i es col·loca en fons públics ràpidament convertibles. Els llurs dipòsits, el capital posat a la disposició llur i distribuït per ells entre comerciants i industrials, deriven parcialment dels dividends dels rendistes d'estat. Si en tota època, per tot el mercat monetari i pels sacerdots d'aquest mercat monetari, l'estabilitat del poder estatal han suposat Moisès i els profetes, per què no ho havia d'ésser igualment avui, on cada diluvi amenaça d'ofegar els antics estats i els antics deutes estatals amb ells?
També la burgesia industrial s'irritava pel seu fanatisme de l'ordre per les baralles del partit d'ordre parlamentari amb el poder executiu. Thiers, Anglès, Sainte-Beuve, etc., reberen, després de la votació del 18 de gener en ocasió de la destitució de Changarnier, de les llurs circumscripcions i, especialment, dels districtes industrials, reprovacions públiques on la coalició amb la Montagne era especialment titllada d'alta traïció a l'ordre. Si, com hem vist, les petites intrigues que marcaven la lluita del partit d'ordre amb el president no reberen millor atenció, d'altra banda, aquest partit burgès, quan demanava als representants de deixar que el poder militar passàs del propi parlament a un pretendent aventurer sense oferir-hi resistència, ja no pagava la pena d'esmerçar intrigues en defensa dels seus interessos. S'hi demostrà que la lluita per mantindre els llurs interessos públics, els propis interessos de classe, el propi poder polític, en destorbar els negocis privats, esdevenia incòmoda i contraproduent.
Els dignataris burgesos de les ciutats departamentals, els magistrats, els jutges comercials, etc., rebien Bonaparte en les seues gires de la forma més servil, fins i tot quan, com a Dijon, feia un atac implacable a l'Assemblea Nacional i especialment al partit d'ordre.
Quan el comerç anava bé, com a principi del 1851, la burgesia comercial protestava contra qualsevol lluita parlamentària, per tant amb més raó quan el comerç no era d'humor. Quan el comerç anava malament, com de forma continuada d'ençà del febrer del 1851, la burgesia comercial acusava les lluites parlamentàries de provocar l'estagnació i demanava que s'aturassen per tal de reiniciar el comerç. Els debats de revisió caigueren justament en aquest període dolent. Com que la qüestió tractava de l'ésser o no ésser de la forma estatal present, la burgesia encara se sentia més justificada per demanar als seus representants que posassen fi a aquesta agitada situació provisional i que alhora mantinguessen l'status quo. No hi havia cap contradicció. Per la fi de la situació provisional entenia precisament la seua continuació, l'ajornament a l'horitzó blau del moment de prendre una decisió. L'statu quo tan sols es podia mantindre de dues maneres. La prolongació del poder de Bonaparte o la retirada constitucional d'ell i l'elecció de Cavaignac. Una part de la burgesia desitjava la darrera solució i no sabia aconsellar millor els seus representants que dir-los que callassen i deixassen el punt candent tranquil. Si els seus representants no parlaven, creia, Bonaparte no actuaria. Volien un parlament-estruç que amagàs el cap per tal de restar invisible. Una altra part de la burgesia desitjava que Bonaparte, com que ja seia en la cadira presidencial, hi seguís, de forma que tot restàs en l'antic curs. S'indignaven perquè el parlament no infringia obertament la constitució i abdicava sense més soroll.
Els consells generals dels departaments, aquests representants provincials de la gran burgesia, que es reuniren durant l'aturada de l'Assemblea Nacional, el 25 d'agost, es declararen gairebé unànimament favorables a la revisió, i per tant contraris al parlament i favorables a Bonaparte.
Encara menys equívocament que en el distanciament dels seus rerpresentants parlamentaris la burgesia mostrà la seua ira contra els representants literaris, contra la popia premsa diària. Les sentències a sumes monetàries insuportable i a desvergonyides penes de presó en els veredictes dels jurats burgesos per cada atac dels periodistes burgesos als desitjos d'usurpació de Bonaparte, per cada intent de la premsa de defensar els drets polítics de la burgesia contra el poder executiu astoraren no tan sols França sinó tot Europa.
Quan el partit d'ordre parlamentari, com he dit, en la crida a la tranquilitat s'hi obligava a restar tranquil, i mentre declarava el domini polític de la burgesia incompatible amb la seguretat i l'existència de la burgesia, en anorrear amb les pròpies mans en la lluita contra les altres classes de la societat totes les condicions pel propi règim, el règim parlamentari, les masses extraparlamentàries de la burgesia podien dur a terme els llurs afers privats amb plena confiança sota la protecció d'un govern fort i sense restriccions, a través de la servilitat envers el president, a través del blasme contra el parlament, a través del maltractament brutal de la pròpia premsa, que convidava Bonaparte a suprimir i anihilar les llurs seccions oradora i redactora, els llurs polítics i literats, les llurs tribunes i premsa. Declarava inequívocament que desitjava de desempellegar-se del propi domini polític per tal de desempellegar-se'n de les molèsties i perills.
I ella, que ja s'havia rebel·lat contra la lluita purament parlamentària i literària pel domini de la pròpia classe i que havia traït els dirigents d'aquesta lluita, ara gosa retrospectivament de culpar el proletariat per no aixecar-se en una lluita cruenta, en una lluita a vida o mort en defensa seua! Ella, que en cada instant sacrificava els interessos generals de classe, és a dir els interessos polítics, als interessos privats més restringits i sòrdids, i demanava un sacrifici similar als seues representants, ara lamenta que el proletariat haja sacrificat els seus interessos polítics als interessos materials. S'hi comporta com una bella ànima incompresa i abandonada en l'instant decisiu pel proletariat, mal guiat pels socialistes. I troba un eco general en el món burgès. No parl naturalment ací dels cantelluts polítics alemanys o de sentit similar. Em referesc, per exemple, al mateix Economist, que encara el 29 de novembre del 1851, és a dir, quatre dies abans del colp d'estat, havia declarat Bonaparte el «guardià de l'ordre», Thiers i Berryer, però, d'«anarquistes», i ja el 27 de desembre del 1851, després que Bonaparte hagués tranquilitzat aquests anarquistes, crida per la traïció de les «ignorants, maldestres, estúpides masses proletàries contra l'habilitat, el coneixement, la disciplina, la influència espiritual, els recursos intel·lectuals i el pes moral dels rangs socials mitjans i superiors». Aquesta massa estúpida, ignorant i vulgar no era cap altra que la pròpia burgesia.
França, certament, havia viscut l'any 1851 una mena de petita crisi comercial. La darreria de febrer mostra una disminució de les exportacions en relació al 1850, el març el comerç patí i tancaren fàbriques, l'abril semblava tan desesperada la situació dels departaments industrials com després dels dies de febrer, el maig els negocis encara no havien revifat, encara el 28 de juny el portafolis del Banc de França mostrava a través d'un creixement inoït dels dipòsits i una davallada igual de gran en els avançaments de lletres de canvi que la producció era aturada, i no fou fins a mitjans d'octubre que hi hagué una millora progressiva dels negocis. La burgesia francesa declarava que aquesta estagnació del comerç era deguda a causes purament polítiques, a la lluita entre el parlament i el poder executiu, a la inseguretat d'una forma estatal merament provisional, a la perspectiva atemoridora del segon de maig del 1852. No negaré que totes aquestes circumstàncies tingueren perjudicaren branques individuals de la indústria a París i en els departaments. En tot cas, però, aquests efectes de les condicions polítiques tan sols foren locals i de poca rellevància. Cal una altra prova que el fet que la millora del comerç tingué lloc precisament en l'instant on la situació política empitjorava, on l'horitzó polític s'enfosquia i s'esperava un llamp des de l'Elisi en qualsevol moment? El burgès francès, «l'habilitat, el coneixement, la influència espiritual, els recursos intel·lecuals» del qual no li arribaven més enllà del nas, podia haver trobat per tot el període de l'exposició industrial de Londres la causa de la seua misèria comercial davant el propi nas. Mentre a França les fàbriques tancaven, a Anglaterra s'hi declararen bancarotes comercials. Mentre el pànic industrial arribava a un punt àlgid a França l'abril i el maig, el pànic comercial arribava a un punt àlgid a Anglaterra l'abril i el maig. Com la francesa, patia la indústria de la llana anglesa, com la francesa també ho feia la manufactura de la seda anglesa. Si bé les fàbriques de cotó angleses continuaven el treball, no ho feien amb els mateixos beneficis que el 1849 i 1850. La diferència era tan sols que a França la crisi era industrial, i a Anglaterra comercial, que mentre a França les fàbriques s'aturaven, a Anglaterra s'expandien, però en unes condicions menys favorables que en els anys anteriors, que a França eren les exportacions el que més mal hi feia, i a Anglaterra eren les importacions. La causa comuna, que naturalment no cal cercar dins les fronteres de l'horitzó polític francès, eren òbvies. 1849 i 1850 foren anys de gran prosperitat material i de sobreproducció, que no aparegué com a tal fins el 1851. A començaments d'aquest any rebé un impuls addicional per la perspectiva de l'exposició industrial. Com a circumstàncies particulars hi havia a més: de primer la mala collita de cotó del 1850 i 1851, després la seguretat d'una collita superior de cotó a l'esperada, de primer la pujada, després la caiguda sobtada, en breu les oscil·lacions del preu del cotó. La producció de seda crua, si més no a França, havia resultat fins i tot inferior a la producció mitjana. La manufactura de la llana, finalment, s'havia expandit tan fortament d'ençà del 1848 que la producció de llana ja no podia seguir-hi el ritme, i el preu de la llana bruta s'elevà desproporcionadament al preu del teixit de llana. Hi ha per tant en la matèria primera de tres indústries del mercat mundial un material triple per una estagnació del comerç. A banda d'aquestes circumstàncies particulars, la crisi aparent de l'any 1851 no fou res més que l'aturada que la sobreproducció i la sobrespeculació fan invariablement en completar el cicle industrial, abans que apleguen tota la força per tal de còrrer febrilment a la fase final d'aquest cicle i arriben una vegada més al punt inicial, la crisi comercial general. En aquests intervals de la història del comerç esclaten a Anglaterra bancarotes comercials, mentre a França la pròpia indústria s'atura, en part forçada en retirada per la competència, llavors insuportable, dels anglesos en tots els mercats, i en part per ésser diana de l'atac de tota estagnació en els negocis com a indústria de luxe. França així, a banda de les crisis generals, pateix crisis comercials nacionals pròpies, que són, amb tot, determinades i condicionades molt més per la situació general del mercat mundial que no pas per les influències locals franceses. No fóra sense interès un contrast entre el judici del burgès anglès i el prejudici del burgès francès. Una de les cases més grans de Liverpool escriu en el seu report anual del 1851:
«Pocs anys s'han apartat tan profundament de les prediccions fetes a l'inici com el que ara tancam; per comptes de la gran prosperitat que hom preveia gairebé unànimament, ha resultat un dels anys més desfavorables del darrer quart de segle. Això val naturalment per les classes mercantils, no per les industrials. I amb tot hi havia certament un fonament per anticipar el capgirament a l'inici de l'any; les reserves de productes eren moderades, el capital abundava, els mitjans de nutrició eren barats, era segura una rica collita; hi havia una pau continuada en el continent i cap destorb polític o financer a casa: de fet, les ales del comerç no havien anat més desencadenades... A què cal atribuir el resultat desfavorable? Creiem que a l'excedent comercial tant en importacions com en exportacions. Si els nostres comerciants no hi posen límits a la llur activitat no ens pot esperar res més que un pànic de tres anys».
Que hom s'afigure el burgès francès, com en mig d'aquest pànic econòmic s'hi tortura el cervell embogit pel comerç, marejat i sobtat per rumors de cops d'estat i de restauració del dret universal de sufragi, per la lluita entre el parlament i el poder executiu, per la guerra de Fronda d'orleanistes i legitimistes, per les conspiracions comunistes de la França meridional, per les preteses jacqueries en els departament de Nièvre i Cher, pels reclams dels diferents candidats presidencials, per les solucions a mida dels diaris, per l'amenaçda dels republicans de defensar la constitució i el dret de vot universal amb les armes a la mà, pels evangelis dels herois emigrats in partibus, que anuncien la fi del món pel segon de maig del 1852, i hom copsa perquè el burgès en aquesta confusió inefable i eixordidora de fusió, revisió, prorrogació, constitució, conspiració, coalició, emigració, usurpació i revolució s'hi gira embogit a la seua república parlamentària: «M'estim més una fi amb terror que un terror sense fi!».
Bonaparte entengué aquest plany. El seu poder de comprensió s'esmolava pel creixent brogit dels creditors, que a cada albada que apropava el dia de l'ocàs, el segon de maig del 1852, veien una protesta del moviment estelar per les lletres terrestres. Esdevingueren veritables astròlegs. L'Assemblea Nacional havia tancat les esperances de Bonaparte en una prorrogació constitucional del seu poder, i la candidatura del príncep de Joinville prohibia tota nova vacil·lació.
Si un esdeveniment ha projectat l'ombra ben abans d'arribar, aquest fou el colp d'estat de Bonaparte. Ja el 29 de gener del 1849, amb prou feines un mes després de la seua elecció, havia fet una proposta en aquest sentit a Changarnier. El seu propi primer ministre Odilon Barrot ho havia denunciat la política del colp d'estat veladament l'estiu del 1849, Thiers l'hivern del 1850 ho féu obertament. Persigny havia provat encara una vegada més el maig del 1851 de guanyar Changarnier pel colp, i el Messager de l’Assemblée havia publicat aquests tractes. Els diaris bonapartistes amenaçaven en cada tempesta parlamentària amb un colp d'estat, i com més s'apropava la crisi, més forta n'era el to. En les orgies que Bonaparte festejava cada nit amb la swell mob masculina i femenina, tan aviat com s'apropava l'hora de la mitja nit i les riques libacions deixaven anar les llengües i encenien les fantasies, el colp d'estat s'hi fixava pel matí de l'endemà. Les espases es desenfundaven, els gots dringaven, els representants eren llençats per la finestra, el mantell imperial queia damunt els muscles de Bonaparte, fins que al matí s'esvaïa el fantasma una vegada més i un París astorat se n'assabentava per vestals de poques reticències i per paladins indiscrets, del perill del qual havia escapat de nou. Els mesos de setembre i octubre s'hi succeïren els rumors d'un colp d'estat. L'ombra prenia alhora color, com un dens daguerrotip. Si hom repassa les edicions mensuals de setembre i octubre dels òrgans de la premsa diària europea, trobarà literalment confidències com la següent: «Rumors de colp d'estat omplen París. La capital hauria d'omplir-se de tropes durant la nit i el matí següent es publicarien decrets que dissoldrien l'Assemblea Nacional, declararien el Departament del Seine en estat de setge, restaurarien el dret universal de sufragi, i apel·larien al poble. S'hi diu que Bonaparte cerca ministres per la introducció d'aquests decrets il·legals». Les correspondències que porten aquests comentaris sempre acaben amb l'inevitable «ajornament». El colp d'estat fou sempre la idea fixa de Bonaparte. Amb aquesta idea havia tornat a terra francesa. Hi era tan obsessionat que contínuament es traïa i ho deixava anar. Era tan feble que, tan contínuament, ho deixava còrrer de nou. L'ombra del colp d'estat s'havia fet tan familiar als parisins com a espectre que no volien creure-hi quan finalment aparegué en carn i sang. Per tant no fou ni per la reserva reticent del cap de la Societat del 10 de Desembre, ni tampoc per una distracció de l'Assemblea Nacional que el colp d'estat reeixí. Si reeixí, ho féu malgrat la seua indiscreció i amb la seua predictibilitat, com a resultat necessari i inevitable del desenvolupament anterior.
El 10 d'octubre Bonaparte anunciava als seus ministres la decisió de restaurar el dret universal de sufragi, el 16 hi deixaren pas amb el cessament, el 26 París coneixia la formació del ministeri Throrigny. El prefecte de policia Carlier era substituït alhora per Maupas, el cap de la primera divisió militar, Magnan, concentrava els regiments més fiables en la capital. El 4 de novembre es reobrien les sessions de l'Assemblea Nacional. No tenia res més a fer que un repertori més breu i simple del curs pel qual havia passat i demostrar que la soterraven després de morta.
La primera posició que perdé en la lluita amb el poder executiu fou el ministeri. Va haver d'admetre solemnement aquesta pèrdua en prendre's correctamentel ministeri Thorigny, un simple ministeri de palla. La comissió de permanència havia rebut el senyor Giraud amb una riallada quan s'hi presentà en el nom dels nous ministres. Un ministeri tan feble per mesures tan fortes com la reintroducció del dret universal de sufragi! Però no es tractava d'aconseguir res en el parlament, sinó tot contra el parlament.
El mateix dia de la reobertura l'Assemblea Nacional rebé el missatge de Bonaparte on es demanava la reintroducció del dret universal de sufragi i l'abolició de la llei del 31 de maig del 1850. El seu ministeri presentaren el mateix dia un decret en aquest sentit. L'assemblea refusà la moció d'urgència del ministeri i la pròpia llei el 13 de novembre, amb 355 vots contra 348. Trencava encara una vegada més el seu mandat, de nou confirmava que s'havia transformat de la representació lliurament electa del poble en el parlament usurpador d'una classe, reconeixia una vegada més que havia seccionat els muscles que connectaven el cap parlamentari amb el cos de la nació.
Quan el poder executiu, amb la moció de la reintroducció del dret universal de sufragi, apel·lava des de l'Assemblea Nacional al poble, el poder legislatiu apel·lava, amb el decret dels questors des del poble a l'exèrcit. Aquest decret de questors havia d'establir el dret a la requisició immediata de tropes, a forma un exèrcit parlamentari. Si així designava l'exèrcit com el jutge decisori entre ella i el poble, entre ella i Bonaparte, si reconeixia l'exèrcit com el poder estatal decisiu, havia de constatar, d'altra banda, el fet que feia temps que havia abandonat la pretensió de domini. En debatre el dret de requisició, per comptes de requerir tropes, traïa els dubtes en el propi poder. En refusar el decret dels questors confessava obertament la pròpia impotència. Aquest decret caigué per una minoria de 108 vots, de forma que la Montagne decidia la qüestió. S'hi trobava en la posició de l'ase de Buridan, no, de fet, de triar entre dos sacs de forratge amb el problema de no saber quin era el més atractiu, sinó entre dos apallissadors, dels quals havia de decidir quin era el més fort. D'una banda hi havia la por a Changarnier, de l'altra la por a Bonaparte. Hom ha de reconèixer que no hi havia res d'heroic en aquesta posició.
El 18 de novembre s'hi presentà una esmena del partit d'ordre a la llei d'eleccions comunals, per tal que, per comptes de tres anys de domicili, n'hi hagués prou amb un pels electors comunals. L'esmena caigué per un sol vot, però aquest vot resultà aviat una errada. El partit d'ordre havia perdut feia temps la majoria parlamentària independent en dividir-se en fraccions enemigues. Demostrava ara que ja no s'hi donava cap majoria en el parlament. L'Assemblea Nacional esdevenia irresoluta. Els components atòmics ja no s'hi aplegaven per cap força de cohesió, havia fet el darrer sospir, era morta.
La massa extraparlamentària de la burgesia havia de confirmar finalment el trencament amb la burgesia del parlament pocs dies abans de la catàstrofe. Thiers, com a heroi parlamentari més infectat que la resta de la malaltia inguarible del cretinisme parlamentari, havia elaborat, després de la mort del parlament, una nova intriga parlamentària amb el consell d'estat, una llei de responsabilitat amb la qual el president s'hi hauria de mantindre dins els límits de la constitució. Així com Bonaparte, el 15 de setembre, amb la inauguració de les obres del nou mercat de París havia encantat les dames des halles, les peixateres, com un segon Masiniello – certament que una peixatera pesava en poder real tant com 17 burgmestres –, així com després de la presentació del decret dels questors en l'Elysée conquerí amb tractes els tinents, ara, el 25 de novembre, s'hi guanyava la burgesia industrial, que s'havia aplegat en el circ per rebre de mans seues les medalles dels premis per l'exposició industrial de Londres. Donc una part notable del seu discurs d'acord amb el Journal des Débats:
Amb aquests èxits inesperats em veig justificat per repetir com de gran seria la república francesa si se li permetés de seguir els seus interessos reals i reformar les institucions, per comptes de veure's constantment trobada per demagogs d'una banda, i per al·lucinacions monàrquiques de l'altra. (Crits, aplaudiments tempestuosos i continus des de totes parts de l'amfiteatre). Les al·lucinacions monàrquiques obstaculitzen tot avenç i totes les branques importants de la indústria. Per comptes d'avenços, tan sols lluita. Hom veu homes que abans eren els defensors més esforçats de l'autoritat i de les prerogatives reials que esdevenen partidaris d'una Convenció tan sols per afeblir l'autoritat que ha sorgit del dret universal de vot. (Crits i aplaudiments continus). Veiem homes que han patit enormement per la revolució, i que l'han lamentada com ningú, i que ara en provoquen una de nova, i tan sols per encadenar la voluntat de la nació... Us promet tranquil·litat pel futur, etc. etc. (Bravo, bravo, un tempestuós bravo).
Així aplaudia la burgesia industrial el colp d'estat del 2 de desembre, l'anorreament del parlament, la caiguda del propi domini, la dictadura de Bonaparte, amb servils bravo. El tro de suport del 25 de novembre tingué resposta en el tro de canons del 4 de desembre, i fou la casa del senyor Sallandrouze, que havia proferit la majoria de bravos, la que va rebre la majoria de les bombes.
Cromwell, quan dissolgué el Gran Parlament, hi entrà tot sol i s'hi tregué el rellotge per tal que continuàs a existir ni un minut més del termini que havia fixat, i foragità cadascun dels membres del parlament amb comentaris humorístics. Napoléon, inferior al seu prototip, si més no es féu dur el 18 de brumari al cos legislatiu i hi llegí, per bé que amb una veu tremolosa, la sentència de mort. El segon Napoléon, qui a més s'hi trobava en possessió d'un poder executiu del tot diferent als de Cromwell o Napoléon, no cerca el prototip en els anals de la història universal, sinó en els anals de la Societat del 10 de Desembre, en els anals de la història criminal. Roba del Banc de França 25 milions de francs, compra el general Magnan amb un milió, els soldats a 15 francs i licor la unitat, s'hi troba amb els còmplices com un lladre en la nit, irromp en les cases dels dirigents parlamentaris més perillosos i Cavaignac, Lamoricière, Le Flô, Changarnier, Charras, Thiers, Baze, etc. són trets del llit, les places principals de París i els edificis parlamentaris són presos per les tropes i el matí s'hi posen plaques que anuncien per tots els murs la dissolució de l'Assemblea Nacional i del Consell d'Estat, la reintroducció del dret universal de sufragi i la declaració d'estat de setge del Departament del Seine. De la mateixa forma, poc després, insereix un document fals en el Moniteur, segons el qual influents noms parlamentaris s'hi havien agrupat i format una consulta d'estat.
En la seu del 10è arrondissement s'hi aplegava el gruix del parlament, integrat principalment per legitimistes i orleanistes, que decidí entre repetits crits de «Visca la república», la destitució de Bonaparte, en mig de les arengues incansables a les escasses masses que s'hi agrupaven davant l'edifici, i que fou finalment desallotjat sota la custòdia afilada dels africans, i traslladat de primer a la Caserna d'Orsay, després empaquetats en vagons cel·lulars i transportats a les presons de Mazas, Ham i Vincennes. Així acabava el partit d'ordre, l'assemblea legislativa i la revolució de febrer. Abans de la conclusió, un breu esquema històric:
I. Primer període. Del 24 de febrer al 4 de març del 1848. Període de febrer. Pròleg. L'engany de la fraternitat universal.
II. Segon període. Període de la constitució de la república i de l'Assemblea Nacional Constituent.
Del 4 de maig al 25 de juny del 1848. Lluita de totes les classes contra el proletariat. Derrota del proletariat en els dies de juny.
Del 25 de juny 10 de desembre del 1848. Dictadura dels republicans purs burgesos. Elaboració de la constitució. Declaració de l'estat de setge a París. La dictadura burgesa és bandejada el 10 de desembre per l'elecció de Bonaparte com a president.
Del 20 de desembre del 1848 al 28 de maig del 1849. Lluita de la Constituent amb Bonaparte i amb el partit d'ordre a ell unit. Caiguda de la Constituent. Derrota de la burgesia republicana.
III. Tercer període. Període de la república constitucional i de l'Assemblea Nacional Legislativa.
Del 28 de maig al 13 de juny del 1849. Lluita de la petita burgesia amb la burgesia i amb Bonaparte. Derrota de la democràcia petit-burgesa.
Del 13 de juny del 1849 al 31 de maig del 1850. Dictadura parlamentària del partit d'ordre. Completa el domini amb l'abolició del dret universal de sufragi, però perd el ministeri parlamentari.
Del 31 de maig del 1850 al 2 de desembre del 1851. Lluita entre la burgesia parlamentària i Bonaparte.
Del 31 de maig del 1850 al 12 de gener del 1851. El parlament perd el comandament de l'exèrcit.
Del 12 de gener a l'11 d'abril del 1851. S'embolica en intents de recuperar el poder administratiu. El partit d'ordre perd la majoria parlamentària independent. Coalició amb els republicans i la Montagne.
De l'11 d'abril del 1851 al 9 d'octubre del 1851. Intents de revisió, fusió i prorogació. El partit d'ordre es perd en els components individuals. El trencament del parlament i de la premsa burgesos amb les masses burgeses es consolida.
Del 9 d'octubre al 2 de desembre del 1851. Trencament obert entre el parlament i el poder executiu. Acompleix el seu acte de mort i cau, abandonada per la pròpia classe, per l'exèrcit i per tota la resta de classes. Caiguda del règim parlamentari i del govern burgès. Victòria de Bonaparte. Paròdia de restauració imperialista.