CAPÍTOL IX
La dificultat des del punt de vista del procés de circulació
Al meu parer, l’anàlisi de Marx tenia el defecte que pretenia resoldre el problema equivocadament plantejant la qüestió de les “fonts de diners”. Però, en realitat, es tracta d’una demanda efectiva, de l’anàlisi d’una qüestió de mercaderies, no de les fonts dels diners necessaris per al seu pagament. Respecte als diners com a mitjà de la circulació, en considerar el procés de la reproducció en conjunt, hem de suposar que la societat capitalista disposa sempre de la quantitat de diners necessaris per al seu procés circulatori, o que sap cercar-ne succedanis. Allò que cal explicar són els grans actes de canvi socials provocats per necessitats econòmiques reals. Certament, no s’ha d’oblidar que la plusvàlua capitalista, abans de poder ser acumulada ha de passar incondicionalment per la seua forma-diners. No obstant això, tractem de trobar la demanda econòmica de plusproducte sense preocupar-nos de la procedència dels diners. Perquè, com el mateix Marx diu en un altre passatge: “El diner d’una banda fa néixer la reproducció ampliada de l’altra, perquè la possibilitat de la reproducció existeix sense el diner; puix que el diner en si no és cap element de la reproducció real.”65
Que la qüestió de la “font de diners” per a l’acumulació és un plantejament estèril del problema, es veu en Marx mateix, amb un altre motiu.
La mateixa dificultat li preocupava ja en el II tom d’El Capital en investigar el procés de la circulació. Ja en l’estudi de la reproducció simple, en arribar a la circulació d’aquesta, pregunta:
“Però el capital mercaderia s’ha de convertir en moneda abans de la seva retrotransformació en capital productiu i abans del desemborsament de la plus-vàlua que s’hi amaga. D’on surt el diner per a això? Al primer cop de vista aquesta pregunta sembla difícil, i ni Tooke ni cap altre no l’han contestada fins avui.”66
I amb tota resolució va fins al fons de la cosa: “suposem que el capital circulant de 500 £, bestret en la forma de capital monetari, sigui quin sigui el seu període de rotació, és el capital circulant global de la societat, és a dir, de la classe capitalista. Suposem que la plus-vàlua és de 100 £. I bé, ¿com pot retirar tota la classe capitalista 600 £ constantment de la circulació, si constantment només n’hi ha posades 500?”67
Note hom que estem ací en la reproducció simple, en la qual la plusvàlua total és emprada per la classe capitalista en el seu consum personal. Per consegüent, la qüestió s’havia de formular per endavant d’aquesta manera més precisa: ¿com poden els capitalistes, després d’haver posat en circulació per a capital constant i variable en total 500 lliures esterlines en diners, fer-se amb els seus mitjans de consum més el valor de la plusvàlua = 100 lliures esterlines? Es veu de seguida que les 500 lliures esterlines que serveixen constantment per a l’adquisició de mitjans de producció i el pagament dels obrers, no podien servir al mateix temps per a cobrir el consum personal dels capitalistes. ¿D’on ve, doncs, el capital addicional de 100 lliures esterlines que els capitalistes necessiten per a la realització de la seua pròpia plusvàlua? Marx refusa de seguida tots els refugis teòrics que hom pogués intentar per a resoldre la qüestió:
“Ara no s’ha de mirar d’eludir aquesta dificultat amb subterfugis plausibles.”
“Per exemple. Pel que fa al capital circulant constant, és clar que no tots el desemborsen simultàniament. Mentre el capitalista A ven la mercaderia, és a dir, que el capital bestret adopta per a ell la forma de diner, per al comprador B, al contrari, el seu capital existent en forma de diner adopta la forma del seus mitjans de producció, que precisament A produeix. A través del mateix acte pel qual A retorna al seu capital mercaderia produït la forma de diner, B retorna al seu la forma productiva, el converteix de forma de diner en mitjans de producció i força de treball; la mateixa suma de diner actua en el procés en una doble funció, com en qualsevol comprar simple M-D. D’altra banda, si A torna a convertir el diner en mitjans de producció, compra a C, i aquest així paga a B, etc. D’aquesta manera restaria aclarit el procés. Però:”
“Cap de les lleis exposades en relació amb la quantitat del diner circulant en la circulació de mercaderies (llibre I, capítol III) no és modificada en absolut pel caràcter capitalista del procés de producció.”
“Si, doncs, es diu que el capital circulant de la societat que s’ha de bestreure en forma de diner importa 500 £, amb això ja es té en compte que aquesta, d’una banda, és la suma que havia estat bestreta simultàniament, que, però, d’altra banda, aquesta suma posa en moviment un capital productiu superior a 500 £, perquè serveix alternativament de fons de monetari de diferents capitals productius. Aquesta manera d’explicar pressuposa ja com a existent el diner l’existència del qual hauria d’explicar.”
“Es podria dir, també: el capitalista A produeix articles que el capitalista B consumeix individualment, improductivament. El diner de B converteix en moneda, doncs, el capital mercaderia de A, i així, la mateixa suma de diner serveix per a transformar en moneda la plus-vàlua de B i el capital circulant constant de A. Però així encara es pressuposa més directament la solució de la qüestió que s’ha de respondre. En efecte, ¿d’on aconsegueix B aquest diner per a cobrir la seva renda? ¿Como ha convertit en moneda aquesta part de plus-vàlua del seu producte?”
“Encara es podria dir que la part del capital circulant variable, que A bestreu constantment als seus obrers, li reflueix constantment de la circulació; i només una part canviant d’aquest capital s’immobilitza al seu costat per al pagament del salari. Entre la despesa i el reflux s’escola, tanmateix, un cert temps, durant el qual el diner pagat en salari pot servir, entre d’altres coses, també per a e monetització de la plus-vàlua. Però sabem, en primer lloc, que com més llarg és aquest temps, més gran ha de ser també la massa de la provisió monetària que el capitalista A ha de tenir in petto. En segon lloc, l’obrer despèn diner, hi compra mercaderies, i per això converteix en moneda pro tanto la plus-vàlua que s’amaga en aquestes mercaderies. El mateix diner que es bestreu en la forma del capital variable serveix, doncs, també pro tanto per a convertir plus-vàlua en moneda. Sense aprofundir més en aquesta qüestió, direm només: que el consum de tota la classe capitalista i de les persones improductives que en depenen va de bracet amb el de la classe obrera; simultàniament, doncs, amb el diner posat a la circulació pels obrers, els capitalistes, a llur torn, han de posar diner en circulació per tal de despendre llur plus-vàlua com a renda; o sia, que per a la formació d’aquesta s’ha de retirar diner de la circulació. Aquesta darrera explicació només disminuiria la quantitat que així es fa necessària, però no la suprimiria.”
“Finalment es podria dir: certament, una quantitat gran de diner es posa en circulació constantment a la primera inversió del capital fix, que aquell que l’havia llançada a la circulació només la’n torna a retirar de mica en mica i progressivament al llarg dels anys. ¿No n’hi ha prou amb aquesta suma per a convertir en moneda la plus-vàlua? A això cal respondre que potser a la suma de 500 £ (que també comprèn el tresorejament per al fons necessari de reserva) ja s’hi comprèn la utilització d’aquesta suma com a capital fix, si no per aquell que la hi va llançar, sí almenys, per algú altre. De més a més, a la suma que es despèn per a l’adquisició dels productes que serveixen de capital fix ja es pressuposa que s’ha pagat també la plus-vàlua que s’amaga en aquestes mercaderies, i hom es pregunta precisament d’on ve aquest diner.”68
A aquesta última afirmació hem de consagrar una atenció particular. Perquè ací Marx es nega a recórrer a l’atresorament per a la renovació periòdica del capital fix com a explicació de la realització de la plusvàlua, fins i tot en la reproducció simple. Més tard, quan es tracta de la realització molt més difícil de la plusvàlua en l’acumulació, recorre, com hem vist, per via d’intent, repetidament, a aquesta explicació, que ell mateix havia rebutjat.
Després ve la solució, que resulta un tant imprevista:
“La resposta general ja s’ha donat: si una massa de mercaderies de x * 1.000 £ ha de circular, la quantitat de la suma de diner necessària per a aquesta circulació no es modifica en absolut tant si el valor d’aquesta massa de mercaderies conté plus-vàlua o no, com si la massa de mercaderies s’ha produït sobre la base de producció capitalista o no. El problema, doncs, no existeix. Donades totes les altres circumstàncies, velocitat de rotació del diner, etc., es requereix una determinada suma de diner per a fer circular el valor de mercaderia de x * 1.000 £, independentment del tot de la circumstància que pertoqui una part més o menys gran d’aquest valor als productors directes d’aquestes mercaderies. En la mesura que ací hi ha un problema, aquest coincideix amb el problema general: ¿d’on ve la suma de diner necessària per a la circulació de les mercaderies en un país?”69
La resposta és perfectament exacta. La qüestió d’on venen els diners per a la circulació de la plusvàlua es troba compresa en la qüestió general: ¿d’on venen els diners per a posar en circulació una certa massa de mercaderies al país? La divisió del valor d’aquestes mercaderies en capital constant, capital variable i plusvàlua no existeix des del punt de vista de la circulació dels diners com a tal, ni té sentit des d’aqueix punt de vista. Per consegüent, des del punt de vista de la circulació dels diners o de la simple circulació de les mercaderies “no hi ha el problema”; però sí des del de la reproducció social en conjunt; encara que no s’ha de formular de manera que la resposta ens torne a la circulació simple de mercaderies, on el problema no es presenta. Per tant, no cal preguntar d’on venen els diners necessaris per a realitzar la plusvàlua? Sinó: on estan els consumidors per a la plusvàlua? Que els diners s’han de trobar en poder d’aquests consumidors i han de posar-se per aquests en circulació es comprèn per si mateix. Però Marx torna constantment sobre el problema.
“Ara, però, només hi ha dos punts de partida: el capitalista i l’obrer. Totes les altres categories de persones, o bé han de rebre diners d’aquestes dues classes per prestacions de serveis, o bé, en la mesura que el reben sense contraprestació, són coposseïdors de la plus-vàlua en la forma de renda, interessos, etc. El fet que la plus-vàlua no estigui íntegrament a la butxaca del capitalista industrial, sinó que aquest l’hagi de compartir amb d’altres persones, no té re a veure amb el problema en qüestió. La pregunta és com monetitza el capitalista la seva plus-vàlua, i no pas com reparteix després la moneda que ha aconseguit d’aquesta manera. En el nostre cas, doncs, el capitalista encara s’ha de contemplar com a únic posseïdor de la plus-vàlua. Però pel que respecta a l’obrer, ja s’ha dit que aquest és només un punt de partida secundari, mentre que el capitalista és el punt de partida primari del diner posat a la circulació per l’obrer. El diner bestret primerament com a capital variable acompleix ja la seva segona circulació quan l’obrer el despèn per al pagament de mitjans de subsistència.”
“La classe capitalista resta, doncs, l’únic punt de partida de la circulació del diner. Si necessita 400 £ per al pagament de mitjans de producció i 100 £ per al pagament de la força de treball, llança a la circulació 500 £. Però la plus-vàlua que s’amaga en el producte, si la taxa de plus-vàlua és del 100 %, té un valor de 100 £. ¿Como pot treure constantment de la circulació 600 £ si constantment només n’hi aboca 500? De no res no en surt res. Tota la classe capitalista no pot treure res de la circulació que abans no hagi estat abocat.”70
Més endavant rebutja encara Marx una sortida que pogués hom intentar per a l’explicació del problema: recórrer a la velocitat de circulació dels diners que permet amb menys diners posar en circulació una massa major de valor. El recurs no mena, naturalment, enlloc, perquè la velocitat de circulació dels diners entra ja en compte quan se suposa que per a la massa de mercaderies són necessàries lliures esterlines. A açò segueix, finalment, la solució del problema.
“En realitat, per molt paradoxal que pugui semblar al primer cop de vista, la classe capitalista és qui llança a la circulació el diner que serveix per a la realització de la plus-vàlua que s’amaga a les mercaderies. Pero nota bene: l’hi llança no pas com a diner bestret, o sia, no pas com a capital. L’esmerça com a mitjà de compra per al seu consum individual. No és bestret per ella, doncs, malgrat que lla sigui el punt de partida de la seva circulació.”71
Aquesta solució clara i esgotadora és el que millor prova que el problema no era aparent. Tampoc es basa en què hàgem descobert una nova “font de diners” per a realitzar la plusvàlua, sinó en què hem trobat els consumidors d’aquesta plusvàlua. Segons el supòsit marxista, estem ací encara al terreny de la reproducció simple. Açò significa que la classe capitalista empra tota la seua plusvàlua en el consum personal. Com els capitalistes són consumidors de la plusvàlua, no és paradoxal, sinó més bé evident, que han de tenir en la butxaca els diners necessaris per a apropiar-se la forma natural de la plusvàlua, els objectes de consum. L’acte de circulació, del canvi, resulta com una necessitat del fet que els capitalistes individuals no poden consumir (com els propietaris d’esclaus) directament la seua plusvàlua individual, o el plusproducte individual. Més bé, per regla general, la seua forma natural material exclou aquest consum. Però la plusvàlua total de tots els capitalistes es troba expressada (sota el supòsit de la reproducció simple) en el producte social, en una massa corresponent de mitjans de consum per a la classe capitalista, de la mateixa manera que a la suma total dels capitals variables correspon una massa del mateix valor de mitjans de subsistència per a la classe treballadora, i que al capital constant de tots els capitalistes individuals reunits correspon una massa de valor igual de mitjans de producció materials. Per a canviar la plusvàlua, que no pot ser consumida individualment per la massa corresponent de mitjans de subsistència, cal un acte doble de la circulació de mercaderies: la venda del propi plusproducte i la compra dels mitjans de subsistència del plusproducte social. Com aquests dos actes es verifiquen exclusivament dins de la classe capitalista, entre capitalistes individuals, els diners intermediaris no fan més que passar de mans d’un capitalista a les d’un altre i es mantenen sempre en la butxaca de la classe capitalista. Com la reproducció simple porta al canvi constantment les mateixes masses de valors, serveix per a la circulació de la plusvàlua cada any la mateixa quantitat de diners i, com a màxim, amb un escrúpol excepcional podria hom plantejar la qüestió: ¿com ha vingut a parar a les butxaques dels capitalistes aquesta massa de diners que serveix per a mitjançar el propi consum dels capitalistes? Però aquesta qüestió es resol en una altra de més general: ¿d’on va venir a mans dels capitalistes el primer capital en diners, aquell capital en diners, una part del qual necessita servar per al consum personal després d’aplicar-lo en inversions productives? Però plantejada així la qüestió, entra en el capítol de l’anomenada “acumulació primitiva”, és a dir, de la gènesi històrica del capital i excedeix del marc de l’anàlisi del procés de circulació i de reproducció.
La cosa és, doncs, clara i inequívoca, sempre que ens mantinguem al terreny de la reproducció simple. Ací, el problema de la realització de la plusvàlua està resolt pel supòsit mateix, pròpiament es troba ja anticipat en el concepte de la reproducció simple. Aquesta descansa justament en el fet que tota la plusvàlua es consumeix per la classe capitalista, i amb això queda dit que ha de ser també comprada per ella, és a dir, que els capitalistes individuals han d’adquirir-la uns d’altres.
“En aquest cas s’havia suposat que la suma monetària que el capitalista posa en circulació fins al primer reflux del seu capital per tal de3 cobrir el seu consum individual és exactament igual a la plus-vàlua produïda per ell i que s’ha de monetitzar. Evidentment, pel que fa al capitalista singular, aquesta és una suposició arbitrària. Però ha de ser correcta pel que fa a la classe capitalista considerada globalment, si es pressuposa la reproducció simple. Expressa només el mateix que es vol dir amb aquest pressupòsit, o sia, que tota la plus-vàlua, però també només aquesta plus-vàlua, és a dir, ni un bocí tan solament de l’estoc del capital originari, es consumeix improductivament.”72
Però la reproducció simple com a base capitalista és en l’economia teòrica una magnitud imaginària, una magnitud tan justificada i imprescindible científicament com √−1 en la matemàtica. No obstant això, el problema de la realització de la plusvàlua no queda amb açò resolt de cap manera per a la realitat, açò és, per a la reproducció ampliada o acumulació, i açò ho confirma el mateix Marx per segona vegada tan aviat com segueix endavant en la seua anàlisi.
¿D’on venen els diners per a la realització de la plusvàlua sota el supòsit de l’acumulació, açò és, del no consum, de la capitalització d’una part de la plusvàlua? La primera resposta donada per Marx, diu així:
“En principi, pel que fa al capital monetari suplementari, que es requereix per a la funció del capital productiu creixent, se subministra a través de la part de la plus-vàlua realitzada que és abocada pels capitalistes a la circulació com a capital, en comptes de com a forma de diner de la renda. El diner ja és a les mans del capitalistes. Només és diferent la seva utilització.”73
Aquesta explicació ens és ja coneguda per la investigació del procés de reproducció, i igualment ho és la seua insuficiència. La resposta es recolza exclusivament en el moment del trànsit primer de la reproducció simple a l’acumulació; ahir encara els capitalistes consumien tota la seua plusvàlua, tenien, per tant, en la butxaca la suma de diners corresponent per a la seua circulació. Avui es decideixen a “estalviar” i a col·locar productivament una part de la seua plusvàlua, en compte de gastar-la alegrement. Per a això, els basta emprar d’una manera distinta una part del seu fons personal de diners, pressuposant que s’hagen produït mitjans de producció en compte de luxe. Però el trànsit de la producció simple a l’ampliada és una ficció teòrica no menys que la reproducció simple del capital. Marx continua, d’altra banda, de seguida: “Ara, però, a conseqüència del capital productiu suplementari, i com a producte seu, és abocada a la circulació una massa suplementària de mercaderies. Amb aquesta massa suplementària de mercaderies alhora s’ha abocat a la circulació una part del diner suplementària necessari per a la seva realització, per tal como, en efecte, el valor d’aquesta massa de mercaderies és igual al valor del capital productiu consumit en la seva producció. Aquesta massa de diner suplementària s’ha bestret precisament com a capital monetari suplementària, i per això reflueix al capitalista a través de la rotació del seu capital. Ací torna a plantejar-se la mateixa qüestió d’abans: ¿d’on ve el diner suplementari per a la realització de la plus-vàlua suplementària que ara existeix en forma de mercaderia?”74
Però ara que el problema està plantejat amb tota precisió novament, en compte d’una solució se’ns dóna la següent resposta inesperada:
“La resposta general és altra vegada la mateixa. La suma dels preus de la massa circulant de mercaderies ha augmentat no perquè els preus d’una donada massa de mercaderies hagin pujat, sinó perquè la massa de les mercaderies que ara circulen és més gran que la de les mercaderies que circulaven abans, sense que això s’hagi compensat amb una baixada dels preus. El diner suplementari requerit per a la circulació d’aquesta massa més gran de mercaderies d’un valor més gran s’ha d’aconseguir o bé per mitjà d’una economització més alta de la massa de diner circulant (sigui per una compensació dels pagaments, etc., sigui per mitjans que accelerin la circulació de les mateixes monedes), o bé per mitjà d’una transformació de diner de la forma de tresor en la forma circulant. Aquesta darrera solució implica no solament que entra en funció com a mitjà de compra o de pagament un capital monetari que està en repòs, o bé, també, que un capital monetari que abans actuava ja com a fons de reserva, ara, tot i que per al seu propietari acompleix la funció de fons de reserva, per a la societat circula activament (com en el cas del dipòsits bancaris, que constantment són cedits en préstec), i acompleix, doncs, una funció doble, sinó també que són economitzats els fons estagnants de reserva de monedes.”75
Aquesta solució ve a reduir-se a l’explicació següent: la reproducció capitalista davall les condicions d’una acumulació que es troba en curs i va creixent, llença al mercat un valor cada vegada major de mercaderies. Per tal de posar en circulació aquesta massa de mercaderies, el valor de la qual augmenta, cal una quantitat cada vegada major de diners. I aquesta massa creixent de diners ha de ser adquirida. Tot açò és indubtablement exacte i clar, però amb això el problema de què s’hi tractava no queda resolt, sinó evaporat.
Una de dos. O es considera al producte total social (de l’economia capitalista) simplement com una massa de mercaderies de determinat valor, com unes “farinetes” de mercaderies, o davall les condicions de l’acumulació només es veu un creixement d’aquesta massa indistinta de mercaderies i el seu valor. En aquest cas bastarà provar que per a la circulació d’aquesta massa de valor és necessària una quantitat de diners corresponent, que aquesta quantitat de diners ha d’augmentar quan la massa de valor creix, llevat que l’increment de valor estiga compensat per l’accelerament del gir i per economies. I si es preguntés, finalment, d’on venien tots els diners, podria hom respondre amb Marx: de les mines d’or. Aquest és també un punt de vista, el punt de vista de la circulació simple de mercaderies. Però per a açò no calia introduir conceptes com els de capital constant i variable, plusvàlua, etc., que no pertanyen a la circulació simple de mercaderies, sinó a la circulació de capital i a la reproducció social, i llavors no caldria preguntar d’on venen els diners per a realitzar la plusvàlua social; en primer lloc, per a la reproducció simple i, en segon terme, per a l’ampliada. Semblant qüestió no té sentit ni contingut des del punt de vista de la circulació simple de mercaderies i diners. Però plantejades aquestes qüestions i portada la investigació pel carril de la circulació de capital i de la reproducció social, no pot hom cercar la resposta en l’esfera de la circulació simple de mercaderies, per a declarar després (ja que ací no existeix el problema ni pot ser resolt): el problema està resolt fa temps, no existeix.
Per consegüent, Marx, en plantejar la qüestió ha estat equivocat des del principi. No té cap finalitat preguntar: d’on venen els diners per a realitzar la plusvàlua?, sent la pregunta que s’ha de formular: d’on ve la demanda, on està la necessitat amb capacitat de pagament per a la plusvàlua? Si la qüestió s’hagués plantejat així des del principi, no haurien estat necessàries tan llargues voltes per a posar clarament de manifest que es podia o no es podia resoldre. Sota el supòsit de la simple reproducció, la cosa és prou senzilla: ja que la plusvàlua sencera és consumida pels capitalistes, són ells els adquirents, constitueixen la demanda per a la plusvàlua social en tota la seua amplitud i, per tant, han de tenir en la butxaca els diners necessaris per a la circulació de la plusvàlua. Però justament del mateix fet en resulta amb evidència que, tractant-se de l’acumulació, açò és, de la capitalització d’una part de la plusvàlua, no és possible que la classe capitalista mateixa compre tota la seua plusvàlua, la realitze. És exacte que cal procurar-se diners suficients per a realitzar la plusvàlua capitalitzada, si és que ha de ser realitzada. Però no és possible que aquests diners surten de la butxaca dels capitalistes mateixos. Més bé, precisament pel supòsit de l’acumulació, no serien compradors de la seua plusvàlua encara que (en abstracte) tingueren diners prou a la butxaca. Però llavors, ¿qui ha de constituir la demanda de les mercaderies en què es conté la plusvàlua capitalitzada?
“A més d’aquesta classe, segons la nostra suposició (domini general i exclusiu de la producció capitalista), no n’hi ha cap altra tret de l a classe obrera. Tot el que la classe obrera compra és igual a la suma del seu salari, igual a la suma del capital variable bestret per la totalitat de la classe capitalista. [...] La suma de x * 100 £, doncs, no pot permetre mai a la classe obrera de comprar la part del producte en què es representa el capital constant, i no diguem ja la part en què es representa la plus-vàlua de la classe capitalista. Amb les x * 100 £ els obrers només poden comprar sempre una part de valor del producte social, que és igual a la part de valor en què es representa el valor del capital variable bestret.”76
La realització de la plusvàlua, fora de les dues úniques classes existents en la comunitat, sembla tan necessària com impossible. L’acumulació del capital ha caigut en un cercle viciós. En el segon tom d’El Capital no trobem tampoc cap solució al problema.
Ara bé, si hom preguntés per què no es troba la solució d’aquest important problema de l’acumulació capitalista al Capital de Marx, cal tenir en compte abans que res la circumstància que el segon tom d’El Capital no és una obra acabada, sinó un manuscrit interromput en plena tasca.
Ja la forma externa, sobretot de l’últim capítol d’aquest tom, mostra que es tracta més bé d’anotacions per al pensador, que de resultats finals destinats a l’esclariment dels problemes. Aquest fet ens el confirma prou el testimoni de major excepció, l’editor del segon tom, Frederic Engels. En la seua introducció al segon tom informa de la manera següent sobre l’estat dels treballs preparatoris i manuscrits deixats per Marx que havien de servir de base al mateix:
“La simple relació del material manuscrit deixat per Marx per al llibre II demostra amb quina escrupolositat incomparable, amb quina autocrítica rigorosa, maldava per elaborar fins a la perfecció més extrema, abans de publicar-les, les seves grans descobertes econòmiques; una autocrítica que només rarament li permeté d’arribar a adequar en el contingut i en a forma l’exposició al seu horitzó que s’eixamplava cada vegada més a través de nous estudis. Aquest material està format per:”
“En primer lloc un manuscrit, Zur Kritik der politischen Oekonomie (Per a la crítica de l’economia política), 1.472 pàgines en quart i en 23 quaderns, escrit de l’agost de 1861 al juny de 1863. És la continuació del primer opuscle del mateix títol publicat a Berlín. A les pàgines 1-120 (quaderns I-V) i altra vegada a les pàgines 1.159-1.472 (quaderns XIX-XXIII) tracta els temes estudiats al llibre I del Capital des de la transformació del diner en capital fins al final, i n’és la primera redacció existent. Les pàgines 973-1.158 (quaderns XVI a XVIII) tracte de: capital i benefici, taxa de benefici, capital comercial i capital monetari, és a dir, temes que posteriorment es desenvoluparen al manuscrit del llibre III. Al contrari, els temes tractats tant al llibre II com, molt d’ells també, més tard, al llibre III, encara no hi són aplegats d’una manera especial. Són tractats de passada, sobretot a la se3cció que constitueix el cos principal del manuscrit, pàgines 220-972 (quaderns VI-XV): teories sobre la plus-vàlua. Aquesta secció conté una història crítica detallada del punt central de l’economia política, la teoria de la plus-vàlua, i paral·lelament hi desenvolupa, en oposició polèmica amb els seus predecessors, la major part dels punts estudiats després, d’una manera especial i en connexió lògica, al manuscrit per als llibres II i III. Em reservo de publicar com a llibre IV els nombrosos passatges enllestits ja als llibres II i III. Malgrat el seu gran valor, aquest manuscrit no es podia utilitzar per a la present edició del llibre II.”
“El manuscrit que segueix cronològicament és el del llibre III. Fou escrit, almenys en la seva major part, el 1864 i el 1865. No fou fins després d’haver enllestit aquest text en la seva part essencial, que Marx no emprengué l’elaboració del llibre I, del primer volum imprès el 1867. Aquest manuscrit del llibre III l’estic preparant ara per a la impremta.”
“Del període següent (després de la publicació del llibre I) hi ha per al llibre II una col·lecció de quatre manuscrits in folio, numerats pel mateix Marx de l’I al IV. El manuscrit I (150 pàgines), que es pot datar probablement del 1865 o el 1867, és la primera elaboració autònoma, però més o menys fragmentària, del llibre II en la seva disposició actual. Aquest tampoc no era gens aprofitable. El manuscrit III consta, en part d’un plec de citacions i referències als quaderns d’extractes de Marx (la majoria del quals fan referència a la primera secció del llibre II), en part d’elaboracions de punts singulars, concretament de la crítica de les tesis d’A. Smith sobre el capital fix i circulant i sobre les fonts del benefici; a més, una exposició de la relació entre la taxa de plus-vàlua i la taxa de benefici, que pertany al llibre III. Les referències oferien pocs fruits nous, i les elaboracions, tant per al llibre II com per al llibre III, havien estat superades per redaccions posteriors, i per tant han hagut de ser4 deixades de banda també en la majoria dels casos. El manuscrit IV és una redacció, a punt per a la impremta de la primera secció i dels primers capítols de la segona secció del llibre II, i ha estat utilitzat allí on ho hem cregut convenient. Tot i que ha resultat que s’havia redactat abans que el manuscrit II, tanmateix, com que era més acabat en la forma, l’hem pogut utilitzar avantatjosament per a la part corresponent del llibre; n’hi ha hagut prou de fer-hi alguns afegits trets del manuscrit II. Aquest darrer manuscrit és l’única redacció existent i fins a cert punt acabada del llibre II, i data del 1870. Les notes per a la redacció definitiva, que també ham d’esmentar ara, diuen explícitament: “S’ha de prendre com a base la segona redacció.””
“Després del 1870 sobrevingué una altra pausa provocada principalment pel seu estat de salut. Tal com era habitual en ell, Marx dedicà aquest temps a l’estudi: agronomia, situació de l’agricultura americana, i especialment de la russa, mercat monetari i el món de la banca, i finalment ciències naturals (geologia i fisiologia), i especialment treballs independents de matemàtiques: tot plegat constitueix el contingut de nombrosos quaderns d’extractes d’aquest període. A l’inici del 1877 se sentí tan recuperat que pogué tornar a dedicar-se al seu treball pròpiament dit. De la fi del març de 1877 daten referències i notes dels quatre manuscrits que acabem d’esmentar com a base d’una nova elaboració del llibre II, el començament del qual és al manuscrit V (56 pàgines in folio). Comprèn els quatre primers capítols i és encara poc elaborat; els punts essencials són tractats en notes al peu del text; la matèria és més un recull que una ordenació, però és la darrera exposició completa d’aquesta part, la més important, de la primera secció. Un primer intent de fer-ne una redacció ja per a la impremta es troba al manuscrit VI (després de l’octubre de 1877 i abans del juliol de 1878), només 17 pàgines en quart, que comprenen la major part del primer capítol, i un segon, el darrer, al manuscrit VII, del 2 de juliol de 1878, de només 7 pàgines in folio.”
“És en aquest temps que Marx sembla haver comprès que sense un canvi radical del seu estat de salut no podrà dur a terme una redacció prou satisfactòria dels llibres segon i tercer. En efecte, els manuscrits V-VIII, malauradament, mostren massa sovint els senyals d’una lluita violenta contra un estat de salut aclaparador. El tros més difícil de la primera secció fou elaborat de cap i de nou al manuscrit V; la resta de la primer secció i tota la segona (exceptuant el capítol dissetè) no oferiren cap dificultat teòrica important; al contrari, la tercera secció, la reproducció i la circulació del capital social, li semblà que necessitava amb més urgència una nova redacció. Al manuscrit II la reproducció havia estat tractada per primer vegada sense tenir en compte la circulació del diner que n’era la intermediària, i després, una segona vegada, tenint-la en compte. Tot això havia de ser suprimit i tota la secció en general havia de ser refeta per tal d’adequar-la a l’eixamplament d’horitzó que experimentà l’autor. Així sorgí el manuscrit VIII, un quadern de només 70 pàgines en quart; el que Marx sabé incorporar en aquest espai ho demostra la comparació amb la secció III en impremta, després d’haver-ne tret els fragments que s’hi havia incorporat del manuscrit II.”
“Aquest manuscrit, també, no és res més que un tractament provisional del tema. Interessava, sobretot, de fixar-hi i desenvolupar-hi els nous punts de vista adquirits respecte al manuscrit II, deixant de banda els punts sobre els quals no hi havia res de nou a dir. També s’hi incorporà de nou, i s’hi amplià, un fragment essencial del capítol XVII de la segona secció que, doncs, penetra en certa manera la secció tercera. Molt sovint hi és trencada la continuïtat lògica, el tractament té llacunes de tant en tant i, sobretot al final, és molt fragmentari. Però allò que Marx volia dir-hi, hi és dit d’una manera o altra.”
“Aquest és el material per al llibre II, amb el qual, segons que Marx manifestà poc abans de morir a la seva filla Eleanor, jo havia de “fer alguna cosa”.”77
Cal admirar aqueix “quelcom” que Engels ha sabut fer amb un material així estructurat. Però de la seua detallada informació en resulta amb tota claredat el que a nosaltres interessa: que de les tres seccions que formen el tom II, les que estaven més disposades per a la impremta eren les dues primeres, la que tracta del cicle del capital en diners i mercaderies i dels costos de circulació i de la rotació del capital. En canvi, per a la tercera secció, que tracta de la reproducció del capital total, només hi ha una reunió de fragments que a Marx mateix li semblaven “necessitar urgentment” una reelaboració. Però justament l’últim capítol d’aquesta secció, el XXI, que tracta de l’acumulació i la reproducció ampliada és el menys acabat de tot el llibre. Només comprèn en total 35 pàgines impreses i queda interromput en meitat de l’anàlisi.
A més d’aquesta circumstància externa va tenir gran influència, al meu parer, un altre factor. La investigació del procés de reproducció social arranca en Marx, com hem vist, de l’anàlisi d’Adam Smith, que ha fracassat, entre altres coses per acceptar la falsa afirmació que el preu de totes les mercaderies està compost de v + p. La discussió d’aquest dogma domina tota l’anàlisi del procés de reproducció de Marx. Marx consagra tota la seua atenció a demostrar que el producte total social ha de servir, no sols al consum per l’import de les diverses fonts de renda, sinó també a la renovació del capital constant. Però com la forma teòrica més pura per a aquesta argumentació no es dóna en la reproducció ampliada, sinó en la simple, Marx considera predominantment la reproducció des d’un punt de vista justament oposat a l’acumulació: sota el supòsit que la plusvàlua sencera és consumida pels capitalistes. Testimoni de fins a quin punt l’anàlisi de Marx es troba dominada per la polèmica contra Smith, és el fet que en el curs de tot el seu treball torne a aquesta polèmica incomptables vegades. Així, ja en el tom I estan consagrats a ella la secció 7, capítol XXII, pàgines 551-554; en el tom II, les pàgines 335 a 370, pàgines 409-412, pàgines 451-453. En el tom III, Marx insisteix en el problema de la reproducció total, però es precipita de seguida sobre l’enigma de Smith i li consagra tot el capítol XLIX, (pàgines 387-388) i també el L (pàgines 388 a 413). Finalment, en les Teories sobre la plusvàlua trobem novament atacs minuciosos contra el dogma smithià en el tom I, pàgines 164-253; tom II, pàgines 92, 95, 126, 233-262. Repetidament accentua i subratlla el mateix Marx que veia justament en el problema de la substitució del capital constant treta del producte total social la qüestió més difícil i important de la reproducció. D’aquesta manera, l’altre problema, el de l’acumulació, la realització de la plusvàlua per a fins de capitalització, va quedar en segon terme i finalment a penes va ser desflorat per Marx.
Donada la gran importància d’aquest problema per a l’economia capitalista, no és estrany que els economistes burgesos se n’hagen ocupat una vegada i una altra. Els intents de resoldre la qüestió vital de l’economia capitalista, la de si l’acumulació del capital és pràcticament possible, tornen constantment en el curs de la història i l’economia. Anem a ocupar-nos ara d’aquests intents històrics per a resoldre la qüestió, tant dels anteriors com dels posteriors a Marx.
65 Marx, Karl, El capital, volum IV, Edicions 62, Barcelona, 1986, pàgina 278.
66 Marx, Karl, El capital, volum IV, Edicions 62, Barcelona, 1986, pàgina 106.
67 Marx, Karl, El capital, volum IV, Edicions 62, Barcelona, 1986, pàgina 107.
68 Marx, Karl, El capital, volum IV, Edicions 62, Barcelona, 1986, pàgines 107, 108 i 109.
69 Marx, Karl, El capital, volum IV, Edicions 62, Barcelona, 1986, pàgina109.
70 Marx, Karl, El capital, volum IV, Edicions 62, Barcelona, 1986, pàgina 110.
71 Marx, Karl, El capital, volum IV, Edicions 62, Barcelona, 1986, pàgina 111.
72 Marx, Karl, El capital, volum IV, Edicions 62, Barcelona, 1986, pàgina 112.
73 Marx, Karl, El capital, volum IV, Edicions 62, Barcelona, 1986, pàgina 121.
74 Marx, Karl, El capital, volum IV, Edicions 62, Barcelona, 1986, pàgina 121.
75 Marx, Karl, El capital, volum IV, Edicions 62, Barcelona, 1986, pàgina 122.
76 Marx, Karl, El capital, volum IV, Edicions 62, Barcelona, 1986, pàgina 125.
77 Marx, Karl, El capital, volum III, Edicions 62, Barclona, 1986, pàgines 12, 13, 14 i 15