CAPÍTOL XX
Nikolai-on
Amb molt distinta formació econòmica i major coneixement de la matèria procedeix el segon teòric de la crítica “populista”, Nikolai-on. Era aquest un dels coneixedors més profunds de la situació econòmica russa, i ja en 1880 havia cridat l’atenció pel seu treball sobre la capitalització de la renda agrícola (en la revista Eslovo). Tretze anys més tard, estimulat per la gran misèria russa de l’any 1891, publicà un llibre sota el títol Esbós de la nostra economia social des de la reforma, en què prossegueix aquella primera investigació i, sobre la base d’un quadre d’àmplies proporcions, fundat en un abundant material de fets i xifres referents a l’evolució del capitalisme a Rússia, tracta de demostrar que aquesta evolució va ser la causa de tots els mals del poble rus i també de la fam de l’època. Nikolai-on basa les seues idees sobre els destins del capitalisme a Rússia en una teoria determinada relativa a les condicions de desenvolupament de la producció capitalista en general, i aquesta teoria és, justament, la que té interès per a nosaltres.
Per a l’economia capitalista, el mercat és d’importància decisiva. Tota nació capitalista tracta, per això, d’assegurar-se el mercat més ampli possible per als seus productes. Per a aconseguir-ho recorre, com és natural, abans que res, al seu propi mercat interior. Però arribada en una certa altura de l’evolució, una nació capitalista no pot conformar-se amb el mercat interior, i això per les raons següents: tot el producte anual nou del treball social pot dividir-se en dues parts: una, que els obrers reben en els seus salaris, i una altra, que els capitalistes s’apropien. La primera part només és capaç de retirar de la circulació una quantitat de mitjans de subsistència, el valor de la qual correspon a la suma dels salaris pagats al país. Però l’economia capitalista té la tendència declarada a rebaixar, cada vegada més, aquesta part. Els mètodes de què, per a això, se serveix són: prolongació de la jornada de treball, augment de la intensitat del treball, augment de la seua productivitat per mitjà de perfeccionaments tècnics que fan possible substituir per dones i xiquets als homes i expulsar, en part, completament del treball els obrers adults. Encara que els salaris dels altres obrers ocupats augmenten, l’augment no serà mai igual a l’import dels estalvis que els capitalistes obtenen per aquella transformació. De tot això resulta que el poder de la classe obrera com a compradora en els mercats interiors és cada vegada menor. Paral·lelament, es realitza un altre procés: la producció capitalista es va apoderant, pas a pas, de les indústries que eren, per a la població agrícola, una ocupació suplementària, i d’aquesta manera priva els camperols d’una font d’adquisició rere una altra. D’aquesta manera, el poder de compra de la població camperola enfront dels productes de la indústria disminueix cada vegada més, contraient-se també al mateix temps, cada vegada més, el mercat interior. Però si ara examinem la participació de la classe capitalista, resultarà que aquesta tampoc pot consumir tot el nou producte. Per grans que puguen ser les necessitats de consum d’aquesta classe, no pot consumir personalment tot el plusproducte anual, primerament perquè una part d’ell s’ha de dedicar a l’augment de la producció, a les millores tècniques a què tot empresari es veu forçat per la concurrència; en segon lloc, perquè amb l’increment de la producció capitalista creixen també aquelles branques dedicades a elaborar mitjans de producció, com la mineria, la fabricació de màquines, etc., i el producte del qual exclou, per endavant, per la seua constitució d’ús, el consum personal i el fa funcionar com a capital, i en tercer lloc, perquè la major productivitat del treball i el major estalvi de capital que es poden assolir en la producció en sèrie de mercaderies barates, s’encamina, justament, cada vegada en major escala, cap a la fabricació d’aquells productes destinats a les masses, i no poden ser consumits per un grapat de capitalistes.
Ara bé, encara que la plusvàlua d’un capitalista pot ser realitzada en el plusproducte d’altres capitalistes i al revés, només es refereix a productes d’una branca determinada, de la producció de mitjans de subsistència. Però el motiu fonamental de la producció capitalista no és la satisfacció de les necessitats personals de consum. Açò es manifesta també en què la producció de mitjans de subsistència perd cada vegada més terreny enfront de la producció de mitjans de producció. “D’aquesta manera, veiem com el producte de cada fàbrica sobrepuja amb excés les necessitats dels obrers ocupats en ella i de les del mateix empresari respecte a aquest producte; així mateix, el producte total d’una nació capitalista sobrepuja amb escreix les necessitats de la totalitat de la població industrial ocupada, i la sobrepuja precisament perquè la nació és capitalista, perquè la distribució social de les seues forces no s’encamina a la satisfacció de les necessitats reals de la població, sinó simplement a la satisfacció de necessitats amb capacitat de pagament. Així, doncs, de la mateixa manera que un fabricant individual no podria existir ni un dia com a capitalista si el seu mercat estigués limitat a les necessitats dels seus obrers i a les seues personals, tampoc una nació desenvolupada amb economia capitalista pot conformar-se amb el seu propi mercat interior.”
Així, doncs, l’evolució capitalista té la tendència a posar-se obstacles a si mateixa, a partir d’una certa altura. Aquests obstacles procedeixen, en últim terme, que la productivitat progressiva del treball, per virtut de la separació que existeix entre els productors immediats i els mitjans de producció, no beneficia tota la societat, sinó únicament alguns empresaris, mentre la massa de forces de treball i jornades de treball “alliberades per aquest procés”, queden sobrants, i no sols resulten pèrdues per a la societat, sinó que, fins i tot, signifiquen un pes per a ella. Les necessitats reals de les masses populars només poden ser satisfetes millor implantant la forma de producció “populista” basada en la unió dels productors amb els mitjans de producció. Però el capitalisme té l’aspiració d’apoderar-se justament d’aquestes esferes de producció, destruint així el factor principal de la seua pròpia prosperitat. Així, per exemple, les fams periòdiques de l’Índia que es produïen cada deu o onze anys, eren una de les causes de la periodicitat de les crisis industrials en Anglaterra. En aquesta contradicció cau, més tard o més enjorn, tota nació que ha entrat en el camí de l’evolució capitalista, perquè ella va implícita en aquesta forma de producció. D’altra banda, com més tard entra una nació al camí del capitalisme, tant més intensa serà la contradicció, perquè una vegada aprovisionat el mercat interior, no pot trobar substitució a l’exterior, ja que d’aquest s’han apoderat ja països competidors més antics.
De tot açò se segueix que els límits del capitalisme estan donats per la pobresa creixent que determina la seua pròpia evolució; per l’augment d’obrers excedents que no posseeixen cap poder de compra. A la productivitat creixent del treball que satisfà amb extraordinària rapidesa tota necessitat amb capacitat de pagament de la societat, correspon un augment de masses populars cada vegada més incapaç de satisfer les seues necessitats més urgents; l’excés de mercaderies que no troben sortida en el mercat; l’espectacle de masses nombroses que no tenen allò que és necessari.
Aquestes són les opinions generals de Nikolai-on144. Es veu que Nicolai-on coneix Marx i ha aprofitat els dos primers toms d’El Capital. I, no obstant això, tota la seua argumentació és genuïnament sismondiana: el capitalisme condueix a la contracció del mercat interior per l’empobriment de les masses, totes les desgràcies de la moderna societat vénen de la destrucció de la forma de producció “populista”, és a dir, de la petita indústria, tals són els seus temes preferits. Fins i tot l’elogi de la petita indústria salvadora, es manifesta com el més important, més clar encara en la crítica de Nikolai-on que en la de Sismondi145. En últim terme, la venda total del producte capitalista a l’interior de la societat, és impossible; només es pot aconseguir gràcies als mercats exteriors. Ací Nikolai-on arriba, tanmateix haver partit de punts de vista teòrics completament distints, al mateix resultat que Woronzof; un escepticisme, basat en arguments econòmics, sobre la possibilitat del desenvolupament del capitalisme en Rússia. A Rússia, l’evolució capitalista, que té tallats per endavant els mercats exteriors, no ha tingut més que inconvenients, només ha produït l’empobriment de les masses populars, i per això, afavorir el capitalisme a Rússia, va ser un “error” fatal.
Arribat ací, Nikolai-on clama com un profeta de l’Antic Testament: “En compte de mantenir-nos fidels als segles d’antigues tradicions; en compte de desenvolupar el principi heretat de la unió sòlida entre els productors immediats i els mitjans de producció; en compte d’aprofitar els progressos de la ciència occidental europea per a aplicar-los a formes de producció que descansen en la possessió dels mitjans de producció pels camperols; en compte d’elevar la productivitat del seu treball per la concentració dels mitjans de producció en les seues mans; en compte d’aprofitar-nos, no de la forma europea occidental de la producció, però sí de la seua organització, de la seua forta cooperació, de la seua divisió del treball, de les seues màquines, etc.; en compte de desenrotllar el principi bàsic de la propietat territorial camperola i aplicar-lo al cultiu del sòl pels camperols; en compte d’obrir, per a aquest fi, a la classe camperola les portes que condueixen a la ciència i la seua aplicació; en compte de tot açò, hem seguit el camí oposat. No sols no hem impedit el desenvolupament de les formes capitalistes de producció, malgrat que es basen en l’expropiació del camperol, sinó que, al revés, hem afavorit amb totes les nostres forces el trastorn de tota la nostra vida econòmica, que ha conduït a la fam de l’any 1871.” Segons ell, el dany és ja gran, però encara no és tard per a rectificar-ho. Al contrari, davant la proletarització i enfonsament que amenaça, una reforma total de la política econòmica és per a Rússia tan urgentment necessària com ho van ser, en la seua època, les reformes d’Alexandre després de la guerra de Crimea. La reforma social que Nikolai- on recomana és totalment utòpica i palesa, molt més cruament que la de Sismondi, l’aspecte petit burgès i reaccionari de la concepció, encara més en la mesura que el “populista” rus escriu setanta anys més tard. Segons la seua opinió, l’única taula de salvació de Rússia davant la inundació capitalista, és l’antiga obschtstxina, la comunitat rural sobre la base de la possessió en comú de la terra. A aquesta se li haurien d’aplicar (per mesures que Nikolai-on ha mantingut en secret) els resultats de la moderna gran indústria i de la moderna tècnica científica, perquè pogués servir de base a una forma de producció “socialitzada” més elevada. A Rússia no li queda més opció que aquesta alternativa: o renunciar a l’evolució capitalista o perir.146
Nikolai-on arriba, doncs, després d’una crítica acerba del capitalisme al mateix remei universal del “populisme” que ja pels anys 50 (llavors, certament, amb major raó) és exalçat com un troballa “específica russa” de l’evolució social superior, el caràcter reaccionari del qual és denunciat per Engels en 1875 en un article del Volksstaats titulat “Literatura de fugitius”, com una supervivència inútil d’institucions antiquíssimes. “El desenvolupament de la burgesia en Rússia [escriu Engels llavors] arruïnaria gradualment la propietat comunal sense necessitat que el govern rus intervinga amb “baionetes i knuts”. [com es figuraven els populistes revolucionaris. R. L.] Davall la pressió de diversos impostos, la propietat comuna de la terra deixa de ser un benefici i es converteix en una cadena. Els camperols hi fugen ben sovint, amb les seues famílies o sense elles, per a subsistir com a obrers i abandonen la seua terra. Es veu que la propietat comunal a Rússia ha deixat arrere, fa molt de temps, el seu floriment i, segons totes les aparences, camina ràpidament a la seua dissolució.” Amb aquestes paraules Engels havia posat el dit a la nafra en la qüestió de l’obschtstxina, divuit anys abans de l’escrit principal de Nikolai-on. El que Nikolai-on tingués valor per a evocar el mateix espectre, era un anacronisme històric, major, quant que un decenni més tard l’estat soterrà oficialment l’obschtstxina. El govern absolutista, que durant mig segle havia tractat de sostenir oficialment, amb tota la seua força, per a fins fiscals, l’aparell de la comunitat rural camperola, es va veure forçat a abandonar aquest treball de Sísif. Prompte es va veure clarament en la qüestió agrària el factor més potent de la revolució russa. Fins a tal punt s’havia dissipat, per la marxa real econòmica de les coses, l’antiga il·lusió dels “populistes” i, en canvi, amb quina potència manifestava la seua vitalitat i la seua labor fructífera el desenvolupament capitalista de Rússia, a què consideraven com incapaç de vida i al que maleïen. Aquest curs de les coses havia de mostrar, de nou i per última vegada, en un mitjà històric completament distint, que una crítica social del capitalisme, que teòricament parteix del dubte sobre la seua capacitat de desenvolupament, acaba amb lògica fatal en una utopia reaccionària, tant en 1819 a França, com en 1842 en Alemanya i en 1893 a Rússia.147
144 Esbós de la nostra economia social, particularment les pàgines 202-205, 338-341.
145 La visible semblança entre la posició del “populista” rus i la concepció de Sismondi l’ha palesada en detall Wladimir Ilitx, 1897, en un article titolat Contribució a la caracterització del romanticisme econòmic. [Editat per aquesta editorial en Obres Escollides de Lenin, N d Edicions Internacionals Sedov]
146 Esbós de la nostra economia social, pàgines 322 i següents. No així enjudiciava Engels la situació de Rússia. Nombroses vegades va tractar de fer veure a Nikolai-on que per a Rússia l’evolució industrial era inevitable, i que els mals de Rússia no eren més que les contradiccions típiques del capitalisme. Així, el 22 de setembre de 1892 escriu: “Així, doncs, sostinc que la producció industrial, actualment, significa, en absolut, gran indústria amb aplicació de vapor, electricitat, fusos i telers mecànics i, finalment, fabricació amb maquinària de les màquines mateixes. Des del moment que Rússia va introduir els ferrocarrils, la introducció dels mitjans de producció més moderns era una cosa resolta per endavant. Heu de trobar-vos en condicions de reparar i millorar les vostres pròpies locomotores, vagons, ferrocarrils, etc.; però per a fer açò barat, heu d’estar en condicions de construir també a casa totes aquelles coses que necessiteu reparar. Des del moment que la tècnica de guerra s’ha convertit en una de les branques de la gran indústria (cuirassats, artilleria moderna, metralladores i fusells de repetició, bales blindades, pólvora sense fum, etc.), la gran indústria, sense la que no poden produir-se totes aqueixes coses, és per als altres una necessitat política. Totes aquestes coses no poden produir-se sense una indústria metal·lúrgica ben desenvolupada, i aquesta no pot arribar a estar-ho sense un desenvolupament corresponent de les altres branques industrials, particularment de la indústria tèxtil.”
I en la mateixa carta deia, més endavant: “Mentre la indústria russa només estiga dedicada al seu propi mercat interior, els seus productes només podran cobrir aqueixa demanda. Així, creixerà molt lentament i em sembla fins i tot que, donades les condicions actuals de la vida russa, més bé haurà de disminuir. Perquè una de les conseqüències inevitables del desenvolupament de la gran indústria és precisament destruir el seu propi mercat interior per mitjà del mateix procés amb què l’ha creat. El crea, destrossant la base de la indústria domèstica camperola. Però els camperols no poden viure sense la indústria domèstica. I es veuen arruïnats com a camperols; el seu poder de compra es limita al mínim i fins que arrelen com a proletaris en noves condicions de vida, només constitueixen un mercat extremadament reduït per a les fàbriques i tallers de nova creació.”
“La producció capitalista és una fase econòmica de transició plena de contradiccions internes que només es desenrotllen i es fan perceptibles en el transcurs de la seua pròpia evolució. Aquesta tendència a crear el mercat i anul·lar-lo alhora, és justament una de tals contradiccions. Una altra contradicció és la “situació sense sortida” a què condueix, i que en un país sense mercat exterior com Rússia, sobrevé abans que en països que es troben més o menys capacitats per a competir al mercat mundial. No obstant això, en aquests últims països aquesta situació, en aparença sense sortida es remeia amb les mesures heroiques de la política comercial; açò és, a l’obertura violenta de nous mercats. L’últim mercat nou que s’ha obert d’aquesta manera al comerç anglès i que s’ha manifestat apte per a animar temporalment aqueix comerç és Xina. Per això el capital anglès insisteix tant en la construcció de ferrocarrils en Xina. Però els ferrocarrils xinesos signifiquen la destrucció de tota la base de la petita indústria rural xinesa i de la indústria moderna; ací aquest mal ni tan sols és compensat en certa manera pel desenvolupament d’una gran indústria pròpia, i centenars de milions s’enfonsaran en la misèria. La conseqüència serà una emigració en massa com el món no ha vist encara i que inundarà, amb els odiats xinesos, Amèrica, Àfrica, Àsia i Europa. Aquest nou competidor del treball farà competència al treball americà, australià i europeu sobre la base del concepte xinès d’un nivell de vida satisfactori, i, com és sabut, el nivell de vida xinès és el més baix de quants existeixen en el món. Ara bé, si el sistema de producció europeu no ha estat revolucionat fins llavors, en aqueix moment serà necessari iniciar la transformació.” (Cartes de Karl Marx i Frederic Engels a Nikolai-on.) Malgrat que Engels seguia, com es veu, atentament la marxa de les coses en Rússia i hi manifestava el major interès, rebutjava tota intervenció en la polèmica russa. Sobre això diu en la seua carta del 24 de novembre de 1894, açò és, poc abans de la seua mort:
“Els meus amics russos m’insten gairebé diàriament i setmanalment amb precs perquè intervinga contra les revistes i llibres russos en què les paraules del nostre autor [així s’anomenava Marx en la correspondència. R. L.] no sols s’interpreten falsament, sinó que es reprodueixen amb inexactitud; al mateix temps, aquests amics asseguren que la meua intervenció bastaria per a posar en ordre les coses. Però jo refuse constantment i immutablement tals proposicions, perquè no puc mesclar-me (sense abandonar el meu treball propi i seriós) en una polèmica que es produeix en un país llunyà, en un idioma, que, en tot cas, no puc llegir com les llengües europees occidentals, i en una literatura de què, en el millor cas, només conec fragments aïllats. Sense trobar-me en situació de seguir la polèmica, sistemàticament i exactament, en les seues diverses fases. En totes parts hi ha gents, que quan han pres una posició determinada, no tenen inconvenient en recórrer a la caricatura de pensaments aliens i a tot gènere de manipulacions deshonroses per a defensar-la; i si açò ha ocorregut amb relació al nostre autor, tem que tampoc se’m tracte millor a mi i se m’obligue d’aquesta manera a intervenir en la polèmica, primer per a defensar altres i després a mi mateix.”
147 D’altra banda, els defensors supervivents del pessimisme populista, particularment Woronzof. Es van mantenir fidels a la seua concepció, no obstant tot el que, mentre, havia passat en Rússia. Aquest fet diu més a favor de la seua tossudesa que de la seua intel·ligència. L’any 1902 escriu el Sr. V. W., en referir-se a la crisi dels anys 1900-1902: “La doctrina dogmàtica del neomarxisme aviat perdé la seua influència sobre els esperits i la falta d’arrelament dels últims èxits de l’individualisme es va posar en clar, fins i tot per als seus apologistes oficials... En el primer decenni del segle XX tornem, doncs, a la mateixa concepció del desenvolupament econòmic de Rússia que la generaci6n de l’any 70 del segle passat va llegar als seus successors.” (Vegeu la revista L’economia actual de Rússia, 1890 a 1910, Petersburg 1911, pàgina 2) Per consegüent, en compte de culpar a la falta d’“arrelament” de les seues pròpies teories, els últims mohicans del populisme continuen culpant encara avui a “la falta d’arrelament...” de la realitat econòmica; heus aquí una refutació viva de la frase de Berère: il n’y a que els morts qui ne revienent pas.