CAPÍTOL XXIV
L'ocàs del marxisme “legal” rus
És un mèrit del marxisme “legal” rus i, en particular, de Tugan-Baranowski, haver fet fructífer per a la ciència l’anàlisi del procés de reproducció social i la seua exposició esquemàtica fetes per Marx en el segon tom d’El Capital. Però com Tugan-Baranowski va prendre com a solució del problema aqueixa exposició esquemàtica que no era més que el seu plantejament, va arribar a conclusions que contradiuen els fonaments mateixos de la doctrina de Marx.
La concepció de Tugan, d’acord amb la qual la producció capitalista pot crear per si sola un mercat il·limitat, sent alhora independent del consum, el porta directament a la teoria Say-Ricard de l’equilibri natural entre producció i consum, demanda i oferta. La diferència rau únicament en què la teoria Say-Ricard es movia exclusivament al terreny de la circulació simple de mercaderies, mentre que Tugan trasllada, senzillament, la mateixa concepció a la circulació del capital. La seua teoria que les crisis procedeixen de “desproporció” no és, en els fons, més que una paràfrasi de l’antiga vulgaritat de Say: “Que s’haja produït massa d’alguna mercaderia, només prova que se n’ha produït massa poc d’altres.” Tot i que Tugan recita aquesta vulgaritat en el llenguatge de l’anàlisi marxista del procés de reproducció. I si, enfront de Say, declara possible la superproducció general, fent referència a la circulació dels diners, completament oblidada per aquell, les operacions que Tugan realitza amb l’esquema de Marx es basen, de fet, sobre el mateix oblit de la circulació dels diners en què van caure Say i Ricardo, en plantejar el problema de les crisis. L’esquema número 2 s’omple de seguida d’espines quan hom comença a traslladar-lo a la circulació de diners. Amb elles ha ensopegat Bulgakof en intentar portar al seu terme l’anàlisi interrompuda de Marx. A aquesta combinació de fórmules preses de Marx i animades amb teories de Say i Ricardo, és al que Tugan-Baranowski ha anomenat modestament l’“intent de síntesi de la teoria marxista i l’economia política clàssica.”
Així, la teoria optimista, que defensava la possibilitat i capacitat de desenvolupament de la producció capitalista contra els dubtes petit burgesos, anà a parar, al cap d’un segle, i per sobre la teoria de Marx, a les mans dels seus defensors legals, al seu punt de partida: a Ricardo. Els tres “marxistes” desembarquen al costat dels defensors burgesos de l’“harmonisme” de la bona època, molt prop del pecat original que acaba amb el paradís de la innocència de l’economia política burgesa; s’ha tancat el cercle.
Els marxistes russos “legals” han vençut, indiscutiblement, als seus adversaris, els “populistes”; però han anat força lluny. Els tres (Struve, Bulgakof, Tugan-Baranowski), en l’ardor del xoc, han provat més del que era menester. Es dilucidava si el capitalisme en general, i en particular a Rússia, era susceptible de desenvolupament, i els esmentats marxistes han exposat tan profundament aquesta capacitat, que han provat fins i tot la possibilitat de l’eterna durada del capitalisme. Està clar que, acceptada l’acumulació il·limitada del capital, queda provada també la seua viabilitat il·limitada. L’acumulació és el mètode capitalista específic d’ampliació de la producció; de desenrotllament de la productivitat del treball de les forces productives; de progrés econòmic. Si la forma de producció capitalista és capaç d’assegurar l’increment il·limitat de les forces productives, o el procés econòmic, és insuperable. La fonamentació objectiva més important de la teoria socialista científica se’n va a terra. L’acció política del socialisme, el contingut ideal de la lluita de classes proletària, cessa de ser un reflex de fenòmens econòmics; el socialisme cessa de ser una necessitat històrica. L’argumentació que havia partit de la possibilitat del capitalisme, desemboca en la impossibilitat del socialisme.
Els tres marxistes russos s’adonaven perfectament del canvi de terreny que s’havia produït en la contesa. Struve no es preocupa gran cosa de la pèrdua de la seua creença joiosa en la missió cultural del capitalisme182. Bulgakof va tractar de tapar, siga com siga, el forat obert en la teoria socialista amb altres fragments d’aquesta teoria: esperava que l’economia capitalista anés a terra, tanmateix l’equilibri immanent entre producció i mercat, pel descens de la quota de benefici. Però aquest consol, un tant de nebulós, és destruït, al final, pel mateix Bulgakof, quan oblida, de sobte, l’última taula de salvació que oferia al socialisme, i li ensenya a Tugan-Baranowski que el descens relatiu de la quota de benefici, en els grans capitals, es compensa amb el creixement absolut del capital.183
Finalment, Tugan-Baranowski, el més conseqüent de tots, derroca, amb la robusta alegria d’un fill primitiu de la naturalesa, totes les columnes econòmiques objectives sobre les quals s’assenta la teoria socialista, i reconstrueix “un món més bell” sobre la base de l’“ètica”. “L’individu protesta contra un ordre econòmic que transforma el fi (l’home) en mitjà, i el mitjà (la producció) en fi.”184
Els tres marxistes esmentats han pogut comprovar en les seues pròpies persones, com d’inconsistents eren els nous fonaments del socialisme, perquè a penes havien fundat un nou socialisme, li giraren l’esquena. Mentre les masses russes lluitaven exposant la seua vida pels ideals d’un ordre social que ha de posar per fi (l’home) sobre el mitjà (la producció), “l’individu” es va apartar de la baralla i va trobar en Kant sencera tranquil·litat filosòfica i ètica. Els marxistes legals i russos van acabar, pràcticament, allí on els menava la seua posició teòrica: al camp de les “harmonies” burgeses.
182 En una col·lecció dels seus articles publicada en 1901 diu en el pròleg: “L’any 1894, quan l’autor va publicar les seues Notes crítiques sobre la qüestió del desenvolupament econòmic de Rússia era, en filosofia, positivista crític, en sociologia i economia política, marxista declarat, encara que de cap manera ortodox. Des d’aleshores, tant el positivisme com el marxisme sobre ell assentat [!] han deixat de ser la veritat per a l’autor; han deixat de determinar plenament la seua concepció del món. S’ha vist obligat a cercar i elaborar, pel seu compte, un nou sistema de pensaments. El dogmatisme pervers, que, no sols contradiu als que pensen d’una altra manera, sinó que a més els sotmet a un espionatge moral i psicològic, no veu, en semblant treball, més que “inestabilitat epicúria de les idees”. No és capaç de comprendre que el dret de la crítica de si mateix, és un dels drets més preat de l’individu viu pensant. L’autor no pensa renunciar a aquest dret encara que l’amenace el perill de veure’s acusat d’“inestabilitat”.” (Sobre diversos temes, Petersburg, 1901)
183 S. Bulgakof, Sobre els mercats de la producció capitalista. Un estudi teòric, Moscou, 1897, pàgina 252.
184 Tugan-Baranowski, Estudis sobre la teoria i història de les crisis comercials en Anglaterra, Gema, 1901, pàgina 229.