Rosa Luxemburg: Introducció a l'economia política (1916)

1916-1917

5. Llei del salari

Totes les mercaderies s’intercanvien unes per altres segons el seu valor, és a dir segons el treball socialment necessari en elles contingut. Si els diners exerceix el paper d’intermediari, no per això s’altera en res aquest fonament de l’intercanvi de les mercaderies. Els diners no són més que l’expressió nua del treball social, i la quantitat de valor que conté cada mercaderia s’expressa en la quantitat de diners, per la qual es ven la mercaderia. Sobre la base d’aquesta llei del valor, regna en el mercat una perfecta igualtat entre les mercaderies i regnaria també plena igualtat entre els venedors de mercaderies si entre els milions de tipus diferents de mercaderies que arriben de totes parts al mercat per a ser intercanviades, no es trobés una única mercaderia de condició absolutament especial: la força de treball. Porten al mercat aquesta mercaderia aquells que no posseeixen mitjans de producció per a produir altres mercaderies. En una societat basada exclusivament en l’intercanvi de mercaderies com sabem, no s’obté res per una altra via que la de l’intercanvi. Qui no porta al mercat cap mercaderia no obté cap mitjà de vida. Ja hem vist que la mercaderia que cadascun porta al mercat constitueix l’únic títol que permet a aqueix home pretendre participació en la massa social de productes i, al mateix temps, forneix la mesura d’aquesta participació. Cadascun obté, en mercaderies que tria lliurement, tant de la massa del treball realitzat en la societat com treball socialment necessari lliura ell mateix en forma de qualsevol mercaderia. De manera que, per a poder viure, tots han de lliurar i vendre mercaderies. La producció i venda de mercaderies s’ha convertit en condició d’existència per a l’home. Però, per a produir qualsevol mercaderia, fan falta: mitjans de treball, instruments i objectes semblants, després matèries primeres i matèries auxiliars, així com un lloc de treball, un taller amb les condicions de treball requerides, com ara il·luminació, etc., i, finalment, una certa quantitat de mitjans de vida, per a poder sostenir-se durant la producció i fins a la venda de la mercaderia. Només unes poques mercaderies insignificants poden produir-se sense desembors per concepte de mitjans de producció: per exemple, els bolets i baies recol·lectats en el bosc, els mariscos que recol·lecten a la platja els habitants de les zones veïnes al mar. Però fins i tot per a açò continuen sent necessaris certs mitjans de producció com a cistelles i altres útils i, en tot cas, mitjans de vida que fan possible l’existència durant el treball. Però la major part de les mercaderies exigeixen, en tota societat amb producció mercantil desenvolupada, desembors de gran significació, a vegades enormes, en mitjans de producció. Qui no té aquests mitjans de producció i no està en condicions, doncs, de produir cap mercaderia, no té una altra sortida que emportar-se al mercat, a si mateix, és a dir portar la seua pròpia força de treball, com a mercaderia.

Com tota mercaderia, també la mercaderia força de treball té un valor determinat. Com sabem, el valor de cada mercaderia queda determinat per la quantitat de treball que cal per a produir-la. Per a produir la mercaderia força de treball, igualment, és necessària una quantitat determinada de treball, a saber el treball que produeix els mitjans de subsistència, l’aliment, les robes, etc., per al treballador. De manera que la força de treball de l’home val tant com treball és necessari per a mantenir-lo apte per a treballar, per a obtenir la seua força de treball. Així, el valor de la mercaderia força de treball està representat per la quantitat de treball que és necessària per a la producció dels mitjans de vida per al treballador. A més, com en el cas de qualsevol altra mercaderia, el valor de la força de treball es taxa en preu, és a dir en diners en el mercat. L’expressió en diners, és a dir el preu de la mercaderia força de treball, es denomina salari. En el cas de qualsevol altra mercaderia, el preu puja quan la demanda augmenta més ràpidament que l’oferta, i cau quan, al contrari, l’oferta de la mercaderia en qüestió supera la demanda. El mateix ocorre en relació amb la mercaderia força de treball: quan augmenta la demanda de treballadors, els salaris tendeixen en general a augmentar; si disminueix la demanda o el mercat es veu saturat per nous contingents de la mercaderia, els salaris presenten tendència a la caiguda. Finalment, com en el cas de qualsevol altra mercaderia, el valor de la força de treball, i per tant també el seu preu, en definitiva, creix si creix la quantitat de treball necessària per a la seua producció: en aquest cas si els mitjans de vida del treballador requereixen més treball per a ser produïts. I, al revés, tot estalvi en el treball necessari per a la producció dels mitjans de vida per al treballador, fa disminuir el valor de la força de treball, i per tant també el seu preu, és a dir el salari. “Reduïu els costos de producció dels barrets [va escriure David Ricardo en 1817] i el seu preu acabarà per descendir fins al seu nou preu natural, per més que la demanda es duplique triplique o quadruplique. Reduïu els costos de manutenció dels homes mitjançant la rebaixa del preu natural dels aliments i robes necessaris per a la vida, i veureu com cauen els salaris, encara que la demanda de treballadors cresca significativament.”

De manera que la mercaderia força de treball no es diferencia en el mercat, abans que res, de les altres mercaderies sinó pel fet que és inseparable del seu venedor, el treballador, i perquè, en virtut d’això, no admet esperar llargament un comprador, perquè llavors pereix junt amb el seu portador, el treballador, per falta de mitjans de vida, mentre que la majoria de les altres mercaderies poden aguantar sense detriment una espera més o menys llarga fins a la venda. Així la particularitat de la mercaderia força de treball no es manifesta encara en el mercat, on només exerceix un paper el valor de canvi. Aqueixa particularitat es troba en una altra part, en el valor d’ús d’aquesta mercaderia. Totes les mercaderies es compren per la utilitat que poden prestar en el seu ús. Les botes es compren per a servir com a calçat; una tassa es compra per a hi prendre te. Per a què pot servir una força de treball comprada? Evidentment per al treball. Però amb això no queda res dit. Els homes van poder i van haver de treballar en tots els temps des que hi ha la societat humana, i no obstant això passaren mil·lennis sencers en què la força de treball era totalment desconeguda com a mercaderia, com quelcom comprable. D’altra banda, si imaginem que l’home pogués produir els seus propis mitjans de subsistència només amb la seua plena força de treball, la compra de la força de treball i, per tant, la força de treball, com a mercaderia, no tindria sentit. Perquè si algú comprés i pagués una força de treball, després la fes treballar amb els seus propis mitjans de producció i, finalment, obtingués com a resultat només els mitjans de subsistència per al portador de la mercaderia que havia comprat, per al treballador, resultaria que el treballador obtindria simplement, mitjançant la venda de la seua força de treball, els mitjans de producció aliens per a treballar amb ells per a si. Es tractaria d’una operació tan sense sentit des de l’angle de l’intercanvi de mercaderies, com si algú comprés botes per a després tornar-les al sabater com a regal. Si la força humana de treball no admetés cap altre ús, no tindria cap utilitat per al seu comprador i, per tant, no podria aparèixer en el mercat com a mercaderia. Perquè només poden figurar com a mercaderies productes dotats de determinada utilitat. Així, doncs, perquè la força de treball aparega tan sols com a mercaderia no basta que l’home puga treballar si se li lliuren mitjans de producció, sinó que fa falta que puga treballar més del que és necessari per a la producció dels seus propis mitjans d’existència. Ha de poder treballar no sols per a la seua pròpia manutenció sinó també per a l’amo, comprador de la seua força de treball. Així, en el seu ús, és a dir en el treball, la força de treball ha de poder no sols reposar el seu propi preu, o siga el salari, sinó procurar encara, per damunt d’això, plus-treball al comprador. I, en efecte, la força de treball té també aquesta agradable propietat. Però, què significa això? És una espècie de propietat natural de l’home o del treballador que siga capaç de proporcionar plus-treball? En l’època en que els homes passaven anys per a fer una destral de pedra, necessitaven uns quants mesos per a fabricar un sol arc, o produïen foc fregant durant hores senceres dos trossos de fusta un contra l’altre, fins i tot el més viu i despietat dels empresaris no hauria pogut esprémer un home plus-treball. És, doncs, necessari un cert nivell de productivitat del treball humà perquè l’home puga lliurar plus-treball en general. És a dir que els instruments, l’habilitat, el saber de l’home, el seu domini de les forces naturals, han d’haver assolit ja un nivell suficient perquè la força d’un home puga produir no sols els mitjans de vida per a ell mateix sinó un poc més i, per tant, eventualment per a altres. Però aquesta perfecció dels instruments, el saber, aqueix un cert domini de la naturalesa, només s’obtenen mitjançant llargs mil·lennis de penosa experiència de la societat humana. La distància que hi ha entre els primers toscos instruments de pedra i el descobriment del foc, i les màquines de vapor i elèctriques d’avui, comporta tot el curs de desenvolupament social de la humanitat, desenvolupament que només va ser possible precisament dins de la societat, mitjançant la convivència i col·laboració socials dels homes. De manera que aqueixa productivitat que atorga a la força de treball de l’obrer actual l’agradable propietat de lliurar plus-treball, no és una particularitat de l’home donada per la naturalesa, fisiològica, sinó un fenomen social, fruit d’una llarga història de desenvolupament. El plus-treball de la mercaderia força de treball no és més que una altra expressió de la productivitat del treball social, que és capaç de mantenir molts homes mitjançant el treball d’un sol.

Però la productivitat del treball, especialment quan condicions naturals favorables la faciliten ja en nivells culturals primitius, no porta sempre i en totes parts a la venda de la força de treball i a la seua explotació capitalista. Traslladem-nos per un moment a les afavorides comarques tropicals d’Amèrica central i Sud-amèrica que, des del descobriment d’Amèrica fins a començaments del segle XIX, van ser colònies espanyoles, regions de clima càlid i sòl fèrtil on les bananes constitueixen l’aliment principal de la població. “Em pregunte [va escriure Humboldt] si existeix en algun racó de l’esfera terràqüia una altra planta, com el plàtan, que siga capaç de produir una quantitat tan enorme de matèria nutritiva en tan poca extensió de terreny.” “Mitja hectàrea de terra de bananers de la varietat major [calcula Humboldt] pot proporcionar aliment para més de 50 persones, mentre que a Europa la mateixa mitja hectàrea rendiria per any, amb collita óctuple, a penes 576 kg. De farina (quantitat que seria insuficient per a la manutenció de dues persones).” A més, el plàtan exigeix el mínim esforç a l’home, només necessita que es remoga lleugerament, una o dues vegades, la terra al voltant de les seues arrels. “Al peu de la Cordillera, en les valls humides de Veracruz, Valladolid i Guadalajara [diu després Humboldt] pot produir mitjans de vida per a una família sencera un home que dedica a això només dos dies de treball lleuger per setmana.” És evident que, en aquest cas, la productivitat del treball en si possibilita perfectament l’explotació, i un erudit d’autèntica ànima capitalista com Malthus, exclama fins amb llàgrimes, en descriure aquest paradís terrenal: “Que enormes recursos per a produir riqueses infinites!” El que significa, en altres termes: com de magníficament podria traure’s or d’aquests menjadors de bananes, per a actius empresaris, si es pogués fer treballar aquests ganduls. Però, què hem vist en la realitat? Els habitants de tan afavorides comarques ni pensaven a desllomar-se per a acumular diners, sinó que s’ocupaven un poc, ça i llà, dels arbres, assaborien les seues bananes, i passaven al sol el molt de temps lliure que tenien, i gaudien de la vida. Humboldt diu també, molt significativament: “A les colònies espanyoles se sent dir sovint que els habitants de la zona càlida no surten del seu estat d’apatia en què han viscut segles, fins que s’extirpen els plàtans per ordre del rei.” Aquesta (des del punt de vista europeu) anomenada “apatia” és, precisament, l’estat espiritual de tots els pobles que viuen encara d’acord amb les relacions del comunisme primitiu, en els quals la finalitat del treball humà és només la satisfacció de les necessitats naturals de l’home, i no l’acumulació de riqueses. Però mentre prevalen aquestes relacions no pot pensar-se, ni amb la més elevada productivitat del treball, en una explotació d’uns homes per altres, en la utilització de la força de treball humana per a la producció del plus-treball.

Però l’empresari modern no va ser el primer en descobrir aquesta propietat de la força humana de treball. En efecte, ja en èpoques antigues trobem l’explotació del plustreball per part d’homes ociosos. L’esclavitud en l’Antiguitat, així com la relació servil i la servitud de la gleva en l’Edat Mitja, descansen ambdues en la productivitat ja assolida, és a dir en l’aptitud del treball humà per a mantenir més d’una persona. Ambdues són formes distintes en què una classe de la societat trau avantatge d’aquesta productivitat, i es fa mantenir per l’altra classe. En aquest sentit, tant l’esclau antic com el serf medieval són avantpassats directes de l’obrer d’avui. Però ni en l’Antiguitat ni en l’Edat Mitja es va transformar la força de treball en mercaderia, malgrat la seua productivitat i la seua explotació. Allò de particular que té la relació actual entre el treballador assalariat i l’empresari, la diferència de l’esclavitud així com de la servitud és, abans que res, la llibertat personal del treballador. La venda de mercaderies és, en efecte, una operació privada de l’home, voluntària i basada en la plena llibertat individual. Un home que no és lliure no pot vendre la seua força de treball. Però, a més a més, és necessari, com a condició per a això, que el treballador no posseïsca mitjans de producció. Si els tingués, produiria mercaderies per si mateix i no alienaria la seua força de treball com a mercaderia. Així, el despreniment, la separació de la força de treball dels mitjans de producció és, junt amb la llibertat personal, la qual cosa fa avui una mercaderia de la força de treball. En l’economia esclavista la força de treball no està separada dels mitjans de producció; al contrari, constitueix ella mateixa un mitjà de producció i pertany com a propietat privada a l’amo, junt als instruments, les matèries primeres, etc. L’esclau és, ell mateix, part de la massa indiferenciada dels mitjans de producció de l’amo. En la relació servil la força de treball es troba directament encadenada al mitjà de producció; la gleva, no és més que un accessori del mitjà de producció. Els serveis i tributs no els atorguen persones, sinó la terra; si la parcel·la passa a noves mans treballadores mitjançant herència o d’una altra manera, passen amb ella, simultàniament, els tributs. Ara el treballador és personalment lliure, ni és propietat d’un altre ni està encadenat a mitjans de producció. Al contrari, els mitjans de producció estan en una mà, la força de treball en una altra, i ambdós propietaris es troben cara a cara, per cert com a homes autònoms i lliures, com a comprador i venedor (el capitalista com a comprador, el treballador com a venedor de la força de treball). Però tampoc la llibertat personal i la separació de la força de treball dels mitjans de producció, fins i tot amb elevada productivitat del treball, porten sempre al treball assalariat, a la venda de la força de treball. Hem vist un exemple d’açò en l’antiga Roma, després que la gran massa dels petits camperols foren expulsats de les seues parcel·les mitjançant la constitució de grans propietats nobles amb economia esclavista. Van continuar sent homes personalment lliures, però com que no tenien ja cap terra, per tant sense mitjans de producció, es van traslladar massivament del camp a Roma, com proletaris lliures. No obstant això, no podien vendre la seua força de treball, perquè no es trobarien compradors per a ella: els rics propietaris i capitalistes no necessitaven comprar força de treball, perquè es feien mantenir per braços esclaus. El treball esclau bastava aleshores plenament per a satisfer totes les necessitats dels propietaris de terres que feien fer qualsevol classe de coses. Però no podien aplicar força de treball més que per a la seua pròpia vida i el seu propi luxe, perquè l’objectiu de la producció esclavista era només el propi consum, no la venda de mercaderies. Per als proletaris romans, en conseqüència, estaven tancades totes les fonts de manutenció pel propi treball, i així no els va quedar un altre mitjà que viure de la mendicitat, de la mendicitat estatal, de distribucions periòdiques de mitjans de vida. De manera que en l’antiga Roma, en compte del treball assalariat, sorgí l’alimentació massiva dels homes lliures faltats de propietat a costa de l’estat. Açò va fer dir a l’economista francès Sismondi: en l’antiga Roma, la societat mantenia els seus proletaris, avui els proletaris mantenen la societat. Però si avui és possible el treball dels proletaris per a la manutenció pròpia i aliena, la venda de la seua força de treball, és perquè avui el treball lliure és la forma única i exclusiva de la producció i perquè aquesta, com a producció mercantil, no està dirigida justament al consum directe sinó a l’elaboració de productes per a la venda. L’esclavista comprava esclaus per a la seua pròpia comoditat i luxe; el senyor feudal espremia serveis i tributs als serfs amb la mateixa finalitat: per a viure dispendiosament amb tota la seua colla. L’empresari modern no fa produir als treballadors objectes d’alimentació, vestimenta i luxe per al seu propi ús, sinó que els fa produir mercaderies per a la venda, per a traure diners a canvi d’elles. I és justament aquest negoci allò que fa d’ell un capitalista, així com fa del treballador un obrer.

Veiem que el mer fet de la venda de la força de treball com a mercaderia assenyala tota una sèrie de condicions socials i històriques determinades. La mera aparició de la força de treball com a mercaderia en el mercat indica: 1) la llibertat personal dels treballadors; 2) la seua separació dels mitjans de producció, així com l’acumulació dels mitjans de producció en mans dels ociosos; 3) un alt nivell de productivitat del treball, és a dir la possibilitat de lliurar plus-treball; 4) la dominació general de l’economia mercantil, és a dir la creació del plus-treball en forma de mercaderies per a la venda, com a finalitat de la compra de la força de treball.

Exteriorment, des del punt de vista del mercat, la compra i la venda de la mercaderia força de treball és una operació completament comuna, de les que es produeixen milers a cada moment com una compra de botes o cebes. El valor de la mercaderia i les seues transformacions; el preu, i les seues oscil·lacions, la igualtat i independència del comprador i del venedor en el mercat, el caràcter voluntari de l’operació, tot és exactament igual que en qualsevol altra compravenda. Però el valor d’ús particular d’aquesta mercaderia, les circumstàncies particulars que són les úniques capaces de crear aquest valor d’ús, fan d’aquesta operació normal de l’univers mercantil, una relació social especial, completament nova. Vegem ara què es desenrotlla a partir d’aquesta operació de mercat.

L’empresari compra la força de treball i paga, com tot comprador, el seu valor (és a dir el seu cost de producció) en pagar al treballador, un preu que cobreix la seua manutenció. Però la força de treball comprada, amb els mitjans de producció utilitzats com a mitjana en la societat, és capaç de produir més que els seus simples costos de manutenció. Açò constitueix fins i tot, com sabem, una premissa de tota l’operació, perquè altrament no tindria sentit; en això consisteix el valor d’ús de la mercaderia força de treball, atès que el valor de les subsistències de la força de treball, com en el cas de tota altra mercaderia, està determinat per la quantitat de treball necessària per a produir-les, podem suposar que els aliments, les robes, etc., necessaris per a mantenir diàriament el treballador en condicions de treballar demanden, per exemple, sis hores de treball. El preu de la mercaderia força de treball, és a dir el salari, llavors ha de costar sis hores de treball en diners. Però el treballador treballa per al seu empresari no sis hores, sinó més temps, diguem-ne, per exemple, onze hores.

En aquestes onze hores, ha restituït a l’empresari, en les primeres sis, el salari rebut i, a més, li ha donat gratuïtament cinc hores més de treball. Així, la jornada de tot treballador consta, normalment i necessàriament, de dues parts: una pagada, en la que el treballador només restitueix el valor de les seues pròpies subsistències, en la que, per dir-ho així, treballa per a si mateix; i una no pagada, en la que fa treball gratuït, o plustreball per al capitalista.

Cosa semblant ocorria en les formes anteriors d’explotació social. En els temps de la servitud, el treball del serf per a si mateix i el seu treball per al senyor feudal estaven separats en el temps i en l’espai. El camperol sabia perfectament quan i quant treballava per a si i quan, i quant, per al manteniment del misericordiós senyor, noble o eclesiàstic. Treballava primer uns dies en el seu propi camp, després uns dies en el del senyor. O bé treballava al matí en el propi i a la vesprada en el del senyor, o bé treballava algunes setmanes seguides només en el propi, i després algunes setmanes en el del senyor. Així, per exemple, en una aldea de l’Abadia de Maurusmünster, a Alsàcia, el treball servil estava establert de la manera següent a meitat segle XII: des de la meitat d’abril fins a la meitat de maig cada llar camperola proporcionava la força d’un home per tres dies complets per setmana; des de maig fins al dia de Sant Joan una vesprada per setmana; des de Sant Joan fins a la sega del fenc dos dies per setmana; durant la collita tres vesprades per setmana i, des de Sant Martí fins a Nadal, tres dies complets per setmana. En la baixa Edat Mitjana, amb els progressos de la servitud, va créixer el treball per al senyor tan insistentment que prompte quasi tots els dies de la setmana i quasi totes les setmanes de l’any van arribar a correspondre a les corvée, i el camperol ja quasi no tenia temps per a conrear el seu propi camp. Però també llavors sabia perfectament que no treballava per a si, sinó per a altres. No era possible enganyar respecte d’això ni fins i tot el més ximple dels camperols.

En el modern treball assalariat, l’assumpte és completament distint. El treballador no crea en la primera part de la seua jornada objectes que necessita ell mateix: el seu aliment, robes, etc., per a produir després altres coses per a l’empresari. Al contrari, a la fàbrica, el treballador produeix durant tot el dia un mateix objecte i, per cert, predominantment un objecte que no necessita per al seu propi consum privat sinó en una mínima part o en absolut: plomes d’acer, cintes elàstiques o teixits de seda, o bé tubs de ferro colat. En el munt indiferenciat de plomes d’acer, cintes o teixits que ha creat durant el dia, cada peça té exactament el mateix aspecte que qualsevol altra, no es distingeix la menor diferència, si una part és treball retribuït o no retribuït, si una part és per al treballador, o una altra per a l’empresari. Al contrari, el producte en què el treballador bolca el seu treball no té per a ell cap utilitat, i cap partícula d’ell li pertany; tot el que produeix el treballador pertany a l’empresari. Aquí resideix una gran diferència exterior entre el treball assalariat i la servitud. El serf, en circumstàncies normals, tenia poc de temps per a treballar en el seu propi camp, i el treball que feia pel seu compte li pertanyia. En el cas del modern treballador assalariat, tot el seu producte pertany a l’empresari, i així és com sembla que el seu treball a la fàbrica no tingués res a veure amb el seu propi sosteniment. Ha rebut el seu salari i pot fer amb ell el que vullga. Per a això ha de treballar en el que l’empresari li indique, i tot allò que ell produeix pertany a l’empresari. Però la diferència, que és invisible per al treballador, es posa després perfectament de manifest en els comptes de l’empresari, quan aquest calcula els ingressos deguts a la producció dels seus obrers. Per al capitalista és la diferència entre la suma de diners que rep per la venda del producte i les seues despeses tant en concepte de mitjans de producció com en concepte de salaris dels seus obrers. Allò que li queda com a guany és precisament el valor creat pel treball no retribuït, és a dir la plusvàlua que han creat els treballadors. De manera que cada obrer produeix, encara que només produïsca cintes elàstiques, o teixit de seda, o tubs de ferro colat, abans que res el seu propi salari i, a més, plusvàlua gratuïta per al capitalista. Si, per exemple, ha teixit en 11 hores, 11 metres de teixit de seda, llavors 6 metres dels 11 contenen el valor del seu salari, i 5 són plusvàlua per a l’empresari.

Però la diferència entre el treball assalariat i el treball esclau o servil té conseqüències encara més importants. L’esclau i el camperol serf lliuraven el seu treball principalment per a les pròpies necessitats privades, per al consum del senyor. Creaven per al seu senyor objectes alimentaris i vestimenta, mobles, objectes de luxes, etc. Açò era el normal, almenys abans que l’esclavitud i la relació servil degeneraren davall la influència del comerç i entraren en decadència. Però la capacitat de consum de l’home, fins i tot el luxe en la seua vida privada, té determinats límits en cada època. Més que graners i estables replets, riques robes, una vida regalada per a si i per a tota la cort senyorial, cambres ricament decorades, més que tot això no podia necessitar l’antic esclavista o el noble medieval. Els objectes que serveixen per a l’ús diari no es poden guardar mai en quantitats massa grans, perquè sí s’espatllen: el gra es putrefacta fàcilment, o el devoren les rates i ratolins; la collita de fenc o de palla s’incendia fàcilment; les robes es danyen, etc. Els productes lactis, les verdures i fruites en general, són difícils de servar. Així, el consum tenia els seus límits naturals en l’economia esclavista com en la feudal, fins i tot amb la vida més regalada possible i, en conseqüència, tenia també els seus límits l’explotació normal de l’esclau i del camperol. Una altra cosa succeeix amb el modern empresari que compra la força de treball per a la producció de mercaderies. El que el treballador produeix a la fàbrica per a ell, és completament inútil, però igualment inútil per a l’empresari. Aquest fa produir a la força de treball comprada, no robes i aliments per a si, sinó qualsevol mercaderia que, per la seua banda, no necessita gens ni mica. Fa produir els teixits de seda, o tubs, o taüts, només per a desfer-se’n el més ràpidament possible, per a vendre’ls. Els fa produir per a fer-se amb diners amb la seua venda. I rep en diners, tant les seues despeses, que li són així restituïdes, com la plusvàlua regalada pels seus obrers. Tota l’operació l’efectua amb aquest fi, per a obtenir en diners el treball no pagat dels obrers. Però, com sabem, el diner és el mitjà de l’acumulació il·limitada de riquesa. En forma de diners, la riquesa no perd cap valor per causa del seu emmagatzemament, per molt perllongat que aquest siga; pel contrari, com veurem més endavant, la riquesa en forma de diners sembla fins i tot créixer pel simple emmagatzemament. I en forma de diners, la riquesa no coneix límits, pot créixer fins a l’infinit. En correspondència amb això, la fam de plus-treball del modern capitalista no coneix límits. Com més treball no retribuït s’arrenca als obrers, molt millor. Esprémer plusvàlua i, per cert, esprémer-la sense límit: heus ací la finalitat pròpia i el paper de la compra de la força de treball.

L’impuls natural del capitalista cap a la incrementació de la plusvàlua arrencada als obrers troba, abans que res, dues vies simples que, per així dir-ho, s’ofereixen soles, si considerem la composició de la jornada de treball. Hem vist que la jornada de cada treballador es compon normalment de dues parts: de la part en la qual l’obrer reposa el seu propi salari, i de l’altra part en la qual lliura treball no pagat, plusvàlua. De manera que, per a incrementar la segona porció tot el possible, l’empresari pot avançar en dues direccions: prolongant la jornada en el seu conjunt o abreujant la primera part, la part retribuïda de la jornada és a dir reduir el salari de l’obrer. En realitat el capitalista recorre simultàniament a ambdós mètodes i és per això que, en el sistema del treball assalariat, es verifica una permanent tendència doble: tant a la prolongació del temps de treball com a la reducció dels salaris.

Si el capitalista compra la mercaderia força de treball, la compra com ho fa amb qualsevol altra mercaderia, per tal que li siga útil. Tot comprador de mercaderies tracta d’obtenir el màxim ús de les seues mercaderies. Si, per exemple, comprem botes, volem usar-les tot el temps que siga possible. Tot l’ús, la utilitat sencera de la mercaderia, pertany al seu comprador. El capitalista, en haver comprat la força de treball, té, des del punt de vista de la compra de mercaderies, ple dret a exigir que la mercaderia comprada li servisca per tant de temps com siga possible i tant com es puga. Si ha pagat la força de treball per una setmana, li pertany el seu ús per una setmana i té, des del seu punt de vista, com a comprador, el dret a fer treballar l’obrer, si és possible, set vegades 24 hores a la setmana. Però, d’altra banda, l’obrer, com a venedor de la mercaderia, té un punt de vista completament invers. Clar que l’ús de la força de treball correspon al capitalista, però aquest troba els seus límits en la potència física i mental de l’obrer. Un cavall pot treballar sense deteriorar-se, dia rere dia, només vuit hores. Un home ha de tenir un cert temps per a menjar, vestir-se, descansar, etc., per a recuperar la seua força gastada en el treball. Si no el té, la seua força de treball no sols es consumeix sinó que es destrueix. El treball excessiu la debilita, i abreuja la vida de l’obrer. Si per un ús immoderat de la força de treball, el capitalista acurta la vida del treballador de dues setmanes en una setmana, és com si s’apropiés de tres setmanes pel salari d’una. Açò significa, des del mateix punt de vista del comerç de mercaderies, que el capitalista desposseeix l’obrer. De manera que el capitalista i l’obrer, en relació amb la durada de la jornada de treball, representen, ambdós al terreny del mercat de les mercaderies, dos punts de vista exactament contraposats, i la durada efectiva de la jornada, per consegüent, només es fixa a través de la lluita entre la classe capitalista i la classe obrera, com una relació de forces. La jornada de treball no té en si límits determinats; segons el temps i el lloc, trobem jornades de vuit, deu, dotze, catorze, setze, divuit hores. La durada de la jornada és objecte d’una lluita secular. En aquesta lluita distingim dos períodes importants. El primer comença ja a finals de l’Edat Mitjana, en el segle XIV, quan el capitalisme està donant just els seus primers, tímids passos, i començant a sacsar la cuirassa del reglament gremial. La jornada normal tradicional arribava, en el temps de floriment de l’artesania, a unes sis hores, a més de guardar-se plàcidament i cerimoniosament el temps dels menjars, el de son, de repòs, la tranquil·litat del diumenge i els dies festius. A l’antiga artesania, amb el seu lent mètode de treball, li bastava; als empresaris fabrils principiants, no. I així ve la primera llei de prolongació forçosa de la jornada que els capitalistes obtenen del govern. Des del segle XIV fins a les acaballes del XVII veiem en Anglaterra, França i Alemanya, lleis relatives a la jornada mínima, vertaderes prohibicions, per als treballadors i companys, de treballar menys que un cert nombre d’hores que eren, predominantment, dotze hores. La lluita contra la ganduleria dels treballadors constitueix la gran consigna des de l’Edat Mitjana fins entrat el segle XVIII. Però, a partir del moment en què es fallida la força de la vella artesania gremial, i el proletariat massiu, sense mitjans de producció, depèn simplement de la venda de la força de treball, quan van sorgir les grans manufactures amb la seua enfebrada producció en massa, es produeix un viratge. S’inicia una succió sobtada i il·limitada de treballadors de totes les edats i d’ambdós sexes, quedant segades com per una pesta, en pocs anys poblacions senceres de treballadors. Un diputat va declarar en 1863, al parlament anglès: “La indústria cotonera compta noranta anys [...] En tres generacions de la raça anglesa, ha engolit nou generacions d’obrers del cotó.” (Karl Marx, Das Kapital tom I, pàgina 229) I un escriptor burgès anglès, John Wade; escriu (a la seua obra sobre la Història de la classe mitjana i de la classe obrera) “La cobdícia dels fabricants i la seua crueltat en la persecució del guany no van ser inferiors a la crueltat dels espanyols respecte als indis d’Amèrica en la seua carrera de l’or. (Cf. Ibíd, pàgina 204) En Anglaterra, en certes branques industrials, com a la fabricació de randes, estaven empleats xiquets de 9 a 10 anys encara en els anys seixanta del segle XIX, des de les 2, les 3 i les quatre del matí fins a les 10, 11, i 12 de la nit. Són conegudes en Alemanya les condicions que prevalien fins fa poc, per exemple, en el tractament d’espills amb mercuri, i en els forns, que prevalen, encara avui per regla general, en la confecció, i en la indústria domiciliaria. Només la moderna indústria capitalista ha assolit la invenció del treball nocturn, totalment desconegut abans. En tots els estats anteriors de la societat la nit es considerava com a temps destinat per la naturalesa mateixa al repòs de l’home. L’empresa capitalista va descobrir que la plusvàlua espremuda als obrers a la nit, no es diferència en res de l’extreta durant el dia i va introduir els torns diürn i nocturn. De la mateixa manera el diumenge, que en l’Edat Mitjana era respectat estrictament per l’artesania gremial, fou sacrificat a la voracitat de la plusvàlua del capitalista i agregat als restants dies de treball. S’hi agregaren dotzenes de petites invencions per a la prolongació de la jornada: els menjars realitzats durant el treball sense pausa de cap tipus, la neteja de les màquines, no durant la jornada normal, sinó després de la seua terminació, és a dir durant el temps de repòs del treballador, etc. Aquesta pràctica dels capitalistes, que en les primeres dècades va regir amb tota llibertat i sense límits, va fer necessària una nova sèrie de lleis relatives a la jornada de treball, aquesta vegada no per a la prolongació forçosa, sinó per a la seua reducció. Les primeres prescripcions legals relatives a la jornada màxima no foren arrencades tant per la pressió dels obrers com pel simple instint de conservació de la societat capitalista. Les primeres dècades de manejos sense restriccions de la gran indústria, tingueren efectes tan destructius sobre la salut i les condicions de vida de les masses populars laborioses, van produir una mortaldat, i una morbiditat tan enormes, van deixar físicament lesionats i mentalment destrossats tants, determinaren tals epidèmies i tants casos d’ineptitud per al servei de les armes, que l’existència mateixa de la societat semblà amenaçada del mode més profund. Era evident que si l’estat no posava límit a l’afany natural de plusvàlua del capital, a la curta o a la llarga, aquest transformaria estats sencers en cementeris gegants en què només es veurien ossos d’obrers. Sense obrers, no hi ha explotació d’obrers. Així, en el seu propi interès, per a fer possible l’explotació en el futur, el capital va haver de posar alguns límits a l’explotació en el present. Les forces del poble s’hagueren de respectar quelcom per a assegurar la seua ulterior explotació. Va caldre passar d’una economia rapaç, malgastadora, a l’explotació racional. D’allí sorgiren les primeres lleis de jornada màxima, així com sorgeix tota reforma social burgesa. Tenim un equivalent d’això en les lleis de caça. Així com hi ha lleis que asseguren a les preses de caça major certs miraments perquè es reproduïsquen racionalment i puguen ser objecte de caça regular, així també la reforma social garanteix certs miraments amb la força de treball del proletariat perquè puga ser objecte d’explotació racional per part del capital. O, com diu Marx: la limitació del treball fabril fou imposada per la mateixa necessitat que obliga l’agricultor a abocar adob als camps. La legislació fabril naix en la dura lluita de dècades contra la resistència dels capitalistes individuals, pas a pas, inicialment per a xiquets i dones i en certes indústries. Va seguir França, on la revolució de febrer de 1848, davall la pressió inicial del victoriós proletariat de Paris, proclamà la jornada de dotze hores, la qual fou la primera llei general, referent a la jornada de treball de tots els obrers, incloent-hi els homes adults en totes les branques de treball. En els Estats Units s’inicià, immediatament després de la guerra civil de 1861, que va abolir l’esclavitud, un moviment general dels treballadors per la jornada de vuit hores que es va estendre al continent europeu. A Rússia van aparèixer les primeres lleis de protecció de dones i menors arran dels grans disturbis fabrils de 1882 al districte industrial de Moscou, i la jornada d’onze hores i mitja, per les primeres vagues generals dels 60.000 obrers tèxtils de Sant Petersburg en 1896 i 1897. Alemanya marxa actualment a la saga de tots els altres grans estats moderns, amb les seues lleis de protecció només per a dones i xiquets.

Fins aquí hem parlat només d’un aspecte del treball assalariat: del temps de treball, i ja en això veiem fins a quin punt la simple i senzilla operació mercantil de la compravenda de la força de treball ha portat aparellats fenòmens peculiars. Però és necessari utilitzar aquí les paraules de Marx: “Cal reconèixer que el nostre obrer no surt del procés de producció de la mateixa manera que hi entrà. En el mercat es va enfrontar, com a propietari de la mercaderia força de treball, a altres propietaris de mercaderies, propietari de mercaderies enfront de propietaris de mercaderies. El contracte pel qual va vendre al capitalista la seua força de treball demostrà acabadament que ell disposa lliurement de si mateix. Després de tancar tracte es descobreix que ell no era un agent lliure; que el temps pel qual és lliure de vendre la seua força de treball, és el temps pel qual està obligat a vendre-la; que, en realitat, el seu explotador no s’atura mentre queda un múscul, un nervi, una gota de sang que explotar. Per a ‘protegir-se’ de la serp dels seus mals, els obrers han d’apinyar els seus caps i arrencar com a classe una llei estatal, un prepotent obstacle social que els impedisca a ells mateixos vendre’s a si mateixos i als seus, per contracte voluntari amb el capital, per a la mort i l’esclavitud.”

Les lleis de protecció dels treballadors són, en realitat, el primer reconeixement oficial de la societat actual, que la igualtat i la llibertat formals que serveixen de base a la producció mercantil i a l’intercanvi, es frustren immediatament, esdevenen desigualtat i absència de llibertat, des que la força de treball apareix com a mercaderia en el mercat.

III

El segon mètode del capitalista per a incrementar la plusvàlua és la reducció del salari. El salari, com la jornada de treball, no té límits fixos. Abans que res: en parlar del salari, s’han de distingir els diners que rep l’obrer de l’empresari de la quantitat de mitjans de vida que n’obté a canvi. Si només sabem del salari d’un treballador que la seua suma és, per exemple, de dos marcs diaris, encara no en sabem res. Perquè amb els mateixos dos marcs es poden comprar molts menys mitjans de vida en temps de carestia que en temps de barator; la mateixa moneda de dos marcs comporta un nivell de vida distint en un país que en un altre, fins i tot un nivell distint en cada regió d’un mateix país. L’obrer pot rebre com a salari més diners que abans i, no obstant això, no viure millor sinó tan mal com abans, fins i tot pitjor que abans. El salari real és la suma de mitjans de vida que rep l’obrer, mentre que el salari en diners és només el salari nominal. Si el salari no és més que l’expressió monetària del valor de la força de treball, aquest valor consisteix en la quantitat de treball que s’empra en la producció dels mitjans de vida necessaris per a l’obrer. Però, què s’entén per “mitjans de vida necessaris”? Si abstraiem les diferències individuals entre un obrer i un altre, que no tenen aquí cap paper, la diferència de nivells de vida de la classe obrera en distints països i períodes, demostra que el concepte de “mitjans de vida necessaris” és molt variable i flexible. L’obrer anglès actual, millor remunerat, considera el consum diari de bistecs com a necessari per a la vida, mentre que el culí xinès viu amb un grapat d’arròs. Donada la flexibilitat del concepte de “mitjans de vida necessaris”, es desenrotlla entre capitalista i obrer, entorn de la magnitud del salari, una lluita semblant a la referent a la durada de la jornada. El capitalista s’até al seu punt de vista de comprador de la mercaderia quan argumenta: està molt bé, per cert, que jo haja de pagar la mercaderia força de treball pel seu valor, com tot comprador decent, però quin és el valor de la força de treball? Els mitjans de vida necessaris? Molt bé, done al meu obrer exactament allò que és necessari per a viure; ara bé, què és allò absolutament necessari per a mantenir en vida un home, ho diu en primer terme la ciència, la fisiologia, i en segon terme l’experiència general. I es comprèn per si mateix que jo lliure aquest mínim amb absoluta exactitud; perquè si donés una moneda de més, no seria un comprador decent sinó un ximple, un filantrop dels que fan regals de la seua butxaca a aquell a qui han comprat una mercaderia; tampoc regale una sola moneda al meu sabater ni a la meua cigarrera, i tracte de comprar les seues mercaderies tan barat com m’és possible. De la mateixa manera tracte de comprar la força de treball tan barata com és possible, i quedem perfectament en pau si done al meu obrer el mínim estricte que li permet seguir viu. El capitalista està perfectament en el seu dret des del punt de vista de la producció de mercaderies. Però no ho està menys l’obrer que, com a venedor de la mercaderia, replica: cert és que no puc pretendre més que el valor diari de la meua mercaderia força de treball. Però exigisc, justament, que em pagues vertaderament aquest valor complet. No pretenc més que els mitjans de vida necessaris. Però, quins són els mitjans de vida necessaris? Dius que la resposta la donen la fisiologia i l’experiència, que mostren què és allò que necessita mínimament una persona per a mantenir-se viva. Així suplantes el concepte “mitjans de vida necessaris” per la necessitat absoluta, fisiològica. Però açò s’oposa a la llei de l’intercanvi de mercaderies. Perquè saps tan bé com jo que el valor de tota mercaderia en el mercat es mesura pel treball socialment necessari per a la seua producció. Si el teu sabater et porta un parell de botes i exigeix per elles 20 marcs, perquè ha treballat per a produir-les quatre dies, tu li diràs: “aconseguisc botes com aquestes, de fàbrica, per només 12 marcs, perquè allí, a màquina en fan un parell en un dia. De manera que els seus quatre dies de treball (ja que ja és habitual produir les botes a màquina) no eren necessaris considerant l’assumpte socialment, encara que ho hagen sigut per a vostè perquè vostè no treballa amb màquines. Però no és culpa meua, i li pague només pel treball socialment necessari, és a dir 12 marcs”. Ja que procediries així en la compra de botes, en la compra de la meua mercaderia força de treball has de pagar-me també els costos socialment necessaris del seu manteniment. Ara bé, per a la meua vida és socialment necessari tot allò que, al nostre país i en els nostres dies, constitueix la manutenció habitual d’un home de la meua classe. En una paraula, has de donar-me no el mínim fisiològicament necessari, que em manté a penes en vida com a un animal, sinó el mínim socialment normal que m’assegure un nivell de vida habitual. Només així hauràs pagat el valor de la mercaderia com a comprador decent; en cas contrari la compres per menys del seu valor.

Veiem que l’obrer, des d’un punt de vista purament mercantil, té almenys tanta raó com el capitalista. Però només amb el temps arriba a fer valdre aquest punt de vista; perquè només pot fer-ho valdre com a classe social, és a dir com a conjunt, com a organització. Només amb el sorgiment dels sindicats i del partit obrer comença a assolir la venda de la seua força de treball pel seu valor, o siga el seu nivell de vida com a necessitat social i cultural. Abans que els sindicats s’inicien en un país, i abans que tinguen vigència en totes les branques de la indústria, resulta determinant, en canvi, per a la fixació de les salaris, la tendència dels capitalistes a reduir els mitjans de vida al mínim fisiològic, animal per així dir-ho, és a dir: a pagar la força de treball per davall del seu valor. Els temps de la dominació desenfrenada del capital, a la que encara no se li oposava cap resistència de la coalició i les organitzacions dels obrers, van portar a la mateixa degradació bàrbara de la classe obrera respecte als salaris, que respecte al temps de treball abans de la sanció de les lleis fabrils. Es tracta d’una croada del capital contra tot rastre de luxe, comoditat, benestar en la vida de l’obrer, fins i tot d’allò al que estava acostumat des dels temps de l’artesania i de l’economia camperola. Es tracta d’un esforç per a reduir el consum del treballador a una simple i tediosa absorció d’aliment, tal com s’enceba el bestiar o es lubrica la màquina. A més, els treballadors més endarrerits i menys exigents són presentats com a exemple i model als obrers millor situats. Aquesta croada contra el nivell de vida humà dels obrers s’inicià en Anglaterra, amb la indústria capitalista. Un autor anglès es lamentava d’aquesta manera al segle XVII: “Considere hom només la massa aborronadora d’articles superflus que consumeixen els nostres obrers manufacturers, com són: aiguardent, gin, te, sucre, fruites importades, cervesa forta, llenç estampat, rapè, tabac, etc.” Als obrers anglesos els posaven aleshores als francesos, holandesos, alemanys, com a exemple de sobrietat. Així va escriure un fabricant anglès: “El treball és un terç més barat a França que en Anglaterra: perquè els pobres (així s’anomenava els obrers) francesos treballen de valent i economitzen estrictament els aliments i robes, i els seus articles essencials de consum són el pa, les fruites, herbes, arrels, i peix sec; rares vegades mengen carn i, quan el blat està car, molt poc de pa.” Cap a l’inici del segle XIX un nord-americà, el comte Rumford, confeccionà especialment un llibre de cuina per a obrers amb receptes per a l’abaratiment de la seua alimentació. Aquest famós llibre, rebut amb gran entusiasme per la burgesia de diversos països, contenia, per exemple, una recepta que deia així: “Cinc lliures d’ordi, cinc lliures de dacsa, 30 centaus d’arengs, 10 centaus de sal, 10 centaus de vinagre, 20 centaus de pebre i herbes (total 2,08 marcs: dóna una sopa per a 64 persones i, donat el preu mitjà del gra, fins i tot es pot reduir el seu cost a menys de 3 centaus per cap.” Els treballadors de les mines de Sud-amèrica suporten potser la tasca diària més pesada del món, consistent a traure a la superfície a coll, des d’una profunditat de 450 peus, un pes de mineral de 180 a 200 lliures, i conta Justus Liebig que viuen només de pa i fesols. Ells preferirien alimentar-se de únicament de pa, però els seus patrons, que han descobert que amb pa no poden treballar tan dur, els tracten com a cavalls i els obliguen a menjar els fesols, perquè aquests afavoreixen el desenrotllament dels ossos. A França es produí, ja en l831, la primera revolta de fam dels obrers: la dels teixidors de la seda de Lyon. Davall el Segon Imperi, en els anys setanta, quan la vertadera indústria mecanitzada va fer la seua entrada a França, el capital celebrà les seues màximes orgies en la reducció dels salaris. Els empresaris sortiren de la ciutat al camp a la cerca de braços més barats. I hi foren tan lluny que va haver-hi dones que treballaven per un salari diari d’1 sou és a dir 4 fenigs. Clar que aquesta glòria no va durar molt, perquè semblants jornals, no podien bastar ni tan sols per a la vida animal. En Alemanya el capital va introduir condicions semblants primerament en la indústria tèxtil, on els salaris, reduïts fins i tot per davall del mínim fisiològic, van ocasionar en els anys quaranta els aixecaments de fam dels teixidors a Silèsia i en Bohèmia. Actualment, el mínim animal constitueix la regla dels salaris en tot arreu on el sindicat no exerceix la seua acció sobre el nivell de vida: entre els obrers rurals en Alemanya, en la confecció, en les diverses branques de la indústria domiciliària.

Formació de l’exèrcit de reserva

Quan la càrrega laboral s’agreuja i la reducció del nivell de vida dels treballadors arriba fins a nivells pròxims a la vida animal, i a vegades fins al mateix nivell, la moderna explotació capitalista s’iguala a la que es produïa en l’economia esclavista i en la servitud de la gleva, durant la pitjor degeneració d’aquestes dues formes d’economia, en el període en què s’acostaven a la seua caducitat. Però allò que ha portat exclusivament la producció capitalista de mercaderies, que era completament desconegut en totes les èpoques anteriors, és l’atur parcial i, per tant, el no-consum dels treballadors com a fenomen permanent, el que s’anomena exèrcit de reserva dels treballadors. La producció capitalista depèn del mercat i ha de seguir la demanda d’aquest. Però aquesta varia permanentment i engendra alternativament anys, temporades i mesos de bons i de mals negocis. El capital ha d’adaptar-s’hi constantment a aquest canvi de conjuntura i, en conseqüència, emprar ara més, ara menys obrers. De manera que, per tal de tenir en cada moment a la seua disposició el nombre necessari de força de treball per a fer front als moments de màximes exigències del mercat, ha de mantenir permanentment disponible, junt amb els obrers ocupats, un nombre considerable d’aturats en reserva. Els obrers aturats, com a tals, no reben cap salari, la seua força de treball no es compra, està simplement emmagatzemada; de manera que el no-consum d’una part de la classe obrera és part integrant essencial de la llei del salari de la producció capitalista. Al capital no li interessa en absolut com sostenen la seua vida aquests aturats, i rebutja tot intent de liquidar l’exèrcit de reserva com a quelcom que posa en perill els seus propis interessos vitals. La crisi cotonera anglesa de 1863 en proveí un notable exemple. Quan, per falta de cotó en brut nord-americà, les filatures i teixidures angleses van haver d’interrompre el seu funcionament sobtadament i, en conseqüència, quedà sense pa una massa d’un milió de treballadors, una part d’aquests aturats es va decidir a emigrar a Austràlia per a evitar la imminent mort per inanició. Van exigir del parlament anglès una assignació de 2 milions de lliures esterlines per a fer possible l’emigració de 50.000 obrers sense treball. Però els fabricants cotoners alçaren un cridòria d’indignació contra aquesta exigència dels obrers. La indústria no podria moure’s sense màquines i els treballadors són així mateix màquines, de manera que han d’estar disponibles. “El país” experimentaria una pèrdua de 4 milions de lliures esterlines si els famolencs aturats se n’anaren sobtadament. El parlament denegà, en conseqüència, el fons d’emigració, i els aturats van quedar encadenats a la seua famolenca misèria per a constituir la reserva necessària per al capital. Els capitalistes francesos van proveir un altre exemple notori en 1871. Quan, després de la caiguda de la Comuna, es va dur a terme la degolla dels treballadors de París, amb formes processals o sense elles, en tan enorme escala que foren assassinats deu mil proletaris, i per cert, els millors i més aptes, la flor de la classe obrera, enmig dels instints venjatius desencadenats sorgí entre els empresaris el temor que la manca de “braços” disponibles pogués danyar prompte el capital; en efecte, la indústria es trobava just llavors, després de finalitzada la guerra, davant un alça animada dels negocis. Molts empresaris parisencs s’entossudiren per això davant els tribunals, per a moderar les persecucions als lluitadors de la Comuna i salvar els braços obrers de la carnisseria de l’espasa, per a tornar-los al braç del capital.

L’exèrcit de reserva compleix una doble funció per al capital, primer, la de proveir la força de treball per a tota animació sobtada dels negocis, i segon la d’exercir, mitjançant la competència entre aturats, una pressió constant sobre els ocupats, i mantenir els seus salaris en un mínim.

Marx distingeix en l’exèrcit de reserva quatre capes diferents, la funció de les quals per al capital, i les condicions de vida de les quals, estan conformades de distinta manera. La capa superior està constituïda pels obrers industrials periòdicament aturats, que sempre existeixen en tots els oficis, fins i tot en els de millor situació. El seu personal es renova permanentment, perquè tot treballador està aturat en uns períodes i ocupat en altres; el seu nombre varia fortament segons la marxa dels negocis, es fa molt gran en els temps de crisi i petit en les bones conjuntures; però no s’esgota mai i, en general, creix en el curs del desenvolupament industrial. La segona capa, és el proletariat que flueix del camp a la ciutat, compost per treballadors no qualificats que es presenten en el mercat amb les exigències mínimes; no estan lligats a una branca determinada de treball quant a ser treballadors simples, i actuen com a reserva de totes elles esperant l’oportunitat de trobar feina. La tercera categoria és la dels proletaris més endarrerits, que no tenen cap treball regular i es troben permanentment cercant treballs ocasionals. Aquí s’observen la jornada de treball més prolongada i els salaris més baixos, raó per la qual aquesta capa és tan útil per al capital i tan indispensable com la capa del nivell més alt. Aquesta capa es recluta permanentment entre els supernumeraris de la indústria i l’agricultura, però especialment en la petita artesania arruïnada i en els oficis secundaris que es van extingint. Constitueix l’àmplia base de la indústria domiciliària i actua en general, per així dir-ho, entre bastidors, darrere de l’escenari oficial de la indústria. No presenta cap tendència a extingir-se sinó que, al contrari, creix tant pels èxits cada vegada majors de la indústria a la ciutat i el camp, com per una natalitat molt intensa.

Finalment, la quarta capa de l’exèrcit de reserva proletari consisteix en els directament miserables: els pobres en part aptes per al treball, que la indústria i el comerç empren en períodes de bona marxa dels negocis, sent expulsats en primer terme en períodes de crisi; en part ineptes per al treball; obrers envellits que la indústria ja no pot usar, vídues i orfes proletaris, xiquets miserables, víctimes espatllades i mutilades de la gran indústria, de la mineria, etc., i, finalment, els desacostumats al treball: vagabunds i semblants. Aquesta capa desemboca directament en el lumpenproletariat: delinqüents, prostitutes. El pauperisme, diu Marx, constitueix la casa d’invàlids de la classe obrera i el pes mort del seu exèrcit de reserva. La seua existència queda determinada tan necessàriament i ineluctablement per l’exèrcit de reserva, com aquest pel desenvolupament de la indústria. La pobresa i el lumpenproletariat estan entre les condicions d’existència del capitalisme i creixen amb ell: com major és la riquesa social, el capital en funcionament i la massa d’obrers empleats per ell, major també la capa d’aturats en reserva, l’exèrcit de reserva. Com major és l’exèrcit de reserva en relació amb la massa d’obrers ocupats, major és la capa inferior de pobresa, pauperisme i delicte. De manera que, junt al capital i la riquesa, creix igualment, de forma inevitable, la quantitat d’aturats faltats de salari i, amb ells, la capa dels Lasar de la classe obrera (la misèria oficial). Aquesta és, diu Marx, la llei absoluta i universal del desenvolupament capitalista.

Com hem dit, en totes les formes anteriors de societat era desconeguda la formació d’una capa permanent i creixent d’aturats. En la comunitat comunista primitiva, evidentment treballen tots mentre això era necessari per a la manutenció, en part per necessitat directa, en part sota pressió de l’autoritat moral i legal de la comunitat. Però, d’altra banda, tots els membres de la societat són proveïts dels mitjans de vida accessibles. El nivell de vida del grup comunista primitiu és sens dubte prou baix i simple. Però en la mesura que hi ha mitjans de vida, n’hi ha per a tots per igual, i és totalment desconeguda la pobresa en el sentit actual, la despulla dels mitjans disponibles en la societat. La tribu primitiva passa fam moltes vegades, o sovint, quan la persegueix la malvolença de les condicions naturals, però la seua escassetat és, en aquest cas, escassetat de la societat com a tal, sent impensable la carència en una part dels seus membres mentre una altra part està en l’abundància; perquè en la mesura que estan assegurats els mitjans de vida de la societat, està assegurada l’existència de cadascun dels seus membres.

Trobem el mateix en les societats esclavistes oriental i antiga. Per molt explotat que estigués l’esclau estatal egipci o l’esclau privat grec, per molt gran que fos l’abisme entre la seua mesquina subsistència i l’abundància en què vivia el seu amo, la seua vida estava assegurada, no obstant això, per la pròpia relació d’esclavitud. No es deixava que els esclaus periren d’inanició, de la mateixa manera que avui no es deixa perir el cavall o el bestiar. El mateix en les relacions servils medievals: l’encadenament dels camperols a la gleva i la ferma estructura de tot el sistema de dependència feudal, on cadascú havia de ser senyor d’altri, o servidor d’un senyor, o ambdues coses al mateix temps, atribuïa a cadascú lloc determinat. I per més espremuts que foren els serfs de la gleva, cap senyor tenia dret a tirar-los de la gleva, o siga desposseir-los dels seus mitjans de vida; al contrari, la relació servil obligava el senyor a auxiliar els pauperitzats camperols en cas de sinistres com ara incendi, inundació, pedra, etc. Cap a finals de l’Edat Mitjana, amb l’enfonsament del feudalisme i l’entrada en escena del capital modern, s’inicia l’expropiació dels camperols. Però en l’Edat Mitjana, per regla general, estava assegurada l’existència de la gran massa dels treballadors. Ja llavors es formà, no obstant això, un petit contingent de pobres i captaires a causa de les nombroses guerres, de pèrdues patrimonials individuals. Però la manutenció d’aquests pobres corresponia a la societat com a obligació. Ja l’emperador Carlemany determina detalladament en els seus Capitulares: “Pel que fa als captaires que vaguen pel país, volem que tots els nostres vassalls alimenten els pobres, ja siga en el domini que tenen concedit o a l’interior de les seues cases, sense permetre’ls anar a altres llocs a pidolar.” Més tard fou comesa especial dels monestirs albergar els pobres i proporcionar-los treball, si eren aptes per a ell. Així, en l’Edat Mitjana tota persona necessitada tenia assegurada l’acollida en qualsevol casa, l’alimentació dels miserables tenia el caràcter d’una obligació pura i simple i no portava aparellada el menyspreu que afecta el captaire d’avui.

La història del passat coneix només un cas en què una gran capa de la població fou privada d’ocupació i de pa. Es tracta del cas, ja esmentat, del camperolat de la Roma antiga, que fou expulsat de la terra i transformat en proletariat per al qual no quedava cap ocupació. Aquesta proletarització dels camperols era, per cert, una conseqüència lògica i necessària de la formació dels grans latifundis, així com de la difusió de l’economia esclavista. Però no era, en general, necessària per a l’existència de l’economia esclavista i de la gran propietat territorial. Pel contrari, el proletariat de Roma, aturat, era una desgràcia, una nova càrrega per a la societat, i la societat tractava d’impedir l’existència del proletariat i la seua pobresa per tots els mitjans al seu abast: mitjançant distribució periòdica de terra, mitjançant repartiment de mitjans de vida, mitjançant la regulació d’enormes importacions de grans i l’abaratiment artificial dels cereals. Finalment aquest gran proletariat de la Roma antiga fou mantingut, mal o bé, directament per l’estat.

La producció capitalista de mercaderies és, doncs, la primera forma d’economia en la història de la humanitat, en la qual l’atur i la indigència d’una capa gran i creixent de la població, i la directa pobresa sense esperança d’una altra capa igualment creixent, és no sols una conseqüència sinó també una necessitat, una condició de vida d’aquesta economia. La inseguretat de l’existència de tota la massa treballadora, la seua indigència periòdica, o la misèria pura i simple d’àmplies capes, són per primera vegada un fenomen normal en la societat. Els savis de la burgesia, que no poden imaginar cap forma de societat que no siga l’actual, estan tan penetrats per aquesta necessitat natural de la capa dels aturats i els sense pa, que la declaren llei natural deguda a la voluntat divina. L’anglès Malthus estructurà respecte d’això, al començament del segle XIX, la seua famosa teoria de la sobrepoblació, segons la qual la misèria sorgiria del mal costum que tindria la humanitat de multiplicar els seus fills més ràpidament que no els seus mitjans de subsistència.

Ara bé, com hem vist, no són sinó els simples efectes de la producció mercantil i de l’intercanvi de mercaderies els que porten a aquests resultats. Aquesta llei de la mercaderia, que formalment es basa en la igualtat i llibertat perfectes, dóna per resultat de forma completament mecànica, sense cap intervenció de la llei o de la violència, sinó amb fèrria necessitat, una desigualtat social tan marcada com no es conegué mai en el marc de totes les anteriors relacions socials basades en la dominació directa d’un home sobre els altres. Per, primera vegada la fam pura i simple es converteix en el fuet que assota diàriament la vida de la massa treballadora. I això també s’interpreta com una llei natural. El clergue anglicà Townsend va escriure ja en 1786: “Sembla una llei natural que els pobres són, fins a un cert punt, irreflexius, de tal manera que estan sempre per a complir les funcions més servils, brutes i comunes de la col·lectivitat. El fons de felicitat humana augmenta molt amb això, els més delicats queden alliberats del tràfec i poden dedicar-se sense destorb a assumptes més elevats, etc. La llei de pobres tendeix a destruir l’harmonia i bellesa, la simetria i l’ordre d’aquest sistema que Déu i la naturalesa han erigit en el món.”

“Els delicats”, que viuen a costa d’altres, ja han vist d’altra banda el dit de Déu i una llei natural en cadascuna de les formes de societat que els asseguraven els gaudis de la vida de l’explotador. Fins i tot ni els més grans esperits escapen a aquesta tergiversació històrica. Així, mil·lennis abans del clergue anglès, el gran pensador grec Aristòtil escrivia: “És la naturalesa mateixa que ha creat l’esclavitud. Els animals es divideixen en mascles i femelles. El mascle és un animal més perfecte, i exerceix la seua dominació; la femella és menys perfecta, i obeeix. De la mateixa manera, hi ha en el gènere humà individus que presenten tanta inferioritat respecte als altres, com el cos enfront de l’ànima o l’animal enfront de l’home; són homes que només serveixen per a treballs físics, i incapaços de realitzar qualque més perfecte. Aquests individus estan destinats per la naturalesa a l’esclavitud, perquè no hi ha per a ells res millor que obeir altres... Perquè, en definitiva, hi ha tanta diferència entre l’esclau i l’animal? Els seus treballs s’assemblen, només ens són útils pels seus cossos. Concloem, doncs, d’aquests principis, que la naturalesa ha creat uns homes per a la llibertat i d’altres per a l’esclavitud, i que, per tant, és correcte que l’esclau se sotmeta.” La “naturalesa”, a la que es fa responsable d’aquesta manera de tota forma d’explotació, hauria d’haver empitjorat molt amb el temps. Perquè si podria encara valdre la pena rebaixar una gran massa de poble a la ignomínia de l’esclavitud per a elevar sobre les seues esquenes un poble lliure de filòsofs i genis com ara Aristòtil, és poc fascinant, però, rebaixar, com es fa avui, milions de proletaris per a la cria de vulgars fabricants i grossos clergues.

Hem investigat fins aquí quin nivell de vida assegura l’economia mercantil capitalista a la classe obrera i les seues distintes capes. Però no sabem encara res amb exactitud sobre la relació d’aquest nivell de vida dels obrers amb la riquesa social en conjunt. Perquè els obrers poden, per exemple, tenir en un cas donat més mitjans de vida, alimentació més abundant, millors robes que abans, mentre que la riquesa de les altres classes ha crescut molt més ràpidament encara, amb la qual cosa s’hauria reduït la participació dels treballadors en el producte social. Així, doncs, el nivell de vida dels treballadors ha d’elevar-se en termes absoluts i disminuir en relació amb altres classes. El nivell de vida de cada persona i de cada classe només es pot jutjar correctament si se l’avalua en el marc de les condicions regnants en l’època i en comparació amb la resta d’estrats de la mateixa societat. El príncep d’una tribu de negres primitiva, semisalvatge o bàrbara, en Àfrica, té un nivell de vida inferior, és a dir un habitatge més senzill, pitjors robes, aliments més bastos que un obrer fabril mitjà en Alemanya. Però aquest príncep, en relació amb els mitjans i aspiracions de la seua tribu, viu “principescament”, mentre que l’obrer fabril en Alemanya, comparat amb el luxe de la rica burgesia i les necessitats pròpies dels nostres temps, viu de forma absolutament pobra. De manera, doncs que per tal d’avaluar correctament la situació dels obrers en la societat actual és necessari investigar no sols el salari absolut, és a dir la magnitud de salari en si, sinó també el salari relatiu, és a dir la participació que representa el salari de l’obrer en el producte total del seu treball. Hem suposat, en el nostre exemple precedent, que l’obrer reposa el seu salari, és a dir els seus mitjans de vida, en les primeres sis hores d’una jornada d’onze hores, i després crea plusvàlua per al capitalista, encara, durant cinc hores. En aquest exemple apliquem la hipòtesi que la producció de mitjans de vida per a l’obrer costa sis hores de treball. També hem vist que el capitalista tracta per tots els mitjans de reduir el nivell de vida de l’obrer per a incrementar al màxim el treball no retribuït, la plusvàlua. Però suposem que el nivell de vida de l’obrer no s’altere, és a dir, que estiga en condicions de fer-se sempre amb la mateixa quantitat d’aliments, robes, roba blanca, mobles; etc. Suposem, doncs, que el salari, considerat de forma absoluta, no disminuïsca. Però si la producció de tots aquests mitjans de vida s’ha abaratit a través de progressos produïts en la producció i ara requereix, per exemple, menys temps, ara l’obrer necessitarà menys temps per a reposar el seu salari. Suposem que la quantitat d’aliments, vestimenta, mobles, etc., que requereix diàriament l’obrer no requerisca ja sis hores de treball sinó només cinc. Llavors el treballador, en la seua jornada d’onze hores, no treballarà sis, sinó només cinc hores per a reposar el seu salari, i li quedaran sis hores senceres per a treballar gratuïtament per a la creació de plusvàlua per al capitalista. La participació de l’obrer en el seu producte s’ha reduït en una sisena part, la del capitalista ha augmentat en una cinquena part. Però amb això el salari absolut no s’ha reduït gens ni mica. Pot fins i tot resultar que s’eleve el nivell de vida dels treballadors, és a dir que augmenten els salaris absoluts, diguem-ne en un deu per cent i, per cert, no sols els salaris en diners sinó també els mitjans de vida real de l’obrer. Però si la productivitat del treball creix en un quinze per cent al mateix temps o poc després, llavors s’ha reduït en realitat la participació dels obrers en el producte, és a dir el seu salari relatiu, tot i que el salari absolut ha augmentat. Així, doncs, la participació de l’obrer en el producte depèn de la productivitat del treball. Com menor siga la quantitat de treball amb què es produïsquen els seus mitjans de vida, menor serà el seu salari relatiu. Si, a causa de progressos haguts en la fabricació, les camises que es posa, les botes, les gorres, es produeixen amb menys treball que abans, encara que ell puga fer-se amb el seu salari amb la mateixa quantitat de camises, botes i gorres, rep ara, no obstant això, una part menor de la riquesa social, del treball total de la societat. Però en el consum diari de l’obrer entren, en determinades quantitats, tots els productes i matèries primeres imaginables. Perquè no és només la fabricació de camises que abarateix les subsistències de l’obrer sinó també la fabricació cotonera que proveeix material per a les camises, i la indústria de les màquines que lliura les màquines de cosir, i la indústria que proporciona el filat. De la mateixa manera els mitjans de vida de l’obrer s’abarateixen no sols pels progressos que es produeixen en les activitats de forn, sinó també per l’agricultura americana que proveeix massivament els cereals, i els progressos del transport ferroviari i de navegació a vapor, que transporta els cereals d’Amèrica a Europa, etc. Cada progrés de la indústria, cada elevació de la productivitat del treball humà porta a què la manutenció vital dels obrers coste cada vegada menys treball. En conseqüència, l’obrer ha de dedicar una part cada vegada menor de la seua jornada a la reposició del seu salari, i es fa cada vegada major la part en la qual crea treball no retribuït, plusvàlua per al capitalista.

Ara bé, el progrés constant, incessant, de la tècnica és una necessitat, una condició de vida per als capitalistes. La concurrència entre els diversos empresaris obliga cadascun d’ells a produir els seus productes de la forma més barata possible, és a dir amb la màxima economia de treball humà. I, si un capitalista qualsevol ha introduït en la seua fàbrica un nou procediment, la mateixa concurrència obliga tots els altres empresaris de la mateixa branca a millorar igualment la tècnica per a no deixar-se eliminar del mercat. Açò s’expressa exteriorment de forma visible en la introducció general de la propulsió mecànica en compte de la propulsió manual i en la introducció cada vegada més ràpida de màquines noves i millorades en compte de les antigues. Els invents tècnics en tots els terrenys de la producció han esdevingut el pa de cada dia. Així, la revolució tècnica de tota la indústria, tant en la producció pròpiament dita, com en els mitjans de transport, constitueix un fenomen incessant, una llei vital de la producció capitalista de mercaderies. I tot progrés en la productivitat del treball es manifesta en la reducció de la quantitat de treball que és necessària per a la manutenció de l’obrer. La producció capitalista no pot avançar un pas sense reduir la participació dels obrers en el producte social. Amb cada innovació de la tècnica, amb cada millora en les màquines, amb cada aplicació nova del vapor i l’electricitat en la producció i en el transport, es redueix la participació dels obrers en el producte i augmenta la dels capitalistes. El salari relatiu cau més i més, irrefrenablement i ininterrompudament; la plusvàlua, és a dir la riquesa dels capitalistes, no retribuïda i espremuda als obrers, creix sempre més i més de la mateixa manera ininterrompuda i permanent.

També aquí veiem una diferència contundent entre la producció capitalista de mercaderies i totes les formes anteriors d’economia. En la societat comunista primitiva, com sabem, es distribueix el producte immediatament després de la producció, entre tots els treballadors, és a dir entre tots els membres, perquè no hi ha ociosos. Sota les relacions de servitud allò que és determinant no és la igualtat sinó l’explotació dels treballadors pels ociosos. Però no és la participació del treballador, del camperol serf, en el fruit del seu treball allò que es determina sinó que allò que es fixa, exactament, és la participació de l’explotador, del senyor, en la forma de serveis i tributs ben determinats que ell ha de rebre dels camperols. Allò que queda, per damunt d’ells, de temps de treball i de producte, constitueix la participació del camperol de tal manera que aquest, en circumstàncies normals, abans de l’explotació extrema de la servitud de la gleva, té, en un cert grau, la possibilitat d’incrementar la seua pròpia participació tesant les seues forces de treball. És cert que a mesura que avança l’Edat Mitjana aquesta participació del camperol es fa cada vegada menor en relació a les creixents exigències de la noblesa i del clero. Però en tota oportunitat es tracta de normes determinades, visibles i, tot i que arbitràries, eren fixades per homes, i per més que aquests homes fossen inhumans eren normes establertes que determinaven la participació del camperol serf i del seu explotador feudal en el producte. En conseqüència, el camperol medieval veu i sent amb tota exactitud quan se li carreguen pesos majors i pateix deterioració la seua pròpia participació. Per això és possible una lluita contra aquestes reduccions de la participació; i esclata realment, allí on és possible, com a lluita oberta del camperol explotat contra la reducció de la seua participació en el producte del seu treball. Sota determinades condicions, d’altra banda, aquesta lluita es veu fins i tot coronada per l’èxit: la llibertat de la burgesia urbana sorgí perquè els artesans, inicialment subjectes a servitud, s’anaren alliberant, gradualment, un a u, dels diversos serveis personals, i prestacions múltiples de l’època feudal, fins que van conquerir la resta (la plena llibertat personal de propietat) en lluita oberta.

En el sistema salarial no hi ha determinacions legals ni consuetudinàries, ni tampoc simplement violentes i arbitràries, relatives a la participació de l’obrer en el seu producte. Aquesta participació queda determinada pel nivell que presenta en un moment donat la productivitat del treball, per l’estat de la tècnica; no és cap arbitri dels explotadors, sinó el progrés de la tècnica, allò que redueix incessantment i despietadament la participació de l’obrer. Es tracta, doncs, d’un poder completament invisible, una acció simplement mecànica de la competència i de la producció de mercaderies, deixant-li una porció del seu producte cada vegada menor; un poder que exerceix la seua acció silenciosa, imperceptiblement, a esquenes dels obrers i contra el qual, en virtut d’això, és completament impossible lluitar. El paper personal de l’explotador és encara visible tractant-se del salari absolut, és a dir de les subsistències reals. Una reducció del salari, que determina una reducció del nivell real de vida dels obrers, constitueix un atemptat visible dels capitalistes contra els obrers i rep d’aquests generalment, allí on es fa sentir l’acció del sindicat, la resposta de la lluita immediata i, en cas de resultat favorable, ells ho impedeixen. En canvi, la disminució del salari relatiu s’efectua aparentment sense la menor participació personal del capitalista, i contra ella no tenen els treballadors cap possibilitat de lluita dins del sistema de salari, és a dir al terreny de la producció mercantil. Els treballadors no poden lluitar contra el progrés tècnic de la producció, contra els invents, la introducció de màquines, contra el vapor i l’electricitat, contra les millores dels mitjans de transport. Però els efectes de tots aquests avanços sobre el salari relatiu dels obrers, són el resultat mecànic de la producció mercantil i del caràcter mercantil de la força de treball. És per això que fins i tot els més forts sindicats són impotents contra aquesta tendència del salari relatiu a una caiguda ràpida. És per això que la lluita contra la caiguda del salari relatiu, comporta la lluita contra el caràcter de mercaderia de la força de treball, és a dir contra la producció capitalista en el seu conjunt. La lluita contra la caiguda del salari relatiu no és ja una lluita que es moga al terreny de l’economia mercantil sinó un assalt revolucionari, subversiu, contra l’existència d’aquesta economia, és el moviment socialista del proletariat.

D’ací la simpatia de la classe capitalista cap als sindicats (als que combaté feroçment en un principi) a partir de l’inici de la lluita socialista i en la mesura que els sindicats es deixen contraposar al socialisme. A França, totes les lluites dels obrers per l’adquisició del dret de coalició foren infructuoses fins als anys setanta, i els sindicats foren perseguits amb mesures draconianes. Però prompte, després que la insurrecció de la Comuna sumí tota la burgesia en una por frenètica davant l’espectre roig, es va iniciar un bolcada rotunda, brusca, de l’opinió pública. L’òrgan periodístic personal del president Gambetta, la République Française i tot el partit governant dels “republicans satisfets”, comencen a recolzar els sindicats, fins i tot a pregonar-los gelosament. Als obrers anglesos els posaven com a exemple, al començament del segle XIX, als sobris treballadors alemanys; avui, al contrari, a l’obrer alemany li presenten l’obrer anglès, el tradeunionista “cobdiciós”, menjador de bistecs, com a home exemplar digne d’imitació. Tan cert és que, fins i tot la lluita més enverinada per l’elevació del salari absolut dels obrers, li sembla a la burgesia una bagatel·la innòcua en comparació amb l’atemptat contra la llei sacrosanta del capitalisme que tendeix a una reducció permanent del salari relatiu.

Només sintetitzant totes les conseqüències exposades de la relació salarial, podem representar-nos la llei capitalista del salari que determina la situació material de l’obrer. Per a això cal diferenciar, abans que res, el salari absolut del salari relatiu. El salari absolut apareix en una forma doble: per un costat com una suma de diners, és a dir com a salari nominal, per un altre costat com una suma de mitjans d’existència que l’obrer pot aconseguir a canvi d’aquells diners, és a dir com a salari real. El salari monetari dels obrers pot romandre constant o fins i tot pujar, i el nivell de vida, és a dir el salari real, pot caure simultàniament. El salari real tendeix permanentment a reduir-se fins al mínim absolut, fins al mínim vital físic, és a dir que hi ha una tendència permanent del capital a pagar la força de treball per davall del seu valor. Només es crea un contrapès per a aquesta tendència del capital, mitjançant l’organització dels treballadors. La principal funció dels sindicats consisteix, per l’augment de les necessitats dels treballadors, per la seua elevació moral, en reemplaçar el mínim fisiològic pel mínim social, és a dir per un nivell de vida i de cultura determinats dels treballadors, per davall del qual els salaris no poden descendir sense provocar immediatament una lluita de la coalició, una resistència. La gran importància econòmica de la socialdemocràcia resideix en què, sacsant espiritualment i políticament les àmplies masses dels treballadors, eleva el seu nivell cultural i, amb això, les seues necessitats econòmiques. En convertir-se en hàbits de l’obrer, per exemple, abonar-se a un periòdic, comprar fullets, s’eleva en exacta correspondència amb això, el seu nivell econòmic de vida i, en conseqüència, els salaris. L’acció de la socialdemocràcia en aquest aspecte és de transcendència doble quan els sindicats d’un país determinat mantenen una aliança oberta amb la socialdemocràcia, perquè llavors l’antagonisme de les capes burgeses respecte de la socialdemocràcia les porta també a fundar sindicats rivals que, per la seua banda, porten l’acció educativa de l’organització i l’elevació del nivell cultural, a nous cercles del proletariat. Així veiem que, en Alemanya, a banda dels sindicats lliures, que es troben lligats a la socialdemocràcia, actuen nombroses organitzacions gremials cristianes, catòliques i liberals. Igualment, a França es funden el que s’anomena sindicats grocs, per a combatre els sindicats socialistes; a Rússia les explosions més vehements de les actuals vagues massives revolucionàries van procedir de sindicats “grocs’; devots del govern. En canvi en Anglaterra, on els sindicats es mantenen allunyats del socialisme, la burgesia no es molesta en portar ella mateixa, a les capes proletàries, la idea de la coalició.

De manera que el sindicat exerceix un paper orgànic indispensable en el modern sistema del salari. Només mitjançant el sindicat es col·loca la força de treball en condicions de vendre’s pel seu valor. Els sindicats no eradiquen la llei mercantil capitalista en relació amb la força de treball, com va suposar Lassalle erròniament sinó que, al contrari, només ells la fan realitat. El preu ruïnós pel qual el capitalista s’esforça permanentment en comprar la força de treball, es veu portat per l’acció sindical, més o menys, al preu real.

Però els sindicats exerceixen aquesta funció sota la pressió de les mecàniques lleis de la producció capitalista, en primer terme la de l’exèrcit de reserva d’obrers aturats i, en segon terme, la de la permanent alternança de l’elevació i la caiguda de la conjuntura. Ambdues lleis contenen l’acció dels sindicats dins de límits no superables. El constant canvi de la conjuntura industrial obliga els sindicats, en cada fase negativa, a defensar les velles conquestes enfront de nous atacs del capital, i en cada fase positiva a elevar novament, i només a través de la lluita, el nivell ara reduït del salari, al nivell corresponent a la situació favorable que es presenta. Així es col·loca als sindicats permanentment a la defensiva. L’exèrcit industrial de reserva d’aturats, limita l’acció dels sindicats, per així dir-ho, espacialment: a l’organització i a la seua influència és accessible només la capa superior dels obrers industrials millor situats, l’atur dels quals és només periòdic i, segons l’expressió de Marx, “fluid”. En canvi, la capa, inferior a aquella, dels ignorants proletaris agrícoles que flueixen permanentment del camp a la ciutat, així com de qualsevol classe d’oficis irregulars semiagraris com ara la fabricació de rajoles, la formació de terraplens, es presta ja molt menys per a l’organització sindical per les condicions espacials i temporals del seu tipus de treball, així com pel medi social en què es troba. Finalment, les àmplies capes inferiors de l’exèrcit de reserva: els aturats amb ocupació irregular, la indústria domiciliària, els pobres ocasionalment empleats, se sostrauen completament a l’organització. En general, com major és la indigència i l’opressió en una capa proletària donada, més reduïda és la possibilitat d’exercir influència sindical. Així, l’acció sindical té efectes molt febles en la profunditat del proletariat; forts en canvi en la seua amplària, és a dir, que tanmateix que els sindicats comprenguen només una part de la capa superior del proletariat, la seua influència s’estén a tota aquesta capa, perquè les conquestes beneficien tota la massa dels obrers ocupats en l’ofici corresponent. Per això l’acció sindical provoca una diferenciació major dins de la massa proletària, en sostreure de la misèria (en unir i consolidar les tropes d’avançada) la part superior dels obrers industrials, capaços d’organitzar-se. Amb això s’eixampla la bretxa entre la capa superior i les capes inferiors de la classe obrera. En cap país és tan ampla com en Anglaterra, on l’acció cultural complementària de la socialdemocràcia està absent de les capes inferiors, poc organitzables, mentre que en Alemanya, per exemple, cobra influència amb força.

En exposar les relacions salarials capitalistes és completament incorrecte considerar només els salaris efectivament pagats dels treballadors industrials empleats, la qual cosa ja és un costum, fins i tot entre els obrers, presa acríticament de la burgesia i dels seus escribes. Tot l’exèrcit de reserva dels aturats, des dels obrers qualificats transitòriament aturats fins als més pobres, i el pauperisme oficial, entra en la determinació de les relacions salarials com a factor de ple dret. Les capes més baixes de necessitats i marginats, d’ocupació insignificant o nul·la, no són una espècie d’excrescència que no integra la “societat oficial” com ho planteja, per descomptat, la burgesia, sinó que estan lligades per totes les anelles intermèdies de l’exèrcit de reserva, per llaços vius interns, amb la capa superior d’obrers industrials, col·locats en la millor posició. Aquest lligam intern es manifesta en xifres, en les successives ocasions en què creixen sobtadament les capes inferiors de l’exèrcit de reserva en períodes de deteriorament de la conjuntura, i, per la seua disminució, quan la conjuntura millora, es manifesta en la reducció relativa del nombre dels qui recorren al socors públic de pobres quan es desenrotlla la lluita de classes i, amb això, també s’eleva la consciència del proletariat. Tot obrer industrial espatllat en el treball o que té la desgràcia de complir els 60 anys, té 50 probabilitats entre 100 d’enfonsar-se en la capa inferior de la cruel misèria, en la “capa-Llàtzer”, del proletariat. De manera que la situació de les capes més baixes del proletariat es mou segons les mateixes lleis de la producció capitalista, s’amplia i s’estreny per elles, i junt amb l’àmplia capa dels obrers rurals, així com amb el seu exèrcit d’aturats i amb totes les capes des de la més alta fins a la més baixa, el proletariat constitueix un tot orgànic, una classe social, en les diverses gradacions de misèria i opressió de la qual pot captar-se correctament la llei capitalista del salari en el seu conjunt. Finalment, només es comprèn la meitat de la llei del salari quan es coneixen simplement els moviments del salari absolut. Amb la llei de la caiguda automàtica del salari relatiu, en raó del progrés de la productivitat del treball, es completa la llei capitalista del salari fins a adquirir la seua real transcendència.

Els fundadors francesos i anglesos de l’economia política burgesa efectuaren, ja en el segle XVIII, l’observació que els salaris dels obrers tendeixen com a mitjana a quedar-se en el mínim dels mitjans de vida necessaris. Però el mecanisme pel qual es regula aquest mínim salarial l’explicaren per les oscil·lacions de l’oferta de forces de treball a la cerca de treball. Quan els obrers aconsegueixen salaris superiors als absolutament necessaris per a viure, explicaven aquests erudits, llavors molts es casen i porten molts fills al món. Així se satura novament el mercat de treball de tal manera que supera àmpliament la demanda del capital. El capital pressiona llavors amb força els salaris cap avall, aprofitant la competència entre els obrers. Però quan els salaris no abasten per a les subsistències necessàries, moren obrers massivament, claregen les seues files fins a quedar tan pocs com pot utilitzar el capital, i amb això tornen a pujar els salaris. Aquest moviment pendular entre reproducció excessiva i mortalitat excessiva en la classe obrera porta permanentment els salaris novament cap al mínim de mitjans de vida. Aquesta teoria, que va regnar en l’economia política fins a la dècada del setanta, l’havia adoptada també Lassalle, anomenant-la la “llei de bronze”...

Avui, amb el ple desenvolupament de la producció capitalista, les debilitats d’aquesta teoria són evidents. Concretament, la gran indústria, donada la marxa enfebrada dels negocis i de la concurrència, no pot esperar, per a la reducció dels salaris, que els obrers, impulsats per l’abundància, accedisquen en nombre excessiu al matrimoni, porten després al món massa fills, fins que aquests xiquets cresquen i es presenten en el mercat del treball per a, per fi, provocar-hi la saturació desitjada. En correspondència amb el pols de la indústria, el moviment dels salaris no adopta el benigne ritme d’un pèndol les oscil·lacions del qual duren una generació, és a dir 25 anys cadascuna, sinó que els salaris segueixen un incessant moviment agitat de tal manera que, ni la classe obrera té possibilitats d’adaptar-se en la seua procreació al nivell dels salaris, ni la indústria pot posposar la seua demanda fins que la procreació dels obrers haja produït efecte. En segon lloc, el mercat de treball de la indústria no està determinat en absolut, en la seua magnitud, per la proliferació natural dels obrers, sinó per la permanent afluència dels nous contingents proletaris del camp, de les artesanies i de la petita indústria, així com de les pròpies dones i fills dels obrers. Justament, la saturació del mercat de treball, en forma d’exèrcit de reserva, constitueix un fenomen permanent i una condició de vida de la indústria moderna. Conseqüentment, no són els canvis en l’oferta de forces de treball, el moviment de la classe obrera, els determinants del nivell dels salaris, sinó els canvis en la demanda del capital, el moviment del capital. La força de treball està permanentment emmagatzemada com a mercaderia disponible en excés, i se la paga millor o pitjor segons convinga al capital beure-la en grans quantitats en una fase d’alta conjuntura o vomitar-la novament de forma massiva durant la crisi.

Així, doncs, el mecanisme de la llei del salari és completament diferent del que suposen l’economia política burgesa i Lassalle. El resultat, és a dir la conformació de les relacions salarials que en resulta, és encara pitjor que el que seria segons aquell antic punt de partida. La llei capitalista del salari no és, per cert, “de bronze”, sinó fins i tot més inexorable i cruel, perquè és una llei “elàstica” que tracta de reduir els salaris dels obrers ocupats al mínim, fent camejar simultàniament, entre el ser i el no ser, tota una gran capa d’aturats, sobre una corda fluixa prima i flexible.

El plantejament de la “llei de bronze del salari”, amb el seu caràcter d’agitació i subversió, només fou possible en els començaments de l’economia política burgesa, en els seus anys de joventut. A partir del moment en què Lassalle féu d’aquesta llei l’eix de la seua agitació en Alemanya, els economistes lacais de la burgesia s’afanyaren a abjurar de la llei de bronze, a declarar-la falsa, a condemnar-la com a teoria errònia. Tota una gossada de simples agents a sou dels fabricants com Faucher, Schultze de Delitzsch, Max Wirth, van iniciar una croada contra Lassalle i la llei de bronze del salari i, amb això, van macular imprudentment els seus propis antecessors: Adam Smith, Ricardo i d’altres grans creadors de l’economia política burgesa. Posteriorment, quan Marx va haver aclarit i demostrat en 1867 l’elasticitat de la llei capitalista del salari davall la influència de l’exèrcit industrial de reserva, els economistes burgesos emmudiren definitivament. Avui, la ciència professoral de la burgesia no té cap llei del salari, prefereix evitar tan espinós tema i declamar només una xerrameca incoherent sobre com de lamentable és l’atur i com de convenient els sindicats humils i moderats.

La mateixa comèdia en relació amb l’altra qüestió fonamental de l’economia política: com es forma, d’on prové, el guany del capitalista? Ja els fundadors de l’economia política van donar, en el segle XVIII, la primera resposta científica sobre la participació del capitalista, com sobre la participació de l’obrer, en la riquesa de la societat. Aquesta teoria fou enunciada en la seua forma més clara per David Ricardo, el qual agudament i lògicament explicà el guany dels capitalistes com el treball no retribuït del proletariat.

VII

Hem iniciat la nostra consideració de la llei del salari, amb la compra i la venda de la mercaderia força de treball. Però, per a això, ha d’haver-hi un proletari privat de mitjans de producció i un capitalista que els posseeix en escala suficient per a fundar una empresa moderna. D’on han arribat al mercat? En l’exposició anterior, enfocàvem només als productors de mercaderies, és a dir simples gents amb mitjans de producció propis que produïen mercaderies per si mateixos i les intercanviaven. ¿Com poden sorgir, amb intercanvi de valors iguals en mercaderies, capital per un costat i total carència de mitjans per l’altre costat? Ja hem vist que la compra de la mercaderia força de treball, fins i tot comprant-la per tot el seu valor, porta en el consum d’aquesta mercaderia a la formació de treball no retribuït o plusvàlua, és a dir de capital. Està clar que la formació de capital i de desigualtat es comprèn si tenim en compte el treball assalariat i els seus efectes. Però, per a això ha d’haver-hi prèviament capital i proletaris! Així, doncs, el problema té aquest enunciat: d’on, i com, van sorgir els primers proletaris i els primers capitalistes, com es va donar el primer salt de la producció simple de mercaderies a la producció capitalista. En altres termes, la pregunta s’enuncia així: com es realitzà la transició de la petita artesania medieval al capitalisme modern?

Respecte al sorgiment del primer proletariat modern, ens ofereix la resposta la història de la dissolució del feudalisme. Perquè el treballador es pogués presentar en el mercat com a obrer, havia d’haver assolit la llibertat personal. Així, doncs, la primera condició consistia en l’alliberament de la servitud de la gleva i la coerció gremial. Però també havia d’haver perdut tots els mitjans de producció. Açò es dugué a terme a través de la massiva “expulsió dels camperols”, mitjançant la qual la noblesa terratinent formà les seues possessions actuals al començament dels temps moderns. Els camperols foren simplement expulsats per milers de la terra que els pertanyia des de feia segles, i les parcel·les comunals camperoles foren incorporades a les terres senyorials. La noblesa anglesa, per exemple, ho va fer quan l’ampliació del comerç en l’Edat Mitjana i el floriment de les manufactures flamenques de la llana van determinar que la cria d’ovelles per a la indústria llanera es presentés com un negoci lucratiu. Per a transformar els camps en pastos per a ovelles, s’expulsà simplement els camperols de les seues cases i corrals. Aquesta “expulsió dels camperols” va durar en Anglaterra des del segle XV fins al segle XIX. Així, per exemple, encara en els anys 1814-1820 foren desallotjats de les possessions de la comtessa de Sutherland, almenys 15.000 habitants, cremades les seues aldees, transformats els seus camps en pastius i, a continuació, reemplaçats els camperols per 131.000 moltons. El fullet de Wolff Els mil milions de Silèsia dóna una idea del que es va fer en Alemanya, d’allò que féu concretament la noblesa prussiana, en aquesta violenta fabricació de proletaris “lliures” a partir de camperols desemparats. Els desemparats camperols, privats de mitjans de vida, no tenien una altra cosa que la llibertat, siga per a morir de fam, siga, lliures com eren, per a vendre’s per un salari de fam.