A mitjans d'octubre del 1849 l'assemblea nacional es reuní de nou. L'1 de novembre Bonaparte la sorprengué amb un missatge on anunciava el cessament del ministeri Barrot-Falloux i la formació d'un nou ministeri. Hom no ha acomiadat lacais amb menys cerimònia com Bonaparte els seus ministres. Les puntades de peu adreçades contra l'assemblea nacional les havien rebut de moment Barrot i companyia.
El ministeri Barrot era integrat, com hem vist, per legitimistes i orleanistes, un ministeri del partit d'ordre. Bonaparte l'havia necessitat per dissoldre la constituent republicana, per dur a terme l'expedició contra Roma i per trencar el partit democràtic. Rere aquest ministeri havia semblat eclipsat, que lliurava el poder governamental a mans del partit d'ordre i que duia la màscara que l'editor responsable de la premsa duia sota Louis-Philippe, la màscara d'homme de paille. Ara es treia una màscara que ja no era un lleuger vel rera el qual podia amagar la fisonomia, sinó una màscara de ferro que l'impedia de mostrar-la. Havia nomenat el ministeri Barrot per tal d'esclafar l'assemblea nacional republica en nom del partit de l'ordre; el destituïa per tal de declarar el propi nom independent de l'assemblea nacional del partit d'ordre.
No hi mancaven pretexts plausibles per aquest cessament. El ministeri Barrot havia oblidat fins i tot les formes que haurien permès el president de la república d'aparèixer com un poder al costat de l'assemblea nacional. Durant l'aturada de l'assemblea nacional Napoléon publicà una lletra a Edgar Ney on semblava desaprovar la posició antiliberal del papa, de la mateixa forma que quan s'oposava a la constituent publicà una lletra on recomanava Oudinot l'atac a la república romana. Com que ara l'assemblea nacional votava el pressupost de l'expedició romana, Victor Hugo, fent ús d'un pretès liberalisme, discutia aquesta lletra. El partit d'ordre refusà la idea amb protestes d'incredulitat que les idees de Bonaparte poguessen tndre cap importància. Cap dels ministres en recollí el guant. En una altra ocasió Barrot, amb la seua coneguda i buida pathos deixava caure de la tribuna d'oradors mots d'indignació sobre les «abominables intrigues» que, d'acord amb la seua afirmació, procedien de l'entorn immediat del president. Finalment mentre el ministeri obtingué de l'assemblea nacional una pensió de viduïtat per la duquessa d'Orléans, refusà qualsevol proposta d'augment de la llista civil presidencial. I en Bonaparte hi eren tan estretament lligats el pretendent imperial amb l'aventurer confiat en la pròpia sort que l'única gran idea, la d'ésser cridat a restaurar l'imperi, sempre era suplementada amb una altra, que era missió del poble francès la de pagar-li els deutes.
El ministeri Barrot-Falloux fou el primer i el darrer ministeri parlamentari que Bonaparte dugué a la vida. El cessament constitueix per tant un punt d'inflexió decisiu. Amb ell el partit de l'ordre perdia per no reconquerir mai una posició indispensable pel manteniment del règim parlamentari, la palanca del poder executiu. Hom copsa igualment, en un país com França, on el poder executiu dirigeix un exèrcit de funcionaris de més de mig milió d'individus, i manté constantment una massa inoïda d'interessos i existències en la dependència més incondicional, on l'estat guia, controla, regula, supervisa i tutoreja la societat civil des de les manifestacions vitals més profundes fins als detalls més insignificants, des de les formes més generals d'existència fins a l'existència privada dels individus, on a través de la centralització més extraordinària aquest cos parasitari adquireix una ubicuïtat, omnisciència, una mobilitat extrema i una elasticitat que tan sols compensa la dependència més indefensa, la manca de formalitat del cos polític real, i troba que és obvi que en un país així, l'assemblea nacional perd tota influència real si perd el control dels càrrecs ministerials, i si al mateix temps no simplifica l'administració de l'estat, no redueix l'exèrcit de funcionaris tant com siga possible i, finalment, no deixa a la societat civil i a l'opinió pública de crear òrgans propis, independents del poder governamental. Però els interessos materials de la burgesia francesa són precisament lligats al mateniment d'aquesta àmplia i múltiple màquina estatal. Ací hi troba espai per la seua població excedentària i fa en la forma de salaris estatals allò que no pot treure's de la butxaca en la forma de profits, interessos, rendes i honoraris. D'altra banda l'interès polític la força a augmentar diàriament la repressió, i per tant els mitjans i el personal del poder estatal, mentre que alhora ha de fer una guerra ininterrompuda contra l'opinió pública i mutilar i afeblir sense misericòrdia els òrgans del moviment independent de la societat, quan no reïx a amputar-los completament. Així la burgesia francesa es veia obligada per la posició de classe a anihilar d'una banda les condicions vitals de tot el poder parlamentari i, per tant, en la mateixa mesura, a fer invulnerable, d'altra banda, el poder executiu que li és hostil.
Al nou ministeri li digueren ministeri d'Hautpoul. No perquè el general d'Hautpoul hagués rebut el rang de ministre-president. Amb Barrot Bonaparte es desfeia més aviat alhora d'aquesta dignitat que, certament, condemnava el president de la república a la nul·litat legal d'un rei constitucional, però d'un rei constitucional sense tron i sense corona, sense ceptre i sense espasa, sense irresponsabilitat, sense la possessió secular de les més alta dignitat de l'estat i, el més fatal de tot, sense llista civil. El ministeri d’Hautpoul incloïa tan sols un home d'extracció parlamentària, el jueu Fould, un dels membres més notables de les altes finances. Li corresponia el ministeri de finances. Si hom observa les notes de la Borsa de París, trobarà que des de l'1 de novembre del 1849 els fons francesos pugen i baixen amb les victòries i derrotes de les accions bonapartistes. Mentre Bonaparte havia trobat així el seu aliat en la Borsa, al mateix temps prenia possessió de la policia mitjançant el nomenament de Carliers com a prefecte de policia de París.
Les conseqüències dels canvis ministerials tan sols es podien escatir en el decurs del desenvolupament. Per començar Bonaparte havia fet un pas endavant tan sols perquè el fessen anar endarrere de forma més clara. El seu groller missatge fou seguit per la delcaració més servil de fidelitat a l'assemblea nacional. Tan aviat com els ministres gosaven fer un intent desafiador d'introduir criteris personals com a propostes legislatives, semblava que realitzaven, a contracor i obligats pel càrrec, operacions còmiques de la inutilitat de les quals ja eren convençuts per endavant. Tan aviat com Bonaparte expressava les seues intencions a l'esquena dels ministres i jugava amb les seues «idées napoléoniennes», els propis ministres el desautoritzaven des de la tribuna de l'assemblea nacional. Semblava que tan sols protestaven per la usurpació per tal que les rialles malicioses dels llurs oponents no emmudissen. S'hi comportava com un geni desconegut a qui tot el món pren per ximple. Mai no gaudí dels menyspreu de totes les classes d'una manera més completa que en aquest període. Mai la burgesia no hi dominà més incondicionalment, ni mostrà mai de forma més ostentosa les insígnies de dominació.
No he d'escriure ací la història de la seua activitat legislativa, que es resum en aquest període en dues lleis: en la llei que restableix la contribució del vi, i en la llei d'educació que absoleix la aconfessionalitat. Quan el consum de vi s'enduria pels francesos, se'ls hi presentava més abundantment l'aigua de la vida real. Quan la burgesia en la llei de la contribució del vi declarava l'antic i odiós sistema francès de contribucions inviolable, cercava a través de la llei de l'educació l'antic estat moral de les masses que els assegurava de suportar-ho. Hom s'astora en veure els orleanistes, els burgesos liberals, aquests antics apòstols del volterianisme i de la filosofia eclèctica confiar als llurs eterns enemics, els jesuïtes, la supervisió de l'esperit francès. Però per molt que orleanistes i legitismistes poguessen distanciar-se en relació als pretendents a la corona, entenien que assegurar el domini comú requeria unir els mitjans de repressió de dues èpoques, que els mitjans de subjugació de la monarquia de juliol calia completar-los amb els mitjans de subjugació de la restauració.
Els pagesos, decebuts de les llurs aspiracions, patiren d'una banda més que mai pel baix nivell dels preus del blat, i per les creixents càrregues fiscals i hipotecàries, i començaren a moure's en els departaments. Hom hi respongué amb un atac als mestres d'escola, que foren sotmesos al clergat, amb un atac als batlles que foren sotmesos als prefectes, i amb un sistema d'espionatge que els sotmetia a tots plegats. A París i a les grans ciutats la pròpia reacció duia la fisonomia de l'època i generava més problemes que els que resolia. En el camp es fa ximple, grollera, miserable, esgotadora, vexadora, en un mot, gendarme. Hom copsa com tres anys de règim de gendarmes, consagrats pel règim de capellans, havia de desmoralitzar les masses poc madures.
Fos quina fos la suma de passió i de declamació emprada pel partit d'ordre des de la tribuna de l'assembla nacional contra la minoria, el seu discurs restava tan monosil·làbic com el dels cristians, els mots dels quals havien d'ésser: sí, sí, no, no! Tan monosíl·làbic des de la tribuna com des de la premsa. Tan simple com l'endevinalla de la que ja se sap la resposta. Ja s'hi tractàs del dret de petició o de la contribució del vi, de la llibertat de premsa o del lliure comerç, dels clubs o de les cartes municipals, de la protecció de la llibertat personal o de la regulació de la despesa estatal, la solució s'hi repetia sempre, el tema era sempre el mateix, el veredicte sempre és a punt i sempre diu: «Socialisme!». Ja que fins i tot per socialista entenen el liberalisme burgès, per socialista la il·lustració burgesa, per socialista la reforma financera burgesa. Era socialista construir un ferrocarril on ja hi havia un canal, i era socialista defensar-se amb una vara si hom era atacat a espasa.
Això no era una simple forma de discurs, una moda o una tàctica de partit. La burgesia tenia la visió correcta que totes les armes que havia forjat contra el feudalisme s'hi podien dirigir contra ella, que tots els mitjans de formació que havia produït s'hi rebel·laven contra la pròpia civilització, que tots els béns que havia creat se li escapaven. Copsava que les denominades llibertats burgeses i els òrgans del progrés li atacaven i amenaçaven el domini de classe tant en els fonaments socials com en el vèrtex polític, i que per tant havien esdevingut «socialistes». En aquesta amenaça i en aquest atac hi trobava amb encert el secret del socialisme, el sentit i tendència del qual percebia més correctament que no pas ho fa el denominat socialisme que, per tant, no pot comprendre per què la burgesia endureix el cor davant ell, quan el que vol és alleugerir els patiments de la humanitat o, cristianament, profesitzar el regne milenari i l'amor fraternal universal o, humanísticament, apel·la a la ment, a la formació i a la llibertat, o doctrinàriament inventa un sistema de mediació i de benestar per totes les classes. Ço que, però, no copsava era la conseqüència del propi règim parlamentari, del propi domini polític en general, que ara havia de rebre un veredicte general de condemna per socialista. Mentre el domini de la classe burgesa no s'havia organitzat completament, mentre no havia guanyat una expressió purament política, l'antagonisme amb les altres classes no podia aparèixer de forma pura, i si ho feia no podia prendre el perillós gir que transforma tota lluita contra el poder estatal en una lluita contra el capital. Si en cada estrabada de la vida la societat hi veia en perill la «quietud», com podia mantindre al capdavant de la societat el règim de la inquietud, el propi règim, el règim parlamentari en general, aquest règim que, d'acord amb l'expressió d'un dels seus oradors, viu en la lluita i per la lluita? El règim parlamentari, que viu de la discussió, com ha de prohibir-la? Cada interès, cada institució social, s'hi transforma en pensaments generals, i se la tracta com a pensaments, com podia mantindre's qualsevol interès, cap institució per damunt del pensament i imposar-s'hi com a article de fe? La lluita dels oradors des de la tribuna evoca la lluita dels marrecs de la premsa, el club de debat del parlament s'hi complementa necessàriament amb els clubs de debat dels salons i de les tavernes, els representants que apel·len contínuament a l'opinió popular, justifiquen l'opinió popular a expressar-se realment en peticions. Si el règim parlamentari ho deixa tot a la decisió de les majories, com les grans majories de fora del parlament no han de voler decidir? Si hom toca el violí en el cim de l'estat quina altra cosa ha d'esperar que ballen a sota?
Per tant la burgesia, en blasmar de «socialista» ço que havia festejat abans com a «liberal», confessava que els propis interessos dicten que cal alliberar-la del perill de l'autogovern, que per restaurar la quietud en el país cal dur a la quietud el parlament burgès, que per preservar el seu poder social cal trencar-ne el polític; que el burgès privat tan sols pot prosseguir l'explotació de les altres classes i gaudir sense interferències de la propietat, de la família, de la religió i de l'ordre a condicció que la seua classe siga condemnada amb les altres a l'anorreament polític; que per tal de salvar la butxaca ha de plegar-se a la corona, i que l'espasa que l'ha de protegir cal que li penge al mateix temps damunt del cap com a espasa de Damocles.
Pel que fa als interessos burgesos en general l'assemblea nacional es mostra tan improductiva que, per exemple, les deliberacions sobre el ferrocarril París-Avinhon, que començaren l'hivern del 1850, encara no eren madures el 2 de desembre del 1851 per arribar a una conclusió. Allà on no reprimia o reaccionava, era d'una infructuositat inguarible.
Mentre el ministeri Bonaparte prenia en part la iniciativa en legislar d'acord amb l'esperit del partit d'ordre, i fins i tot en part el depassava en introduir-les i administrar-les, cercava d'altra banda a través de propostes estúpidament infantils per conquerir popularitat de posar de manifest la seua oposició a l'assemblea nacional, i deixar entreveure una reserva secreta de tresors que havia de mantindre temporalment amagada al poble francès. Per això la proposta de decretar un augment de pagues de quatre sous diaris pels suboficials. Per això la proposta d'una banca d'honor pels treballadors. Amb diners regalats i diners prestats, tenia la perspectiva d'enlluernar les masses. Regals i prèstecs, a això s'hi limita la ciència financera del lumpenproletariat, ja siga d'elit o comú. Així de limitats eren les fonts que Bonaparte sabia posar en acció. Mai cap pretendent no ha especulat més estúpidament amb l'estupidesa de les masses.
L'assemblea nacional cremà repetidament davant aquests intents inconfusibles d'aconseguir popularitat a costa seua, davant del perill creixent que aquest aventurer a qui els deutes perseguien i a qui cap reputació el sostenia s'atrevís a un colp desesperat. El desacord entre el partit d'ordre i el president havia pres un caràcter amenaçador quan un fet inesperat el llença de nous als seus braços Ens referim a les eleccions del 10 de març del 1850. Aquestes eleccions es feien amb l'objectiu de cobrir els escons de representants que des del 13 de juny havien quedat vacants per empresonament o exili. París elegí tan sols candidats social-demòcrates. Fins i tot un insurgent del juny del 1848, de Flotte aplegà la majoria dels vots. Així es revenjava la petita burgesia parisina, aliada amb el proletariat, de la derrota del 13 de juny del 1849. Semblava desaparèixer del camp de batalla en l'instant de perill per tan sols reaparèixer en una ocasió més favorable i amb unes forces de combat més nombroses i amb un mot de batalla més sòlid. Una circumstància semblava augmentar el perill d'aquesta victòria electoral. L'exèrcit votà a París per l'insurgent de juny contra La Hitte, un ministre de Bonaparte, i en els departament amb una gran poporció pels montagnards també mantenien, per bé que no tan decisivament com a París, la influència per damunt dels adversaris.
Bonaparte s'hi veia sobtadament enfrontat a la revolució una vegada més. Com el 29 de gener del 1849, com el 13 de juny del 1849, el 10 de març del 1850 desaparegué rere el partit d'ordre. S'hi plegà, demanà amb petitesa perdó, s'oferí a nomenar qualsevol ministeri que fos del gust de la majoria parlamentària, i fins i tot implorà als dirigents dels partits orleanista i legitimista, els Thiers, els Berryer, els Broglie, els Molé, en breu els denominats burgmestres, de prendre en persona les regnes de l'estat. El partit d'ordre es demostrà incapaç d'aprofitar aquesta instant irrepetible. Per comptes de fer-se decididament amb el poder que se'ls hi oferia, ni tan sols obligaren Bonaparte a reinstal·lar el ministeri acomiadat l'1 de novembre; tingueren prou amb humiliar-lo i a afegir al ministeri d'Hautpoul al senyor Baroche. Aquest Baroche, com a acusador públic, havia tronat davant l'Alt Tribunal de Bourges, la primera vegada contra els revolucionaris del 15 de maig, una altra contra els demòcrates del 13 de juny, totes dues vegades per atemptar contra la vida de l'assemblea nacional. Cap dels ministres de Bonaparte contribuí des de llavors més a la degradació de l'assemblea nacional que ell, i després del 2 de desembre del 1851 ens el trobam còmodament instal·lat i pagat generosament com a vicepresident del senat. Havia escupit en la sopa dels revolucionaris per tal que Bonaparte se la menjàs.
El partit socialdemòcrata, per la seua banda, semblava tan sols cercar pretexts per posar en dubte de nou la pròpia victòria i per llimar-ne la punta. Vidal, un dels representants recentment elegits de París, l'havien elegit simultàniament a Straßburg gewählt worden. Hom el forçà a renunciar a l'elecció per París i a acceptar la d'Straßburg. Per tant, per comptes de donar a la victòria de les urnes un caràcter definitiu i obligar per tant el partit d'ordre a enfrontar-s'hi en el parlament, per comptes de forçar així a l'adversari a lluitar en un moment d'entusiasme popular i de sentiment favorable en l'exèrcit, el partit democràtic embolicà París durant els mesos de març i d'abril amb una nova campanya electoral, va deixar refredar les enceses passions populars en aquest joc electoral repetit provisionalment, va deixar que l'energia revolucionària se saciàs de l'èxit constitucional, la va dissipar en petites intrigues, declamacions buides i moviments aparents, va permetre que la burgesia s'aplegàs i es preparàs, i finalment afeblí la importància de les eleccions de març amb un comentari sentimental en les posteriors d'abril, l'elecció d'Eugène Sue. Amb un mot transformà el 10 de març en un u d'abril.
La majoria parlamentària copsà la feblesa de l'oponent. Els seus setze burgmestres, als quals Bonaparte els hi havia deixat la direcció i la responsabilitat de l'atac, elaboraren una nova llei electoral, la introducció de la qual féu el senyor Faucher, que en solicità l'honor. El 8 de maig presentà la llei que abolia el dret universal de sufragi en imposar com a condició als electors una domiciliació de tres anys en el lloc d'elecció, i finalment que la demostració d'aquesta domiciliació fos dependent pels treballadors d'un certificat de l'empresari.
Igual com els demòcrates havien fet de revolucionaris, enrabiats i agitats durant la campanya electoral constitucional, ara, quan calia demostrar la natura seriosa d'aquella victòria amb les armes a la mà, es feren constitucional per predicar l'ordre, la calma majestuosa (calme majestueux), l'actuació legal, és a dir, la subjecció cega a les voluntats de la contrarevolució, que s'imposava com a llei. Durant el debat la Muntanya avergonyir el partit d'ordre en afirmar, contra la passió revolucionària dels darrers, l'atitud desapassionada del Biedermann que actua legalment, i en fer caure a la terra aquell partit amb el retret temible que s'hi comportava de forma revolucionària. Fins i tot els diputats recentment elegits s'esforçaven per demostrar amb un posat decorós i discret com d'equivocat era titllar-los d'anarquistes i de prendre la llur elecció com una victòria de la revolució. El 31 de maig la nova llei electoral entrà en vigor. La Montagne tingué prou amb introduir una protesta en la butxaca del president. A la llei electoral li seguí una nova llei de premsa, per la qual la premsa periòdica revolucionària era completament bandejada. S'havia guanyat aquest destí. El National i La Presse, dos òrgans burgesos, restaven després d'aquest diluvi com les posicions més avançades de la revolució.
Hem vist com els dirigents democràtics havien fet durant els mesos de març i abril tot el possible per embolicar el poble de París en una lluita fictícia, com després del 8 de maig havien fet tot el possible per allunyar-los d'una lluita real. No hem d'oblidar tampoc que l'any 1850 fou un dels anys més esplèndids de prosperitat industrial i comercial, i que el proletariat de París era en plena ocupació. Però la llei electoral del 31 de maig del 1850 els excloïa de tota participació en el poder polític. Li tancava el propi terreny de lluita. Llençava els treballadors a la posició de pàries que havien ocupat abans de la revolució de febrer. En deixar-se conduir pels demòcrates davant d'un fet així i en oblidar els interessos revolucionaris de classe per una situació i confort momentanis, renunciaven a l'honor d'ésser una força conqueridora, es rendien al destí, demostraven que la derrota del juny del 1848 els havia fet fora de la lluita per anys i que el procés històric havia de tindre lloc de moment per damunt llur. Pel que fa a la democràcia petit-burgesa, que el 13 de juny havia cridat: «però si ataquen el dret universal de sufragi, llavors ens hauran!» – ara es consolava amb l'afirmació que el colp contrarevolucionari que havien patit no era cap colp i que la llei del 31 de maig no era cap obstacle. Que no era cap llei. El segon de maig del 1852 tot francès aniria a les urnes, amb la papereta a la mà, i amb l'espasa en l'altra. Amb aquesta profecia en tenien prou. L'exèrcit finalment fou disciplinat pels superiors després del març i l'abril del 1850, com ja ho havia estat després de les eleccions del 29 de maig del 1849. Aquesta vegada, però, deia decididament: «la revolució no ens entabanarà una tercera vegada».
La llei del 31 de maig del 1850 fou el coup d'état de la burgesia. Totes les conquestes anteriors de la revolució havien tingut tan sols un caràcter provisional. Eren qüestionades d'ençà que l'assemblea nacional s'havia retirat d'escena. Depenien dels atzars d'una nova elecció general, i la història de les eleccions d'ençà del 1848 demostra irrefutablement que el domini moral de la burgesia damunt les masses populars s'esvaeix en la mateixa mesura que s'hi desenvolupa el domini real. El dret universal de sufragi es declarà el 10 de març directament oposat al domini de la burgesia i la burgesia respongué amb l'alerta contra el dret universal de sufragi. La llei del 31 de maig era per tant una necessitat de la lluita de classes. D'altra banda la constitució requeria un mínim de dos milions de vots per la validesa de l'elecció del president de la república. Si cap dels candidats presidencials assolia aquest mínim, l'assemblea nacional havia de triar president entre els tres candidats que haguessen rebut més vots. En el temps que la constituent féu aquesta llei, hi havia deu milions d'electors inscrits en les llistes electorals. En aquest sentit s'hi requeria per tant una cinquena part dels inscrits per fer vàlida l'elecció presidencial. La llei del 31 de maig reduïda si més no en tres milions de vots les llistes electorals, i reduïa així el nombre d'inscrits en set milions mentre mantenia igualment el mínim legal de dos milions per l'elecció presidencial. Havia elevat aixó el mínim legal d'una cinquena part a una tercera part dels vots efectius, és a dir havia fet tot el possible per arrabassar l'elecció presidencial de les mans del poble a les mans de l'assemblea nacional. Així semblava que el partit d'ordre havia garantit doblement el seu domini amb la llei electoral del 31 de maig, en sotmetre l'elecció de l'assemblea nacional i la del president de la república al sector estacionari de la societat.