CAPÍTOL XXVII
La lluita contra l'economia natural
El capitalisme es presenta en els seus orígens i es desenvolupa històricament en un medi social no capitalista. Als països europeus occidentals el rodeja, primerament, el medi feudal del si del qual sorgeix (la servitud de la gleva al camp, l’artesanat gremial a la ciutat); després, desaparegut el feudalisme, un medi en què predomina l’agricultura camperola i l’artesanat, és a dir, producció simple de mercaderies, igualment en l’agricultura que en la indústria. A banda d’açò, rodeja al capitalisme europeu una enorme zona de cultures no europees, que ofereix tota l’escala de graus d’evolució, des de les hordes primitives comunistes de caçadors nòmades, fins a la producció camperola i artesana de mercaderies. Enmig d’aquest ambient s’obre pas, cap avant, el procés de l’acumulació capitalista.
Cal distingir-hi tres parts: la lluita del capital contra l’economia natural; la seua lluita contra l’economia de mercaderies i la competència del capital a l’escenari mundial en lluita per a conquerir la resta d’elements per a l’acumulació.
El capitalisme necessita, per a la seua existència i desenvolupament, estar rodejat de formes de producció no capitalistes. Però no li basta qualsevol d’aquestes formes. Necessita com a mercats capes socials no capitalistes per a col·locar la seua plusvàlua. Elles constitueixen al seu torn fonts d’adquisició dels seus mitjans de producció, i són reserves d’obrers per al seu sistema assalariat. El capital no pot assolir cap dels seus fins amb formes de producció d’economia natural. En totes les formacions d’economia natural (unitats camperoles primitives amb propietat comunal de la terra, relacions de servitud feudal o d’altres qualssevulla) allò decisiu és la producció per al propi consum, i d’ací que la demanda de mercaderies estranyes no existisca o siga escassa, i, per regla general, no hi haja excedent de productes propis, o almenys, cap necessitat urgent de donar sortida a productes excedents. Però allò més important encara és que totes les formes de producció d’economia natural descansen, d’una manera o d’una altra, en una subjecció, tant dels mitjans de producció, com dels treballadors.
Les comunitats camperoles, com els senyorius feudals, etc., basen la seua organització econòmica en l’encadenament del mitjà de producció més important (la terra) així com dels treballadors, pel dret i la tradició. D’aquesta manera, l’economia natural ofereix rígides barreres, en tots sentits, a les necessitats del capital. D’ací que el capital haja d’emprendre, abans que res i per tot arreu, una lluita a mort contra l’economia natural en la forma històrica en què es presente, contra l’esclavitud, contra el feudalisme, contra el comunisme primitiu, contra l’economia agrària patriarcal. En aquesta lluita, els mètodes principalment emprats són: la violència política (revolució, guerra), la pressió tributària de l’estat i la barator de les mercaderies. Aquests mètodes van unes vegades paral·lels, altres se succeeixen i recolzen mútuament. Si en la lluita contra el feudalisme a Europa la violència va prendre un caràcter revolucionari (les revolucions dels segles XVII, XVIII i XIX pertanyien, en últim terme, a aquest capítol), als països no europeus la lluita contra formes socials primitives es manifesta en la política colonial. El sistema tributari practicat allí, el mateix que el comerç amb col·lectivitats primitives, constitueixen una forma mixta, en què el poder polític i els factors econòmics es troben estretament combinats.
Els fins econòmics del capitalisme en la seua lluita amb les societats d’economia natural es poden resumir d’aquesta manera:
1.- Apoderar-se directament de fonts importants de forces productives, com ara la terra, la caça de les selves verges, els minerals, les pedres precioses, els productes de les plantes exòtiques com el cautxú, etc.
2.- “Alliberament” de les forces de treball que es veuran obligades a treballar per al capital.
3.- Introducció de l’economia de mercaderies.
4.- Separació de l’agricultura de l’artesanat.
En l’acumulació primitiva, açò és, en els primers començaments històrics del capitalisme d’Europa a finals de l’Edat Mitjana i fins entrat el segle XIX, l’alliberament dels camperols constitueix, en Anglaterra i al continent, el mitjà més important per a transformar en capital la massa de mitjans de producció i obrers. Però en la política colonial moderna el capital realitza, actualment, la mateixa tasca en una escala molt major. És una il·lusió esperar que el capitalisme arribe a acontentar-se alguna vegada amb els mitjans de producció que pot obtenir pel camí del comerç de mercaderies. La dificultat en aquest punt consisteix en el fet que, en grans zones de la superfície explotable de la Terra, les forces productives estan en poder de formacions socials que, o no es troben inclinades al comerç de mercaderies, o no ofereixen els mitjans de producció més importants per al capital, perquè les formes de propietat i tota l’estructura social les exclouen per endavant. En aquest grup cal comptar, abans que res, el sòl, amb la seua riquesa mineral a l’interior, i les seues praderies, boscos i forces hidràuliques a la superfície, així com els ramats dels pobles primitius dedicats al pasturatge. Confiar ací en el procés secular lent de la descomposició interior d’aquestes formacions d’economia natural i en els seus resultats, equivaldria per al capital a renunciar a les forces productives d’aquells territoris. D’ací que el capitalisme considere, com una qüestió vital, l’apropiació violenta dels mitjans de producció més importants dels països colonials. Però com les organitzacions socials primitives dels indígenes són el mur més fort de la societat i la base de la seua existència material, el mètode inicial del capital és la destrucció i anihilament sistemàtics de les organitzacions socials no capitalistes amb què ensopega en la seua expansió. Ací no es tracta ja de l’acumulació primitiva, sinó d’una continuació del procés fins al dia d’avui. Tota nova expansió colonial va acompanyada, naturalment, d’aquesta guerra tenaç del capital contra les formes socials i econòmiques dels naturals, així com de l’apropiació violenta dels seus mitjans de producció i dels seus treballadors. L’esperança de reduir el capitalisme exclusivament a la “competència pacífica”, és a dir, al comerç regular de mercaderies, que es dóna com l’única base de la seua acumulació, descansa en creure il·lusòriament que l’acumulació del capital pot realitzar-se sense les forces productives, i la demanda, de les més primitives formacions, que pot confiar en el lent procés intern de descomposició de l’economia natural. De la mateixa manera que l’acumulació del capital, amb la seua capacitat d’expansió sobtada, no pot esperar al creixement natural de la població obrera ni conformar-s’hi, tampoc podrà esperar la lenta descomposició natural de les formes no capitalistes i el seu trànsit a l’economia i al mercat. El capital no té, per a la qüestió, més solució que la violència, que constitueix un mètode constant d’acumulació de capital en el procés històric, no sols en la seua gènesi, sinó en tot temps, fins al dia d’avui. Però com en tots aquests casos es tracta de ser o no ser, per a les societats primitives no hi ha una altra actitud que la de la resistència i lluita a sang i foc, fins al total exhauriment o l’extinció. D’ací la constant ocupació militar de les colònies, els aixecaments dels naturals i les expedicions colonials enviades per a sotmetre’ls, com a manifestacions permanents del règim colonial. El mètode violent és, ací, el resultat directe del xoc del capitalisme amb les formacions d’economia natural que posen traves a la seua acumulació. El capitalisme no pot prescindir dels seus mitjans de producció i els seus treballadors, ni de la demanda del seu plusproducte. I per a privar-los dels seus mitjans de producció i els seus treballadors; per a transformar-los en compradors de les seues mercaderies, es proposa, conscientment, anihilar-los com a formacions socials independents. Aquest mètode és, des del punt de vista del capital, el més adequat, per ser, al mateix temps, el més ràpid i profitós. El seu altre aspecte és el militarisme creixent, sobre la importància del qual per a l’acumulació es parlarà, amb un altre motiu, més endavant. Els exemples clàssics de l’aplicació d’aquests mètodes del capital a les colònies estan donats per la política dels anglesos a l’Índia i la dels francesos en Algèria.
L’antiquíssima organització econòmica dels indis (la comunitat rural comunista) s’havia mantingut, en les seues diverses formes, durant decennis, i havia recorregut una llarga història interior, malgrat totes les tempestats ocorregudes “a les regions polítiques de les altures”. En el segle VI abans de l’era cristiana, van penetrar al territori de l’Indus els perses i van sotmetre una part del país. Dos segles més tard van venir els grecs i van deixar al seu darrere, com a testimoni d’una cultura completament estranya, les colònies alexandrines. Els escites salvatges envaïren el país. Durant segles dominaren els àrabs a l’Índia. Més tard, van baixar de les altures d’Iran els afganesos, fins que, també aquests, van ser espantats per la connexió impetuosa de les hordes tàrtares de Transoxània. Després els mogols van sembrar ruïna i espant per on van passar. Pobles sencers van ser passats a degolla, i els camps pacífics amb les tendres tiges d’arròs es van tenyir en color de púrpura per la sang abocada en abundància. Però la comunitat rural índia ha sobreviscut a tot açò. Perquè els conquistadors mahometans que es van anar succeint, van deixar, en últim terme, intacta la vida social interna de la massa camperola i la seua estructura tradicional. Es van limitar a enviar a les províncies els seus virreis, que vigilaven l’organització militar i recaptaven tributs de la població. Tots els conquistadors es dedicaven al domini i explotació del país. Cap tenia interès a privar el poble de les seues forces productives i anihilar la seua organització social. El camperol havia de satisfer, anualment, a l’Imperi del Gran Mogol, el seu tribut en espècie, al senyor estranger, però podia viure al seu antull, al seu poble, i conrear l’arròs com els seus avantpassats en la seua sholgura. Després vingueren els anglesos, i el bufit pestífer de la civilització capitalista va realitzar, en poc de temps, allò que no havien assolit mil·lennis, allò que havien fet els mogols: destrossar tota l’organització social del poble. La finalitat del capital anglès era, en última instància, adquirir la base de subsistència mateixa de la comunitat índia: la propietat del sòl.
Per a aquest objecte va servir, abans que res, aquella ficció, utilitzada d’antic pels colonitzadors europeus, d’acord amb la qual tot el terreny de la colònia era propietat del sobirà polític. Els anglesos van cedir tota l’Índia, com a propietat privada, al Gran Mogol i els seus virreis, per a heretar-la, després, com els seus successors “legítims”. Els savis més prestigiosos de l’economia política, com James Mill, recolzaren gelosos amb raons “científiques”, particularment amb la famosa conclusió: “Calia acceptar que la propietat de la terra pertanyia a l’Índia al sobirà, perquè si no suposàrem que era ell el propietari, no podríem respondre a la pregunta: qui era, doncs, propietari?”205 d’Acord amb açò, ja en 1893, els anglesos van convertir en Bengala tots els zemindars, és a dir, els arrendataris mahometans de tributs, i també, els caps hereditaris del mercat en cada un dels districtes, en propietaris d’aquests districtes, per a comptar, així, amb forts partidaris en la seua campanya contra la massa camperola. Exactament de la mateixa manera van procedir també, més tard, en les seues noves conquestes a la província d’Agra, en Oudh, a les províncies centrals. La conseqüència va ser una sèrie de tumultuosos aixecaments de camperols, en els que els recaptadors de contribucions van ser ben sovint expulsats. Els capitalistes anglesos van saber aprofitar la confusió general d’anarquia, derivada d’aquestes revoltes, per a apoderar-se d’una part considerable dels terrenys.
D’altra banda, es van elevar de tal manera els impostos, que absorbien gairebé la totalitat del fruit del treball de la població. Les coses arribaren en tal punt, que (segons el testimoni oficial de les autoritats impositives angleses l’any 1854) als districtes de Delhi i Allahabad, els camperols trobaven preferible arrendar i hipotecar els seus predis simplement per la suma que els corresponia pagar com a impost. Al terreny d’aquest sistema tributari entrà l’usurer al poble indi i s’hi assentà a sobre, com un càncer que rosegava, des de dins, l’organització social.206 Per tal d’afanyar el procés, els anglesos van promulgar una llei que contradeia totes les tradicions i conceptes jurídics de la comunitat rural: la venda forçosa dels terrenys dels pobles per dèbits tributaris. L’antiga societat gentilícia va tractar, en va, d’emparar-se en el dret de preferència de la marca i de les marques emparentades. La dissolució estava en marxa. Subhastes forçoses, abandó de les comunitats, camperols desposseïts eren fenòmens a l’ordre del dia.
Mentre els anglesos feien açò, seguint la seua tàctica de sempre a les colònies, tractaven de fer veure que la seua política de violència que havia causat la total inseguretat de les relacions de propietat de la terra i l’enfonsament de l’economia camperola, havia estat necessària en interès del camperol i per a protegir-lo contra el tirà i explotador indígena207. Primer, Anglaterra va crear artificialment a l’Índia una aristocràcia territorial a costa de drets de propietat antiquíssims de les comunitats camperoles, per a protegir després els camperols contra aquests opressors i fer que la “terra usurpada contra dret” passés a mans de capitalistes anglesos.
Així va nàixer a l’Índia, en breu temps, la gran propietat territorial, mentre els camperols es transformaven en una massa empobrida i proletaritzada de petits arrendataris amb arrendament a termini breu.
S’hi expressà també, finalment, en una circumstància rellevant, el mètode capitalista específic de la colonització. Els anglesos van ser els primers conquistadors de l’Índia que van mostrar una indiferència brutal envers les obres públiques civilitzadores de caràcter econòmic. Àrabs, afganesos i mogols van construir i milloraren a l’Índia magnífics canals; van creuar el país amb calçades; van construir ponts sobre els rius; excavaren pous. L’avantpassat de la dinastia mongòlica a l’Índia, Timur o Tamerlan, es preocupava del cultiu del sòl, el regadiu, la seguretat dels camins i el suport dels viatgers.208 “Els primitius rajàs de l’Índia, els conquistadors afganesos o mogols, cruels de vegades per als individus, realitzaren, almenys, durant el seu govern, aquelles meravelloses construccions que avui es troben a cada pas i semblen l’obra d’una raça de gegants... La Companyia (La Companyia Anglesa de les Índies Orientals, que va regir l’Índia fins a 1858) no ha obert una font, ni excavat un pou, ni construït un canal, ni un pont per a profit dels hindús.”209
Un altre testimoni, l’anglès James Wilson, diu: “A la província de Madràs tothom se sent impressionat, involuntàriament, per les grandioses obres hidràuliques, les restes de les quals s’han servat fins als nostres dies. Els rius estancats formaven vertaders llacs, dels quals partien canals que expandien l’aigua a 60 i 70 milles al voltant. En els grans rius, hi havia 30 o 40 d’aquestes rescloses... L’aigua de pluja, que baixava de les muntanyes, era arreplegada en pantans construïts amb aquest objecte; molts d’ells tenen de 15 a 25 milles d’amplitud. Aquestes construccions gegantines van ser acabades, quasi totes, abans de l’any 1750. En l’època de les guerres de la Companyia amb els sobirans mogols i, hem d’afegir-ho, durant tot el període del nostre domini a l’Índia, han caigut en completa decadència.”210
És natural; al capital anglès no li interessava sostenir les comunitats índies en condicions viables, ni enfortir-les econòmicament, sinó, per contra, destruir-les, arrancar-les les forces productives. La cobdícia impetuosa de l’acumulació que viu essencialment de “conjuntures” i no és capaç de pensar en el demà, no pot apreciar el valor de les antigues obres econòmiques civilitzadores d’ampli horitzó. En Egipte, fa poc de temps, els enginyers del capitalisme anglès es trencaren el cap quan volien construir grans preses en el Nil, i cercaven les empremtes d’aquells sistemes antics de canalització que els anglesos mateixos feia temps havien deixat desaparèixer amb una negligència estúpida de bàrbars. Els anglesos han pogut apreciar, fins a un cert punt, la nobilíssima obra amb les seues pròpies mans, quan la fam terrible, que només al districte d’Olissa va fer perir en un any un milió de persones, obligà en 1867 al parlament anglès a disposar una investigació sobre les causes de la misèria. Actualment, el govern anglès tracta de salvar el camperol amb procediments administratius d’usurer. L’Alienation Act of Panjab (1900) prohibeix l’alienació o hipoteca dels terrenys dels camperols en benefici d’individus d’altres castes diferents de la camperola, i fa que les excepcions concedides en casos particulars depenguen de l’aprovació del recaptador de contribucions.211 Després d’haver esgarrat els lligams protectors de les antiquíssimes corporacions socials de l’Índia, i haver fet néixer una usura, en què un interès del 15 per 100 és un fenomen habitual, els anglesos col·loquen el camperol indi arruïnat i empobrit davall la tutela del Fisc i els seus funcionaris; açò és, sota la “protecció” dels seus vampirs immediats.
Junt amb el martiri de l’Índia britànica, la història de la política francesa a Algèria mereix un lloc d’honor en l’economia capitalista colonial. Quan els francesos conqueriren Algèria, dominaven en la massa de la població àrab i cabila institucions antiquíssimes socials i econòmiques, que, tanmateix la llarga i accidentada història del país, s’havien servat fins al segle XIX, i en part fins avui.
Sense cap dubte, la propietat privada existia a les ciutats, entre moros i jueus; entre comerciants, artesans i usurers. Sense cap dubte, al camp els turcs havien usurpat ja en qualitat de dominis de l’estat grans territoris, gairebé la meitat del terreny conreat pertanyia encara, no obstant això, en propietat indivisa a les tribus aràbigues i cabiles, i hi regnaven encara costums patriarcals primitives. La mateixa vida nòmada, només inestable i irregular per a la mirada superficial, però en realitat severament regulada i monòtona, portava antigament tots els estius (encara en el segle XIX) a moltes tribus àrabs amb homes, dones i xiquets, amb ramats i tendes de campanya, a la part de costa refrescada pels vents marins del Tell i els tornava a portar durant l’hivern a la calor protectora dels deserts. Cada tribu i cada família tenien les seues zones determinades d’emigració i estacions determinades d’estiu i hivern, on aixecaven les seues tendes de campanya. Els àrabs camperols posseïen en gran part, al mateix temps, la terra en comú. I en un ambient així mateix patriarcal, d’acord amb regles tradicionals, vivia la gran família cabila sota la direcció del seu cap elegit.
L’economia domèstica d’aquest gran cercle familiar era dirigida proindivís pel membre femení més antic. A vegades també sobre la base de la direcció de les famílies, o bé per totes les dones en torn. La gran família cabila, l’organització de la qual oferia, a la vora dels deserts africans, una singular semblança amb la famosa zadruga dels països eslaus del sud, era propietària no sols del sòl, sinó també de tots els instruments, armes i diners necessaris per a l’exercici de la professió de tots els seus membres, i adquirits per ells. En forma privada només pertanyien a cada home un vestit, i a cada dona casada els vestits i joies que formaven el seu aixovar de núvia. En canvi, tots els vestits costosos i les joies es consideraven com a propietat indivisa de la família, i només podien ser usats pels individus després d’un acord general. Quan la família no era massa nombrosa, feia els seus menjars en una taula comuna; les dones cuinaven per torn; les més velles s’encarregaven de la distribució. Si el cercle de persones era massa gran, el cap distribuïa tots els mesos les subsistències alimentàries, preocupant-se que hagués perfecta igualtat en el repartiment. Les mateixes famílies s’encarregaven de la seua preparació. Lligams estretíssims de solidaritat, auxili mutu i igualtat eren les normes d’aquestes comunitats, i els patriarques, en morir, solien recomanar els fills, com últim encàrrec, que es mantingueren fidels a l’associació familiar.212
Ja la dominació turca, que s’havia establert en el segle XVI en Algèria, havia modificat seriosament aquestes condicions socials. No va ser, certament, més que una faula inventada després pels francesos, dir que els turcs havien conquerit per al Fisc tot el territori. Aquesta absurda fantasia, que només als europeus podia ocórrer-se’ls, es trobava en contradicció amb tot el fonament econòmic de l’islam i els seus fidels. Al contrari, les relacions de propietat de la terra de les comunitats rurals i de les grans famílies, no van ser en generals tocades pels turcs. Únicament robaren a les tribus una gran part de terres no conreades per a convertir-les en domini de l’estat i transformar-les, sota administracions locals turques, en dominis de l’estat (beilats) que en part eren conreats directament en benefici del Fisc amb obrers indígenes, i en part es lliuraven en arrendament contra interès o prestacions en espècie. Al mateix temps, els turcs aprofitaven tot motí i tota confusió de les tribus sotmeses per a augmentar, amb àmplies confiscacions, les possessions fiscals, i fundar-hi colònies militars, o per a subhastar públicament els béns confiscats, que van caure majoritàriament en mans d’usurers turcs o d’una altra nacionalitat. El mateix que va succeir en Alemanya durant l’Edat Mitjana. Per a fugir de les confiscacions i els impostos, molts camperols es van posar sota la protecció de l’Església, que d’aquesta manera es esdevingué propietària suprema de zones considerables. Finalment, la distribució de la propietat en Algèria, després de totes aquestes alternatives, oferia en l’època de la conquesta francesa el quadro següent: els dominis comprenien 1.500.000 d’hectàrees de terreny; 3.000.000 d’hectàrees de terreny erm pertanyien igualment a l’estat com a “propietat comuna de tots els fidels” (bled l’islam); la propietat privada comprenia 3.000.000 d’hectàrees, que des de l’època romana es trobaven encara en possessió dels berbers, i 1.500.000 hectàrees, que, davall la dominació turca, havien passat a poder de particulars. En propietat comuna indivisa de les tribus àrabs quedaven, doncs, encara 5.000.000 d’hectàrees de terreny. En allò tocant al Sàhara, uns 3.000.000 d’hectàrees de terreny cultivable a la zona dels oasis eren en part propietat indivisa de les grans famílies, i en part propietat privada. Les restants 23.000.000 d’hectàrees eren majoritàriament terreny improductiu.
Una vegada que els francesos van convertir Algèria en colònia seua, començaren amb gran estrèpit la seua obra civilitzadora. Tinga hom en compte que Algèria, que al començament del segle XVIII havia assolit la seua independència de Turquia, era un niu de pirates que infectava el Mediterrani i es dedicava al tràfic d’esclaus amb cristians. Particularment Espanya i els Estats Units, que en aquella època practicaven en alta escala el comerç d’esclaus, van declarar una guerra implacable contra aquesta perversitat dels mahometans. També durant la gran Revolució Francesa proclamà hom una croada contra l’anarquia d’Algèria. Per consegüent, la submissió d’Algèria s’havia consumat amb el pretext de combatre l’esclavitud i implantar un ordre civilitzat. La pràctica havia de mostrar, ben aviat, què havia darrere de tot allò. En els quaranta anys transcorreguts després de la submissió d’Algèria, cap país europeu ha experimentat tan freqüents canvis del sistema polític com França. A la restauració li seguí la revolució de juliol i la monarquia burgesa; a aquesta, la revolució de febrer, la Segona República, el Segon Imperi; finalment, la derrota de l’any 1870 i la Tercera República. La noblesa, l’alta finança, la petita burgesia, l’àmplia capa de la burgesia mitjana es van anant succeint en el poder. Però enmig de tots aquests canvis, la política de França en Algèria romania dominada enterament pel mateix esperit. S’hi veia millor que en cap altra banda que totes les revolucions franceses del segle XIX voltaven entorn del mateix interès fonamental: entorn del domini de la burgesia capitalista i la seua forma de propietat.
“El projecte de llei sotmès al nostre estudi [deia el diputat Humber el 30 de juny de 1873, en la sessió de l’Assemblea Nacional francesa, com a ponent de la comissió per a l’arranjament de la qüestió agrària en Algèria] no és més que la coronació de l’edifici el fonament del qual s’havia posat per tota una sèrie d’ordenances, decrets, lleis dirigides vers un mateix objectiu: l’establiment de la propietat privada entre els àrabs.” La destrucció sistemàtica, conscient, de la propietat comuna i el seu repartiment havia estat el pol immutable sobre el qual havia voltat la política colonial francesa durant mig segle. La seua absoluta indiferència a totes les conflagracions en la vida interior de l’estat, troba la seua explicació en uns fins clarament reconeguts: l’anihilament de la propietat comuna, que devia, abans que res, destruir el poder de les famílies àrabs, com a comunitats socials, i trencar així la seua resistència tenaç contra el jou francès, que, no obstant la seua superioritat militar, es trobava incessantment inquiet per les rebel·lions de les tribus.213
D’altra banda, la ruïna de la propietat comunal era una condició prèvia per a aconseguir el gaudi econòmic del país conquerit, és a dir, per a arrencar el sòl de mans dels àrabs, els seus propietaris des de feia un mil·lenni, i posar-lo en mans dels capitalistes francesos. Per a açò es va utilitzar també, com sabem, la ficció, d’acord amb la qual la llei musulmana establia que el sòl sencer era propietat del sobirà. Igualment que els anglesos a l’Índia britànica, els governadors de Lluís Felip en Algèria van declarar “impossible” l’existència d’una propietat comunal de famílies senceres. Sobre la base d’aquesta ficció, la major part dels terrenys no conreats, però principalment els terrenys comunals, boscos i praderies, foren declarats propietat de l’estat i emprats per a fins de colonització. Es construí tot un sistema de cantonnements, per mitjà dels quals, enmig dels terrenys comunals, es col·locaven colons francesos, reduint les tribus a un terreny ínfim. Per decrets dels anys 1830, 1831, 1840, 1844, 1845, 1846 es van fonamentar “legalment”, aquests robatoris, en la propietat comunal àrab. Però aquest sistema no menà en realitat a la colonització, sinó que es va limitar a produir una especulació i una usura desenfrenada. En la majoria dels casos, els àrabs aconseguien tornar a comprar les terres de les quals hom els havia desposseït. Per a això havien de contreure, generalment, grans deutes. La qüestió tributària francesa actuava en la mateixa direcció. Però, sobretot, la llei de 16 de juny de 1851 que declarà propietat de l’estat tots els boscos, robava així als indígenes 2,4 milions d’hectàrees (meitat de pastos, meitat de muntanya de vegetació baixa) i llevava a la ramaderia la seua base. Davall l’acció de totes aquestes lleis, ordenances i mesures, es produí en les condicions de la propietat de la terra una indescriptible confusió. Aprofitant la febril especulació de terrenys, i esperant tornar a adquirir-los prompte, molts indígenes van vendre les seues propietats a francesos, alienant ben sovint la mateixa finca a dos i tres compradors; finca que després resultava no ser propietat seua, sinó propietat vinculada de la tribu. Així, una societat especuladora de Rouen creia haver comprat 20.000 hectàrees, mentre que, al capdavall, només va poder anomenar seues 1.370 hectàrees de terreny. En qualsevol altre cas, un terreny de 1.230 hectàrees va resultar contenir, després de dividit, dues hectàrees. Va seguir una sèrie infinita de plets, en els quals els tribunals francesos recolzaven totes les pretensions dels compradors. Inseguretat de la propietat, especulació, usura i anarquia, es generalitzaren. Però el pla del govern francès: crear per a si mateix un fort suport amb una massa de colons francesos enmig de la població àrab, va experimentar un fracàs lamentable. Per això, la política francesa va seguir, durant el Segon Imperi una altra tendència: el govern, que després de trenta anys de negar tenaçment l’existència de la propietat comunal, va haver de convèncer-se’n del contrari al capdavall, va reconèixer oficialment l’existència de la propietat indivisa. Açò es va fer amb l’objecte de proclamar, al mateix temps, la necessitat del seu repartiment per mitjà de la violència. Aquest doble significat té la disposició de 22 d’abril de 1863. “El govern [va declarar el general Allard en el Consell d’Estat] no perd de vista que l’objectiu general de la seua política és debilitar la influència dels caps de les grans famílies per a dissoldre-les. D’aquesta manera suprimirà les últimes restes del feudalisme [!], que defensen els adversaris de la proposta del govern... La implantació de la propietat privada, l’establiment de colons europeus enmig de les tribus àrabs..., aquests eren els mitjans més segurs per tal d’accelerar el procés de dissolució de les associacions familiars.” La llei de l’any 1863 va crear, per a la partició dels terrenys, comissions especials, compostes de la manera següent: un general de brigada o capità com a president, un sotsprefecte, un funcionari de les autoritats militars àrabs i un funcionari d’administració dels dominis. Aquests, coneixedors nats de la situació econòmica i social d’Àfrica, havien de resoldre aquest triple problema: primer, delimitar exactament els límits dels territoris de les tribus; després, dividir el territori de cada tribu entre les seues diverses branques o grans famílies, i, finalment, dividir també aquests terrenys en parcel·les privades. La campanya dels generals de brigada a l’interior d’Algèria es va realitzar puntualment; les comissions es van dirigir a les llars on estaven sitis els terrenys, actuant de mesuradors, agrimensors i jutges alhora en totes les conteses. El governador general d’Algèria havia de confirmar, en última instància, els plans de repartiment. Després que les comissions treballaren bravament deu anys, el resultat va ser el següent: de 1863 a 1873, dels 700 territoris àrabs de tribu, 400 es van distribuir entre les grans famílies. Ja amb açò es van posar els fonaments de la futura desigualtat: el latifundi i les parcel·les massa reduïdes, perquè segons les dimensions del territori i el nombre de membres de la tribu corresponia a cada persona, tan prompte d’1 a 4 hectàrees, com 100 i fins a 180. Però el repartiment es va detenir en les grans famílies. La distribució del territori trobà, malgrat tots els generals de brigada, dificultats insuperables en els dominis àrabs. El fi perseguit per la política francesa: la creació de la propietat individual i el seu pas a poder dels francesos, havia fracassat, doncs, una vegada més en conjunt.
Va ser la Tercera República, el règim declarat de la burgesia, la que va tenir valor i cinisme prou per a prescindir de totes les voltes i, sense els passos preparatoris del Segon Imperi, escometre l’empresa per un altre camí. El repartiment directe dels terrenys de les 700 tribus àrabs en parcel·les individuals, la introducció forçosa de la propietat privada en el termini més breu, tal va ser el fi obertament declarat de la llei elaborada per l’Assemblea Nacional l’any 1873. Va oferir el pretext la situació desesperada de la colònia. Exactament de la mateixa manera que només la gran fam índia en 1836 va fer veure clarament al poble anglès els bells resultats de la política colonial britànica, determinant el nomenament d’una comissió parlamentària per a investigar el mal, així Europa s’alarmà, a finals del sisè decenni, davant els crits de dolor que venien d’Algèria, on una fam terrible i una mortaldat extraordinària entre els àrabs, eren el fruit de quaranta anys de dominació francesa. Per a investigar les causes i fer la dita dels àrabs amb noves mesures legals, hom nomenà una comissió que va decidir, per unanimitat, que només quedava una taula de salvació: la propietat privada! Només mercè a ella, tots els àrabs estarien en condicions de vendre o hipotecar la seua finca per a protegir-se així contra la misèria. De manera que l’únic mitjà per a remeiar la situació angoixosa dels àrabs, situació que s’havia produït pels robatoris dels francesos, pels insuportables impostos, pels deutes contrets per a satisfer-los, era llençar plenament l’àrab entre les urpes de l’usurer. Aquesta farsa es va fer amb sencera serietat davant l’Assemblea Nacional, i la digna corporació l’acceptà també seriosament. El desvergonyiment dels “vencedors” de la Commune parisenc es festejava amb orgies.
Dos arguments van servir particularment en l’Assemblea Nacional per a justificar la nova llei. Els defensors del projecte del govern insistien sempre que els àrabs mateixos desitjaven la implantació de la propietat privada. De fet la desitjaven; la desitjaven els especuladors de terrenys i els usurers d’Algèria, que tenien un interès urgent en “alliberar” la seua víctima dels llaços protectors de les tribus i de la seua solidaritat. Mentre el dret musulmà regís a Algèria, la hipoteca dels terrenys trobava un obstacle infranquejable en el fet que la propietat gentil i familiar no era alienable. La llei de 1863 havia obert la primera bretxa. Es tractava ara de suprimir per complet l’obstacle perquè l’usurer pogués actuar iradament. El segon era un argument “científic”. Procedia del mateix arsenal espiritual del que el venerable James Mill havia tret la seua incapacitat per a comprendre les relacions de propietat: de l’economia política anglesa clàssica. La propietat privada és la condició prèvia necessària de tot cultiu intensiu millorat del sòl a Algèria. “Ell impediria les crisis de fam, perquè és evident que ningú podrà emprar capital o treball intensiu en un terreny que no és la seua propietat individual, i els fruits del qual no seran exclusivament seus”, declamen amb èmfasis els deixebles de Smith-Ricardo. Clar que els fets parlaven un altre llenguatge. Mostraven que els especuladors francesos utilitzaven la propietat privada, creada per ells en Algèria, per a altres coses que res tenien a veure amb el cultiu més intensiu i elevat del sòl. De les 400.000 hectàrees de terreny que l’any 1873 pertanyien als francesos, es trobaven 120.000 en poder de dues societats capitalistes: la Companyia Algeriana i la Companyia Setif, que no conreaven directament les seues terres, sinó que les donaven, en arrendament, als indígenes, els quals les conreaven amb els seus procediments tradicionals. Una quarta part dels altres propietaris francesos no s’ocupava tampoc de l’agricultura. Les inversions de capital i el cultiu intensiu del sòl no es podien fer brollar artificialment, com tampoc l’organització capitalista en general. Aquestes coses només existien en la fantasia àvida de beneficis dels especuladors francesos i en el nebulós món doctrinari dels seus ideòlegs científics. Si es prescindeix dels pretextos i arabescos emprats en la fonamentació de la llei de 1873, s’hi veu que es tractava, simplement, de privar els àrabs del terreny que era la base de la seua existència. I, tot i como de feble és l’argumentació, malgrat que es trobava evidentment basada en raons falses, la llei que havia de donar el colp de mort al benestar de la població d’Algèria va ser aprovada quasi per unanimitat el 26 de juliol de 1873.
Però el fracàs d’aquest colp de força no es féu esperar molt. La política de la Tercera República es va estavellar davant la dificultat d’introduir de colp la propietat privada burgesa en associacions comunistes primitives, com s’havia estavellat ja la política del Segon Imperi. La llei de 26 de juliol de 1873, que va ser completada per una segona llei de 28 d’abril de 1887, oferia, després de dèsset anys de vigència, el resultat següent: fins a 1890 s’havien gastat 14 milions de francs per a aplicar el procediment de partició en 1,6 milions d’hectàrees. Es calculava que la prossecució del procediment hauria de durar fins a 1950 i costaria altres 60 milions de francs. En canvi, la finalitat de suprimir el comunisme de les grans famílies no s’havia assolit. L’única cosa que s’havia aconseguit, realment i indubtablement, era una boja especulació de terrenys, una usura florent i la ruïna econòmica dels indígenes.
El fracàs de la implantació violenta de la propietat privada va conduir a un nou experiment. Encara que el govern general d’Algèria havia nomenat, ja en 1890, una comissió que havia examinat i condemnat les lleis de 1873 a 1887, van passar altres set anys fins que els legisladors del Sena es van decidir a fer una reforma en interès del país arruïnat. En el nou curs de les coses, es va prescindir de la introducció forçosa de la propietat privada per obra de l’estat. La llei de 27 de febrer de 1897, així com la instrucció del governador general algerià de 7 de març de 1898, es refereixen principalment a la implantació de la propietat privada a instància voluntària del propietari o de l’adquirent.214 Però com, no obstant això, hi ha algunes clàusules que declaren admissible també la implantació de la propietat privada a instància d’un propietari, sense el consentiment dels altres copropietaris de terreny; i com, d’altra banda, una instància “voluntària” del propietari carregat de deutes pot produir-se a cada moment davall la pressió de l’usurer, una nova llei obre també àmpliament les portes perquè continue el saqueig dels capitalistes francesos i indígenes als terrenys de les tribus i de les grans famílies.
La mutilació d’Algèria, que durà vuitanta anys, ha trobat menor resistència en els últims temps, com que els àrabs s’han trobat cada vegada més assetjats pel capital francès i lliurats a ell sense salvació amb motiu de la submissió, d’una banda, de Tunis en 1881, i, últimament, del Marroc. L’últim resultat del règim francès en Algèria, és l’emigració dels àrabs en massa a la Turquia asiàtica.215
205 Després d’haver reunit, sense selecció ni crítica, en la seua història de l’Índia britànica, testimonis de les fonts més diverses: Mungo, Park, Heròdot, Volney, Acosta, Garcilaso de la Vega, clergue Grosier Barrow, Diodor, Estrabó, etc., per a formular l’afirmació que, en països primitius, el sòl havia estat sempre i en totes parts propietat del sobirà, Mill treu també, per analogia, per a l’Índia la conclusió següent: “d’aquests fets, només pot s’hi treure una conclusió: que la propietat del sòl resideix en el sobirà; perquè, si no en residís, seria impossible mostrar a qui pertanyia.” (James Mill, The History of British India, 4ª edició, 1840, volum I, pàgina 311) A aquesta clàssica conseqüència de l’economista burgès, fa interessant comentari el seu editor H. H. Wilson, que, com a professor de sànscrit a la Universitat d’Oxford, coneixia, exactament, el dret de l’Índia antiga. Després que ja en el pròleg caracteritza el seu autor com un partidista que acomoda tota la història de l’Índia britànica per a justificar les theoretical views de Mr. Bentham, fent, amb mitjans de dubtosa legitimitat, una caricatura del poble hindú (un retrat dels hindús que no té cap semblança amb l’original, i que és gairebé una injúria per a la humanitat), insereix la nota següent: “La major part del text i les notes que l’acompanyen en aquest punt, manquen enterament de valor. Els exemples trets de la pràctica mahometana, suposant que fossen exactes, res tenen a veure amb les lleis i drets dels hindús. Però, a més, no són exactes i les vies de Mr. Mill l’han induït a error.” A continuació, Wilson nega, de forma absoluta, particularment pel que fa a l’Índia, la teoria del dret de propietat del sobirà sobre el sòl. (lloc citat, pàgina 305, nota.) També Henry Maine creu que els anglesos han pres, dels seus antecessors musulmans, la seua pretensió inicial a la propietat territorial completa de l’Índia, que per a ell és completament falsa. “L’afirmació feta, primerament, pels anglesos, va ser heretada dels seus predecessors mahometans. Era la que tot el sòl pertanyia, en propietat absoluta, al sobirà i tota la propietat privada existia al país per condescendència seua. La teoria mahometana i la seua corresponent pràctica van contra la concepció antiga dels drets del sobirà, que, si bé li assignaven una part major del producte del país que la que haja pretès cap governant occidental, no negava, de cap manera, l’existència de propietat privada al país.” (Village communities in the East and West, 5ª edició, 1890, pàgina 104) Per la seua banda, Màxim Kowalewski, ha demostrat que la suposada “teoria i pràctica musulmana” no era més que una faula anglesa. (Vegeu el seu excel·lent estudi en llengua russa, La propietat comuna de la terra, causes, desenvolupament i conseqüències de la seua descomposició, Moscou, 1879, part I). Els escriptors anglesos, d’altra banda, igualment que els seus col·legues francesos, sostenen ara una faula semblant respecte a Xina, afirmant, que, allí, tot el país era propietat de l’emperador (Vegeu la refutació d’aquesta llegenda pel doctor O. Franke, El dret de propietat territorial en Xina).
206 “El repartiment d’herències i l’execució per deutes destrossant les comunitats, tal és la fòrmula que s’escolta per tot arreu en l’Índia.” (Henry Maine, lloc citat, pàgina 113).
207 Aquest esclariment típic de la política oficial anglesa a les colònies es troba, per exemple, en el representant del poder anglès a l’Índia durant molts anys, lord Roberts de Kandahar, el qual, per a explicar l’aixecament dels sipais, només sap adduir-hi “males interpretacions” de les intencions paternals dels governants anglesos: “A la comissió de colonització interior la culpava hom, falsament, d’injustícia quan, com era el seu deure, controlava el dret a la propietat de la terra i els títols en què es basava, per a fer que el propietari legítim d’un terreny pagués la contribució territorial. Una vegada establerts la pau i l’ordre, era menester examinar la propietat territorial, aconseguida, en gran part, per robatori i violència, com és ús dels governants i monarquies indígenes. Per açò es van obrir investigacions sobre els drets de propietat, etc. El resultat d’aquestes investigacions fou que moltes famílies de rang i influència s’havien apoderat senzillament de la propietat dels seus veïns menys influents, o els feien pagar una contribució que corresponia a les seues finques. Açò es modificà de mode just. Encara que aquesta mesura es va prendre amb les majors consideracions i el millor desig, resultà extraordinàriament desagradable a les classes elevades i, en canvi, no s’hi assolí reconciliar les masses. Les famílies regnants van prendre a mal els intents d’implantar una distribució justa dels drets i una implantació uniforme de tributs a la propietat territorial. Tot i que, d’altra banda, la població rural havia estat millorada pel nostre govern, no va voler comprendre que amb aquestes mesures volíem millorar la seua posició.” (Forty one years in India)
208 En les màximes de govern de Timur (traduït del persa a l’anglès en 1783) s’hi diu:
“i vaig ordenar que construïren llocs de devoció i monestirs en totes les ciutats; que erigiren albergs per a la recepció dels viatgers en les grans vies i que construïren ponts als rius.
“i vaig ordenar que els ponts en mal estat fossen reparats; i havien de ser construïts ponts sobre els rierols i sobre els rius i que en les calçades, a distància d’una jornada un d’un altre, es disposen caravansarai i que es posen en el camí guàrdies i vigilants, etc., i que en cada caravansarai residisquen gents, etc.
“i vaig ordenar que quan algú emprengués el cultiu de terres incultes, o construís un aqüeducte, o fes un canal, o plantés un bosc, o tornés a conrear un districte desert, res se li cobrés el primer any; i el segon, allò que el subjecte voluntàriament oferís, i que en el tercer es perceberen els impostos d’acord amb les regles.” (James Mill, The History of British India, 4ª edició, volum II, pàgines 492-498)
209 Comte Warren, De l’état moral de la population indigène, citat per Kowalewski, lloc citat, pàgina 164.
210 Historical and descriptive account of British India from the most remote period to the conclusion of the Afghan War by Hugh Murray, James Wilson, Greville, Professor Jameson, WilIiam Wallace and Captain Dalrymple, Edimburg, 4ª edició, 1843, tom II, pàgina 427, Citat per Kowaleski, lloc citat.
211 Víctor v. Leyden, Constitució agrària i contribució territorial en l’Índia britànica oriental, Jahrbuch für Gesetzegebung. Verwaltung und Volskwierschaft, XXXXVI, quadern 4, pàgina 1.855.
212 “Gairebé sempre, en morir, el pare de família recomana als seus descendents que visquen en la unió perfecta seguint l’exemple dels seus avis. És aquesta la seua última exhortació i el seu vot més car.” (A. Manotaux, A. Letourneux, etc. La Kabylie et les coutumes Kabyles, 1873, tom 2, Droit civil, pàgines 468-473.) D’altra banda, els autors s’atreveixen a començar la descripció reproduïda d’aquest comunisme de la gran família, amb la consegüent sentència: “Al rusc laboriós de la família associada, tots es troben reunits amb un fi comú; tots treballen en un interès general, però cap abdica la seua llibertat, ni renuncia als seus drets hereditaris. En cap altra nació es troba cap combinació que estiga més prop de la igualtat i més lluny del comunisme.
213 “Hem d’afanyar-nos [declarava en 1851 en l’Assemblea Nacional el diputat Diclier, com a ponent] en destruir les associacions familiars, perquè són la palanca de tota oposició contra la nostra dominació.”
214 V. G. K. Anton, Neuere Agrarpolitik in Algerien und Tunesien, Jahrbuch für Gesetzgebung , “Jahrbuch für Gesetzgebung, Verwaltung und Politik”, 1900, pàgines 1.341 i següents.
215 En el seu discurs de 20 de juny de 1912 a la Cambra de Diputats francesa, el ponent de la comissió per a la reforma de l’“indígena” (de la justícia administrativa) en Algèria, Albin Rocet, adduí el fet que, del districte de Setif, havien emigrat 1.000 algerians. De Tlemcen van emigrar, l’any passat, en un mes, 1.200 indígenes. El punt de l’emigració és Síria. Un emigrant escriu des de la seua nova pàtria: “M’he establert en Damasc i sóc perfectament feliç. Ens trobem ara a Síria nombrosos algerians que han emigrat com jo, i als qui el govern ha concedit terres, facilitant-los l’adquisició dels mitjans necessaris per al seu cultiu. El govern algerià combat l’emigració pel procediment de negar els passaports,” (Vegeu Journal Officiel de 21 de juliol de 1912, pàgines 1.594 i següents).