Rosa Luxemburg

INTRODUCCIÓ A L’ECONOMIA POLÍTICA

1916-1917

3. Història econòmica (II)

I

Examinem l’organització interna de la comunitat de marca germànica que és la que ha sigut millor estudiada.

Els germànics s’assentaven, com sabem, per tribus i clans. Al si de cada clan, cada pare de família rebia un terreny per a erigir sa casa i el corral. Després, un tros de terreny es consagrava al cultiu, i cada família rebia un lot. Segons el testimoni de Cèsar, al voltant del començament de l’era cristiana, una tribu d’alemanys (els sueus) conreava comunitàriament la terra sense distribuir-la prèviament entre les famílies, però la redistribució anual dels lots ja era una pràctica corrent en la generalitat dels pobles, particularment en temps de l’historiador romà Tàcit, és a dir en el segle II. En comarques aïllades, com en la comunitat Frickhofen, al districte de Nassau, encara en els segles XVII i XVIII eren comunes les redistribucions anuals. En el segle XIX encara eren habituals en algunes comunitats de Baviera i del Rin els sortejos de terra de conreu, encara que a intervals més llargs: cada 3, 4, 9, 12, 14, 18 anys. Aquests camps es van convertir definitivament en propietat privada cap a meitat del segle passat. També en algunes regions d’Escòcia han existit redistribucions de camps fins als temps més recents. Originàriament, tots els lots eren exactament iguals, i la seua extensió adaptada a les necessitats mitges d’una família, la fertilitat del sòl i la productivitat del treball. Comprenien, segons la qualitat de la terra, 15, 30, 40 o més jovades segons les diferents regions. En la major part d’Europa els lots van passar a ser camps hereditaris de les diverses famílies a través de redistribucions, cada vegada menys freqüents i finalment suprimides, ja en els segles V i VI. Però açò només afectà els camps de cultiu. La resta de la superfície: boscos, prats, aigües, així com els erms, quedava com a propietat indivisa de la marca. Amb allò que s’obtenia dels extensos boscos, per exemple, es feia front a les necessitats col·lectives i a les contribucions públiques, i la resta es dividia.

Els camps de pasturatge s’usaven en comú. Aquesta marca indivisa o dula es va mantenir molt de temps i existeix encara als Alps bavaresos, tirolesos i suïssos, en França (en la Vendée), en Noruega i Suècia.

Per tal de garantir una igualtat total en la distribució dels camps de cultiu, se’ls dividia en zones (anomenades Oesche o Gewanne) segons la seua qualitat i la seua posició i després se les seccionava en tantes franges estretes com membres de la marca hi havia amb dret. Si un d’ells dubtava d’haver rebut un lot igual als d’altres, podia en qualsevol moment exigir un nou mesurament de tota la terra, i es castigava a qui volgué impedir-ho.

Però, fins i tot quan les redistribucions i sortejos periòdics van caure completament en desús, el treball de tots els membres de la marca, encara als camps de cultiu, continuà sent íntegrament comunitari i regit per normes estrictes de la col·lectivitat. En primer lloc, en resultava per a tot posseïdor d’un tros de la terra de la marca l’obligació de treballar en general. Després, no bastava estar domiciliat en la marca per a ser un vertader membre.

Per a això, calia habitar en la marca i conrear per si mateix la seua terra. Qui durant una sèrie d’anys no conreava el seu lot el perdia sense més, i la marca podia atorgar-lo a un altre per al seu cultiu. A més, el treball mateix es feia sota la direcció de la comunitat. En els primers temps després de l’assentament dels alemanys, al centre de la vida econòmica es trobava la cria de bestiar, que es duia a terme en el prats comú, a càrrec de pastors comunals. S’utilitzaven per al pasturatge també les terres en guaret, així com els camps de labor després de la collita. D’aquí resulta que les èpoques de la sembra i la collita, la rotació dels conreus i el guaret per a cada porció de territori, es regulaven en comú, i tots havien de sotmetre’s a l’ordenament general. Cada zona es trobava rodejada per una tanca, tancada des de la sembra fins a la collita; la data de tancament i d’obertura de les zones estava determinada per a tota l’aldea. Cada zona es trobava a cura d’un supervisor, investit com a funcionari per la marca, que havia d’aplicar l’ordenament prescrit; el control de les zones va prendre la forma d’actes solemnes de tota l’aldea als que hom portava també els xiquets i se’ls feia fixar els límits en la memòria bufetejant-los perquè més tard pogueren prestar testimoni.

La cria de bestiar es duia a terme en comú; el pasturatge individual estava prohibit als membres de la marca. Tots els animals de l’aldea es distribuïen en ramats comunitaris segons l’espècie, cadascun d’ells amb els seus propis pastors d’aldea i un animal-guia, estava també prescrit que els ramats tingueren cascavells. Igualment, era comú a tots els membres el dret de caça i pesca en tota la superfície de la marca. Ningú estava autoritzat per a preparar trampes, ja foren llaços o clots, sense informar-ne els seus companys. Els metalls i altres objectes que es trobaven a la terra a una profunditat major que la que abasta la reixa de l’aladre, pertanyien també a la col·lectivitat i no a l’individu que els trobava. Cada marca havia de comptar amb els artesans necessaris, encara que cada família camperola elaborava per si mateixa la major part dels objectes d’ús diari. Es cuinava i s’elaborava la beguda a casa, així com es filava i es teixia. Però prompte s’havien especialitzat els artesans que elaboraven estris de cultiu. Així, en la marca forestal de Wolpe, en Baixa Saxònia, els membres devien “tenir en el bosc un home de cada ofici, perquè pogués fer amb fusta allò que urgís”.

En totes parts es prescrivia al cap d’artesans el tipus i la quantitat de fusta que podien usar, per a servar el bosc i fabricar només allò que és necessari per als membres de la marca. Els artesans rebien de la marca el que és necessari per a viure i, generalment, estaven en la mateixa situació que la massa dels restants camperols; no obstant això no tenien plenitud de drets en la marca (en part per ser gent errant, en part, el que en definitiva equival a l’anterior, perquè no es dedicaven a la producció agrària, la qual es trobava llavors al centre de la vida econòmica). La vida pública girava al seu voltant, així com els drets i obligacions de tots els membres de la marca. En virtut d’això, no qualsevol podia ingressar en la comunitat. Per a l’admissió d’estranys es requeria l’anuència unànime de tots els integrants, i ningú podia cedir el seu lot sinó a un membre de la comunitat, no a estranys, i això només davant el tribunal de la marca.

Al capdavant de la marca es trobava l’alcalde de l’aldea, anomenat “Dorfgraf” o “Schultheiss” o en altres llocs “Markmeister” o “Centener”. Era elegit pels altres membres de la comunitat. Aquesta designació no era només un honor, sinó que comportava una obligació per a l’elegit; si rebutjava la seua elecció era castigat. Amb el temps, aquest càrrec, en veritat, es faria hereditari al si de certes famílies, i aleshores només faltava un pas perquè, en raó del poder i els ingressos que conferia, esdevingués venal i transferible i així perdia, de forma general, el seu caràcter purament democràtic i electiu i es transformava en un instrument de dominació sobre la comunitat. Però en l’època d’apogeu de la marca, el cap no era una altra cosa que l’executor de la voluntat col·lectiva. Els assumptes comuns eren objecte de decisió de l’assemblea de tots els membres de la marca, s’hi resolien els desacords i s’imposaven les penes. Tot l’ordenament de les tasques agrícoles, els camins i les construccions, els conreus, la policia del camp i de l’aldea, es decidien per majoria en l’assemblea, i a aquesta es rendien també comptes mitjançant els “llibres de la comuna”. La justícia era exercida oralment i públicament pels membres presents davant el cap de la marca; només els membres de la marca podien estar presents en el tribunal, als estranys se’ls hi vedava l’accés. Els membres de la marca tenien l’obligació de servir-se mútuament de testimonis i prestar-se suport, així com, en general, tenien l’obligació d’ajudar-se fidelment i fraternalment en qualsevol dificultat, incendi o atac enemic. En l’exèrcit, els membres d’una marca constituïen una secció i combatien uns junts a altres. La marca sencera responia solidàriament pels crims o danys que ocorrien dins d’ella o que cometia un dels seus membres fora d’ella. Estaven obligats a hostatjar els viatgers i a socórrer els necessitats. Cada marca constituïa originàriament una comunitat religiosa i, des de la introducció del cristianisme (que va ocórrer molt tard, només en el segle IX entre alguns germànics i entre els saxons), una congregació. Finalment, la marca sostenia generalment un mestre per a tota la joventut de l’aldea.

És impossible imaginar-se quelcom al mateix temps més senzill i més harmònic que aquest sistema econòmic de l’antiga marca germànica. Tot el mecanisme de la vida social apareix amb absoluta claredat. Un pla estricte i una sòlida organització envolten aquí l’activitat de cadascun integrant-lo en el conjunt com una peça. El punt de partida i el fi de tota l’organització són les necessitats directes de la vida quotidiana i la seua satisfacció, parella per a tots. Tots treballen en comú per a tots i decideixen en comú sobretot. Però, ¿d’on prové i en què es basa aquesta organització i el poder de la col·lectivitat sobre els individus? No és una altra cosa que el comunisme en relació amb el sòl, és a dir la propietat comuna del principal mitjà de producció. Però els trets típics de l’organització econòmica del comunisme agrari es fan visibles al màxim si se’ls estudia comparativament sobre una base internacional, per a concebre-la com una força mundial de la producció, en la seua multiplicitat i flexibilitat històriques.

Passem a l’antic imperi inca a Sud-Amèrica. El territori d’aquest imperi, que comprèn les actuals repúbliques del Perú, Bolívia i Xile, són un territori de [3.364.600 quilòmetres quadrats] i una població actual de 12 milions d’habitants, era administrat, encara en l’època de la conquesta espanyola efectuada per Pizarro de la mateixa manera que durant els llargs segles anteriors. Abans que res hi trobem idèntics mecanismes que entre els antics germànics. Cada comunitat familiar, que és al mateix temps una companyia d’homes aptes per a prestar servei militar, rep determinat territori que li pertany i que, curiosament, té el mateix nom que entre els germànics: la marca. Del territori de la marca se separava la terra de cultiu se la dividia en lots que se sortejaven anualment entre les famílies abans de la sembra. Les dimensions del lot depenien de les de la família, és a dir de les seues necessitats. El lot més gran el rebia el cap d’aldea, el càrrec del qual ja havia passat d’electiu a hereditari en els temps de la formació de l’imperi incaic, és a dir al voltant dels segles X i XI. A Perú septentrional no conreava cada família individualment la seua parcel·la, sinó que treballaven en grups de deu sota la direcció d’un cap (mecanisme que existia, segons assenyalen certs fets, també entre els antics germànics). La colla de deu conreava successivament les parcel·les de tots els seus membres, sense excloure els absents que estaven prestant el servei de guerra o de tanda per als inques. Cada família rebia els fruits crescuts en la seua parcel·la. Només tenia dret a un lot de terra qui habitava en la marca i pertanyia al clan. Tots estaven obligats a conrear per si mateixos les seues pròpies parcel·les. Qui la deixava sense conrear durant una sèrie d’anys (a Mèxic tres anys) hi perdia el seu dret. Les parcel·les no es podien vendre ni obsequiar. Estava rigorosament prohibit abandonar la pròpia marca i establir-se en una marca estranya, la qual cosa es relacionava amb els forts llaços de sang dels clans pobletans. L’agricultura a les comarques costaneres, on només plou a intervals periòdics, exigí sempre irrigació artificial per canals construïts mitjançant el treball comunitari de tota la marca. Existien regles estrictes sobre l’ús de l’aigua i la seua distribució entre les diverses aldees, així com dins de cadascuna d’elles. Cada aldea tenia també “camps de pobres”, que conreaven tots els membres de la marca i les collites dels quals distribuïen els caps d’aldea entre els ancians, les viudes i la resta de necessitats. Tota la resta del territori, fora dels camps de cultiu, constituïa la marcapacha (territori comunal). En el part muntanyosa del país, on l’agricultura no prosperava, una modesta ramaderia, gairebé únicament de llames, era el fonament de l’existència dels habitants que, de tant en tant, portaven a la vall el seu producte principal (la llana) per a canviar-lo als agricultors per dacsa, pimentons i fesols. Allí, a la muntanya, en el temps de la conquesta, ja hi havia ramats privats i significatives diferències de fortuna. Un membre ordinari de la marca posseïa de 3 a 10 llames, mentre que un cacic principal podia posseir-ne de 50 a 100. El sòl, els boscos i els pastos hi constituïen també propietat comuna i, fora dels ramats privats, hi havia ramats d’aldea, que no podien dividir-se. En certes èpoques se sacrificava una part dels ramats comuns i es distribuïen entre les famílies la carn i la llana. No hi havia artesans especialistes, cada família fabricava a la llar tot allò que és necessari, però hi havia aldees que resultaven particularment hàbils en alguna activitat: tèxtil, terrisseria o el treball dels metalls. Al capdavant de cada aldea es trobaven caps inicialment electius, després hereditaris, que supervisaven els conreus, però el cap, en tota circumstància d’importància major, celebrava reunió amb l’assemblea dels majors d’edat que convocava mitjançant una trompeta de petxina.

Fins aquí, la comunitat de marca peruana antiga apareix com a còpia fidel de la germànica en tots els seus trets essencials. Però aquells aspectes que difereixen de la imatge típica que nosaltres coneixem, ens permeten penetrar millor la naturalesa d’aqueix sistema social. L’específic de l’antic imperi incaic és que es tractava d’una regió conquerida, en la que s’havia establert una dominació estrangera. Els conquistadors, els inques, pertanyien per cert, també a les tribus índies, però sotmeteren les pacífiques i sedentàries tribus quítxues precisament gràcies a l’aïllament en el qual aquestes vivien a les seues aldees, ocupant-se només de si mateixes, sense llaços que comprengueren territori major, sense interès per res del que es trobés o pogués ocórrer fora dels límits de la marca. Aquesta organització social, particularment en el grau màxim, que havia facilitat tant als inques la seua campanya de conquesta, va quedar en general intacta. Però els inques muntaren sobre ella un refinat sistema d’explotació econòmica i de dominació política. Cada marca conquerida havia de separar alguns terrenys com a “camps de l’inca” i “camps del Sol” que, certament, seguien pertanyent-li, però el producte dels quals es lliurava en espècie a la tribu dominant dels inques així com a la seua casta sacerdotal. Igualment, les marques muntanyeses criadores de bestiars havien de marcar una part dels ramats com “ramats del senyor” i reservats per al sobirà. El pasturatge d’aquests ramats, així com el cultiu dels camps de l’inca i dels sacerdots, era una obligació de tota la comunitat. Després, estaven també les tandes per al treball de les mines i les obres públiques, les obres de camins i ponts la direcció de les quals exercien els governants, un servei militar estrictament disciplinat, i finalment un tribut expressat en xicotes joves que els inques utilitzaven en part com a víctimes per a fins de culte, i en part com a concubines… Aquest sòlid sistema d’explotació, no obstant això, va deixar en el seu antic estat la vida interna de la marca, així com els seus mecanismes comunistes-democràtics. Les mateixes tandes i gabelles se suportaven com a càrregues comunes de les marques a la manera comunista. Però allò notable és que l’organització pobletana comunista no resultà simplement, com ja havia ocorregut tantes vegades en la història, base sòlida i resistent per a un sistema secular d’explotació i servitud, sinó que aquest sistema al seu torn estava organitzat també de mode comunista. Els inques, els quals s’havien instal·lat còmodament a coll de les tribus peruanes conquerides, vivien ells mateixos d’acord amb relacions de llinatge i en comunitat de marca. El seu capital, la ciutat del Cuzco no era una altra cosa que la reunió d’una dotzena i mitja d’habitatges massius cadascun dels quals servia d’allotjament a tot un clan amb un cementeri comú al seu interior i, en conseqüència, també un culte comú. Al voltant d’aquestes grans cases dels clans s’estenien els terrenys de marca dels clans incaics, amb boscos i pastius indivisos i camps de cultiu parcel·lats que, igualment, eren treballats comunitàriament. És a dir que, com a poble primitiu que eren, aquests explotadors i dominadors no havien renunciat encara al treball, i utilitzaven la seua posició de dominació només per a viure millor que els seus dominats i aportar al culte que practicaven víctimes més abundants. L’art modern de fer-se nodrir exclusivament pel treball aliè i fer de l’oci propi, atribut de la dominació, encara era estrany a l’essència d’aquesta organització social en què la propietat comuna i l’obligació general de treballar constituïen costums populars profundament arrelats. L’exercici de la dominació política també fou organitzat com a funció comuna de les famílies incaiques. Els administradors inques instal·lats a les províncies del Perú, el càrrec dels quals s’assemblava als residents holandesos de l’arxipèlag malai, eren tractats com a delegats dels seus clans en Cuzco, on retenien el seu domicili en els habitatges col·lectius, i participaven de la vida de la seua pròpia comunitat. Anualment, aquests delegats tornaven a Cuzco per a la festa de l’estiu a retre comptes de la seua administració i a celebrar la gran festa religiosa amb els altres membres de les seues tribus.

De manera que tenim davant nosaltres, en certa manera, dues classes socials superposades que, organitzades de mode comunista ambdues al seu interior, es trobaven, una respecte a l’altra, en una relació d’explotació i servitud. Aquest fenomen pot semblar inconcebible a primera vista per trobar-se en la més contundent contradicció amb els principis d’igualtat, fraternitat i democràcia que servien de base a la comunitat de marca. Però justament en açò tenim una eloqüent prova del poc que havien de veure, en la realitat, els mecanismes comunistes originaris amb els principis d’igualtat i llibertat generals dels homes. Aquests “principis”, almenys en la seua vigència general estesa pels països “civilitzats”, és a dir pels països de cultura capitalista, referits a l’“home” abstracte o siga a tots els homes, són només un producte tardà de la societat burgesa moderna, les revolucions de la qual (en Amèrica i França) els van proclamar per primera vegada. La societat comunista originària no coneixia cap principi generalitzat a tots els homes; la seua igualtat i solidaritat sorgia de les tradicions dels vincles sanguinis comuns i de la propietat comuna dels mitjans de producció. Fins on abastaven aquests vincles de sang i aquesta propietat, assolien també la igualtat de drets i la solidaritat dels interessos. Allò que se’n sortia d’aquests límits (que no anaven més enllà de l’espai comprès entre les quatre estaques de l’aldea o, com a màxim, del territori d’una tribu), era estrany i podia també, doncs, ser hostil. Les comunitats, basades interiorment en la solidaritat econòmica, mentre escalaven aquell antic escaló del desenvolupament de la producció i a causa de l’aridesa o esgotament de les fonts d’aliment, amb una població creixent, podien i havien de veure’s portades periòdicament a entrar en mortals conflictes d’interessos amb altres comunitats del mateix tipus; conflictes en els quals, la lluita bestial que és la guerra, havia de decidir; i el desenllaç d’aquesta era l’extermini d’una de les parts en la lluita o, molt més sovint, l’establiment d’una relació d’explotació. El fonament del comunisme originari no era el renunciament a fi de principis abstractes d’igualtat i llibertat, sinó la fèrria necessitat del desenvolupament primitiu de la cultura humana; era el desemparament dels homes enfront de la naturalesa externa que els imposava viure junts en unitats majors i treballar mancomunadament segons un pla, en la lluita per l’existència. Era el seu limitat grau de domini sobre la naturalesa allò que restringia el pla comú i el procediment comunitari en el treball a l’àmbit reduït dels prats naturals o dels camps al voltant de les aldees, i els feia completament inadequats per a una acció comuna en escala major. El primitiu estat en què es trobava l’agricultura no permetia llavors conreus majors que els d’una marca pobletana i, amb això, fixava límits molt estrets a la solidaritat d’interessos. I era, finalment, la mateixa insuficiència del desenvolupament de la productivitat del treball la que, al mateix temps, portava aparellada la periòdica contradicció d’interessos entre les diferents unitats socials i, amb això, plantejava la força bèstia com únic mitjà de resoldre aquesta contradicció. Així és com es feia la guerra com a mètode permanent de resolució de conflictes d’interessos entre comunitats socials, mètode que haurà de regnar fins que el màxim desenvolupament de la productivitat del treball, és a dir la dominació plena de la naturalesa pels homes, pose punt final a les seues contradiccions d’interessos materials. Però, si el xoc entre comunitats comunistes primitives era un fenomen permanent, el desenvolupament assolit en aqueixa època per la productivitat del treball determinava el resultat. Quan es tractava del conflicte entre dos pobles nòmades criadors de bestiar que havien desencadenat lluita per camps de pasturatge, només la violència pura i simple podia determinar qui hi restaria com a amo i qui hauria de ser expulsat a inhòspites i àrides comarques, o bé simplement exterminat. Però on l’agricultura havia prosperat fins a poder alimentar bé i de forma permanent la població sense requerir tota la força de treball i tota la durada de la vida, estava donada alhora la base necessària per a una explotació sistemàtica d’aquests agricultors per part de conquistadores estrangers. I així és com veiem sorgir tals relacions a Perú, on una comunitat comunista s’estableix com a explotadora d’una altra. Aquesta estructura peculiar de l’imperi inca és important perquè ens ofereix la clau per a comprendre tota una sèrie de formes semblants que existeixen en l’Antiguitat clàssica, concretament al llindar de la història grega. Si, per exemple, la història escrita ens forneix la breu informació que a l’illa de Creta dominada pels doris, els sotmesos havien de lliurar a la comunitat global tot el producte rendit pels seus camps de cultiu (deduïda la manutenció precisa per a ells i les seues famílies) amb el qual s’afrontava el cost dels dinars que els lliures (és a dir, els dominadors doris) celebraven en comú; o que a Esparta, també una comunitat dòria, hi havia “esclaus de l’estat” o ilotes que l’estat cedia a individus perquè conrearen els seus camps, aquestes relacions resulten inicialment un enigma. I un savi burgès com, per exemple, el professor de Heidelberg, Max Weber, planteja les hipòtesis més estranyes, des de l’angle de les relacions i els conceptes actuals, per a explicar aquestes curiositats de la historia. “Allí [a Esparta], la població subjugada rep el tracte d’esclaus de l’estat, les seues contribucions en espècie resolen la manutenció dels guerrers, en part en comú, i en part de manera que cada individu depèn del producte d’un cert tros de terra treballada per esclaus que li pertany en divers grau, i més tard cada vegada més hereditàriament. Reassignacions i noves distribucions d’aquests lots eren practicables també ja en temps històrics, i semblen haver-se produït. Naturalment, no es tracta de redistribucions de camps [“naturalment” un professor burgès no pot concedir que tal cosa ocórrega, mentre li siga donat negar-ho], en certa manera redistribucions d’un fons de renda. Criteris militars, especialment una política militar de poblament, decideixen sobre tots els detalls… El caràcter feudal urbà d’aquesta política es manifesta en forma característica en el fet que, en Cortyna, els camps dotats de serfs d’un home lliure són objecte d’aquell privilegi militarista: constitueixen el klaros, lligat a l’interès de la sustentació de la família guerrera. [Traduït, de la llengua professoral, a un llenguatge clar: els lots de terra de labor són propietat de tota la comunitat, no poden, doncs, vendre’s i tampoc ser dividits a la mort del seu propietari, la qual cosa el professor Weber conceptua en un altre passatge com una sàvia disposició “per a dificultar la dispersió dels patrimonis” i “per al manteniment del destí de classe dels guerrers”.] L’organització culmina en la institució de la taula comuna dels guerrers, a la manera d’un casella d’oficials, les “sisities”, i la instrucció en comú dels xiquets, com a cadets, per part de l’estat per a fer-ne guerrers.” (Handwörterbücher der Staatswissenschaften, tom I, Agrarverhältnisse im Altertum, 2a edició, pàgina 69). Amb el que els grecs dels temps heroics, d’Héctor i Aquil·les, queden transformats en fideïcomisos prussians i en casinos d’oficials amb les seues orgies i banquets “de classe”; i els florents joves i xicotes nus d’Esparta, que rebien instrucció popular comuna, es transformen en pensionistes d’un col·legi de cadets de Gross-Lichterfelde a la vora de Berlín, semblant a un presidi.

Per a qui coneix l’estructura interna de l’imperi incaic, les relacions amunt exposades no presenten dificultats. Són, sense cap mena de dubte, el producte de l’existència de deformacions socials comunistes, de les quals una és una societat agrària explotada per l’altra. Fins a quin punt s’ha mantingut el fonament comunista en els usos dels dominadors així com en la situació dels subjugats, depèn del grau de desenvolupament, de la durada, de les circumstàncies en què es desenrotlla aquest procés, tot això pot presentar tota una gamma de gradacions. L’imperi incaic, en què els dominadors treballen encara, i on la propietat del sòl del subjugat està encara intacta en conjunt i cada classe social està encara organitzada en si de mode tancat, pot ser considerat perfectament com la forma més originària de relacions d’explotació de tal espècie que, gràcies al grau de desenvolupament relativament primitiu de la cultura i a l’aïllament del país, es van poder servar durant segles. Mostren un estadi més avançat les dades referents a Creta, on la comunitat camperola subjugada havia de lliurar tot el producte del seu treball menys allò indispensable per a la seua manutenció i on, en conseqüència, la comunitat dominant no se sustentava pel seu propi treball als camps, sinó pels impostos de la comunitat de marca explotada, però encara els consumia internament de mode comunista. A Esparta trobem (un pas més enllà en l’evolució) que el sòl no és ja propietat de la comunitat subjugada sinó propietat de la comunitat dominant, i és redistribuït i sortejat a la manera de la comunitat de marca entre els membres d’aquesta. L’organització social dels subjugats ha sigut trencada per la pèrdua de la seua base, del dret de propietat sobre el sòl; són ells mateixos propietat de la comunitat dominant, la qual els lliura com a força de treball als diversos membres de la marca, junt amb els camps de cultiu, de manera comunista, “per mitjà de l’estat”. Els espartans dominants viuen ells mateixos encara emmarcats en relacions estrictes de comunitat de marca. I relacions semblants han d’haver tingut vigència, amb diferència de matisos, a Tessàlia, on els anteriors habitants, els penestes “gent pobra”, van ser sotmesos pels eolis; també en Bitínia, on els maroandins van ser posats en condició semblant, per tribus tràcies. Però l’existència parasitària porta inevitablement a la introducció del germen de la dissolució també en la comunitat dominant. Ja la conquesta i la necessitat de refermar l’explotació com a mecanisme permanent, porta a un fort exercici de l’activitat guerrera, cosa que veiem tant en l’estat incaic com en l’espartà. Amb açò queden posats els primers fonaments per a la desigualtat, per al desenvolupament de classes privilegiades, al si de la massa camperola originàriament igual i lliure. Ja no faltaven més que circumstàncies geogràfiques i historicoculturals propícies que, pel xoc amb pobles més civilitzats desperten necessitats més refinades i un intercanvi més animat, perquè la desigualtat progressés ràpidament també entre els dominadors, afeblís la solidaritat comunista i introduís la propietat privada amb la seua divisió en rics i pobres. Continua sent un exemple clàssic d’aquest procés els començaments de la història del món grec, després del seu xoc amb els pobles d’antiga cultura de l’Orient. En conseqüència, el resultat de la subjugació d’una societat comunista originària per una altra és, tard o d’hora, sempre el mateix: la fallida dels llaços socials comunistes tradicionals tant entre els dominadors com entre els dominats i el naixement d’una formació social completament nova en què la propietat privada, amb la desigualtat i l’explotació creant-se mútuament, arriben al món simultàniament. I així és com la història de l’antiga comunitat de marca, en l’Antiguitat clàssica, desemboca d’una banda, en l’antagonisme entre una massa de petits camperols endeutats i la noblesa que s’ha apropiat del servei de les armes, dels càrrecs públics, del comerç i de les terres comunitàries indivises com a gran propietat arrel, i, d’altra banda, en l’antagonisme entre el conjunt d’aquesta societat d’homes lliures i els explotats esclaus. Des d’aquelles formes múltiples de l’explotació, d’homes subjugats en la guerra per una comunitat, només mancava un pas per a la introducció d’esclaus obtinguts per compra dels individus. Aquest pas va ser accelerat a Grècia pel tràfic marítim i el comerç internacional amb les conseqüències que van tenir en els estats de la costa i de les illes. També Ciccotti distingeix dos tipus d’esclavitud: “La forma més antiga, significativa i difosa de submissió econòmica [diu] que trobem al llindar de la història grega, no és l’esclavitud sinó una forma de servitud, que quasi preferiria anomenar vassallatge.” Observava Teopomp: “Després dels tessalis i lacedemonis, van ser els bahots (habitants de l’illa de Quios, en Àsia Menor) els primers entre els hel·lens a utilitzar esclaus, però no els adquirien de la mateixa manera que aquells... Pot veure’s que els lacedemonis i tessalis van compondre la seua classe d’esclaus amb hel·lens que havien habitat abans que ells la terra que avui posseeixen, forçant a servir-los als aqueus, tessalis, perrebes i magnetos, cridant els subjugats ilotes i penestes. Els bahotes, en canvi, es procuraven bàrbars (no-grecs) com a esclaus i pagaven un preu per ells.” “I la base d’aquesta diferència [agrega Ciccottí amb raó] raïa en els distints graus de desenvolupament dels pobles del continent per un costat i dels pobles de les illes per l’altre. La falta absoluta o la insignificança de la riquesa acumulada, així com l’escàs desenvolupament del tràfic comercial, excloïen en un país una producció directa i creixent dels propietaris així com la utilització directa d’esclaus, portant en compte d’ells a la forma més rudimentària del tribut, a una divisió del treball i a una formació de classes tal, que va fer de la classe dominant un exèrcit en armes i de la dominada una classe d’agricultors.” (Ciccotti, Untergang der Sklaverei im Altertum, pàgines 37 i 38).

L’organització interna de l’estat incaic peruà ens ha descobert un important aspecte en el caràcter de la societat primitiva i, al mateix temps, ens ha revelat una de les formes de la seua declinació. Se’ns presentarà un altre viratge en els destins d’aquesta manera de societat en recórrer el pròxim capítol de la història dels indis del Perú, i d’altres colònies espanyoles d’Amèrica. Aquí ens trobem amb un mètode de conquesta completament nou, i desconegut per a la dominació incaica. La dominació dels espanyols, dels primers europeus en el Nou Món, va començar directament delmant sense misericòrdia la població subjugada. Segons alguns testimonis dels mateixos espanyols, el nombre d’indis exterminats per ells en pocs anys després del descobriment d’Amèrica assoleix 12 o 15 milions. “Ens trobem autoritzats a sostenir [diu Las Casas] que els espanyols, amb el seu monstruós i inhumà procedir, han anihilat 12 milions de persones, entre elles dones i xiquets; al meu parer personal [diu més endavant] el nombre d’indígenes als qui es va llevar la vida en aqueixos temps supera fins i tot els 15 milions.” (Brevísima relación de la destinación de los incas, Sevilla 1552, citat per Kovalevski.). “A l’illa d’Haití [diu Handelmann] el nombre d’indígenes trobats pels espanyols s’elevava a un milió, i en 1508 en quedaven només 60.000 i nou anys més tard només 14.000; de tal manera que els espanyols, per tal de tenir el nombre necessari de braços per al treball, van haver de tirar mà de la introducció d’indis des d’illes pròximes. Només en 1508 foren transportats a l’illa d’Haití, i convertits en esclaus, 40.000 indígenes de les illes Bahames.” (Heinrich Handelmann, Geschidite der Insel Haití, Kiel 1856, pàgina 6). Els espanyols van practicar la caça sistemàtica d’indis, la qual cosa ens queda descrita per un testimoni ocular i participant, l’italià Girolamo Benzoni. “En part per falta d’aliment i en part de pena per haver sigut separats dels seus pares, mares i fills [diu Benzoni després d’una cacera d’aqueix tipus realitzada a l’illa de Kumagna, en la que s’havien capturat 4.000 indis], la major part dels esclavitzats aborígens havien mort en viatge cap al port de Kumani. Cada vegada que alguns dels esclaus es trobaven impossibilitats per la fatiga de marxar tan ràpidament com els seus companys, els espanyols els enfilaven en els seus punyals per darrere, assassinant-los inhumanament, per por de que es quedaren enrere i pogueren atacar-los a traïció. Era un espectacle que partia el cor el d’aquests desgraciats sers, completament nus, extenuats, ferits i tan esgotats de fam, que a penes podien tenir-se dempeus. Portaven cadenes de ferro en el bescoll, les mans i els peus. No hi havia una sola xicota entre ells que no hagués sigut violada per aquells bandits (espanyols) els qui, en aquesta circumstància, es lliuraren a un llibertinatge tan fastiguejador que moltes d’elles quedaren per sempre completament corroïdes per la sífilis... Tots els aborígens esclavitzats són marcats amb un ferro al roig viu. Els capitans separen una part d’ells per a si, repartint els altres entre els soldats. Aquests se’ls disputen entre ells en el joc o els venen als colons espanyols. Els comerciants que han adquirit aquesta mercaderia a canvi de vi, farina, sucre i d’altres articles de necessitat quotidiana, transporten els esclaus a les parts de les colònies espanyoles on hi ha la major demanda. Durant el trasllat pereix una part d’aquests desgraciats a conseqüència de la manca d’aigua i de l’aire corromput dels bodegues, atès que els mercaders amuntonen tots els esclaus en els fons dels vaixells sense deixar-los lloc suficient perquè s’asseguen ni perquè puguen respirar.” (Storia del Mundo Nuovo di Girolamo Benzoni, Venècia 1565, citada per Kovalevski, pàgina 51). Però, per a estalviar-se inclusivament la fatiga de la caça dels indis i els costos de la seua adquisició per compra, els espanyols van introduir en les seues possessions de les Índies occidentals i al continent americà el sistema dels anomenats repartiments, és a dir de la divisió del territori. Totes les terres conquerides van ser dividides pels governadors en parts, els seus caps d’aldea, “cacics”, estaven senzillament obligats a lliurar als espanyols, com a esclaus, el nombre d’indígenes que aquests exigien. Cada colon espanyol rebia periòdicament del governador un nombre donat d’esclaus davall la condició “de cuidar de la seua conversió al cristianisme”. (Charleroix, Histoire de l’Isle Espagnole ou de St. Dominique, París 1730, I, 228, citada per Kovalevski, pàgina 50). Els maltractaments a què els colons sotmetien els esclaus anaven més enllà de tot el concebible. Fins i tot quan els mataven, açò constituïa un alliberament per als indis. “Els espanyols [diu un contemporani] forcen tots els indígenes per ells capturats a complir tasques fatigoses i extenuants a les mines, lluny de la seua pàtria i família i sota l’amenaça de permanents càstigs corporals. No cal estranyar-se que milers d’esclaus, que no veuen cap altra possibilitat d’escapar al seu ombriu destí, no sols posen fi violentament a la pròpia vida, penjant-se, ofegant-se o altrament, sinó que, a més, maten les seues dones i fills per a posar fi d’una vegada a la seua comuna situació de malaurança i desesperança. Per un altre costat les dones cerquen refugi al si de les seues mares per a avortar els seus fills, o defugen el comerç carnal amb els homes, ja que no volen donar a llum esclaus.” (Acosta, Historia natural y moral de las Indias, citada per Kovalevski, pàgina 52).

Finalment els colons van aconseguir, per intermedi del confessor de l’emperador, el devot Padre Carcía de Loyosa, obtenir del Habsburg Carles V un decret que declarava sumàriament els indis esclaus hereditaris dels colons espanyols. És cert que Benzoni pensa que el decret es referia només als caníbals caribs, però va ser interpretat i aplicat a tots els indis en general. Per a justificar la seua atrocitat, els colonitzadors espanyols van difondre planificadament els majors horrors sobre l’antropofàgia i la resta de vicis dels indis, de tal manera que, per exemple, un historiador francès contemporani. Marlyde Chatel; va poder escriure sobre ells en la seua Història general de les Índies occidentals (Paris 1569) el següent: “Déu els ha castigat amb l’esclavitud per la seua malícia i els seus vicis, perquè el mateix Cam no pecà contra son pare Noè en el mateix grau que els indis contra Déu nostre Senyor.” I no obstant això, al voltant de la mateixa època, va escriure un espanyol, Acosta, en la seua Historia natural y moral de las Indias, (Barcelona, 1591), referint-se als mateixos indis, que eren un “poble bondadós, sempre disposat a fer un favor als europeus, un poble de conducta tan innocent i sincera que una gent que no es trobés privada de totes les qualitats de la naturalesa humana no podria de cap manera tractar-lo altrament que amb tendresa i amor”.

És clar que va haver-hi també intents d’oposar-se als horrors que es cometien. En 1531 el papa Pau III va emetre una butlla en la qual declarava els indis pertanyents a l’espècie humana, i, en virtut d’això, lliures d’esclavitud. També el Consejo Imperial Español per a les Índies occidentals es pronuncià més tard contra l’esclavitud, amb la qual cosa els reiterats decrets palesen més bé el fracàs que la sinceritat d’aquests esforços.

El que va alliberar els indis de l’esclavitud no va ser ni la devota acció del clero catòlic ni les protestes dels reis espanyols sinó el simple fet que els indis, per la seua constitució física i espiritual, no eren aptes en absolut per al dur treball de l’esclavitud. Enfront d’aquesta descarnada impossibilitat van ser inútils, a la llarga, les majors crueltats dels espanyols; les indis queien com a mosques en l’esclavitud, fugien o se suïcidaven, en poques paraules el negoci es féu antieconòmic en alt grau i, tot just suspendre’s els infructuosos experiments que es realitzaven amb els indis, l’ardorós i infatigable defensor d’aquests, el bisbe Las Casas, va concebre la idea d’importar en compte dels febles indígenes, negres més robustos d’Àfrica. Aquest descobriment pràctic va tenir efectes més ràpids i enèrgics que tots els pamflets de Las Casas sobre les crueltats dels espanyols. Els indis es veieren alliberats de l’esclavitud després d’algunes dècades i començà l’esclavitud dels negres, que havia de durar quatre segles. A les acaballes del segle XVIII un honest alemany, el “bon vell Nettelbeck”, de Kalberg, capità d’un vaixell, va portar de Guinea a la Guaiana, en Sud-amèrica, on altres “bons prussians” explotaven plantacions, centenars d’esclaus negres que havia obtingut en Àfrica per mitjà d’intercanvi, junt amb altres mercaderies, i que mantenia amuntonats en els fons del vaixell exactament com els capitans espanyols del segle XVI. El progrés de la humanitària època de la Il·lustració es palesava en què Nettelbeck, per a evitar que estengueren entre ells la melancolia i la mort, feia ballar totes les nits als seus esclaus sobre coberta entre música i esclafits del fuet, la qual cosa no se’ls havia ocorregut, en la seua època, als toscos tractants espanyols. I a finals del segle XIX, en 1871, el noble David Livingstone, el qual havia passat a Àfrica 30 anys per a trobar les déus del Nil, escrivia en la seua famosa carta al nord-americà Gordon Bennett: “Si els meus descobriments sobre les relacions regnants en Udjidji posaren fi a l’espantosa tracta d’esclaus en Àfrica oriental, jo apreciaria aquest èxit més que els descobriments de totes les déus del Nil juntes. Al seu país l’esclavitud ha quedat completament abolida; done’ns la seua poderosa i generosa mà per a aconseguir-lo nosaltres també. Aquest bell país està com afectat per una plaga o per la maledicció de l’Altíssim…”

D’altra banda, la sort dels indis no quedà encara globalment millorada per aquesta peripècia. Només s’havia entronitzat un altre sistema de colonització en lloc de l’anterior. En compte dels repartimientos que estaven dirigits a l’esclavitud directa de la població, es van introduir les anomenades encomiendas. Amb això es reconeixia als aborígens, formalment, la seua llibertat personal i la plena propietat de la terra. Encara que els territoris van ser posats sota la direcció administrativa dels colonitzadors espanyols, abans que res dels descendents dels primers conquistadores, els qui en el seu caràcter d’encomenderos havien d’exercir tutela sobre els indis, declarats incapaços, i difondre entre ells el cristianisme. Per a cobrir els costos de la construcció d’esglésies per als indígenes així com en caràcter d’indemnització pels seus propis afanys en l’exercici de la tutela, els encomenderos rebien legalment el dret d’exigir de la població “copiosos impostos en moneda i en espècie”. Aquestes disposicions van bastar per a convertir promptament les comandes en un infern per als indis. Se’ls deixava la seua terra, com a propietat indivisa de les tribus. Per tal terra els espanyols entenien, o volien entendre, només, la terra de cultiu que es trobava davall l’aladre. Les terres no utilitzades, i fins i tot les faixes deixades en guaret van ser arrabassades pels espanyols que les consideraven “terra erma”. I això amb tanta meticulositat i desvergonyiment que Zurita escriu respecte d’això: “No hi ha una parcel·la de terra ni una granja que no haja sigut declarada propietat dels europeus sense cap preocupació pel menyscabament que això comporta per als drets de propietat dels indígenes els qui, d’aquesta manera, es veuen forçats a abandonar els terrenys que venien habitant des de temps remots. No és rar que se’ls prenguen terres conreades amb el pretext que les haurien sembrat amb la finalitat de dificultar l’apropiació d’elles pels europeus. Gràcies a aquest sistema, els espanyols han estès tant les seues propietats en algunes províncies que ja no queda als aborígens cap terra per a conrear.” (Zurita, pàgines 57-79; Kovalevski, 62). Al mateix temps els encomenderos espanyols augmentaren tan desvergonyidament els “copiosos” tributs, que els indis quedaren esclafats pel seu pes. “Tot el que posseeixen els indis [diu el mateix Zurita] no aconsegueix per a fer front als impostos amb què se’ls ha gravat. Es troben, entre els indis, molts la fortuna dels quals no aconsegueix tan sols a un pes, i que viuen del seu treball assalariat quotidià; d’aquesta manera, no els queden als infeliços ni tan sols mitjans suficients per a mantenir la seua família. Aquesta és la causa que tantes persones joves preferisquen el comerç carnal il·legítim al legítim, especialment quan els seus pares no disposen ni tan sols de quatre o cinc quinzets. Els indis difícilment poden permetre’s el luxe d’un vestit; molts que no tenen mitjans per a comprar-se roba, no poden permetre’s assistir al servei diví. No és estrany que la majoria d’ells caiga en la desesperació ja que no troben mitjà de proporcionar a la seua família l’aliment necessari... En els meus primers viatges vaig arribar a saber que molts indis s’havien penjat a causa de la desesperació després d’explicar a les seues dones i fills que ho feien en vista de la impossibilitat de pagar els impostos que se’ls exigien.” (Zurita, pàgina 329; Kovalevski, pàgina 63).

Finalment, per a complementar el saqueig del país i la pressió dels tributs, arribà el treball forçat. Al començament del segle XVII els espanyols tornen obertament al sistema formalment abandonat en el segle XVI. Certament, l’esclavitud per als indis ha quedat abolida, però ocupa el seu lloc un sistema peculiar de treball assalariat forçós que, en la seua essència, no es diferencia quasi en res d’aquella. Ja a meitat de segle XVI Zurita ens pinta de la manera següent la situació dels treballadors assalariats indis al servei dels espanyols: “En tot aquest temps, els indis no reben un altre aliment que pans de dacsa… L’encomendero els fa treballar del matí a la nit, deixant-los nus en les gelades matinal i vespertina, sota tempestats i tempestats sense proporcionar-los un altre menjar que pans mig podrits… Els indis passen la nit a l’aire lliure. Com el jornal només es paga en finalitzar el període de treball forçat, els indis no tenen mitjans per a comprar-se les robes d’abric necessàries. No és estrany que en semblants condicions el treball al servei dels encomenderos els resulte extenuant en alt grau i es puga considerar com una de les causes de la seua ràpida extinció.” (Zurita, XI, pàgina 295; Kovalevski, pàgina 65). Ara bé, aquest sistema de treball assalariat forçós va ser introduït per llei, de forma oficial i general, per la corona espanyola al començament del segle XVII. La llei addueix com a causa que els indis no volien treballar voluntàriament, mentre que les mines només es podien explotar molt deficientment fins i tot amb tots els negres disponibles. Les aldees índies es veuen subjectes llavors a l’obligació de proporcionar un nombre precís de treballadors (a Perú la setena part, en Nueva España el quatre per cent de la població), que són posats a mercè dels encomenderos. Les conseqüències mortals d’aquest sistema es palesen immediatament. En un memorial anònim dirigit a Felip IV, que es titula Informe sobre el peligroso estado en que se encuentra el Reino de Chile en los aspectos terrenal y espiritual, s’hi diu: “La causa coneguda de la ràpida disminució numèrica dels aborígens és el sistema de treball forçat a les mines i als camps dels encomenderos. Encara que els espanyols disposen d’un enorme nombre de negres, encara que han gravat els indis amb tributs incomparablement més alts que els que pagaven als seus cacics abans de la conquesta, consideren impossible tot i això abandonar el sistema del treball forçat.” (Citat per Kovalevski, pàgina 66). Els treballs forçats tenien com a conseqüència, a més a més, que els indis sovint no estigueren en condicions de conrear els seus camps, la qual cosa al seu torn proporcionava als espanyols un pretext per a arrabassar-los com a “terra erma”. La ruïna de l’agricultura índia va preparar, naturalment, el terreny per a la usura. “Davall els seus senyors aborígens [diu Zurita], els indis no van conèixer usurers.” Els espanyols els van fer conèixer a fons aquest bell producte de l’economia monetària i de la pressió fiscal. Consumits pels deutes, les terres dels indis que simplement no havien sigut robades pels espanyols, van passar massivament a mans de capitalistes espanyols, i la taxació d’aquestes terres constitueix de per si un capítol particular de la infàmia europea. El robatori de la terra, els tributs, el treball forçat i la usura es tanquen en un cercle de ferro que va destruir la comunitat de marca índia. L’ordre públic tradicional, els llaços socials usuals dels indis van ser dissolts per l’enfonsament del seu fonament econòmic: l’agricultura comunitària de marca. Per la seua banda, aquesta va ser portada a la ruïna, planificadament pels espanyols, a través de la descomposició de totes les autoritats tradicionals. Els caps d’aldea i els cacics de les tribus necessitaven, en efecte, ser confirmats pels encomenderos, circumstància que aquests utilitzaven per a col·locar en tals càrrecs les seues criatures, els subjectes més depravats de la societat índia. El sistemàtic esvalotament dels indis contra els seus cacics constituïa així mateix un mitjà pel qual els espanyols tenien predilecció. Amb el pretext de la cristiana intenció de protegir els aborígens de l’explotació dels seus cacics, els van declarar lliures de l’obligació de pagar els tributs tradicionals que devien a aquests cacics. “Els espanyols [diu Zurita] consideren, basant-se en el que actualment ocorre a Espanya, que els cacics saquegen les seues tribus, però són ells mateixos els qui tenen la responsabilitat de tals exaccions, perquè són ells mateixos, i no cap altre, els qui van llevar als anteriors cacics la seua posició i els seus ingressos reemplaçant-los per altres que es compten entre les seues creacions.” (Zurita, pàgina 87, citat per Kovalevski, pàgina 69). Així mateix, s’esforçaven per tal de forjar motins quan els caps d’aldea o els cacics de les tribus protestaven contra alienacions il·legals de terres a membres de la marca realitzades en benefici dels espanyols. El resultat van ser revoltes cròniques i una successió infinita de processos al voltant de vendes injustificades de terres entre els mateixos indígenes. A la ruïna, la fam i l’esclavitud s’hi afegia l’anarquia, completant l’infern que era la vida dels indis. El descarnat resum d’aquesta tutela hispanocristiana podia tancar-se en dues paraules: pas de la terra a mans dels espanyols i anihilament dels indis. “En tots els territoris espanyols de les Índies [diu Zurita] les tribus indígenes desapareixen totalment o bé queden reduïdes a un petit nombre, encara que algunes persones pretenen sostenir el contrari. Els aborígens abandonen els seus habitatges i terres, que han perdut per a ells el seu valor en virtut dels copiosos tributs en espècie i en moneda; van a altres països, errant sense parar d’una comarca a una altra, o s’oculten a les selves exposant-se a ser, tard o d’hora, víctimes de bèsties salvatges. Molts posen fi a la seua vida suïcidant-se, de tot això he tingut nombroses oportunitats de convèncer-me’n per observació personal o consultant els habitants del lloc.” (Zurita, pàgina 341) I mig segle més tard informa un altre alt funcionari del govern espanyol del Perú, Juan Orter de Cervantes: “La població aborigen de les colònies espanyoles es fa cada vegada menor, abandona els llocs on fins ara havia viscut, deixa la terra sense conrear, de tal manera que els espanyols només amb dificultat troben el nombre necessari d’agricultors i pastors. Els anomenats mitayos, tribu sense la qual és impossible el treball de les mines d’or i argent, abandonen completament les ciutats habitades per espanyols o, si s’hi queden, s’extingeixen amb sorprenent rapidesa.” (Memorial que presenta a su Magestad el licenciado Juan Orter de Cervantes, Abogado, Procurador general del Reyno del Perú y encomderos, sbre pedir remedio del danno y siminución de los indios, Anno MDCXIX, citat per Kovalevski, pàgina 61)

Causa realment admiració la fantàstica tenacitat del poble indi i dels mecanismes de la comunitat de marca, considerant que s’han servat restes d’ambdós, malgrat tot, fins al segle XIX.

La gran colònia anglesa de l’Índia ens mostra, davall un altre aspecte, els destins de l’antiga comunitat de marca. S’hi pot estudiar com en cap altre racó de la terra tot un mostrari de les formes més diverses de la propietat de la terra que, com la carta del firmament de Herschel, constitueix una història de mil·lennis projectada sobre una superfície plana. Comunitat pobletana junt a comunitats de llinatge, redistribucions periòdiques de parcel·les de terra iguals junt a la retenció vitalícia de parcel·les desiguals, treball comunitari de la terra junt a l’empresa individual privada, igualtat de drets de tots els habitants de l’aldea quant a les terres comunals junt als privilegis de certs grups i, finalment, junt a totes aquestes formes de propietat comuna, la propietat privada pura de la terra i aquesta mateixa en forma de minifundis camperols, breus arrendaments i enormes latifundis (tot açò podia estudiar-se en grandària natural a l’Índia fa pocs decennis encara). Que la comunitat de marca és a l’Índia una organització antiquíssima, ho mostren les fonts jurídiques índies; així, el més antic dret consuetudinari codificat, el Manu, del segle IX a.C., conté nombroses disposicions sobre qüestions de límits entre les marques sobre la marca indivisa, sobre nous assentaments d’aldees germanes sobre terres indivises de marques més antigues. Aqueix codi només coneix la propietat basada en el treball propi; encara esmenta l’artesania com a ocupació secundària respecte a l’agricultura; cerca acabar amb el poder econòmic dels bramans, és a dir dels sacerdots, en permetre que se’ls obsequien només béns mobles. Els que serien més tard prínceps autòctons, els rajàs, hi figuren encara com a grans caps electius. També els codis posteriors, corresponents al segle V, el Iatxnavalkia i el Narada, reconeixen els llaços de llinatge com l’organització social, i el poder públic així com l’administració de justícia, es troba aquí en mans de l’assemblea dels membres de la marca. Aquesta responia solidàriament pels delictes i crims dels individus. Al capdavant de l’aldea es troba el cap electiu. Ambdós codis aconsellen elegir per a aquests càrrecs els membres més rectes, bons i amants de la llibertat, i prestar-los obediència incondicional. El llibre Narada distingeix dues classes de comunitats de marca: els “parents” és a dir comunitats basades en el llinatge i els “veïns”, és a dir comunitats veïnals, com a unitats locals de gent no emparentada entre si. Però ambdós codis reconeixen la propietat només sobre la base del treball personal; un camp abandonat pertany a aquell que es posa a treballar-lo, la propietat legítima no es reconeix fins i tot al cap de tres generacions a menys que el treball propi hi estiga lligat. De manera que, fins aquí veiem entre el poble indi encara els mateixos vincles socials i relacions econòmiques primitives que van caracteritzar la seua vida durant mil·lennis al territori de l’Indus i, després, en l’època heroica de la conquesta del territori del Ganges que va donar origen a les grans epopeies populars Ramaiana i Mahabharata. Els comentaris als antics codis, que són sempre el símptoma característic de profundes transformacions socials i de la pugna per adaptar i interpretar antigues concepcions jurídiques d’acord amb interessos nous, constitueixen una prova nítida que fins al segle XIV (època en què van actuar els comentaristes) la societat índia havia dut a terme profundes transformacions en la seua estructura social. Mentrestant, en efecte, va sorgir una influent classe sacerdotal que s’eleva materialment i jurídicament per damunt de la massa dels camperols. Els comentaristes tracten (exactament com els seus col·legues cristians a l’Occident feudal) d’“interpretar” el pristi llenguatge dels antics codis de tal manera que queda justificada la propietat d’arrel sacerdotal, incitar a la concreció d’obsequis de terra als bramans i estimular, així, la divisió de les terres de marca i la constitució d’una gran propietat territorial dels sacerdots a costa de la massa camperola. Aquest procés va ser típic del destí de totes les societats orientals.

La qüestió fonamental en tota agricultura quelcom avançada en la majoria de les comarques d’Orient és la irrigació artificial. Així és com veiem prompte a l’Índia i Egipte, com a sòlides bases de l’agricultura, grandioses obres d’irrigació, canals, perforacions, o precaucions planificades per a l’adaptació de l’agricultura a les inundacions periòdiques. Totes aquestes empreses en gran escala, sobrepassen per endavant les forces de les diverses comunitats de marca preses individualment, però també la seua iniciativa i el seu pla econòmic. Per a dirigir-les i portar-les a terme feia falta una autoritat que es trobés per damunt de les diverses comunitats pobletanes, i pogués unir les seues forces de treball en una unitat superior; hi calia, així mateix, un domini de les lleis naturals superior a qui era accessible al camp de l’observació i d’experiència de la massa d’agricultors tancats en les quatre estaques de les seues aldees. D’aquestes necessitats sorgí la important funció que tingueren als sacerdots en Orient; aquests eren els que estaven en millor situació per a dirigir les grans obres públiques d’irrigació, gràcies a l’observació de la naturalesa lligada a tota religió natural, així com per l’alliberament, respecte a la participació directa de l’agricultura, que comença en un cert nivell de desenvolupament. Però d’aquesta funció purament econòmica emergí, naturalment, amb el temps, també un poder social particular dels sacerdots; l’especialització, sorgida de la divisió del treball, d’una part de la societat, es va transformar en casta hereditària i tancada amb privilegis i interessos d’explotació, enfront de la massa dels camperols. La rapidesa amb què aquest procés es va desenrotllar i el punt a què va arribar en tal o qual poble, que haja quedat en estat embrionari, com entre els indis peruans, o s’haja desenrotllat fins a la dominació estatal formal del clero, la teocràcia, com a Egipte o entre els antics hebreus, va dependre en cada cas de les circumstàncies geogràfiques i històriques particulars, segons que els freqüents enfrontaments bèl·lics amb els pobles pròxims van fer o no van fer sorgir, a banda de la casta sacerdotal, una poderosa casta guerrera que s’elevés, junt a la casta sacerdotal, per damunt d’ella, o competint amb ella, com a noblesa militar. En tots els casos la limitació particularista de l’antiga marca comunista, l’organització de la qual no es prestava per a la realització de tasques d’envergadura ni econòmiques ni polítiques, l’obligava a acceptar la dominació de forces externes a ella i situades per damunt seu que cobrien aquelles funcions. És tan segur que la clau de la dominació política i l’explotació econòmica de les grans masses camperoles residia en aquestes funcions, que tots els conquistadores bàrbars d’Orient (ja fossen mongols, perses o àrabs) a més del poder militar al país conquerit, van prendre invariablement en les seues mans la direcció i realització de les grans obres públiques que constituïen una condició vital per a la viabilitat de l’agricultura. Exactament igual que els inques a Perú, les diverses dinasties despòtiques asiàtiques que es van succeir en el curs dels segles en l’Índia, tractaven la supervisió de les obres de regadiu artificial i de la construcció de camins i ponts com a privilegi, però també com una obligació. I, tanmateix la constitució de castes, malgrat la despòtica dominació estrangera que s’entronitzava al país, tot i les convulsions polítiques, l’aldea índia continuava la seua vida modesta i tranquil·la. A l’interior de cada aldea, les antigues lleis tradicionals continuaven regint la comunitat; davall la coberta de la tempestuosa història política, patien la seua pròpia història interna, calma i imperceptible, abolien velles formes, introduïen unes altres de noves, maduraven el floriment, la decadència, la dissolució i el renaixement. Cap cronista ha registrat aquests processos i, mentre la història universal descriu l’audaç campanya d’Alexandre de Macedònia fins a les déus de l’Indus i està plena de fragor de les armes del sagnant Tamerlan i els seus mongols, passa en silenci sobre la història econòmica interna del poble indi. Només les restes de tots els antics estrats d’aquesta història ens permeten reconstruir un esquema de desenvolupament hipotètic de la comunitat índia, i és mèrit de Kovalevski haver resolt aquesta important tasca científica. Segons Kovalevski, és possible ordenar en la següent successió els diversos tipus de comunitat rural observats a l’Índia, encara a meitat segle XIX:

1. Com la forma més antiga s’ha de considerar la comunitat de llinatge pura, que comprèn el conjunt de les persones emparentades per la sang (un clan), posseeix la terra en comú i la treballa també comunitàriament. Els camps són indivisos, i només es distribueixen els fruits collits i servats en magatzems comuns de l’aldea. Aquest, el tipus més primitiu de comunitat pobletana, només s’ha servat en poques regions del nord d’Índia, però els seus habitants generalment estaven reduïts a algunes branques (“putti”) de l’antiga gens. Kovalevski hi veu, per analogia amb la “zadruga” de Bòsnia-Herzegovina, el producte de la dissolució dels llaços sanguinis originaris que a causa del creixement de la població, amb el temps, s’escindeix en algunes grans famílies que se separen també amb les seues terres. A meitat segle passat, hi havia encara notables comunitats pobletanes d’aquest tipus, algunes de les quals tenien més de 150 membres i d’altres arribaven a 400. Preponderava, no obstant això, el tipus de petites comunitats pobletanes que només es reunien en grups comunals més amplis, de la grandària de l’antiga gens, en circumstàncies extraordinàries, per exemple en ocasió de vendes de terres. Normalment portaven una vida aïllada, estrictament reglamentada, que Marx descriu breument al Capital, seguint fonts angleses:

“Tota petita comunitat indiana de gran antiguitat, per exemple, part de les quals encara persisteixen, es basen en la propietat comunitària de la terra, en el lligam directe de l’agricultura i de l’artesania i en una divisió fixa del treball, que en la fundació d’una nova comunitat serveix de pla i de principis determinats. Constitueixen col·lectius autosuficients de producció, amb una esfera de producció que varia de 100 a uns 1.000 acres. La massa principal del producte es produeix per l’autosatisfacció immediata de la comunitat, no com a mercaderies, i la pròpia producció és així independent de la divisió del treball introduïda en la societat indiana en general pel bescanvi de mercaderies. Tan sols l’excedent del producte es transforma en mercaderia i una part d’ell no ho fa fins arribar a mans de l’estat, que se’n du una determinada quantitat des de temps immemorials com a renda natural. Les diferents parts d’Índia posseeixen diferents formes de comunitat. En la forma més simple la comunitat llaura comunitàriament la terra i en reparteix el producte entre els seus membres, mentre que cada família fila, teixeix, etc., com a dedicació domèstica auxiliar. Al costat de les masses ocupades en quelcom similar trobam l’“habitant principal”, jutge, policia i recaptador de contribucions en una persona; el comptable que du els llibres sobre l’agricultura i que catastra i registra tot el que s’hi relaciona; un funcionari, que persegueix els criminals i protegeix els forasters de viatge i els mena d’un poble a l’altre; el fronterer, que vigila les fronteres de la comunitat contra les comunitats veïnes; el supervisor de l’aigua que reparteix l’aigua dels dipòsits comunitaris en els regadius; el brahman que realitza les funcions del culte religiós; el mestre d’escola que ensenyar als infants de la comunitat a escriure i a llegir en la sorra; el brahman calendàrica, que com a astròleg marca el temps de sembrar, de collir i les hores bones i roïnes per tots els treballs agrícoles particulars; un ferrer i un fuster que fan i milloren totes les eines agrícoles; el torner que fa tota la ceràmica del poble; el barber, el rentador que fa la bugada de la roba, l’argenter, ací i allà el poeta, que en certes comunitats substitueix l’argenter i en d’altres el mestre d’escola. Aquesta dotzena de persones es mantenen a costa de tota la comunitat. Si la població creix es funda una nova comunitat segons el patró de l’antiga en terra inculta. El mecanisme comunitari mostra una divisió planificada del treball, però la divisió manufacturera és impossible, ja que el mercat pel ferrer, el fuster, etc., resta inalterat i com a molt, segons la diferent grandària dels pobles, per comptes d’un ferrer, d’un torner, etc., s’hi troben dos o tres. La llei que regula que la divisió del treball comunitari funciona ací amb l’autoritat indefugible d’una llei natural, mentre que cada artesà particular, com el ferrer, etc., realiza les operacions que li pertoquen segons un art heretat, però de forma independent, i sense reconèixer cap autoritat sobre el seu taller. L’organisme productiu simple d’aquesta comunitat autosuficient, que es reprodueix contínuament en la mateixa forma i que, quan es destrueix accidentalment, en el mateix lloc, amb el mateix nom, es construeix de nou, ofereix la clau del secret de la immutabilitat de la societat asiàtica, que contrasta fortament amb la dissolució i la reconstrucció contínues dels estats asiàtics i els canvis sense treva de dinasties. L’estructura dels elements econòmics fonamentals de la societat resta indemne de les tempestes de la regió dels núvols polítics.” (Marx, El Capital, Dotzè Capítol, “Divisió del treball i manufactura”, http://marxists.org/catala/marx/capital/me23_356.htm#Kap_12_4 )

2. En els temps de la conquesta anglesa, la primitiva comunitat de llinatge amb les seues terres indivises, en gran part ja s’havia dissolt. De la seua dissolució havia sorgit una comunitat de parentiu en què la terra de labor estava dividida en parcel·les desiguals, les dimensions de les quals depenien exactament del grau de parentiu que unia les famílies titulars als avantpassats. Aquesta forma es trobava àmpliament difosa al nord-oest de l’Índia, així com en el Panjab. Les parcel·les no són en aquest cas ni vitalícies ni hereditàries, sinó que queden en propietat de les famílies fins que el creixement de la població, o la necessitat de donar participació a la terra de la marca a parents que es trobaven temporalment absents, fa necessària una redistribució. Però sovint els nous drets no s’atenen amb una redistribució general sinó mitjançant l’atribució de noves parcel·les sobre terres incultes de la marca. D’aquesta manera les parcel·les familiars (si no de dret, almenys de fet) esdevenen vitalícies i fins i tot hereditàries. Fora d’aquests camps de la marca tan desigualment dividits queden, amb tot, boscos, pantans, prats, terres incultes, com a propietat comuna de totes les famílies, i aquestes les utilitzen en comú. Aquesta notable organització comunista basada en la desigualtat entra amb el temps en contradicció amb nous interessos. Amb cada nova generació es fa més difícil la determinació del grau de parentiu de cada individu, perd vigència la tradició dels vincles sanguinis, i els perjudicats troben cada vegada més injusta la desigualtat de les parcel·les familiars. D’altra banda, en moltes comarques, per l’emigració d’una part dels parents per la guerra, i el consegüent anihilament d’una altra part de la població, per l’assentament i incorporació de nous forasters, es va produint inevitablement una mescla de la població. Així, tanmateix tota la immutabilitat aparent de les relacions, la població de les comunitats es veu dividida segurament segons les seues possessions en zones (“wund”), i cada família rep faixes separades tant a les zones millors, irrigades (que es denominen “sholgura”, de “shola” = arròs), com en les pitjors (“culmee”). Inicialment les redistribucions no eren periòdiques almenys abans de la conquesta anglesa; al contrari es duien a terme cada vegada que el creixement natural de la població havia produït una desigualtat de fet en la situació econòmica de les famílies. Així succeïa en les comunitats que disposaven de molta terra, i mantenien reserves utilitzables. En comunitats més petites la redistribució es duia a terme cada 10, 8 o 5 anys, sovint tots els anys. Açò últim ocorria allí on la falta de bones zones feia impossible la seua distribució igualitària cada any entre tots els membres de la marca i on, en conseqüència, només es podia aconseguir l’equitat per compensació mitjançant la utilització per torn de distintes zones: d’aqueixa manera la comunitat de llinatge índia en vies de dissolució acaba en la forma històrica que tenia en els seus orígens la comunitat de marca germànica.

Hem pres coneixement de dos exemples clàssics a l’Índia britànica i en Amèrica, de la desesperada lluita i el tràgic fi de l’antiga organització econòmica comunista, en xocar aquesta amb el capitalisme europeu. El quadro dels variables destins de la comunitat agrària no quedaria complet si no consideràrem, per a acabar, l’exemple notable d’un país on la història ha pres aparentment un curs completament distint, és a dir on l’estat no cercava destruir violentament la propietat comuna camperola sinó, precisament al contrari, salvar-la i servar-la per tots els mitjans. Aquest país és la Rússia tsarista.

No hem d’ocupar-nos aquí de la gran polèmica teòrica sobre l’origen de la comunitat rural camperola russa, que ha durat dècades. Era absolutament natural i conforme enterament a la mentalitat general de la ciència burgesa actual, hostil al comunisme originari, que els “descobriments” del professor rus Txitxerin de l’any 1858, segons els quals la comunitat rural no hauria sigut a Rússia un producte històric originari sinó un producte artificial de la política fiscal del tsarisme, trobés entre els savis alemanys benvinguda i acord. Txitxerin, que demostra novament que els savis liberals són, predominantment, molt més ineptes com a historiadors que els seus col·legues reaccionaris, adopta encara per al cas dels russos la teoria, definitivament deixada de costat per a Europa occidental des de Maurer, que a partir dels assentaments individuals les comunitats haurien sorgit en els segles XVI i XVII. Txitxerin fa derivar el cultiu en comú dels camps i l’explotació en comú de les zones del caràcter mixt de les faixes de camp, la propietat comuna del sòl dels conflictes de límits, els poders públics exercits per la comunitat de marca, de la responsabilitat fiscal col·lectiva per als impostos personals introduïts en el segle XVI; de manera que posa cap per avall totes les relacions, causes i efectes històrics, del mode més liberal.

Com siga que es pense sobre l’antiguitat i l’origen de la comunitat rural camperola en Rússia, en tot cas aquesta va sobreviure a tota la llarga història de la servitud i també de la seua abolició, fins als últims temps. Només ens interessen aquí els que van ser els seus destins en el segle XIX.

Quan el tsar Alexandre II va dur a terme el seu “alliberament dels camperols”, els senyors els van vendre la seua pròpia terra (a la manera prussiana), per la qual cosa aquests últims van ser generosament indemnitzats per l’estat per les pitjors parts dels suposats dominis senyorials i van imposar als camperols per la terra “prestada” un deute [900 milions de rubles] que s’havia d’amortitzar en quotes anuals de rescat del 6 per cent durant 49 anys. Però aquesta terra no fou atorgada, com a Prússia, en propietat privada a les famílies camperoles, sinó a comunitats senceres com a propietat comuna inalienable i no hipotecable. Les comunitats responien solidàriament pel deute, així com per tots els impostos i tributs, i van quedar en llibertat per a determinar les taxacions corresponents als seus diversos membres. Al començament de la dècada de 1890 la divisió de tota la propietat del sòl a Rússia europea (sense Polònia, Finlàndia ni el territori dels cosacs del Don) era la següent: els dominis de l’estat, consistents principalment en zones boscoses del nord i de terres ermes, comprenien 150 milions de deciatines (1 deciatina = 1,09 hectàrees); infantats imperials, 7 milions; en propietat de l’Església i de les ciutats es trobaven almenys 9 milions; en propietat privada 93 milions, dels que només el 5% pertanyia als camperols i la resta a la noblesa; 131 milions de deciatines, amb tot, constituïen propietat comuna camperola. En 1900, encara 122 milions d’hectàrees constituïen propietat comuna dels camperols i només 22 milions propietat privada camperola.

Si hom examina l’economia dels camperols russos en aquest enorme territori, tal com es desenrotllava fins als últims temps i en part encara avui, reconeix fàcilment els mecanismes típics de la comunitat de marca tal com eren habituals en Alemanya, Àfrica, sobre el Ganges, o al Perú. Els camps estaven dividits, mentre que els boscos, prats i aigües constituïen el territori comú indivís. Amb predomini generalitzat del primitiu sistema de tres franges, es dividien els camps d’estiu i hivern en zones segons la qualitat de la terra, i cada zona, al seu torn, en bandes. S’acostumava dividir les zones d’estiu a l’abril, les d’hivern al juny. L’observació meticulosa de la igualtat en la repartició, desenrotllà complicades combinacions. Per exemple, en la governació de Moscou, corresponien com a mitjana 11 zones als camps d’estiu i hivern, de tal manera que cada camperol tenia per a conrear almenys 22 parcel·les disseminades. La comunitat separava normalment terrenys que es conreaven per a casos de necessitats col·lectives o bé s’acumulaven provisions en magatzems als que els membres individuals havien de lliurar grans. Per tal d’assegurar el progrés tècnic de l’economia, cada família camperola havia de retenir la seua parcel·la durant deu anys sota la condició d’abonar-la, o bé es demarcaven en cada zona per endavant, parcel·les que s’abonaven i només es redistribuïen cada deu anys. La mateixa regla regia per a la majoria dels camps de lli, vergers i hortes.

La distribució dels ramats comunitaris entre distints prats i pastos, la contractació dels pastors, l’encerclat dels pastos, la protecció dels camps així com la determinació del sistema de cultiu, de les dates de realització de les diverses operacions agrícoles, del termini i la forma en què es realitzarien les redistribucions (tots aquests eren assumptes de la comunitat, és a dir de l’assemblea de l’aldea). Pel que fa a la freqüència amb què es duien a terme les redistribucions, va haver-hi grans variacions. En una sola governació, per exemple Saratov, de 278 comunitats pobletanes investigades en 1877, prop de la meitat emprenia el resorteig anualment, les altres cada 2, 3, 4, 6, 8 o 11 anys, mentre que 38 comunitats que practicaven la fertilització general havien abandonat totalment les redistribucions (Trirogor, pàgina 4).

El més notable en la comunitat agrària russa és la forma de distribució del sòl. No hi regnava el principi dels lots iguals com entre els antics alemanys, ni el de la magnitud de les necessitats familiars com entre els peruans, sinó exclusivament el principi de la capacitat tributària. Els problemes fiscals dominaven, des de l’“alliberament dels camperols”, tota la vida de la comunitat d’aldea, i totes les institucions giraven entorn dels impostos. Per al govern tsarista només existien, com a base de la imposició de tributs, les anomenades “ànimes de registre”, és a dir tots els habitants barons de la comunitat sense tenir en compte diferències d’edat, tal com queden determinats mitjançant els famosos “registres” realitzats a intervals d’uns 20 anys des del primer cens de camperols realitzat davall Pere el Gran; aquests procediments eren el terror del poble rus i davant ells fugien aldees senceres.

El govern gravava les aldees segons el número d’“ànimes” registrades. La comunitat, per la seua banda, assignava la suma global d’impostos que requeia sobre ella a les llars camperoles segons les seues respectives forces de treball, i la parcel·la de terra de cada llar es mesurava per la capacitat contributiva així calculada. Amb això, la parcel·la de terra va aparèixer per endavant, a Rússia, a partir de 1861, no com a fonament de la manutenció dels camperols sinó com a fonament de la tributació, no era un benefici a què tingués dret cada llar camperola sinó una obligació que se li imposava a cada membre de la comunitat com a servei de l’estat. Per tant, res més original que una assemblea d’aldea russa en què tenia lloc la divisió de la terra. Per totes les bandes podien escoltar-se protestes per l’atribució de parcel·les massa grans; a les famílies pobres faltades de vertaderes forces de treball, els membres de les quals eren predominantment dones o menors, se les dispensava misericordiosament de tota parcel·la per la seua “debilitat”, mentre que la massa dels camperols més pobres imposava als camperols rics les parcel·les més grans. La pressió fiscal que es troba d’aquesta manera al centre de la vida de l’aldea russa, era enorme. A les sumes de rescat del deute venien a agregar-s’hi la capitació, l’impost de comunitat, la taxa eclesiàstica, l’impost de sal, etc. En la dècada dels vuitanta es van absoldre la capitació i l’impost de sal, tanmateix la qual cosa la càrrega impositiva continuà sent tan enorme que devorava tots els mitjans econòmics amb què comptaven els camperols. Segons dades estadístiques dels anys noranta, el 70% dels camperols treia de les seues parcel·les menys que el mínim vital, el 20% estava en condicions d’alimentar-se a si mateix, però no de criar bestiar, i només el 9%, més o menys, podien vendre un romanent per damunt de les seues pròpies necessitats. És per això que, immediatament després de l’“alliberament dels camperols”, el retard en el pagament dels impostos esdevingué un fenomen permanent de l’aldea russa. Ja en els anys setanta va aparèixer un retard anual d’11 milions de rubles, amb una recaptació anual mitjana, per capitació, de 50 milions. Després de l’abolició de la capitació, la misèria del camp rus es va continuar accentuant quant als impostos indirectes que augmentaven constantment des dels anys vuitanta. En 1904, els retards impositius sumaven 127 milions de rubles que, donada la impossibilitat de cobrar-los i en vista del ferment revolucionari que s’observava, van ser quasi enterament condonats. Prompte els impostos van absorbir tots els ingressos dels camperols i van obligar-los a cercar altres ingressos. D’una banda, es tractava del treball estacional en l’agricultura que, encara avui, provoca vertaderes migracions a l’interior de Rússia en època de collita, amb la qual cosa els habitants barons més forts de les aldees s’aliaven com a jornalers en les grans possessions dels senyors i abandonaven les seues pròpies parcel·les a les forces més febles d’ancians, dones i adolescents. D’altra banda, els atreia la ciutat, la indústria fabril. Així es va constituir a la regió industrial central la capa dels treballadors temporers que es traslladaven per l’hivern només a la ciutat, principalment a les fàbriques tèxtils, per a tornar a la primavera a la seua aldea, amb allò que havien guanyat, per a treballar als camps. Finalment, en moltes regions s’hi afegia encara el treball industrial a domicili o l’ocupació agrícola complementària eventual com la de traginer o llenyater. Amb tot açò, encara la gran massa dels camperols no aconseguia guanyar-se el suport. Els impostos absorbien no sols tots els fruits de l’agricultura sinó també els ingressos addicionals de les ocupacions industrials. L’estat havia proveït de mitjans coercitius rigorosos la comunitat, que responia solidàriament pels impostos dels seus membres. La comunitat, podia llogar fora (com a obrers) als qui devien impostos i embargar els diners que guanyaven, atorgava o denegava als seus membres el salconduit sense el qual el camperol no podia allunyar-se de la seua aldea. Finalment, tenia legalment el dret de castigar físicament els seus membres per causa del persistent retard en el pagament dels impostos. Periòdicament l’aldea russa, en tota la immensa extensió de l’interior de Rússia, presentava un quadro molt peculiar. En arribar els recaptadors d’impostos, s’iniciava a l’aldea un procediment per al qual la Rússia tsarista havia forjat el nom d’“extracció d’impostos retardats mitjançant apallissament”. L’assemblea pobletana compareixia en ple, els “retardats” havien de llevar-se els pantalons, tirar-se sobre el banc, i allí els seus propis companys de la comunitat els assotaven sagnantment l’un darrere de l’altre a colps de vara. Gemecs i xanglots dels apallissats (majoritàriament barbuts pares de família o ancians de cabells blancs) acompanyaven les altes autoritats que, complida la seua tasca, es llançaven en troiques amb cascavells cap a una altra aldea per a repetir el procediment. No era rar que els camperols se salvaren de l’execució pública suïcidant-se. Una altra original meravella d’aquest tipus de relacions era la “mendicitat de l’impost”, consistent que ancians camperols empobrits es llançaven a caminar amb un bàcul de captaire per a ajuntar les sumes exigibles per concepte d’impostos i portar-les a l’aldea al seu retorn. L’estat custodiava amb severitat i perseverança la institució de les comunitats agràries convertida així en una màquina d’esprémer impostos. La llei 1881, per exemple, disposa que la terra camperola només puga ser venuda per la comunitat sencera, sempre que els dos terços dels camperols així ho determinen, a la qual cosa s’agregava el requeriment de confirmació pels ministres de l’interior, de les finances i dels dominis. A més, els camperols només podien vendre els béns obtinguts per herència a membres de la seua pròpia comunitat. Estava prohibit hipotecar la terra camperola. Davall Alexandre III es va arrancar a les comunitats d’aldea tota autonomia, posant-les sota la fèrula dels “capitans rurals” (institució semblant a la dels prefectes prussians). Els acords de l’assemblea comunitària requerien la confirmació d’aquest funcionari. Les redistribucions de terra es duien a terme davall la seua supervisió, així com les taxacions i cobraments d’impostos. La llei de 1893 fa una concessió parcial a l’impuls dels temps en declarar permeses les redistribucions cada 12 anys. Però al mateix temps la separació de la comunitat agrària queda supeditada al consentiment de la comunitat i a la condició que el causant salde íntegrament el deute de rescat que li toca.

Malgrat totes aquestes pinces legals que la comprimien, tanmateix la tutela a càrrec de tres ministeris i un eixam de txinovniks [funcionaris russos], la dissolució de la comunitat pobletana ja no podia detenir-se. La càrrega impositiva indiscutible, la decadència de l’economia camperola a causa de l’ocupació secundària, agrària i industrial, la falta de terra, particularment de pastos i boscos, que la noblesa havia pres per a si, però també de terres cultivables necessàries pel creixement demogràfic, engendraren dos fenòmens en la vida de la comunitat pobletana: la fuga cap a la ciutat i l’adveniment de la usura dins de l’aldea. En la mesura que la parcel·la de terra, junt a l’ocupació addicional industrial o d’un altre tipus, servia cada vegada més únicament per a suportar els impostos sense saldar-los vertaderament i sense poder resoldre la més modesta de les vides, la pertinença a la comunitat agrària es va convertir en una cadena de ferro, al coll del famolenc camperol. I l’aspiració natural, per als més pobres, era escapar d’aquesta cadena. La policia portà centenars d’aquests fugitius, com a vagabunds sense salconduit, de tornada a les seues comunitats, i allí els seus companys de l’aldea els van castigar sobre el banc a colps de vara. Però la vara i l’obligació de portar salconduit van resultar impotents contra la fugida massiva dels camperols, que escapaven a la nit i entre la boira a la ciutat des de l’infern del seu “comunisme pobletà”, per a cabussar-se definitivament al mar del proletariat industrial. Altres als qui els llaços familiars o altres circumstàncies feien desaconsellable la fuga, van cercar per via legal realitzar la seua sortida de la comunitat. Però per a això era necessari cancel·lar el deute del rescat, i per a això estava disponible el socors de l’usurer. Tant la càrrega fiscal mateixa com la venda del gra en les pitjors condicions imposades per la recaptació fiscal lliuraren molt prompte el camperol rus a l’usurer. Cada situació de compromís, cada mala collita feien una vegada i una altra indefugible recórrer a l’usurer. Per a alliberar-se del jou de la comunitat no hi havia un altre mitjà que lliurar-se al jou de l’usurer, a qui s’obligaven a prestar servei i tribut per temps interminable. Mentre els camperols pobres s’esforçaven en alliberar-se dels llaços de la comunitat per a escapar a la misèria, els camperols rics giraven sovint l’esquena a aquests llaços per a descarregar la pesada responsabilitat solidària pels impostos sobre els més pobres. Però de totes maneres, allí on no es van separar formalment, els camperols rics constituïen (en ser majoritàriament usurers de l’aldea) el poder dominant en l’assemblea comunal, on arrancaven a la massa dels pobres, endeutada i dependent d’ells, decisions que els convenien. Així es va constituir al si de la comunitat pobletana, formalment basada en la igualtat i la propietat comuna, una clara divisió en classes: una petita però influent burgesia local i una massa de camperols dependents i, de fet, proletaritzats. La decadència interior de la comunitat pobletana, esclafada pel pes dels impostos, devorada per l’usurer, escindida internament, acabà per manifestar-se exteriorment. La fam canina i les revoltes camperoles esdevingueren en Rússia, en els anys vuitanta, fenòmens periòdics que atribolaven les governacions de l’interior amb la mateixa inexorabilitat amb què també el recaptador d’impostos i les tropes els seguien els passos per a aconseguir la “pacificació” de les aldees. Els camps de Rússia es van convertir en teatre d’horroroses matances i sagnants tumults. El mugic rus va patir el destí del camperol indi, i Orissa es va anomenar aquí Saratov, Sàmara, i tantes altres curs del Volga avall (Parvus i Lehmann). Quan finalment esclatà la revolució del proletariat urbà de Rússia en 1904 i 1905, els tumults camperols, fins aleshores caòtics, van caure amb tot el seu pes, per primera vegada, com a factor polític en el platet de la revolució, i la qüestió agrària esdevingué el punt central. Llavors, quan els camperols es van vessar com una marea sense fi sobre els dominis de la noblesa i van fer desaparèixer entre les flames els refugis dels nobles, quan el partit dels treballadors formulà l’angoixa dels camperols en l’exigència revolucionaria d’expropiar sense indemnització la propietat arrel estatal i la gran propietat, i lliurar-la als camperols, el tsarisme va abandonar per fi la seua política agrària duta a terme amb fèrria tenacitat durant segles. Ja no s’havia de salvar la comunitat agrària del seu ocàs, sinó abolir-la. Ja en 1902 va caure la destral sobre les arrels mateixes de la comunitat pobletana en la seua forma específicament russa: va quedar abolida la solidaritat impositiva. Cert és que les mateixes finances del tsarisme havien preparat enèrgicament aquesta mesura. El fisc podia fàcilment renunciar a la solidaritat respecte als impostos directes en haver aconseguit els indirectes tal quantia que en el pressupost de l’any 1906, per exemple, amb una recaptació total ordinària de 2.030 milions de rubles només 148 milions corresponien a impostos directes i 1.100 a impostos indirectes, dels quals 558 milions corresponien només al monopoli de l’aiguardent, introduït pel “liberal” ministre Von Witte per a combatre l’alcoholisme. El pagament puntual d’aquests impostos estava assegurat per la misèria, la desesperació i la ignorància de la massa camperola. En 1905 i 1906 allò que quedava del deute de rescat va ser reduït a la meitat, i en 1907 totalment anul·lat. I llavors la “reforma agrària” duta a terme en 1907, es plantejà com a objectiu la creació de la petita propietat privada camperola. Per a aconseguir-ho s’ha de procedir a la parcel·lació dels dominis, infantats i, en part, de la gran propietat territorial. Així la revolució proletària del segle XX, en la seua primera fase inconclusa ha liquidat les últimes restes de la servitud i al mateix temps de la comunitat agrària artificialment servada pel tsarisme.

II

Amb la comunitat pobletana russa queda esgotat el variable curs del comunisme agrari primitiu, queda tancat el cercle. Començant com a producte natural del desenvolupament social, com la millor garantia del progrés econòmic, de l’avanç material i espiritual de la societat, la comunitat agrària acaba aquí per ser instrument de l’endarreriment polític i econòmic. El camperol rus, castigat a colps de vara pels seus mateixos companys de comunitat, per a benefici de l’absolutisme tsarista, constitueix la crítica històrica més feroç als estrets límits del comunisme originari i l’expressió més clara que també aquesta forma de societat està subjecta a la norma dialèctica de què la raó esdevé insensatesa i el favor, vexació.

Quan hom examina atentament els destins de la comunitat agrària en els diferents països i continents, dos fets salten als ulls. Lluny de ser un model immutable i rígid, aquesta forma última i més elevada del sistema econòmic comunista primitiu evidencia abans que res una infinita diversitat, flexibilitat i capacitat d’adaptació al medi històric. En cada medi i en totes les circumstàncies, passa per un insensible procés de transformació que s’opera tan lentament que en un primer moment no s’evidencia a l’exterior. Reemplaça, dins de la societat, les estructures envellides per unes altres de noves, davall totes les superestructures polítiques de les institucions estatals indígenes o estrangeres, en la vida econòmica i social, i està permanentment en situació de nàixer o de desaparèixer, de desenrotllar-se o de periclitar.

Mercè a la seua elasticitat i a la seua capacitat d’adaptació, aquesta forma de societat posseeix una tenacitat i una solidesa extraordinàries. Desafia totes les tempestats de la història política o més bé les suporta totes, la deixa passar sobre si i pateix pacientment durant segles la pressió de les explotacions. Només hi ha un contacte que no suporta i al qual no sobreviu: el de la civilització europea, és a dir el del capitalisme. En totes parts i sense excepció, l’enfrontament amb aquest últim és mortal per a l’antiga societat, i culmina en el que els mil·lenaris i més salvatges conquistadores orientals no van poder realitzar: dissoldre des de dins aquesta estructura social, trencar els llaços tradicionals i transformar la societat en un munt de runes informes.

El bufit mortal del capitalisme europeu només és l’últim factor, no l’únic, que torna inevitable, en un termini més o menys llarg, la decadència de la societat primitiva. Els gèrmens estan presents dins d’aquesta societat. Si resumim les diferents vies de la seua decadència, tal com les hem estudiat en diferents exemples, podem destacar una certa successió històrica. La propietat comunista dels mitjans de producció, fonament d’una economia rigorosament organitzada, va assegurar durant llargs períodes la major productivitat del treball i la millor seguretat material a la societat. El lent però segur progrés de la productivitat del treball devia necessàriament entrar en conflicte amb l’organització comunista. Després que es va realitzar al si d’aquesta organització el progrés decisiu del passatge a l’agricultura superior (amb l’ús de l’aladre) i que la comunitat agrària va haver adquirit, en basar-s’hi, formes estables, el progrés en l’evolució de la tècnica de producció exigia un cultiu més intensiu del sòl. Aquest, al seu torn, només podia ser obtingut, en aqueixa fase de la tècnica agrícola, mitjançant la petita explotació intensiva, per una relació més estreta i sòlida de la força de treball personal amb el sòl. La utilització més duradora d’una mateixa parcel·la per una sola família camperola esdevingué la condició d’un cultiu més atent. L’adob, en particular, és una causa reconeguda de redistribucions menys freqüents de les terres, tant en Alemanya com a Rússia. De manera general, la tendència a redistribucions cada vegada més espaiades apareix en totes les comunitats agràries i tenia com a conseqüència el passatge del sorteig a la transmissió hereditària. El pas de la propietat col·lectiva a la propietat privada es dóna simultàniament amb la intensificació del treball allí on els boscos i els pastius continuen sent durant més temps terres comunals, mentre que els camps conreats més intensivament obren la via al repartiment del territori comú i al bé hereditari. La propietat privada de les parcel·les de terra arable no elimina, no obstant això, l’organització col·lectiva de l’economia, que es manté llarg temps mitjançant la barreja de les parcel·les i la comunitat dels boscos i dels pastius. Amb això, tampoc es troba encara eliminada, al si de la vella societat, la igualtat econòmica i social. Es forma inicialment només una massa de camperols uniforme quant a les seues condicions de vida que, en general, pot treballar i viure segons les velles tradicions durant segles. Però, amb el caràcter hereditari de les finques i les particions o primogenitures a ell lligats, i després particularment amb la venalitat i, en general, l’alienabilitat de les finques camperoles, ja s’han obert les portes a la desigualtat futura.

El procés assenyalat soscava amb extrema lentitud l’organització social tradicional. Es troben en acció altres factors històrics que ho fan molt més ràpidament i molt més a fons; són les despeses públiques cada vegada més importants, que superen els estrets límits naturals de la comunitat agrària. Ja hem vist la importància decisiva de la irrigació artificial per al cultiu dels camps en Orient. Aquesta poderosa intensificació del treball i forta elevació de la seua productivitat van portar a resultats d’abast completament distint, per exemple, del que va tenir el pas a la utilització d’adobs a Occident. La realització del regadiu artificial implica per endavant el treball en gran escala, una empresa de grans proporcions. Arran d’això, no troba al si de l’organització comunitària els òrgans adequats i s’han de crear òrgans especials situats per damunt de la comunitat. Sabem que la direcció de les obres hidràuliques públiques era l’arrel més profunda de la dominació sacerdotal i de tota la sobirania oriental. Però així mateix a Occident, i en totes parts, hi ha diversos assumptes públics que, per molt senzills que resulten comparats amb l’organització actual dels estats, han de resoldre’s també en la societat primitiva, es multipliquen amb l’evolució i el progrés de la societat i per això, amb el temps, arriben a requerir òrgans especials. En totes parts (en Alemanya com en Perú, a l’Índia com a Algèria) hem individualitzat com a línia de desenvolupament, que els càrrecs públics tendeixen, en la societat primitiva, a passar d’electius a hereditaris.

Primer que res, fins i tot aquest canvi que es realitza lentament i insensiblement, no comporta encara ruptura amb els fonaments de la societat comunista. Més bé, el caràcter hereditari dels càrrecs públics es deu, de forma natural, a la circumstància que aquí, com en les societats primitives, són la tradició i l’experiència personalment arreplegada les que millor asseguren el correcte exercici del càrrec. Encara que, amb el temps, la permanència hereditària dels càrrecs en determinades famílies ha de portar indefugiblement a la formació d’una petita aristocràcia local els membres de la qual esdevenen, de servidors de la comunitat, en dominadors d’aquesta. Les terres indivises, l’ager publicus dels romans, al qual anava naturalment unit de forma directa el poder públic, van servir de base a la conformació d’aquesta noblesa. El robatori de la terra indivisa o inculta és el mètode que empren regularment tots els dominadors autòctons o estrangers que s’alcen per damunt de la massa del poble camperol i el subjuguen políticament. Quan es tracta d’un poble exclòs dels grans camins de la cultura, la noblesa primitiva podia diferenciar-se poc de la població per la seua forma de vida, encara podia participar directament en el procés de producció, i la senzillesa democràtica dels costums podia pal·liar les diferències de fortuna. Així, l’aristocràcia dels iacuts és només més acabalada en caps de bestiar i més influent en els assumptes públics, que la massa. Però si sobrevenen el contacte amb pobles de més elevada civilització i un intercanvi més assidu, llavors s’hi agreguen promptament als restants privilegis de la noblesa necessitats més refinades i el desacostumament al treball, i es produeix en la societat una vertadera divisió en classes. El quadro més típic d’això és la Grècia dels temps post-homèrics.

Així és com la divisió del treball al si de la societat primitiva porta inevitablement, tard o d’hora, a l’esclat des de dins de la igualtat política i econòmica. Però hi ha una funció de caràcter públic que exerceix en aquest procés un paper excel·lent i realitza aquesta obra molt més enèrgicament que els càrrecs de caràcter pacífic: la direcció de la guerra. Al principi és una funció de tota la societat, però amb el temps, i com a resultat dels progressos de la producció, es torna en especialitat de certs cercles dins de la societat primitiva. Com més desenrotllat, regular i planificat és el procés de treball de la societat, menys tolera aquesta la irregularitat de l’activitat bèl·lica i el malbaratament de temps i forces que comporta. Si en la caça i el pasturatge nòmada les campanyes guerreres que tenen lloc de tant en tant constitueixen el resultat directe del sistema econòmic, l’agricultura va unida a una vida més pacífica i una major passivitat de la massa de la societat, però per això mateix requereix sovint una classe particular de guerrers dedicats a la defensa. D’una manera o una altra, l’activitat bèl·lica (expressió ella mateixa dels estrets límits de la productivitat del treball) exerceix un gran paper entre tots els pobles primitius i condueix en totes parts, amb el temps, a un nou tipus de divisió del treball. La segregació d’una noblesa guerrera o d’un estament de caps és, en totes parts, el colp més fort que ha de patir la igualtat social de la societat primitiva. De manera que allí on trobem encara societats primitives històricament documentades o existents en l’actualitat, quasi en cap lloc apareixen aquelles relacions de llibertat i igualtat que Morgan va poder descriure’ns, en un feliç exemple, entre els iroquesos. Al contrari, la desigualtat i l’explotació són en totes parts els senyals de totes les societats primitives com se’ns presenten, producte d’una llarga història de dissociació, ja es tracte de les castes dominants d’Orient o de l’aristocràcia dels iacuts, dels “grans homes del clan” dels celtes escocesos, o de la noblesa guerrera dels grecs, romans i dels germànics de l’època de les grans migracions o, finalment, dels petits dèspotes dels regnes negres africans. Si considerem, per exemple, el famós regne del Mauta Kasembe, al centre d’Àfrica del sud a l’est de l’Imperi Lunda, en el qual havien penetrat els portuguesos al començament del segle XIX, hi trobem, al cor d’Àfrica, fins i tot en un territori a penes xafat per europeus, entre negres primitius, relacions socials en què ja no es pot trobar molt de la igualtat i la llibertat dels membres del grup. Així ens pinta la situació, per exemple, l’expedició del comandant Monteiro i del capità Gamitto, empresa en 1831, des de Zambezi a aquell país amb objectius de comerç i investigació. Abans que res, l’expedició va entrar al país dels malawi, que duien a terme una primitiva agricultura d’aixada, habitaven cabanyes còniques i només vestien un drap en els malucs. En l’època en que Monteiro i Gamitto van travessar el país els malawi es trobaven sotmesos a un despòtic cacic que ostentava el títol de Nede. Totes les querelles les resolia ell a la seua capital, Muzienda, i no estava permès oposar a aquesta decisió cap contradicció. Com a mera formalitat reuneix un consell d’ancians que, no obstant això, ha de compartir invariablement la seua opinió. El país es divideix en províncies governades per mambos i aquestes, al seu torn, en districtes encapçalats per funs. Totes aquestes dignitats són hereditàries. “El 8 d’agost es va arribar a la residència de Mukanda, el més poderós cacic dels chewa. Aquest, a qui s’havia enviat un obsequi compost de diversos articles de cotó, tela roja, diverses perles, sal i cauri, va arribar l’endemà al campament muntat a coll d’un negre. Mukanda era un home que tenia al voltant de 60 i 70 anys, d’expressió agradable, majestuós. El seu únic vestit consistia en un drap brut que s’havia posat en els malucs. Es va quedar unes dues hores i en acomiadar-se va prendre de cadascú, en una forma amistosa i irresistible, un regal… La inhumació dels cacics s’acompanya entre els chewa de cerimònies extremadament bàrbares. Es tanca a totes les dones del difunt junt amb el cadàver en una mateixa cabanya fins que està tot llest per a l’enterrament. Després es posa en marxa el seguici... cap a la tomba, i en arribar-hi baixen la favorita del mort i set dones més i es tiren amb les cames esteses. Es cobreix aquesta base vivent amb draps, es posa damunt el cadàver i després es llancen a la tomba sis dones més a les que se les ha partit prèviament el bescoll. Després es tanca el sepulcre, i l’esgarrifosa cerimònia conclou amb l’empalament de dos joves, les despulles dels quals són col·locades sobre la tomba, un amb un tambor a la capçalera i l’altre amb arc i fletxa als peus. El comandant Monteiro va ser testimoni ocular d’una inhumació d’aquest tipus durant una estada al país chewa.” D’allí, en direcció al centre del regne, el terreny ascendia. Els portuguesos van arribar “a una comarca elevada, erma, quasi completament desproveïda d’aliments; per tot arreu es presentaven empremtes de devastació per campanyes guerreres passades, i la fam va acaçar l’expedició del mode més amenaçador. Es van enviar missatgers amb regals al següent mambo, per a obtenir guies; però els enviats van tornar amb l’aterridora nova que havien trobat al mambo junt amb la seua família pròxims a la mort per fam, en completa soledat per extinció de la resta dels habitants de l’aldea... Abans inclusivament d’arribar al cor del regne, es rebien mostres de la bàrbara justícia que estava allí a l’ordre del dia; no era rar trobar joves als que se’ls havien tallat les orelles, mans, el nas o d’altres parts o membres, com a pena per qualsevol falta insignificant comesa... El 19 de novembre es va aconseguir finalment l’èxit amb l’entrada a la capital, on l’ase que muntava el capità Gamitto va causar no poca sensació. Prompte s’arribà a un carrer vorejat per una palissada de dos o tres metres d’alt feta amb varetes entrellaçades i realitzades amb tanta regularitat que semblen parets. A un costat i a l’altre es veuen, a intervals determinats, portetes obertes en aquestes parets de palla. Al final d’aquest carrer es troba una petita barraca quadrangular oberta només per l’oest i al centre de la qual s’alça una figura humana esculpida bastament en fusta, de 70 cm. d’altura, sobre un pedestal també de fusta. Davant el costat obert hi havia un munt de més de 300 cranis. Allí el carrer s’obre en un espai quadrangular ampli al final del qual hi ha una gran selva separada de la plaça només per un cèrcol. Sobre el costat exterior d’aquest, a un costat i a l’altre de la porta i subjectes a ella, 30 cranis alineats com a ornament... Després es va desenrotllar la recepció del Muata que, amb tots els fastos bàrbars imaginables, i rodejat per tota la seua força militar, composta per 5.000 a 6.000 homes, es va presentar als portuguesos. S’assegué en una cadira coberta de tela verda, col·locada sobre un munt de pells de lleopard i de lleó. Tenia el cap cobert amb un gorra cònica escarlata armada amb plomes de 1/2 metre de longitud. Cenyia la seua front una diadema de pedres brillants; li cobria el bescoll i els muscles una espècie de collar de caragols, trossos d’espill quadrangulars i gemmes falses. Cada braç el tenia embolicat en una ampla faixa de tela blava guarnida de pell; li rodejaven l’avantbraç, a més, cordons de pedres blaves. Li cobria l’abdomen una tela orlada de groc, roig i blava presa per un cinturó. Tenia les cames adornades, a semblança dels braços, amb pedres blaves.

“El monarca estava assegut, orgullós, protegit del sol per set ombrel·les de variats colors; com a ceptre brandava un cua de nyu, i dotze negres proveïts de graneres s’ocupaven d’allunyar del sòl, en el seu entorn, tot gra de pols, tota impuresa. Al voltant del sobirà es desplegava una cort molt complicada. Abans que res, custodiaven el seu tron dues files de figures de 40 cm. d’altura que representaven la part superior d’un negre adornat amb banyes d’animals, i entre aquestes figures (hi havia una gàbia que contenia una figura més petita davant les figures) estaven asseguts dos negres que cremaven fulles aromàtics en brasers. El lloc d’honor l’ocupaven ambdues dones principals, la primera de les quals estava vestida en forma semblant al Muata. Darrere es trobava desplegat l’harem de 400 dones; ara bé, aquestes dames estaven completament nues, excepte pel tapall. A més d’elles hi havia d’altres 200 dames negres pel que pogués oferir-se. Dins del quadrangle format per les dones es trobaven asseguts els màxims dignataris del regne, els kilolo, sobre pells de lleó i lleopard, amb una ombrel·la cadascun i vestits de forma semblant al Muata; unes quantes orquestres que produïen un soroll ensordidor amb instruments de peculiar figura, i alguns bufons vestits amb pells i banyes d’animals que corrien en totes direccions, completaven la companyia del Cazembe que, amb aquesta digna preparació, esperava l’arribada dels portuguesos. El Muata és el sobirà absolut d’aquest poble, el títol del qual significa senzillament senyor. Directament per davall d’ell es troben els kilolo, o la noblesa, que al seu torn es descompon en dues classes. El príncep hereu, els parents pròxims del Muata i el comandant suprem de la força bèl·lica pertanyen al grup dels nobles més alts. Però el Muata disposa de les vides i propietats inclusivament d’aquests nobles, de forma il·limitada.”

“Si aquest tirà està malhumorat, fa tallar directament les orelles a qui, en no comprendre bé una ordre, pregunta novament, “perquè aprenga a escoltar-lo millor”. Tot lladronici en perjudici de la seua propietat comporta la pena d’amputació d’orelles i mans; qui es troba o parla amb qualsevol de les seues dones pateix la mort o l’amputació de tots els seus membres. El supersticiós poble el veu de tal manera que creu que ningú pot tocar-lo sense morir per acció dels mitjans màgics de què ell disposa. Però com aquest contacte no sempre es pot evitar, han trobat un mitjà d’evitar semblant mort. Qui ha tocat el sobirà s’agenolla davant d’ell, aquest posa la palma de la seua mà en contacte amb la de l’altre d’una manera misteriosa i, de tal forma, l’allibera del sortilegi mortal.” (Stanleys und Camerous Reisen durch Afrika (bearbeitet von Richard Oberländer), Leipzig 1879, pàgina 68 (74-80)) És el quadro d’una societat que s’ha allunyat molt dels fonaments originaris de tota comunitat primitiva, de la igualtat i la democràcia. Amb tot, no és impossible en absolut que, davall aquesta forma de despotisme polític, continuaren existint relacions comunistes, la propietat comuna de la terra, o el treball organitzat col·lectivament. Els portuguesos, que observaven amb el major detall les andròmines exteriors dels vestits i audiències, no tenien penetració, interès ni patró, com tots els europeus, per a les relacions econòmiques, en particular per a aquelles contràries a la propietat privada europea. Però en tots els casos la desigualtat social i el despotisme de les societats primitives es diferencien essencialment dels regnants en les societats civilitzades i que són trasplantats a les primitives. L’elevació de la noblesa primitiva a aquest rang, el poder despòtic del cap primitiu, són productes naturals de la societat el mateix que les seues restants condicions de vida. No són més que una altra expressió de la impotència de la societat enfront de la naturalesa circumdant i enfront de les pròpies relacions socials, aquella impotència que es manifesta tant en les pràctiques màgiques del culte com en les afamegades que s’instauren periòdicament, on els despòtics caps pereixen a mitges o completament junt amb la massa dels seus súbdits. Per això, aquesta dominació de la noblesa o del cap manté perfecta harmonia amb la resta de les formes de vida materials i espirituals de la societat, cosa que es fa perceptible en el significatiu fet que el poder polític dels sobirans està sempre entrellaçat amb la religió natural primitiva, amb el culte dels difunts del mode més estret, i s’hi recolza. Des d’aquest punt de vista, el Muata Cazembe dels negres de Lunda (amb qui enterren vives catorze dones i que disposa al seu voluble capritx de la vida o la mort dels seus súbdits perquè ell mateix creu, i el seu poble n’està indestructiblement convençut, que ell és un poderós mag); o aquell despòtic “príncep Kazongo” de les vores del riu Lomami (que 40 anys més tard va executar una dansa de bots amb gran dignitat, enmig dels seus grans i el seu poble, amb una falda de dona, galons de pell de simis i amb un mocador brut cenyint-li el cap, acompanyat per les seues dues filles nues, com a acte de benvinguda per a l’anglès Cameron) són en si fenòmens molt menys absurds i demencials que la dominació per “gràcia de Déu” d’un home de qui ni el seu més enverinat enemic podria dir que siga mag, sobre els 67 milions d’individus integrants d’un poble que ha produït un Kant, un Helmholtz i un Goethe.

La societat comunista primitiva porta, pel seu propi desenvolupament intern, al desenvolupament de la desigualtat i del despotisme. Però amb això no pereix encara sinó que pot continuar existint en aquestes condicions primitives durant mil·lennis. Amb tot, tals societats es converteixen regularment, tard o d’hora, en presa d’una conquesta estrangera i aleshores pateixen una transfiguració social més o menys àmplia. Revist especial importància històrica aquí la dominació musulmana sobre pobles estrangers, per haver-se avançat a l’europea en vastes porcions d’Àsia i Àfrica. En tots aquells països conquerits on els pobles nòmades mahometans (tant mongols com àrabs) van establir i van refermar la seua dominació, es va produir un procés que Henry Maine i Maxim Kovalevski anomenen feudalització del país. Sense apropiar-se de la terra mateixa, els conquistadors tenien dos objectius: recaptació de tributs i consolidació militar de la seua dominació al país. Per a ambdues finalitats servia una certa organització administrativomilitar segons la qual es dividia el país en diverses governacions i s’atorgava una espècie de feu a funcionaris musulmans que eren, al mateix temps, recaptadors d’impostos i caps militars. També es dedicaven grans porcions de terres ermes a la fundació de colònies militars. Aquestes institucions, junt amb la difusió de l’islam, produïen sense cap dubte un profund canvi en les condicions generals d’existència de les societats primitives. Encara que amb això era poc el que es modificaven les seues condicions econòmiques. Els fonaments i l’organització de la producció romanien en el mateix estat i, tot i l’explotació i l’opressió militar, es perpetuaven durant segles. Clar que la dominació musulmana no resultava en totes parts tan prudent en relació amb les condicions de vida dels aborígens. En la costa oriental d’Àfrica, a partir del sultanat de Zanzibar, els àrabs van efectuar durant segles un ampli comerç d’esclaus que portava aparellades vertaderes caceres de negres a l’interior d’Àfrica, el despoblament i la destrucció d’aldees senceres, i l’accentuació del poder despòtic i dels caps natius, els qui trobaven un negoci seductor en la venda als àrabs dels seus propis súbdits o les de tribus veïnes i tributàries. Però també aquest canvi tan profundament significatiu per als destins de la societat africana va ocórrer només com a conseqüència ulterior d’influències europees: la tracta de negres tot just florí després dels descobriments i conquestes efectuats pels europeus al segle XVI, per a servir a les plantacions i mines d’Amèrica i Àsia.

Des de tot punt de vista, doncs, només la penetració de la civilització europea resulta fatal per a les relacions socials primitives. Els conquistadors europeus són els primers que no sols emprenen la subjugació i explotació econòmiques dels aborígens, sinó que arranquen de les seues mans els propis mitjans de producció, la terra. Però amb això el capitalisme europea lleva la seua base a l’ordre social primitiu. Sorgeix allò que és més nociu que tota opressió i explotació: l’anarquia total i el fenomen específicament europeu que és la inseguretat de l’existència social. El capitalisme europeu tracta la població subjugada, a la que priva dels seus mitjans de producció, com a simple força de treball, i l’esclavitza si com a tal serveix als fins del capital, quan no l’extermina. Hem vist aquest mètode a les colònies espanyoles, angleses, franceses; davant l’avanç del capitalisme es rendeix l’ordre social primitiu, que ha sobreviscut a totes les fases històriques anteriors. Les seues últimes restes són esborrades de la faç de la terra i els seus elements (forces de treball i mitjans de producció) absorbits pel capitalisme. Així va caure en totes parts la societat comunista originària (en última instància, per haver sigut deixada arrere pel progrés econòmic), fent lloc a noves perspectives de desenvolupament. Aquest desenvolupament i aquest progrés estaran representats, durant llarg temps, pels infames mètodes d’una societat de classes, fins que també aquesta siga sobrepassada i apartada del camí pel progrés ulterior. També aquí, la violència, està al servei de l’evolució econòmica.