INTRODUCCIÓ A L’ECONOMIA POLÍTICA
1916-1917
2. Història econòmica (I)
I
Els nostres coneixements sobre les formes d’economia més antigues i primitives són molts recents. Encara en 1847, Marx i Engels escrivien en el primer text clàssic del socialisme científic, en el Manifest Comunista: “La història de totes les societats fins als nostres dies és la història de les lluites de classes.” I justament en el temps en què els creadors del socialisme científic enunciaven aquest principi, començava a ser qüestionat en tot arreu pels nous descobriments. Pràcticament cada any aportava idees fins a aqueix moment desconegudes sobre l’estat econòmic de les més antigues societats humanes, la qual cosa portava a la conclusió que en el passat havien d’haver existit períodes extremadament perllongats en què no hi havia encara lluita de classes, perquè no hi havia diferenciació en distintes classes socials ni diferenciacions entre rics i pobres, en no haver-hi propietat privada.
En els anys 1851-1853 aparegué en Erlangen la primera de les admirables obres de Georg Ludwig von Maurer, l’Einleitung zur Geschichte Der Mark-, Hof-, Dorf- und Stadtverfassung und Der öffentlichen Gewalt (Introducció a la història de la constitució del mercat, de la hisenda, l’aldea i la ciutat i del poder públic), que llançava nova llum sobre el passat dels pobles germànics i sobre l’estructura social i econòmica de l’Edat Mitjana. Feia ja algunes dècades que s’havien trobat en certs llocs, en Alemanya, als països nòrdics a Islàndia, notables restes d’antiquíssimes organitzacions camperoles que indicaven que en algun temps antic hi havia existit propietat comuna sobre la terra, un comunisme agrari. Inicialment, no obstant això, no es va saber explicar el significat d’aquestes restes. Segons una tesi molt difosa, especialment des de Moser i Kindlinger, el cultiu de la terra hauria començat a Europa a partir de granges individuals i cadascuna d’elles hauria estat rodejada per una extensió de camp pertanyent al propietari de la granja. En la baixa Edat Mitjana, segons es creia, els habitatges fins llavors dispersos havien estat agrupats en aldees per a més seguretat, i els camps, dividits abans entre les granges, havien passat a ser el camp de l’aldea. Si s’observa més detingudament, aquesta tesi era prou inversemblant, perquè per a fonamentar-la calia admetre que els habitatges que en part es trobaven molt allunyades unes d’altres foren destruïdes per a ser reedificats simplement en un altre lloc, i que cadascú abandonà per lliure decisió la tranquil·la situació dels seus camps privats situats al voltant de la seua granja i disponibles per a una explotació enterament lliure, per a recuperar després els seus camps separats en estretes franges dispersos per diversos sectors i subjectes a explotació enterament dependent dels altres pobletans. Per molt inversemblant que fos aquesta teoria, dominà fins la meitat del segle passat. Von Maurer fou el primer en articular tots aquests descobriments solts en una teoria audaç i àmplia, i va saber provar definitivament, en basar-se en un enorme material fàctic i investigacions exhaustives en vells arxius, documents, institucions jurídiques, que la propietat comunal de la terra no havia sorgit a les acaballes de l’Edat Mitjana sinó que era, en suma, la forma antiga típica i general de les colònies germàniques a Europa des dels orígens. De manera que feia dos mil anys, i encara abans, en aquella remota antiguitat dels pobles germànics de què la història escrita no en sap res encara, regien condicions, entre els germànics, radicalment diferents de les actuals.
Aleshores no es coneixia l’estat amb lleis coactives escrites, la divisió entre rics i pobres, dominadors i treballadors. Constituïen tribus i clans lliures que erraren llargament per Europa fins a assentar-se temporàniament primer, i després definitivament. El cultiu de la terra, com ho va demostrar von Maurer, començà en Alemanya no a partir d’individus sinó de clans i tribus senceres, així com a Islàndia sorgí en societats prou nombroses, anomenades frändalid i la skulldalid, que vol dir quelcom així com companyia i seguici. Les més antigues informacions sobre els antics germànics, que provenen dels romans, així com l’examen de les formes d’organització transmeses per la tradició, confirmen l’exactitud d’aquesta concepció. Foren pobles pastors errants els que van poblar inicialment Alemanya. Com en el cas d’altres nòmades, era la cria de bestiar la seua principal ocupació i, en conseqüència, els interessava la propietat d’opulentes praderies. No obstant això, tampoc ells pogueren, a la llarga, subsistir sense agricultura, com va ocórrer amb altres pobles nòmades anteriors i posteriors. I és justament en aquest estat d’economia nòmada unida a l’agricultura, però en què apareixia la cria de bestiar com activitat principal i l’agricultura com cosa subordinada, que vivien en els temps de Juli Cèsar, és a dir fa uns 2.000 anys, els pobles germànics que aquest havia conegut, els sueus. Situacions, costums i formes organitzatives semblants existien també entre els francs, alemanys, vàndals i d’altres tribus germàniques. Tots els pobles germànics s’instal·laren, per poc de temps al començament, agrupats en tribus i clans; conreaven el sòl i després tornaven a partir, pel fet que eren expulsats per tribus més poderoses o perquè els pastos no eren suficients. Només quan les tribus nòmades s’estabilitzaren i no s’expulsaren entre si, s’assentaren durant més temps i esdevingueren, a poc a poc, sedentàries. Però l’assentament va tenir lloc per tribus i clans sencers, ja ocorregués en una o altra època, en terres desocupades o en antigues possessions romanes o eslaves. Cada tribu, o cada clan dins d’una tribu, va prendre possessió d’un espai determinat que, després, passà a pertànyer en comú a tots els seus integrants. Els antics germànics no coneixien el “meu” i el “teu” en relació amb la terra. Més bé, cada clan constituïa, en assentar-se, una comunitat que manejava en comú tota la superfície pertanyent a ella, la distribuïa i treballava. L’individu rebia per sorteig una porció de terra que se li deixava usufructuar només per determinat lapse de temps, amb la qual cosa s’observava la més estricta igualtat entre els distints lots. Tots els assumptes econòmics, jurídics i de tipus general de semblant comunitat, que constituïa al mateix temps en la majoria dels casos una companyia d’homes en armes, eren decidits per l’assemblea dels mateixos membres de la comunitat que també elegien a qui presidia el districte i als altres funcionaris públics.
Només en muntanyes, boscos o comarques pantanoses, on la manca d’espai o de terra cultivable impedia un assentament més populós, per exemple en l’Odenwald a Westfàlia, als Alps, els germànics s’assentaven per mitjà de llars individuals, tot i que també aquestes llars constituïen entre si una comunitat, per la qual cosa els prats, el bosc i els pastos, tanmateix que no els camps de cultiu, eren propietat col·lectiva de tota l’aldea, constituint l’anomenada dula, i la comunitat s’ocupava de tots els assumptes públics.
La tribu, com a entitat que comprenia moltes comunitats d’aquestes, la majoria de les vegades un centenar, funcionava predominantment només com a unitat superior amb fins judicials i militars. Aquesta organització comunitària, com ho ha demostrat von Maurer en els dotze volums de la seua gran obra, constituí la base, la cèl·lula mínima per així dir-ho, de tota la trama social des de la més primerenca Edat Mitjana fins a finals de la Modernitat, de mode tal que els senyorius feudals, les aldees i les ciutats van sorgir a través de diverses modificacions d’aquelles comunitats, les restes de les quals trobem fins avui en determinades comarques d’Europa central i septentrional.
Quan es van conèixer els primers descobriments de l’antiga propietat comunal de la terra en Alemanya i als països nòrdics, sorgí la teoria que es tractava d’una certa forma d’organització específicament germànica que només podia explicar-se a partir de les particularitats de la idiosincràsia del poble germànic. Tot i que el mateix Maurer no coincidia amb aquesta concepció nacional del comunisme agrari dels germànics, i va assenyalar exemples semblants entre altres pobles, va continuar sent un principi admès en Alemanya el convenciment que l’antiga comunitat camperola era una especificitat de les relacions polítiques i jurídiques germàniques, una manifestació de l’“esperit germànic”. Però, quasi simultàniament amb les primeres obres de Maurer sobre l’antic comunisme d’aldea dels germànics, sortiren a la llum nous descobriments en una part totalment diferent del continent europeu. Entre 1847 i 1852, el westfalià baró von Haxthausen que, al començament de la dècada del 40, havia recorregut Rússia a comanda de l’emperador rus Nicolau I, publicà en Berlín els seus Studien über die inineren Zustände, das Volksleben und insbesondere die ländlichen Einrichtungen Russlands (Estudis sobre les condicions internes, la vida popular i particularment les formes organitzatives camperoles de Rússia). Per mitjà d’aquesta obra, el món s’assabentà amb sorpresa que en l’Est d’Europa, existien encara en l’actualitat formes organitzatives completament anàlogues. L’antic comunisme pobletà, les ruïnes del qual calia rescatar treballosament en Alemanya del pas dels segles i mil·lennis posteriors, estava present, viu, en un gegantí imperi veí. A l’obra citada i en una altra de posterior, apareguda en 1866 en Leipzig i referent a Die ländlich Verfassung Russlands (La constitució camperola de Rússia), von Haxthausen demostrà que els camperols russos no coneixien la propietat privada dels camps cultivables, prats i boscos, que l’aldea en conjunt era propietat d’ells i que les distintes famílies camperoles només rebien parcel·les de terres de cultiu en usdefruit temporal, parcel·les que (exactament com els antics germànics) sortejaven entre si. En l’època en que Haxthausen va recórrer i estudià el país, imperava en Rússia el sistema de servitud, i en vistes d’això resultava tant més sorprenent a primera vista el fet que davall la fèrria coberta d’una dura servitud i un despòtic mecanisme estatal, l’aldea russa constituís un petit món tancat en si mateix, amb comunisme agrari i decisió comunitària sobre tots els assumptes públics a través de l’assemblea de l’aldea, el mir. El descobridor alemany d’aquestes particularitats presentà la comuna agrària russa com a producte de l’antiga comunitat familiar eslava que trobem encara entre els eslaus del sud als països balcànics, tal com apareix en els documents jurídics del segle XII i posteriors.
El descobriment d’Haxthausen fou rebut amb goig per tot un corrent espiritual i polític a Rússia, l’eslavofilisme. Aquest corrent, dirigit a la glorificació del món eslau i les seues especificitats, de la seua “força inesgotable” enfront de l’“Occident podrit” amb la seua cultura germànica, va trobar en les formes organitzatives comunistes de la comuna camperola russa el punt de suport més ferm durant els dos a tres decennis següents. Segons les ramificacions reaccionàries o revolucionàries en què es va dividir l’eslavofilisme, la comuna rural fou lloada alternativament com una de les tres organitzacions bàsiques autènticament eslaves de Rússia: la religió ortodoxa grega, l’absolutisme tsarista i el comunisme pobletà camperol patriarcal, i al contrari, com el punt de suport apropiat per a llançar a Rússia en un futur pròxim la revolució socialista i fer, així, el salt a la terra promesa del socialisme molt abans que Europa occidental, ometent el desenvolupament capitalista. Però els pols oposats de l’eslavofilisme coincidien perfectament en la concepció segons la qual la comuna camperola russa era un fenomen específicament eslau que s’explicava a partir de la idiosincràsia particular de les tribus eslaves.
Mentrestant, s’hi agregà un altre factor en la història de les nacions europees: van entrar en contacte amb nous continents, el que els féu prendre consciència de manera molt tangible de les formes culturals i formes primitives d’organització política existents en pobles que no pertanyien ni a l’àmbit germànic ni a l’eslau. No es tractava, en aquest cas, d’investigacions científiques i erudits descobriments, sinó d’importants interessos dels estats capitalistes d’Europa i de la seua política colonial. En el segle XIX, en l’època del colonialisme, la política colonial europea havia emprès nous camins. Ja no es tractava, com en el segle XVI, en el primer assalt al Nou Món, del precipitat saqueig dels tresors i riqueses naturals dels països tropicals, tot just acabats de descobrir, en metalls preciosos, espècies, costoses joies i esclaus, activitat en què espanyols i portuguesos s’havien distingit. Tampoc es tractava de grans oportunitats comercials per les quals diverses matèries primes dels països ultramarins s’havien importat als emporis europeus endegant, en canvi, als aborígens d’aquells països, quincalles i pacotilla de tota mena, tot això havia estat fet pels holandesos en el segle XVII i en serví d’exemple als anglesos. Ara es tractava, junt amb aquells mètodes més antics de colonització que, de pas, continuen florint fins als nostres dies i no s’han deixat de practicar mai, d’un nou mètode d’explotació més duradora i sistemàtica de les poblacions de les colònies per a l’enriquiment de la “mare pàtria”. Dos factors havien de servir-hi: primer, la presa de possessió real de la terra com a font material més important de la riquesa de tot el país, i segon, la imposició permanent de contribucions a les àmplies masses de la població. En aquest doble esforç havien de xocar ara les potències colonialistes europees amb un obstacle notablement sòlid en tots els països exòtics, i aquest obstacle eren les formes especials de propietat dels aborígens, que oposaven a l’espoliació per part dels europeus la resistència més tenaç. Per tal d’arrancar la terra de mans dels seus anteriors propietaris calgué establir primerament qui era el propietari de la terra. Per a poder cobrar efectivament contribucions en compte d’imposar-les només, fou necessari establir la solvència dels contribuents. En aquest punt els europeus van xocar a les seues colònies amb relacions completament estranyes per a ells, que invertien directament tots els seus conceptes relatius a la santedat de la propietat privada. Aquesta experiència els tocà viure-la tant als anglesos en Àsia meridional com als francesos en Àfrica del Nord.
Iniciada ja al començament del segle XVII, la conquesta de les Índies pels anglesos només finí en el segle XIX, després de l’ocupació gradual de tota la costa i de Bengala, amb el submissió de l’important país dels cinc rius (Panjab) al nord. Després de la submissió política, tot just començada la difícil empresa de l’explotació sistemàtica de l’Índia. En ella van patir els anglesos a cada pas les majors sorpreses: trobaren les més variades comunes camperoles grans i petites que ocupaven les seues terres des de feia mil·lennis, conreaven arròs i vivien ordenadament i en tranquil·litat, però (horror!) no es trobava per cap part, en aquestes tranquil·les aldees, un propietari de les terres. Per més que hom cerqués, ningú podia anomenar seua la terra o la parcel·la per ell llaurada, ni per tant vendre-la, arrendar-la, hipotecar-la, donar-la en garantia d’impostos impagats. Tots els membres de tals comunes, que sovint comprenien grans clans sencers, altres vegades només unes poques famílies despreses del clan, es mantenien fermament i fidelment units, i els llaços de sang entre ells els significaven tot mentre que la propietat de l’individu no tenia cap valor per a ells. Els anglesos hagueren, doncs, de descobrir, per a la seua sorpresa, en els marges de l’Indus i del Ganges mostres tals de comunisme camperol que davant elles fins i tots els costums comunistes de les antigues comunitats germàniques o de les comunes pobletanes eslaves semblaven quasi la imatge del pecat original que condueix a la propietat privada.
“No observem [deia en l’informe dels magistrats fiscals de l’Índia de l’any 1845] cap divisió permanent en parcel·les. Cadascú posseeix la parcel·la que conrea només mentre estan en curs les operacions de cultiu. Si una parcel·la és deixada sense conrear, torna a integrar-se a la terra comunal i pot prendre-la qualsevol altre sota la condició de conrear-la.”
En la mateixa època diu un informe governamental referent a l’administració en el Panjab (terra dels cinc rius) per al període de 1849 a 1851: “És molt interessant observar com de fort és en aquesta comunitat el sentiment del parentiu i la consciència que es procedeix d’avantpassats comuns. L’opinió pública s’obstina tant en el manteniment d’aquest sistema que no és rar que vegem persones els majors de les quals no han participat en absolut en la propietat comunal durant una, o fins i tot dues generacions i que, no obstant això, hi són admeses.”
“Sota aquesta forma de la propietat del sòl [escrivien en l’informe del Consell d’Estat anglès sobre la comunitat clànica índia] cap membre del clan pot comprovar que tal o qual porció de terra comunitària li correspon en usdefruit temporani, i molt menys en propietat. Els productes de l’economia comunitària s’integren en un fons comú amb què es fa front a totes les necessitats.” Així, doncs, en aquest cas tenim una total absència de divisió de les terres, inclusivament per una campanya agrícola; els camperols comunitaris posseeixen i conreen en comú les seues terres, indivises i comuns, porten la collita al graner de l’aldea, que també és comú i que naturalment havia de semblar un “fons” als ulls dels anglesos, i cobreixen fraternalment les seues modestes necessitats amb el fruit de l’esforç conjunt. Al nord-oest del Panjab, junt amb la frontera d’Afganistan, es trobaven altres costums molt notables que desafiaven tot concepte de propietat privada. Allí els camps estaven dividits i s’intercanviaven periòdicament, però (oh meravella!) l’intercanvi dels camps es feia no entre famílies camperoles sinó entre aldees senceres que intercanviaven els seus camps cada cinc anys i es desplaçaven en conjunt. “No he d’ometre [escrivia en 1852 el comissari fiscal de l’Índia James als seus superiors en el govern] un costum molt original que s’ha servat fins avui en certes comarques: em referisc a l’intercanvi periòdic dels camps i les seues subdivisions entre les diverses aldees. En certs districtes s’intercanvien només les terres, en d’altres inclusivament els habitatges.”
Una vegada més s’enfrontaven amb una particularitat d’un cert grup de pobles, en aquest cas amb una particularitat “índia”. Però les institucions comunistes de la comuna pobletana índia denotaven, tant per la seua col·locació geogràfica com per la força dels llaços de sang i de les relacions de parentiu, un caràcter tradicional original i molt antic. El fet que les formes antiquíssimes del comunisme es servaren justament a les regions més antigues habitades pels indis al nord-oest, indicava clarament que la propietat comunal, igual que la força dels llaços de parentiu, es remuntaven a mil·lennis, a les primeres colònies d’immigrants indis en la seua nova pàtria, l’Índia actual. Sir Henry Maine, professor de dret comparat en Oxford i exmembre del govern a l’Índia, féu lliçons sobre les comunes agràries índies ja en 1871 i va traçar un paral·lelisme entre elles i les comunitats de marca, l’existència de les quals havien provat Maurer en Alemanya i Nasse en Anglaterra, com a pautes organitzatives antigues del mateix caràcter que la comuna agrària germànica.
La respectable antiguitat històrica d’aquestes institucions comunistes es faria sentir a més per als sorpresos anglesos en una altra forma: a través de la tenacitat amb què resistirien els estratagemes fiscals i administratives dels anglesos. Només en una lluita de deu anys s’assolí (mitjançant qualsevol classe de colps de força, deslleialtats, submissions (mancades de qualsevol escrúpol) d’antics drets i conceptes jurídics vigents al poble, introduir una desesperada confusió en totes les relacions de propietat, la inseguretat general i la ruïna de les grans masses camperoles. Els vells vincles foren trencats, el tranquil aïllament del comunisme fou anihilat i reemplaçat per la querella, la discòrdia, la desigualtat i l’explotació. El resultat foren enormes latifundis d’una banda i, per l’altra, grans masses de milions d’arrendataris camperols. La propietat privada va fer la seua entrada en l’Índia i, amb ella, el tifus, la fam i l’escorbut esdevingueren els hostes permanents de les planures del Ganges.
Sí després dels descobriments dels colonitzadors anglesos a l’Índia, l’antic comunisme agrari, ja rastrejat en tres branques de la gran família dels pobles indogermànics (els germànics, els eslaus, i els indis), podia ser considerada com una particularitat dels pobles indogermànics, per més incert que siga aqueix concepte etnogràfic, els descobriments simultanis dels francesos en Àfrica superaven ja aqueix àmbit. Es tractava de descobriments que establien la presència de les mateixes pautes d’organització social entre els àrabs i berbers del nord d’Àfrica, les mateixes que s’havien trobat al cor d’Europa i al continent asiàtic.
Entre els pastors àrabs nòmades la terra era propietat dels clans. Aquesta propietat familiar, escrivia l’investigador francès Dareste en 1852, es transmet de generació en generació; cap àrab pot assenyalar un tros de terra i dir: açò és meu.
Entre els cabilencs, que s’havien arabitzat completament, els agrupaments familiars ja s’havien ramificat en mesura considerable, però la força dels clans continuava sent gran: responien solidàriament pels impostos, compraven en comú el bestiar, destinat a ser repartit entre les ramificacions de la família com a aliment; en tots els litigis relatius a la propietat del sòl, el consell del clan era el jutge suprema; per a establir-se entre els cabilencs era indispensable l’acceptació dels clans; i el consell dels clans disposava també de les terres sense conrear. Com a regla, no obstant això, regia la propietat familiar indivisa. La família no comprenia, en el sentit europeu actual, un matrimoni aïllat sinó que era una típica família patriarcal tal com ens la pinten els antics israelites en la Bíblia, un gran cercle de parentiu integrat per pare, mare, fills, les dones i fills d’aquests, néts, oncles, ties, nebots, cosins. En aquest cercle, diu un altre investigador francès, Letourne en 1873, disposa habitualment de la propietat indivisa el membre de la família de més edat qui, no obstant això, és elegit per a complir aquesta funció per la família i ha de consultar a tot el consell familiar en tots els casos d’importància, particularment en relació amb la venda o compra de terra.
Tal era la població d’Algèria quan els francesos convertiren el país en colònia seua. A França li va ocórrer en Àfrica del nord exactament el mateix que a Anglaterra a l’Índia. En totes parts va xocar la política colonial europea amb la resistència tenaç d’antics vincles socials i de les institucions comunistes que protegien l’individu de les urpes explotadores del capital europeu i de la política financera europea.
Simultàniament amb aquestes noves experiències, es féu nova llum sobre els records, oblidats a mitges, dels primers dies de la política colonial europea i les seues incursions depredatòries en el Nou Món. En les velles cròniques dels arxius estatals i claustres espanyols es trobava servada des de feia llargs segles l’única notícia d’un país sud-americà de meravella en què els conquistadors espanyols havien trobat les institucions més extraordinàries ja en l’època dels grans descobriments. La notícia de l’existència d’aquest meravellós país d’Amèrica del Sud, apareixia ja en els segles XVII i XVIII en la literatura europea. Tanmateix que confusament, informava sobre l’Imperi Inca que havien trobat els espanyols en el que avui és Perú i en el qual el poble vivia en plena propietat comunal davall el govern teocràtic i paternalista de benèvols dèspotes. Les idees fantàstiques sobre el fabulós imperi del comunisme de Perú es van mantenir amb tanta persistència que, encara en 1875, un escriptor alemany podia parlar de l’Imperi Inca com una monarquia social, de base teocràtica “quasi única en la història de la humanitat” en la qual “la major part del que, concebut en idees, propugnen els socialdemòcrates en el present sense haver-ho aconseguit en cap moment” (citat per Cunow, pàgina 6), estava pràcticament realitzat. Però mentrestant s’havia publicat material més precís sobre aquell extraordinari país i els seus costums.
En 1840 va aparèixer la traducció al francès d’un important informe original d’Alonso Zurita, el qual havia estat auditor de la Real Audiencia de México, sobre l’administració i les relacions agràries en les excolònies espanyoles del Nou Món. I a meitat segle XIX el govern espanyol accedí també a fer conèixer les antigues informacions sobre la conquesta i administració de les possessions americanes d’Espanya que es trobaven als arxius. Amb això fou possible conèixer un nou i important complement informatiu que s’incorporà al material relatiu a les situacions socials de les antigues civilitzacions precapitalistes de països d’ultramar.
Ja en la dècada del setanta l’erudit rus Màxim Kovalevski, sobre la base dels informes de Zurita, va arribar al resultat que el llegendari Imperi Inca de Perú no havia estat una altra cosa que un país en què regien les mateixes relacions antigues de comunisme agrari que ja havia examinat Maurer en el cas dels antics germànics, i que era la forma predominant no sols a Perú sinó també a Mèxic i, en general, en tot el nou continent conquerit per espanyols. Publicacions posteriors possibilitaren una investigació més precisa de les relacions agràries peruanes d’antany i van posar al descobert una nova imatge del primitiu comunisme camperol (novament en un nou continent, al si d’una raça enterament distinta, en un nivell de civilització i en una època completament diferent respecte als descobriments anteriors).
Es tractava d’una estructura comunista agrària antiga que (prevalent encara entre les tribus peruanes des de temps immemorials) es trobava en plena frescor i vigoria encara en el segle XVI, en l’època de la invasió espanyola. Una unió de parentiu, el clan, era també aquí l’únic propietari de la terra en cada aldea o en algunes aldees en conjunt. També aquí es dividia la terra de cultiu en lots que se sortejaven anualment entre els membres de l’aldea, i els assumptes públics eren objecte de decisió de l’assemblea de l’aldea, que a més elegia al cap. Es trobaven en el llunyà país sudamericà, entre els indis, empremtes vives d’un comunisme tan ampli que a Europa semblava totalment ignot: eren enormes habitatges massius on s’allotjaven clans sencers en habitacions massives amb cementeri comú. Es diu que una d’aquestes habitacions estava habitada per més de 4.000 homes i dones. La seu principal de l’anomenat emperador inca, la ciutat de Cuzco, consistia en unes quantes habitacions massives d’aquest tipus que portaven, cadascuna, el nom particular del seu clan.
Així, a meitat segle XIX, i fins a la dècada del 70, es va fer pública una abundant documentació que qüestionava seriosament la noció del caràcter etern de la propietat privada i de la seua existència des dels orígens del món. Una vegada que es descobrí el comunisme agrari, primer com una peculiaritat del poble germànic, i després dels eslaus, indis, àrabs-cabilencs, antics mexicans, i a més del país meravellós dels inques peruans i en molts altres grups “específics” de pobles en tots els continents s’arribà, forçosament, a la conclusió que aquest comunisme d’aldea no era cap “peculiaritat atàvica” d’una raça o d’un continent sinó la forma típica general de la societat humana en un nivell determinat del desenvolupament de la civilització. Al començament, la ciència burgesa oficial, és a dir l’economia política, oposà a aquest coneixement una resistència tenaç. L’escola anglesa de Smith-Ricardo, predominant en tota Europa en la primera meitat del segle XIX, negà rotundament la possibilitat de la propietat comunal sobre la terra. Els més grans genis de la ciència econòmica en l’època del “racionalisme” burgès es van comportar exactament com els primers conquistadores espanyols, portuguesos, francesos i holandesos que, a causa de la seua gran ignorància, eren totalment incapaços, en l’Amèrica recentment descoberta, de comprendre les relacions agràries dels natius i, en absència de propietaris privats, declaraven simplement tot el país “propietat de l’emperador”. Per exemple, en el segle XVII el missioner francès Dubois va escriure sobre Índia el següent: “Els indis no posseeixen propietat arrel. Els camps que ells treballen són propietat del govern mongol” I un doctor en medicina de la facultat de Montpeller, el senyor François Bernier, que va recórrer les terres del Gran Mongol en Àsia i publicà en Amsterdam, en 1699, una descripció molt coneguda d’aquests països, exclama amb indignació: “Aquests tres estats, Turquia, Pèrsia i l’Índia pròxima, han anihilat el concepte mateix del meu i el teu en la seua aplicació a la propietat de la terra, concepte que constitueix el fonament de tot el bo i bell en el món.” En el segle XIX el savi James Mill, pare del famós John Stuart Mill, es va dedicar a tractar amb la mateixa ignorància i incomprensió tot allò que no tenia aspecte de cultura capitalista, en escriure en la seua història de les Índies britàniques: “Sobre la base de tots els fets considerats només podem arribar a la conclusió que la propietat del sòl a l’Índia corresponia al sobirà; perquè si volguérem suposar que no era ell el propietari de la terra, ens resultaria impossible determinar qui era llavors el propietari.” Que la propietat del sòl corresponia simplement a les comunitats camperoles índies que el treballaven des de feia mil·lennis, que podia haver-hi un país, una gran societat civilitzada, en la qual la terra no fos un mitjà d’explotació sinó, simplement, la base de l’existència dels mateixos treballadors, no entrava en absolut en el cap d’un gran savi de la burgesia anglesa. Aquesta limitació, gairebé commovedora, de l’estret horitzó espiritual que delimita l’economia capitalista, prova només que la ciència oficial de la Il·lustració burgesa té un camp visual i una comprensió de la història de la civilització infinitament més estrets que els romans de fa quasi dos mil anys, els generals, com Cèsar, i historiadors, com Tàcit, ens deixaren anàlisis i descripcions molt valuoses de les relacions econòmiques i socials dels seus veïns els germànics, relacions que eren absolutament estranyes per als romans.
Com ocorre encara avui, l’economia política burgesa fou, de totes les ciències, la que, com a guàrdia protectora espiritual de la forma vigent d’explotació, va tenir menys comprensió envers les altres formes culturals i econòmiques, i li estava reservat a altres branques de la ciència que es troben un poc més apartades de l’oposició directa d’interessos i del camp de batalla entre capital i treball, distingir en les institucions comunistes de temps pretèrits una forma general dominant del desenvolupament econòmic i cultural en un cert nivell de la seua evolució. Foren juristes com von Maurer, com Kovalevski i com el professor anglès de dret i conseller d’estat per a Índia, Sir Henry Maine, els qui reconegueren en primer terme en el comunisme agrari una forma primitiva del desenvolupament internacional i vàlida per a tots els continents i totes les races. I estava reservat a un sociòleg de formació jurídica, el nord-americà Morgan, descobrir la necessària estructura social de la societat primitiva com a base d’aquesta manera econòmica de desenvolupament. El gran paper dels llaços de parentiu en les antigues comunitats comunistes d’aldea havia sorprès els investigadors tant a l’Índia com a Algèria i entre els eslaus. Quant als germànics, estava clar després de les investigacions de von Maurer que s’havien assentat a Europa per clans, és a dir per grups de parentiu. La història dels pobles antics, dels grecs i romans, demostrava a cada pas que el clan hi exercia des de sempre un paper de gran importància com a unitat econòmica, com a institució jurídica, com a cercle tancat de culte religiós. Finalment, gairebé tots els informes dels viatgers sobre els anomenats països salvatges palesaren, amb notable unanimitat, el fet que com més primitiu és un poble, major és el paper exercit pels llaços de parentiu en la vida d’aquest poble, més dominen aquests llaços les seues relacions i conceptes econòmics, socials i religiosos.
Es plantejava així a la investigació científica un nou i molt important problema. Què eren exactament aquells agrupaments familiars que havien tingut tanta significació en temps primitius, com s’havien format, quina era la seua relació amb el comunisme econòmic i amb el desenvolupament econòmic en general? Morgan, en la Societat primitiva (1877), va donar la clau de totes aquestes qüestions de forma memorable. Morgan, el qual passà gran part de la seua vida entre una tribu d’iroquesos en l’estat de Nova York i va investigar amb la major profunditat les relacions prevalents al si d’aqueix primitiu poble caçador, va concebre una nova i grandiosa teoria sobre les formes de desenvolupament de la societat humana en aqueixos llargs períodes de temps previs a tot coneixement històric, i ho va fer mitjançant la confrontació dels seus resultats amb els fets establerts en relació amb altres pobles primitius. Les pioneres idees de Morgan, que serven tota la seua força fins avui, malgrat una gran massa de nou material obtingut des d’aleshores i que ha corregit molts detalls del seu plantejament, es poden sintetitzar en els punts següents:
1. Morgan fou el primer en introduir en la història cultural de la prehistòria un ordre científic, distingint-hi certs graus de desenvolupament i descobrint la força impulsora fonamental d’aquest desenvolupament. Fins llavors, l’enorme lapse de la vida social anterior a tota història escrita, així com les relacions socials dels pobles primitius encara existents, amb tota la seua bigarrada gamma de formes i estadis, constituïa, si fa o no fa, un caos total del que només havien estat extrets en part a la llum de la investigació científica alguns capítols i fragments. Les denominacions “salvatgisme” i “barbàrie” amb què hom acostumava denominar sumàriament aquells estadis socials, tenien vigència només com a conceptes negatius, com a designació de la falta de tot el que es considerava signe distintiu de la “civilització”, és a dir, de la vida culta de l’home. Des de semblant punt de vista allò pròpiament culte, la vida social digna de l’home, començava tot just amb els estats socials registrats en la història escrita. Tot allò que corresponia al “salvatgisme” i la “barbàrie” constituïa, per així dir-ho, una simple avantcambra vergonyosa i d’escassíssim valor de la civilització, una existència semianimal que la humanitat civilitzada d’avui només podia contemplar amb condescendent menyspreu. El mateix que, per als representants oficials de l’església cristiana, totes les religions primitives i precristianes no són sinó una llarga sèrie de pèrdues en la recerca de l’única religió vertadera per part de la humanitat, totes les formes econòmiques primitives eren, per als economistes, només intents fallits previs al descobriment de l’única forma econòmica vertadera: la propietat privada i l’explotació, amb les que s’inicien la història escrita i la civilització. Morgan assestà a aquesta concepció un colp decisiu en plantejar la història cultural primitiva en el seu conjunt com una part de la ininterrompuda escala del desenvolupament de la humanitat, infinitament més important, tant per la seua durada infinitament més perllongada que la del diminut fragment de la història escrita, com per les decisives conquestes de la civilització realitzades justament en aquella perllongada alba de l’existència històrica de la humanitat. En insuflar un contingut positiu a les “denominacions” salvatgisme, barbàrie i civilització, Morgan en féu conceptes científics exactes i les va emprar com a instruments d’investigació científica. Salvatgisme, barbàrie i civilització són per a Morgan tres segments del desenvolupament de la cultura, separats uns d’altres per signes materials perfectament determinats i dividit cadascun d’ells en un nivell inferior, un mitjà i un de superior diferenciats entre si novament per conquestes i progressos culturals concretament determinats. Avui, pedants saberuts poden declamar que el nivell mitjà del salvatgisme no comença amb la pesca ni el superior amb l’invent de l’arc i la fletxa, com pensava Morgan, i d’altres plantejaments per l’estil, perquè en molts casos l’ordre hauria estat invers i, en altres, nivells sencers s’haurien d’eliminar en atenció a circumstàncies naturals: objeccions que es poden plantejar enfront de tota classificació històrica si se la pren com un esquema rígid de validesa absoluta, com una cadena de ferro esclavitzant del coneixement, i no com a guia vivent i flexible. Açò no afecta gens ni mica el memorable mèrit de Morgan per haver creat les premisses per a la indagació de la història primitiva mitjançant la seua classificació històrica, que fou la primera, així com és mèrit de Linneu haver produït la primera classificació científica de les plantes. Però amb una diferència de magnitud. Linneu, com és sabut, va prendre com a base de la seua sistematització un signe molt útil, però purament exterior (els òrgans sexuals de les plantes), i aquest primer expedient va tenir després, com ho va reconèixer el mateix Linneu, que ser reemplaçat per una classificació natural més viva des de l’angle de la història evolutiva del regne vegetal. En canvi Morgan estimulà al màxim la investigació mitjançant la selecció del principi fonamental sobre el qual va assentar la seua sistematització: concretament, va prendre com a punt de partida de la seua classificació la proposició segons la qual és, en cada cas, el tipus de treball social, és la producció, la que determina en primer terme les relacions socials dels homes en cada època històrica des dels primers començaments de la civilització (Kultur), i els progressos principals de la mateixa, constitueixen altres tantes fites d’aquest desenvolupament.
2. El segon gran mèrit de Morgan es refereix a les relacions familiars en la societat primitiva. També en aquest cas, en basar-se en un copiós material obtingut mitjançant enquestes internacionals, va establir la primera successió científicament fonamentada de les formes de desenvolupament de la família, des de les més remotes, corresponents a una societat enterament primitiva, fins a la monogàmia avui prevalent, o siga fins al matrimoni individual consagrat per l’estat amb posició dominant de l’home. També és cert que des d’aleshores ha aparegut material que implica correccions nombroses en un nivell de detall a l’esquema de desenvolupament de la família establert per Morgan. Però els traços fonamentals del seu sistema, que és la primera escala de formes de família des dels foscos temps antics fins al present, guiada fermament per la idea del desenvolupament, continuen constituint una aportació duradora al tresor de la ciència de la societat. A més Morgan no enriquí aquesta esfera del coneixement només amb la seua sistematització sinó, també, amb una idea fonamental i genial referent a llaços existents entre les relacions familiars d’una societat i el sistema de parentiu en ella vigent. Morgan fou el primer a fer notar el fet, digne d’atenció, que al si de molts pobles primitius les vertaderes relacions de llinatge i ascendència, és a dir la vertadera família, no coincideix en absolut amb els títols de parentiu que es donen recíprocament les gents i amb les obligacions mútues que en resulten per a ells d’aquests títols. Fou el primer a trobar per a aquest enigmàtic fenomen una explicació purament materialistadialèctica. “La família [diu Morgan] és l’element actiu, no és mai estacionària, sinó que avança d’una forma inferior a una superior a mesura que la societat es desenrotlla des d’un grau inferior a un superior. Els sistemes de parentiu, en canvi, són passius, només a llarg termini registren els progressos que ha realitzat la família en el transcurs del temps, i només experimenten canvis radicals quan la família s’ha modificat radicalment.” Així és com entre els pobles primitius es troben en vigor encara sistemes de parentiu corresponents a una forma de família anterior i ja superada de la mateixa manera com, en general, les representacions i idees dels homes romanen llargament adherides a condicions que, a través del desenvolupament material de la societat, ja han estat superades.
3. Sobre la base de la història evolutiva de les relacions de família, Morgan produí la primera investigació exhaustiva d’aquelles antigues unions de llinatge que entre tots els pobles civilitzats, entre els grecs i els romans, entre els celtes i els germànics, entre els antics israelites, es troben en l’inici de la tradició històrica i la vigència dels quals s’ha comprovat en la majoria dels pobles primitius que encara existeixen. Va demostrar que aquestes unions, basades en les relacions de sang i d’ascendència comuna, no són només un grau elevat en el desenvolupament de la família sinó, també, el fonament de la vida social conjunta dels pobles (durant els llargs períodes en els quals no existia encara cap estat en el sentit modern del terme, és a dir cap organització coercitiva política sobre una base territorial ferma). Cada tribu, consistent en un cert nombre d’unions de llinatge o, com les anomenaven els romans, gens, tenia el seu propi territori que li pertanyia en el seu conjunt, i en cada tribu el grup familiar era la unitat en què s’exercia la vida domèstica conjunta de mode comunista, en la que no hi havia rics i pobres, ociosos i treballadors, senyors i mossos, i en la que les qüestions públiques i generals es decidien per opció i lliure determinació de tots. Morgan ressenyava detingudament, com a exemple vivent d’aquestes relacions viscudes antigament per tots els pobles que integren avui la civilització, l’organització gentilícia dels indis d’Amèrica en l’estat de floriment en què es trobava en el temps de la conquesta europea.
“Tots els seus membres [diu] són homes lliures compromesos a defensar la llibertat de l’altre; iguals en els seus drets personals, ni els dirigents de la pau ni els caps guerrers pretenen preeminència de cap mena; constitueixen una germandat, lligats per llaços sanguinis. La llibertat, la igualtat; la fraternitat, encara que mai formulades, eren els principis, bàsics de la res, i aquesta era la unitat de tot un sistema social, el fonament de la societat índia organitzada. Açò explica l’indoblegable sentit d’independència i la dignitat personal en la conducta que tots reconeixen als indis.”
4. L’organització gentilícia porta el desenvolupament social fins al llindar de la civilització, que Morgan caracteritza com la breu i recent època de la història de la cultura en què, sobre les ruïnes del comunisme i de l’antiga democràcia, sorgeixen la propietat privada i amb ella l’explotació, un organització pública coercitiva: l’estat, i la dominació exclusiva de l’home sobre la dona en l’estat, en el dret de propietat i en la família. En aquest període històric relativament breu es desenrotllen els progressos majors i més ràpids de la producció, de la ciència, de l’art, però també els més profunds esquinçaments de la societat pels antagonismes de classe, la misèria dels pobles i la seua esclavitud. Heus aquí el judici de Morgan sobre la nostra civilització actual, amb el que tanca els resultats de la seua clàssica investigació:
“Des del començament de la civilització el creixement de la riquesa ha estat tan enorme, les seues formes tan variades, la seua aplicació tan àmplia i la seua administració tan hàbil al servei dels interessos dels propietaris, que aquesta riquesa s’ha convertit enfront del poble en una força insuperable. L’esperit humà es troba perplex i bandejat davant la seua pròpia obra. No obstant això, vindrà un temps en què la raó humana s’enfortisca fins a adquirir domini sobre la riquesa, que ella determine la relació que existeix entre l’estat i la propietat que ell protegeix, així com els límits dels drets dels propietaris. Els interessos de la societat són absolutament anteriors als interessos individuals i és necessari establir entre els uns i els altres una relació legítima i harmònica. La mera persecució de la riquesa no és el destí final de la humanitat, almenys si el progrés continua sent la llei del futur com ho fou en el passat. El temps transcorregut des del començament de la civilització és només un petit fragment de la vida passada de la humanitat, només un petit fragment del temps que li queda per viure. La dissolució de la humanitat se’ns presenta amenaçador com a terminació d’una pista històrica l’única meta de la qual és la riquesa; perquè semblant pista conté els elements del seu propi anihilament. La democràcia en l’administració, la fraternitat en la societat, la igualtat de drets, l’educació general inauguraran el pròxim nivell superior de la societat pel qual treballen constantment l’experiència, la raó i la ciència. Aqueixa etapa reviurà llavors (però de forma superior) la llibertat, la igualtat i la fraternitat de les antigues gents.”
L’obra de Morgan fou de gran significació per al coneixement de la història econòmica. Demostrà que l’antiga economia comunista, només descoberta fins llavors en alguns casos particularment clars, era una regla general del desenvolupament cultural, en l’etapa de la constitució gentilícia. Amb això va quedar demostrat que el comunisme originari i la democràcia i igualtat social a ell corresponents són el bressol del desenvolupament social. Mitjançant aquesta ampliació dels horitzons del passat prehistòric, va establir que tota l’actual civilització amb la seua propietat privada, la seua dominació de classe, la seua dominació masculina, el seu estat i el seu matrimoni coercitiu, és només una fase breu i temporània nascuda de la dissolució de la societat comunista originària, que al seu torn serà desplaçada en el futur per formes socials superiors. Amb això Morgan proporcionà al socialisme científic un nou i poderós suport. Mentre Marx i Engels demostraven, per la via de l’anàlisi econòmica del capitalisme, la ineluctabilitat del trànsit històric de la societat a l’economia mundial comunista en el futur pròxim, donant amb això una base científica ferma a les lluites socialistes, Morgan proporcionà un sòlid fonament a l’obra d’aquells, mostrant que la societat comunista- democràtica, tot i que sota formes primitives, comprèn tot el llarg passat de la història de la cultura humana anterior a la civilització actual. La noble tradició del llunyà passat va estendre així la mà als esforços revolucionaris del futur, el cercle del coneixement es tancà harmònicament i, des d’aquesta perspectiva, el món actual de la dominació de classe i de l’explotació, que pretenia ser la totalitat de la cultura, la meta més alta de la història mundial, es mostrà simplement com una etapa diminuta i passatgera de la gran marxa cap avant de la humanitat.
II
La “comunitat originària” de Morgan va constituir, per així dir-ho, una introducció tardana al Manifest Comunista de Marx i Engels. Amb això, no obstant, no podia deixar de provocar una reacció en la ciència burgesa. Dues o tres dècades després de la meitat del segle, el concepte del comunisme originari s’havia obert camí en la ciència. Mentre es tractava de respectables “antiguitats jurídiques germàniques”, de “peculiaritats tribals eslaves” o de l’exhumació històrica de l’imperi incaic peruà i coses semblants, els descobriments no sortien del terreny de les curiositats científiques inofensives, privades de significació actual, sense lligam directe amb els interessos i lluites quotidianes de la societat burgesa, A tal punt estadistes fermament conservadors o moderadament liberals com Ludwig von Maurer o Sir Henry Maine van poder guanyar-se amb aquests descobriments els més grans mèrits. No obstant això, prompte es produiria aquest lligam i, per cert, en dues direccions. Com hem vist, la política colonial ja havia comportat un conflicte d’interessos tangibles entre el món burgès i les condicions de vida del comunisme primitiu. Com més s’estenia l’omnímode poder del règim capitalista a Europa Occidental des de mitjans del segle XIX, després de les borrasques de la revolució de febrer de 1848, més aspre esdevingué aquell conflicte. A més, a partir justament de la revolució de febrer, un altre enemic exercia en el propi camp de la societat burgesa (el moviment obrer revolucionari) un paper sempre creixent. A partir de les jornades de juny de l’any 1848, a París, ja mai desapareixerà de l’escenari públic l’“espectre roig”, per a ressorgir l’any 1871 en el foc resplendent de les lluites de la Comuna, per a horror de la burgesia francesa i internacional. A la llum d’aquestes brutals lluites de classe, també el més recent descobriment de la investigació científica (el comunisme primitiu) mostrà el seu perillós rostre. La burgesia, en haver rebut agut ferides en els seus interessos de classe, nassejà una fosca relació entre les antiquíssimes tradicions comunistes que li oposaven als països colonials la més enverinada de les resistències a l’avanç de l’“europeïtzació” àvida de lucre dels aborígens, i el nou evangeli de l’ímpetu revolucionari de les masses proletàries en els antics països capitalistes. Quan, en l’Assemblea Nacional francesa en 1873, seria decidida la sort dels desgraciats àrabs d’Algèria mitjançant una llei d’introducció coercitiva de la propietat privada, sonava sense parar en aquesta assemblea (en la que encara vibraven la covardia i les ànsies assassines dels vencedors de la Comuna de París) la consigna que era necessari anihilar a qualsevol preu l’antiquíssima propietat comunal dels àrabs “com una forma que referma en els esperits tendències comunistes”. Mentrestant, en Alemanya, les magnificències del nou imperi alemany, l’especulació de l’era de la fundació i el primer crack capitalista dels anys setanta, el règim de sang i ferro de Bismarck amb la seua llei contra els socialistes, estimularien al màxim les lluites de classes i llevarien també tota intimitat a la investigació científica. El creixement inusitat de la socialdemocràcia alemanya com a encarnació de les teories de Marx i Engels, agusà extraordinàriament l’instint de classe de la ciència burgesa en Alemanya, i allí és on es desencadenà amb major força la reacció contra les teories del comunisme originari. Historiadors de la cultura com Lippert i Schurtz, economistes com Bücher, sociòlegs com Starcke, Westermarck i Grosse són avui unànimes en el seu sol·lícit batallar contra la teoria del comunisme originari, particularment contra la teoria de Morgan referent a l’evolució de la família i a la dominació (antany sobirana) de l’organització a base del parentiu, amb la seua igualtat de sexes i la seua democràcia general. Un cert senyor Starcke, per exemple en el seu Primitiven Familie (Família primitiva) de 1888, tracta les hipòtesis de Morgan sobre els sistemes de parentiu, com un “somni salvatge”, “per no dir un deliri”· Però també científics més seriosos, com l’autor de la millor història de la cultura que posseïm, Lippert, es llancen a la lluita contra Morgan. Basant-se en informes antiquats i superficials de missioners del segle XVII sense formació econòmica ni etnològica i ignorant enterament els grans estudis de Morgan, Lippert exposa les condicions econòmiques dels indis d’Amèrica del Nord, justament els mateixos en la vida i organització social dels quals Morgan va penetrar més profundament que ningú. Així intenta provar que entre els pobles caçadors no hi ha cap regulació comunitària de la producció ni una mínima “previsió” per a la col·lectivitat i per al futur, i que hi impera la més absoluta anarquia i l’atabalament. Lippert adopta sense cap crítica la nècia tergiversació exercida per la limitada visió europea dels missioners sobre les institucions comunistes realment vigents entre els indis, com ho prova, a manera d’exemple, la següent cita de la història de la missió dels germans evangelistes entre els indis d’Amèrica del Nord de Loskiel, de l’any 1789: “molts d’ells [dels indis americans, diu el nostre missioner, perfectament informat] són tan negligents que no planten res confiats que altres no gosaran negar-se a compartir amb ells les seues provisions. Ja que, en virtut d’això, els més diligents no s’aprofiten més del seu propi treball que els ociosos de temps en temps van plantant cada vegada menys. Quan ve un hivern cru en el qual l’altura de la neu no els permet anar a caçar, esclata fàcilment una fam canina general en què sovint pereixen molts. Llavors l’escassetat els ensenya a servir-se com a aliment d’arrels i de la corfa interior dels arbres, especialment dels roures jóvens”. “D’aquesta manera [agrega Lippert a les paraules del seu garant] naturalment la tornada a l’anterior despreocupació portà aparellada la tornada al nivell de la vida anterior.” I en aquesta societat índia en què ningú” “gosa negar-se” a compartir amb un altre les seues provisions de menjar, i en què un “germà evangèlic” encaixa amb palesa arbitrarietat, segons el model europeu, la inevitable divisió en “diligents” i “peresosos”, vol trobar Lippert la millor prova que puga oposar-se al comunisme originari:
“Naturalment, en aquest nivell la generació major es preocupa encara menys de la preparació de la generació més jove per a la vida. L’indi està ja lluny de l’home primitiu. En el moment que l’home té un instrument posseeix ja el concepte de propietat, encara que siga limitat a aqueix objecte. En el nivell més baix l’indi ja té aqueix concepte: en aquesta propietat originària no hi ha cap caràcter comunista; el desenvolupament s’inicia amb el contrari.”
El professor Bücher contraposa a l’economia comunista originària la seua “teoria de la recerca individual de l’aliment” als pobles primitius i dels “períodes immensos de temps” en els que “l’home va existir sense treballar”. Però per a l’historiador de la cultura Schurtz, el professor Karl Bücher, amb la seua “visió genial”, és el profeta a qui ell segueix cegament en qüestions referents a les relacions econòmiques primitives. Però el prohom més típic i enèrgic de la reacció contra les perilloses teories del comunisme originari i de la constitució gentilícia, contra el “pare de l’església de la socialdemocràcia alemanya” (Morgan), és el senyor Ernst Grosse. A primera vista, el mateix Grosse, és partidari de la concepció materialista de la història, és a dir que deriva diverses formes jurídiques de relacions entre els sexes i de pensament social, de les corresponents relacions de producció com a factor determinant d’aquelles formes. “Només uns pocs historiadors de la cultura [diu en els seus Anfänge der Kunst (Començaments de l’art) aparegut en 1894] semblen haver comprès tota la importància de la producció. És cert, d’altra banda, que resulta molt més fàcil subestimar-la que sobreestimar-la. El moviment econòmic és el centre vital de totes les civilitzacions: influeix sobre tots els altres factors de la cultura del mode més profund i irresistible, mentre que ell només és influenciat per circumstàncies geogràfiques i meteorològiques. Es podria, amb un cert dret, anomenar a la forma de producció el fenomen cultural primari, junt amb el qual totes les restants branques de la cultura apareixen com derivades i secundàries (clar que no en el sentit que aquestes restants branques hagueren sorgit, per així dir-ho, del tronc de la producció sinó perquè, tot i que han sorgit autònomament, s’han format i desenrotllat constantment sota la pressió subjugadora del factor econòmic dominant).” A primera vista sembla que el mateix Grosse ha pres les seues principals idees dels “pares de l’església de la socialdemocràcia alemanya”, de Marx i Engels, encara que es cuida molt bé de deixar traslluir, ni amb una sola paraula, la font científica sobre la qual basa la seua superioritat sobre la “majoria dels historiadors de la cultura”. De fet, encara en relació amb la concepció materialista de la història, és “més papista que el papa”. Mentre Engels (creador amb Marx de la concepció materialista de la història) veié en l’evolució de la família des dels temps primitius fins a la formació del matrimoni actual sancionat per l’estat, una successió de formes independents de les relacions econòmiques, ja que la seua funció era centralment, la del sosteniment i proliferació del gènere humà, Grosse va en això molt més enllà. Planteja la teoria que en tots els temps la corresponent forma de família va ser simplement el producte directe de les relacions econòmiques llavors vigents. “En cap part... [diu], es destaca amb tanta evidència la significació cultural de la producció com en la història de la família. Les estranyes formes de les famílies humanes, que han entusiasmat els sociòlegs fins a fer-los concebre hipòtesi encara més estranyes, resulten sorprenentment comprensibles en quant es consideren en relació amb les formes de la producció.”
El seu llibre Die formen der Familie und Die Formen del Wirtschaft (Les formes de la família i les formes de l’economia), aparegut en 1896, està consagrat enterament a la demostració d’aquesta idea. Però al mateix temps, Grosse és un oponent decidit de la teoria del comunisme originari. I tracta de demostrar que el desenvolupament social de la humanitat no començà en realitat amb la propietat comuna sinó amb la propietat privada, i s’esforça com Lippert i Bücher en provar des del seu punt de vista que, com més retrocedim en la història primitiva, més exclusiva i subjugadorament domina l’“individu” amb la seua “propietat individual”. Clar que els descobriments sobre la comunitat pobletana comunista en tots els continents i, en relació amb ella, les unions clàniques o, com les anomena Grosse, les parenteles (Sippen), no es van deixar negar fàcilment. Encara que Grosse (en això consisteix pròpiament la seua teoria) fa sobrevenir només en un cert nivell del desenvolupament les organitzacions clàniques com marc de l’economia comunista: amb l’agricultura inferior. Ràpidament les fan entrar en dissolució, en el nivell de l’agricultura superior, per a donar pas novament a la “propietat individual”. D’aquesta manera, amb gest triomfant, Grosse posa directament cap per avall la perspectiva històrica de Marx i de Morgan. Segons aquesta última, el comunisme era el bressol de la humanitat que evolucionava cap a la civilització, la forma de les relacions econòmiques que acompanyà aquesta evolució durant enormes períodes de temps per a entrar en dissolució tot just amb la civilització donant pas a la propietat privada; després la civilització, per la seua banda, va a la trobada d’un ràpid procés de dissolució, retornant així al comunisme, però en la forma superior de l’ordenament socialista. Segons Grosse era la propietat privada la que va acompanyar el sorgiment i progrés de la cultura per a cedir el seu lloc al comunisme només transitòriament en un nivell determinat que seria el de l’agricultura inferior. Segons Marx-Engels i Morgan el punt d’arrencada i de culminació de la història de la cultura és la propietat comuna, la solidaritat social; segons Grosse i els seus col·legues de la ciència burgesa, l’“individu” amb la propietat privada. Però no acaba aquí l’assumpte. Grosse és enemic declarat no sols de Morgan i del comunisme originari sinó de tota la teoria del desenvolupament al terreny de la vida social, i derrama les seues ironies sobre els esperits infantils que pretenen disposar tots els fenòmens de la vida social en una sèrie evolutiva i concebre’ls com un procés unitari, com un progrés de la humanitat de formes de vida inferiors a d’altres superiors Herr Grosse combat amb tota la força de què disposa, com a típic erudit burgès, aquesta idea fonamental que serveix de base a tota la ciència social moderna en general i, en particular, a la concepció de la història i a la teoria del socialisme científic. “La humanitat [dictamina] no es desplaça en absolut per una línia única i en una sola direcció; sinó que les vies i metes dels pobles són tan diverses com les seues condicions de vida.” Així, en la persona de Grosse, la ciència social burgesa en la seua reacció contra les conseqüències revolucionàries dels seus propis descobriments ha arribat al mateix punt a què havia arribat l’economia vulgar burgesa en la seua reacció contra l’economia clàssica: a la negació de l’existència mateixa de lleis del desenvolupament social. Examinem un poc més de prop l’estrany “materialisme” històric del més recent dels vencedors de Marx, Engels i Morgan.
Grosse parla molt de “producció”, parla constantment, del “caràcter de la producció” com a factor determinant, que influeix sobre tota la cultura. Però, què entén per producció i per caràcter de la producció? “La forma econòmica que domina o predomina en un grup social, la forma en què els membres del grup es guanyen el suport, és un fet que es pot observar directament i establir en totes parts, en les seues línies generals, amb suficient certesa. Podem encara tenir molts dubtes sobre les concepcions religioses i socials dels australians; però no és possible encoratjar el menor dubte sobre el caràcter de la seua producció: els australians són caçadors i recol·lectors. Potser serà impossible penetrar en la cultura espiritual dels antics peruans; però el fet que els ciutadans de l’imperi incaic eren un poble agricultor és evident a totes les mirades.” (Grosse, Anfänge der Kunst, pàgina 34)
De mode, doncs, que per “producció” i el seu “caràcter”, Grosse entén simplement la font principal de manutenció del poble en cada cas. Caça, pesca, cria de bestiar; agricultura (heus aquí les “relacions de producció” que incideixen de mode determinant sobre totes les altres relacions de la cultura d’un poble). Aquí cal observar immediatament que, si es basava en aquest magre descobriment, la petulància de Herr Grosse respecte a la “majoria dels historiadors de la cultura” mancava enterament de base. El coneixement que la font principal que serveix a un poble per a la seua manutenció és extraordinàriament important per al seu desenvolupament cultural, no és un flamant descobriment de Herr Grosse sinó una antiquíssima i respectable peça que figura en l’inventari de tots els erudits de la història de la cultura. Aquest coneixement ha portat, justament, a l’arxiconeguda classificació dels pobles en caçadors, pastors i agricultors, que està en totes les històries de la cultura i que Herr Grosse mateix, després de molts nyic-i-nyacs, acaba per aplicar. Però és que aquest coneixement no és només molt antic sinó també (en la versió banal en què el pren Grosse) molt fals. Si sabem simplement que un poble viu de la caça, del pasturatge o de l’agricultura, encara no sabem res de les seues relacions de producció i de la seua cultura pretèrita. Els hotentots actuals d’Àfrica sudoccidental, als qui els alemanys van llevar els seus ramats i amb ells els seus mitjans de subsistència, dotant-los a canvi modernes escopetes, s’han convertit, forçosament, de nou en caçadors. No obstant això, les relacions de producció d’aquest “poble caçador” no tenen absolutament res en comú amb els caçadors indis de Califòrnia que viuen encara en el seu primitiu aïllament del món, i aquests últims al seu torn s’assemblen molt poc a les companyies de caçadors de Canadà, els qui proveeixen industrialment de pells a capitalistes nord-americans i europeus. Els pastors peruans que abans de la invasió espanyola criaven les seues llames a la Serralada dels Andes de forma comunista sota la dominació incaica, els nòmades àrabs amb els seus ramats a Àfrica o Aràbia, els camperols que viuen actualment als Alps suïssos, bavaresos o tirolesos que serven els seus costums tradicionals enmig del món capitalista, els esclaus romans que vivien en Apúlia, en estat semisalvatge cuidant els enormes ramats dels seus amos, els farmers que en l’Argentina d’avui engreixen innumerables ramats per als escorxadors de Ohio, tots són exemples de pobles ramaders que constitueixen altres tants tipus totalment diferents de producció i de cultura. Finalment, l’“agricultura” comprèn una gamma tan àmplia de modes d’economia i nivells de cultura diversos, des de la primitiva comunitat índia fins al latifundi modern, des de la minúscula granja del camperol fins al solar del noble a l’est de l’Elba, des de l’arrendatari anglès fins a la jobagia romanesa, des de l’horticultura xinesa fins a la plantació brasilera i el treball dels esclaus, des de la primitiva agricultura d’aixada que exerceixen les dones a Tahití fins a la moderna granja nord-americana amb màquines accionades a vapor i a electricitat. En realitat les revelacions de Herr Grosse sobre la importància de la producció, només ens revelen la seua notable incomprensió del que vertaderament és la producció. Marx i Engels s’ocuparen precisament d’enfrontar aquest tipus de “materialisme” groller i bast que només pren en consideració les condicions naturals exteriors de la producció i de la cultura i que va tenir la seua expressió més exhaustiva en el sociòleg anglès Buckle. Allò de decisiu en les relacions econòmiques i culturals dels homes no és la font natural exterior de la manutenció, sinó les relacions entre els homes en el seu treball.
Les relacions socials de producció determinen la qüestió de la forma de producció dominant en un poble donat. Només quan s’ha captat en profunditat aquest costat de la producció, pot comprendre’s les influències determinants de la producció d’un poble sobre les seues relacions de família, els seus conceptes jurídics, les seues representacions religioses, el seu desenvolupament artístic. Però penetrar en les relacions socials de producció dels anomenats pobles salvatges és quelcom extraordinàriament difícil per a la majoria dels observadors europeus. Contràriament a Herr Grosse, qui creu que ho sap tot quan en realitat no sap sinó que els peruans incaics eren un poble agricultor, un erudit seriós com a Sir Henry Maine, escriu:
“L’error característic dels observadors directes de les relacions socials o jurídiques d’un altre poble és que les comparen massa ràpidament amb relacions per a ells conegudes que, en aparença, són del mateix tipus.”
El nexe de les formes de família amb les “formes de producció” així enteses, es presenta de la manera següent a l’obra de Herr Grosse:
“En el nivell més baix, l’home s’alimenta per mitjà de caceres (en el sentit més ampli) i mitjançant la recol·lecció de vegetals. En aquesta primitiva forma de producció es manifesta ja la forma més primitiva de divisió del treball, la divisió fisiològica del treball, entre ambdós sexes. Mentre l’home es reserva els treballs corresponents a l’alimentació animal, les tasques de la dona són la recol·lecció d’arrels i fruits. En aquestes condicions, el centre de gravetat econòmic es troba quasi sempre de banda de l’home, i en conseqüència la forma primitiva de família presenta per tot arreu un caràcter patriarcal inequívoc. I siguen quins siguen les concepcions referents al parentiu sanguini, l’home primitiu, fins i tot si no es conceptua parent sanguini de la seua descendència, és de fet amo i propietari entre les seues dones i els seus fills. A partir d’aquest nivell ínfim la producció pot avançar en dues direccions, segons que l’acció econòmica femenina o masculina experimente un desenvolupament ulterior. Quina de les dues branques haurà, però, de convertir-se en tronc principal en depèn, en primer terme, de les condicions naturals en què viu el grup primitiu. Si la flora i el clima del país inciten a acumular reserves primer i després a conrear plantes útils, es desenrotlla la branca econòmica femenina, la recol·lecció es va transformant en cultiu. En realitat, entre els pobles agricultors primitius, aquesta tasca es troba constantment en mans de la dona. En conseqüència, també el centre de gravetat econòmic es troba situat de la banda femenina, i per això trobem, en totes les societats primitives que es basen preponderantment en l’agricultura, una forma de família matriarcal o les empremtes de tal forma. La dona, com a proveïdora principal d’aliments i senyora de la terra, es troba al centre de la família. Amb tot, només en molt pocs casos s’ha arribat al desenvolupament d’un matriarcat en sentit propi, a una vertadera dominació de les dones. Açò va ocórrer només allí on el grup social es trobava apartat dels atacs d’enemics exteriors. En tots els altres casos l’home recuperà, com a defensor, el predomini que havia perdut com a proveïdor d’aliments. D’aquesta manera sorgeixen les formes de família que dominen en la majoria d’aquests pobles agricultors i que constitueixen un compromís entre les direccions matriarcal i patriarcal.
Una gran part de la humanitat ha experimentat un desenvolupament completament distint. Els pobles caçadors que vivien en comarques desfavorables a l’agricultura però que fornien als homes d’animals que admetien la domesticació i que hi convenia sotmetre, passaren no al cultiu de plantes com aquells, sinó a la cria de bestiar. Però la ramaderia, que s’ha desenrotllat gradualment a partir de la cacera, es presenta com aquesta, originàriament en totes parts, com a prerrogativa de l’home. D’aquesta manera es reforça encara més el predomini econòmic que ja tenia l’home, i aquesta relació troba expressió conseqüent en el fet que la forma de família patriarcal domina entre els pobles que es nodreixen preferentment mitjançant la ramaderia. A més, la posició dominant de l’home es veu elevada fins i tot en les societats pastorals per una altra circumstància que igualment està en relació directa amb la forma de producció que practiquen. Els pobles pastors tendeixen constantment a caure en problemes bèl·lics i, en conseqüència, al desenvolupament d’una organització guerrera centralitzada. El resultat ineluctable n’és la forma extrema del patriarcat en què la dona se situa com a esclava sense cap dret sotmesa al poder despòtic del seu marit i senyor. Però els pacífics pobles agricultors en què la dona domina en la família com a proveïdora d’aliment o, almenys, s’adjudica en part una posició més lliure, són majoritàriament conquerits pels bel·licosos criadors de bestiars i prenen d’aquests, amb altres usos, també la dominació despòtica de l’home en la família. “Així és com trobem avui totes les nacions cultes sota el signe d’una forma patriarcal de família més o menys marcada.” (Grosse, Anfänge der Kunst, pàgines 36-38)
De manera, doncs, que els estranys destins històrics de la família humana aquí descrits en la seua dependència amb les formes de producció segueixen l’esquema següent: període de la caça (família individual amb dominació masculina); període de la cria de bestiars (família individual amb dominació masculina fins i tot més forta); període de l’agricultura inferior (família individual amb dominació femenina en certs punts, però després submissió, dels agricultors pels criadors de bestiars i, per tant, també en aquells casos família individual amb dominació masculina); i com a pedra de rematada de l’edifici: període de l’agricultura superior (família individual amb dominació masculina). Com es veu, Herr Grosse emprèn seriosament la seua negació de la teoria moderna de l’evolució. En la seua obra no existeix en absolut una evolució de les formes de família. La història comença i acaba amb la família individual i la dominació de l’home. Grosse no adverteix que, després de la seua promesa d’explicar el sorgiment de les formes de família des de les formes de producció, suposa la forma de la família individual com quelcom absolutament donat, acabat, com una llar moderna, i el presenta sense cap alteració davall totes les formes de producció. Allò que ell segueix en realitat com distintes “formes de família” en la successió dels temps és a penes una qüestió de relació recíproca dels sexes. Dominació dels homes o dominació de les dones; açò és, segons Grosse, la “forma de família” que ell, d’aquesta manera redueix a un signe exterior, amb la mateixa cruesa amb què ha reduït la “forma de producció” a la qüestió: cacera, criança de bestiars o agricultura. Que la “dominació dels homes” o la “dominació de les dones” puguen comprendre dotzenes de formes de família diferents, que en el nivell de desenvolupament cultural dels “caçadors” puga haver-hi dotzenes de sistemes de parentiu diferents, li preocupa tan poc a Herr Grosse com la qüestió de les relacions socials dins d’un tipus de producció. La relació recíproca de les formes de família i de les formes de producció desemboca així en el següent enginyós “materialisme”: ambdós sexes són tractats des d’un començament com a competidors en els negocis. Qui alimenta la família domina també al seu si, diu el filisteu, repetint el codi civil burgès. La mala estrella del sexe femení vol, no obstant això, que només una vegada en la història en l’agricultura inferior d’aixada haja estat excepcionalment a càrrec de la manutenció de la família, però també en aqueix cas hagué de retirar-se, la majoria de les vegades, davant el bel·licós sexe masculí. I així, en les qüestions fonamentals, la història de la forma de família és simplement una història de l’esclavitud de la dona, en totes les “formes de producció” i malgrat totes les formes de producció. L’únic lligam de les formes de família amb les formes d’economia és llavors exclusivament la lleu diferència que hi ha entre formes un poc més suaus i un poc més dures de la dominació masculina. Finalment el primer missatge de salvació en la història de la cultura humana, per a l’esclavitzada dona, l’aporta l’església cristiana que, si bé no sobre la terra, almenys en el blau èter del cel no coneix diferències entre ambdós sexes. “A través d’aquesta teoria la cristiandat ha atorgat a la dona una noblesa davant la qual ha d’inclinar-se el capritx de l’home” (Grosse, Formen der Familie, pàgina 238), acaba Herr Grosse, en tirar l’àncora feliçment en la rada de l’església cristiana, després de llargues marrades sobre les aigües de la història econòmica. No és cert que resulten “sorprenentment comprensibles”, després de tot, les formes de família que han “entusiasmat els sociòlegs fins a impulsar-los a tan estranyes hipòtesis”, quan se les considera “en relació amb les formes de producció”!
Però el més notable en aquesta història de la “forma de família” és el tractament de la unió clànica o de la parentela, com l’anomena Grosse. Hem vist l’enorme importància del paper social que exercien les unions clàniques en els nivells anteriors de desenvolupament de la cultura. Sobretot després de les transcendents investigacions de Morgan sabem que eren, abans del desenvolupament de l’estat territorial, la forma pròpia de societat, i van continuar sent molt de temps després la unitat econòmica així com la comunitat religiosa. En quina posició es troben aquests fets respecte a la notable història de les “formes de família” de Grosse? Evidentment, Grosse no pot negar manifestament la constitució social sobre la base del parentiu en tots els pobles primitius. Però com es troben en contradicció amb el seu esquema de les famílies individuals i de la dominació de la propietat privada, ell tracta, en la mesura que pot, de reduir a zero la seua significació, excepte en el període de l’agricultura inferior. “El poder del parentiu sorgí amb l’economia agrícola inferior, i amb ella s’extingeix; entre els agricultors superiors l’ordenament basat en el parentiu ja ha caducat o està en via de desaparèixer,” (Grosse, Formen der Familie, pàgines 207, 215). Així Grosse fa emergir el “poder del parentiu”, amb la seua economia comunista, enmig de la història econòmica i de la història de la família com disparada per una pistola, per a poder dissoldre’l com més prompte millor. ¿Com han d’explicar-se, doncs, el sorgiment, l’existència, les funcions de l’ordenament de parentiu en els mil·lennis de desenvolupament de la cultura anteriors a l’agricultura inferior? Ja que, segons Grosse, en aquells temps no tenen ni funció econòmica ni significació social enfront de la família individual, ¿què són, en definitiva, aquests clans que porten una vaga existència en un segon pla respecte a les famílies individuals amb la seua economia privada imperant entre els caçadors, entre els criadors de bestiars? Tot açò continua sent un secret privat d’Herr Grosse. No li preocupa tampoc gens ni mica que la seua historieta es trobe en palesa contradicció amb alguns fets generalment reconeguts. Els clans adquiririen importància amb l’agricultura inferior; ara bé, els clans estan lligats en la majoria dels casos amb la institució de la vendetta, amb el culte religiós i molt sovint amb la designació d’un animal totèmic; ara bé, totes aquestes coses són molt més antigues que l’agricultura i, per tant, han de derivar la seua força de les relacions de producció de períodes culturals molt més primitius, d’acord amb la pròpia teoria de Grosse. Grosse conceptua l’ordenament basat en el parentiu dels agricultors superiors, germànics, celtes, indis, com un llegat del període de l’agricultura inferior, on els clans tenen les seues arrels en l’economia rural femenina. Però l’agricultura superior dels pobles cultes sorgí no de l’agricultura femenina d’aixada sinó de la cria de bestiars que ja era cosa d’homes i en la que, segons Grosse, l’organització clànica no tenia importància enfront de l’economia familiar patriarcal. Segons Grosse l’ordenament en clans no té significació entre els criadors nòmades de bestiars i només entra en vigor per un cert temps quan s’assenta i passa a l’agricultura. No obstant això, segons el més famós dels investigadors de les civilitzacions agràries, el vertader desenvolupament va transcórrer en la direcció oposada: mentre els criadors de bestiars van portar una vida nòmada les unions clàniques tenien des de tot punt de vista la major força, amb la vida sedentària comença a afluixar-se el llaç del clan, i a retrocedir enfront de la unió local dels agricultors la comunitat d’interessos dels quals és més forta que la tradició dels llaços sanguinis. La comunitat clànica es transforma en l’anomenada comunitat veïnal. És aquesta l’opinió de Ludwig von Maurer, de Kovalevski, d’Henry Maine, de Laveleye, i actualment Kaufman demostra l’existència del mateix fenomen entre els quirguisos i iacuts d’Àsia Central.
Per a acabar, diguem que el mateix Grosse ha confessat no ser capaç de donar, des del seu punt de vista, la menor explicació sobre els fenòmens més importants al terreny de les relacions primitives de família, com el matriarcat, i es contenta de declarar, arronsant les espatlles, que el matriarcat és “la més rara curiositat de la sociologia”; que s’anima a efectuar l’increïble afirmació que entre els australians les idees sobre consanguinitat no haurien tingut cap influència sobre els seus sistemes de família i, el que és més inconcebible encara, afirma que entre els antics peruans no hi hauria empremta alguna d’organització clànica; que es pronuncia sobre la constitució agrària dels germànics a partir del material antiquat i poc digne de confiança de Laveleye i, finalment, que segueix, per exemple, al mateix Laveleye en la magnífica afirmació que “encara avui” la comunitat pobletana russa constituiria una unió clànica entre els 35 milions de gran russos, amb parentiu sanguini, una “comunitat familiar”, la qual cosa és, si fa o no fa, el mateix que afirmar que tota la població de Berlín constitueix “encara avui” una gran comunitat familiar. Tot açò habilita Grosse, molt particularment, per a tractar Morgan, el “pare de l’església de la socialdemocràcia alemanya”, com a un gos mort. Els exemples que hem vist del mode que tracta Grosse les formes de la família i el clan forneixen una idea de com tracta les “formes de l’economia”. Tota la seua argumentació, dirigida contra l’acceptació del comunisme originari, reposa sobre sonors “en veritat” i “no obstant això”, amb la qual cosa els fets innegables són, és cert, consignats, però els contraposa altres per a enxiquir allò que no li convé, inflar allò que li convé i arreglar el resultat d’acord amb els seus desitjos.
El mateix Grosse es refereix als caçadors inferiors de la manera següent: “La propietat individual que, en totes les societats inferiors correspon predominantment o exclusivament als béns mobles, no té significació quasi per complet; en canvi, la part més valuosa de la propietat, la presa, pertany en comú a tots els homes de la tribu. En conseqüència, les seues despulles sovint s’han de repartir entre tots els membres d’una horda. Així és, segons informes, entre els botocudos, per exemple (Enhrenreich, Zeitschrift für Ethnologie). Tals usos existeixen, així mateix, en algunes parts d’Austràlia. D’aquesta manera tots els membres d’un grup primitiu són, i continuen sent, aproximadament pobres per igual. Com no hi ha diferències essencials de fortuna, falta una font principal per al sorgiment de diferències de classe. En general, tots els homes adults, dins d’una tribu, posseeixen els mateixos drets” (pàgines 55-56). Així mateix “la pertinença al clan exerceix, en certs [!] aspectes, una gran influència sobre la vida del caçador inferior. Li atorga el dret a utilitzar un cert terreny de caça, i li atorga el dret, així com l’imposa l’obligació, de la defensa i de la venjança” (pàgina 64). A més, Grosse concedeix la possibilitat d’un comunisme clànic entre els caçadors inferiors de Califòrnia. No obstant això, els llaços del clan són aquí molt febles, no hi ha una comunitat econòmica. “El mode de producció dels caçadors àrtics, però, és tan íntegrament individualista que el llaç d’unió del clan no pot resistir les tendències centrífugues.” Així mateix, entre els australians “la caça i la recol·lecció sobre el terreny comú no són, generalment, practicades en comú, sinó que cada família porta endavant la seua pròpia economia”. I, en general, “la falta d’aliments no tolera cap unificació duradora de grups majors, sinó que els força a la dispersió” (pàgina 63).
Passem als caçadors superiors.
Certament “entre els caçadors superiors el sòl també és, en general, propietat comuna de la tribu o del clan” (pàgina 69); cert és que, en aquest nivell, trobem vertaderes cases col·lectives que els clans habiten en comú (pàgina 84); certament llegim després el següent: “Els estesos terraplens i defenses que veié Mackenzie als rius de Haida i que, segons ell va estimar, han d’haver requerit el treball de tota la tribu, estaven a càrrec del cacic, i ningú podia pescar sense la seua autorització. De manera que probablement constituïen propietat de la comunitat pobletana en el seu conjunt a la que pertanyien, així mateix, de forma indivisa, les aigües de pesca i els terrenys de caça” (pàgina 87).
Però “la propietat moble ha adquirit en aquest cas tal extensió i importància, que pot desenrotllar una gran desigualtat de riquesa tanmateix la igualtat regnant quant a la propietat del sòl” (pàgina 69) i “generalment els aliments, en la mesura dels nostres coneixements, disten tant com els altres béns mobles de ser propietat comuna. De manera que els clans domèstics només en un sentit molt limitat es poden considerar comunitats econòmiques” (pàgina 88).
Ocupem-nos del nivell cultural immediat superior: els criadors nòmades de bestiars. Sobre ells ens diu Grosse:
Cert que “ni tan sols els més inquiets dels nòmades vagabundegen per distàncies il·limitades, sinó que més bé es mouen en conjunt només a l’interior d’una àrea generalment estrictament delimitada que apareix com a propietat de la seua tribu i que sovint es troba subdividida entre les distintes famílies i clans”. I més endavant; “El sòl és en quasi tot el domini de la cria de bestiars, propietat comuna de la tribu o clan” (pàgina 91). “Certament la terra és un bé comú de tots els membres del clan i, com a tal, és repartida entre les diverses famílies pel clan o pel seu cap” (pàgina 128).
Però “la terra no és la pertinença més valuosa dels nòmades. El seu màxim bé és el seu ramat, i el bestiar és invariablement [!] propietat particular de les distintes famílies. El clan pastoral mai [!] arribà a ser una comunitat econòmica i de propietat”.
Finalment vénen els agricultors inferiors. Aquí concedeix, en efecte, per primera vegada, que el clan és una comunitat econòmica íntegrament comunista.
Però (també en aquesta cas segueix immediatament un “però”) també aquí la indústria soscava la igualtat social” (Grosse parla d’indústria, però naturalment vol dir producció mercantil, la diferència de la qual amb aquella desconeix) i crea una propietat particular moble que pesa més que la propietat comuna del sòl i la destrueix (pàgines 136-137). I tanmateix la comunitat de la terra “existeix aquí també la divisió entre pobres i rics”. Així es veu reduït el comunisme a un breu interval de la història econòmica que, d’altra banda, comença amb la propietat privada per a acabar amb la propietat privada. Que és allò que s’havia de demostrar!
III
Per a posar a prova el valor de l’esquema de Grosse, anem directament als fets. Examinem (encara que siga d’un ullada) el tipus d’economia dels pobles endarrerits. Quins són?
Grosse els anomena “caçadors inferiors” i diu d’ells: “Els pobles caçadors inferiors constitueixen avui només un petit fragment de la humanitat. Condemnats a la debilitat numèrica i a la pobresa cultural per la seua imperfecta i improductiva forma de producció, han reculat per tot arreu davant els pobles majors i més forts de manera que avui viuen en selves infranquejables i erms inhospitalaris. Gran part d’aquestes miserables tribus pertany a la raça dels pigmeus. Són els més febles, que foren empentats pels més forts en la lluita per la vida, cap a les comarques més adverses a la cultura i, amb això, quedaren condemnats a l’estancament cultural. Malgrat tot, encara es troben en tots els continents, excepte Europa, representants de la manera més antiga d’economia. Àfrica alberga una quantitat de pobles caçadors de petita estatura; lamentablement fins ara només comptem amb algunes dades sobre un d’ells, el dels bosquimans de l’estepa de Kalahari (en l’Àfrica sud-occidental alemanya): la vida de les restants tribus de pigmeus s’oculta encara a la foscor de les selves centrals. Si ens desplacem d’Àfrica cap a l’est, trobem en primer lloc, a l’interior de Ceilan (junt a la punta meridional de la península indostànica), al poble pigmeu caçador dels vedda. Després, a les illes Andaman els mincopie, a l’interior de Sumatra els kubu i, als muntanyosos erms de les Filipines, els aeta, tres tribus que també pertanyen a les races de talla petita. El continent australià estava habitat en tota la seua amplitud per tribus de caçadors inferiors abans de la colonització europea i, encara que els aborígens van ser desplaçats pels colons de la major part de les zones costaneres, en la segona meitat del segle, es mantenen, no obstant això, encara als erms de l’interior. Finalment a Amèrica pot seguir-se tota una sèrie de grups de cultura molt pobra, dispersos des de l’extrem sud fins a l’extrem nord. Als erms muntanyosos del Cap d’Hornos (extrem meridional d’Amèrica del Sud), assotats per la pluja i les tempestats, habiten els fueguinos, considerats com els més miserables i toscos dels homes per més d’un observador. Per les selves de Brasil caminen, a banda dels temibles botocudos, moltes altres hordes de caçadors, d’entre les quals almenys la dels bororo ens resulta ara prou coneguda gràcies a les investigacions de von der Steinen. Califòrnia central (sobre la costa occidental d’Amèrica del Nord) conté diverses tribus que es troben molt poc per damunt dels mísers australians.” (Grosse, Die Formen der familie und die Formen der Wirtschaft, pàgina 30) No podem seguir Grosse més enllà (ell classifica estranyament els esquimals també entre els pobles de més baix nivell), per la qual cosa ara passarem revista a algunes de les tribus amunt enumerades a la cerca d’empremtes d’una organització socialment planificada del treball.
Fixem-nos en primer terme en els caníbals australians que, segons molts erudits, es troben a l’estadi més arcaic de cultura que pot presentar el gènere humà a la terra. Entre els negres d’Austràlia trobem en primer lloc la primitiva divisió del treball, ja esmentada, entre homes i dones; aquestes procuren principalment l’alimentació d’origen vegetal, així com fusta i aigua: els homes s’ocupen de la caça i procuren els aliments animals.
A més, trobem un quadro de treball social que és el contrari a la “recerca individual de l’aliment” i al mateix temps ens forneix una mostra de com les societats primitives s’asseguren l’aplicació necessària de totes les forces de treball disponibles, per exemple: “A la tribu txepara s’espera de tots els homes que s’ocupen del menjar, a menys que estiguen malalts. Si un home és gandul i es queda al campament, els altres se’n burlen i l’injurien. Homes, dones i xiquets deixen el campament al dematí a la cerca de menjar. Una vegada que han caçat prou, homes i dones porten les seues preses al pou d’aigua més pròxim, on es fa foc i es torra la peça. Homes, dones i xiquets mengen tots junts amistosament una vegada que els vells han repartit l’aliment entre tots per igual. Després del menjar, les dones porten les restes al campament i els homes cacen durant el trajecte.” (Somló, segons Howitt, pàgina 45)
Ara, quelcom un poc més precís sobre el pla de producció entre els negres australians. En efecte, és extraordinàriament complicat i se l’elabora fins als mínims detalls. Cada tribu australiana es compon d’una quantitat de grups, cada un dels quals porta el nom d’un animal o una planta que venera i posseeix un tros de territori delimitat dins del territori de la tribu. Així, per exemple, un cert territori pertany als homes del cangur, un altre als homes de l’emú (emú és una gran au que s’assembla a l’estruç), un tercer als homes de la colobra (els negres d’Austràlia mengen també colobres), etc. Aquests “tòtems” són, segons ho expliquen les investigacions científiques més recents, quasi purament animals i plantes que serveixen als negres australians d’aliment. Cada grup d’aquests té un cacic, qui dirigeix la caça. Ara bé, el nom d’animal o de planta i el corresponent culte no són forma sense contingut: cadascun dels grups de negres australians està obligat a proveir l’aliment animal o vegetal que li dóna nom i a curar de la perdurabilitat i creixement d’aquesta font d’aliments. I per cert, cada grup ho fa no per a si, sinó, abans que res, per als altres grups de la tribu. Així, per exemple, els homes del cangur estan obligats a procurar carn de cangur per als altres membres de la tribu, els homes de la colobra a aconseguir colobres, els homes de l’eruga a garantir una certa eruga que es considera un menjar exquisit, etc. Significativament, tot açò està vinculat amb severs usos religiosos i grans cerimònies. Així, per exemple, és una regla quasi general que la gent de cada grup no ha de menjar el seu propi animal (o planta) tòtem, o bé fer-ho molt sòbriament, mentre que han de procurar-lo als altres. Per exemple, un home del grup de la colobra, quan atrapa una colobra (llevat que patisca molta fam) ha de contenir el seu desig i portar-la al campament per als altres. De la mateixa manera un home de l’emú només ha de menjar carn d’emú amb extrema moderació, mentre que no ha de prendre per a ell en absolut els ous i el greix de l’au, que s’utilitza com a medicament, sinó que ha de lliurar-los als altres membres de la tribu. D’altra banda, els altres grups no han de caçar o recol·lectar l’animal o la planta sense permís dels homes del corresponent tòtem, ni prendre’ls com a aliment. Tots els anys, cada grup realitza una solemne cerimònia destinada a assegurar (mitjançant cants, música instrumental i diverses cerimònies del culte) la proliferació de l’animal (o planta) tòtem, i tot just després se’ls permet als altres grups menjar d’aquests últims. La data de les cerimònies és fixada, per a cada grup, pel seu cap que també dirigeix la cerimònia. I aquest moment està directament lligat a les condicions de la producció. En Austràlia central hi ha una llarga estació seca en què animals i plantes pateixen molt, i una breu estació plujosa a la que segueix un auge de la vida animal i un exuberant creixement de la vegetació. La majoria de les cerimònies dels grups totèmics es duen a terme en aproximar-se la bona estació. Ratzel deia encara que era un “còmic malentès” dir que els australians s’anomenen segons els seus principals aliments (Fr. Ratzel, Völkerkuzer 1887, 2° tom, pàgina 64). No obstant això en el sistema dels grups totèmics breument referit més amunt qualsevol pot reconèixer a la primera ullada, una desenvolupada organització de la producció social. Els diversos grups totèmics no són, evidentment, una altra cosa que membres d’un ampli sistema de divisió del treball. Tots els grups, en conjunt, constitueixen un tot ordenat i planificat, i així mateix cada grup per si funciona de forma plenament organitzada i planificada sota direcció unitària. A més, el fet que aquest sistema de producció es presenta sota forma religiosa en forma de prohibicions alimentàries, cerimònies, etc., de totes classes, només demostra que aquest pla de producció és de molt antiga data, que aquesta organització ja existia entre els negres australians fa molts segles, fins i tot mil·lennis, de mode tal que va tenir temps per a solidificar-se en fórmules rígides, que el que originàriament eren simples necessitats en l’àmbit de la producció i de l’aprovisionament alimentari, esdevingueren articles de fe en la creença de misteriosos vincles. Aquestes relacions, descobertes pels anglesos Spencer i Gillen, es veuen confirmades per un altre savi, Frazer. Aquest diu explícitament: “Hem de tenir present que els distints grups totèmics no viuen aïllats uns d’altres en la societat totèmica; es mesclen i exerciten les seues forces màgiques per al bé comú. En el sistema originari els homes del cangur caçaven i mataven (llevat que estiguem equivocats) cangurs tant per a consum de tots els altres grups totèmics com per al seu propi, i així pot haver ocorregut amb el totem-eruga, el totem-falcó i els altres. Davall el nou sistema de forma religiosa, segons el qual estava prohibit als homes matar i menjar els animals totèmics, els homes del cangur continuaren produint cangurs, però no ja per al seu propi consum; els homes de l’emú van prosseguir incrementant els emús, encara que a ells els estava prohibit ara provar carn d’emú; els homes de l’eruga continuaren aplicant els seus conjurs per a la propagació de les erugues, per més que aquests mossos exquisits estaven destinats, d’ara en avant, a d’altres homes.” En una paraula: allò que avui se’ns presenta com un sistema de culte ja era, en èpoques molt antigues, un sistema senzill de producció social organitzada amb àmplia divisió social del treball. Si ens fixem ara en la distribució dels productes entre els negres australians, trobem un sistema, si és possible, fins i tot més detallat i complicat. Cada peça caçada, cada ou trobat, cada grapat de fruits recol·lectat s’atribueix per al seu consum a uns o altres membres de la societat, segons un pla molt estricte. Per exemple, els aliments vegetals recol·lectats per les dones, pertanyen a elles i als seus xiquets. Les preses de caça dels homes es reparteixen segons regles que difereixen d’una tribu a una altra però que en totes elles són extremadament precises. El científic anglès Howitt, que estudià els pobles del sud-est d’Austràlia principalment al districte de Victòria, hi observà el següent tipus de distribució:
“Un home mata un cangur a una certa distància del campament. L’acompanyen altres dos homes, però no s’acosten a assistir-lo per a matar l’animal. La distància fins al campament és considerable, per la qual cosa el cangur és torrat abans de ser-hi portat. El primer home encén foc, i els altres dos parteixen la presa, torren les entranyes entre els tres i les mengen. La distribució es du a terme de la manera següent: els homes número 2 i 3 reben un cuixa, la cua i un cuixa amb un tros d’anca, per haver estat presents i haver col·laborat en la partició. L’home número 1 serva la resta i la porta al campament. La seua dona porta als seus pares el cap i la faldeta, i la resta va als pares d’ell. Si no té carn, serva un poc per a si, però si té per exemple una sariga, llavors lliura tot a altres. Si sa mare ha pescat quelcom pot donar-li una part, o bé els seus sogres li donen una porció de la part que els ha tocat; en aquest cas li donen quelcom també al matí següent. Els xiquets, en tots els casos, són proveïts a través dels avis.” (Somló, segons Howitt, pàgina 42) En una tribu regeixen els següents preceptes; d’un cangur, per exemple, qui l’ha matat rep un tros de llom, el pare la faldeta, les costelles, els muscles i el cap; la mare el cuixa dreta, el germà menor la pota davantera esquerra, la germana major un tros tallat al llarg de la faldeta, la menor la pota davantera dreta. Després el pare dóna als seus propis pares el braç i un tros de la faldeta, la mare dóna als seus un tros de cuixa i la tíbia. D’un ós, el caçador serva les costelles esquerres, el pare rep la pota posterior dreta, la mare l’esquerra, el germà major la pota davantera dreta, el menor l’esquerra. La germana major rep la faldeta; la menor el fetge. El costellam dret pertany al germà del pare, un tros del costat a l’oncle matern, i el cap va al campament dels homes joves.
En canvi, en una altra tribu, el menjar obtingut es distribueix sempre en parts iguals entre tots els presents. Si algú mata, per exemple, un “wallaby” (espècie de cangur petit) i es troben presents, per exemple, deu o dotze persones, cadascuna d’elles rep un tros de l’animal. Ningú toca l’animal ni cap tros abans que qui el caçà li lliure la seua part. Si per casualitat qui ha matat l’animal està absent quan se’l torra, no el toca de totes maneres ningú fins que ell torna i el reparteix. Les dones reben trossos iguals als dels homes, i tant el pare com la mare cuiden de proveir adequadament els xiquets. (Somló, segons Howitt pàgina 43)
Aquestes diverses formes de distribució, que difereixen d’una tribu a una altra deixen traslluir també el seu caràcter antiquíssim en el fet que es presenten en formes rituals (Ratzel, 1894, 1, tom 1er, pàgina 333). Així s’expressa tota una tradició, potser mil·lenària, que regeix per a totes les generacions com quelcom atàvic, com una regla inviolable. Ara bé, aquest sistema mostra nítidament dues coses. Abans que res, mostra que entre els negres australians, la porció potser més endarrerida de la humanitat, la producció i el consum, estan organitzats d’acord amb un pla com a assumpte comú i social; i en segon terme, que aquest pla està orientat nítidament a la manutenció i protecció de tots els membres de la societat i això, per cert, en correspondència tant amb les necessitats d’aliment com amb el nivell de les forces productives: sota qualsevol circumstància, es proveeix del que és necessari, primer que res als ancians, i aquests al seu torn, així com les mares, s’ocupen dels xiquets. Així, tota la vida econòmica dels australians (la producció, la divisió del treball, la distribució de les provisions) està estrictament organitzada d’acord amb un pla que ha sigut codificat en regles fixes des de temps immemorials.
Passem ara d’Austràlia a Amèrica del Nord. A l’oest es troben les escasses restes dels indis, que habiten a l’illa Tauró al golf de Califòrnia i en una estreta franja del veí continent, i presenten un interès particular quant al seu total aïllament i la seua hostilitat envers els estranys, per la qual cosa han servat en alt grau de puresa els seus antics costums. En 1895, científics dels Estats Units van emprendre una expedició per a investigar aquesta tribu, i el nord-americà Mac Gee ens presenta els resultats. Segons aquests, la tribu dels indis seri (perquè així s’anomena aquest poble ara molt reduït) es descompon en quatre grups que porten els noms d’altres tants animals. Els dos més importants són el grup del pelicà i el grup de la tortuga. Els usos, costums i normes d’aquests grups en relació amb els seus respectius animals-tòtem es mantenen en estricte secret i fou gairebé impossible esbrinar-los. Però sí que sabem que la seua alimentació consisteix principalment en pelicans, tortugues, peixos i d’altres animals marins; si per un altre costat tenim en compte el sistema, ja ressenyat, dels grups totèmics entre els negres d’Austràlia, podem acceptar amb una certa seguretat que també entre els indis californians el misteriós culte dels animals totèmics i la distribució de les seues tribus en grups corresponents a aquests animals no és una altra cosa que les restes d’un sistema de producció amb divisió del treball, estrictament organitzat i antiquíssim, que s’ossificà en símbols religiosos. Ens referma en aquesta conclusió, la circumstància que el geni tutelar màxim dels indis seri és el pelicà; per un altre costat és aquesta au la que constitueix el fonament de la vida econòmica de la tribu en qüestió. La carn de pelicà és el menjar principal, la pell de pelicà serveix com a vestit, llit, escut, i com a principal article d’intercanvi amb els estrangers. Ara bé, el treball principal dels seri, la caça, està estrictament reglamentada. Així, per exemple, la caça del pelicà és una empresa comuna perfectament organitzada “de caràcter almenys semicerimonial”. Les caceres han de tenir lloc només en determinades èpoques, de manera que les aus siguen respectades durant l’època de cria, per a assegurar la seua proliferació. “Després de la matança (realitzada massivament no presenta dificultats, perquè aquests animals són molt pesants) ve un gran banquet on les famílies, mig mortes de fam devoren a les palpentes les parts més delicades i beuen en abundància fins que les domina el son.
L’endemà, les dones seleccionen els pelicans els plomatges dels quals estan menys danyats i separen les pells atentament. “El festeig dura diversos dies i diverses cerimònies n’estan vinculades.” Aqueix “gran banquet” aqueix “devorar a les palpentes”, i a més amb estrèpit, que el professor Bücher voldria prendre com a signe de conducta purament animal està en realitat molt ben organitzat (el mateix caràcter cerimonial ens ho indica prou). Les normes estrictes de la distribució i del consum estan lligades al caràcter planificat de la cacera. El menjar celebrat col·lectivament es desenrotlla en una certa successió: primer ve el cacic (que prèviament havia dirigit la cacera), després els altres guerrers per ordre d’edat, després la dona més vella i al seu darrere les seues filles, finalment els xiquets per ordre d’edat i les xicotes, que sobretot si estan prop de la pubertat, gaudeixen de grans avantatges gràcies a la indulgència de les dones. “Cada membre de la família o del clan pot reivindicar el seu dret al menjar i al vestit necessaris, i les mesures destinades a cobrir aquestes necessitats estan a càrrec de tots els altres. El grau d’importància d’aquesta obligació depèn en part del veïnat, de mode tal que comença per la persona més pròxima, però principalment del rang i de la responsabilitat en el grup (habitualment en relació amb l’edat). En una menjar és obligació de la primera persona ocupar-se que quede suficient per a la que el segueix en l’ordre establert, i aquesta obligació s’escalona cap avall de tal forma que es proveeix fins i tot la necessitat dels xiquets, incapaços de satisfer-la per si mateixos.” (Somló, segons Mac Gee, pàgina 128)
En quant a Amèrica del Sud, posseïm el testimoni del professor von Der Steinen referent a la tribu salvatge dels bororo a Brasil. També en aquest cas regeix primer que res la típica divisió del treball: les dones procuren els aliments vegetals, cerquen arrels amb un bastó punxegut, s’enfilen àgilment a les palmeres recol·lectant cocos, tallen a la copa els fulles comestibles, cerquen fruites i exerceixen altres tasques semblants. Les dones preparen també els aliments vegetals, i així mateix fabriquen els atifells. Quan tornen lliuren als homes fruites, etc., i reben la carn que queda. La distribució i el consum estan estrictament reglamentats.
“L’etiqueta no impedia en absolut als bororo [diu von der Steinen] menjar junts, mentre que per a això tenien altres estranys usos que palesen nítidament que les tribus que depenen de les preses estrictament necessàries de la caça han de trobar algun tipus de mitjans per a evitar les baralles i renyines en la distribució. Així, existia en primer terme una regla d’allò més singular: Ningú torrava la peça que havia caçat ell mateix, sinó que li la lliurava a un altre perquè la torrés! Es pren una precaució del mateix tipus en relació a les pells i dents dels animals. Quan s’ha matat un jaguar, s’efectua un gran festeig; la carn es menja. Però el caçador no rep la pell i les dents sinó que es destinen al parent més pròxim de l’indi o de l’índia que ha mort més recentment. El caçador és homenatjat, tots li regalen plomes de papagai (l’ornament de màxima distinció entre els bororo) i l’arc ornat amb cintes d’oasú. Però la norma més important que impedeix la discòrdia està lligada a les funcions del metge o, com acostumen a dir els europeus en tals casos, del bruixot o sacerdot. Aquest ha d’estar present quan es mata qualsevol animal, però primer que res ha d’autoritzar mitjançant certes cerimònies la distribució de cada animal mort i també dels aliments vegetals. La cacera es desenrotlla davant la crida del cacic i sota la seua direcció. Els homes joves i solters viuen junts en la “casa dels homes”, on treballen en comú, fabriquen armes, utensilis i adorns, filen, practiquen lluita i mengen també en comú enmig de la més estricta disciplina com ja hem dit. “La família en què algú mor [diu von der Steinen] experimenta una gran pèrdua perquè tot allò que usava el mort es crema, es llança al riu o es posa amb els seus ossos perquè no tinga cap motiu per a tornar. La cabanya és enterament desocupada. Tot i que els parents reben regals, es fan arcs i fletxes per a ells i el costum vol també que, quan es mata un jaguar, reba la pell el germà de l’última dona morta o l’oncle de l’últim home mort.” (Karl von der Steinen, Unter den Naturvölkern Brasiliens pàgines 378-389) De manera que en la producció i en la distribució hi regne un pla i una organització social perfectament determinats.
Si recorrem el continent americà fins al seu extrem meridional, trobem en Terra del Foc un dels pobles més endarrerits. Són els fueguinos, que habiten l’inhòspit arxipèlag situat en l’extrem sud d’Amèrica del Sud, i sobre els qui els primers informes ens vénen del segle XVII. L’any 1698, per iniciativa de pirates francesos, que havien servit als mars del sud durant llargs anys, el govern francès hi envià una expedició. Un dels enginyers que hi participaren ens va deixar un diari que conté les modestes informacions següents sobre els fueguinos:
“Cada família, és a dir pare, mare i fills encara solters, té la seua piragua (bot de corfa d’arbre) en la que porten tot allò que necessiten. Es tiren a dormir allí on els sorprèn la nit. Si no hi ha cap cabanya, n’erigeixen una. En el mig encenen una petita fogata, al voltant de la qual jauen sobre algunes herbes amuntonades. Si tenen fam, cuinen mol·luscos que el més ancià distribueix entre ells per parts iguals. L’ocupació principal i l’obligació dels homes consisteix en l’erecció de la cabanya, la caça i la pesca; correspon a les dones l’atenció de les canoes i la provisió de mol·luscos... Cacen balenes de la manera següent: parteixen cinc o sis canoes juntes i, quan troben una, la persegueixen, l’arponen amb grans fletxes de punta manyosament llaurada en os o pedra... Quan han matat un animal o au, o capturat peixos i mol·luscos dels que constitueixen el seu aliment habitual, els distribueixen entre les famílies, amb la qual cosa ens avantatgen en el fet que tenen en comú pràcticament la totalitat dels seus aliments.” (Rapport de la 2è séance du Congrès International des Americanistes à París en 1890, fait par M. G. Marcel, París 1892, pàgina 491)
Passem d’Amèrica a Àsia. Sobre les tribus de pigmeus dels mincopies de l’arxipèlag de les Andaman (al golf de Bengala) ens il·lustra l’investigador engonals E. H. Mall, que hi passà onze anys i va arribar a conèixer-los més que qualsevol altre europeu:
Els mincopies es divideixen en nou tribus, i cada tribu en un nombre més gran de petits grups de 30 a 50 membres, a vegades fins a 300. Cada grup té el seu cap, i la tribu en conjunt un cacic situat per damunt de tots. Però la seua autoritat està molt limitada; consisteix principalment en l’organització d’assemblees de totes les comunitats pertanyents a la mateixa tribu. També dirigeix la caça, la pesca i les excursions, i així mateix arbitra en els conflictes que se susciten. Dins de cada comunitat el treball és dut a terme en comú i, per cert, amb divisió de tasques entre homes i dones. Als homes corresponen la caça, la pesca, l’aprovisionament de mel, la fabricació de canoes, d’arcs, fletxes, i altres utensilis; les dones proveeixen de fusta i aigua, així com aliments vegetals, produeixen joies i cuinen. Tots els homes i dones que queden a casa, els xiquets, els malalts i els ancians, tenen l’obligació de mantenir el foc en les diverses cabanyes; tot aquell que és apte per al treball està obligat a treballar per a si i per a la comunitat, i és també habitual que tinguen cura que hi haja sempre provisions emmagatzemades per a oferir als amics que arriben. Els xiquets menuts, els febles i els ancians són objecte especial de les cures de tots, i les seues necessitats quotidianes són satisfetes millor que les dels restants membres de la societat.
Hi ha certes regles sobre l’alimentació. Un home casat només pot menjar amb altres homes, del seu mateix estat o solters, però mai amb dones fora de les pertanyents a la seua pròpia llar, a menys que estiga ja en edat avançada. Els solters celebren els seus menjars per separat (per un costat els joves, les xicotes per un altre).
La preparació del menjar és obligació habitual de les dones, que solen complir durant l’absència dels homes. Però si es troben ocupades més enllà d’allò més habitual per l’obtenció de fusta o aigua, com ocorre als dies festius o després d’una cacera particularment fructífera, cuina un dels homes que, quan el menjar està mig fet, el distribueix entre els presents i hi delega la terminació en les seues pròpies llars. Si està present el cacic, rep la primera part, i la part del lleó sens dubte, després vénen els homes i els segueixen les dones i els xiquets; el que queda pertany al distribuïdor.
Els mincopies passen una part important del dia en la preparació de les seues armes, utensilis i altres articles, i li dediquen gran atenció, de manera que poden passar hores treballant laboriosament un tros de ferro amb un martell de pedra per a traure’n una punta de llança o de fletxa o millorant la forma d’un arc, etc. Aquests treballs s’han de fer tot i que no hi haja cap necessitat immediata o previsible que els obligue a tal esforç. No es pot afirmar que siguen egoistes (encara que es diga el contrari) perquè obsequien (naturalment es tracta d’una expressió errònia deguda a la mala interpretació europea en compte de “distribueixen”) sovint el millor del que tenen i no serven per al seu propi ús de cap manera els objectes millor treballats ni, menys encara, els fan per a si. (Somló, segons Man, pàgines 96-99)
Voldríem tancar l’anterior sèrie d’exemples amb una mostra representativa de la vida dels salvatges d’Àfrica. Els petits bosquimans del desert de Kalahari constitueixen l’exemple habitual del major endarreriment i del nivell més baix de la cultura humana per a aqueix continent. Els investigadors alemanys, anglesos i francesos ens informen unànimement que viuen en grups (hordes) de vida econòmica comunitària. En les seues petites bandes hi regna perfecta igualtat en relació amb els aliments, armes, etc. Els aliments que recullen en les seues excursions s’ajunten en sacs que després buiden al campament. “Llavors [relata l’alemany Passarge] surt a la vista la collita del dia: arrels, tubercles, fruits, erugues, puputs, granotes, tortugues, llagostes, fins i tot colobres i iguanes.” Després es distribueix el botí entre tots. “La recol·lecció sistemàtica de vegetals, com ara fruites, arrels, tubercles etc., així com d’animals petits, correspon a les dones. Han de proveir l’horda de tals provisions, i els xiquets hi ajuden. També l’home porta moltes coses que troba al seu pas casualment, tanmateix que per a ell la recol·lecció és completament secundària. L’obligació de l’home és, primer que res, la caça”. L’horda menja en comú la presa. Junt amb el foc comunitari s’ofereix lloc i menjar també a bosquimans que passen, pertanyents a hordes amigues. Passarge, com a bon europeu, veu immediatament amb les ulleres espirituals de la societat burgesa, en la “exagerada virtut” amb què els bosquimans comparteixen amb altres fins i tot l’última resta de tot, una causa de la seua incapacitat cultural! (Somló, pàgina 116)
Així resulta que els pobles més primitius i, per cert, aquells que es troben molt lluny de la vida sedentària i de l’agricultura, que, per tot el que coneixem a partir de l’observació directa, es troben en certa manera en el punt d’arrencada de la cadena de l’evolució, ens presenten un quadro completament diferent de l’esquema d’Herr Grosse. Per tot arreu distingim comunitats econòmiques estrictament reglamentades amb trets típics de l’organització comunista, i no “dispersió” i “economia individual”. Açò es refereix als “caçadors inferiors”. Respecte als “caçadors superiors” basta amb el quadro que ofereix l’economia de clan dels iroquesos, tal com la descrigué Morgan detalladament. Però també els criadors de bestiar proporcionen material suficient per a desmentir les audaces afirmacions de Grosse.
La comunitat agrícola de marca no és l’única, sinó simplement la més altament desenvolupada, no la primera sinó l’última de les organitzacions comunistes originàries que trobem en la història econòmica. No és tan sols un producte de l’agricultura sinó de les tradicions infinitament anteriors del comunisme que, nascut al si de l’organització gentilícia i finalment aplicat a l’agricultura, assolí justament en ella un nivell tal que apressà la seua declinació. Així, doncs, els fets no confirmen en absolut l’esquema de Grosse. Ara, si li demanem una explicació d’aquesta notable aparició del comunisme, que sorgeix enmig de la història econòmica per a perdre’s de nou poc després, Herr Grosse ens subministra una de les seues enginyoses explicacions “materialistes”: “Hem vist, realment, que el clan adquirí tanta més força i arrelament entre els agricultors inferiors que entre els pobles d’altres nivells de cultura perquè és en aqueix nivell on sorgeix com a comunitat d’habitatge, propietat i economia. El fet que s’hi haja desenrotllat fins a ser tal s’explica al seu torn per la naturalesa de l’agricultura inferior, que unifica els homes, mentre que la caça i la cria de bestiar els dispersa” (pàgina 158). De mode tal que la “unificació” espacial o, al contrari, la “dispersió” dels homes en el seu treball decideix si regna el comunisme o la propietat privada. Llàstima que Herr Grosse haja oblidat explicar-nos per què les selves i prats, on la gent es “dispersa” més a gust, van mantenir per més temps (en certs casos fins a l’actualitat) la propietat comunitària, mentre que els camps de cultiu on la gent s’“unifica”, foren els primers a passar al règim de propietat privada. I després per què la forma de producció que més “unifica” els homes en tota la història econòmica, la gran indústria, ha portat aparellada no la propietat comuna sinó la forma més desenvolupada de la propietat privada, la propietat capitalista.
Com es pot observar, el “materialisme” de Grosse és una prova més que no basta parlar de la “producció” i la seua importància en la vida econòmica de la societat per a concebre la història de manera materialista. Separat del seu altre aspecte, de la idea revolucionària de desenvolupament, el materialisme històric esdevé una basta i tosca crossa de fusta en compte de ser, com en Marx, una alenada genial de l’esperit investigador.
Primer que res queda de manifest que Grosse, que tant parla de la producció i les seues formes, no comprèn els conceptes més fonamentals de les relacions de producció. Ja hem vist que per formes de producció entén, en primer terme, categories merament externes com ara la caça, la cria de bestiar, o l’agricultura. Per a resoldre després, a l’interior de cadascuna d’aquestes “formes de producció”, el problema de les formes de propietat (propietat comuna, familiar o privada i la identitat del posseïdor) distingeix categories com “propietat de béns arrels” i “de béns mobles”. Si troba titulars diferents per a aqueixes diferents propietats, es pregunta quina és la més important. La que a l’arbitri de Grosse li sembla més important, aqueixa passa a ser, al seu criteri, la forma de propietat dominant en la societat. Així dictamina, per exemple, que entre els caçadors superiors “la propietat moble ja ha adquirit una certa importància”, que és més important que la propietat del sòl i, ja que els béns mobles, inclusivament els aliments, serien propietat privada, Grosse no reconeix en aquest cas cap economia comunista tanmateix que la propietat comunitària de la terra és evident.
Ara bé, tals distinguos segons signes purament exteriors (com béns mobles i béns immobles) no tenen el menor sentit en relació amb la producció i es troben més o menys al mateix nivell que les altres distincions que efectua Grosse entre les formes de família segons que dominen els homes o les dones, o entre les formes de producció segons els seus efectes de dispersió o d’unificació. La “propietat moble”, per exemple, pot consistir en aliments (o en matèries primeres, joies i objectes culturals o en instruments). Poden produir-se béns mobles per a l’ús propi de la societat en qüestió o per a l’intercanvi. Segons açò, la seua importància variarà molt en relació amb les relacions de producció. Grosse jutja de forma especial les relacions de producció i de propietat dels pobles (i en això és un representant típic de la ciència burgesa actual) segons els aliments i la resta d’objectes de consum en el sentit més ampli. Troba que els objectes de consum són apropiats i utilitzats individualment, i en virtut d’això queda demostrat, segons ell, que la propietat individual domina al poble que està considerant. Aquesta és la via típica per la qual es descarta avui “científicament”, el comunisme originari. (Somló) Des d’aquest profund punt de vista, una comunitat de captaires tal com se la troba sovint en Orient, que posa en comú els modestos dons que rep i els devora en comú, o la banda de lladres que consumeix solidàriament allò que ha robat, apareixen com un cultiu de “comunitat econòmica comunista”. En comparació una comunitat de marca, que posseeix i treballa la terra de forma col·lectiva però consumeix els fruits per família (cada família allò que ha produït la seua parcel·la) pot ser denominada “comunitat econòmica només en un sentit molt limitat”. En poques paraules, allò de decisiu quant al caràcter de la producció és, segons aquesta concepció, el dret de propietat dels mitjans de consum i no dels mitjans de producció, és a dir les condicions de la distribució i no de la producció. Aquí hem arribat a un punt central de la concepció de l’economia política, punt d’importància bàsica per a la comprensió de tota la història econòmica. Deixem lliurat a la seua sort a Herr Grosse, i concentrem-nos ara en aquesta qüestió general.
IV
Qui aborda l’estudi de la història econòmica, qui vol conèixer les diverses formes en què s’han presentat les relacions econòmiques de la societat en el seu desenvolupament històric, ha d’aconseguir claredat primer que res sobre quin signe de les relacions econòmiques ha de prendre com a pedra de toc i patró de mesura d’aqueix desenvolupament. Per a poder orientar-se en la multiplicitat dels fenòmens corresponents a una esfera determinada i concretament per a desentranyar el seu esdevenir històric és indispensable saber quin factor constitueix l’eix interior al voltant del qual giren els fenòmens. Morgan per exemple, va prendre com a patró de la història de la cultura i pedra de toc del nivell d’aquesta en cada cas, un factor perfectament determinat (el desenvolupament de la tècnica productiva). Amb això, per dir-ho així, captà els arrels de l’existència cultural global de la humanitat. Ara bé, per als nostres fins, per a la història econòmica, el patró de mesura de Morgan no basta. La tècnica del treball social mostra per cert el nivell assolit pels homes de cada període en la dominació de la naturalesa exterior. Cada nou pas fet en el perfeccionament de la tècnica de producció és, al mateix temps, un nou pas en el camí del control sobre la naturalesa física per l’esperit humà i, en virtut d’això, un pas en el desenvolupament de la cultura humana general. Però si pretenem específicament investigar les formes de la producció en la societat, llavors no ens basta la relació dels homes amb la naturalesa, en aqueix cas el centre del nostre interès es col·loca en un altre aspecte del treball humà: són les relacions entre els homes en el treball, és a dir que ens interessa no la tècnica de la producció, sinó la seua organització social. Quant al nivell cultural d’un poble primitiu és molt il·lustratiu que sapiem que aquest poble coneix el torn de terrisseria i exerceix aquest ofici. Morgan pren aquest significatiu progrés en la tècnica com a fita de tot un període cultural que caracteritza com a transició del salvatgisme a la barbàrie. Però en realitat, amb el coneixement de dades tan pobres podem arribar a molt poques conclusions sobre la forma de producció d’aquest poble. Per a això hem d’esbrinar prèviament tota una sèrie de circumstàncies, per exemple qui, al si de la societat, exerceix l’ofici de terrisseria, si són tots els membres de la societat o bé només part d’ells, potser un sexe, les dones, per exemple, els qui proveeixen d’atifells la comunitat; si els productes de l’artesania terrissera s’apliquen només al consum de la comunitat, potser de l’aldea, o si serveixen per a l’intercanvi amb altres; si els productes elaborats per cada persona que exerceix la terrisseria són usats només per ella mateixa o si, pel contrari, tots els objectes produïts serveixen en comú a tots els membres de la comunitat. Com es veu, són variades les relacions socials que poden determinar el caràcter de la forma de producció en una societat: divisió del treball, distribució dels productes entre els consumidors, intercanvi. Però tots aquests aspectes de la vida econòmica estan, al seu torn, determinats per un factor decisiu de la producció. Basta una simple mirada per a adonar-se que la distribució dels productes, així com l’intercanvi mateix, no poden ser més que fenòmens derivats. Perquè els productes puguen ser distribuïts entre els consumidors o intercanviats, primer que res han de ser elaborats. Així, la producció és el moment primer i més important de la vida econòmica de la societat. Però en el procés de producció allò decisiu és el següent: en quina relació es troben els treballadors amb els seus mitjans de producció? Tot treball requereix certes matèries primeres, un lloc de treball determinat i, després, certs instruments. Ja coneixem com de gran és la significació que correspon als instruments de treball i a la seua producció en la vida de la societat humana. La força humana per a executar el treball i produir els mitjans de consum, en el sentit més ampli, necessaris per a la vida de la societat, s’aplica a aquests instruments i als altres mitjans de producció inerts. Ara bé, la relació entre els homes que treballen amb els seus mitjans de producció és la primera qüestió relativa a la producció i el seu factor decisiu. No ens referim aquí a la relació tècnica, no ens referim a la major o menor perfecció dels mitjans de producció amb els quals els homes treballen, ni a la forma com aborden el seu treball. Ens referim a la relació social entre la força humana de treball i els inerts mitjans de producció. Concretament ens referim a la qüestió: a qui pertanyen els mitjans de producció? Aquesta relació s’ha modificat moltes vegades en el curs dels temps, i amb ella tot el caràcter de la producció, (la distribució dels productes, la forma de la divisió del treball, la direcció i els abastos de l’intercanvi i, finalment, tota la vida material i espiritual de la societat). Segons que els treballadors posseïsquen en comú els seus mitjans de producció, o que cadascun posseïsca els seus o que, al contrari, siguen ells mateixos, com a mitjans de producció, propietat de no-treballadors, o que com a esclaus es troben encadenats als mitjans de producció, o que com a homes lliures mancats de tot mitjà de producció, es troben forçats a vendre la seua força de treball com a mitjà de producció, tenim una economia comunista o de petits camperols i artesans, o una economia esclavista, o una economia feudal basada en la servitud o, finalment, una economia capitalista basada en el treball assalariat. I cadascuna d’aquestes formes econòmiques té un tipus particular de divisió del treball, de distribució dels productes, d’intercanvi, de vida social, jurídica i espiritual. Ha bastat, en la història econòmica dels homes, que es modificaren radicalment les relacions entre els treballadors i els mitjans de producció perquè, en cada ocasió, es modificaren també radicalment tots els altres aspectes de la vida econòmica, política i espiritual, perquè sorgís una societat enterament nova. Existeix, per cert, una interacció permanent entre tots aquests aspectes de la vida econòmica de la societat. No sols la relació de la força de treball amb els mitjans de producció influeix sobre la divisió del treball, la distribució dels productes, l’intercanvi sinó que, també, aquests actuen inversament, per la seua banda, sobre aquella relació de producció. Però el tipus d’influència és distint en l’un i l’altre cas. El tipus de divisió del treball, la distribució de les riqueses, concretament l’intercanvi, prevalents en cada nivell de desenvolupament de l’economia, poden soscavar a poc a poc la relació entre la força de treball i els mitjans de producció de la qual ells mateixos han sorgit. Però la seua forma es modifica quan en la relació (que ha esdevingut antiquada) entre força de treball i mitjà de producció s’ha produït una revolució radical. Així és com les respectives revolucions que han tingut lloc en la relació de la força de treball i els mitjans de producció constitueixen les pedres mil·liars visibles en el camí de la història econòmica; són vertaderes fites que marquen les èpoques naturals en el desenvolupament econòmic de la societat humana. Un examen del mètode més apreciat actualment per l’economia política burgesa alemanya i correntment adoptada per a dividir la història econòmica, mostrarà amb claredat l’enorme importància que té, per a comprendre la història econòmica, saber distingir l’essencial del secundari. Ens referim a la classificació del professor Bücher. En el seu Entstehung der Volkswirtschaft (Sorgiment de l’economia nacional), el professor Bücher assenyala la importància d’una classificació correcta de la història econòmica en èpoques, per a la comprensió d’aqueixa història. Però, segons el seu costum, no aborda senzillament la qüestió per a no exposar-nos els resultats de les seues investigacions racionals, sinó que prèviament ens prepara per a una correcta apreciació de la seua obra esplaiant-se sobre les insuficiències de tots els seus antecessors.
“El primer problema [diu] que l’economista s’ha de plantejar si pretén comprendre l’economia d’un poble en una època remota, serà aquest: la seua economia és una economia nacional; els seus fenòmens són idèntics als de la nostra economia comercial d’avui, o són ambdues essencialment distintes? No pot resoldre’s aquest problema sense renunciar a investigar els fenòmens econòmics del passat amb els mateixos mitjans d’anàlisi conceptual i de deducció psicològica, que han fornit resultats tan brillants en mans dels mestres de l’antiga economia nacional “abstracta” per a l’estudi de l’economia del present.”
“És necessari retraure a l’escola “històrica” moderna que trasllade al passat sense el menor inconvenient les categories habituals, abstretes dels fenòmens de l’economia nacional moderna, o haver fet tantes voltes al voltant dels conceptes corresponents a l’economia comercial que finalment, bé o mal, van semblar aplicables a totes les èpoques econòmiques en compte de penetrar l’essència de les èpoques econòmiques pretèrites. En res es nota açò més nítidament que en la forma com es caracteritzen les diferències entre el tipus d’economia actual dels pobles cultes i l’economia d’èpoques pretèrites o de pobles de pobra evolució cultural. És el que ocorre amb el plantejament dels anomenats nivells de desenvolupament, denominació en la qual s’inclou segons llocs comuns tota la marxa del desenvolupament de la història econòmica... Tots els intents anteriors d’aqueixa classe presenten l’inconvenient de no conduir a l’essència de les coses, incapaços de penetrar la superfície.” (Bücher, Entstehung der Volkwirtichaft, pàgina 54)
Ara bé, quina classificació de la història econòmica proposa el professor Bücher? Escoltem.
“Si volem concebre tota aquesta evolució des d’un punt de vista únic, aquest només pot ser un punt de vista que ens permeta accedir als fenòmens essencials de l’economia nacional, però que ens revela al mateix temps el factor organitzatiu dels períodes econòmics anteriors. No pot ser un altre que la relació entre la producció dels béns amb el consum dels mateixos o, més precisament, la longitud del trajecte que recorren els béns del productor al consumidor. Des d’aquest angle arribem a dividir tota l’evolució econòmica en tres etapes, almenys en el cas dels pobles d’Europa central i occidental, on aquesta evolució pot seguir-se amb més precisió històrica.
1. L’etapa de l’economia domèstica tancada (producció només per a si, economia sense intercanvi), en la qual els béns es consumeixen en la mateixa unitat on han sigut elaborats.
2. L’etapa de l’economia urbana (producció per als clients o nivell de l’intercanvi simple), en la qual els béns passen directament de la unitat de producció a la de consum.
3. Etapa de l’economia nacional (producció de mercaderies, circulació dels béns), en la qual els béns han de passar generalment per una sèrie d’unitats abans d’arribar a ser utilitzats.” (Bücher, obra esmentada, pàgina 58)
Aquest esquema de la història econòmica és interessant primer que res pel que no conté. Per al professor Bücher, la història econòmica comença amb la comunitat de marca dels pobles civilitzats europeus, és a dir només amb l’agricultura superior. Tot el lapse mil·lenari de les relacions de producció primitives que precediren a l’agricultura superior, etapa en què es troben encara nombrosos pobles, Bücher el conceptua com “no-economia”, com el període de la seua famosa “recerca individual de l’aliment” i del “no-treball”. Així el professor Bücher inicia la història econòmica amb la forma última del comunisme originari, en què, amb la vida sedentària i l’agricultura superior, estan ja en marxa els gèrmens de la inevitable descomposició i de la transició a la desigualtat, l’explotació i la societat de classes. Grosse nega el comunisme en tot el període de desenvolupament previ a la comunitat de marca agrícola; Bücher, per la seua banda, elimina directament aqueix període de la història econòmica.
La segona etapa, la de l’“economia urbana” tancada és un altre descobriment transcendental que devem, com diria Schurtz, a la “mirada genial” del nostre professor de Leipzig. Si l’“economia domèstica tancada” d’una comunitat de marca, per exemple, es caracteritzava per comprendre un cercle de persones que satisfeien totes les seues necessitats econòmiques dins d’aquesta economia domèstica ha d’assenyalar-se que a la ciutat medieval d’Europa central i occidental (perquè Bücher només inclou aquestes regions en la seua “economia urbana”) ocorria directament el contrari. A la ciutat medieval no existia cap “economia” comuna sinó (per a expressar-nos en l’argot propi del professor Bücher) tantes “economies” com tallers i llars d’artesans agremiats, cadascun dels quals produïa, venia i consumia independentment (si bé dins de regles gremials i municipals). Però tampoc la ciutat corporativa medieval constituïa a Alemanya o França un espai econòmic “tancat”, ja que la seua existència es recolzava justament en l’intercanvi recíproc amb el camp del que rebia aliments i matèries primeres i per al qual elaborava productes industrials. Bücher inventa, al voltant de cada ciutat, una extensió de camp tancat que inclou en la seua “economia urbana”, reduint còmodament l’intercanvi entre ciutat i camp a l’intercanvi amb camperols de les engires. Les corts dels rics senyors feudals, que eren els millors clients del comerç urbà i que estaven, en part, disperses lluny de les ciutats i, en part, tenien la seua seu en algunes d’elles, en el cas de les ciutats imperials i episcopals són deixades de costat completament tot i que constituïen un espai econòmic propi. De la mateixa manera Bücher abstrau totalment el comerç exterior, que tenia una gran importància per a les relacions econòmiques medievals i particularment per als destins de les ciutats. Però el professor Bücher no presta atenció a allò vertaderament característic de les ciutats medievals: que eren nuclis de la producció mercantil, que s’havia convertit allí per primera vegada en la forma de producció dominant. Bücher ho ignora. Al contrari, per a ell la producció mercantil comença just en l’etapa de l’“economia nacional” (com és sabut, l’economia burgesa acostuma a designar amb aquesta ficció el sistema econòmic capitalista actual, o siga una etapa de la vida econòmica que es caracteritza justament per ser, no producció mercantil simplement, sinó producció capitalista). Grosse denomina la producció mercantil, sense més ni més, “indústria”, mentre que el professor Bücher per a provar la superioritat d’un professor d’economia sobre un simple sociòleg transforma sense més ni més la indústria en “producció mercantil”.
Passem d’aquestes qüestions laterals a la qüestió fonamental. El professor Bücher estableix com primera “etapa” de la seua història econòmica l’“economia domèstica tancada”. Què n’entén? Ja hem esmentat que aquest nivell comença amb la comunitat agrícola pobletana. Però, fora de la primitiva comunitat de marca, el professor Bücher inclou en l’etapa de l’“economia domèstica tancada” altres formes històriques, concretament l’antiga economia esclavista dels grecs i romans i el domini servil del feudalisme medieval. Tota la història econòmica de la humanitat civilitzada, des de la fosca prehistòria, incloent-hi l’Antiguitat clàssica, i tota l’Edat Mitjana, fins al llindar de la Modernitat, resulta englobada com una “etapa’” de la producció a la que se li oposa com a segona etapa la ciutat corporativa europea medieval i, com a tercera, l’economia capitalista actual. De manera que, en la història econòmica del professor Bücher, la comunitat pobletana comunista que porta endavant la seua tranquil·la existència en qualsevol part de les valls muntanyoses del Panjab a l’Índia, l’economia domèstica de Pèricles en l’època brillant del floriment de la cultura atenès i el domini feudal del bisbe de Bamberg en l’Edat Mitjana apareixen inclosos en la mateixa “etapa econòmica”. Però qualsevol xiquet dotat d’alguns superficials coneixements procedents dels llibres escolars d’història ha de captar que aquí s’han posat en el mateix sac fenòmens que són fonamentalment distints. En les comunitats agràries comunistes, igualtat de la massa camperola en drets i possessions; en les antigues Grècia o Roma, així com en l’Europa medieval feudal, el més rígid desenvolupament de classes socials, homes lliures i esclaus, privilegiats i masses privades de tot dret, senyors i serfs, riquesa i pobresa o misèria. Allí, obligació de treballar per a tots, aquí oposició directa entre la massa subjugada dels treballadors i la minoria dominant dels ociosos. I, al seu torn, entre l’economia esclavista antiga dels grecs o romans i l’economia feudal medieval existia una diferència tan gran que l’esclavitud antiga, en última instància, va produir l’ocàs de la cultura grecoromana mentre que el feudalisme medieval engendrà al seu si l’artesania corporativa amb el comerç urbà i, per aquesta via, en última instància el capitalisme actual. De manera que qui agrupa sota un mateix concepte, en un mateix esquema, totes aquestes formes econòmiques i socials i èpoques històriques tan enormement distants unes d’altres ha d’aplicar als períodes econòmics un criteri summament original. El mateix professor Bücher ens explica amablement quin patró de mesura utilitza per a crear la seua nit de l’“economia domèstica tancada” en què tots els gats són terrosos, traient-nos amb un parèntesi de la nostra perplexitat conceptual. “Economia sense intercanvi” és el nom de la primera etapa que s’estén des del començament de la història escrita fins a la Modernitat i a continuació de la qual es col·loquen la ciutat medieval com “etapa de l’intercanvi directe” i el sistema econòmic actual com “etapa de la circulació dels béns”. Així, doncs, no-intercanvi, intercanvi simple o intercanvi complex (en termes més simples: absència de comerç, comerç simple, comerç mundial desenvolupat), heus aquí el patró de mesura que el professor Bücher aplica a les èpoques econòmiques. El problema fonamental de la història econòmica consisteix a dilucidar si el comerciant ja està, o encara no està en el món, si es confon amb el productor en una mateixa persona o constitueix una persona separada i distinta. Perdonem el professor, de moment, la seua “economia sense intercanvi”; no és més que una quimera professoral que no s’ha descobert encara en cap racó de la terra i que, aplicada a les antigues Grècia o Roma, o a l’Edat Mitjana feudal a partir del segle X, constitueix una fantasia històrica d’una magnífica audàcia. Prendre com a patró de mesura del desenvolupament de la producció, no les relacions de producció, sinó les relacions d’intercanvi, considerar la figura del comerciant el centre del sistema econòmic i la mesura de totes les coses allí on encara ni existeix tan sols (aqueixos són els brillants resultats de l’“anàlisi conceptual, de la deducció psicològica” i, primer que res, de la “penetració en l’essència de les coses”, rebutjant tot “quedar-se-en-lasuperfície”!) El vell i senzill esquema de l’“escola històrica”, la classificació de la història econòmica en tres èpoques: l’“economia natural, l’economia monetària i l’economia creditícia”, ¿no és molt millor i més pròxim a la veritat que aquest producte pretensiós de l’enginy del professor Bücher, que arrufa primer el nas davant tots els “intents anteriors d’aquest tipus” per a, després, prendre com a idea bàsica exactament el mateix “quedar-se a la superfície” de l’intercanvi desfigurant-lo a penes mitjançant arguments pedants fins a fer-ne un esquema totalment errat?
No és per atzar que la ciència burgesa es “quede en la superfície” de la història econòmica. Entre els savis burgesos, alguns com Friedrich List, divideixen la història segons la naturalesa exterior de les principals fonts d’alimentació i distingeixen les èpoques de la caça, de la cria de bestiar, de l’agricultura i de la indústria (classificacions que no abasten ni tan sols per a una història exterior de la cultura). Altres, com el professor Hildebrand, divideixen la història econòmica, segons la forma exterior de l’intercanvi, en economies natural, monetària i creditícia o, com Bücher, en economies sense intercanvi, d’intercanvi directe i de circulació mercantil. D’altres, com Grosse, prenen la distribució dels béns com a punt de partida de la seua caracterització de les formes econòmiques. En una paraula, els savis de la burgesia col·loquen en el primer pla de les seues caracteritzacions històriques l’intercanvi, la distribució, el consum, tot, menys la forma social de la producció, és a dir allò que, justament, és decisiu en totes les èpoques històriques i d’on resulten l’intercanvi, la distribució i el consum en la seua particular configuració. A què es deu açò? A la mateixa raó que els mou a plantejar l’“economia nacional”, és a dir el mode de producció capitalista, com a escaló màxim i últim de la història de la humanitat, i a negar l’ulterior desenvolupament de l’economia mundial amb les seues tendències revolucionàries. La forma social de la producció, és a dir la qüestió de la relació dels treballadors amb els mitjans de producció, és el punt nodal de tota època econòmica, però és també el punt més sensible de tota societat de classes, on els mitjans de producció són aliens als treballadors. D’una manera o d’una altra és el fonament comú d’aqueixes societats ja que constitueix la condició bàsica de tota explotació i dominació de classe. Desviar l’atenció d’aquest punt sensible per a concentrar-la en els aspectes exteriors i secundaris no és, segurament, l’aspiració conscient del savi burgès sinó la repugnància instintiva de la classe que ell representa intel·lectualment a provar el perillós fruit de l’arbre del coneixement. Un professor absolutament modern i famós, com Bücher, demostra aquest instint de classe amb “mirada genial” quan comprimeix alegrement en un extrem del seu esquema extensos períodes històrics com el comunisme originari, l’esclavitud, l’economia servil amb els seus tipus fonamentalment diferents de relacions entre la força de treball i els mitjans de producció mentre s’esplaia en subtils distincions concernents a la història de la indústria, separant pretensiosament les “tasques domèstiques”, el “treball assalariat”, el “treball artesanal”, el “treball a domicili”, etc. També els ideòlegs de les masses explotades, els més antics defensors del socialisme, els primers comunistes erraven en les tenebres, caminaven en l’aire con la seua prèdica de la igualtat entre els homes, mentre dirigien les seues acusacions i la seua lluita fonamentalment contra la distribució injusta o (com alguns socialistes en el segle XIX) contra les formes modernes de l’intercanvi. Només quan els millors dirigents de la classe obrera van comprendre que la distribució i l’intercanvi depenen de l’organització de la producció, i que en aquesta, la relació dels treballadors amb els mitjans de producció és decisiva, només llavors les aspiracions socialistes trobaren un fonament científic ferm. A partir d’aquesta concepció unificada, la posició científica del proletariat se separa de la burgesia en la comprensió de la història econòmica, així com se n’havia separat al terreny de l’economia política. Així com correspon a l’interès de classe de la burgesia encobrir la qüestió central de la història econòmica en el seu moviment històric (la forma adoptada per les relacions entre la força de treball i els mitjans de producció), l’interès del proletariat exigeix posar aquestes relacions en primer pla, fer-ne el patró de mesura de l’estructura econòmica de la societat. Per als treballadors és necessari considerar els grans viratges de la història que delimiten la societat comunista antiga de la societat de classes posterior, així com les diferències entre les diverses formes històriques de la mateixa societat de classes. Només qui comprèn clarament les particularitats econòmiques de la societat comunista primitiva i les característiques de l’economia esclavista antiga i de l’economia servil medieval, pot comprendre sòlidament per què la societat capitalista ofereix per primera vegada la possibilitat històrica de realitzar el socialisme i en què consisteix la diferència fonamental entre l’economia mundial socialista del futur i els grups comunistes primitius de la prehistòria.