CAPÍTOL XXIII
La “desproporció” del senyor Tugan-Baranowski
Tractem d’aquest teòric al final (tot i que ell havia formulat la seua concepció en rus en 1894, abans d’Struve i Bulgakof), en part, perquè posteriorment va desenrotllar la seua teoria en llengua alemanya, en els Estudis sobre la teoria i la història de les crisis comercials en Anglaterra, 1901, i en forma més completa en els Fonaments teòrics del marxisme, i a més a més, perquè és ell qui n’ha extretes conseqüències més àmplies dels crítics marxistes esmentats.
També Tugan-Baranowski parteix, com Bulgakof, de l’anàlisi marxista de la reproducció social. Només en aquesta anàlisi ha trobat també la clau per a guiar-se dins el complex, confús i desconcertant conjunt de problemes. Però mentre Bulgakof és un adepte entusiasta de la doctrina marxista, que es limita a desenrotllar fidelment, imputant amb tota senzillesa les seues conclusions al mestre, Tugan Baranowski, al revés, amonesta Marx per no haver sabut utilitzar la seua pròpia brillant investigació del procés de reproducció. La conclusió general més important a què arriba Tugan, sobre la base de les afirmacions marxistes, i que converteix en punt cardinal de tota la seua teoria, és que l’acumulació capitalista (contra la suposició dels escèptics) no sols és possible sota les formes capitalistes de la renda i el consum, sinó que és, en general, independent de la renda i el consum. El seu millor mercat no és el consum, sinó la producció mateixa. Per això, la producció és idèntica amb el mercat, i com l’augment de la producció és, en si mateixa, il·limitada, la capacitat d’adquisició dels seus productes, el mercat, no té límits. “Els esquemes adduïts [diu] havien de mostrar el principi, evident en si mateix; però fàcilment objectable quan no es comprèn prou el progrés de la reproducció del capital social i de la producció capitalista creadora del mercat per a si mateixa. Si és possible ampliar la producció social; si les forces productives són suficients per a ella, donada la divisió proporcional de la producció social, la demanda ha d’experimentar, també, una ampliació corresponent. Segons aquestes condicions, cada nova mercaderia produïda representa un nou poder de compra per a l’adquisició d’altres mercaderies. De la comparació de la reproducció simple del capital social amb la seua reproducció en escala ampliada, s’hi pot deduir la conclusió altament important que, en l’economia capitalista, la demanda de mercaderies és, en un cert sentit, independent de la magnitud del consum social. Pot, doncs, decréixer la magnitud del consum total i augmentar alhora la demanda social de mercaderies, per absurd que açò puga semblar des del punt de vista del “bon seny”170. I igualment, més endavant, “de la nostra anàlisi abstracta del procés de la reproducció del capital social, n’ha resultat la conclusió que, donada una distribució proporcional de la producció social, no pot haver-hi cap producte social excedent”171. Partint d’ací, Tugan sotmet a revisió la teoria marxista de les crisis, que a ell li sembla descansar sobre el “subconsum” de Sismondi: “La creença difosa, compartida fins a un cert punt per Marx, que la misèria dels treballadors, que constitueixen la gran majoria de la població, fa impossible una realització dels productes de la producció capitalista que augmenta constantment a causa de la insuficiència de la demanda, ha de ser qualificada de falsa. Hem vist que la producció capitalista es crea a si mateixa un mercat; el consum no és més que un dels moments de la producció capitalista. Si la producció social estigués organitzada d’acord amb un pla; si els directors de la producció tingueren un coneixement complet de la demanda i el poder de traslladar lliurement el treball i el capital d’una branca de producció a una altra, per escàs que fos el consum social, l’oferta de mercaderies no podria excedir la demanda.”172
Segons ell, l’única circumstància que engendra periòdicament l’excés de productes en el mercat, és la falta de proporcionalitat en l’augment de la producció. La marxa de l’acumulació capitalista, davall aquest supòsit, és descrita per Tugan de la manera següent: “Donada una distribució proporcional de la producció, què produirien els obrers? Evidentment, els seus propis mitjans de subsistència i de producció en el segon any. La producció de quins productes? Novament la de mitjans de producció i mitjans de subsistència dels treballadors, i així successivament, ad infinitum.”173 Aquest joc de preguntes i respostes, note-ho hom, és completament seriós i no té cap intenció humorística. I així s’obren perspectives infinites per a l’acumulació del capital. “Si l’extensió de la producció és tràgicament il·limitada, hem d’admetre que l’extensió del mercat és igualment il·limitada, perquè donada la distribució proporcional de la producció social, no hi ha altres límits per a l’extensió del mercat que les forces productives de què disposa la societat.”174
Com, d’aquesta manera, la producció crea el seu propi mercat, s’adjudica al comerç exterior dels estats capitalistes el singular paper mecànic que ja li hem vist atribuir a Bulgakof. Així, per exemple, el mercat exterior és absolutament necessari per a Anglaterra. “¿No prova açò que la producció capitalista crea un producte excedent per al qual no hi ha espai al mercat interior? Per què necessita Anglaterra un mercat exterior? La resposta no és difícil. Perquè una part considerable del poder de compra d’Anglaterra es gasta en l’adquisició de mercaderies estrangeres. La importació de mercaderies estrangeres per al mercat interior d’Anglaterra fa també absolutament necessària l’exportació de mercaderies angleses al mercat estranger. Com Anglaterra no pot existir sense cap importació estrangera, l’exportació és una necessitat vital per a aquest país, perquè, d’una altra manera, no tindria amb què pagar la importació.”175 Ací torna a aparèixer la importació agrícola com el factor estimulant, decisiu; i igualment hi trobem les dues categories de països “d’un tipus agrícola i un tipus industrial”, destinats, per la naturalesa, a l’intercanvi de productes, exactament igual a l’esquema dels professors alemanys.
Ara bé, ¿quina és l’argumentació en què es basa l’atrevida solució del problema de l’acumulació que dóna Tugan-Baranowski i amb la qual aclareix també el problema de la crisi i una sèrie d’altres problemes? És a penes creïble, però és, pel mateix, més important analitzar-la: l’argumentació de Tugan consisteix únicament i exclusivament en l’esquema marxista de la reproducció ampliada. Ni més ni menys. Tugan-Baranowski parla, és cert, en uns quants passatges, en to pompós, de la seua “anàlisi abstracta del procés de la reproducció del capital social”; de la “lògica irresistible” de la seua anàlisi. Però tota l’“anàlisi” es redueix a copiar l’esquema marxista de la reproducció ampliada, canviant tan sols els números. En tot l’estudi de Tugan no hi trobarà hom ni l’empremta d’una altra demostració. Ara bé, en l’esquema de Marx, l’acumulació, la producció, la realització, el canvi, la reproducció, van com una seda. I a més, efectivament, es pot prosseguir ad infinitum aquesta “acumulació”. Es pot prosseguir tant com ho permeten el paper i la tinta. I aquest exercici inofensiu, amb equacions aritmètiques, sobre el paper, és adduït per Tugan-Baranowski, de forma completament seriosa, com una prova que les coses ocorren igualment en la realitat. “Els esquemes adduïts han de provar amb evidència”... I en un altre passatge refuta Hobson, que és un convençut de la impossibilitat de l’acumulació, de la manera següent: “El [...] esquema número 2 de la reproducció del capital social en escala ampliada correspon al cas d’acumulació del capital tractat per Hobson. Però veiem aparèixer, en aquest esquema, un producte excedent? De cap manera.”176 Així, perquè en “l’esquema” no apareix cap producte excedent, queda refutat Hobson i resulta clara la qüestió.
Clar està que Tugan-Baranowski sap perfectament que, en l’aspra realitat, les coses no ocorren tan planerament. Hi ha constants oscil·lacions en el canvi, i crisis periòdiques. Però les crisis només sobrevenen per no haver-hi proporcionalitat en l’increment de la producció, és a dir, per no atenir-se per endavant a les proporcions de l’esquema núm. 2. Si hom hagués procedit així, no tindríem crisi, i, en la producció capitalista, succeiria tot tan planerament com sobre el paper. Ara bé, hem de concedir-li a Tugan que, quan estudiem el procés de reproducció en conjunt, com un procés continuat, cal prescindir de les crisis. La “proporcionalitat” pot, a cada moment, descarrilar, per oscil·lacions diàries dels preus, i, periòdicament, mitjançant crisis, torna a restablir-se la “proporcionalitat”. I que es manté aquesta proporcionalitat ho prova, en suma, la circumstància que l’economia capitalista continua vivint i desenvolupant-se, perquè, en cas contrari, fa molt de temps que hauria sobrevingut el desconcert general i la catàstrofe. Per consegüent, en el resultat final, manté generalment la proporcionalitat de Tugan, de tot això dedueix l’autor que la realitat procedeix conforme a l’esquema número 2. I com aquest esquema es pot prosseguir indefinidament, l’acumulació del capital pot continuar també ad infinitum.
Allò de xocant en tot açò no és el resultat a què arriba Tugan-Baranowski, açò és, el supòsit que l’esquema correspon de fet al curs de les coses (ja hem vist que també Bulgakof compartia aquesta creença), sinó la circumstància que Tugan ni tan sols creu necessari plantejar la qüestió de si l’“esquema” està d’acord amb la realitat; el fet que, en compte de provar l’esquema, accepta l’exercici aritmètic sobre el paper, com una demostració que les coses succeeixen així en la realitat. Bulgakof tractava de projectar, amb honrat esforç, sobre les circumstàncies concretes reals de l’economia capitalista i del canvi capitalista, l’esquema marxista; tractava d’obrir-se camí per entre les dificultats que en resultaven, encara que no va poder aconseguir-ho i va quedar finalment detingut a l’anàlisi de Marx, que ell mateix considerava amb raó com inacabada i sense continuïtat. Tugan-Baranowski no necessita prova alguna, no vol maldecaps: que les proporcions aritmètiques es resolguen a satisfacció i es puguen prolongar a voluntat, és per a ell una prova que l’acumulació capitalista (a reserva de la “proporcionalitat” conscient, que, no obstant això, intervé abans o després, com Tugan no posà en dubte), pot continuar igualment de forma infinita.
Tugan-Baranowski té, és cert, una prova indirecta que l’esquema, amb els seus estranys resultats, correspon a la realitat; representa el seu espill fidel. És el fet que la societat capitalista, completament en harmonia amb l’esquema, posa el consum humà en segon terme respecte a la producció; aquell es considera com a mitjà, aquesta com a fi en si mateixa, de la mateixa manera que el treball humà s’equipara al “treball” de la màquina: “El progrés tècnic es manifesta en què la importància dels instruments de treball, de la màquina, augmenta cada vegada més en comparació amb el treball viu, amb el treballador mateix. Els mitjans de producció exerceixen un paper cada vegada més important en el procés de producció i en el mercat de mercaderies. L’obrer queda en segon terme enfront de la màquina, i al mateix temps passa a segon terme la demanda originada pel consum de l’obrer en comparació amb la demanda que prové del consum productiu dels mitjans de producció. Tot l’engranatge de l’economia capitalista pren el caràcter d’un mecanisme que existís per si mateix, i en el qual el consum dels homes apareix com un simple moment del procés de la reproducció i de la circulació del capital.”177 Tugan considera el seu descobriment com la llei fonamental de l’economia capitalista, i la seua confirmació es manifesta en un fenomen que ell considera com perfectament assequible: “Amb el progrés de l’evolució capitalista, augmenta, cada vegada més, el capítol dels mitjans de producció en relació amb el dels mitjans de consum “i a costa seu”.” Com és sabut, ha estat justament Marx qui ha formulat aquesta llei, i la seua exposició esquemàtica de l’evolució descansa sobre ella, encara que no l’haja tinguda en compte en el desenvolupament ulterior del seu esquema i per a simplificar les modificacions per ella determinades. Així, doncs, ací, en el creixement automàtic del capital dels mitjans de producció, comparat amb el dels mitjans de consum, ha trobat Tugan l’única prova objectiva exacta de la seua teoria, d’acord amb la qual en la societat capitalista el consum humà és cada vegada menys important, i la producció, cada vegada en major grau, fi en si mateixa. Aquestes constitueixen la base de tot el seu edifici teòric. “En tots els estats industrials [diu] apareix el mateix fenomen; per tot arreu l’evolució de l’economia política segueix la mateixa llei fonamental. La indústria metal·lúrgica, que subministra els mitjans de producció per a la indústria moderna, adquireix cada vegada més importància. Així, en el descens relatiu de l’exportació d’aquells productes anglesos fabricats, destinats al consum immediat, es manifesta també la llei fonamental de l’evolució capitalista: a mesura que la tècnica progressa, els mitjans de consum passen a segon pla enfront dels de producció. El consum dels homes exerceix un paper cada vegada més reduït comparat amb el consum dels mitjans de producció.”178
Fins i tot quan Tugan ha pres aquesta “llei fonamental” directament de Marx, el mateix que la resta de les seues lleis “fonamentals” en quant representen quelcom tangible i exacte, tampoc n’està conforme i s’afanya a adoctrinar Marx amb la saviesa d’ell recollida. Una vegada més, Marx ha trobat, com una gallina cega, una perla, però no sap què fer-ne. Només Tugan-Baranowski ha sabut fer fructífer per a la ciència el “fonamental” descobriment; en les seues mans la llei trobada il·lumina, de sobte, tot l’engranatge de l’economia capitalista. En aquesta llei del creixement dels mitjans de producció, a costa dels mitjans de consum, es manifesta d’una manera clara, patent, exacta, mesurable, que per a la societat capitalista el consum dels mitjans de producció és cada vegada més important; que el capitalisme equipara l’home a aqueixos mitjans de producció; que, per tant, s’equivocava fonamentalment Marx en suposar que només l’home creava plusvàlua i la màquina no; que el consum humà representa un límit per a la producció capitalista, d’on havien de resultar, avui crisis periòdiques, i demà l’enfonsament espantable de l’economia capitalista.
En suma, en la “llei fonamental” del creixement dels mitjans de producció a costa dels mitjans de consum, es reflecteix la societat capitalista amb el seu ser específic, que Marx no havia comprès, i que ha estat desxifrat, amb fortuna, per Tugan-Baranowski.
Ja abans hem vist quin paper decisiu exercia la indicada “llei fonamental” capitalista en la controvèrsia dels marxistes russos amb els escèptics. Sabem què deia Bulgakof. Exactament igual s’expressa, en la seua polèmica contra els “populistes”, un altre marxista, el ja citat Wladimir Ilitx:
“Se sap que la llei de desenvolupament del capital consisteix en el fet que el capital constant creix amb més rapidesa que el variable, o siga, que una part sempre creixent dels capitals novament formats es destina a la branca de l’economia social que proveeix els mitjans de producció. En conseqüència, aquesta última branca creix necessàriament amb major rapidesa que la que produeix els articles de consum; val dir, que succeeix allò que Sismondi declarava “impossible”, “perillós”, etc. Per tant, els productes de consum personal, van ocupant, dins del conjunt de la producció capitalista, un lloc cada vegada menor. I això correspon per complet a la “missió” històrica del capitalisme i a la seua estructura social específica: la primera consisteix en desenvolupar les forces productives de la societat (producció per a la producció); la segona n’exclou la utilització per la massa de la població.”179
Com és natural Tugan-Baranowski va també en aquest punt més enllà que els altres. La seua afició a les paradoxes el porta, fins i tot, a subministrar matemàticament la prova que l’acumulació del capital i l’ampliació de la producció són possibles, fins i tot amb un retrocés absolut del consum. Ací Kautsky l’ha sorprès en una maniobra poc correcta, que consisteix en acomodar la seua atrevida deducció, exclusivament, a un moment específic: al trànsit de la reproducció simple a l’ampliada, moment que, teòricament, només pot ser pres com a excepció, però que, pràcticament, no hi ha per què tenir en compte.180
L’últim, açò és, l’opinió que la producció de mitjans de producció és independent del consum, és, naturalment, una il·lusió pròpia de l’economia vulgar de Tugan-Baranowski. Però no així el fet amb el que vol fonamentar aquest sofisma: que la secció de mitjans de producció creix més ràpidament que la dels mitjans de consum. Aquest fet no es pot discutir; no sols respecte als països industrials antics, sinó onsevulla que la producció estiga dominada pel progrés tècnic. En ell descansa la llei fonamental més justa de la tendència decreixent de la quota de benefici. Però, no obstant això, o justament per això, és un gran error suposar, com Bulgakof, Ilitx i Tugan-Baranowski, que amb aquesta llei han descobert l’essència específica de l’economia capitalista, creient que, en ella, la producció és fi en si mateixa i el consum humà, merament secundari.
El creixement del capital constant a costa del variable no és més que l’expressió capitalista dels efectes de la productivitat creixent del treball. La fórmula c + v, traduïda del llenguatge capitalista al llenguatge del procés del treball social, no significa més que açò: com més elevada siga la productivitat del treball, més breu serà el temps que hom empre per a transformar una determinada quantitat de mitjans de producció en productes elaborats. És aquesta una llei general del treball humà que ha regit igualment en totes les formes de producció precapitalista, com regirà, en l’esdevenidor, en l’ordre social socialista. Expressada en la forma material que el producte total social adopte per a l’ús, aquesta llei ha de manifestar-se en l’augment cada vegada major de la jornada de treball social; en l’elaboració de mitjans de producció i en la comparació amb l’elaboració de mitjans de consum. Més encara; aquest desplaçament s’hauria de verificar amb prou més rapidesa encara, en una economia organitzada amb un criteri socialista i dirigida d’acord amb un pla, que en l’actual societat capitalista. En primer terme, l’aplicació de la tècnica racional científica en àmplia escala dins de l’agricultura, només resulta possible una vegada abolits els límits territorials de la societat privada. D’ací que haurà de sobrevenir, en una àmplia esfera de la producció, una poderosa revolució el resultat general de la qual serà una àmplia substitució del treball viu pel treball de la màquina i la promoció de grans tasques d’ordre tècnic, per a les que avui falten les condicions necessàries. En segon lloc, l’ús de la màquina, en general, i el procés de producció, tindran una nova base econòmica. Actualment, la màquina no competeix amb el treball viu, sinó simplement amb la part pagada del treball viu. El límit inferior de la possibilitat de l’ús de màquines en la producció capitalista està donat per les despeses del treball per elles substituït. És a dir: per al capitalista, la màquina només té aplicació quan les seues despeses de producció (amb el mateix rendiment) són menors que els salaris dels obrers als qui substitueixen. Des del punt de vista del procés del treball social (l’únic que pot decidir en la societat capitalista), la màquina ha de competir, no amb el treball necessari per al manteniment dels obrers, sinó amb el treball per ells realitzat. Açò vol dir que per a una societat en què no decidisquen punts de vista de benefici de capital, sinó l’estalvi del treball humà, l’ús de la màquina seria ja econòmic quan la seua fabricació costés menys treball que l’estalvi que significa el treball viu. I prescindim que, en molts casos en què entren en joc la salut i altres interessos dels treballadors, les màquines podran aplicar-se, fins i tot sense arribar a aquest límit mínim de l’estalvi. En tot cas, la distància entre la possibilitat d’emprar econòmicament les màquines en la societat capitalista i en el socialista, és, almenys, igual a la diferència del seu treball viu i la seua part pagada, és a dir, que ha de ser mesurada, exactament, per la totalitat de la plusvàlua capitalista.
S’hi dedueix que, amb la supressió del benefici capitalista i la implantació de l’organització social del treball, el límit d’aplicació de les màquines es desplaça de sobte en proporció a tota la magnitud de la plusvàlua capitalista. Així s’obrirà al seu ús un enorme camp inabastable. Es mostrarà llavors, palpablement, que la forma de producció capitalista, que segons sembla estimula el desenrotllament extrem de la tècnica, té de fet, en l’interès del seu benefici fonamental, una barrera social elevada enfront del progrés tècnic; i que derrocada aquesta barrera, el progrés tècnic augmentarà amb una potència tal, que les actuals meravelles tècniques de la producció capitalista, semblaran jocs de xiquets181.
Expressat en la composició del producte social, aquest ímpetu tècnic només pot significar que la producció de mitjans de producció en la societat capitalista (mesura en jornades de treball) ha d’augmentar, amb rapidesa major que avui, en comparació amb la producció de mitjans de consum. D’aquesta manera, la relació entre seccions de la producció social en què els marxistes russos es figuraven haver-hi descobert una expressió específica de la maldat capitalista, del menyspreu de les necessitats del consum humà, és, més bé, l’expressió exacta del domini progressiu de la naturalesa pel treball social; expressió que haurà de mostrar-se amb major relleu, justament, quan les necessitats humanes siguen l’únic punt de vista decisiu de la producció. Així, doncs, l’única prova objectiva de la “llei fonamental” de Tugan- Baranowski s’enfonsa com un quid pro quo “fonamental” i tota la construcció que ha deduït la “nova teoria de les crisis” junt amb la “desproporció”, es redueix a la seua base escrita, febrilment copiada de Marx: a l’esquema de la reproducció ampliada.
170 Estudis sobre la teoria i historia de les crisis comercials en Anglaterra, Gema, 1901, pàgina 25.
171 Estudis sobre la teoria i historia de les crisis comercials en Anglaterra, Gema, 1901, pàgina 34.
172 Estudis sobre la teoria i historia de les crisis comercials en Anglaterra, Gema, 1901, pàgina 33.
173 Estudis sobre la teoria i historia de les crisis comercials en Anglaterra, Gema, 1901, pàgina 191.
174 Estudis sobre la teoria i historia de les crisis comercials en Anglaterra, Gema, 1901, pàgina 231. Resaltat en l’original.
175 Estudis sobre la teoria i historia de les crisis comercials en Anglaterra, Gema, 1901, pàgina 35.
176 Estudis sobre la teoria i historia de les crisis comercials en Anglaterra, Gema, 1901, pàgina 151.
177 Estudis sobre la teoria i historia de les crisis comercials en Anglaterra, Gema, 1901, pàgina 27.
178 Estudis sobre la teoria i historia de les crisis comercials en Anglaterra, Gema, 1901, pàgina 27.
179 Lenin, V. I., Contribució a la caracterització del romanticisme edconòmic, Edicions Internacionals Sedov, pàgina 10.
180 Die Neue Zeit, any 2, “Teories sobre les crisis”, pàgina 116. Kautsky demostra a Tugan, amb xifres, que per la prossecució de l’esquema de la reproducció ampliada, el consum ha de créixer necessàriament i certament, “i en la mateixa proporció exacta que el valor dels mitjans de producció.” Açò requereix dues observacions. En primer lloc, Kautsky no té en compte, com tampoc Marx en el seu esquema, el progrés de la productivitat del treball, amb la qual cosa, el consum apareix, relativament, major del que correspondria a la realitat. Però, en segon lloc, el creixement del consum, a què Kautsky s’hi refereix, és conseqüència, resultat, de la reproducció ampliada, no base i finalitat seues: resulta principalment de l’augment del capital variable, de l’ocupació creixent de nous obrers. El manteniment d’aquests obrers no es pot considerar com a fi i missió de l’ampliació de la reproducció, com tampoc el consum personal creixent de la classe capitalista. Per tant, la indicació de Kautsky destrueix, sens dubte, la particular idea de Tugan, que consisteix en construir una reproducció ampliada junt amb un descens absolut del consum; en canvi, no toca la qüestió fonamental de la relació entre producció i consum des del punt de vista del procés de reproducció. És veritat que en un altre passatge del mateix treball hi llegim: “Els capitalistes, i els obrers per ells explotats, formen un mercat que creix constantment amb l’augment de la riquesa dels primers i el nombre dels últims, però no tan ràpidament com l’acumulació del capital i la productivitat del treball; i no constitueix per si sol, mercat suficient per als mitjans de consum creats per la gran indústria capitalista. Aqueixa indústria s’ha de cercar en un mercat suplementari, fora del seu terreny, en les societats i nacions que no produeixen encara sota la forma capitalista. El troba, en efecte, i el va ampliant cada vegada més, però tampoc amb prou rapidesa. Perquè aquest mercat suplementari no posseeix, ni amb molt, l’elasticitat i capacitat d’extensió del procés de producció capitalista. Tan prompte com la producció capitalista s’ha convertit en gran indústria, com ocorria ja en Anglaterra en el primer quart del segle XIX, adquireix la possibilitat d’aquesta extensió a salts, que al cap de poc sobrepassa tota ampliació del mercat. Així, tot període de prosperitat que segueix a una ampliació considerable del mercat, es troba condemnat, per endavant, a viure poc i la crisi és el seu fi necessari. Tal és, en breus trets, la teoria de les crisis fundades per Marx i acceptada per la generalitat dels marxistes “ortodoxos”.” (lloc citat, pàgina 80). Però Kautsky no s’ocupa de posar en harmonia la concepció de la realització del producte total amb l’esquema marxista de la reproducció ampliada, potser perquè, com es dedueix de la cita, tracta exclusivament el problema des del punt de vista de les crisis; és a dir, del producte social considerat com una massa indiferenciada de mercaderies en la seua magnitud total; no des del punt de vista del seu engranatge en el procés de reproducció.
L. Budin tracta més de prop aquesta última qüestió. “El plusproducte produït als països capitalistes no ha dificultat (amb algunes excepcions que s’esmentaran més tard) la marxa de les rodes de la producció, perquè la producció es troba distribuïda més adequadament en les diverses esferes, o perquè la producció de teixits de cotó s’haja convertit en una producció de màquines, sinó, perquè, en virtut del fet que alguns països s’han desenrotllat en sentit capitalista abans que altres, i perquè hi ha encara països sense desenrotllament capitalista, els països capitalistes compten amb un món situat realment fora d’ells, a què poden llençar els productes que ells no consumeixen, sense que importe que aquests productes siguen teixits de cotó o articles metal·lúrgics.” Amb açò no es vol dir, diu, que no tinga importància el fet que en els principals països capitalistes els teixits hagen deixat el lloc directiu als productes metal·lúrgics. Al contrari, això té la major importància, però la seua significació és completament diferent de la que li atribueix Tugan Baranowski. Significa el principi del fi del capitalisme. “Mentre els països capitalistes exportaven mercaderies per al consum, hi havia esperança per al capitalisme en aquells països. No es parlava encara de quina seria la capacitat adquisitiva del món no capitalista per a les mercaderies produïdes pel capitalisme i del temps que duraria encara. El creixement de la fabricació de màquines, a costa dels béns de consum, mostra que territoris que abans estaven fora del capitalisme i servien, per tant, de sortida per al seu plusproducte, han entrat ara en l’engranatge del capitalisme; mostra que es desenrotlla el seu propi capitalisme; que produeixen per si mateixos els seus propis mitjans de consum. Com es troben, de moment, en l’estat inicial del seu desenrotllament capitalista, necessiten encara les màquines produïdes pel capitalisme. Però prompte no les necessitaran ja. Fabricaran els seus productes metal·lúrgics de la mateixa manera que ara fabriquen els seus teixits i altres articles de consum. Llavors, no sols deixaran de ser un mercat per al plusproducte dels països pròpiament capitalistes, sinó que engendraran al seu torn un plusproducte, que difícilment podran col·locar.” (Die Neue Zeit, XXV, any 1. “Fórmules matemàtiques contra Karl Marx”, pàgina 604.) Budin obre, en aquest article, grans horitzons en l’aspecte del desenrotllament del capitalisme internacional. Després arriba, lògicament, per aquest camí a la qüestió de l’imperialisme. Desgraciadament, al final, desvia el seu aguda anàlisi confonent la producció militarista i el sistema de l’exportació internacional de capital a països no capitalistes, davall el mateix concepte de “dilapidació”. D’altra banda, s’ha de tenir en compte que Budin, el mateix que Kautsky, considera com una il·lusió de Tugan-Baranowski la llei d’acord amb la qual la secció de mitjans de producció creix més ràpidament que la de mitjans de consum.
181 “Prescindint de les condicions naturals, tals com la fertilitat del sòl, etc., i de l’habilitat dels productors independents que treballen aïllats, la qual, tanmateix, s’acredita més qualitativament en la perfecció de l’obra que no pas quantitativament en la massa, el grau de productivitat social del treball s’expressa en el volum relatiu de la magnitud dels mitjans de producció que un obrer, durant un temps donat, i amb la mateixa tensió de la força de treball, transforma en producte. La massa dels mitjans de producció amb què treballa creix amb la productivitat del seu treball. Aquests mitjans de producció tenen una funció doble. L’augment dels uns és conseqüència de la productivitat creixent del treball, el dels altres n’és condició. Per exemple, amb la divisió manufacturera del treball i la utilització de maquinària es treballa més matèria primera en el mateix temps; per tant entra en el procés de treball una massa més gran de matèries primeres i de material auxiliar. Això és la conseqüència de la productivitat creixent del treball. D’altra banda, la massa de la maquinària, bèsties de treball, adobs minerals, canonades de drenatge, etc., utilitzats, és condició de la productivitat creixent del treball. Igualment ho és la massa dels mitjans de producció concentrats en edificis, forns gegantins, mitjans de transport, etc. Però tant si és condició como conseqüència, el volum creixent de la magnitud del mitjans de producció, en comparació amb la força de treball que se’ls ha incorporat, expressa la productivitat creixent del treball. El creixement d’aquesta darrera es presenta, doncs, en la disminució de la massa de treball relativament a la massa de mitjans de producció moguda per ella, és a dir, en la disminució de magnitud del factor subjectiu del procés de treball comparat amb els seus factor objectius.” (Marx, Karl, El capital, volum II, Edicions 62, Barcelona, 1984, pàgines 289 i 290) I, en altre passatge: “Ja hem vist més amunt que amb el desenvolupament de la productivitat del treball i també, doncs, amb el desenvolupament del mode de producció capitalista (que ha desplegat la força productiva social del treball més que tots els altres modes de producció precedents), la massa dels mitjans de producció (edificis, màquines, etc.) incorporats un cop per sempre al procés en la forma de mitjans de treball i actuant en aquest procés sempre i repetidament durant períodes més o menys llargs, creix constantment, i hem vist també que aquest creixement és tant un pressupòsit com un efecte del desenvolupament de la força productiva social del treball. El creixement, no solament absolut sinó també relatiu, de la riquesa en aquesta forma (vegeu llibre I, cap. XXIII, 2) caracteritza sobretot el mode de producció capitalista. Però les formes materials d’existència del capital constant, els mitjans de producció, no solament consten d’aquesta mena de mitjans de treball, sinó també de material de treball, en els graus més variats de l’elaboració, i de matèries auxiliars. Amb l’escala de la producció i l’increment de la força productiva del treball per mitjà de la cooperació, la divisió, la maquinària, etc., creix la massa de matèries primeres, de matèries auxiliars, etc., que entren al procés diari de reproducció.” (Marx, Karl, El capital, volum III, Edicions 62, Barcelona, 1986, pàgina 156.