CAPÍTOL XXXI
Aranzels protectors i acumulació
L’imperialisme és l’expressió política del procés de l’acumulació del capital en la seua lluita per a conquerir els mitjans no capitalistes que no es troben encara exhaurits. Geogràficament, aquests mitjans comprenen, encara avui, els més amplis territoris de la Terra. Però comparats amb la potent massa del capital ja acumulat en els vells països capitalistes, que pugna per trobar mercats per al seu plusproducte, i possibilitats de capitalització per a la seua plusvàlua; comparats amb la rapidesa amb què avui es transformen en capitalistes territoris pertanyents a cultures precapitalistes, o en altres termes: comparats amb el grau elevat de les forces productives del capital, el camp sembla encara petit per a l’expansió d’aquest. Açò determina el joc internacional del capital a l’escenari del món. Donat el gran desenvolupament i la competència cada vegada més violenta dels països capitalistes per a conquerir territoris no capitalistes, l’imperialisme augmenta la seua agressivitat contra el món no capitalista, aguditzant les contradiccions entre els països capitalistes en lluita. Però com més violentament i enèrgicament procure el capitalisme l’enfonsament total de les civilitzacions no capitalistes, més ràpidament anirà minant el terreny a l’acumulació del capital. L’imperialisme és tant un mètode històric per a perllongar l’existència del capital, com un mitjà segur per a posar objectivament un termini a la seua existència. Amb això no s’ha dit que aquest termini haja de ser alegrement assolit. Ja la tendència de l’evolució capitalista cap a ell es manifesta amb vents de catàstrofe.
L’esperança en un desenvolupament pacífic de l’acumulació del capital, en el “comerç i indústria que només amb la pau prosperen”; tota la ideologia oficiosa de Manchester de l’harmonia d’interessos entre les nacions del món (l’altre aspecte de l’harmonia d’interessos entre capital i treball) procedeix del període optimista de l’economia política clàssica, i semblà trobar una confirmació pràctica en la breu era de lliure canvi d’Europa, durant els anys 60 i 70. Va contribuir a estendre el fals dogma de l’escola lliurecanvista anglesa, segons el qual el canvi de mercaderies és l’única base i condició de l’acumulació del capital, que identifica aquesta amb l’economia de mercaderies. Tota l’escola de Ricardo identificava, com hem vist, l’acumulació del capital i les seues condicions de reproducció amb la producció simple de mercaderies i les condicions de la simple circulació de mercaderies. Açò es va manifestar més accentuadament encara entre el lliurecanvista pràctic vulgaris. Tota l’argumentació de la vida de Cobden estava basada en els interessos particulars dels fabricants de cotó, futurs exportadors de Lankashire. La seua principal preocupació era trobar compradors, i la seua professió de fe resava: hem de comprar a l’estranger perquè trobem clients com a venedors dels productes industrials, és a dir, dels teixits de cotó. El consumidor per a l’interès del qual Cobden i Bright demanaven el lliure canvi, o siga, l’abaratiment de substàncies alimentàries, no era el treballador que consumeix el pa, sinó el capitalista que consumeix el treball de l’obrer.
Aquest evangeli no fou mai l’expressió vertadera dels interessos de l’acumulació del capital en la seua totalitat. Al voltant de la meitat de segle va ser desmentit. Ja durant la guerra de l’opi, Anglaterra provà que l’harmonia d’interessos de les nacions comercials s’implanta a canonades.256 Al continent europeu, el lliure canvi d’aquesta època no era expressió dels interessos del capital industrial, tot i que només fos per la raó que els països dirigents lliurecanvistes del continent eren encara, en aquella època, països predominantment agraris, la gran indústria dels quals estava encara relativament poc desenvolupada. El sistema lliurecanvista s’imposà més bé com a mesura per a afavorir la constitució política dels estats centreeuropeus. En Alemanya, gràcies a la política de Mannteufel i Bismark, va ser un mitjà prussià específic per a expulsar Àustria de la Confederació i de la Zollverein, i constituir el nou Imperi alemany sota la direcció de Prússia. Econòmicament, el lliure canvi es recolzava ací tan sols en els interessos del capital comercial, particularment del capital de les ciutats hanseàtiques mesclades en el mercat mundial i en els interessos de capitalistes agraris. Va costar molt engegar la indústria de la producció de ferro pròpiament dita per mitjà de la supressió de la duana del Rin, mentre la indústria cotonera del sud d’Alemanya es va mantenir inflexible a l’oposició proteccionista.
A França, els tractats amb clàusula de nació més afavorida, que eren la base del sistema lliurecanvista en tota Europa, es concertaren per Napoleó III sense la compacta majoria proteccionista del parlament, formada per industrials i agraris; més bé en contra seua. El camí dels tractats de comerç va ser emprès pel govern del Segon Imperi com un recurs, i va ser acceptat per Anglaterra per a esquivar l’oposició reglamentària francesa i imposar internacionalment el lliure canvi a esquena de la corporació legislativa. El primer tractat bàsic entre França i Anglaterra fou una gran sorpresa per a l’opinió pública francesa.257 L’antic sistema protector de França va ser modificat, de 1853 a 1862, per 32 decrets imperials, que després, en 1863, van tenir confirmació “per la via legislativa” a fi de mantenir les formes. A Itàlia, el lliure canvi va ser un requisit de la política de Cavour i de la necessitat de recolzar-se en França. Ja en 1870 es va obrir, davall la pressió de l’opinió pública, una enquesta que palesà la falta de suport dels cerclesinteressats per a la política lliurecanvista. Finalment, a Rússia, la tendència lliurecanvista dels anys 60 no va ser més que una introducció, amb l’objecte de crear una àmplia base per al desenvolupament de l’economia de mercaderies i la gran indústria; acompanyà a la supressió de la servitud de la gleva i a la construcció d’una xarxa de ferrocarrils.258
Així, el lliure canvi com a sistema internacional no va poder ser, des del principi, més que un episodi en la història de l’acumulació del capital. Encara que només fos per açò, és absurd voler explicar la conversió general al proteccionisme des de les acaballes del vuitè decenni, com una simple mesura de defensa contra el lliure canvi anglès.259
Contra aquesta explicació, els fets diuen que en Alemanya, com a França i Itàlia, el paper decisiu en el pas al proteccionisme els va correspondre als interessos agraris, els quals no es dirigien contra la competència d’Anglaterra, sinó contra la dels Estats Units, i que, d’altra banda, la necessitat de protecció per a la indústria nacional naixent en Rússia, per exemple, se sentia amb més força contra Alemanya que contra Anglaterra, i a Itàlia contra França. La general depressió del mercat mundial que es va estendre des de la crisi dels anys 70 i predisposà els ànims a favor del proteccionisme, tampoc estava lligada amb el monopoli d’Anglaterra. La causa general del canvi de front proteccionista era més fonda. El punt de vista pur del canvi de mercaderies de què provenia la il·lusió lliurecanvista de l’harmonia d’interessos en el mercat mundial, va ser abandonada tot just que el gran capital d’indústria va arrelar prou als països més importants del continent europeu, per a pensar en les seues condicions d’acumulació. Però aquestes posaven en el primer pla, enfront de la reciprocitat dels interessos dels estats capitalistes, els seus antagonismes i la competència en la lluita per la conquesta del medi no capitalista.
En començar l’era lliurecanvista, l’Àsia oriental acabava d’obrir-se al comerç amb la guerra de Xina, i en Egipte feia els primers passos el capital europeu. En el novè decenni, la política d’expansió s’estén amb gran energia paral·lelament al proteccionisme; l’ocupació d’Egipte per Anglaterra, les conquestes colonials alemanyes en Àfrica, l’ocupació francesa de Tunis i l’expedició a Tonquín, els avanços d’Itàlia en Assab i Massaba, la guerra abissínia i la constitució d’Eritrea, les conquestes angleses en l’Àfrica del Sud, tots aquests esdeveniments es produïren com una cadena sense interrupció al llarg del novè decenni. El conflicte entre Itàlia i França a causa d’interessos oposats en Tunis, fou el preludi característic de la guerra duanera francoitaliana entaulada set anys més tard i que va acabar, com a epíleg sagnant, amb el somni de l’harmonia d’interessos lliurecanvistes al continent europeu. El monopoli dels territoris d’expansió a l’interior dels antics estats capitalistes com als països ultramarins, esdevingué solució per al capital, mentre el lliure canvi, la política de la “porta oberta”, es transformà en forma específica de la indecisió dels països no capitalistes enfront del capital internacional, com a preludi de la seua ocupació parcial o total en la seua qualitat de colònies. Si fins ara només Anglaterra s’ha mantingut fidel al lliure canvi, això es deu, en primer lloc, que, per ser l’imperi colonial més antic, va trobar en les seues grans possessions de territoris no capitalistes, des del principi, una base d’operacions que fins en els últims temps oferia a l’acumulació del seu capital perspectives gairebé il·limitades i la col·locava de fet fora de la competència d’altres països capitalistes. D’ací l’impuls general dels països capitalistes a aïllar-se uns d’altres per duanes, malgrat que al mateix temps són, cada vegada en major escala, compradors mutus de mercaderies; tanmateix que se són cada vegada més dependents uns d’altres al terreny de la renovació de les seues condicions materials de reproducció, i tot i que, des del punt de vista de l’evolució tècnica de les forces productives, avui pot hom prescindir perfectament de les duanes que, al contrari, en molts casos menen al manteniment artificial de formes de producció antiquades. La contradicció interior de la política duanera internacional, el mateix que el caràcter contradictori del sistema de préstecs internacionals, no són més que un reflex de la contradicció històrica en què es troben els interessos de l’acumulació, açò és, de la realització i capitalització de la plusvàlua, de l’expansió específica del canvi de mercaderies.
L’últim troba la seua expressió clara, sobretot, en el fet que el modern sistema d’aranzels elevats (que corresponen a l’expansió colonial i a l’agudització dels antagonismes dins del medi capitalista) s’establí a través de l’augment de la despesa en armaments. En Alemanya, França, Itàlia i Rússia, la conversió al proteccionisme anà de la mà amb l’augment de l’exèrcit, i, com a base del sistema iniciat, s’hi feren al seu servei els armaments europeus en competència, terrestres primer, i després, també, marítims. El lliure canvi europeu, a què corresponia el sistema militar continental, el centre de gravetat del qual era l’exèrcit de terra, ha hagut de cedir el lloc al proteccionisme, que té com a base i complement, cada vegada més declaradament, la flota.
Per consegüent, l’acumulació capitalista té, com tot procés històric concret, dos aspectes distints. D’una banda, es produeix als llocs de producció de la plusvàlua (a la fàbrica, a la mina, en el granja agrícola i en el mercat de mercaderies). Considerada així, l’acumulació és un procés purament econòmic, la fase més important del qual es realitza entre els capitalistes i els treballadors assalariats, però que en ambdues parts, a la fàbrica com en el mercat, es mou exclusivament dins dels límits del canvi de mercaderies, del canvi d’equivalències. Pau, propietat i igualtat regnen ací com a formes, i era menester la dialèctica esmolada d’una anàlisi científica per a descobrir, com en l’acumulació el dret de propietat esdevé apropiació de propietat aliena, el canvi de mercaderies en explotació, la igualtat en domini de classes.
L’altre aspecte de l’acumulació del capital es realitza entre el capital i les formes de producció no capitalistes. Aquest procés es desplega en l’escena mundial. Ací regnen, com a mètodes, la política colonial, el sistema d’emprèstits internacionals, la política d’interessos privats, la guerra. Apareixen ací, sense dissimulació, la violència, l’engany, l’opressió, la rapinya. Per això costa molt descobrir les lleis severes del procés econòmic en aquesta confusió d’actes polítics de violència, i en aquesta lluita de forces.
La teoria burgesa liberal no comprèn més que un aspecte: el domini de la “competència pacífica”, de les meravelles tècniques i del simple tràfic de mercaderies. A banda està l’altre domini econòmic del capital: el camp de les estrepitoses violències considerades com a manifestacions si fa o no fa casuals de la “política exterior”.
En realitat, el poder polític únicament és ací, també, el vehicle del procés econòmic. Els dos aspectes de l’acumulació del capital es troben lligats orgànicament per les condicions de reproducció del capital mateix, i només d’ambdós reunits en surt el curs històric del capital. Aquest, no sols “goteja, de dalt baix, sang i immundícia per tots els porus”, sinó que s’imposa així, pas a pas, alhora que prepara d’aquesta manera, enmig de convulsions cada vegada més violentes, la seua pròpia ruïna.
256 I no sols en Anglaterra. Ja en 1859 es difonia per tota Alemanya un fullet, l’autor del qual deia ser el fabricant Diergardt, en què s’hi aconsellava a Alemanya assegurar-se a temps el mercat de l’Àsia oriental. Segons aquest fullet, només hi havia un mitjà per a assolir comercialment alguna cosa dels japonesos, i en general dels orientals: el desplegament de força militar. “La flota alemanya, construïda amb els estalvis del poble, havia estat un somni de joventut. Feia molt de temps que havia estat subhastada per Hanibal Fischer. Prússia tenia vaixells propis, encara que no constituïren una flota imponent. No obstant això, es va decidir organitzar una esquadra per a entaular negociacions comercials en l’Extrem Orient. La direcció de la missió, que perseguia també fins científics, fou confiada a un dels homes d’estat prussià més capaç i prudents: al comte Eulemburg. El comte va complir la seua comesa molt hàbilment sota les circumstàncies més difícils. Va haver de renunciar al projecte d’entaular també relacions amb les illes Hawaii. D’altra banda, l’expedició assolí el seu objectiu. Malgrat que aleshores els periòdics de Berlín ho sabien tot, i que en cada notícia sobre dificultats sobrevingudes comentaven que tot allò s’havia d’haver previst i que semblants demostracions navals només conduïen a malbaratar els diners dels contribuents, el ministre de la nova era no va cedir en el seu propòsit i els beneficis de l’èxit els van correspondre als seus successors.” (W. Die Ideender deutschen Handelspolitik, pàgina 80)
257 “Hom porta a terme una negociació oficial (entre els governs anglès i francès, una vegada que Michel Chevalier va haver preparat el terreny amb Ricardo Cobden) en pocs dies i en el major misteri. El 5 de gener de 1870, Napoleó va anunciar els seus propòsits en una carta programa, dirigida al ministre d’estat M. Foul. Aquesta declaració va caure com un llamp. Després dels incidents de l’any que acabava d’acabar, creia hom que no s’intentaria cap modificació del règim cotoner abans de 1871. L’emoció va ser general. No obstant això, el tractat es va signar el 23 de gener.” (Auguste Deevers “La politique commerciale de la France depuis 1863”, Schriften des Vereins für Socialpolitik, LI, pàgina 136)
258 La revisió liberal de l’aranzel rus en 1857 i 1878, l’abolició definitiva de l’insensat sistema proteccionista de Kankrin, fou complement i expressió de l’obra de reforma a què va obligar el desastre de la guerra de Crimea. Però, d’una manera immediata, la rebaixa de l’aranzel afavoria, abans que res, els interessos de la propietat territorial nobiliària, que, com a consumidora de mercaderies estrangeres i com a productora del blat exportat a l’estranger, tenia interès que no es posaren traves al tràfic comercial de Rússia amb l’Europa occidental. La defensora dels interessos agrícoles, la Societat Econòmica Lliure, observava: “Durant els seixanta anys transcorreguts des de 1822 fins a 1882, el major productor de Rússia, l’agricultura, ha hagut de sofrir quatre vegades danys incommensurables que la van posar en una situació extremadament critica. En els quatre casos, la causa immediata estava en els aranzels desmesurats. Al contrari, el període de trenta-dos anys que va des de 1845 a 1877, durant el qual van regir aranzels moderats, va transcórrer sense semblants dificultats, tanmateix les tres guerres i una guerra civil [es refereix a l’aixecament polonès de 1863, R. L.] Cada un dels quals va imposar una tensió major o menor a la capacitat financera de l’estat.” (Memoràndum de la Societat Imperial Econòmica Lliure amb motiu de la revisió de l’aranzel rus, Petersburg, 1890, pàgina 148) Que Rússia no s’ha pogut considerar fins als últims temps com a defensora del lliure canvi, o, almenys, d’un aranzel moderat per a afavorir els interessos del capital industrial, ho prova ja el fet que el suport científic d’aquest moviment lliurecanvista, l’esmentada Societat Econòmica Lliure es pronunciava encara cap al 90 contra el proteccionisme, qualificant-lo de mitjà de “trasplantament artificial” de la indústria capitalista russa. Els “populistes” reaccionaris denunciaven, d’altra banda, el capitalisme com a viver del modern proletariat: “Aquelles masses de gents incapaces per al servei militar, sense propietat, ni pàtria, que res han de perdre i que, des de fa molt de temps, no tenen bona fama...” (Lloc citat, pàgina 171) Vegeu també K. Lodischenski, Història de l’aranzel rus, Petersburg, 1886, pàgines 239-258.
259 També Frederic Engels compartia aquesta opinió. En una de les seues cartes a Nicolai-on (18 de juny de 1892) hi escriu: “Escriptors anglesos, cegats pels seus interessos patris, no poden comprendre per què l’exemple lliurecanvista donat per Anglaterra és refusat en totes parts i substituït pel principi de les duanes proteccionistes. Naturalment, passa que no s’atreveixen, senzillament, a veure que aquest sistema proteccionista (avui quasi general) no és més que una mesura defensiva si fa o no fa raonable (en alguns casos, fins i tot, absolutament estúpida), contra el mateix lliure canvi anglès, que ha portat a tanta altura el monopoli industrial britànic. (Estúpida és, per exemple, aquesta mesura en el cas d’Alemanya, que, davall l’imperi del lliure canvi, s’ha convertit en un gran estat industrial, i on l’aranzel s’estén ara a productes agrícoles i matèries primeres, la qual cosa augmenta el cost de la producció industrial.) Jo considere aquesta conversió general al proteccionisme, no com una senzilla casualitat, sinó com una reacció contra l’insuportable monopoli industrial d’Anglaterra. La forma d’aquesta reacció pot ser, com ja he dit, equivocada, inapropiada o fins i tot pitjor, però la seua necessitat històrica em sembla completament clara i evident.” (Briefe... etcètera, pàgina 71)