(Traducció de Jordi Arquer)
Capítol Primer: Un descobriment científic
2.- El valor constituït o el valor sintètic
“El valor [venal] és la pedra angular de l'edifici econòmic”. El valor constituït és la pedra angular del sistema de les contradiccions econòmiques.
¿Què és, doncs, aquest valor constituït que constitueix tota la descoberta de Proudhon en economia política?
Una vegada admesa la utilitat, el treball és la font del valor. La mesura del treball és el temps. El valor relatiu dels productes és determinat pel temps de treball que ha calgut per a produir-los. El preu és l'expressió monetària de valor relatiu d'un producte. Finalment, el valor constituït d'un producte és simplement el valor que és constitueix pel temps de treball fixat.
De la mateixa manera que Adam Smith ha descobert la divisió del treball, així mateix Proudhon pretén haver descobert el valor constituït. No és pas precisament “alguna cosa inaudita”, però cal també convenir que no hi ha res d'inaudit en cap descoberta de la ciència econòmica. Proudhon que sent tota la importància de la seva invenció, tracta això no obstant d'atenuar-se el mèrit “a fi de tranquil·litzar el lector sobre les seves pretensions a l'originalitat, i de reconciliar-se amb els esperits que per la seva timidesa són poc favorables a les idees noves”. Però a mesura que va fent la part d'allò que ha fet cada un dels seus predecessors per la valoració del valor, es veu fortament arrossegat a confessar ben alt, que és ell a qui pertoca la part més grossa, la part del lleó.
“La idea sintètica del valor havia estat vagament prevista per Adam Smith... Però aquesta idea del valor era del tot intuïtiva en A. Smith: ara bé, la societat no canvia pas els seus hàbits basant-se en la fe d'intuïcions: sols es decideix per l'autoritat dels fets. Calia que l'antinòmia s'expressés d'una manera més sensible i més neta: J.-B. Say en fou el seu intèrpret principal”.
Heus ací tota la història de la descoberta del valor sintètic: correspon a Adam Smith la intuïció vaga, a J.-B. Say l'antinòmia, a Proudhon la veritat constituent i “constituïda”. I que hom no s'hi equivoqui pas: tots els altres economistes, de Say a Proudhon, no han fet més que arrossegar-se pel carrerany de l'antinòmia. “És increïble que tants homes assenyats es debatin després de quaranta anys contra una idea tan senzilla. Però no, la comparació dels valors s'efectua sense que hi hagi entre ells cap punt de comparació i sense unitat de mesura; heus aquí, abans d'abraçar la teoria revolucionària de la igualtat, el que han resolt de sostenir contra i a pesar de tots, els economistes del segle XIX. Què dirà d'ells la posteritat?
La posteritat, apostrofada tan bruscament, començarà embullant-se sobre la cronologia. Necessàriament s'haurà de preguntar: ¿Ricardo i la seva escola no són, doncs, economistes del segle XIX? El sistema de Ricardo, que en principi estableix “que el valor relatiu de les mercaderies tendeix exclusivament a la quantitat de treball requerit per a la producció” remunta el 1817. Ricardo és el cap de tota una escola, que regna a Anglaterra des de la Restauració. La doctrina ricardiana resumeix implacablement i rigorosa, tota la burgesia anglesa, que és precisament el tipus general de la burgesia moderna. “¿Què en dirà la posteritat?” No dirà pas que el senyor Proudhon no hagi conegut Ricardo, car en parla, en parla llargament, acaba sempre per parlar de Ricardo i fineix per dir que és “brossa”. Si mai la posteritat se n'ocupa, dirà potser que Proudhon, temerós de topar amb l'anglofòbia dels seus lectors, ha preferit fer-se l'editor responsable de les idees de Ricardo. Sigui com vulgui, la posteritat trobarà força càndid que Proudhon doni com a “teoria revolucionària del futur” el que Ricardo ha exposat científicament com la teoria de la societat actual, de la societat civil burgesa, i que així prengui per solució de l'antinòmia entre la utilitat i el valor de canvi, el que Ricardo i la seva escola molt de temps abans d'ell han presentat com la fórmula científica d'un sol costat de l'antinòmia, del valor de canvi. Però deixem per a sempre de costat la posteritat i confrontem Proudhon amb el seu predecessor Ricardo. Heus aquí alguns passatges d'aquest autor que resumeixen la seva doctrina sobre el valor:
“No és pas la utilitat la mesura del valor canviable per bé que li sigui absolutament necessari” (Principes de l'economie politique, etc., traduïts de l'anglès per J.-S. Constancio. París, 1835).
“Les coses, una vegada són reconegudes útils per elles mateixes, treuen llur valor de canvi de dues fonts: de llur raresa i de la quantitat de treball necessari per adquirir-les. Hi ha coses el valor de les quals sols depèn de llur raresa. Cap treball no pot augmentar-ne la quantitat, el seu valor no pot baixar amb una major abundància. Tals són les estàtues o els quadres cèlebres, etc. Aquest valor depèn únicament de les facultats, dels gustos i del caprici d'aquells qui envegen de posseir tals objectes”. (Loc. cit.). “Ells no formen, però, més que una part molt petita de les mercaderies que hom canvia diàriament. El major nombre dels objectes que hom desitja posseir, essent fruit de la indústria, hom pot multiplicar-los, no solament en un país sinó en molts, i en un grau al qual és quasi impossible d'assignar límits, sempre que hom vulgui emprar-hi la indústria necessària per a crear-los”. “Quan nosaltres parlem, doncs, de mercaderies, de llur valor de canvi i dels principis que regulen llur preu relatiu, sols tenim present aquelles mercaderies la quantitat de les quals es pot acrèixer per la indústria de l'home, la producció de les quals és encoratjada per la competència i no està contrariada per cap trava”.
Ricardo cita A. Smith que, segons ell, “ha definit amb molta precisió la font primitiva de tot valor canviable”. I afegeix:
“Que tal sigui en realitat la base del valor de canvi de totes les coses (és a dir, el temps del treball), excepte d'aquelles que la indústria dels homes no pot multiplicar a voluntat, és un punt de doctrina de la més alta importància en economia política, car no hi ha cap font d'on hagin pervingut tantes opinions diverses en aquesta ciència, com el sentit vague i poc precís que hom dóna al mot valor”. “Si és la quantitat de treball fixat en una cosa allò que regula el seu valor de canvi, d'aquí resulta que tot augment en la quantitat de treball, necessàriament ha d'augmentar el valor de l'objecte per al qual ha estat emprat, i, així mateix, tota disminució de treball ha de disminuir-ne el preu”.
Ricardo retreu de seguida a A. Smith:
“De donar al valor una altra mesura diferent del treball, ja sigui el valor del blat, ja sigui la quantitat de treball que permet de comprar una cosa, etc.”
“D'haver admès sense reserva el principi i de restringir-ne això no obstant l'aplicació a l'estat primitiu i grosser de la societat, que precedeix l'acumulació dels capitals i la propietat de les terres”.
Ricardo es proposa demostrar que la propietat de les terres, és a dir, la renda, no pot canviar el valor relatiu dels gèneres, i que l'acumulació dels capitals exerceix sols una acció passatgera i oscil·latòria sobre els valors relatius determinats per la quantitat comparativa de treball emprat en llur producció. En ajut d'aquesta tesi, dóna la seva famosa teoria de la renda territorial, descompon el capital i acaba, en darrera anàlisi, a no trobar-hi altra cosa que treball acumulat. Desenvolupa tot seguit tota una teoria del salari i del guany, i demostra que el salari i el guany tenen llurs moviment d'alça i baixa, en raó inversa l'un de l'altre, sense influir sobre el valor relatiu del producte. No negligeix pas la influència que l'acumulació dels capitals i la diferència de llur naturalesa (capitals fixos i capitals circulants), així com la taxa de salaris, pot exercir sobre el valor proporcional dels productes. Aquests són els principals problemes que ocupen Ricardo.
“Tot estalvi de treball – diu – fa abaixar sempre el valor relatiu d'una mercaderia (*), sigui que aquesta economia porti sobre el treball necessari a la fabricació de l'objecte mateix, o bé sobre el treball necessari a la formació del capital emprat en aquesta producció”. “En conseqüència, mentre una jornada de treball continuarà proporcionant a l'individu la mateixa quantitat de peix i a l'altre la mateixa quantitat de caça, el tipus natural dels preus respectius de canvi, restarà sempre el mateix, sigui quina es vulgui, d'altra part, la variació en els salaris i en el benefici, i a desgrat de tots els efectes de l'acumulació del capital”. “Hem mirat el treball com el fonament del valor de les coses, i la quantitat de treball necessari per a la seva producció com la regla que determina les quantitats respectives de les mercaderies que hom ha de lliurar a canvi d'altres; però nosaltres no hem pretès pas negar que no existeixi en el preu corrent de les mercaderies alguna desviació accidental i passatgera d'aquest preu primitiu i natural”. “Són les despeses de producció les que regulen, en darrera anàlisi, el preu de les coses, i no com hom ha sostingut sovint, la proporció entre l'oferta i la demanda”.
Lord Landerdale havia desenvolupat les variacions del valor de canvi segons la llei de l'oferta i la demanda, o de la raresa i l'abundància relativament a la demanda. Segons ell, el valor d'una cosa pot augmentar quan la seva quantitat disminueix o la demanda augmenta; pot disminuir en raó de l'augment de la seva quantitat o en raó de la disminució de la demanda. De manera que el valor d'una cosa pot canviar pel concurs de vuit causes diferents, és a dir, quatre causes aplicades a aquesta mateixa cosa i altres quatre aplicades a la moneda o a tota altra mercaderia que serveixi de mesura del seu valor. Vegeu ara la refutació de Ricardo:
“Els productes el monopoli dels quals són d'un particular o d'una companyia, varien de valor segons la llei que Lord Landerdale ha establert: baixen a proporció que hom els ofereixi en major quantitat, i pugen amb el desig que mostren els compradors per adquirir-los; llur preu no té pas necessàriament cap punt de relació amb el seu valor natural. Però quant a les coses que estan subjectes a la competència entre els venedors i la quantitat de les quals pot augmentar en proporcions moderades, llur preu depèn, en definitiva, no de l'estat de la demanda i del proveïment, sinó de l'augment de les despeses de producció”.
Deixarem que el lector, pel seu compte, faci la comparació entre el llenguatge tan precís, tan clar, tan simple de Ricardo, i els esforços de retòrica que fa el senyor Proudhon, per arribar a la determinació del valor relatiu pel temps de treball.
Ricardo ens mostra el moviment real de la producció burgesa que constitueix el valor. El senyor Proudhon, en fer abstracció d'aquest moviment real, “s'afanya” per inventar nous procediments, a fi de regular el món segons una pretesa fórmula nova que no és més que l'expressió tècnica del moviment real existent i tan ben exposat per Ricardo. Ricardo pren el seu punt de partida de la societat actual, per demostrar-nos com aquesta constitueix el valor: el senyor Proudhon pren per punt de partida el valor constituït, per constituir un nou món social per mitjà d'aquest valor. Per al senyor Proudhon el valor constituït ha de fer la volta i reesdevenir constituent per a un món ja del tot constituït segons aquesta forma de valoració. La determinació del valor pel temps de treball és per a Ricardo, la llei del valor de canvi; per al senyor Proudhon és la síntesi del valor útil i del valor canviable. La teoria dels valors de Ricardo és la interpretació científica de la vida econòmica actual; la teoria dels valors del senyor Proudhon és la interpretació utòpica de la teoria de Ricardo. Ricardo constata la veritat de la seva fórmula fent-la dericar de tots els precedents econòmics, i explicant per aquest mitjà tots els fenòmens, fins i tot aquells que a primer cop d'ull semblen contradir-la, com la renda, l'acumulació dels capitals i la relació dels salaris amb els beneficis; és això precisament el que fa de la seva doctrina un sistema científic: el senyor Proudhon que ha retrobat aquesta fórmula de Ricardo per mitjà d'hipòtesis completament arbitràries, es veu forçat de seguida a cercar fets econòmics isolats que tortura i falsifica, amb el fi de fer-los passar per exemples, aplicacions ja existents, començos de realització de la seva idea regeneradora (Veure el nostre paràgraf 3, Aplicació del valor constituït).
Passem, ara, a les conclusions que el senyor Proudhon treu del valor constituït (pel temps del treball).
“Una certa quantitat de treball equival al producte creat per aquesta mateixa quantitat de treball.
“Tota jornada de treball equival a una altra jornada de treball, és a dir, a quantitat igual el treball de l'un és equivalent al treball de l'altre: no hi ha diferència qualificativa. A igual quantitat de treball, el producte de l'un és dóna a canvi pel producte de l'altre. Tots els homes són treballadors assalariats i assalariats igualment pagats per un temps igual de treball. La més perfecta igualtat presideix els canvis”.
¿Aquestes conclusions, són les conseqüències naturals rigoroses, del valor “constituït” o determinat pel temps de treball?
Si el valor relatiu d'una mercaderia està determinat per la quantitat de treball necessari per a produir-la, resulta naturalment que el valor relatiu del treball, o sigui el salari, està igualment determinat per la quantitat de treball necessari per a produir el salari. El salari, és a dir, el valor relatiu o el preu del treball, està, doncs, determinat pel temps de treball necessari per a produir tot el que és necessari per al manteniment de l'obrer. “Disminuïu les despeses de la fabricació de capells, i llur preu acabarà per baixar al preu natural, encara que la demanda pugui duplicar, triplicar o quadruplicar. Disminuïu les despeses de manutenció dels homes, tot disminuint el preu natural de l'alimentació i dels vestits que sostenen la vida, i veureu com els salaris acaben per baixar, encara que la demanda de braços hagi pogut augmentar considerablement”.
Certament, el llenguatge de Ricardo no pot pas ésser més cínic. Posar sobre el mateix plat les despeses de la fabricació de capells i les despeses de manutenció de l'home, és transformar l'home en capell. El cinisme és en les coses i no en els mots que les expressen. Escriptors francesos tals com Droz, Blanqui, Rossi i altres, es donen la innocent satisfacció de provar llur superioritat sobre els economistes anglesos, cercant d'observar l'etiqueta d'un llenguatge “humanitari”; si ells retreuen a Ricardo i a llur escola el seu llenguatge cínic, és perquè se senten vexats de veure exposar les relacions econòmiques en tota llur cruesa, de veure traïts els misteris de la burgesia.
Resumint: el treball, essent en ell mateix mercaderia, es mesura com a tal pel temps del treball necessari per a produir el treball-mercaderia. ¿I què cal per a produir el treball-mercaderia? El temps just de treball que és necessari per a produir els objectes indispensables per al manteniment incessant del treball, és a dir, per fer viure el treballador i posar-lo en situació de propagar la seva raça. El preu natural del treball no és altra cosa que el mínimum del salari (*). Si el preu corrent del salari puja per damunt del preu natural, és precisament perquè la llei del valor establerta en principi per Proudhon, es troba contrapesada per les conseqüències de les variacions de la relació de l'oferta i la demanda. Però el mínimum de salari continua essent el centre vers el qual graviten els preus corrents del salari.
Així el valor relatiu, mesurat pel temps del treball, és fatalment la fórmula de l'esclavatge modern de l'obrer, en lloc d'ésser, com vol Proudhon, la “teoria revolucionària” de l'emancipació del proletariat.
Mirem, ara, en quants casos l'aplicació del temps del treball com a mesura del valor és incompatible amb l'antagonisme existent de les classes i de la desigual retribució del producte entre el treballador immediat i el posseïdor del treball acumulat.
Suposem un producte qualsevol, el llenç, per exemple. Aquest producte, com a tal, conté una quantitat de treball determinada. Aquesta quantitat de treball serà sempre la mateixa, sigui quina sigui la situació recíproca dels qui han contribuït a crear aquest producte.
Prenem un altre producte: la tela que hagi exigit la mateixa quantitat de treball que el llenç.
Si hi ha un canvi d'aquests productes, hi ha canvi de quantitats iguals de treball. En canviar aquestes quantitats iguals de temps de treball hom no canvia la situació recíproca dels productors, de la mateixa manera que no canvia en res la situació dels obrers i dels fabricants entre ells. Dir que aquest canvi dels productes mesurats pel temps de treball té per conseqüència la retribució igualitària de tots els productors, és suposar que la igualtat de participació al producte ha subsistit anteriorment al canvi. Un cop verificat el canvi de la tela contra el llenç, els productors de la tela participaran en el producte del llenç en la mateixa proporció que anteriorment havien participat a la tela.
La il·lusió del senyor Proudhon deriva del fet que pren com a conseqüència el que podria ésser, a tot estirar, no altra cosa que una suposició gratuïta.
Anem més lluny.
¿El temps de treball, com a mesura del valor suposa, almenys, que les jornades són equivalents, i que la jornada de l'un val com la jornada de l'altre? No.
Suposem per un moment que el jornal d'un joier equival a tres jornades d'un teixidor; sempre tindrem que tot canvi del valor de les joies en relació amb els teixits – a menys d'ésser el resultat passatger de les oscil·lacions de la demanda i de l'oferta – ha de tenir per causa una disminució o un augment del temps de treball emprat d'una part o de l'altra de la producció. Que tres dies de treball de diferents treballadors siguin entre ells com 1, 2, 3, i tot canvi en el valor relatiu de llurs productes serà un canvi en aquesta proporció d'1, 2, 3. Així, hom pot mesurar els valors pel temps de treball, a desgrat de la desigualtat del valor de les diferents jornades de treball; però, per a aplicar una semblant mesura, ens cal tenir una escala comparativa de les diferents jornades de treball: és la competència allò que estableix aquesta escala.
Val igual la vostra hora de treball que la meva? Aquesta qüestió la resol la competència.
La competència, segons un economista americà, determina quantes jornades de treball simple estan contingudes en una jornada de treball complex. Aquesta reducció de jornades de treball complex a jornades de treball simple ¿no suposa, ja, que hom pren el treball simple per mesura del valor? El que com a única mesura del valor serveixi la quantitat de treball, sense tenir en compte la qualitat, suposa al seu torn que el treball simple ha esdevingut l'eix de la indústria. Aquesta suposa que els treballs s'han igualtat per la subordinació de l'home a la màquina o per l'extremada divisió del treball; que els homes s'esfumin davant del treball; que el balanceig del pèndol hagi esdevingut la mesura exacta de l'activitat relativa de dos obrers, com ho és de la celeritat de dues locomotores. Llavors, no cal pas dir que una hora d'un home val una hora d'un altre home, sinó, altrament, que un home d'una hora val un altre home d'una hora. El temps ho és tot, l'home no és res; ell és, tot al més, la carcassa del temps. No és pas qüestió de qualitat. La quantitat sola decideix de tot hora per hora, jornada per jornada; però aquesta igualització del treball no és pas l'obra de la justícia eterna del senyor Proudhon; és simplement el fet de la indústria moderna.
En el taller automàtic, el treball d'un obrer no es distingeix gairebé en res del treball d'un altre obrer: els obrers no poden distingir-se tampoc entre ells més que per la quantitat de temps que empren a treballar. No res menys aquesta diferència quantitativa esdevé, des d'un cert punt de vista, qualitativa, en tant que el temps a emprar en el treball depèn, en part, de coses purament materials, tals com la constitució física, l'edat, el sexe; en part, de causes morals purament negatives, tals com la paciència, la impassibilitat, l'assiduïtat. Finalment, si hi ha una diferència qualitativa en el treball dels obrers és, a tot estirar, una qualitat de la darrera qualitat, que està lluny d'ésser una especialitat distintiva. Tal és en l'últim terme l'estat de coses de la indústria moderna. És sobre aquesta igualtat ja realitzada del treball automàtic que el senyor Proudhon pren el seu ribot “d'igualització”, que es proposa de realitzar universalment en “el futur”.
Totes les conseqüències “igualitàries” que el senyor Proudhon treu de la doctrina de Ricardo reposen sobre un error fonamental. I és que confon el valor de les mercaderies determinat per la quantitat de trebal amb el valor de les mercaderies determinades pel valor del treball. Si aquestes dues maneres de mesurar el valor de les mercaderies es confonguessin en una sola, hom podria dir indiferentment: el valor relatiu d'una mercaderia qualsevol està mesurat per la quantitat de treball que aquesta pot comprar; o bé encara: està mesurat per la quantitat de treball que amb ella es pot adquirir. Però ni de molt lluny és així. El valor del treball, no pot pas servir de mesura al valor, com tampoc no pot servir-li el valor de cap altra mercaderia. Alguns exemples seran suficients per a explicar encara millor el que acabem de dir.
Si el modi de blat costés dues jornades de treball en un lloc d'una sola, tindria el doble del seu valor primitiu: però no posaria pas en moviment doble quantitat de treball, car no contindria més matèria nutritiva que abans. De manera que el valor del blat mesurat per la quantitat de treball emprat per produir-lo hauria duplicat; però mesurat o per la quantitat de treball pel qual pot ésser comprat, estaria molt lluny d'haver doblat. Per altre costat, si el mateix treball produís doble quantitat de vestits que abans, el valor relatiu es reduiria a la meitat; però, no res menys, aquesta doble quantitat de vestits no seria pas per això reduïda a no demanar més que la meitat de la quantitat de treball, o el mateix treball no podria pas demanar doble quantitat de vestits; car la meitat dles vestits continuaria sempre proporcionant a l'obrer el mateix servei que abans.
Així, determinar el valor relatiu dels gèneres pel valor del treball és contrari als fets econòmics. És moure's dintre un cercle viciós, és determinar el valor relatiu per un valor relatiu que al seu torn, té necessitat d'ésser determinat.
Està fora de dubte que el senyor Proudhon confon les dues mesures, la mesura pel temps de treball necessari per a la producció d'una mercaderia, la mesura pel valor del treball. “El treball de tot home – diu – pot comprar el valor que conté”. Així, segons ell, una certa quantitat de treball fixada en un producte equival a la retribució del treballador, és a dir, al valor del treball. És encara la mateixa raó que l'autoritza a confondre les despeses de producció amb els salaris.
“Què és el salari? És el preu de cost del blat, etc., és el preu integrant de tota cosa”. Però extremem-ho més encara: “El salari és la proporcionalitat dels elements que componen la riquesa”. Què és el salari? És el valor del treball.
Adam Smith pren per mesura del valor, tan aviat el temps del treball necessari a la producció d'una mercaderia, com el valor del treball. Ricardo ha dissipat aquest error fent veure darrerament la disparitat d'aquestes dues maneres de mesurar. El senyor Proudhon es recolza amb més força encara, sobre l'error d'Adam Smith identificant les dues coses amb les quals Smith identificant les dues coses amb les quals Smith no havia fet més que una juxtaposició.
És per a trobar la proporció justa en què els obrers han de participar en els productes, o en altres termes, és per a determinar el valor relatiu del treball, que Proudhon cerca una mesura del valor relatiu de les mercaderies. Per a determinar la mesura del valor relatiu de les mercaderies, no imagina res de millor que donar per equivalent d'una certa quantitat de treball la suma dels productes que ella ha creat; la qual cosa ve a suposar que tota la societat es compon sols de treballadors que perceben per salari llur propi producte. En segon lloc, ell planteja com un fet l'equivalència de valor de les jornades dels diversos treballadors. En una paraula, cerca la mesura del valor relatiu de les mercaderies, per arribar a la retribució igual dels treballadors; i pren com una dada que no dóna lloc a dubtes la igualtat dels salaris, per anar-se'n a cercar el valor relatiu de les mercaderies. Quina admirable dialèctica!
“Say i els economistes que lhan seguit han observat que, trobant-se el treball mateix subjecte a la valoració, essent, doncs, a la fi de comptes, una mercaderia com una altra, hi havia un cercle viciós en prendre la mercaderia per principi i causa eficient del valor. Ja em permetran que digui a aquests economistes que han donat amb això proves d'una inatenció prodigiosa. Diuen que el treball és anomenat valor no pas en tant que mercaderia, sinó en vista dels valors que hom suposa tancats potencialment en ell. El valor del treball és una expressió figurada, una anticipació de la causa sobre l'efecte. És una ficció del mateix ordre que la productivitat del capital. El treball produeix, el capital val... Per una espècie d'el·lipsi hom diu el valor del treball... El treball igual que la llibertat... és cosa vaga i indeterminada per la seva naturalesa, però que es defineix qualitativament pel seu objecte, és a dir, que esdevé una realitat del producte.
”Però quina necessitat hi ha d'insistir? Des del moment que l'economista (llegiu Proudhon) canvia el nom de les coses, vera rerum vocabula confessa implícitament la seva impotència i se situa fora de la qüestió”.
Ja hem vist que Proudhon fa del valor del treball “la causa eficient” del valor dels productes fins al punt que per a ell el salari, nom oficial del “valor del treball”, forma el preu integrant de tota cosa. Heus aquí per què l'obligació de Say el confon. En el treball-mercaderia, que és d'una realitat espantosa, no veu més que una el·lipsi gramatical. Tota la societat actual, doncs, fundada sobre el treball-mercaderia, d'aquesta hora endavant serà fundada sobre una llicència poètica, sobre una expressió figurada. ¿Vol la societat “eliminar tots els inconvenients” que l'aclaparen? Doncs bé, que elimini les expressions malsonants, que canviï de llenguatge, i per això no té res més a fer que dirigir-se a l'Acadèmia per a demanar-li una nova edició del seu diccionari. Després de tot això que hem vist, ens és fàcil de comprendre per què el senyor Proudhon en una obra d'economia política, ha hagut d'entrar en llargues dissertacions sobre l'etimologia i altres parts de la gramàtica. Així es dóna el cas que es trobi encara discutint sàviament l'antiquada derivació de servus a partir de servare. Aquestes dissertacions filològiques tenen un sentit profund, un sentit esotèric, són una part essencial de l'argumentació del senyor Proudhon.
El treball, la força del treball, en tant que es ven i es compra, és una mercaderia com qualsevol altra i té, per consegüent, un valor de canvi. Però el valor del treball, o el treball, en tant que mercaderia, produeix tan poc com el valor del blat, o el blat, en tant que mercaderia serveix d'aliment.
El treball “val” més o menys, segons que els gèneres alimentosos són més o menys cars, segons que l'oferta i la demanda dels braços existents, sigui a tal grau o a tal altre, etcètera.
El treball no és de cap manera una “cosa vaga”; és sempre un treball determinat, no és mai el treball en general el que hom compra i ven. No és pas solament el treball que es defineix qualitativament per l'objecte, sinó que és, encara, l'objecte el que està determinat per la quantitat específica del treball.
El treball, en tant que es ven i es compra, és mercaderia. Per què hom el compra? “En vista dels valors que hom suposa potencialment tancats en ell”. Però si hom diu que tal cosa és una mercaderia, no es tracta pas de la finalitat per la qual hom la compra; és a dir, de la utilitat que hom vol treure'n, de l'aplicació que hom vol fer-ne.
És mercaderia com a objecte de tràfic. Tots els raonaments de Proudhon es limiten al següent: hom no compra pas el treball com a objecte immediat de consum. No; hom el compra com a instrument de producció, com hom compraria una màquina. En tant que mercaderia, el treball val i no produeix. Proudhon hauria pogut dir igualment que no existeix tal mercaderia, puix que tota mercaderia sols és adquirida amb una finalitat qualsevol d'utilitat i mai com a mercaderia en si.
Mesurant el valor de les mercaderies pel treball, el senyor Proudhon entreveu vagament la impossibilitat de lliurar d'aquesta mateixa mesura el treball en tant que com a treball-mercaderia té un valor. Pressent que amb això fa del mínimum del salari el preu natural i normal del treball immediat, que amb això accepta l'estat actual de la societat. També, per a sostreure's a aquesta conseqüència fatal, fa mitja volta i pretén que el treball no és una mercaderia i que no pot tenir un valor. Oblida que ell mateix ha pres per mesura el valor del treball, oblida que tot el seu sistema recolza sobre el treball-mercaderia, sobre el treball que es transforma, es ven i es compra, es canvia contra productes, etc.; en fi, sobre el treball que és una font immediata de renda per al treballador. Proudhon ho oblida tot.
Per salvar el seu sistema, consent a sacrificar-ne la base.
“Et proper vitam vivendi perdere causas!”.
Nosaltres arribem, mentrestant, a una nova determinació del “valor constituït”.
“El valor és la relació de la proporcionalitat dels productes que componen la riquesa”.
Remarquem primerament que la simple frase de “valor relatiu o canviable” implica la idea d'una relació qualsevol, en la qual els productes es canvien recíprocament. Que hom doni a aquesta relació el nom de “relació de proporcionalitat”, hom no ha canviat res pel que fa al valor relatiu, sinó a l'expressió. Ni la depreciació, ni el sobrepreu del valor d'un producte no destrueixen la qualitat que té el producte de trobar-se en una “relació de proporcionalitat” qualsevol amb els altres productes que formen la riquesa.
¿A què ve, doncs, aquest nou terme que no suggereix una nova idea?
La “relació de proporcionalitat” fa pensar en moltes d'altres relacions econòmiques, tal com la proporcionalitat de la producció, la justa producció entre l'oferta i la demanda, etc.; i el senyor Proudhon ha pensat en tot això en formular aquesta paràfrasi didàctica del valor venal.
En primer lloc, estant el valor relatiu dels productes determinat per la quantitat comparativa del treball emprat en la producció de cada un d'ells, la relació de la proporcionalitat, aplicada en aquest cas especial, significa la quota respectiva dels productes que poden ésser fabricats en un temps determinat i que, per consegüent, es donen en canvi.
Vegem quin partit treu el senyor Proudhon d'aquesta relació de proporcionalitat.
Tothom sap que, quan l'oferta i la demanda s'equilibren, el valor relatiu d'un producte qualsevol està determinat exactament per la quantitat de treball en ell fixat, és a dir, que aquest valor relatiu expressa la relació de proporcionalitat precisament en el sentit que acabem de donar-li. Proudhon inverteix l'ordre de les coses. Comenceu – diu – per mesurar el valor relatiu d'un producte per la quantitat de treball que hi està fixat, i llavors l'oferta i la demanda s'equilibraran infal·liblement. La producció correspondrà al consum, el producte serà sempre canviable. El seu preu corrent expressarà exactament el seu valor just. En lloc de dir com tothom: quan fa bon temps, hom veu passejar molta gent, el senyor Proudhon fa passejar la gent per poder-li assegurar bon temps.
El que el senyor Proudhon dóna com a conseqüència del valor venal determinat a priori pel temps del treball, no podria justificar-se més que per una llei redactada si fa no fa en aquests termes:
D'ara endavant els productes seran canviats en raó exacta del temps de treball que han costat. Sigui quina es vulgui la proporció de l'oferta a la demanda, el canvi de les mercaderies es farà sempre com si elles haguessin estat produïdes proporcionalment a la demanda. Que Proudhon s'encarregui de formular i de fer que es promulgui una tal llei, i l'eximirem de les proves. Si, contràriament, tendeix a justificar la seva teoria, no com a legislador, sinó com a economista, haurà de provar que el temps necessari per a crear una mercaderia indica exactament el seu grau d'utilitat i marca la seva relació de proporcionalitat a la demanda i, per consegüent, al conjunt de la riquesa. En aquest cas, si un producte es ven a un preu igual a les seves despeses de producció, l'oferta i la demanda s'equilibraran sempre, car les despeses de producció es considera que expressen la veritable relació de l'oferta a la demanda.
Efectivament, el senyor Proudhon s'afanya a demostrar que el temps del treball que cal per a crear un producte marca la seva proporció justa amb les necessitats, de tal manera que les coses la producció de les quals costa menys temps, són les més immediatament útils, i així d'una manera successiva i gradual. La sola producció d'un objecte de luxe prova, segons aquesta doctrina, que la societat té temps sobrer que li permet de satisfer una necessitat de luxe.
I el senyor Proudhon troba la prova d'aquesta tesi seva en l'observació que les coses més útils costen menys temps de producció; que la societat comença sempre per les indústries més fàcils, i que successivament “es dedica a la producció dels objectes que costen més temps de treballar i que corresponen a necessitats d'un ordre més elevat”.
Proudhon manlleva a Dunoyer l'exemple de la indústria extractiva – recol·lecció, pasturatge, caça, pesca, etcètera –, que és la indústria més senzilla, la menys costosa i per la qual l'home començà “el primer dia de la seva segona creació”. El primer dia de la seva creació primera es troba consignat en el Gènesi que ens fa veure en Déu el primer industrial del món.
Les coses, però, passen tot altrament que no pensa Proudhon. En el mateix moment que comença la civilització, comença a fundar-se la producció sobre l'antagonisme dels oficis, dels estaments, de les classes i, finalment, sobre l'antagonisme del treball acumulat i del treball immediat. Sense antagonisme no hi ha progrés. És la llei que ha seguit la civilització fins als nostres dies. Fins al present les forces productives s'han desenvolupat gràcies a aquest règim d'antagonisme de classes. Dir, ara, que perquè totes les necessitats de tots els treballadors es troben satisfetes, els homes poden dedicar-se a la creació de productes d'un ordre superior, a indústries més complicades, això seria fet abstracció de l'antagonisme de les classes i tergiversar tot el desenvolupament històric. És com si es digués que perquè sota el règim dels emperadors romans, hom criava morenes en piscines artificials, es podia nodrir en abundància tota la població romana; mentre que, ben al contrari, el poble romà estava faltat del que era necessari per a comprar pa, i no faltaven esclaus als aristòcrates romans per a donar-los en pastura a les morenes.
El preu dels queviures ha pujat gairebé contínuament, mentre que el preu dels objectes manufacturats i de luxe ha baixat gairebé contínuament. Preneu la mateia producció agrícola: els objectes més indispensables tals com el blat, la carn, etc., pugen de preu, mentre que el cotó, el sucre, el cafè, etc., baixen contínuament en una proporció sorprenent. I així mateix en els comestibles pròpiament dits, els articles de luxe tals com les carxofes, els espàrrecs, etc., estan avui relativament més barats que els comestibles de primera necessitat. A la nostra època el que és superflu és més fàcil de produir que el que és necessari. Finalment, en diverses èpoques històriques, les relacions recíproques dels preus no són solament diferents, sinó oposades. En tota l'Edat Mitjana els productes agrícoles estaven relativament més barats que els productes manufacturats, mentre que en els temps moderns estan en raó inversa. ¿És que la utilitat dels productes agrícola, ha disminuït des de l'Edat Mitjana?
L'ús dels productes està determinat per les condicions socials en les quals es troben situats els consumidors, i aquestes mateixes condicions recolzen sobre l'antagonisme de les classes.
El cotó, les patates i l'aiguardent són els objectes d'ús més comú. Les patates han engendrat els tumors freds; el cotó ha acabat en gran part amb el lli i la llana, per bé que la llana i el lli siguin, en la majoria dels casos, d'una major utilitat, encara que sols sigui en relació a la higiene; l'aiguardent, en fi, s'ha sobreposat a la cervesa i el vi, encara que l'aiguardent, usat com a substància alimentosa, estigui generalment reconegut com una metzina. Durant tot un segle els governs lluitaren vanament contra l'opi europeu; però l'economia prevalgué, car ella dicta les ordres al consum.
¿Per què, doncs, el cotó, la patata i l'aiguardent, són els eixos de la societat burgesa? Perquè per a produir-los cal menys treball i són per consegüent de preu més baix. ¿Per què el mínimum del preu decideix del màximum del consum? ¿Això serà, per atzar, a causa de la utilitat absoluta d'aquests objectes, de llur utilitat intrínseca, de llur utilitat en tant que corresponen de la manera més útil a les necessitats de l'obrer com a home i no de l'home com a obrer? No, és perquè en una societat fundada sobre la misèria, els productes més miserables tenen fatalment la prerrogativa de servir per l'ús del major nombre.
Dir, ara, que perquè les coses menys costoses són de major ús, han d'ésser de la major utilitat, vol dir que l'ús tan generalitzat de l'aiguardent, a causa de la poca despesa de producció, és la prova més concloent de la seva utilitat; és a dir al proletariat que la patata li és més saludable que la carn; és acceptar l'estat de coses existent; és, en fi, fer junt amb el senyor Proudhon l'apologia d'una societat sense comprendre-la.
En una societat futura, on l'antagonisme de les classes haurà acabat, en la qual no hi haurà classes, l'ús no dependrà ja del mínimum del temps de producció, sinó que el temps de producció social que hom consagrarà als diferents objectes estarà determinat per llur grau d'utilitat social.
Per tornar a la tesi del senyor Proudhon: des del moment que els temps del treball necessari a la producció d'un objecte no és de cap manera l'expressió del seu grau d'utilitat, el valor de canvi d'aquest mateix objecte, determinat per endavant pel temps del treball fixat en ell, no servirà mai per a regular la justa relació de l'oferta a la demanda, és a dir, la relació de proporcionalitat en el sentit que el senyor Proudhon li dóna de moment.
No és pas la venda d'un producte qualsevol al preu de les seves despeses de producció el que constitueix “la relació de proporcionalitat” de l'oferta a la demanda, o la quota proporcional d'aquest producte relativament al conjunt de la producció; són les variacions de la demanda i de l'oferta les que designen al productor la quantitat determinada, per a rebre en canvi, almenys, les despeses de producció. I com que aquestes variacions són continuades, hi ha també un moviment continu de retraïment i d'aplicació dels capitals, quant a les diferents branques de la indústria.
“Es per raó de tals variacions que els capitals estan precisament consagrats en la proporció demanda i no pas més, a la producció de les diferents mercaderies per a les quals hi ha demanda. Per l'alça o la baixa dels preus els beneficis s'eleven per damunt o baixen per dessota de llur nivell general, i per això mateix els capitals són atrets o retirats de l'ús particular que acaba de donar-li l'una o l'altra d'aquestes variacions”. “Si girem els ulls sobre els mercats de les grans ciutats, veurem amb quina regularitat es troben proveïts de tota classe de gèneres, nacionals i estrangers, en la quantitat necessària, i encara que sigui diferent la demandada per efecte del caprici, del gust o per les variacions en la població; sense que hi hagi sovint embussament per un proveïment abundant, ni carestia excessiva per la feblesa del proveïment comparat a la demanda, cal convenir que el principi que distribueix el capital en cada branca de la indústria, en les proporcions exactament convenients, és més potent que no el suposa hom generalment”.
Si el senyor Proudhon accepta el valor dels productes com a determinat pel temps del treball, ha d'acceptar igualment el moviment oscil·latori, l'únic que fa del treball la mesura del valor. No hi ha pas “relació de proporcionalitat” completament constituïda; no hi ha més que un moviment constituent.
Acabem de veure en quin sentit és just de parlar de la “proporcionalitat”, com d'una conseqüència del valor determinat pel temps del treball... Vegem, ara, com aquesta mesura pel temps, anomenada per Proudhon “llei de proporcionalitat”, es transforma en llei de desproporcionalitat.
Tota nova invenció que permet produir en una hora el que hagi estat produït fins llavors en dues hores deprecia tots els productes homogenis que es troben sobre el mercat. La competència obliga el productor a vendre el producte de dues hores al mateix preu que el producte d'una hora. La competència realitza la llei segons la qual el valor relatiu d'un producte està determinat pel temps del treball necessari per a produir-lo. El temps del treball que serveix de mesura al valor de canvi esdevé així la llei d'una depreciació continuada del treball. Però direm més, encara. Hi haurà depreciació, no solament per a les mercaderies aportades en el mercat, sinó també per als instruments de producció i per a tot un taller. Aquest fet, ja Ricardo l'assenyala dient: “En augmentar constantment la facilitat de producció disminuïm constantment el valor d'algunes de les coses produïdes abans”.
Sismondi va més enllà. En aquest “valor constituït” pel temps de treball, ell veu la font de totes les contradiccions de la indústria i del comerç moderns. “El valor mercantil – diu Sismondi –, es troba sempre fixat, en últim terme, sobre la quantitat de treball necessari per procurar-se la cosa valorada: però no pas la quantitat que costa actualment, sinó la que costarà en el successiu amb mitjans potser perfeccionats; i aquesta quantitat, encara que sigui difícil d'apreciar, serà sempre establerta amb facilitat per la competència... És sobre aquesta base que està calculada la demanda tant del venedor com l'oferta del comprador. El primer tal vegada afirmarà que la cosa li ha costat deu jornades de treball; però si l'altre reconeix que d'aquí endavant es pot fer en vuit jornades, si la competència ho demostra als dos contractants, serà a vuit jornades solament que es reduirà el valor i que s'establirà el preu del mercat. Ambdós contractants, és veritat, tenen la noció que la cosa és útil, que és desitjada, que sense desig no hi hauria venda; però la determinació del preu no conserva cap relació amb la utilitat” (Études, etc. edició de Brussel·les).
És important d'insistir sobre aquest punt, que el que determina el valor no és pas el temps en el qual una cosa ha estat produïda, sinó el mínimum de temps en el qual és susceptible d'ésser produïda i aquest mínimum és constatat per la competència. Suposeu per un moment que la competència hagi desaparegut i no existeixi, per tant, cap mitjà per a determinar el mínimum de treball necessari per a la producció d'un gènere, què ocorrerà? Bastarà invertir per a la producció d'un objecte sis hores de treball, per a tenir dret, segons el senyor Proudhon, d'exigir en canvi sis vegades més que aquell que no haurà estat més que una hora en la producció del mateix objecte.
En lloc d'una “relació de proporcionalitat”, tenim doncs, una relació de desproporcionalitat, si a desgrat d'això hem de romandre en les relacions, siguin bones o dolentes.
La depreciació continuada del treball no és més que un sol costat, que una sola conseqüència de la valoració dels gèneres pel temps de treball. El sobrealçament dels preus, la sobreproducció i molts d'altres fenòmens d'anarquia industrial, troben llur interpretació en aquesta forma de valoració.
Però el temps del treball que serveix de mesura al valor ¿fa, almenys, néixer la varietat proporcional en els productes que il·lusiona tant el senyor Proudhon?
Tot al contrari, el monopoli en tota la seva monotonia ve de seguida a envair el món dels productes de la mateixa manera que a la vista i amb el coneixement de tothom el monopoli envaeix l'esfera dels instruments de producció. Solament algunes branques de la indústria, com la cotonera, tenen el privilegi de fer progressos molt ràpids. La conseqüència natural d'aquests progressos, és que els productes de la manufactura cotonera, per exemple, baixen ràpidament de preu; però a mesura que baixa el preu del cotó el preu del lli ha de pujar comparativament. Què s'aconseguirà amb tot això? Que el lli serà reemplaçat pel cotó. És d'aquesta manera que el lli ha estat retirat en gairebé tota l'Amèrica del Nord. I nosaltres hem obtingut, en lloc de la varietat proporcional dels productes, el regne del cotó.
¿Què en resta, doncs, d'aquella “relació de proporcionalitat”? Res més que el vot d'un home honest que voldria que les mercaderies es produïssin en proporcions tals que es poguessin vendre a un preu enraonat. De tots temps els bons burgesos i els economistes filantròpics s'han complagut a formular aquest vot innocent.
Deixem parlar el vell Bois-Guillebert:
“El preu dels gèneres – diu – ha d'ésser sempre proporcionat, no havent-hi més que aquesta intel·ligència que pugui fer-los viure junts, per a canviar-se en tot moment (heus ací el canvi continu pel senyor Proudhon), i rebre recíprocament la naixença els uns dels altres... Com que la riquesa, doncs, no és altra cosa que aquesta barreja continuada d'home a home, de professió a professió, etc., és un encegament espantós d'anar a cercar la causa de la misèria en un altre cantó que en la perturbació originada per aquest comerç destructor de les proporcions dels preus”. (Dissertation sur la nature des richesses, editor Daire).
Escoltem també un economista modern:
“Una gran llei que hom ha d'aplicar a la producció és la llei de la proporcionalitat (the law of proportion), l'única que pot preservar la continuïtat del valor... L'equivalent ha d'ésser garantit... Totes les nacions han assajat en diverses èpoques, per mitjà de nombrosos reglaments i restriccions comercials, de realitzar fins a un cert punt aquesta llei de proporcionalitat; però l'egoisme, inherent a la naturalesa de l'home, l'ha induït a capgirar tot aquest règim reglamentari. Una producció proporcionada (proportionate production) és la realització de la veritat completa de la ciència econòmica social” (W. Atkinson, Principles of Political Economy, Londres, 1840).
Fuit Troja. Aquesta justa proporció entre l'oferta i la demanda, que torna a ésser objecte de tants vots, ha deixat d'existir des de fa ja molt de temps. Ha passat a l'estat d'antigalla. Sols ha estat possible en èpoques que els mitjans de producció eren limitats, i el canvi es movia dintre límits enormement restringits. Amb la naixença de la gran indústria, aquesta justa proporció hagué d'acabar, i la producció es troba fatalment constreta a passar en una successió perpètua, per les vicissituds de prosperitat, de depressió, de crisi, d'estancament, de nova prosperitat i així successivament.
Aquells qui, com Sismondi, volen retornar a la justa proporcionalitat de la producció, tot conservant les bases actuals de la societat, són reaccionaris, ja que, per ésser conseqüents, han de voler també aspirar a fer tornar totes les altres condicions de la indústria dels temps passats.
¿Què és el que matenia la producció en unes proporcions justes o aproximades? Era la demanda que comanava l'oferta i la precedia. La producció seguia pas a pas el consum. La gran indústria, forçada, pels mateixos instruments dels quals disposa, a produir sobre una escala cada vegada més àmplia, no pot esperar més la demanda. La producció precedeix el consum, l'oferta obliga la demanda.
En la societat actual, en la indústria basada en els canvis individuals, l'anarquia en la producció, que és la font de tanta misèria, és al mateix temps la font de tot progrés.
I, una de dues:
O voleu les justes proporcions dels segles passats amb els mitjans de producció de la nostra època, i llavors sou a la vegada reaccionaris i utopistes.
O voleu el progrés sense l'anarquia: llavors, per a conservar les forces productives, abandoneu els canvis individuals.
Els canvis individuals no s'ajusten més que a la petita indústria dels segles passats, i al seu corol·lari de “justa proporció”, o bé encara a la gran indústria i tot el seu seguici de misèria i d'anarquia.
Dit tot això, la determinació del valor pel temps del treball, és a dir, la fórmula que el senyor Proudhon ens dóna com la fórmula regneradora del futur, no és altra cosa que l'expressió científica de les relacions econòmiques de la societat actual, tal com ha demostrat clarament Ricardo molt abans que el senyor Proudhon.
Però, ¿pertany, almenys, al senyor Proudhon, l'aplicació igualitària d'aquesta fórmula? ¿Ha estat ell el primer que ha imaginat reformar la societat transformant tots els homes en treballadors immediats que intercanvien quantitats de treball iguals? ¿És ell qui pot fer als comunistes – aquesta gent desproveïda de tota coneixença en economia política, aquests “homes obstinadament bèsties”, aquests “somniadors paradisíacs” – el retret de no haver trobat abans que ell aquesta “solució del problema del proletariat”?
Qualsevol que estigui un xic familiaritzat amb el moviment de l'economia política a Anglaterra no pot ignorar que gairebé tots els socialistes d'aquest país, en diferents èpoques, han proposat l'aplicació igualitària de la teoria ricardiana. Podríem citar al senyor Proudhon: l'Économie politique de Hopkins, 1822; William Thompson: An Inquiry into the Principles of the distribution of wealth, most conductive to human happiness, 1827; T. R. Edmons: Practical, moral and political Economy, 1828, etcètera, etc., i quatre pàgines d'etc. Ens acontentarem de deixar parlar un comunista anglès, M. Bray. Reproduirem els passatges decisius de la seva remarcable obra Labour's wrong and Labour's remedy, Leeds, 1839, i ens hi entretindrem basant de temps, en primer lloc perquè el senyor Bray és poc conegut a França i, després, perquè creiem haver trobat en aquesta obra la clau de les obres passades, presents i futures del senyor Proudhon.
“L'únic mitjà per arribar a la veritat és abordar de cara els primers principis. Reculem de cop a l'origen d'on deriven els mateixos governs. Anant així a l'origen de la qüestió, trobarem que tota forma de govern, que tota injustícia social i governamental prové de l'actual sistema social en vigor, de la institució de la propietat tal com existeix actualment (The institution of property as it at present exists) i que, així, per a posar fi per sempre a les injustícies i a les misèries d'avui, cal enderrocar des dels fonaments fins al pinacle l'estat actual de la societat... En atacar els economistes sobre llur propi terreny i amb les seves mateixes armes, evitarem l'absurda xerrameca sobre els visionaris i els teòrics que estan sempre disposats a desplegar. A menys de negar o de desenvolupar les veritats i princips reconeguts sobre els quals ells funden llurs propis arguments els economistes no podran refusar fàcilment les conclusions a les quals arribarem per aquest mètode (Bray, pàgs. 17 i 41). És sols el treball el que dóna valor (It is labour alone which bestowns value)... Cada home té un dret innegable a tot el que el seu treball honest pot proporcionar-li. Així en apropiarse dels fruits del seu treball, no comet cap injustícia en relació als altres homes; car ell no priva pas el dret de tot altre a procedir com ell... totes les idees de superioritat i d'inferioritat, de patró i d'obrer, neixen perquè hom ha negligit els primers principis i, en conseqüència, la desigualtat s'ha introduït en la possessió (and to the consequent rise of inequality of possessions). Tant com més temps aquesta desigualtat serà mantinguda, serà impossible de desarrelar tals idees o de capgirar les institucions sobre les quals es basen. Fins ara, hom ha esperat sempre vanament de remeiar un estat de coses que està contra la naturalesa, tal com avui ens regeix, destruint la desigualtat existent i deixant subsistir la causa de la desigualtat: però demostrarem de seguida que el govern no és pas una causa, sinó un efecte, que no crea pas, sinó que és creat; en una paraula, és el resultat de la desigualtat en la possessió (the offspring of inequality of possessions), i que la desigualtat de possessió està lligada inseparablement a l'actual sistema social (Bray, pàgs. 33, 36 i 37).
”El sistema de la igualtat té al seu favor no solament els més grans avantatges, sinó també la justícia estricta... Cada home és una anella, i, una anella indispensable en la cadena dels efectes, que pren el seu punt de partida en una idea, per anar a parar tal vegada a la producció d'una peça de tela. Així, del fet que els nostres gustos no siguin els mateixos per a les diferents professions, no en cal concloure que el treball de l'un ha d'ésser millor retribuït que el treball de l'altre. L'inventor percebrà sempre, ultra la seva justa recompensa en diner, el tribut de la nostra admiració, que sols el geni pot obtenir de nosaltres...
”Per la mateixa naturalesa del treball i del canvi, la justícia estricta demana que tots els canviants tinguin beneficis, no sols mutuals, sinó iguals (all exchangers should be not only mutually but they should likewise be equally benefitted). No hi ha més que dues coses que els homes puguin canviar entre ells, i són: el treball i el producte del treball. Si els canvis s'operessin segons un sistema equitatiu, el valor de tots els articles seria determinat per llurs despeses de producció completes; i valors iguals es canviarien sempre contra valors iguals (If a just system of exchanges were acted upon, the value of all articles would be determined by the entire cost of production, and equal values should always exchange for equal values). Si per exemple, un barretaire empra una jornada per a fer un capell, i el sabater el mateix temps per a fer un parell de sabates (suposant que la matèria primera que empren tingui el mateix valor) i que canviïn aquests articles entre ells, el benefici que en treuen és alhora mutu i igual. L'avantatge que en resulta per cada una de les parts no pot ésser un desavantatge per a l'altre, puix que cada una ha proporcionat la mateixa quantitat de treball i que els materials dels quals s'havien servit eren d'igual valor. Però si el barretaire hagués obtingut dos parells de sabates per un capell, sempre en la nostra primera suposició, és evident que el canvi seria injust. El barretaire frustaria el sabater d'una jornada de treball; i si procedia així en tots els seus canvis, rebrà contra el treball de mig any el producte de tota una anyada d'una altra persona. Fins aquí hem seguit sempre aquest sistema de canvi sobiranament injust: els obrers han donat al capitalista el treball de tota una anyada a canvi del valor de mig any (the workmen have given the capitalist the labour of a whole year, in exchange for the value of only half a year), d'on prové, i no pas d'una suposada desigualtat en les forces físiques i intel·lectuals dels individus, la desigualtat de riquesa i de poder. La desigualtat dels canvis, la diferència dels preus en les compres i les vendes sols pot existir a condició que els capitalistes siguin sempre capitalistes i els obrers, els uns una classe de tirans, els altres una classe d'esclaus... Aquesta transacció prova, doncs, clarament que els capitalistes i els propietaris sols donen a l'obrer pel seu treball d'una setmana, una part de la riquesa que han obtingut de l'obrer la setmana anterior, és a dir, que per alguna cosa no li donen res (nothing for some thing)... La transacció entre el treballador i el capitalista és una veritable comèdia; de fet, en manta circumstància, no és res més que un robatori descarat, per bé que legal (The whole transaction between the producer and the capitalist is a mere farce: it is, in fact, in thousands of instances, no other than a barefaced though legal robbery) (Bray, pàgs. 45, 48, 49 i 50).
”El benefici del patró no deixarà mai d'ésser una pèrdua per a l'obrer, fins que els canvis entre les dues parts siguin iguals; i els intercanvis no poden ésser iguals tampoc mentre la societat estigui dividida entre capitalistes i productors, i que els darrers visquin de llur treball, en tant que els primers s'engreixin del benefici d'aquest treball...
”És cosa clara – continua Mr. Bray – que és debades que us esforceu a establir tal o tal forma de govern... que tingueu a bé predicar en nom de la moral i de l'amor fraternal... la reciprocitat és incompatible amb la desigualtat dels intercanvis. Essent la desigualtat dels intercanvis la font de la desigualtat de possessions, és l'enemic secret que ens devora” (No reciprocity can exist where there are unequals exchanges. Inequality of exchanges, as being the cause of inequality of possessions, is the secret enemy that devours us) (Bray, pàgs. 52 i 52).
”La consideració de l'objecte i de la finalitat de la societat m'autoritza a concloure que no solament tots els homes han de treballar per arribar així a poder intercanviar, sinó que valors iguals han de canviar-se contra valors iguals. A més, com que el benefici d'un no ha d'ésser una pèrdua per a un altre, el valor ha d'ésser determinat per les despeses de producció. No obstant això, hem vist que sota el règim social actual, el benefici del capitalista i de l'home ric és sempre la pèrdua de l'obrer – que aquest resultat s'hagi de seguir inevitablement i que el pobre resti completament abandonat a la mercè del ric, en totes les formes de govern i durant el temps que subsisteixi la desigualtat dels intercanvis – i que la igualtat dels canvis sols pot ésser assegurada per un règim social que reconegui la universalitat del treball... La igualtat dels intercanvis faria passar gradualment la riquesa de les mans dels capitalistes actuals a les de la classe obrera” (Bray, pàg. 54 i 55).
”Durant tot el temps que encara estarà en vigor aquest sistema de la desigualtat dels intercanvis, els productors seran també sempre pobres, ignorants i recarregats de treball, com ho són actualment, encara que s'aboleixin totes les taxes, tots els impostos governamentals... Sols un canvi total de sistema, la introducció de la igualtat del treball i dels intercanvis, pot millorar aquest estat de coses i assegurar als homes la veritable igualtat de drets... Els productors han de fer un esforç – i tot esforç per a llur pròpia salut ha d'ésser fet per ells mateixos – i trencaran llurs cadenes per sempre... Com a fi, la igualtat política és un error, i ho és així mateix com a mitjà” (As an end the political equally is there a failure, as a means, also, it is there a failure).
”Amb la igualtat dels intercanvis, el benefici de l'un no pot pas ésser la pèrdua d'un altre: car tot canvi no és més que una simple transferència de treball i de riquesa, que no exigeix cap sacrifici. Així, sota un sistema social basat en la igualtat dels intercanvis, el productor podrà arribar encara a la riquesa, per mitjà dels seus estalvis; però la seva riquesa no serà més que el producte acumulat del seu propi treball. Podrà canviar la seva riquesa o donar-la a altres; però li serà impossible de quedar ric, per un temps un xic llarg, després d'haver deixat de treballar. Per la igualtat dels intercanvis, la riquesa perd l'actual poder de renovar-se i reproduir-se, podríem dir per si mateixa: no podrà omplir el buit que haurà creat el consum; car, a menys d'ésser reproduïda pel treball, una vegada consumida la riquesa estarà per sempre perduda. El que actualment nosaltres anomenem beneficis i interessos no podrà subsistir sota el règim dels canvis iguals. El productor i el distribuïdor estaran igualment retribuïts i és la suma total de llur treball que servirà per a determinar el valor de tot article creat i posat a l'abast del consumidor...
”El principi de la igualtat en els intercanvis, per la seva mateixa naturalesa, ha de portar el treball universal” (Bray, pàgs. 76, 88, 89, 92 i 109).
Després d'haver refutat les objeccions dels economistes contra el comunisme, Bray continua així:
“Si un canvi de caràcter és indispensable per a fer reeixir un sistema social de comunitat en la seva forma perfecta; si per un altre costat, el règim actual no presenta ni les circumstàncies, ni les facilitats volgudes per arribar a aquest canvi de caràcter i preparar els homes per un estat millor que tots nosaltres desitgem, és evident que les coses, per necessitat, han de restar tal com són, a menys que hom no descobreixi i no apliqui un terme social preparatori – un moviment que participi del sistema actual i del sistema a implantar (del sistema de la comunitat) –, una mena d'estadi de transició, al qual pugui arribar la societat, preservant tots els seus excessos i totes les seves follies, per a deixar-lo de seguida, enriquint-se en les qualitats i atributs que són les condicions vitals del sistema de comunitat” (Bray, pàg. 136).
”Tot el moviment exigiria sols la cooperació en la seva forma més senzilla... Les despeses de producció determinarien, en tota circumstància, el valor del producte, i els valors iguals es canviarien sempre contra valors iguals. Entre dues persones, una de les quals hauria treballat una setmana sencera, i l'altra mitja setmana, la primera rebria doble remuneració que la segona; però aquest plus de paga no seria pas donat a l'un a despeses de l'altre: la pèrdua incorreguda pel darrer no cauria de cap de les maneres sobre el primer. Cada persona canviaria el salari que individualment hauria rebut contra objectes del mateix valor que el seu salari i, en cap cas, el benefici realitzat per un home o en una indústria no constituiria la pèrdua d'un altre home o d'una altra branca de la indústria. El treball de cada individu seria l'única mesura dels seus beneficis i de les seves pèrdues...
”...Per mitjà de factories (boards of trade) generals i locals hom determinaria la quantitat de diferents objectes exigida pel consum, i el valor relatiu de cada objecte en comparació amb els altres (el nombre d'obrers a emprar en les diferents branques de treball), en una paraula tot el que tendeixi a la producció i distribució social. Aquestes operacions es farien en una nació amb tan poc temps i amb tanta facilitat com s'efectuen, sota el règim actual, per una societat privada... Els individus s'agruparien en famílies, les famílies en municipis, com sota el règim actual... ni tan sols s'aboliria directament la distribució de la població en la ciutat i el camp, amb tot i com és de dolenta. En aquesta associació, cada individu continuaria fruint de la llibertat que posseeix actualment d'acumular tant com li plagui, i de fer, de les seves acumulacions, l'ús que cregui convenient...
”La nostra societat serà, per dir-ho així, una gran societat per accions, composta d'un nombre infinit de societats més petites també per accions, que treballaran totes, produiran i intercanviaran llurs productes sobre la base de la més perfecta igualtat... El nostre nou sistema de societat per accions, que no és més que una concessió feta a la societat actual per arribar al comunisme, estableix la forma de fer coexistir la propietat individual dels productes amb la propietat en comú de les forces productives, fa dependre la sort de cada individu de la seva pròpia activitat, i li concedeix una part igual en tots els avantatges atorgats per la naturalesa i el progrés de les arts. Per això, pot aplicar-se a la societat tal com existeix, i preparar-la per a transformacions ulteriors” (Bray, pàgines 158, 160, 162, 168, 194 i 199).
Sols unes paraules tenim a respondre a míster Bray que, malgrat nosaltres i a despit de nosaltres, resulta haver suplantat Proudhon, amb la petita diferència que míster Bray lluny de voler posseir la darrera paraula de la Humanitat, proposa solament les mesures que creu bones per a una època de transició entre la societat actual i el règim de comunitat.
Una hora de treball de Pere es canvia contra una hora de treball de Pau. Heus aquí l'axioma fonamental de Bray.
Suposem que Pere té dotze hores de treball i que Pau sols en té sis: llavors Pere sols podrà fer amb Pau un canvi de sis contra sis. Pere tindrà, doncs, com a conseqüència, sis hores de treball de sobra. ¿Què en farà d'aquestes sis hores de treball?
O no en farà res, és a dir que haurà treballat sis hores per a res, o estarà parat sis hores per posar-se en equilibri, o bé, i és el seu darrer recurs, donarà a Pau aquestes sis hores gratuïtament, ja que ell no n'ha de fer res.
Així, a fi de comptes, ¿què és el que Pere haurà guanyat sobre Pau? Hores de treball, no. Haurà guanyat hores de vagància: es veurà obligat a fer el gandul durant sis hores. I per què aquest nou dret de gandulejar sigui no sols fruit, sinó encara acceptat en la nova societat, cal que aquesta trobi la seva felicitat més alta en la peresa i que el treball li pesi com una cadena de la qual haurà d'alliberar-se costi el que costi. I encara, retornant al nostre exemple, si aquestes hores de vagància que Pere ha guanyat sobre Pau fossin un guany real. Però no; Pau, començant per no treballar més que sis hores per un treball regular i reglamentat, arriba al resultat que Pere sols obté començant per un excés de treball.
Cada un voldrà ésser Pau, i hi haurà competència per a conquistar la col·locació de Pau: competència de mandra.
I bé: el canvi de quantitats iguals de treball, ¿quin resultat ens ha donat? Sobreproducció, depreciació, excés de treball seguit de vaga forçosa, en fi, les relacions econòmiques tal com les veiem constituïdes en la societat actual, menys la competència de treball.
Però no, no ens enganyem. Hi haurà encara un altre recurs que podrà salvar la nostra societat, la societat dels Peres i dels Paus. Pere es menjarà tot sol el producte de les sis hores de treball que li queden. Però des del moment que no té res a canviar per haver produït, no té tampoc per què produir per a canviar, i tota la suposició d'una societat fundada sobre l'intercanvi i la divisió del treball cau per la base. Hom haurà salvat la igualtat dels intercanvis, pel mateix motiu que els canvis haura deixat d'existir. Pau i Pere acabaran a l'estat de Robinson. Ara bé, si hom suposa tots els membres de la societat treballadors immediats, l'intercanvi de quantitats iguals d'hores de treball només és possible a condició que hom hagi convingut per endavant el nombre d'hores que caldrà emprar en la producció material. Però un conveni d'aquesta naturalesa nega el canvi individual.
Arribarem encara a la mateixa conseqüència, si prenem per punt de partida no ja la distribució dels productes creats, sinó l'acte de la producció. En la gran indústria, Pere no és pas lliure de fixar per ell mateix el temps del seu treball, car el treball de Pere no és res sense el concurs de tots els Peres i de tots els Paus que integren el taller. És el que explica força bé la resistència obstinada que els comerciants anglesos oposaren al bill de les deu hores. És que sabien massa que una disminució de treball de dues hores acordada a les dones i als joves havia igualment d'interessar una disminució de temps de treball per als adults. Està en la naturalesa de la gran indústria que el temps de treball sigui igual per a tothom. El que és avui resultat del capital i de la competència dels obrers entre ells, serà demà, si abolim la relació del treball i el capital, la conseqüència d'un conveni basat en la relació de la suma de les forces productives amb la suma de les necessitats existents.
Però un tal conveni és la condemnació del canvi individual, i veus aquí encara arribats al nostre primer resultat.
En principi, no hi ha intercanvi dels productes, sinó intercanvi de treball que concorren a la producció. És del tipus d'intercanvi dels productes. En general, el tipus d'intercanvi dels productes. En general, el tipus d'intercanvi dels productes correspon al moder de producció. Canvieu aquesta última, i la primera es trobarà canviada com a conseqüència. Veiem així mateix en la història de la societat que el mode d'intercanviar els productes es regula d'acord amb el mode de produir-los. L'intercanvi individual correspon també a un mode de producció determinat que al seu torn respon a l'antagonisme de classes.
Però les consciències honrades tanquen els ulls davant d'aquesta evidència. En tant que un hom és burgès, no pot fer altrament que veure en aquesta relació d'antagonisme una relació d'harmonia i de justícia eterna, que no permet ningú de fer-se valer a expenses d'altri. Per al burgès, el canvi individual pot subsistir sense l'antagonisme de classe: per a ell són dues coses completament diferents. L'intercanvi individual, tal com se'l figura el burgès, està lluny d'assemblar-se a l'intercanvi individual tal com es practica.
Mr. Bray fa de la il·lusió del burgès honrat, l'ideal que ell voldria realitzar. Depurant l'intercanvi individual, desembarassant-lo de tot el que hi troba d'elements antagònics, creu trobar una relació “igualitària”, que voldria inculcar en la societat.
Mr. Bray no s'adona que aquesta relació igualitària, aquest ideal correctiu, que ell voldria aplicar al món, no és al seu torn altra cosa que el reflex del món actual i que és, per consegüent, totalment impossible de reconstituir la societat sobre una base que no és sinó la seva ombra embellida. A mesura que l'ombra pren cos, hom s'adona que aquest cos, lluny d'ésser la transfiguració somniada, és el cos actual de la societat (1).
(*). Nota de Friedrich Engels: Com és sabut, Ricardo determina el valor d'una mercaderia per mitjà de la “quantitat de treball necessària per a produir-la”. En tot mode de producció basat en la producció de mercaderies (també, doncs, en el capitalista) la forma d'intercanvi dominant comporta el que aquest valor no sigui expressable en termes de quantitat de treball, sinó de quantitat d'altres mercaderies. El valor d'una mercaderia expressat en un quantum d'una altra mercaderia (diner o no) és anomenat per Ricardo el seu valor relatiu.
(*). Nota d'Engels: L'afirmació segons la qual el preu “natural” és a dir, normal de la força de treball coincideix amb el mínimum del salari – és a dir, amb l'equivalent de valor dels mitjans de vida absolutament necessaris per a la vida i la reproducció del treballador –, va ésser mantinguda per primera vegada per mi en els Umrissen zu einer Kritik der Nationalökonomie (Deutsch-Französische Jahrbücher, París, 1844) i en la Lage der arbeitenden Klasse in England. Com hom pot apreciar, Marx havia acceptat aquesta afirmació en l'època de redacció del present escrit. Lassalle la prengué de nosaltres dos. El fet que existeixi una tendència real a aproximar-se al seu mínimum del salari fa falsa, però, l'afirmació que va fer. Car el fet que la força de treball, per regla general i per terme mitjà, es pagui per sota del seu valor, no pot pas canviar el seu valor. En El Capital Marx ha exposat correctament tant aquesta afirmació (secció: “Compra i venda de la força de treball”) així com (capítol XXIII “La llei universal de l'acumulació capitalista”) ha desenvolupat també les circumstàncies que porten a la producció capitalista a empènyer com més va més el preu de la força de treball per sota del seu valor.
(1). Com tota altra teoria, la de Bray ha trobat en el seus partidaris que s'han deixat enganyar per les aparences. Hom ha fundat a Londres, a Sheffield, a Leeds, i en moltes altres ciutats d'Anglaterra, “equitable – labour – exchange – bazars”. Aquest basars, després d'haver absorbit capitals considerables, han fet tots fallides escandaloses. Hom n'ha perdut la il·lusió per sempre. Avís al senyor Proudhon. (Anotació de Marx). Afegit d'Engels: Comés sabut, aquesta advertència no va arribar al cor de Proudhon. En l'any 1849 intentà ell mateix la realització d'un Banc de Canvi a París. Però l'experiència va fer aigües abans de posar-se en marxa: un processament de Proudhon precedí a la seguretat del seu derrumbament.
3. Aplicació de la llei de les proporcionalitats de valor.