CAPÍTOL III
Crítica de l’anàlisi de Smith
Els resultats a què havia arribat l’anàlisi de Smith poden expressar-se resumits, en els punts següents:
1.- Hi ha un capital fix de la societat, cap de les parts del qual entra en la renda neta de la mateixa. Aquest capital fix el formen “les matèries primeres amb què han de mantenir-se en ús les màquines, els útils i instruments industrials”, i “el producte del treball requerit per a transformar aquestes matèries primeres en la forma demandada”. Des del moment que Smith oposa aquest capital fix a aquell destinat a la producció de mitjans directes de subsistència, transforma de fet el capital fix en allò que Marx ha anomenat constant, és a dir, aquella part del capital que consisteix en tots els mitjans de producció materials en contraposició al treball.
2.- Hi ha un capital circulant de la societat. Però després d’haver separat la part de capital “fix” (és a dir, constant), només queda la categoria dels mitjans de subsistència, els quals no constitueixen per a la societat cap capital, sinó renda neta, fons de consum.
3.- El capital i la renda neta dels individus no coincideixen amb el capital i la renda neta de la societat. Allò que per a la societat només és capital fix (entenga hom: constant), per als individus no pot ser capital, sinó renda, fons de consum, que es manifesta en les parts de valor del capital fix, salaris per als obrers i beneficis per als capitalistes. Al revés, el capital circulant dels individus pot no ser per a la societat capital, sinó renda, en quant representa mitjans de subsistència.
4.- El producte total social anualment elaborat no conté en el seu valor ni un àtom de capital, sinó que es resol en tres classes de renda: salaris de treball, beneficis del capital i renda de la terra.
Qui volgués representar-se, en partir dels fragments d’idees ací esmentats, el quadro de la reproducció anual del capital total social i el seu mecanisme, aviat desesperaria. Com, no obstant tot això, el capital social es renova constantment tots els anys, el consum de tots és assegurat per la renda i, alhora, sorgeixen punts de vista respecte al capital i la renda, és possible, mitjançant l’anàlisi arribar a una solució. Però cal representar-se tota la confusió d’idees i la varietat de punts de vista per a adonar-se de l’enorme importància de l’aportació de Marx a la solució del problema.
Comencem amb l’últim dogma de Smith, que bastava per si sol per a fer que fracassés l’economia política clàssica en l’estudi del problema de la reproducció. L’arrel de la coratjosa representació de Smith, segons la qual el valor del producte total de la societat havia d’exhaurir-se plenament en salaris, beneficis i rendes de la terra, es troba justament en la seua concepció científica de la teoria del valor. El treball és la font de tot valor. Considerada com a valor tota mercaderia és producte del treball i res més. Però tot treball realitzat com a treball assalariat (aquesta identificació del treball humà amb el treball assalariat capitalista és justament allò de clàssic en Smith) és, alhora, substitució dels salaris pagats i sobrants de treball no pagat, cosa que constitueix un benefici per als capitalistes i una renda per als propietaris. Allò que és cert amb referència a cada mercaderia ha de ser-ho també per a la totalitat d’elles. La provisió total de mercaderies anualment produïdes per la societat, únicament és com a valor el producte del treball tant pagat com no pagat, i per tant es divideix en salaris, beneficis i rendes. Cert que en cada treball són a més necessàries matèries primeres, instruments, etc. Però aquestes matèries primeres i instruments no són tampoc més que productes de treball, en part pagat, en part no pagat. Per molt que retrocedim, per moltes voltes que donem, en el valor o preu de totes les mercaderies no hi trobarem res que no siga pur treball humà. Però tot treball es divideix en una part que reemplaça els salaris i una altra que anirà a mans dels capitalistes i propietaris territorials. No hi ha més que salaris i beneficis; però hi ha, no obstant, capital, capital dels individus i capital de la societat. Com sortir d’aquesta notòria contradicció? Que es planteja ací un problema teòric extremadament difícil, ho prova el rigor amb què el mateix Marx va haver d’aprofundir en la matèria sense avançar de moment ni trobar una sortida, com és fàcil advertir en les seues Teories sobre la plusvàlua, I, pàgines 179, 252. No obstant això, assolí trobar brillantment la solució i això sobre la base de la seua teoria del valor. Smith tenia plena raó: el valor de totes les mercaderies en particular, i de totes elles reunides, no representa més que treball. Tenia també raó en dir: tot treball (des d’un punt de vista capitalista) es divideix en pagat (que reemplaça els salaris) i no pagat (que anirà a parar, com a plusvàlua, a les diverses classes propietàries dels mitjans de producció). Però oblidava, o més bé passava per alt, el fet que el treball amb la propietat de crear valor nou, posseeix també la de traslladar l’antic valor objectivat en els mitjans de producció, a les noves mercaderies elaborades amb ajuda dels mateixos. Una jornada de treball de 10 hores no pot crear un valor superior a 10 hores, i aquestes 10 hores des del punt de vista capitalista es divideixen en pagades i no pagades, en v + p. Però la mercaderia elaborada en aquestes 10 hores representarà un valor major que el de la jornada de 10 hores. Contindrà a més el valor de la farina, del desgast del forn, dels locals de treball, combustibles, etc., en suma, tots els mitjans de producció necessaris per al forn. El valor de la mercaderia només quedaria expressat plenament en v + p si l’home treballés en l’aire, sense matèries primeres, sense instruments de treball, sense tallers. Però com tot treball material pressuposa algun mitjà de producció que és al seu torn producte d’un treball anterior, ha de transferir també al nou producte aquest treball anterior.
No es tracta ací d’un procés que només ocórrega en la producció capitalista, sinó dels principis bàsics en què s’assenta el treball humà, amb absoluta independència de la forma històrica de la societat. Operar amb instruments de treball elaborats per ella mateixa és el tret característic i fonamental de la societat humana civilitzada. El concepte de treball anterior que precedeix a un altre de nou i li serveix de base d’operació, expressa l’enllaç progressiu entre l’home i la naturalesa, la cadena perdurable dels esforços socials, el començament de la qual es perd en l’aurora dels orígens de l’home i la fi de la qual només pot arribar amb l’anihilament de tota la humanitat civilitzada. Per tant, hem de representar-nos tot treball humà com realitzant-se amb mitjans de treball que són al seu torn producte d’un treball anterior. Per consegüent, en tot producte es troba no sols el treball viu, present, que li presta la seua figura última, sinó també l’anterior incorporat a la matèria, i que el treball nou li transfereix a aquell. En la producció de valor, açò és, en la producció de mercaderies, a la que pertany també la capitalista, aquest fenomen no desapareix, sinó que rep una expressió específica. Es manifesta en el doble caràcter del treball productor de mercaderies, que d’una banda com a treball útil, concret, d’un cert gènere, crea l’objecte útil, el valor d’ús; d’una altra banda com a treball abstracte, general, socialment necessari, crea valor. En la seua primera condició fa allò que el treball humà ha fet sempre: incorporar al nou producte el treball anterior que es troba en els mitjans de producció utilitzats, encara que aquest treball anterior apareix ara com a valor, com a valor antic. En la seua segona condició crea valor nou, que en el sistema capitalista es divideix en treball pagat i no pagat, v + p. Així, doncs, el valor de tota mercaderia ha de contenir tant de valor antic (que el treball en la seua condició de treball, útil, concret, trasllada dels mitjans de producció a la mercaderia) com valor nou que el mateix treball en la seua condició de socialment necessari crea en consumir-se, i així s’objectiva en el producte.
Smith no podia fer aquesta distinció, perquè no distingia aquest doble caràcter del treball en la seua funció creadora de valor; Marx, en un passatge, creu fins i tot que en aquest error fonamental de la teoria smithiana del valor rau l’origen del seu estrany dogma, segons el qual tot valor s’esgota en v + p14. La no distinció entre ambdós aspectes del treball productor de mercaderies, el concret, útil i l’abstracte, socialment necessari, constitueix en efecte una de les notes més rellevants, no sols de la teoria del valor de Smith, sinó de tota l’escola clàssica.
Sense preocupar-se de les conseqüències socials que en poguessen resultar, l’economia clàssica ha reconegut que el treball humà era l’únic agent creador de valor, i ha elaborat aqueixa teoria fins al grau de claredat amb què ens la presenta Ricardo. Però la diferència essencial entre la teoria del valor de Ricardo i la de Marx (una diferència que no sols no han advertit els economistes burgesos, sinó que també la majoria dels popularitzadors de la doctrina de Marx passen per alt) rau en què Ricardo, d’acord amb la seua concepció general de l’economia a la manera del dret natural, creia que la creació de valor era també una qualitat natural del treball humà, del treball individual, concret de l’individu.
Aquesta concepció es palesa més fortament encara en Smith, el qual, per exemple, estableix que l’“instint de canvi” és una particularitat de la naturalesa humana, després d’haver-lo indagat en va entre els animals, entre els gossos, etc.
D’altra banda, Smith, tanmateix que dubte de l’existència de l’“instint de canvi” en els animals, reconeix al treball animal la propietat de crear valor com l’humà, particularment allí on ocasionalment reincideix en la concepció fisiocràtica.
“Cap altre capital de la mateixa magnitud posa en moviment una quantitat major de treball productiu que el del camperol. No sols els seus obrers, sinó també el seu bestiar de labor, són treballadors productius. Segons açò, els homes i animals emprats en el treball agrícola, no sols reprodueixen, com els obrers de fàbrica, un valor igual al seu propi consum o al dels capitals emprats, junt amb el guany del capitalista, sinó un de molt major. A més del capital del colon i el seu guany, reprodueixen també, regularment, la renda de la terra.”15
Ací es posa de manifest d’una manera patent que Smith considerava que la creació de valor era una qualitat fisiològica del treball, una expressió de l’organisme animal de l’home. Així com l’aranya trau del seu cos la tela, així l’home treballador crea valor. L’home treballador crea objectes útils, és, per naturalesa, productor de mercaderies; de la mateixa manera la societat humana descansa per naturalesa en el canvi, sent la producció de mercaderies la forma econòmica normal de l’home.
Només Marx reconegué en el valor una relació social particular, produïda sota determinades condicions històriques, i, així, arribà a distingir els dos aspectes del treball productor de mercaderies: el concret, individual, i el treball social indiferenciat, amb la distinció del qual la clau de l’enigma apareix amb claredat enlluernadora.
Marx necessitava, per tal de distingir estàticament al si de l’economia burgesa el doble caràcter del treball, l’home treballador i el productor de mercaderies creador de valor, abans, distingir dinàmicament en la successió històrica el productor de mercaderies de l’home de treball en general, és a dir, reconèixer la producció de mercaderies simplement com una forma històrica determinada de la producció social. En una paraula, per a desxifrar el jeroglífic de l’economia capitalista, Marx va haver d’abordar la investigació en direcció oposada a la seguida pels clàssics, partint no de la creença que la forma de producció burgesa era el normal, allò de normal humà, sinó del convenciment que es tractava de quelcom històricament perible; hagué de transformar la indagació metafísica dels clàssics en el seu contrari: la dialèctica.16
Amb açò es comprèn que per a Smith era impossible distingir clarament els dos aspectes del treball creador de valor, que d’una banda trasllada al producte nou el valor objectivat en els mitjans de producció, i d’una altra banda crea al mateix temps un valor nou. Ens sembla, no obstant això, que el seu dogma, segons el qual el valor total s’esgota en la fórmula v + p procedeix a més d’una altra font. No pot hom suposar que Smith haja perdut de vista el fet que tota mercaderia elaborada conté no sols el valor creat en la seua producció immediata, sinó també el valor de tots els mitjans de producció emprats en fabricar-la. Precisament, en enviar-nos, amb la seua reducció del valor total a v + p, d’un estadi de producció a un altre anterior, d’Herodes a Pilat, com diu Marx, demostra que té consciència plena del fet. Allò de sorprenent en això és únicament que resol constantment l’antic valor dels mitjans de producció en v + p i així fa que finalment s’esgote en la fórmula tot el valor contingut en la mercaderia.
Així al passatge ja citat sobre el preu dels cereals: “En el preu dels cereals, per exemple, una part paga la renda de la terra per al propietari, una altra els salaris o el manteniment dels obrers i el bestiar de labor, i la tercera el guany del colon. Les tres parts semblen esgotar immediatament o en últim terme el preu sencer del cereal. Podria hom, potser, considerar necessària una quarta part per a compensar el desgast del bestiar i dels utensilis econòmics. Però cal tenir en compte que el preu de tots aquests utensilis econòmics està integrat al seu torn per les mateixes tres parts: 1) la renda del terreny en què ha brollat; 2) el treball emprat en ell, i 3) el guany del colon que ha avançat, tant la renda de la terra com els salaris. Si el preu del cereal conté tant el preu del cavall com el del seu manteniment, es resoldrà mediatament o immediatament en els tres elements esmentats: renda de la terra, treball i guany del capital.” Allò que confonia Smith era, al nostre parer, el següent:
1.- Tot treball es realitza amb determinats mitjans de producció. Però allò que en un treball donat és mitjà de producció (matèria primera, instrument, etc.), és al seu torn producte d’un treball anterior. Per al forner la farina és un mitjà de producció a què afegeix nou treball. Però la farina mateixa ha sortit del treball del moliner, en el qual no era mitjà de producció, sinó exactament el mateix que ara el pa elaborat, producte. En aquest producte es pressuposava el blat com a mitjà de producció, però si retrocedim un grau més trobarem que per al camperol el blat no era mitjà de producció, sinó producte. No pot trobar-se cap mitjà de producció que continga valor que no siga producte d’un treball anterior.
2.- En el mode de producció que estudiem, tot capital emprat des del principi fins al final en l’elaboració de qualsevol mercaderia, pot resoldre’s en últim terme en una certa quantitat de treball objectivat.
3.- Així, doncs, el valor total de les mercaderies, comprenent totes les despeses de capital, es resol senzillament en una certa quantitat de treball. I allò que regeix per a cada mercaderia ha de regir també per a la totalitat de la massa de mercaderies elaborada anualment per la societat: també el seu valor total es resol en una quantitat de treball realitzat.
4.- Tot treball realitzat de forma capitalista es descompon en dues parts: treball pagat, que reemplaça els salaris, i no pagat, que crea beneficis i rendes, açò és, plusvàlua. Tot treball realitzat de forma capitalista correspon a la fórmula v + p.17
Totes les tesis anteriors són perfectament exactes i irrefutables. Que Smith les haja comprès prova el rigor i decisió de la seua anàlisi científic, i el seu progrés respecte als fisiòcrates en la manera de concebre el valor i la plusvàlua. Tanmateix que en arribar a la tesi tercera cometia a vegades en la conclusió el groller error de sostenir que el valor total de la massa de mercaderies elaborada anualment, es resolia en la quantitat del treball realitzat durant l’any, mentre en altres passatges palesa que sap perfectament que el valor de les mercaderies elaborades per la nació en un any conté necessàriament també el treball d’anys anteriors, açò és, el treball objectivat en els mitjans de producció consumits productivament.
I, no obstant això, la conclusió extreta per Smith de les quatre tesis perfectament exactes dalt enunciades, segons la qual el valor total de cada mercaderia, com el de la massa anual de mercaderies de la societat, s’esgota en la fórmula v + p, havia de ser completament falsa. Smith identifica la tesi veritable: tot el valor de les mercaderies no expressa més que treball social, amb la falsa: tot valor no expressa més que v + p. La fórmula v + p expressa la missió del treball sota condicions econòmiques capitalistes, la seua doble funció de reemplaçar, d’una banda, el capital variable (els salaris) i crear, d’una altra, plusvàlua per als capitalistes. El treball assalariat realitza aquesta funció durant el seu ús pels capitalistes, i en realitzar en diners el valor de la mercaderia, el capitalista, alhora que recull el capital variable avançat per als salaris, es guarda en la butxaca la plusvàlua. Així, doncs, v + p expressa la relació entre obrer assalariat i capitalista, una relació que acaba amb l’elaboració de la mercaderia. Una vegada venuda la mercaderia i transformada en diners pels capitalistes, la relació v + p s’ha extingit sense deixar empremta en la mercaderia. A la mercaderia i al seu valor no s’hi els nota en quina proporció el seu valor està creat per treball pagat o no pagat, l’únic fet indiscutible és la circumstància que la mercaderia conté una certa quantitat de treball socialment necessari, cosa que es posa de manifest en el canvi. Així, doncs, per al canvi, com per al consum de la mercaderia, és completament indiferent que el treball que representa es descomponga en v + p o no. Només la seua quantitat de valor exerceix un paper en el canvi i només la seua estructura concreta exerceix un paper en el consum. La fórmula v + p únicament expressa, doncs, per dir-ho així, la relació íntima entre capital i treball. Les coses ocorren d’una altra manera respecte a la part del capital emprada en mitjans de producció, respecte al capital constant. El capitalista, a més de treball assalariat, ha d’adquirir mitjans de producció, perquè tot treball per a posar-se en activitat necessita certes matèries primeres, instruments, edificis. El caràcter capitalista, que té també aquesta condició del procés productiu, es manifesta en què aquests mitjans de producció apareixen com c, com a capital, és a dir: 1) com a propietat d’una persona distinta del treballador, separada de la capacitat de treball, com a propietat dels que no treballen; 2) com a mer avanç, inversió de capital per a crear plusvàlua. El capital constant c, només apareix ací com a base de v + p. Però el capital constant expressa encara un poc més, la funció dels mitjans de producció en el procés de treball humà amb independència de tota forma historicosocial. Matèries primeres i instruments per al treball les necessita en la mateixa mesura l’habitant de la Terra del Foc per a fabricar la seua canoa familiar, que la comunitat camperola de l’Índia per a llaurar les seues terres; el fellah egipci per a conrear les seues, com els constructors de les Piràmides d’Egipte; l’esclau grec en la petita manufactura atenenca, tant com el serf de la gleva feudal i el modern treballador assalariat. Els mitjans de producció creats ja pel treball humà són l’expressió del contacte del mateix amb la naturalesa i constitueixen, per tant, una condició prèvia general eterna, del procés productiu. Així, doncs, la magnitud en la fórmula c + v + p expressa un determinat paper dels mitjans de producció, que no cessa en acabar el treball. Al pas que, tant per al canvi com per al consum de les mercaderies, és totalment indiferent que siguen fruit de treball pagat o no pagat, de treball assalariat, d’esclaus, de serfs o de qualsevol altre treball, per al consum de les mercaderies és d’importància decisiva el que siguen mitjans de producció o articles necessaris per a la vida. El fet que per a l’elaboració d’una màquina s’empre treball pagat i no pagat, només té importància per al fabricant de la màquina i els seus obrers; per a la societat que adquirisca la màquina a través del canvi, només té importància la seua qualitat de mitjà de producció, la seua funció en el procés productiu. Cap societat ha pogut oblidar l’important paper dels mitjans de producció, com tampoc la necessitat d’elaborar els mitjans de producció necessaris per al període següent. I només d’aquesta manera la societat capitalista pot apoderar-se tots els anys de la seua producció de valor segons la fórmula v + p; és a dir, que només pot realitzar l’explotació del treball assalariat quan hi ha la quantitat de mitjans de producció necessaris per a formar el capital constant, com a fruit del període de producció anterior. Aquesta relació específica de cadascun dels períodes de producció amb el següent que constitueix l’element bàsic i fonamental del procés de reproducció en la societat, i que consisteix en el fet que una part dels productes de cada període està destinada a crear mitjans de producció per al següent, va ser ignorada per Smith. En els mitjans de producció no li interessava el seu paper específic dins del procés productiu, com s’utilitzaven, sinó tan sols el fet que eren un producte del treball assalariat capitalista, com qualsevol altra mercaderia. El paper capitalista específic del treball assalariat en el procés de producció de la plusvàlua li ocultava totalment el paper bàsic fonamental dels mitjans de producció en el procés de treball. La seua mirada, entelada per prejudicis burgesos, no penetrava darrere de la relació social particular entre treball assalariat i capital, i la relació general entre home i naturalesa. Ací sembla trobar-se el vertader origen del dogma d’Adam Smith, segons el qual el valor de la producció social anual en la seua totalitat es resol en la fórmula v + p. Smith oblidava que c, com a membre de la fórmula c + v + p, és l’expressió necessària d’un fet social bàsic: l’explotació capitalista de treball assalariat.
Així, doncs, el valor de tota mercaderia ha d’expressar-se en la fórmula
c + v+ p
Ara, es pregunta hom en quin sentit pot aplicar-se açò a la totalitat de les mercaderies d’una societat. Examinem els dubtes de Smith, particularment perquè el capital fix i circulant, així com la renda de l’individu, no coincideixen amb les mateixes categories des del punt de vista social; allò que per a uns és capital circulant no és per a altres capital, sinó renda, per exemple, els avanços per a salaris. Aquesta afirmació descansa en un error. Quan el capitalista paga salaris als treballadors, no lliura capital variable, que passa a mans de l’obrer per a transformar-se en renda, sinó que lliura la forma de valor del seu capital variable contra la seua forma natural, la força-treball. El capital variable està sempre en poder del capitalista: primer en forma de diners, després en forma del treball que ha comprat, més tard en figura d’una part de valor de les mercaderies elaborades, per a tornar finalment a ell després de la transformació de les mercaderies en forma de diners, més l’increment. D’altra banda, l’obrer no arriba a posseir mai el capital variable. Per a ell la força-treball no és mai capital, sinó patrimoni (patrimoni per a treballar, l’únic que posseeix). Quan l’ha alienat percebent diners en qualitat de salari, aquests diners no són tampoc per a ell capital, sinó el preu de la mercaderia que ha venut. Finalment, el fet que l’obrer compre articles alimentaris amb els salaris percebuts té tan poc a veure amb la funció que aquests diners han exercit com a capital variable en mans del capitalista, com l’ús privat que fa cada venedor d’una mercaderia amb els diners per ella rebuts. Per consegüent, no és el capital variable del capitalista allò que esdevé renda del treballador, sinó el preu de la mercaderia venuda per l’obrer, la seua força-treball, mentre el capital variable continua abans i després en poder del capitalista i com a tal funciona.
Tan falsa com aquesta és la idea que la renda (plusvàlua) del capitalista, que, per exemple, resideix en màquines encara no venudes, com succeeix sovint als fabricants de les mateixes, és capital fix per a un altre, per al comprador de les màquines. Allò que constitueix la renda del fabricant de màquines no són les màquines o una part d’elles, sinó la plusvàlua en elles continguda, açò és, el treball no pagat dels seus treballadors assalariats. Després de la venda de la màquina aquesta renda continua, com abans, en poder del fabricant de màquines; no ha fet més que canviar la seua aparença transformant-se de màquina en diners. Al revés, el comprador de la màquina no adquireix per la compra la propietat del seu capital fix, perquè aquest ja el tenia en el seu poder en forma d’un cert capital monetari. En comprar la màquina no ha fet més que donar al seu capital la forma material que necessitava per a fer-la funcionar productivament. Abans de la venda de la màquina, com després, la renda (la plusvàlua) segueix en poder del fabricant de màquines, i el capital fix en poder de l’altre, del comprador capitalista de la màquina. Exactament igual que en el primer exemple, el capital variable està sempre en poder del capitalista i la renda en poder de l’obrer.
Allò que ha ocasionat la confusió de Smith i tots els seus successors és haver mesclat en el canvi capitalista de mercaderies la forma d’ús de les mercaderies amb les seues relacions de valor, i, a més a més, no haver separat les diverses circulacions de capital i mercaderies que s’entrecreuen constantment. El mateix acte de canvi de mercaderies pot ser vist en un aspecte com a circulació de capital, i en un altre com a simple canvi de mercaderies per a la satisfacció de les necessitats de consum. L’afirmació falsa, allò que per a u és capital és, per a l’altre, renda i al revés, es redueix, doncs, a l’afirmació exacta: allò que per a u és circulació de capital per a l’altre és simple canvi de mercaderies i al revés. Amb açò no es fa més que palesar la capacitat de transformació del capital en el seu curs i l’entrecreuament de diverses esferes d’interès en el procés de canvi social, però no queda abolida per això l’existència ben delimitada del capital, tant en la seua forma constant com en la variable, en contraposició a la renda.
I, no obstant això, Smith amb les seues afirmacions que el capital i la renda de l’individu no coincideixen plenament amb aquestes categories de la societat s’aproxima molt a la veritat; però per a descobrir clarament el nexe hauria necessitat algunes anelles intermèdies més.
14 Marx, Karl. El capital, volum IV, Edicions 62, Barcelona, 1986.
15 Smith, Adam. Wealth of Nations, edició citada, I, pàgina 376.
16 Luxemburg, Rosa. Die Neue Zeit, XVIII, tom I, pàgina 184.
17 Prescindim que en Smith s’interposa també de vegades la concepció inversa d’acord amb la qual el preu de les mercaderies no es resol en v + p, sinó que és el valor de les mercaderies que es compon de v + p. Aquest quid pro quo és més important per a la teoria smithiana del valor que respecte al que ens interessa ací la seua fórmula.