CAPÍTOL XXXII
El militarisme com a camp de l’acumulació del capital
El militarisme exerceix en la història del capital una funció perfectament determinada. Acompanya els passos de l’acumulació en totes les seues fases històriques. En el període de l’anomenada “acumulació originària”, açò és, en els començaments del capital europeu, el militarisme exerceix un paper positiu en la conquesta del Nou món i de l’Índia. Així mateix, més tard, en la conquesta de les colònies modernes, en la destrucció de les corporacions socials de les societats primitives i en l’apropiació dels seus mitjans de producció, en la imposició forçosa del comerç de mercaderies en països l’estructura social dels quals és un obstacle per a l’economia de mercat, en la proletarització violenta dels indígenes i la imposició del treball assalariat a les colònies, en la formació i extensió d’esferes d’interessos del capital europeu en territoris no europeus, en la implantació forçosa de ferrocarrils en països endarrerits i en l’execució dels crèdits del capital europeu provinents d’emprèstits internacionals. Finalment, com a mitjà de la lluita dels països capitalistes entre si, per la conquesta de territoris de civilització no capitalista.
Cal agregar-hi, encara, una altra important funció. El militarisme és també, en allò purament econòmic, per al capital, un mitjà de primer ordre per a la realització de la plusvàlua, açò és, un camp d’acumulació.
En estudiar la qüestió de a qui podria hom considerar com a adquirent de la massa de productes en què està incorporada la plusvàlua capitalista, no hem acceptat nombroses vegades ni a l’estat ni als seus servidors en la categoria de consumidors. Com a representants de fonts derivades de renda, els hem col·locat en la mateixa categoria d’usufructuaris de la plusvàlua (o en part del salari), a la que pertanyen també els representants de les professions liberals i tots els paràsits de l’actual societat (rei, capellà, professor, prostituta, soldat). Però açò només resol la qüestió, davall dues condicions. En primer lloc, si, com en l’esquema marxista de la reproducció, reconeixem que l’estat no posseeix més fonts d’impostos que la plusvàlua capitalista i el salari obrer capitalista.260 I en segon lloc, si només considerem com a consumidors l’estat i les seues institucions. Els consums del salari dels funcionaris de l’estat (i igualment del “soldat”), signifiquen desplaçaments parcials del consum de la classe obrera al seguici de la classe capitalista (en quant siguen pagats amb recursos dels treballadors).
Suposem per un moment que tot el rendiment tret en contribucions indirectes a l’obrer, que representa una minva del seu consum, s’apliqués a pagar sous als funcionaris de l’estat i a aprovisionar l’exèrcit permanent. En aquest cas, no es produirà cap desplaçament en la reproducció del capital social total. La secció dels mitjans de consum i, en conseqüència, la dels mitjans de producció, es mantenen inalterades, perquè no hi ha hagut cap modificació, ni quant al gènere ni quant a la quantitat en la demanda social total. L’única cosa que s’ha modificat és la relació de valor entre v, en la seua qualitat de mercaderies de treball, i la producció de la secció II, açò és, la producció de mitjans de consum. La mateixa v, la mateixa expressió en diners del treball, es canvia ara contra una quantitat menor de mitjans de consum. Què succeeix amb l’excedent de productes de la secció II que ací sorgeix? En compte d’anar a mans dels obrers anirà a parar als funcionaris públics i a l’exèrcit. En compte del consum dels treballadors ve a la mateixa escala el consum dels òrgans de l’estat capitalista. Per consegüent, si es mantenen iguals les condicions de reproducció, sobrevindrà una alteració en la distribució del producte total: una part del producte de la secció II, destinat al consum de la classe obrera, a v, s’atribueix d’ara en avant al consum del seguici de la classe capitalista. Des del punt de vista de la reproducció social, aquest desplaçament té el mateix resultat que si per endavant la plusvàlua fos major per l’import de que es tracte, i aquest increment s’atribueix a la part de la plusvàlua destinada al consum de la classe capitalista i el seu seguici.
Per tant, esprémer la classe obrera mitjançant el mecanisme dels impostos indirectes per a mantenir amb el seu producte els suports de la maquinària estatal capitalista és, en suma, augmentar la plusvàlua i la part consumida de la plusvàlua; encara que aquesta divisió complementària entre plusvàlua i capital variable, té lloc post festum, després de realitzat el canvi entre capital i força de treball. Si hem de trobar-nos, doncs, amb un increment ulterior de la plusvàlua consumida, aquest consum de l’òrgan de l’estat capitalista (malgrat que succeïsca a costa de la classe obrera) no té importància com a mitjà per a la realització de la plusvàlua capitalitzada. Al revés, pot dir-se: si la classe obrera no suportés majoritàriament els costos del manteniment dels funcionaris de l’estat i de l’exèrcit, haurien de suportar-los els capitalistes en la seua totalitat. Haurien de destinar una part corresponent de la plusvàlua al manteniment d’aquests òrgans del règim de classe, fent-ho, bé a costa del propi consum que haurien de limitar proporcionalment, o bé, la qual cosa seria més versemblant, a costa de la part de la plusvàlua destinada a capitalització. Podrien capitalitzar menys, perquè haurien de destinar més, directament, al manteniment de la seua pròpia classe. El desplaçament de la major part de les despeses de sosteniment del seu seguici a la classe treballadora (i als representants de la producció simple de mercaderies: camperols, artesans), permet als capitalistes deixar lliure una part major de la plusvàlua per a la capitalització. Però no crea, de cap manera, de moment, la possibilitat d’aquesta capitalització, és a dir, no crea cap mercat nou per a elaborar, amb aquesta plusvàlua alliberada, noves mercaderies i poder realitzar-les. Una altra cosa succeeix quan els recursos concentrats en mans de l’estat pel sistema productiu es destinen a la producció d’elements de guerra.
Sobre la base de la imposició indirecta i les duanes elevades, les despeses del militarisme se sufraguen majoritàriament per la classe obrera i els camperols. Cal considerar per separat les quotes tributaries d’ambdós. En allò tocant la classe obrera, econòmicament el negoci equival al següent: suposant que no es verifique una baixada de salaris fins a equilibrar l’encariment de les subsistències (el que actualment és exacte per a la gran massa de la classe obrera i especialment per a la minoria organitzada en sindicats pressionats pels cartels i associacions patronals)261, la tributació indirecta significa el desplaçament d’una part del poder de compra de la classe obrera a l’estat. El capital variable, com a capital monetari d’una determinada magnitud, serveix, abans com després, per a posar en moviment la quantitat corresponent de treball viu, açò és, per a utilitzar, per a fins de producció, el capital constant corresponent i produir la seua quantitat de plusvàlua. Una vegada que s’ha verificat aquesta circulació del capital, sobrevé una divisió entre la classe obrera i l’estat: una part de la quantitat de diners adquirits pels obrers a canvi del seu treball passa a poder de l’estat. Mentre tot el capital variable invertit és pres, en la seua forma material, com a força de treball pel capital, de la forma monetària del capital variable només en queda una part en poder de la classe obrera, anant l’altra part a parar a mans de l’estat. La transacció es verifica sempre després de realitzada la circulació de capital entre capital i treball, per dir-ho així, a esquenes del capital. Aquest moment fonamental de la circulació del capital no afecta en res, immediatament, la plusvàlua. Però sí que afecta les condicions i la producció del capital total. El desplaçament d’una part del poder de compra de la classe obrera a l’estat, significa que la participació de la classe obrera en el consum de les subsistències ha decrescut en la mateixa proporció. Per al capital total, açò equival al fet que, sent iguals la magnitud del capital variable (com a capital monetari i com a força de treball) i la quantitat de plusvàlua apropiada, ha de produir-se una quantitat menor de mitjans de consum per al sosteniment de la classe obrera. Així dóna, de fet, un lliurament contra una part més petita del producte total. En resulta que, d’ara en avant, en la reproducció del capital total es produirà una quantitat menor de mitjans de consum corresponent a la magnitud de valor del capital variable, ja que s’ha modificat la relació de valor entre el capital variable i la massa de mitjans de consum en què es realitza; la quantia de la imposició directa es manifesta en l’elevació de preus de les subsistències, mentre l’expressió monetària de la força de treball es manté fixa, d’acord amb el nostre supòsit, o no es modifica en proporció a l’elevació de preus de les subsistències.
Ara bé, ¿en quina direcció es verificarà el desplaçament de les proporcions materials de la producció? Per la disminució relativa de la quantitat de mitjans de consum necessaris per a la renovació de la força de treball, queda lliure una quantitat corresponent de capital i treball viu. Aquest capital constant i aquest treball viu poden dedicar-se a una altra producció si aquesta troba en la societat una nova demanda amb capacitat de compra. Però aquesta nova demanda està representada ara per l’estat, amb la part del poder de compra de la classe obrera de què s’ha apropiat mercè a la legislació tributària. Però la demanda de l’estat no es dirigeix, aquesta vegada, als mitjans de consum (prescindim ací, després del que s’ha dit anteriorment, sobre les “terceres persones”, de la demanda de mitjans de consum per al sosteniment dels funcionaris de l’estat, coberta igualment amb l’import dels impostos), sinó a un gènere de productes específics. És una demanda d’enginys de guerra terrestres i marítims.
Per tal d’adonar-nos millor dels desplaçaments que així en resulten en la reproducció social, prenguem, una vegada més com a exemple, el segon esquema marxista de l’acumulació:
VII. 5.000 c + 1.000 c + 1.000 p = 7.000 mitjans de producció
VIII. 1.430 c + 285 c + 285 p = 2.000 mitjans de consum
Suposem que per les contribucions indirectes i l’encariment produït per elles en les subsistències, el salari real, és a dir, el consum de la classe obrera en conjunt, disminuís per valor de 100. Per tant, els obrers continuen percebent com abans 1.000 v + 285 v = 1.285 v en diners, però a canvi d’aquests diners només obtenen mitjans de consum per valor de 1.185. La suma de 100, que equival a l’augment de preu de les subsistències, anirà a parar en concepte d’impostos a l’estat. Aquest disposa, a més, del producte dels impostos sobre els camperols, etc., per als armaments militars, d’altres 150, en total 250. Aquests 250 constitueixen una demanda, i una demanda d’enginys de guerra. De moment només ens interessen els 100 que procedeixen de salaris. Per a satisfer aquesta demanda d’elements de guerra per valor de 100, sorgeix a la branca de producció corresponent, segons una composició orgànica igual, és a dir, mitjana (com s’accepta en l’esquema de Marx) un capital constant de 71,5, i un variable de 14,25:
71,5 c + 14,25 v + 14,25 p = 100 (enginys de guerra)
Per a les necessitats d’aquesta branca de producció s’haurien d’elaborar, a més, mitjans de producció per l’import de 71,5, i mitjans de consum per l’import d’uns 13 (corresponent a la disminució que regeix també per al salari real d’aquests obrers, aproximadament, en 1/13).
A açò cal replicar que el benefici que quedaria per al capital en aquesta nova ampliació del mercat no és més que aparent, perquè la disminució del consum efectiu de la classe obrera tindrà com a conseqüència inevitable la limitació de la producció de mitjans de consum. Aquesta limitació s’expressarà en la secció II en la proporció següent:
71,5 c + 14,25 v + 14,25 p = 100
Paral·lelament, la secció de mitjans de producció haurà de limitar així mateix el seu volum, de manera que, a conseqüència de la disminució del consum dels obrers, ambdues seccions oferiran les proporcions següents:
VIII. 4.949 c + 989,75 v + 989,75 p = 6.928,5
IX. 1.358,5 c + 270,75 v + 270,75 p = 1.900
Si ara els mateixos 100 fan sorgir per intermedi de l’estat una producció d’elements de guerra del mateix valor i vivifiquen així també la producció de mitjans de producció, sembla, a primera vista, que només s’ha verificat una alteració exterior en la forma de la producció social: en compte d’una quantitat de mitjans de consum es produeix una quantitat d’enginys de guerra. El capital no ha fet més que guanyar amb una mà allò que havia perdut amb una altra. O la cosa pot ser també concebuda d’aquesta manera: allò que perd la gran massa de capitalistes que produeixen mitjans de subsistència per a la classe obrera, ho guanya un petit grup de grans industrials prenent-ho del ram de guerra.
Però la cosa només es presenta així mentre es considera des del punt de vista del capital individual. Des d’aquest punt de vista, certament, importa poc que la producció es dirigisca a aquest o a aquell camp. Per al capital individual no existeixen les seccions de la producció total fornides en l’esquema, sinó senzillament mercaderies i compradors, i per això els és completament indiferent als capitalistes individuals produir mitjans de consum o elements morts: planxes de cuirassats o conserves de carns.
Aquest punt de vista s’utilitza sovint pels adversaris del militarisme, per a fer veure que els armaments, com a inversió econòmica per al capital, no fa més que donar a uns capitalistes allò que s’havia llevat als altres.262 D’altra banda, el capital i els seus apologistes tracten de fer acceptar aquest punt de vista a la classe obrera, procurant persuadir-la que, amb les contribucions indirectes i la demanda de l’estat, només es verifica una modificació en la forma material de la reproducció; en compte d’altres mercaderies, es produeixen creuers i canons, amb els quals els obrers troben ocupació i pa en la mateixa mesura que abans o fins i tot en major grau.
En allò tocant els obrers, una ullada a l’esquema mostra què hi ha de veritat. Si per a facilitar la comparació suposem que la producció de material de guerra ocupa exactament els mateixos obrers que la producció de mitjans de consum per als treballadors assalariats, en resultarà que ara perceben, per un rendiment de treball que correspon a 1.285 v, mitjans de consum per 1.185.
Una altra cosa succeeix des del punt de vista del capital total. Per a aquest, els 100 que disposa l’estat i que representen una demanda de material de guerra, constitueixen un nou mercat. Aquesta suma de diners era originàriament capital variable. Com a tal ha prestat servei, s’ha canviat per treball viu, que ha engendrat plusvàlua. Després interromp la circulació del capital variable, se’n separa i apareix en poder de l’estat com a nou poder de compra. Sortit, com qui diu, del no-res, actua exactament com un mercat nou. És cert que el capital es trobarà, de moment, amb una distribució en 100 de la venda de mitjans de consum per als obrers. Per al capitalista individual, l’obrer és tan bon consumidor i adquirent de mercaderies com un altre qualsevol: com un capitalista, l’estat, el camperol, “l’estranger”, etc. Però no oblidem que per al capital total el manteniment de la classe obrera no és més que un mal necessari, una marrada per a anar al fi propi de la producció: a la creació i realització de plusvàlua. Si s’aconsegueix extraure la mateixa quantitat de mercaderies sense haver de lliurar als obrers la mateixa quantitat de mitjans de consum el negoci és redó. De moment, el resultat és el mateix que si el capital hagués assolit (sense encarir el consum) rebaixar els salaris en diners sense disminuir el rendiment dels obrers. La reducció duradora de salaris porta aparellada la limitació de la producció de mitjans de consum. De la mateixa manera que al capital no li preocupa produir menys mitjans de consum per als obrers quan pot retallar els seus salaris (abans bé, realitza sempre amb plaer aquest negoci en qualsevulla ocasió) tampoc li molesta que la classe obrera, gràcies als impostos indirectes no compensats per reclamacions de salaris, determine una menor demanda de mitjans de consum. És cert que quan es tracta de reducció indirecta de salaris, la diferència de capital variable es queda en la butxaca del capitalista. Així, romanent igual el preu de les mercaderies, augmenta la plusvàlua relativa, que ara anirà a la caixa de l’estat. Però, d’una altra banda, les reduccions generals i duradores dels salaris en diners, han estat, en totes les èpoques, i més amb el desenvolupament de les organitzacions sindicals, difícilment realitzables. El bon desig del capital ensopega amb grans traves socials i polítiques. En canvi, la reducció dels salaris reals per via de tributació indirecta es realitza amb rapidesa i generalitat, i la resistència només es manifesta al cap d’algun temps, al terreny polític i sense resultat econòmic immediat. Si després en resulta una limitació dels mitjans de consum, el negoci, des del punt de vista del capital total, no sembla una pèrdua de mercats, sinó un estalvi de despeses en la producció de plusvàlua. L’elaboració de mitjans de consum per als obrers és una condició sine qua non de la producció de la plusvàlua, és la reproducció de la força de treball viva, però no és mai un mitjà de realització de la plusvàlua.
Tornem novament al nostre exemple:
V. 5.000 c + 1.000 v + 1.000 p = 7.000 mitjans de producció
VI. 430 c + 285 v + 285 p = 2.000 mitjans de consum
A primera vista, sembla com si, en aquest cas, la secció II engendrés i realitzés també plusvàlua en l’elaboració dels mitjans de consum per als treballadors, i igualment la secció I en quant elabora mitjans de producció necessaris per a l’elaboració de mitjans de consum. Però l’aparença desapareix si analitzem el producte social. Aquest es descompon així:
6.430 c + 1.285 v + 1.285 p = 9.000
Suposem que sobrevinga una disminució en 100 del consum dels obrers. El desplaçament de la reproducció a conseqüència de la limitació corresponent d’ambdues seccions, s’expressarà d’aquesta manera:
V. 4.949 c + 989,75 v + 989,75 p = 6.928,5
VI. 1.358,5 c + 270,75 v + 270,75 p = 1.900
El producte total social:
6.307,5 c + 1.260,5 v + 1.260,5 p = 8.828,5
A primera vista s’hi adverteix un descens general en el volum de la producció i també en la producció de plusvàlua. Però açò només ocorre mentre no tenim a la vista més que dimensions abstractes de valor en la composició del producte total, i no les seues connexions materials. Si considerem amb més deteniment la cosa, es veurà que el descens afecta les despeses de sosteniment de l’obrer, i només a aquestes. D’ara en avant, s’elaboraran menys mitjans de consum i menys mitjans de producció, però aquests servien exclusivament per a mantenir obrers. Ara operarà un capital menor i s’elaborarà un producte menor, Però el fi de la producció capitalista no consisteix en emprar el major capital possible, sinó en obtenir la major plusvàlua possible. Ací, el dèficit en capital només s’ha produït perquè el sosteniment dels treballadors requereix un capital menor. Si abans 1.285 era l’expressió de valor de la totalitat del cost de sosteniment dels obrers emprats en la societat, tota la disminució del producte total que ha sobrevingut = 171,5 (9.000-8.828,5) s’haurà de deduir enterament d’aquestes despeses, i tindrem llavors la següent composició modificada del producte social:
6.430 c + 1.113,5 v + 1.285 p = 8.828,5
El capital constant i la plusvàlua romanen fixos; només ha disminuït el capital variable de la societat, el treball pagat. O, ja que la dimensió fixa del capital constant pot sorprendre, prenguem, cosa que s’hi correspon també al procés indicat, una disminució de capital constant proporcional a la dels mitjans de consum del treballador i, en aquest cas, obtindrem la següent composició del producte social total:
6.307, 5 c + 1.236 v + 1.285 p = 8.282,5
La plusvàlua roman fixa en ambdós casos, malgrat la disminució del producte total, perquè allò que s’ha disminuït són les despeses de sosteniment dels obrers, i només açò.
Cal plantejar també la qüestió d’aquesta manera. El producte social total pot dividir-se en tres parts proporcionals, que representen exclusivament el capital constant de la societat, el capital total variable i la plusvàlua total. I això, de tal manera, com si en la primera porció del producte no es contingués ni un àtom de nou treball addicional; en la segona i tercera, ni un àtom de mitjans de producció. Com, en si, aquesta massa de productes, per virtut de la seua forma material, és plenament el resultat del període de producció donat, pot dividir-se també (malgrat que el capital constant com a dimensió de valor és el resultat de períodes de producció anteriors i només es trasllada a nous productes) el nombre total d’obrers ocupats en tres categories: aquells que elaboren exclusivament el capital constant de la societat, aquells la funció exclusiva dels quals és vetllar pel manteniment de la totalitat dels treballadors i, finalment, aquells que creen exclusivament la plusvàlua total de la classe capitalista.
Si es produeix una limitació del consum dels obrers, només s’acomiadarà un nombre corresponent d’obrers de la segona categoria. Però aquests obrers no creen cap plusvàlua per al capital, i, per consegüent, el seu acomiadament no és, des del punt de vista del capital, una pèrdua, sinó un guany, una disminució de les despeses de la producció de plusvàlua.
En canvi, el mercat que s’ofereix al mateix temps per part de l’estat, actua amb tots els atractius d’un nou camp de realització de la plusvàlua. Una part de la quantitat de diners emprats en la circulació del capital variable surt de l’òrbita d’aquesta circulació i constitueix, en mans de l’estat, una nova demanda. El fet que, des del punt de vista de la tècnica tributària, el procés ocórrega d’una altra manera, és a dir, que l’import de les contribucions indirectes és avançat, de fet, a l’estat pel capital, i només torna als capitalistes en la venda de mercaderies al consumidor, no influeix per a res en l’aspecte econòmic del procés. Econòmicament, allò que importa és que la suma de diners que actuava de capital variable, primer servisca de pont per al canvi entre capital i treball, per a passar després, en part, de mans de l’obrer a les mans de l’estat en forma d’impost durant el canvi que es verifica entre el treballador com a consumidor i el capitalista com a venedor de mercaderies. La suma de diners llençats pel capital a la circulació compleix primerament la seua funció, en el canvi amb el treball. Després comença, en mans de l’estat un nou curs: en qualitat de poder de compra estrany, que està fora del capital i de l’obrer; que es dirigeix a nous productes, a una branca particular de la producció; que no serveix per al sosteniment de la classe capitalista ni per al sosteniment de la classe obrera, i en què, per tant, el capital troba una ocasió, tant d’engendrar plusvàlua, com de realitzar-la. Abans, quan ens referíem a l’ús de les contribucions indirectes tretes a l’obrer, per a pagar sous als funcionaris de l’estat i per a les despeses de l’exèrcit, es va veure que l’“estalvi” en el consum de la classe obrera mena econòmicament a què els capitalistes carreguen sobre els obrers les despeses del consum personal del seguici de la classe capitalista, reduïsquen la part del capital destinat al capital variable, a fi de deixar en la mateixa proporció, plusvàlua lliure per a fins de capitalització. Ara veiem com l’ús dels impostos trets a l’obrer per a l’elaboració de material de guerra, ofereix al capital una nova possibilitat d’acumulació.
Pràcticament, el militarisme, sobre la base dels impostos indirectes, actua en ambdós sentits: assegura, a costa de les condicions normals de vida de la classe treballadora, tant el sosteniment de l’òrgan de la dominació capitalista (l’exèrcit permanent) com la creació d’un magnífic camp d’acumulació per al capital.263
Passem ara a la segona font del poder de compra de l’estat, constituïda, en el nostre exemple, pels 150, que dins del total de 250, es destinen a enginys de guerra. Els 150 es diferencien essencialment de la suma 100 fins ara considerada. No procedeixen ja dels obrers, sinó de la petita burgesia (artesans i camperols). (Prescindim ací de la petita participació relativa a la classe capitalista mateixa en els impostos).
La suma de diners provinents de la massa camperola (a qui prendrem ací com a representant de la massa de consumidors no proletaris) en forma d’impostos a l’estat, no ha estat avançada originàriament pel capital, ni s’ha separat de la circulació del mateix. En mans de la massa camperola, és l’equivalent de mercaderies realitzada, el valor obtingut mercè a la producció simple de mercaderies. Allò que en aquest cas es traspassa a l’estat és una part del poder de compra de consumidors no capitalistes; un poder de compra, que serveix, per tant, per endavant al capital, per a realitzar la plusvàlua amb fins d’acumulació. Es pregunta si el trasllat del poder de compra d’aquestes capes a l’estat, per a fins militars, és causa d’alteracions econòmiques que afecten el capital, i de quina naturalesa són aquestes. S`hi veu, a primera vista, que també ací es tracta de modificacions en la forma material i en la reproducció. En compte d’una massa de mitjans de producció i de consum per als consumidors camperols, el capital produirà valor material de guerra per a l’estat. De fet, el desplaçament és profund. Abans que res, el poder de compra dels consumidors no capitalistes que l’estat llença a la circulació, gràcies al mecanisme de l’impost, serà quantitativament molt major que el que tindria per al seu propi consum.
El modern sistema d’impostos és, en gran manera, allò que ha obligat els camperols a produir mercaderies. La pressió de l’impost obliga el camperol a transformar en mercaderies una part cada vegada major del seu producte, però al mateix temps el converteix, cada vegada més, en comprador; llença a la circulació el producte de l’economia camperola i transforma el camperol en comprador forçat de productes capitalistes. D’altra banda, fins i tot sota el supòsit d’una producció agrícola de mercaderies, el sistema tributari fa que l’economia camperola desplegue un major poder de compra del que desplegaria en qualsevol altre cas.
Allò que d’una altra manera s’acumularia, com a estalvi dels camperols i de la classe mitjana modesta, per a augmentar en caixes d’estalvis i bancs el capital disponible, es troba ara, per obra de l’impost, en poder de l’estat com una demanda i una possibilitat d’inversió per al capital. A més a més, en compte d’un gran nombre de comandes de mercaderies disseminades i separades en el temps, que en bona part serien satisfets per la simple producció de mercaderies i, per tant, no influirien en l’acumulació del capital, sorgeix ací una sola i voluminosa comanda de l’estat. Però la satisfacció d’aquesta comanda suposa, per endavant, l’existència d’una indústria en gran escala i, per tant, condicions favorables per a la producció de plusvàlua i d’acumulació. D’altra banda, en forma de comandes militars de l’estat, el poder de compra concentrat en una enorme quantia de les masses consumidores, se salva de l’arbitrarietat de les oscil·lacions subjectives del consum personal, i està dotat d’una regularitat gairebé automàtica, d’un creixement rítmic. Finalment, la palanca d’aquest moviment automàtic i rítmic de la producció capitalista per al militarisme, es troba en mans del capital mateix, mercè a l’aparell de la legislació parlamentària i de l’organització de la premsa destinada a crear l’anomenada opinió pública. Mercè a això, aquest camp específic de l’acumulació del capital sembla tenir, al principi, una capacitat il·limitada d’extensió. Mentre qualsevol altra ampliació del mercat i de la base d’operació del capital depèn, en gran part, d’elements històrics, socials, polítics, que es troben fora de la influència del capital, la producció per al militarisme constitueix una esfera l’ampliació successiva de la qual sembla trobar-se lligada a la producció del capital.
Les necessitats històriques que comporta la competència mundial intensificada per a la conquesta de condicions d’acumulació, esdevenen així, per al capital mateix, en un magnífic camp d’acumulació. Com més enèrgicament empre el capital al militarisme per a assimilar-se els mitjans de producció i treballadors de països i societats no capitalistes, per la política internacional i colonial, més enèrgicament treballarà el militarisme a l’interior dels països capitalistes per a anar privant, successivament, del seu poder de compra les classes no capitalistes d’aquests països, és a dir, els suports de la producció simple de mercaderies, així com la classe obrera, per a rebaixar el nivell de vida de l’última i augmentar en grans proporcions, a costa d’ambdues, l’acumulació del capital. Encara que, en ambdós aspectes, en arribar a una certa altura, les condicions de l’acumulació esdevenen per al capital condicions de la seua ruïna.
Com més violentament porte a terme el militarisme, tant a l’exterior como a l’interior, l’extermini de capes no capitalistes, i com més empitjore les condicions de vida de les capes treballadores, la història diària de l’acumulació del capital a l’escenari del món s’anirà transformant més i més en una cadena continuada de catàstrofes i convulsions polítiques i socials que, junt amb les catàstrofes econòmiques periòdiques en forma de crisi, faran necessària la rebel·lió de la classe obrera internacional contra la dominació capitalista, fins i tot abans que haja ensopegat econòmicament amb la barrera natural que s’ha posat ella mateixa.
El capitalisme és la primera forma econòmica amb capacitat de desenvolupament mundial. Una forma que tendeix a estendre’s per tot l’àmbit de la Terra i a eliminar totes les altres formes econòmiques; que no tolera la coexistència de cap altra. Però és també la primera que no pot existir sola, sense altres formes econòmiques de què alimentar-se, i que alhora que té la tendència a esdevenir forma única, fracassa per la incapacitat interna del seu desenvolupament. És una contradicció històrica viva en si mateixa. El seu moviment d’acumulació és l’expressió, la solució constant i, al mateix temps, la graduació de la contradicció. A una certa altura de l’evolució, aquesta contradicció només podrà resoldre’s per l’aplicació dels principis del socialisme; d’aquella forma econòmica que és, al mateix temps, per naturalesa, una forma mundial i un sistema harmònic, perquè no s’encaminarà a l’acumulació, sinó a la satisfacció de les necessitats vitals de la humanitat treballadora i a l’expansió de totes les forces productives del planeta.
260 El doctor Renner, per exemple, fa, en efecte, d’aquest supòsit la base del seu escrit sobre els tributs. “Tot el valor que es crea en un any [diu] es divideix en aquestes quatre parts, de les quals, per consegüent, cal treure les despeses d’un any: benefici, interès, renda i salari. Aquestes són les quatre fonts de tributació particulars.” (Des arbeitende Volks und die Steuern, Viena, 1900, pàgina 9) Cert que Renner s’acorda immediatament de l’existència dels camperols, però se’n desfà fàcilment: “Un camperol, per exemple, és al mateix temps empresari, obrer i propietari territorial. En el rendiment de la seua economia apareixen reunits el salari, el benefici i la renda.” És evident que semblant escissió dels camperols en totes les categories de la producció capitalista, i considerar el camperol com el seu propi empresari, obrer assalariat i propietari, és una mera abstracció. La peculiaritat econòmica dels camperols (si és que vol tractar-se’ls igual que Renner, com una classe indiferenciada) consisteix justament en què no pertanyen ni als patrons capitalistes ni al proletariat assalariat, i que no representen producció de mercaderies capitalistes, sinó simples.
261 Parlar dels cartel i trust com una manifestació especifica de la fase capitalista, al terreny de la lluita interna entre els diversos grups de capital que pretenen la monopolització de les zones d’acumulació existents i per la distribució del benefici, està fora del marc d’aquest treball.
262 En una resposta a Woronzof, molt celebrada pels marxistes russos de la seua època. Escrivia, per exemple, el professor Manuilof:
“Ací cal distingir-hi rigorosament entre el grup de patrons que fabriquen articles de guerra i la totalitat de la classe capitalista. Per als fabricants que produeixen canons, fusells i la resta de material de guerra, l’existència de l’exèrcit és indubtablement profitosa i indispensable. És molt possible que la desaparició del sistema de la pau armada signifiqués la ruïna per a la casa Krupp. Però no es tracta d’un grup particular de patrons, sinó dels capitalistes com a classe de la producció capitalista. I des d’aquest últim punt de vista, és de notar que, quan la càrrega tributària pesa de preferència sobre la massa de la població treballadora, tot augment d’aquesta càrrega disminueix el poder de compra de la població, i, alhora la demanda de mercaderies.” Açò prova, “que el militarisme, considerat des del punt de vista de la producció de material de guerra, si enriqueix uns capitalistes perjudica en canvi altres; significa, d’una banda, un benefici, però, per l’altra, una pèrdua”, (El Missatger de la Jurisprudència, 1890, quadern I, “Militarisme i capitalisme”)
263 En suma, l’empitjorament de les condicions normals en què l’obrer renova la seua força de treball, condueix a la disminució de la força de treball mateixa, a la disminució de la seua intensitat i productivitat mitjana, i, per tant, posa en perill la producció de plusvàlua. Però aquests resultats llunyans, que només són sensibles per al capital després de llargs períodes de temps, no influeixen per a res, de moment, en els seus càlculs econòmics. En canvi, es manifesta immediatament una reacció més accentuada dels obrers assalariats.