CAPÍTOL XXV
Contradiccions de l'esquema de la reproducció ampliada
En el primer capítol hem establert que l'esquema marxista de l’acumulació no dóna cap resposta a la qüestió de saber per a qui es realitza en realitat la reproducció ampliada.
Si hom pren l’esquema literalment, tal com es desenrotlla al final del segon tom, sembla que la producció capitalista realitzés exclusivament, ella mateixa, la totalitat de la seua plusvàlua i dediqués a les seues necessitats pròpies la plusvàlua capitalitzada. Marx ho confirma després amb la seua anàlisi de l’esquema en què intenta, nombroses vegades, realitzar la circulació d’aquest esquema només amb diners, és a dir, amb la demanda dels capitalistes i els obrers; intent que el condueix, finalment, a introduir els productors d’or, com deus ex machina, en la reproducció. S’hi agrega també aquell passatge tan important del primer tom d’El Capital que ha de ser interpretat en el mateix sentit: “En primer lloc, la producció anual ha de fornir tots els objectes (valors d’ús) que s’han de reintegrar de la part material del capital consumida al llarg de l’any. Un cop deduïda aquesta part resta el producte net o excedent, que és on s’ha ficat la plusvàlua. I de què consta aquest producte excedent? ¿Potser de coses per a la satisfacció de les necessitats i els desigs de la classe capitalista, que passen, per tant, al seu fons de consum? Si això fos tos, la plusvàlua seria dilapidada fins a les darreres engrunes i només hi hauria reproducció simple.”
“Per a acumular cal transformar una part del producte excedent en capital. Però, si no es fan miracles, només es poden transformar en capital aquelles coses que es poden utilitzar en el procés de treball, per exemple mitjans de producció, i aquelles altres coses de les quals l’obrer es pot mantenir, per exemple mitjans de subsistència. En conseqüència, una part del treball excedent anual ha d’haver estat utilitzada per a la fabricació de mitjans de producció i de subsistència addicionals a més de la quantitat requerida per a reintegrar el capital bestret. En un mot: la plus-vàlua només es pot transformar en capital pel fet que el producte excedent, el valor del qual és la mateixa plus-vàlua, ja conté els elements materials d’un nou capital.”185
Ací s’exigeixen les següents condicions per a l’acumulació:
1.- La plusvàlua destinada a la capitalització es presenta, des del seu origen, sota la forma material de mitjans de producció suplementaris i de mitjans de subsistència addicionals per als obrers.
2.- L’ampliació de la producció capitalista es realitza, exclusivament, amb mitjans de producció i de subsistència propis, és a dir produïts per capitalistes.
3.- Les dimensions de l’ampliació de la producció (de l’acumulació) estan donades, per endavant, per la quantitat de plusvàlua destinada a ser capitalitzada. No pot sobrepassar-la ja que està lligada a la quantitat de mitjans de producció i de subsistència que constitueixen el plusproducte; menys encara pot ser inferior ja que una part del plusproducte quedaria sense poder usar-se sota la seua forma material. Les oscil·lacions, ja siguen per de sota ja siguen per dalt, d’aquesta norma poden provocar fluctuacions i crisis periòdiques que fem ací a una banda. De mitja, el plusproducte destinat a la capitalització ha de correspondre a l’acumulació efectiva.
4.- Com la producció capitalista compra ella mateixa en exclusiva el seu plusproducte, no hi ha límit a l’acumulació del capital.
A aquestes condicions correspon també l’esquema marxista de la reproducció ampliada. Segons ell, l’acumulació es verifica sense que es perceba gens ni mica, per a qui ni per a què nous consumidors s’amplia cada vegada més la producció. L’esquema pressuposa aquesta marxa: la indústria carbonífera és incrementada per a ampliar la producció de ferro; aquesta s’amplia per a ampliar la producció de maquinària; aquesta s’amplia per a ampliar la producció de mitjans de consum; aquesta, al seu torn, s’amplia per a sostenir l’exèrcit creixent d’obrers del carbó, del ferro i de la maquinària. I, així, en cercle ad infinitum d’acord amb la teoria de Tugan-Baranowski. Que l’esquema de Marx, considerat en si mateix permet, de fet tal interpretació, no prova més que la mera circumstància que Marx, segons les seues pròpies i repetides afirmacions, tracta d’exposar el procés d’acumulació del capital total en una societat composta únicament de capitalistes i obrers. Els passatges que fan a això referència es troben en tots els toms d’El Capital.
En el primer tom, justament en el capítol sobre la “Transformació de la plus-vàlua en capital” diu: “Aquí es fa abstracció del comerç d’exportació, a través del qual una nació pot convertir articles de luxe en mitjans de producció o de subsistència i viceversa. Per a entendre l’objecte de la recerca en tota la seva puresa i lliure de circumstàncies pertorbadores concorrentes hem de considerar aquí tot el món del comerç com una nació i pressuposar que la producció capitalista s’ha consolidat arreu i s’ha apoderat de totes les branques de la indústria.”186
En el segon tom torna a presentar-se la suposició. Així, s’hi diu en el capítol XVII sobre la circulació de la plusvàlua:
“Ara, però, només hi ha dos punts de partida: el capitalista i l’obrer. Totes les altres categories de persones, o bé han de rebre diners d’aquestes dues classes per prestacions de serveis, o bé, en la mesura que el reben sense contraprestació, són coposseïdores de la plus-vàlua en la forma de renda, interessos, etc. [...] En el nostre cas, doncs, el capitalista encara s’ha de contemplar com a únic posseïdor de la plus-vàlua.”187
Més endavant, en el mateix capítol, referint-se especialment a la circulació de diners davall el supòsit de l’acumulació, es diu:
“Però la dificultat es presenta quan pressuposem a la classe capitalista una acumulació no parcial, sinó general de capital monetari. A més d’aquesta classe, segons la nostra suposició (domini general exclusiu de la producció capitalista), no n’hi ha cap altra tret de la classe obrera.”188
El mateix es repeteix una vegada més en el capítol XX: “perquè ací hi ha només dues classes: la classe obrera, que disposa exclusivament de la seva força de treball, i la classe capitalista, que posseeix el monopoli dels mitjans de producció socials així com del diner.”189
En el tercer tom, en exposar el procés total de la producció capitalista, diu Marx clarament:
“Imaginem-nos tota la societat composta només de capitalistes industrials i obrers assalariats. Prescindim a més de les variacions de preu, que impedeixen que grans porcions del capital global es reconstitueixin en llurs condicions mitjanes, i que, a causa de la connexió general de tot el procés de reproducció, tal com el desenvolupa especialment el crèdit, han de produir aturades generals sempre temporànies; prescindim també del negocis aparents i de les transaccions especuladores que el sistema de crèdit foment. En aquest cas una crisi només es podrà explicar a partir d’una desproporció de la producció a les diferents branques, i a partir d’una desproporció entre el consum dels capitalistes i llur acumulació. Però, tal com estan les coses, la reconstitució dels capitals invertits en la producció depèn en gran part de la capacitat de consum de les classes no productives, mentre que la capacitat de consum dels obrers és limitada en part per les lleis del salari, i en part pel fet que només són ocupats en la mesura que poden ser ocupats amb benefici per a la classe capitalista.”190 Aquesta última cita es refereix també a la qüestió de les crisis, que a nosaltres no ens interessen, però que ens serveixen en allò que mostren, d’una manera inequívoca, que Marx, “tal com estan les coses”, només fa dependre el moviment del capital total, de tres categories de consumidors: capitalistes, obrers i “classes no productives”; és a dir, del seguici de la classe capitalista (“rei, capellà, professor, prostituta soldat”), que en el tom II són considerats, amb tot el dret, com a mers representants d’un poder de compra derivat i, per tant, com cooperant en el consum de la plusvàlua o del salari.
Finalment, en les Teories sobre la plusvàlua, tom II, 2ª part, Marx formula de la manera següent les hipòtesis generals sota les quals considera l’acumulació en el capítol “Acumulació de capital i crisi”.
“Només hem de considerar ací les formes perquè travessa el capital en les seues diverses etapes de desenvolupament. No exposem, doncs, les circumstàncies reals dins de les quals es realitza el procés de producció efectiu. Se suposa sempre que la mercaderia es ven d’acord amb el seu valor. No es té en compte la concurrència dels capitalistes, ni el crèdit, ni la constitució real de la societat, que no està composta, de cap manera, exclusivament, de les classes obrera i capitalista, i en què, per consegüent, consumidors i productors no són idèntics, sinó que la primera categoria (la dels consumidors), els ingressos de la qual derivats del benefici i el salari són, en part, secundaris, no primitius, és molt més àmplia que la segona (la dels productors), per la qual cosa, la manera com gasta els seus ingressos i la quantia dels mateixos són causa de grans modificacions en el pressupost econòmic i, particularment, en el procés de circulació i reproducció del capital.” Per consegüent, també ací, quan parla de la “constitució real de la societat”, Marx només considera als que col·laboren en el consum de la plusvàlua i del salari, és a dir, únicament, al seguici de les categories capitalistes fonamentals.
Així, doncs, no hi ha cap dubte que Marx volia exposar el procés de l’acumulació en una societat composta exclusivament de capitalistes i treballadors, davall el domini general i exclusiu de la forma de producció capitalista. En tals termes, el seu esquema no pot tenir una altra interpretació que la de la producció per la producció mateixa.
Recordem el segon exemple de l’esquema marxista de la reproducció ampliada.
Primer any
V. 5.000 c + 1.000 v + 1.000 p = 7.000 (mitjans de producció)
VI. 1.430 c + 285 v + 285 p = 2.000 (mitjans de consum)
9.000
Segon any
VI. 5.417 c + 1.083 v + 1.083 p = 7.583 (mitjans de producció)
VII. 1.583 c + 316 v + 316 p = 2.215 (mitjans de consum)
9.798
Tercer any
III. 5.869 c + 1.173 v + 1.173 p = 8.215 (mitjans de producció)
IV. 1.715 c + 342 v + 342 p = 2.399 (mitjans de consum)
10.614
Quart any
III. 6.358 c + 1.271 v + 1.271 p = 8.900 (mitjans de producció)
IV. 1.858 c + 371 v + 371 p = 2.600 (mitjans de consum)
11.500
Ací l’acumulació progressa, ininterrompudament, d’any en any, de manera que la meitat de la plusvàlua aconseguida és consumida pels capitalistes, i la meitat capitalitzada. En la capitalització es postula, constantment, la mateixa base tècnica, tant per al capital addicional, com per a l’original, és a dir, la mateixa composició orgànica o divisió en capital constant i variable, i la mateixa quota d’explotació (igual sempre al 100 per 100). La part capitalitzada de la plusvàlua, conforme al supòsit marxista del primer tom d’El Capital, ve al món, per endavant, en forma de mitjans de producció addicionals i mitjans de subsistència dels treballadors. Ambdós serveixen per a augmentar, cada vegada més, la producció, tant en el capítol primer com en el segon. De les suposicions de l’esquema marxista, no s’hi dedueix per a qui es realitza aquest augment de la producció. Cert que, junt amb la producció, augmenta també el consum de la societat; augmenta el consum dels capitalistes (en el primer any ascendeix en valor a 500 + 142, en el segon a 542 + 158, en el tercer a 586 + 171, en el quart a 635 + 185) i augmenta també el consum dels treballadors; la seua expressió exacta, en valor, és el capital variable que creix, d’any en any, en ambdós capítols. Però (prescindint de tota la resta), en tot cas, el consum creixent de la classe capitalista no es pot considerar com a fi de l’acumulació; al contrari, en tant aquest consum es realitza i creix, no es verifica cap acumulació; el consum personal dels capitalistes cau en el punt de vista de la reproducció simple. Més bé es pregunta: per a qui produeixen els capitalistes allò que ells no consumeixen; allò de què es “priven”, és a dir, què acumulen? El fi de l’acumulació constant de capital pot ser encara menys el manteniment d’un exèrcit cada vegada major d’obrers, el fi de l’acumulació constant de capital. El consum dels treballadors és, en el règim capitalista, una conseqüència de l’acumulació; mai el seu mitjà ni el seu fi. El contrari seria invertir els fonaments de la producció capitalista. En tot cas, els obrers només poden consumir aquella part del producte que correspon al capital variable, i res més. Qui realitza, doncs, la plusvàlua que creix constantment? L’esquema respon: els capitalistes mateixos i només ells. I què fan amb la seua plusvàlua creixent? L’esquema respon: la utilitzen per a ampliar més i més la seua producció. Aquests capitalistes són, doncs, fanàtics de l’ampliació de la producció per l’ampliació de la producció mateixa. Fan construir constantment noves màquines per a construir amb elles, al seu torn, noves màquines. Però allò que en resultarà no és una acumulació del capital, sinó una producció creixent de mitjans de producció sense cap finalitat, i és necessària la gosadia de Tugan-Baranowski, i el seu amor a les paradoxes, per a suposar que aquests cavallets incessants, en l’espai buit, poden ser el fidel espill teòric de la realitat capitalista i una vertadera conseqüència de la doctrina marxista.191
A banda del projecte d’anàlisi de la reproducció ampliada, interromput en els seus començaments, i que trobem en el segon tom d’El Capital, Marx ha exposat molt detalladament i clarament la seua pròpia concepció del curs característic de l’acumulació capitalista en tota la seua obra, particularment en el tom tercer. I basta aprofundir en aquesta concepció per a percebre que l’esquema inserit al final del segon tom, és insuficient.
Si hom examina l’esquema de la producció ampliada, des del punt de vista de la teoria de Marx, necessàriament ha de veure-hi que es troba en diversos aspectes en contradicció amb ella.
Abans que res, l’esquema no té per a res en compte la productivitat creixent del treball. Pressuposa d’any a any, malgrat l’acumulació, la mateixa composició del capital, és a dir, els mateixos fonaments tècnics del procés de producció. Aquest procediment, és, en si mateix, acceptable per a simplificar l’anàlisi. Però haver prescindit de les modificacions de la tècnica, que corren paral·leles al procés de l’acumulació del capital i en són inseparables, ha de tenir-se en compte, almenys ulteriorment, quan s’investiguen les circumstàncies objectives de la realització del producte social total i de la reproducció. Però, si es tenen en compte els progressos de la productivitat del treball, s’hi veu que la massa material del producte social (mitjans de producció i de consum) creix encara molt més ràpidament que el seu valor, com mostra l’esquema. L’altre aspecte d’aquest creixement de la massa dels valors d’ús és, també, una modificació de les relacions de valor. Segons l’argumentació marxista, que constitueix una de les bases capitals de la seua teoria, el desenvolupament progressiu de la productivitat del treball es manifesta en què, en augmentar l’acumulació del capital, no poden romandre constants la composició del capital ni el coeficient de plusvàlua, com se suposa en l’esquema marxista.
Al contrari, amb el progrés de l’acumulació, c (capital constant) fa créixer en ambdues seccions, no sols absolutament, sinó també relativament, a v + p, o siga, el valor nou total creat (expressió social de la productivitat de treball); al mateix temps, ha de créixer el capital constant en relació amb el capital variable, i, així mateix, la plusvàlua en relació amb el capital variable o coeficient de plusvàlua (expressió capitalista de la productivitat del treball). No importa que aquests desplaçaments no es verifiquen literalment tots els anys, de la mateixa manera que les designacions “primer, segon, tercer any, etc.”, de l’esquema de Marx no es refereixen, necessàriament, a l’any astronòmic, podent significar períodes de temps qualssevulla. Finalment, les modificacions en la composició del capital, així com en el coeficient de plusvàlua, poden situar-se, a voluntat, en el primer, tercer, cinquè, etc., any, o en el segon, sisè, novè, etcètera. Només importa que, en general, i quant a la seua aparició periòdica, hom els tinga en compte. Si es completa així l’esquema, resultarà que, fins i tot amb aquest mètode d’acumulació, haurà de sorgir, cada any, un dèficit creixent de mitjans de producció i un excedent creixent de mitjans de consum. Certament, Tugan-Baranowski, que sobre el paper venç totes les dificultats, recorre, senzillament, a construir un esquema amb altres proporcions, disminuint el capital variable d’any en any en un 25%. Com el paper suporta pacientment aquest exercici aritmètic, Tugan es creu amb dret a considerar “provat” que, fins i tot amb una disminució absoluta del consum, l’acumulació marxa com una seda. Però, finalment, el mateix Tugan ha d’acceptar que la seua afirmació de la disminució absoluta del capital variable es troba en crassa contradicció amb la realitat. Al revés, el capital variable creix en termes absoluts en tots els països capitalistes, encara que decreix relativament en proporció amb el creixement més ràpid encara del capital constant. Si suposem, d’acord amb la vertadera marxa de les coses, que d’any en any es verifica un creixement més ràpid del capital constant i un més lent del capital variable, i augmenta així mateix el coeficient de plusvàlua, es posarà de manifest una desproporció entre la composició material del producte social i la composició de valor del capital. Suposem, per exemple, que en l’esquema de Marx, en compte de la proporció permanent entre el capital constant i el variable = 5 : 1, posem una composició progressiva més elevada per al creixement del capital: en el segon any, 6 : 1; en el tercer, 7 : 1; en el quart, 8 : 1. Suposem també que, corresponent a la major productivitat del treball, acceptem un coeficient de plusvàlua creixent, en compte de la taxa estable de 100 per 100, i posem, malgrat el creixement relatiu del capital variable, la plusvàlua acceptada, en cada cas, en l’esquema de Marx. Partim, finalment, de la capitalització de la meitat de la plusvàlua apropiada, (exceptuat el secció II, que en primer any ha capitalitzat, segons el supòsit de Marx, més de la meitat, açò és, 184 de 285 p). En aquest cas obtindrem el resultat següent:
Primer any
III. 5.000 c + 1.000 v + 1.000 p = 7.000 (mitjans de producció)
IV. 1.430 c + 285 v + 285 p = 2.000 (mitjans de consum)
Segon any
III. 5.428 4/7 c + 1.071 3/7 v + 1.083 p = 7.583
IV. 1.587 5/7 c + 311 2/7 v + 316 p = 2.215
Tercer any
III. 5.903 c + 1.139 v + 1.173 p = 8.215
IV. 1.726 c + 331 v + 342 p = 2.399
Quart any
I. 6.424 c + 1.205 v + 1.271 p = 8.900
II. 1.879 c + 350 v + 371 p = 2.600
Si l’acumulació es fes d’aquesta manera en resultaria un dèficit de mitjans de producció de 16 en el segon any; en el tercer, de 45; en el quart, de 88, i, al mateix temps, un excedent de mitjans de consum en el segon any de 16, en el tercer, de 45, en el quart, de 88.
El dèficit en mitjans de producció pot ser, en part, aparent. A conseqüència de la creixent productivitat del treball, el creixement de la massa dels mitjans de producció és més ràpid que no el del seu valor; o dit d’una altra manera: sobrevé l’abaratiment dels mitjans de producció. Però com en el desenvolupament de la tècnica de la producció, allò que importa, abans que res, no és el valor, sinó el valor d’ús, els elements materials del capital, malgrat el dèficit de valor, poden ser acceptats fins a un cert punt, sempre que hi haja una massa suficient de mitjans de producció per a una acumulació progressiva. És el mateix fenomen que, entre altres coses, conté la caiguda de la taxa de benefici i fa que només siga una tendència. Segons el nostre exemple, no obstant això, el descens de la taxa de benefici no estaria contingut, sinó totalment suprimit. En canvi, la mateixa circumstància indica que és molt major l’excedent de mitjans de consum sense sortida, que el que es dedueix de la suma de valors d’aquest excedent. No cabria més solució que, o bé obligar els capitalistes de la secció II a consumir ells mateixos aquest excedent, la qual cosa sol fer amb ells Marx, amb la qual cosa la llei de l’acumulació per a aquests capitalistes prendria la direcció de la reproducció simple, o bé declarar que no hi ha sortida per a aquest excedent.
Cal replicar, certament, que es pot remeiar amb facilitat el dèficit de mitjans de producció que resultava en el nostre exemple: bastaria de suposar que els capitalistes de la secció I capitalitzen, en major grau, la seua plusvàlua. De fet, no hi ha cap raó per a suposar que els capitalistes només convertisquen en capital la meitat de la seua plusvàlua, com suposa Marx en el seu exemple. Al progrés de la productivitat del treball pot correspondre una taxa creixent de la plusvàlua capitalitzada. Aquesta conclusió és tant més admissible, com que una de les conseqüències del progrés tècnic és l’abaratiment dels mitjans de consum de la classe capitalista, de tal manera, que la relativa disminució de valor de la renda per ells consumida (en relació amb la part capitalitzada), pot manifestar-se en el mateix nivell de vida o fins i tot en un nivell més elevat. Així, doncs, podem suposar, per exemple, que el dèficit de mitjans de producció de la secció I, es cobreix pel trasllat corresponent d’una part de la plusvàlua consumida (que, com totes les parts del valor del producte, ve ací, al món, en forma de mitjans de producció) en capital constant; en el segon any, en la quantia de 11 4/7; en el tercer, de 34; en el quart, de 66192. Però la solució d’una dificultat només serveix per a augmentar-ne l’altra. Clarament es veu que, com més limiten, relativament, el seu consum els capitalistes de la secció I, per a fer possible l’acumulació, més apareixerà en la secció II una resta de mitjans de consum que no trobarà sortida, i augmentarà, per tant, la dificultat d’incrementar el capital constant, fins i tot ni tan sols sobre la base tècnica anterior. El supòsit: relativa limitació progressiva del consum pels capitalistes de la secció I, s’hauria de complementar amb un altre supòsit: relatiu augment productiu del consum privat dels capitalistes de la secció II; l’accelerament de l’acumulació en la primera secció, pel seu endarreriment en la segona; el progrés de la tècnica en una, pel retrocés en l’altra.
Aquests resultats no són casuals. Allò que ens proposàvem il·lustrar en els nostres anteriors intents amb l’esquema de Marx és el següent: segons el mateix Marx, el progrés de la tècnica s’ha d’expressar en el creixement relatiu del capital constant en comparació amb el variable. Resulta d’ací la necessitat d’una modificació constant en la distribució de la plusvàlua capitalitzada entre c i v. Però els capitalistes de l’esquema marxista no estan en situació d’alterar al seu antull aquesta distribució; perquè, en la capitalització, es troben lligats per endavant a la forma real de la seua plusvàlua. Com, segons el supòsit de Marx, tota l’ampliació de la producció es verifica, exclusivament, amb els propis mitjans de producció i consum elaborats en forma capitalista (no hi ha altres centres ni formes de producció); com no existeixen tampoc més consumidors que els capitalistes i obrers d’ambdós capítols, i com, d’altra banda, se suposa que el producte total d’ambdós capítols entra, complet, en la circulació, el resultat és el següent: la conformació tècnica de la reproducció ampliada li està rigorosament prescrita, per endavant, als capitalistes amb la forma real del plusproducte. O en altres paraules: l’ampliació de la producció, segons l’esquema marxista, només pot realitzar-se, en cada cas, sobre una base tècnica tal, que tota la plusvàlua elaborada en les seccions I i II trobe aplicació, havent de tenir-se en compte, a més, que ambdues seccions només poden arribar als seus respectius elements de producció, per canvi mutu. D’aquesta manera, la distribució de la plusvàlua que s’ha de capitalitzar entre el capital constant i el variable, així com la distribució dels mitjans de producció i de consum (dels treballadors) excedents entre les seccions I i II, es troben en cada cas predeterminades, per endavant, per les relacions reals i de valor d’ambdues seccions de l’esquema. Però aquestes relacions reals i de valor expressen ja, per si soles, una conformació tècnica de la producció perfectament determinada. Queda dit amb açò que, en prosseguir-se l’acumulació sota els supòsits de l’esquema marxista, la tècnica de la producció donada per a cada cas determina ja, per endavant, la tècnica dels períodes següents de la reproducció ampliada. És a dir: si suposem, amb l’esquema de Marx, que l’ampliació de la producció capitalista només es realitza amb la plusvàlua prèviament produïda en forma de capital; si suposem, a més (el que no és més que un altre aspecte del mateix supòsit), que l’acumulació d’una secció de la producció capitalista progressa amb rigorosa dependència de l’acumulació de l’altra secció, resultarà que és impossible una modificació de les bases tècniques de la producció (tal com s’expressa en la relació de c a v).
Açò mateix pot dir-se també d’una altra manera. És clar que la composició orgànica progressivament superior del capital, és a dir, el major creixement del capital constant en comparació amb el variable, ha de trobar la seua expressió material en el major creixement de la producció de mitjans de producció (secció I) en comparació amb la producció de mitjans de consum (secció II). Semblant discrepància, en el ritme de l’acumulació d’ambdues seccions, queda absolutament exclosa per l’esquema de Marx, que descansa en la seua rigorosa uniformitat. Res s’oposa a suposar que, amb el progrés de l’acumulació i la seua base tècnica, la societat invertisca constantment una porció major de plusvàlua capitalitzada en el capítol dels mitjans de producció, en compte d’invertir-la en la dels mitjans de consum. Ja que ambdues seccions de la producció només són branques de la mateixa producció social total, o, si es vol, explotacions parcials del capitalista total, res pot hom objectar, al supòsit del desplaçament constant d’una part de la plusvàlua acumulada (d’acord amb les exigències tècniques) d’una secció a una altra. Açò correspon també a la pràctica efectiva del capital. Però aquest cas només és possible quan es tracte de la plusvàlua destinada a la capitalització com a dimensió del valor. Però en l’esquema marxista i les seues derivacions, aquesta part de plusvàlua està lligada a una forma material destinada, directament, a la capitalització. Així, la plusvàlua de la secció II s’expressa en mitjans de consum. I com aquests només poden ser realitzats per la secció I, el desplaçament proposat d’una part de la plusvàlua capitalitzada de la secció II a la I, ensopega, en primer lloc, amb la forma material d’aquesta plusvàlua amb què, evidentment, res pot fer la secció I, i, en segon lloc, amb les relacions de canvi entre ambdues seccions, que donen com a resultat que al desplaçament d’una part de la plusvàlua en productes de la secció II a la I, haja de correspondre un desplaçament del mateix valor de productes de la secció I a la II. Per tant, el major creixement de la secció I, en comparació amb la II, no es pot assolir, en cap cas, dins de l’esquema marxista.
Per consegüent, siga qualsevol la manera com considerem el desplaçament tècnic de la forma de producció en el curs de l’acumulació, l’esquema de Marx no pot imposar-se sense trencar les seues relacions fonamentals.
Però, a més d’açò, conforme a l’esquema de Marx, la plusvàlua capitalitzada, en cada cas passa, immediatament i totalment, en el període de producció següent, a la producció, ja que per a això assumeix per endavant la forma natural que només permet el seu ús (excepte la porció consumible) d’aquesta manera. D’acord amb aquest esquema no hi ha possibilitat de formar i atresorar plusvàlua en forma de diners com a capital que cerca inversió. El mateix Marx enumera per al capital individual les següents formes monetàries lliures, en cada cas, del capital: en primer lloc, la lenta obtenció de diners que correspon al desgast del capital fix i es troba destinat a la seua renovació ulterior; en segon lloc, les sumes de diners que representen la plusvàlua realitzada, però que no han aconseguit encara la magnitud mínima exigible per a la seua inversió. Ambdues fonts del capital lliure en forma de diners, no tenen importància des del punt de vista del capital total. Perquè, si considerem només una part de la plusvàlua social realitzada en forma de diners i que cerca col·locació, sorgirà, de seguida, la pregunta: qui li ha llevat a aquesta part la forma natural i qui ha donat els diners per a això? S’hi pot respondre: altres capitalistes. Però a la classe dels capitalistes, tal com s’expressa en l’esquema, aquesta part de la plusvàlua s’ha de considerar com de fet invertida, com a emprada en la producció, i tornem, així, a la inversió immediata i total de la plusvàlua.
O bé, que una part de la plusvàlua es fixe en certs capitalistes, en forma de diners, significa que una part corresponent de plusproducte ha quedat, en la seua forma material, en mans d’un altre capitalista. L’emmagatzemament del valor de la plusvàlua realitzada en el u, significa que l’altre no ha pogut realitzar la seua, perquè els capitalistes són els únics adquirents possibles de la plusvàlua. Però amb açò quedaria interrompuda la marxa normal de la reproducció i, per tant, de l’acumulació tal com la descriu l’esquema. Tindríem una crisi, però no una crisi per sobreproducció, sinó per mera carència de l’acumulació; una crisi com la que, confusament, endevinava Sismondi.
En un passatge de les seues Teories sobre la plusvàlua declara Marx, expressament, que “aquest punt no entra en el cas que s’acumule més capital del que hom pot emprar en la producció, deixant-lo, per exemple, en forma de diners dipositats en el Banc. D’ací els emprèstits a l’estranger, etc.”. Marx situa aquests fenòmens en el capítol de la competència. Però és important notar que el seu esquema exclou, directament, la formació de semblant capital excedent. La competència, per ampli que siga el concepte que ens en formem, no pot evidentment crear valors, i, per tant, tampoc capital, que no resulten del procés de la reproducció.
Per tant, l’esquema exclou, d’aquesta manera, l’increment de la producció a salts. Només permet l’increment continuat, que marxa, exactament, al compàs de la formació de la plusvàlua, i descansa en la identitat entre realització i capitalització d’ella.
Per la mateixa raó, l’esquema conté una acumulació que comprèn uniformement ambdues seccions, açò és, totes les branques de la producció capitalista. Una ampliació del mercat a salts sembla ací tan impossible com el desenvolupament unilateral de branques aïllades de la producció capitalista, que superen a les altres.
Per consegüent, l’esquema pressuposa un moviment del capital total, que contradiu la marxa efectiva de l’evolució capitalista. La història de la forma de producció capitalista es caracteritza, a primera vista, per dos fets: d’una part expansió periòdica de tot el camp de la producció a salts; d’altra banda, desenvolupament enterament desigual de diverses branques de la producció. La història de la indústria dels teixits de cotó anglesos (capítol, aquest, el més característic de la història de la producció capitalista des de l’últim quart del segle XVIII fins a l’últim decenni del XIX), resulta, totalment, inexplicable des del punt de vista de l’esquema de Marx.
Finalment, l’esquema contradiu la concepció del procés total capitalista i el seu curs tal com apareix en el Tom III d’El Capital de Marx. El pensament fonamental d’aquesta concepció és la contradicció immanent entre la capacitat il·limitada d’expansió de la força productiva i la capacitat limitada d’expansió del consum social davall una distribució capitalista. Escoltem com ho descriu Marx, detingudament, en el capítol XV: “Desplegament de les contradiccions internes de la llei” (de la taxa decreixent de benefici):
“Donant per suposats els mitjans de producció necessaris, és a dir, una acumulació suficient de capital, la creació de plus-vàlua no troba cap altra barrera tret de la població obrera, si és donada la taxa de la plusvàlua, és a dir, el grau d’explotació del treball, ni torba cap altra barrera tret del grau d’explotació del treball si és donada la població oberra. I el procés de producció capitalista consisteix essencialment en la producció de plus-vàlua, representada en el producte en que s’ha objectivat treball no pagant. Hom no pot oblidar mai que la producció d’aquesta plus-vàlua (i la retrotransformació d’una part d’aquesta plus-vàlua en capital, o acumulació, constitueix una part integrant d’aquesta producció de plus-vàlua) és l’objectiu immediat i el motiu determinant de la producció capitalista. Per això aquesta producció capitalista no es pot representar mai com a allò que no és, és a dir, la producció de mitjans de gaudi per al capitalista. D’aquesta manera hom oblidaria completament el seu caràcter específic, que es fa palès en tota la seva nitidesa.”
“El guany d’aquesta plus-vàlua constitueix el procés de producció immediat, el qual, com ja hem dit, no té cap altra limitació que les esmentades més amunt. La plus-vàlua és produïda tan aviat com la quantitat de treball excedent que és usurpable s’ha objectivat en mercaderies. Però amb aquesta producció de la plusvàlua només s’ha acabat el primer acte del procés de producció capitalista, el procés de producció immediata. El capital ha absorbit una quantitat de treball no pagat. Amb l’avenç del procés, que s’expressa en la caiguda de la taxa de benefici, la massa de la plus-vàlua produïda s’infla enormement. Aleshores comença l’acte segon del procés . s’ha de vendre la massa global de mercaderies, el producte global tant la part que reemplaça el capital constant i variable, com la que representa la plus-vàlua. Si això no s’esdevé, o només s’esdevé en part o només a uns preus inferiors als preus de producció, llavors l’obrer és explotat, sí, però el capitalista no pot realitzar aquesta explotació com a tal, i tot plegat pot donar pas a una realització nul·la o només parcial de la plus-vàlua usurpada, o fins i tot a una pèrdua parcial o total del seu capital. Les condicions de l’explotació immediata i les de la seva realització no són idèntiques. No solament es diferencien pel que fa al temps i a l’espai, sinó també pel que fa al mateix concepte. Les unes són limitades només per la força productiva de la societat, i les altres per la proporcionalitat de les diverses branques de la producció i per la capacitat de consum de la societat. Però aquesta darrera no és determinada ni per la força productiva absoluta ni per la capacitat absoluta de consum, sinó per la capacitat de consum fonamentada en unes relacions de distribució antagòniques, que redueixen el consum de la gran massa de la societat a un mínim variable només dins d’uns límits més o menys estrets. A més a més, és limitada per l’impuls a l’acumulació, l’impuls a ampliar el capital i a produir plus-vàlua en una escala cada vegada més gran. És una llei de la producció capitalista, donada per les revolucions constants en els mètodes de producció, per la devaluació del capital existent que hi està vinculada constantment, per la lluita competitiva general i per la necessitat de millorar la producció i ampliar-ne l’escala, només com a mitjà per a subsistir i evitar la desaparició. Per tant, cal ampliar constantment el mercat, i d’aquesta manera les seves relacions i les condicions que les regulen cada vegada adopten més la figura d’una llei natural independent dels productors, i cada vegada són més incontrolables. La contradicció interna cerca un equilibri en l’expansió del camp extern de la producció. Però com més es desenvolupa la força productiva, més entra en conflicte amb la base estreta on descansen les relacions de consum. No és gens contradictori que, a partir d’aquesta base tan plena de contradiccions, un excés de capital vagi lligat a un excés creixent de població, perquè, malgrat que en coincidir tots dos augmentaria la massa de la plus-vàlua produïda, això faria augmentar la contradicció entre les condicions en què es produeix aquesta plus-vàlua i les condicions en què es realitza.”193
Si es compara aquesta descripció amb l’esquema de la reproducció ampliada, es trobarà que no coincideixen de cap manera. Conforme a l’esquema, entre la producció de la plusvàlua i la seua realització no hi ha cap contradicció immanent, sinó més bé identitat immanent. La plusvàlua ve ací al món, per endavant, en una forma natural adequada a les necessitats l’acumulació. Surt de la producció com a capital addicional. Amb això resulta ja realitzable en l’impuls d’acumulació dels mateixos capitalistes. Aquests, com a classe, deixen, per endavant, que la plusvàlua que s’han apropiat es produïsca exclusivament en la forma material que possibilita i condiciona el seu ús per a una acumulació ulterior. La realització de la plusvàlua i la seua acumulació, no són ací més que dos aspectes d’un mateix procés; conceptualment són idèntiques. Per això, en el procés de la reproducció, tal com s’expressa en l’esquema, el poder de consum de la societat no constitueix un límit per al procés de la producció. L’ampliació de la producció prossegueix automàticament, d’any en any, sense que el poder de consum de la societat haja anat més enllà de les seues “relacions antagòniques de distribució”. Certament, aquest progrés automàtic d’increment d’acumulació, és “llei per a la producció capitalista, sota pena de ruïna”. Però, segons l’anàlisi del tercer tom, “el mercat ha de ser, per això, constantment ampliat”, evidentment, per damunt del consum dels capitalistes i obrers. I quan Tugan-Baranowski, en prendre l’afirmació de Marx: “La contradicció interna tendeix a compensar-se mitjançant l’expansió del camp extern de la producció”, creu que en dir-se “camp extern de la producció”, s’hi parla de la producció mateixa, no sols violenta el llenguatge, sinó també el clar raonament de Marx. El “camp extern de la producció”, clarament i inequívocament, no és ací la producció mateixa, sinó el consum, que ha de ser constantment augmentat. Que Marx pensava així i no altrament en dóna testimoni suficient, entre altres, el següent passatge de les Teories sobre la plusvàlua: “D’ací que Ricardo negue, conseqüentment, la necessitat que s’amplie el mercat amb l’increment de la producció i el creixement del capital. Tot el capital existent en un país donat, es pot emprar avantatjosament en aquest país. Per això polemitza contra Adam Smith, el qual, per la seua banda, havia formulat la seua opinió (la de Ricardo) i, amb el seu ordinari instint raonable, l’havia contradit.”194
Encara hi ha un altre passatge en Marx, en què es veu clarament que la idea d’una producció per la producció mateixa de Tugan-Baranowski, li era aliena: “D’altra banda, com hem vist (llibre II, secció 3a), té lloc una circulació contínua entre capital constant i capital variable (fins i tot prescindint de l’acumulació accelerada), que de moment és independent del consum individual, en quant que no entra mai en aquest, però que es troba definitivament limitada per ell, en quant que la producció de capital constant no es fa mai per si mateixa, sinó que ve de les esferes de producció, els productes de les quals entren en el consum individual.”
Certament, conforme a l’esquema del tom II, a què s’aferra Tugan-Baranowski, el mercat és idèntic a la producció. Ampliar el mercat equival a incrementar la producció, perquè la producció és, ací, el seu exclusiu mercat (el consum dels obrers no és més que un element de la producció i reproducció del capital variable). Per això, l’extensió de la producció i del mercat té un sol límit: la magnitud del capital social o el grau de l’acumulació ja aconseguida. Com més plusvàlua (en la forma natural del capital) s’aconseguisca, més podrà hom acumular, i com més s’acumule, més plusvàlua podrà hom realitzar en forma de capital, que és la seua forma natural. Així, per consegüent, conforme a l’esquema, no hi ha la contradicció assenyalada a l’anàlisi del tercer tom. No hi ha ací (en el procés tal com manifesta l’esquema) cap necessitat d’estendre constantment el mercat més enllà del consum dels capitalistes i obrers, i la capacitat limitada de consum de la societat no és obstacle per a una marxa normal i un increment il·limitat de la producció. L’esquema permet, sens dubte, les crisis, però, exclusivament, per falta de proporcionalitat de la producció, és a dir, per falta de control social del procés de producció. Exclou, en canvi, la profunda discrepància fonamental entre la capacitat de producció i de consum de la societat capitalista, discrepància que resulta, justament, de l’acumulació del capital, que es resol, periòdicament, en crisi, i impulsa al capital a estendre constantment el mercat.
185 Marx, Karl, El capital, volum IV, Edicions 62, Barcelona, 1986, pàgines 244 i 245.
186 Marx, Karl, El capital, volum II, Edicions 62, Barcelona, 1984, pàgina 245, nota 21ª.
187 Marx, Karl, El capital, volum IV, Edicions 62, Barcelona, 1986, pàgina 110
188 Marx, Karl, El capital, volum IV, Edicions 62, Barcelona, 1986, pàgines 124 i 125.
189 Marx, Karl, El capital, volum IV, Edicions 62, Barcelona, 1986, pàgines 205 i 206.
190 Marx, Karl, El capital, volum VI, Edicions 62, Barcelona, 1990, pàgina 31.
191 “No són mai els pensadors originals que treuen conseqüències absurdes. Deixen aquesta tasca als Say i MacCulloch.” (El Capital, tom II). I als….Tugan-Baranowski, hi afegim nosaltres.
192 Aquestes xifres resulten com adiferència entre la magnitut suposada al capital constant de la secció I amb una tècnica progressiva i la magnitud que li atribueix l’esquema de Marx. (El Capital, tom II), en què roman sense alterar la tècnica.
193 Marx, Karl, El capital, volum V, Edicions 62, Barcelona, 1989, pàgines 275 i 276.
194 Marx, Teories sobre la plusvàlua, II, 2ª part, pàgina 305.