CAPÍTOL XXVI
La reproducció del capital i el seu medi ambient
Per consegüent, l’esquema marxista de la reproducció ampliada no assoleix explicar-nos el procés de l’acumulació tal com es produeix en la realitat històrica. A què es deu açò? Simplement als supòsits del mateix esquema. Aquest esquema pretén exposar el procés d’acumulació, davall el supòsit que capitalistes i obrers són els únics consumidors. Hem vist que Marx situa conseqüentment i conscientment, en els tres toms d’El Capital, com a supòsit teòric de la seua anàlisi, el domini general i exclusiu de la producció capitalista. Sota aquestes condicions no hi ha, en efecte, el mateix que en l’esquema, més classes socials que capitalistes i treballadors; totes les “terceres persones” de la societat capitalista: empleats, professions liberals, sacerdots, etc., s’han d’incloure, com a consumidors, en aquelles dues classes, i, preferentment, en la capitalista. Però aquest supòsit és un recurs teòric; en realitat no ha hagut, ni hi ha, una societat capitalista que es baste a si mateixa, en què domine exclusivament la producció capitalista. Encara que és perfectament legítim, com a recurs teòric, quan no altera les condicions del problema mateix, sinó que ajuda a exposar-lo en la seua puresa. Tal ocorre a l’anàlisi de la reproducció simple del capital social total. Ací, el problema mateix descansa sobre la ficció següent: en una societat que produeix en forma capitalista, açò és, que engendra plusvàlua, la plusvàlua sencera és consumida per la classe capitalista, que se l’apropia. ¿Com han de conformar-se, en aquestes condicions, la producció i reproducció socials? Ací, el mateix plantejament del problema pressuposa que la producció no coneix més consumidors que capitalistes i obrers; es troba, doncs, plenament d’acord amb el supòsit marxista: domini general de la producció capitalista. Ambdues ficcions coincideixen teòricament. També és legítim suposar com a absolut el domini del capitalisme en tractar de l’anàlisi de l’acumulació del capital individual, com es fa en el primer tom d’El Capital. La reproducció del capital individual és l’element de la reproducció social total. Però és un element el moviment del qual és independent i es troba en contradicció amb els moviments dels altres. El moviment total del capital social no és una suma mecànica dels moviments individuals dels capitals, sinó que produeix un resultat singularment modificat. Encara que la suma de valor dels capitals individuals (així com de les seues parts respectives: capital constant, capital variable i plusvàlua) coincidisca exactament amb la magnitud de valor del capital social total, dels seus dos elements i de la plusvàlua total, l’expressió material d’aquestes dimensions de valor, en les respectives parts del producte social, és completament diversa a la que s’obté en les relacions de valor dels capitals individuals. Així, doncs, les proporcions de reproducció dels capitals individuals, quant a la seua forma material, no coincideixen ni uns amb altres, ni amb les del capital total. Cada capital individual porta a terme la seua circulació i, per tant, la seua acumulació, pel seu propi compte i (si el procés de circulació transcorre normalment) només depèn d’altres en quant que necessita realitzar el seu producte i ha de trobar els mitjans de producció necessaris per a la seua actuació individual. Que aquella realització i aquests mitjans de producció procedisquen o no de cercles en què impere la producció capitalista, li és totalment indiferent al capital individual. Al contrari, el supòsit teòric més favorable per a l’anàlisi de l’acumulació del capital individual, consisteix en el fet que la producció capitalista constitueix l’únic mitjà en què es realitza aquest procés, és a dir, que ha arribat a imperar d’una manera general i exclusiu.195
Sorgeix ara la qüestió de si podem considerar com a legítims, referits al capital total, els supòsits que dominen quan es tracta del capital individual.
Que Marx identificava, de fet, les condicions d’acumulació del capital total amb les del capital individual, ho confirma ell mateix, expressament, en el passatge següent:
“La qüestió s’ha de formular ara d’aquesta manera: suposada l’acumulació general, açò és, suposat que en totes les branques de la producció s’acumula capital en major o menor grau, cosa que, en realitat, és condició de la producció capitalista, sent per al capitalista un instint anàleg a què porta a l’avar a amuntonar diners [però sent també necessari perquè prosseguisca la producció capitalista], quines són les condicions d’aquesta acumulació general, en les quals es resol?”
I respon: “Per consegüent, les condicions per a l’acumulació del capital són, exactament, les mateixes que per a la seua producció originària i la seua reproducció. Però aquestes condicions consistien en el fet que amb una part dels diners es comprés treball, amb l’altra, mercaderies (matèries primeres i maquinària, etc.). Per tant, l’acumulació de nou capital només es pot verificar en les mateixes condicions de la reproducció del capital existent.”196
En realitat, les condicions reals que imperen en l’acumulació del capital total són completament diferents de les que actuen tractant-se d’un capital individual i de la reproducció simple. El problema consisteix en el següent: ¿com es conforma la reproducció social, tenint per condició que una part creixent de la plusvàlua no es consumisca pels capitalistes, sinó que es destine a l’ampliació de la producció? S’hi exclou, per endavant, que la producció social, excepte el reemplaçament del capital constant, vaja a parar al consum dels treballadors i capitalistes, i aquesta circumstància és l’element essencial del problema. Però amb açò s’hi exclou també que els treballadors i capitalistes mateixos puguen realitzar el producte total. No poden realitzar més que el capital variable, la part gastada del capital constant i la part consumida de la plusvàlua. Però, d’aquesta manera, només es poden assegurar les condicions necessàries perquè la producció siga renovada d’acord amb l’antiga escala. Al contrari, la part de la plusvàlua destinada a capitalitzar-se no pot ser realitzada pels obrers i capitalistes mateixos. Per consegüent, la realització de la plusvàlua per a fins d’acumulació és un problema insoluble en una societat que només conste d’obrers i capitalistes. És curiós que tots els teòrics que han analitzat el problema de l’acumulació, des de Ricardo i Sismondi fins a Marx, hagen partit, justament, d’aquest supòsit, que feia impossible la solució del problema. La intuïció exacta de què eren necessàries “terceres persones”, açò és, consumidors diferents dels agents immediats de la producció capitalista: dels obrers i capitalistes, per a la realització de la plusvàlua, menà a cercar tot gènere d’escapatòries: el “consum improductiu” encarnat per Malthus en la persona del propietari feudal; per Woronzof, en el militarisme; per Struve, en les “professions liberals”; en el seguici de la classe capitalista; a recórrer al comerç exterior, que, en tots els escèptics de l’acumulació des de Sismondi a Nikolai-on, exercia un paper preponderant com a vàlvula de seguretat. D’altra banda, l’insoluble del problema va conduir a renunciar a l’acumulació, com en von Kirchmann i Rodbertus, o, almenys, a la suposada necessitat d’atenuar, en la mesura que hom puga, l’acumulació, com en Sismondi i els seus epígons russos, els “populistes”.
Però només l’anàlisi profunda i l’exacta exposició esquemàtica del procés de la reproducció total de Marx, i, particularment, la seua genial exposició del problema de la reproducció simple, podien posar de manifest el punt principal del problema de l’acumulació, i descobrir en què pecaven els anteriors intents de solució. L’anàlisi de l’acumulació del capital total que s’interromp en Marx, a penes començat, i que, a més, es troba dominat, com queda dit, per la polèmica desfavorable per al problema contra l’anàlisi de Smith, no ha donat directament cap solució; abans bé, l’ha dificultat en suposar com a exclusiu l’imperi de la producció capitalista. Però l’anàlisi que Marx fa de la reproducció simple, així com la caracterització del procés total capitalista, amb les seues contradiccions internes i el seu desenvolupament (en el tom tercer d’El Capital), contenen, implícitament, una solució del problema de l’acumulació, d’acord amb les altres parts de la doctrina marxista i, així mateix, amb l’experiència històrica i la pràctica diària del capitalisme. Ofereixen també, d’aquesta manera, la possibilitat de completar les deficiències de l’esquema. L’esquema de la reproducció ampliada, considerat de prop, fa referència, en les seues relacions, a circumstàncies que es troben fora de la producció i acumulació capitalistes.
Fins ara, només hem considerat la reproducció ampliada en un aspecte: partint de la qüestió de com es realitza la plusvàlua. Aquesta era la dificultat que ocupava exclusivament als escèptics. La realització de la plusvàlua és, en efecte, la qüestió vital de l’acumulació capitalista. Si, per a simplificar, prescindim totalment del fons de consum dels capitalistes, la realització de la plusvàlua requereix, com a primera condició, un cercle d’adquirents que estiguen fora de la societat capitalista. Diem d’adquirents, i no de consumidors, perquè la realització de la plusvàlua res diu prèviament de la forma material d’aquesta. Allò decisiu és que la plusvàlua no pot ser realitzada per obrers ni capitalistes, sinó per capes socials o societats que no produeixen en forma capitalista. Pot hom pensar en dos casos distints. La producció capitalista subministra mitjans de consum que excedeixen a les necessitats pròpies (dels treballadors i capitalistes) i els compradors de les quals són capes socials i països no capitalistes: la indústria anglesa de teixits de cotó, per exemple, va subministrar, durant els primers 2/3 del segle XIX i subministra, en part, ara, teixit de cotó als camperols i la petita burgesia ciutadana del continent europeu i, així mateix, als camperols de l’Índia, Amèrica, Àfrica, etc. Va ser el consum de capes socials i països no capitalistes que va constituir la base de l’enorme desenvolupament d’aquesta indústria en Anglaterra197. Però, al seu torn, aquesta indústria va desenrotllar, en la mateixa Anglaterra, una extensa indústria de màquines que subministrava fusos i telers. Afavorí també a les indústries metal·lúrgiques i carboníferes relacionades amb ella, etc. En aquest cas, la secció II (mitjans de consum) realitzava, en quantitat creixent, els seus productes en capes socials no capitalistes, creant, per la pròpia acumulació, una demanda creixent de productes nacionals de la secció I (mitjans de producció), ajudant-la, així, a realitzar la seua plusvàlua i a assolir una acumulació creixent.
Vegem, ara, el cas invers. La producció capitalista subministra mitjans de producció que excedeixen a les pròpies necessitats i troba compradors en països no capitalistes. Per exemple: la indústria anglesa va subministrar en la primera meitat del segle XIX material de construcció de ferrocarrils als països americans i australians. (La construcció d’un ferrocarril no significa, per si sola, el domini de la forma de producció capitalista en un país. De fet, en aquests casos, els ferrocarrils només van ser una de les condicions prèvies per a la implantació capitalista.) O bé, la indústria química alemanya, que subministra mitjans de producció, com a substàncies colorants, que troben un enorme mercat en països amb producció no capitalista d’Àsia, Àfrica, etc. Ací, la secció I de la producció capitalista realitza els seus productes en cercles no capitalistes. L’ampliació progressiva de la secció I, que en dimana, és causa d’una ampliació corresponent de la secció II al país de producció capitalista que subministra mitjans de consum per a l’exèrcit creixent dels treballadors de la mateixa secció, és a dir, de la secció de mitjans de producció.
Ambdós casos es diferencien de l’esquema de Marx. En un d’ells, el producte de la secció II, mesurat pel capital variable i la part consumida de la plusvàlua en ambdues, excedeix les necessitats les dues seccions; i en el segon cas, el producte de la secció I, excedeix la magnitud del capital constant d’ambdues seccions, fins i tot tenint en compte el seu augment per a fins d’ampliació de la producció. En ambdós casos, la plusvàlua no ve al món en la forma natural que faria possible i condicionaria la seua capitalització dins d’una de los dues seccions. En realitat, els dos casos típics s’encreuen a cada pas, es complementen i evidentment influeix un sobre l’altre.
En tot això hi ha un punt que no sembla clar. Quan, per exemple, es col·loca un excedent de mitjans de consum, suposem de teixits de cotó, en països no capitalistes, és evident que aqueixos teixits, com a mercaderia capitalista, no representen només plusvàlua, sinó capital constant i variable. Sembla completament arbitrari suposar que, justament aquestes mercaderies, col·locades fora del mercat interior, no representen més que plusvàlua. D’altra banda, resulta que en aquest cas, l’altra secció (I) no sols realitza la seua plusvàlua, sinó que pot també acumular, sense col·locar, no obstant això, el seu producte, fora de les dues seccions de la producció capitalista. Però ambdues objeccions són només aparents, i es refuten tenint en compte l’expressió proporcional del valor de la massa de productes en les seues parts corresponents. Dins de la producció capitalista, conté plusvàlua no sols el producte total, sinó també cada mercaderia solta. Però açò no impedeix que, de la mateixa manera que el capitalista individual, en vendre successivament les seues mercaderies calcula primer el reintegrament del seu capital constant, després el del capital variable (o, més inexactament, però d’acord amb la pràctica: primer el seu capital fix, després el seu capital circulant), per a comptabilitzar la resta com a benefici, el producte total social puga ser també dividit en tres parts, que, en el seu valor, corresponen al capital constant (consumit per la societat), al capital variable i a la plusvàlua obtinguda. En la reproducció simple, la forma material del producte total correspon també a aquestes proporcions de valor: el capital constant reapareix en forma de mitjans de producció; el capital variable en forma de mitjans de subsistència per a obrers; la plusvàlua, en forma de mitjans de subsistència per a capitalistes. Però la reproducció simple, en aquest sentit categòric (el consum de tota la plusvàlua pels capitalistes) és, com sabem, pura ficció teòrica. Quant a la reproducció ampliada o acumulació, té també, segons l’esquema marxista, una rigorosa proporcionalitat entre la composició de valor del producte social i la seua forma material. La plusvàlua, en la seua part destinada a la capitalització, ve al món, per endavant, en la distribució proporcional de mitjans de producció materials i mitjans de vida per als treballadors, corresponent a l’ampliació de la producció, des d’una base tècnica donada. Aquesta concepció suposa que la producció capitalista viu aïllada i bastant-se a si mateixa i fracassa, com hem vist ja, en tractar de realitzar la plusvàlua. Suposem que la plusvàlua es realitza fora de la producció capitalista; això significa que la seua forma material res té a veure amb les necessitats de la producció capitalista mateixa. La seua forma material correspon a les necessitats d’aquells cercles no capitalistes que l’ajuden a realitzar-se. Per això, la plusvàlua capitalista pot aparèixer, segons els casos, en forma de mitjans de consum (teixits de cotó, per exemple) en forma de mitjans de producció (material de ferrocarril). Que la plusvàlua realitzada en forma de productes de l’altra secció ajude també a realitzar la plusvàlua en l’ampliació següent de la producció, no altera el fet que la plusvàlua social s’ha realitzat en part directament, i en part indirectament, fora de les dues seccions. Aquest fet prova que el capitalista pot realitzar la seua plusvàlua individualment, fins i tot quan totes les seues mercaderies només reemplacen, primerament, el capital variable o el constant d’un altre capitalista.
Però la realització de la plusvàlua no és l’únic moment de la reproducció que interessa. Suposem que la secció I ha col·locat la plusvàlua fora de les dues seccions i pot posar en moviment l’acumulació. Suposem, també, que té probabilitats d’ampliar el mercat en aquells cercles. Amb açò, només tenim la meitat de les condicions necessàries per a l’acumulació. Entre el llavi i el cantell de la copa poden passar moltes coses. Com a segon supòsit de l’acumulació apareix la necessitat de trobar elements materials corresponents a l’ampliació de la producció. ¿D’on els traiem, ja que acabem de col·locar la plusvàlua, justament en forma de productes de la secció I, és a dir, de mitjans de producció transformant-los en diners, i això fora de la producció capitalista? La transacció que ens ha ajudat a realitzar la plusvàlua, ens ha escamotejat, per dir-ho així, per l’altra porta, els elements per a la transformació d’aquesta plusvàlua realitzada en la forma de capital productiu. I, d’aquesta manera, sembla que hem sortit d’una dificultat per a entrar-ne en una altra. Examinem la cosa més de prop.
Operem ací amb c en les dues seccions, tant en la I com en la II, igualment que si fos la part íntegra i constant del capital de la producció. Però, com sabem, açò és fals. Fent només per la simplificació de l’esquema, hom ha prescindit que el c que figura en la primera i segona seccions de l’esquema, no és més que una part del capital constant total: la part anualment circulant, consumida en el període de producció i traslladada als productes. Però seria perfectament absurd suposar que la producció capitalista (o qualsevol altra) despesaria en aquell període de producció la totalitat del seu capital constant i el crearia de nou en aquell període. Al contrari, en els fons de la producció, tal com s’expressa en l’esquema, es pressuposa tota la gran massa de mitjans de producció, la renovació total periòdica de la qual s’indica en l’esquema, per la renovació anual de la part consumida. Amb l’increment de la productivitat del treball i l’increment de la producció, aquesta massa creix, no sols absolutament, sinó també relativament respecte a la part continguda en cada cas en la producció. Però, amb açò, creix també l’eficàcia potencial del capital constant. Per a l’increment de la producció, la primera cosa que importa, és la major intensitat de moviment d’aquesta part del capital constant, sense necessitat que augmente el valor d’aquest capital.
“A la indústria extractiva, a les mines, per exemple, les matèries primeres no representen cap part constitutiva de la bestreta de capital. Aquí l’objecte de treball no és producte de treball precedent, sinó un regla gratuït de la natura. Com, per exemple, els metalls, els minerals, el carbó de pedra, els roques, etc. Aquí el capital constant està format gairebé exclusivament per mitjans de treball que poder suportar molt bé un increment de la quantitat de treball (torns diürns i nocturns dels obrer, per exemple). Però si totes les altres cicumstàncies romanen invariades, la massa i el valor del producte augmentaran en raó directa del treball utilitzat. Igual com en el primer dia de la producció, aquí també van plegats home i natura, creadors originaris dels productes, creadors també, doncs, dels elements materials del capital. Gràcies a l’elasticitat de la força de treball el camp de l’acumulació s’ha ampliat sense cap increment previ del capital constant.”
“A l’agricultura no es pot eixamplar la terra conreada sense la bestreta de llavors i adobs addicionals. Però un cop feta aquesta bestreta, la simple acció mecànica del conreu de la terra exerceix uns efectes meravellosos en el caràcter massiu del producte. Un increment del treball, realitzart pel mateix nombre d’obrers d’abans, augmenta també la fertilitat sense que calgui avançar més mitjans de treball. Una vegada més és l’acció directa de l’home sobre la natura, que esdevé font immediata d’acumulació incrementada sense la intervenció de més capital.”
“Finalment, a la indústria pròpiament dita, cada despesa addicional en treball pressuposa una despesa addcional anàloga en matèries primeres, però no necessàriament en mitjans de treball també. I com que la indústria extractiva i l’agricultura forneixen a la indústria de les fàbriques les seves matèries primeres pròpies i la dels seus mitjans de treball, també la beneficia el producte addicional que aquelles han creat sense increment addicional de capital.”
“Resultat general: incorporant-se la força de treball i la terra, els dos creadors originaris de riquesa, el capital adquireix una força d’expansió que li permet d’augmentar els elements de la seva acumulació més enllà dels límits aparentment establerts per a la seva pròpia magnitud, establerts pel valor i la massa dels mitjans de producció ja produïts en els quals el capital té la seva existència.”198
D’altra banda, no hi ha cap raó per virtut de la qual tots els mitjans de producció i consum necessaris hagen de ser elaborats exclusivament en producció capitalista. Precisament, aquest supòsit és bàsic per a l’esquema marxista de l’acumulació, però no correspon a la pràctica diària, ni a la història del capital, ni al caràcter específic d’aquesta forma de producció. En la primera meitat del segle XIX, la plusvàlua sortia del procés de producció, majoritàriament, en forma de teles de cotó. Però els elements materials de la seua capitalització: cotó procedent dels estats esclavistes de la Unió Americana o cereals (mitjans de subsistència per als obrers anglesos) procedents dels camps de la Rússia amb servitud de la gleva, representaven, sens dubte, plusproducte, de cap mode, però, plusvàlua capitalista. Fins a quin punt l’acumulació capitalista depèn d’aquests mitjans de producció, no produïts pel capitalisme, ho prova la crisi cotonera anglesa, causada per l’abandó de les plantacions de cotó sobrevingut durant la guerra de Secessió americana; o la crisi de la llenceria europea causada per la interrupció de la importació de lli rus durant la guerra d’Orient. D’altra banda, basta recordar el paper que a Europa exerceix la importació de cereals no produïts en forma capitalista per al manteniment de la massa d’obrers industrials (és a dir, com a element del capital variable) per a comprendre fins a quin punt l’acumulació del capital, en els seus elements materials, es troba lligada, de fet, a esferes no capitalistes.
D’altra banda, el mateix caràcter de la producció capitalista exclou la limitació als mitjans de producció elaborats en forma capitalista. Un mitjà essencial, emprat pel capital individual per a augmentar els seus beneficis, és l’aspiració a l’abaratiment dels elements del capital constant. D’altra banda, l’increment de la productivitat del treball, que és el mètode més important per a acréixer el benefici, tanca la utilització il·limitada de totes les matèries i condicions que la terra posa a la nostra disposició, i n’està lligat. El capital no consent, per la seua essència i la seua manera d’existir, cap limitació en aquest sentit. La producció capitalista, com a tal, després de diversos segles de desenvolupament, només comprèn una part de la producció total de la Terra; el seu seient és, fins ara, preferentment, la petita Europa, en la que no ha pogut dominar encara esferes completes, com l’agricultura camperola, l’artesanat independent. Grans regions d’Amèrica del Nord i de la resta del món estan també encara intactes.
En general; la forma de producció capitalista es troba limitada, fins ara, principalment als països de la zona temperada, i no ha fet, per exemple, en Orient i en el Sud, sinó progressos relativament escassos. Per consegüent, si hagués hagut d’atenir-se, exclusivament, als elements de producció subministrats dins d’aquests estrets límits, li hauria estat impossible arribar al seu nivell actual, i fins i tot no hauria estat factible el seu desenvolupament. La producció capitalista ha estat calculada, quant a les seues formes de moviment i lleis, des del principi, sobre la base de la Terra sencera com a magatzem de forces productives. En el seu impuls cap a l’apropiació de forces productives per a fins d’explotació, el capital recorre el món sencer; treu mitjans de producció de tots els racons de la Terra; agafant-los o adquirint-los de tots els graus de cultura i formes socials. La qüestió sobre els elements materials de l’acumulació del capital, lluny de trobar-se resolta per la forma material de la plusvàlua, produïda en forma capitalista, es transforma en una altra qüestió: per a utilitzar productivament la plusvàlua realitzada, cal que el capital progressiu dispose cada vegada en major grau de la Terra sencera per a poder fer una selecció quantitativament i qualitativament il·limitada dels seus mitjans de producció.
L’apropiació sobtada de nous territoris de matèries primeres en quantitat il·limitada, per a fer front, així, a totes les alternatives i interrupcions eventuals de la seua importació d’antigues fonts, com a tots els augments sobtats de la demanda social, és una de les condicions prèvies, imprescindibles, del procés d’acumulació en la seua elasticitat. Quan la guerra de Secessió va interrompre la importació del cotó americà, produint en Anglaterra, al districte de Lancashire, la famosa “fam del cotó”, sorgiren en temps brevíssim, com per art d’encantament, noves plantacions enormes de cotó a Egipte. Ací, era el despotisme oriental, unit a l’antiquíssim crèdit personal dels camperols, que havia creat el camp d’actuació al capital europeu. Només el capital, amb els seus mitjans tècnics, pot crear, per art de màgia, en tan breu termini, semblants meravelloses revolucions. Però només en països precapitalistes, que visquen dins de condicions socials primitives. Només en ells pot desplegar, sobre les forces productives materials i humanes, el poder necessari per a realitzar aquells miracles. Un altre exemple d’aquest gènere és l’enorme increment del consum mundial de cautxú, que actualment equival anualment a un subministrament regular de goma en brut per valor de 1.000 milions de marcs.
Les bases econòmiques d’aquesta producció de matèries primeres són els sistemes primitius d’explotació practicats pel capital europeu, igualment a les colònies africanes que en Amèrica, països que representen diverses combinacions d’esclavitud i servitud de la gleva.199
Ha de fer-se notar que, quan anteriorment suposàvem que la primera o la segona secció, només realitzaven en mitjans no capitalistes el seu plusproducte, preníem el cas més favorable per a l’examen de l’esquema de Marx, que mostra, en la seua puresa, les relacions de la reproducció. En realitat, res ens impedeix suposar que també és realitzat fora dels cercles capitalistes una part del capital constant i variable en el producte de la secció corresponent. Segons açò, pot realitzar-se, tant l’ampliació de la producció com la renovació de part dels elements de producció consumits, amb productes de zones no capitalistes. Allò que ens proposàvem posar en clar amb els exemples anteriors és el fet que, almenys, la plusvàlua destinada a capitalitzar-se, i la part de la massa de productes capitalistes que li correspon, no poden realitzar-se dins dels cercles capitalistes, i, necessàriament, han de cercar la seua clientela fora d’aquests cercles, en capes i formes socials que no produïsquen en forma capitalista.
Així, doncs, entre cada un dels períodes de producció en què es produeix plusvàlua, i l’acumulació següent en què aquesta es capitalitza, hi ha dues transaccions distintes: la de la formació de la plusvàlua en la seua pura forma de valor (la realització), i la transformació d’aquesta manera pura de valor en forma de capital productiu. Ambdues transaccions es verifiquen entre la producció capitalista i el món no capitalista que la circumda. Així, doncs, des d’ambdós punts de vista, el de la realització de la plusvàlua i el de l’adquisició dels elements del capital constant, el comerç mundial és una condició històrica de vida del capitalisme; comerç mundial que, en les circumstàncies concretes, és, essencialment, un bescanvi entre les formes de producció capitalistes i les no capitalistes.
Fins ara, només hem considerat l’acumulació des del punt de vista de la plusvàlua i del capital constant. El tercer factor fonamental de l’acumulació és el capital variable. L’acumulació progressiva va acompanyada d’un capital variable creixent. En l’esquema de Marx apareix en el producte social com a forma material corresponent a una massa creixent de mitjans de subsistència per als treballadors. Però el vertader capital variable, no són els mitjans de subsistència dels treballadors, sinó la força de treball viva per a la reproducció de la qual són necessaris aquells mitjans. Per consegüent, entre les condicions fonamentals de l’acumulació, figura un increment de treball viu adequat a les seues necessitats, i que és posat en moviment pel capital. L’increment d’aquesta quantitat s’aconsegueix en part en quant les circumstàncies ho permeten (prolongant la jornada de treball i intensificant el treball). Però aquest augment del treball viu no es manifesta en cap dels dos casos, o només ho fa en escassa mesura (com a salari per hores extraordinàries) en el creixement del capital variable. A banda d’açò, ambdós mètodes troben límits determinats prou estrets; obstacles, en part naturals, en part socials, que no poden vèncer. Per consegüent, el creixement progressiu del capital variable, que acompanya l’acumulació, ha d’expressar-se en un augment del nombre d’obrers ocupats. Però d’on vénen aquests obrers addicionals?
A l’anàlisi de l’acumulació del capital individual, Marx respon d’aquesta manera a la pregunta: “Però per a fer funcionar realment aquests elements com a capital, la classe capitalista necessita un suplement de treball. En el cas que no es pugui incrementar extensivament o intensivament l’explotació dels obrers ja ocupats, caldrà contractar forces de treball suplementàries. Però el mecanisme de la producció capitalista també ha tingut cura d’això en fer reproduir la classe obrera com a classe que depèn del salari, ja que el seu salaria habitual és suficient no sols per a la seva conservació sinó també per a la seva multiplicació. El capital només ha d’incorporar als mitjans de producció suplementaris ja continguts en la producció anual aquestes forces de treball addicionals de diferents edats que la classe obrera li forneix anualment, i la transformació de la plus-vàlua en capital ja és un fet.”200 Ací, l’increment del capital variable és reduït, exclusivament i directament, a la multiplicació natural de la classe obrera dominada també ja pel capital en l’aspecte de la procreació. Açò correspon, també, exactament, a l’esquema de la reproducció ampliada, que, conforme al supòsit marxista, no reconeix més que als capitalistes i als obrers com a classes socials úniques, i a la producció capitalista com única i absoluta forma de producció. Amb aquestes suposicions, la procreació natural de la classe obrera és l’única font de l’augment de les forces de treball existent a disposició del capital. Però aquesta concepció contradiu les lleis perquè es regeix el moviment de l’acumulació. La procreació natural dels treballadors no es troba, temporalment ni quantitativament, en proporció a les necessitats del capital acumulat. Particularment, no pot anar a compàs, com el mateix Marx ha comprovat brillantment, amb les sobtades necessitats d’expansió del capital. La procreació natural de la classe obrera, com a base única dels moviments del capital, exclouria de la marxa de l’acumulació alternatives periòdiques, d’hipertensió i defalliment. N’exclouria també l’expansió sobtada del camp de la producció i faria, amb això, impossible l’acumulació mateixa. Aquesta acumulació exigeix en aquest aspecte la mateixa llibertat il·limitada de moviments que respecte als elements de capital constant i al creixement del capital variable. Exigeix, per tant, possibilitat il·limitada per a disposar de l’afluència de força de treball. Conforme a l’anàlisi marxista, aquest requisit troba una expressió exacta en la formació de l’“exèrcit industrial de reserva dels treballadors”. L’esquema marxista de la reproducció ampliada, no coneix, sens dubte, tal reserva, ni en deixa espai. L’exèrcit industrial de reserva no pot formar-se per la procreació natural del proletariat assalariat capitalista. Ha de comptar amb altres zones socials de què traga obrers, obrers que fins llavors no estaven a les ordres del capital i que, només quan cal, s’addicionen al proletariat assalariat. Aquests obrers addicionals només poden venir, permanentment, de capes i països no capitalistes. Cert que, a la seua anàlisi de l’exèrcit industrial de reserva (El Capital, tom I, cap. XXIII, 3201), Marx només té en compte: 1) l’eliminació de treballadors antics per la maquinària; 2) l’afluència de treballadors rurals a la ciutat, a conseqüència de la implantació de la producció capitalista en l’agricultura; 3) els obrers industrials amb una ocupació irregular, i, finalment, 4) el pauperisme, última manifestació de la superpoblació relativa. Totes aquestes categories constitueixen, en diversa forma, productes eliminats de la producció capitalista; proletaris assalariats, gastats d’una manera o d’una altra i que sobren ja. També els obrers rurals, que constantment acudeixen a les ciutats, són, per a Marx, proletaris assalariats que ja estaven, abans, a les ordres del capital agrícola, i que ara vénen a sotmetre’s al capital industrial. Evidentment, Marx pensava en la situació d’Anglaterra, l’evolució capitalista de la qual es troba en graus superiors. En canvi, no tracta, en aquest punt, de l’origen constant d’aquest proletariat urbà i rural; no es té en compte la font més important d’aquesta afluència, dins del continent europeu, és a dir, la proletarització constant de les capes mitjanes rurals i urbanes, la decadència de l’economia camperola i de la petita indústria artesana, açò és, justament, el trànsit continu d’obrers que passen, de mitjans no capitalistes, al capitalista, com a productes d’eliminació de formes de producció precapitalistes en el procés constant del seu enfonsament i dissolució. Però, en aquest punt, cal comptar, no sols amb la descomposició de l’economia camperola i l’artesanat europeus, sinó també amb la descomposició de les més diverses formes primitives de producció i organització social en països no europeus.
De la mateixa manera que la producció capitalista no pot limitar-se als tresors naturals i forces productives de la zona temperada, sinó que requereix, per al seu desenvolupament, la possibilitat de disposar de totes les comarques i climes, tampoc pot funcionar només amb els obrers que li ofereix la raça blanca. El capital necessita, per a aprofitar indrets en què la raça blanca no pot treballar, altres races; necessita poder disposar, il·limitadament, de tots els obrers de la Terra, per a mobilitzar, amb ells, totes les forces productives del planeta, dins dels límits de la producció de plusvàlua, en quant açò siga possible. Però aquests obrers solen trobar-se gairebé sempre encadenats a formes de producció precapitalista. Han de ser, doncs, prèviament “llibertats”, per a enrolar-se en l’exèrcit actiu del capital. Aquest procés és una de les bases històriques inevitables del capitalisme. La indústria anglesa dels teixits de cotó, que ha estat la primera branca genuïnament capitalista de la producció, hauria estat impossible, no sols sense el cotó dels Estats del sud de la Unió Nord-americana, sinó també sense els milions de negres africans traslladats a Amèrica per a treballar a les plantacions; milions de negres que després de la guerra de Secessió han anat afluint al capitalisme a les files dels obrers assalariats, com a proletariat lliure202. La importància del reclutament dels obrers necessaris en societats no capitalistes, la percep, molt sensiblement, el capital en la forma de l’anomenada “qüestió obrera a les colònies”. Per a resoldre aquesta qüestió serveixen tots els mètodes de la “violència suau”. És el cas d’arrencar els obrers de les seues condicions de producció i del seu medi, per a posar-los a les ordres del capital. D’aquests esforços en resulten, als països colonials, les més estranyes formes mixtes entre el sistema modern del salari i els règims primitius203. Aquests fets il·lustren clarament l’afirmació que la producció capitalista no pot moure’s sense obrers procedents d’altres formacions socials.
Certament, Marx tracta així, detalladament, el procés d’ampliació dels mitjans de producció no capitalistes, com del procés de transformació dels camperols en proletariat capitalista. Tot el capítol XXIV del primer tom d’El Capital està consagrat a la descripció del naixement del proletariat anglès, de la classe de colons agrícoles capitalistes, així com del capital industrial. En l’últim procés, Marx ressalta el saqueig dels països colonials pel capital europeu. Però tot això, note-ho hom, només des del punt de vista de l’anomenada “acumulació primitiva”. Els processos indicats només serveixen, en Marx, per a il·lustrar la gènesi, el moment en què neix el capital; descriuen els dolors del part en el moment en què la producció capitalista brolla del si de la societat feudal. Quan ofereix l’anàlisi teòrica del procés del capital (producció i circulació) torna constantment al seu supòsit: domini general i exclusiu de la producció capitalista. Veiem, no obstant això, que el capitalisme està atingut, fins i tot en la seua plena maduresa, a l’existència coetània de capes i societats no capitalistes. Aquesta relació no s’exhaureix per la mera qüestió del mercat per al “producte excedent”, que era com plantejaven el problema Sismondi i els posteriors crítics escèptics de l’acumulació capitalista. El procés d’acumulació del capital està lligat per les seues relacions de valor i materials: capital constant, capital variable i plusvàlua, a formes de producció no capitalistes. Les últimes formen el medi històric donat d’aquell procés. Però l’acumulació del capital no pot ser exposada davall el supòsit del domini exclusiu i absolut de la forma de producció capitalista, ja que, sense els mitjans no capitalistes, és inconcebible en qualsevol sentit. Cert que Sismondi i els seus successors donaren prova de posseir un precís instint respecte a les condicions d’existència de l’acumulació, en reduir, únicament i exclusivament, les seues dificultats a la realització de la plusvàlua. Entre les condicions d’aquesta última, i les condicions de creixement del capital constant i variable en la seua forma material, hi ha una diferència important. El capital no pot desenrotllar-se sense els mitjans de producció i forces de treball del planeta sencer. Per a desplegar, sense obstacles, el moviment d’acumulació, necessita els tresors naturals i les forces de treball de tota la Terra. Però com aquestes es troben, de fet, en la seua gran majoria, encadenades a formes de producció precapitalistes (aquest és el medi històric de l’acumulació de capital) sorgeix d’ací l’impuls irresistible del capital a apoderar-se d’aquells territoris i societats. En si mateixa, la producció capitalista existiria, per exemple, a les plantacions de cautxú de l’Índia. Però el fet que dominen organitzacions socials no capitalistes als països d’aquelles branques de producció, fa que el capital es veja impulsat a sotmetre aquells països i societats, en els quals, d’altra banda, allò primitiu de les condicions permet que l’acumulació es desenvolupe amb una violència i rapidesa extraordinàries, que no serien concebibles en societats de tipus capitalista.
Una altra cosa ocorre amb la realització de la plusvàlua. Aquesta està lligada, per endavant, a productors i consumidors no capitalistes com a tals. Per tant, l’existència d’adquirents no capitalistes de la plusvàlua és una condició de vida directa per al capital i la seua acumulació. En aquest sentit, tals adquirents són l’element decisiu en el problema de l’acumulació del capital. Però d’una manera o d’una altra, de fet, l’acumulació del capital com a procés històric, depèn, en molts aspectes, de capes i formes socials no capitalistes.
Així, doncs, la solució del problema entorn del qual volta la controvèrsia en l’economia política des de fa quasi més d’un segle, es troba entre els dos extrems: entre l’escepticisme petit burgès de Sismondi, von Kirchmann, Woronzof, Nicolai-on, que consideraven impossible l’acumulació, i el simple optimisme de Ricardo-Say-Tugan Baranowski, per als quals el capitalisme es pot fecundar a si mateix il·limitadament, i (en conseqüència lògica) té una durada eterna. En el sentit de la doctrina marxista, la solució es troba en aquesta contradicció dialèctica: l’acumulació capitalista necessita, per al seu desenvolupament, un medi ambient de formacions socials no capitalistes; avança en constant canvi de matèries amb elles, i només pot subsistir mentre disposa d’aquest medi ambient.
Partint d’ací, poden ser revisats els conceptes del mercat interior i exterior, que han exercit un paper tan excel·lent en la polèmica teòrica entorn del problema de l’acumulació. El mercat interior i l’exterior exerceixen, certament, un gran paper en el marxa de l’evolució capitalista, però no com a conceptes de la geografia política, sinó de l’economia social. Mercat interior, des del punt de vista de la producció capitalista, és mercat capitalista; és aquesta producció mateixa com a compradora dels seus propis productes i font d’adquisició dels seus propis elements de producció. Mercat exterior per al capital, és la zona social no capitalista que absorbeix els seus productes i li subministra elements de producció i obrers. Des d’aquest punt de vista, econòmicament, Alemanya i Anglaterra, en el seu mutu canvi de mercaderies, són, principalment, mercat interior, capitalista, mentre que el canvi entre la indústria alemanya i els consumidors camperols alemanys, com a productors per al capital alemany, representa relacions de mercat exterior. Com es veu per l’esquema de la reproducció, aquests són conceptes rigorosament exactes. En el comerç capitalista interior, en el millor cas, només poden realitzar-se determinades parts de producte social total: el capital constant gastat, el capital variable i la part consumida de la plusvàlua; en canvi, la part de la plusvàlua que es destina a la capitalització ha de ser realitzada “fora”. Si la capitalització de la plusvàlua és un fi propi i un motiu impulsor de la producció, d’altra banda, la renovació del capital constant i variable (així com la part consumida de la plusvàlua) és l’àmplia base i la condició prèvia d’aquella. I alhora que, amb el desenvolupament internacional del capitalisme, la capitalització de la plusvàlua es fa cada vegada més urgent i precària, l’àmplia base del capital constant i variable, com a massa, és cada vegada més potent en termes absoluts i en relació amb la plusvàlua. D’ací un fet contradictori: els antics països capitalistes constitueixen mercats cada vegada majors entre si, i són cada vegada més indispensables uns per a altres, mentre al mateix temps combaten cada vegada més gelosament, com a competidors, en les seues relacions amb països no capitalistes204. Les condicions de la capitalització de la plusvàlua i les condicions de la renovació total del capital, es troben cada vegada més en contradicció entre elles, la qual cosa no és, després de tot, més que un reflex de la llei contradictòria de la taxa decreixent de benefici.
195 “Com major siga el capital, com més desenrotllada estiga la productivitat del treball, i en general, com més àmplia siga l’esclavitud en què es verifica la producció capitalista, major serà també la massa de mercaderies que es troben en circulació en el mercat, en sobrevenir el trànsit de la producció al consum (individual i industrial). Major seria també la seguretat que tindrà cada capital particular de trobar, al mercat, les seues condicions propícies de reproducció.” (Marx, Teories sobre la plusvàlua, tom II, part 2ª, pàgina 251)
196 Teories sobre la plusvàlua, Tom I, part 2ª, pàgina 280. “Acumulació de capital i crisis”. Resaltat per Marx.
197 La importància de la indústria de teixits de cotó anglesa està expressada en les xifres següents:
1893: exportació total de productes fabricats, 5.540 milions de marcs, dels quals, corresponien als teixits de cotó 1.280 milions de marcs = 23 per 100; els ferros i la resta d’articles metal·lúrgics no arribaven al 17 per 100;
1898: exportació total de productes fabricats, 4.668 milions de marcs, dels quals corresponien als teixits de cotó 1.300 milions de marcs = 28 per 100; ferro i articles metal·lúrgics, 22 per 100.
Comparades amb aquestes, les xifres corresponents en Alemanya són: 1898: exportació total, 4.010 milions de marcs, dels que corresponen als teixits de cotó 231,9 milions de marcs = 53/4 per 100.
La quantitat de cotó exportat en 1898 va ascendir a 5 ¼ milions de iardes, de les quals, 2 ¼ ho van ser a l’Índia. (E. Jaffe, La indústria anglesa de teixits de cotó i l’organització del comerç d’exportació, Schomellers Jahrbucher, XXIV, pàgina 1.033).
En 1908, només l’exportació britànica de fil de cotó va ascendir a 272 milions de marcs (Statist. Jahrbücher für des Deutsche Reich, 1910).
198 Marx, Karl, El capital, volum II, Edicions 62, Barcelona, 1984, pàgines 268 i 269.
199 Les últimes revelacions del Llibre Blau anglès sobre les pràctiques de la Peruvian Amazon Company Limited. En Putumayo. Han mostrat que el capital internacional sap col·locar els indígenes, sense necessitat de la forma política del règim colonial, al territori de la república lliure del Perú, en una situació fregant l’esclavitud, per a arrabassar així, en una explotació en gran escala, mitjans de producció de països primitius. Des de 1900, l’esmentada societat, pertanyent a capitalistes anglesos i estrangers, havia llençat unes 4.000 tones de cautxú sobre el mercat de Londres. En el mateix període de temps van morir 30.000 indígenes i la majoria dels 10.000 restants van quedar convertits en invàlids.
200 Marx, Karl, El capital, volum II, Edicions 62, Barcelona, 1984, pàgina 245. Anàlogament, en aquest altre passatge: “Per tant, una part de la plusvàlua i una altra del plusproducte corresponents s’han de transformar primerament en mitjans de subsistència, en capital variable, açò és, cal comprar amb elles nou treball. Açò només és possible augmentant el nombre dels treballadors, o prolongant la jornada de treball... Però açò no es pot considerar com mitjans constants d’acumulació. La població treballadora pot augmentar transformant, prèviament, treballadors improductius en productius, o portant al procés de producció, elements de població que abans no hi treballaven: dones i xiquets, captaires. (Prescindim ací de l’últim punt.) Finalment, pel creixement absolut de la població. Perquè l’acumulació constituïsca un procés constant, continuat, aquest creixement absolut de la població és condició necessària, tanmateix que disminuïsca relativament enfront del capital emprat. L’augment de població apareix com la base d’acumulació d’un procés continuat. Però açò pressuposa un salari mitjà, que permeta un creixement constant de la població treballadora, i no la mera reproducció de la mateixa.” (Teories sobre la plusvàlua, II, Part 2ª, “Transformació de la renda en capital.”, pàgina 243)
201 [El Capital, volum II, Edicions 62, Barcelona, 1984, pàgines 297-310, N d E]
202 Una estadística publicada poc abans de la guerra de Secessió als Estats Units, contenia les següents dades sobre el valor de la producció anual dels Estats esclavistes i el nombre dels esclaus ocupats en ells, la majoria dels quals treballava en plantacions de cotó:
Cotó Esclaus
1800 5,2 milions de dòlars 893.041
1810 15,1 “ “ 1.191.364
1820 26,3 “ “ 1.543.688
1830 34,1 “ “ 2.009.053
1840 75,6 “ “ 2.487.455
1850 101,8 “ “ 3.179.509
1851 137,3 “ “ 3.200.000
203 Un exemple model de semblants formes mixtes a les mines sud-africanes de diamants ha estat descrit per l’exministre anglès Bryce: “El més notable que cal veure en Kimberley (quelcom únic en el món) són els dos anomenats Compounds, on s’alberga i tanca els indígenes que treballen a les mines. Són enormes recintes murallats, sense teulades, però coberts per una xarxa metàl·lica per a impedir que llencen coses per damunt dels murs. Una galeria subterrània condueix a la mina pròxima. Es treballa en tres torns de vuit hores, de manera que l’obrer no està mai més de vuit hores seguides sota terra. A l’interior dels murs hi ha cabanyes on els indígenes hi viuen i dormen. Existeix, també a l’interior del recinte, un hospital. així com una escola on els obrers poden aprendre a llegir i escriure en les seues hores lliures. No es venen begudes alcohòliques. Totes les entrades es troben rigorosament vigilades, i no es permet l’entrada a cap visitant indígena, ni blanc. Les subsistències són subministrades per una botiga situada dins del recinte. Que pertany a la societat. El Compound de la mina de Beers albergava en l’època de la meua visita, 2.600 indígenes de totes les tribus existents, de manera que podien veure-s’hi els més distints tipus de negres, des del de Natal i Pondoland, al Sud, fins al del llac Tanganika, en el llunyà Est. Vénen de tot arreu, atrets pels elevats salaris (ordinàriament 18-30 Mk per setmana) i s’hi estan tres mesos i més. De vegades, fins i tot, per llarg temps... En aquest ampli Compound quadrat, es veuen zulus del Natal, fings, pongs, tembus, basutos, botchuanas, súbdits de Cungunhana de les possessions portugueses. Alguns matabeles i makalakas i molts dels anomenats zambesibois, de les tribus que viuen a ambdues vores d’aquest riu. Hi ha, fins i tot, buschmans, o, almenys, indígenes que procedeixen d’ells. Viuen junts pacíficament i s’entretenen, a la seua manera, en les seues hores lliures. A banda de jocs d’atzar, hi veiérem un joc semblant al “rabosot i oques” anglès, que es juga amb pedres sobre un tauler; també es feia música amb dos instruments primitius: l’anomenat piano dels cafres, que es compon d’unes tires de ferro desiguals subjectes, una junt amb una altra, a un marc, i amb un altre instrument, més rudimentari encara, fet de trossets de fusta desiguals i durs, dels que colpejant-los, s’aconsegueix rudiments d’una melodia. Alguns llegien o escrivien cartes. Els altres s’entretenien cuinant o conversant. Algunes tribus xerraven ininterrompudament i podien escoltar-se en aquesta estranya retorta de negres, fins una dotzena d’idiomes, en recórrer els grups. Els negres, després d’uns quants mesos de treball, acostumen a deixar la mina, per a tornar amb el salari estalviat a la seua tribu, comprar una dona, i viure com han viscut abans.” (James Bryce, Impressions of South. Africa, 1897.) Vegeu en el mateix llibre la viva descripció dels mètodes que per a resoldre la “qüestió obrera” s’empren a Sud-àfrica. Ens assabentem que en Kimberley, en Witwateersrand, en Natal, en Matabeleland, s’obliga els negres a treballar a les mines i plantacions llevant-los la terra i el bestiar, és a dir, els seus mitjans de subsistència, proletaritzant-los, desmoralitzant-los amb aiguardent. Més tard, quan estan recollits a l’alberg de la capital. Se’ls prohibeixen severament les begudes alcohòliques, a les que se’ls ha acostumat primer; l’objecte d’explotació ha de mantenir-se en estat utilitzable. Així se’ls fa entrar senzillament en el “sistema assalariat” del capital per mitjà de la força, la presó, els assots.
204 És típica, en aquest sentit, la relació entre Alemanya i Anglaterra.