CAPÍTOL II
Anàlisi del procés de reproducció, segons Quesnay i Adam Smith
Fins ara hem considerat la reproducció des del punt de vista del capitalista individual típic, representant i agent de la reproducció que es realitzada per una sèrie d’empreses privades. Aquest mode d’enfocar el problema ens ha fet veure ja prou dificultats. No obstant això, aquestes són poques comparades amb les que apareixen immediatament quan passem de la consideració del capitalista individual a la de la totalitat dels capitalistes.
Una ullada superficial mostra que la reproducció capitalista com a tot social, no pot ser concebuda mecànicament i simplement com la suma de les diverses reproduccions capitalistes privades. Hem vist, per exemple, que un dels supòsits fonamentals de la reproducció ampliada del capitalista individual és una ampliació corresponent de la seua possibilitat de venda en el mercat. Ara bé, el capitalista individual pot assolir aquesta ampliació no per extensió absoluta dels límits del mercat en general sinó a través de la competència, a costa d’altres capitalistes individuals; de manera que un aprofita allò que significa pèrdua per a un altre o diversos altres capitalistes exclosos del mercat. Com resultat d’aquest procés, allò que per a un capitalista és reproducció ampliada, constitueix per a un altre un descens en la reproducció. Un capitalista podrà realitzar reproducció ampliada, altres ni tan sols la simple, i la societat capitalista en conjunt només podrà registrar un desplaçament local, però no una modificació quantitativa de la reproducció. Anàlogament, la reproducció ampliada d’un capitalista pot efectuar-se per mitjans de producció i obrers que han quedat lliures per les fallides, és a dir, pel cessament total o parcial de la reproducció d’altres capitalistes.
Aquests esdeveniments diaris proven que la reproducció del capital social és quelcom en conjunt diferent de la reproducció augmentada il·limitadament del capitalista individual, que els processos de reproducció dels capitals individuals s’entrecreuen incessantment i que a cada moment es poden anul·lar entre si en major o menor grau. Per tant, abans d’investigar el mecanisme i les lleis de la producció capitalista cal plantejar la qüestió següent: ¿què hem de comprendre per reproducció del capital total? Això en primer terme; i després, si és possible representar-nos un quadre de la producció total, extraient-lo de la confusió dels moviments incomptables dels capitals individuals, tenint en compte que es modifiquen a cada moment d’acord amb les lleis incontrolables i nombrosíssimes, que unes vegades s’executen de forma paral·lela mentre que d’altres s’encreuen i anihilen. És que hi ha, en general, un capital total de la societat? I, si existeix, què representa aquest concepte en realitat? Aquest és el primer problema que s’ha de plantejar l’investigador científic en estudiar les lleis de la reproducció. El pare de l’escola fisiocràtica, Quesnay, que amb la impavidesa i simplicitat clàssiques va abordar, en els començaments de l’economia política i de l’ordre econòmic burgès, el problema, va acceptar com sobreentesa l’existència del capital total com una dimensió real, actuant. El seu famós Tableau économique, no desxifrat per ningú fins a Marx, posa de manifest en pocs números el moviment de reproducció del capital total, a propòsit del qual Quesnay manifesta, al mateix temps, que ha de ser concebut sota la forma del canvi de mercaderies, és a dir, com a procés de circulació. El Tableau mostra de quina manera el producte anual de la producció nacional, que s’expressa com una determinada magnitud de valor, es distribueix, per virtut del canvi, de tal manera que la producció pot començar de nou. Els incomptables actes de canvi individuals es reuneixen, i així es resumeixen, en la circulació entre grans classes socials funcionalment determinades2.
Segons Quesnay, la societat es compon de tres classes: la productiva, formada pels camperols; l’estèril, que comprèn tots aquells que treballen fora de l’agricultura (en la indústria, comerç, professions liberals) i la classe dels propietaris territorials, junt amb el sobirà i els perceptors de delmes. El producte nacional total apareix en mans de la classe productiva en forma d’una massa de mitjans de subsistència i matèries primeres per valor de 5.000 milions de lliures. D’elles, 2.000 milions constitueixen el capital d’explotació anual de l’agricultura, 1.000 milions el desgast anual del capital fix i 2.000 milions constitueixen la renda líquida que anirà a parar a mans dels propietaris territorials. A banda d’aquest producte total, els camperols (que ací es representen com a arrendataris d’una manera purament capitalista) tenen en les seus mans 2.000 milions de lliures en diners. La circulació es realitza de manera que la classe d’arrendataris paga com a renda als propietaris 2.000 milions en diners (el resultat del període de circulació anterior). El propietari territorial empra 1.000 milions en adquirir dels arrendataris mitjans de subsistència i amb els altres 1.000 milions compra a la classe estèril productes industrials. Al seu torn, els arrendataris, amb els 1.000 milions que els han correspost, compren productes industrials, i llavors la classe estèril, dels 2.000 milions que es troben en les seus mans, empra 1.000 milions en matèries primeres, etc., per a reemplaçar el capital d’explotació anual i amb els altres 1.000 milions compra mitjans de subsistència. D’aquesta manera, al final els diners ha tornat al seu punt de partida, a la classe d’arrendataris, i el producte s’ha dividit entre totes les classes, de tal manera que es troba assegurat el consum de tots i alhora les classes productiva i estèril renoven els seus mitjans de producció i la dels propietaris percep la seua renda. Es donen tots els supòsits de la reproducció, s’han complit totes les condicions de la circulació, i la reproducció pot seguir el seu curs regular3. Com de deficient i primitiva és aquesta exposició, tanmateix tota la genialitat del pensament, ho veurem en el curs de la investigació. Cal destacar ací que Quesnay, al llindar de l’economia política científica, no albergà dubtes respecte a la possibilitat d’exposar la rotació del capital total social i la seua reproducció. Però ja amb Adam Smith, a mesura que es fa una anàlisi més profunda de les condicions del capital, comença la confusió en els clars i grans trets de la representació fisiocràtica. Smith enfonsà tot el fonament de l’exposició científica del procés total capitalista, quan elaborà aquella falsa anàlisi del preu que durant tan de temps ha dominat en l’economia burgesa; segons ell, el valor de les mercaderies expressa la quantitat de treball en elles empleat; però, al mateix temps, el preu només està format per tres components, a saber: salari, benefici del capital i renda de la terra. Com açò evidentment s’ha de referir també a la totalitat de les mercaderies, al producte nacional, ens trobem amb el desconcertant descobriment que el valor de les mercaderies elaborades per la producció capitalista en la seua totalitat, representa, és cert, tots els salaris pagats i els beneficis del capital junt amb la renda; és a dir, la plusvàlua total, i pot per tant reemplaçar-la; notem alhora, però, que al capital constant empleat en l’elaboració de les mercaderies no hi correspon cap part de valor de la massa de les mateixes (v + p, tal és, segons Smith, la fórmula de valor del producte capitalista total.) “Aquestes tres parts [diu Smith explicant el seu pensament amb l’exemple del blat] (salari del treball, benefici de l’empresari i renda de la terra) semblen esgotar immediatament o en primer terme la totalitat del preu dels cereals. Cabria, potser, considerar necessària encara una quarta part per a compensar el desgast del bestiar de labor i de les ferramentes. Però hom ha de tenir en compte que el preu de tots els mitjans de producció està constituït al seu torn de la mateixa manera; així, el preu d’un cavall destinat al treball està format: primer, per la renda del sòl en què és alimentat; segon, pel treball emprat en el seu cria, i tercer, pel benefici capitalista de l’arrendatari que ha avançat tant la renda del sòl com els salaris. Per tant, si bé el preu del cereal conté el valor del cavall així com el seu aliment, mediatament o immediatament es resol en els tres elements esmentats: renda de la terra, treball i benefici del capital4. Smith, en enviar-nos d’Herodes a Pilat, com diu Marx, resol sempre el capital constant en v + p. Cert que Smith ha tingut ocasionalment dubtes i recaigudes en l’opinió oposada. En el segon llibre, diu: “S’ha exposat en el primer llibre que el preu de la major part de les mercaderies es divideix en tres parts, una de les quals paga el salari, una altra el benefici del capital i una tercera la renda de la terra; així cobreix les despeses de producció de la mercaderia i el seu transport al mercat. Si aquest és el cas per a cadascuna de les mercaderies considerades particularment, igualment s’ha de poder dir de les mercaderies que representen en conjunt el rendiment anual de la terra i el treball de cada país. El preu o valor de canvi total d’aquest rendiment anual s’ha de resoldre en les mateixes tres parts i distribuir-se entre els distints habitants del país com a salari del seu treball, benefici del seu capital o renda de la seua terra.” En aquest punt vacil·la Smith i segueix immediatament.
“La renda bruta d’una finca privada es compon d’allò que paga l’arrendatari, i la neta d’allò que resta al propietari deduïdes les despeses d’administració, reparacions i altres; o bé, d’allò que pot destinar sense dany de la seua finca a la part del seu cabal reservat al consum immediat, a la taula, casa, mobiliari i diversions. La seua vertadera riquesa no està en relació amb la seua renda bruta, sinó amb la seua renda neta.”
Però Smith només introdueix ací una part del valor del producte total corresponent al capital constant, per a tornar a excloure-la després per la resolució en salaris, beneficis i rendes. Finalment, s’até a la seua explicació:
“... de la mateixa manera que les màquines, instruments, etc., que constitueixen el capital fix de l’individu o de la comunitat, no representen una part de la renda bruta i de la neta, així els diners, per mitjà dels quals la renda total de la societat es distribueix regularment entre tots els membres d’aquesta, no representen en si mateix un element d’aquella renda.”
Per consegüent, el capital constant (que Smith anomena fix) es col·loca en el mateix pla que els diners i no entra en el producte total de la societat (la seua “renda bruta”), no existeix com una part del valor del producte total.
Amb tan fràgils fonaments la seua teoria cau per terra al més lleuger embat de la crítica. És evident que de la circulació, del canvi mutu del producte total així compost, només pot hom assolir la realització dels salaris (v) i de la plusvàlua (p), però no pot hom reemplaçar el capital constant, i la reiteració del procés reproductiu es fa així impossible. Cert que Smith sabia perfectament, i no se li ocorria negar-ho, que tot capitalista individual necessita per a l’explotació a més d’un fons de salaris, açò és, capital variable, un capital constant. Però a l’anàlisi del preu esmentat per a la producció capitalista, desapareixia enigmàticament, sense deixar empremtes, el capital constant, amb què el problema de la reproducció del capital total estava mal enfocat des del principi. És obvi que si l’aspecte més elemental del problema, l’explicació del capital total social, havia naufragat, s’havia d’estavellar l’anàlisi sencera. La teoria errònia d’Adam Smith posteriorment fou arreplegada per Ricardo, Say, Sismondi i d’altres, i tots van ensopegar en considerar el problema de la reproducció amb aquesta dificultat elemental: l’explicació del capital total.
Una altra dificultat se sumava a l’anterior des del començament de l’anàlisi científic. Què és el capital total de la societat?
Tractant-se de l’individu la cosa és clara: les seues despeses d’explotació i el seu capital. El valor del seu producte (dins del marc capitalista, açò és, del règim de treball assalariat), a més de les seues despeses totals, li reporta un excedent, la plusvàlua, que no reemplaça el seu capital, sinó que constitueix la seua renda líquida i que pot consumir sencera sense dany del seu capital, açò és, del seu fons de consum. Cert que el capitalista pot “estalviar” una part d’aquesta renda, no gastar-la, sinó convertir-la en capital. Però açò és una altra cosa, és un nou procés, la formació d’un nou capital, que al seu torn és reemplaçat junt amb l’excedent en la reproducció següent. Però en tot cas, i sempre, el capital de l’individu és allò que es necessita anticipar per a produir, i renda allò que consumeix el capitalista. Si preguntem a un empresari què són els salaris que paga als seus obrers, la resposta serà: són, evidentment, una part del capital d’explotació. Però si preguntem què són aquests salaris per als obrers que els perceben, la resposta no pot ser: són capital; per als obrers els salaris percebuts no són capital, sinó renda, fons de consum. Prenguem un altre exemple: un fabricant capitalista elabora a la seua fàbrica màquines; el seu producte és anualment un cert nombre de màquines. Però en aquest producte anual, en el seu valor, es tanca tant el capital avançat pel fabricant com la renda líquida obtinguda. Per tant, una part de les màquines per ell fabricades representa la seua renda i està destinada a constituir aquesta renda en el procés de circulació, en el canvi. Però qui compra les seues màquines al nostre fabricant no les compra evidentment com a renda, per a consumir-les, sinó per a utilitzar-les com mitjans de producció; per a ell aquestes màquines són capital. No són mitjans de consum privat, sinó mitjans necessaris per a la seua producció.
Amb aquests exemples arribem al resultat que allò que per a u és capital per a l’altre és renda i al revés. En aquestes condicions, ¿com pot hom concebre quelcom que siga el capital total de la societat? Quasi tota l’economia científica fins a Marx deduïa que no existia cap capital social5. En Smith observem encara en aqueix punt titubejos i contradiccions i igualment en Ricardo. Quant a Say diu categòricament:
“D’aquesta manera es distribueix el valor total dels productes en la societat. Dic el valor total: perquè si el meu benefici només representa una part del valor del producte en l’elaboració de la qual he pres part, la resta constitueix el benefici dels que han contribuït a produir-lo. Un fabricant de teixits compra llana a un arrendatari; paga salaris a diverses classes d’obrers i ven el drap així produït en un preu que li reintegra les seues despeses i li deixa un benefici. Considera com a benefici, com a fons de la seua renda tan sols allò que li queda com a renda líquida, després de deduïdes les seues despeses. Però aquestes despeses no eren més que avanços que fa als altres productors de les diverses parts de la renda i dels que es compensa amb el valor brut del drap. Allò que ha pagat a l’arrendatari per la llana era renda del camperol, dels seus mossos, del propietari de la finca. L’arrendatari només considera com a producte net seu allò que li queda una vegada que ha pagat als seus obrers i al seu propietari; però allò que els ha satisfet constituïa una part de la renda d’aquests últims: era el salari dels obrers, el preu de l’arrendament del propietari, era, doncs, per als uns la renda del treball, per a l’altre la renda de la seua terra. I allò que reemplaça tot açò és el valor del drap. No cal representar-se una part del valor d’aquest drap que no haja servit per a satisfer una renda. El seu valor sencer s’hi ha esgotat.”
“Es veu, per això, que l’expressió producte líquid només pot aplicar-se a empresaris individuals, però que la renda de tots els individus reunida, o de la societat, és igual al producte brut nacional de la terra, dels capitals i de la indústria [Say anomena així al treball]. Açò anihila (ruine) el sistema dels economistes del segle XVIII (fisiòcrates) que només consideraven com a renda de la societat el producte líquid del sòl i en deduïen que la societat només podia consumir un valor corresponent a aquest producte líquid, com si la societat no pogués consumir tot el valor per ella creat.”6
Say fonamenta aquesta teoria d’una manera peculiar. Mentre Smith tractava de subministrar la prova en referir cada capital privat als seus llocs de producció per a resoldre’l en mer producte del treball, però el concebia, amb rigor capitalista, com una suma de treball pagat i no pagat, com v + p, i arribava així a resoldre, finalment, el producte total de la societat en v + p, Say transforma amb lleugeresa aquests errors clàssics en vulgars equivocacions. La demostració de Say es basa en què l’empresari en tots els estadis productius paga els mitjans de producció (que constitueixen un capital per a ell) a altra gent, als representants d’estadis anteriors de la producció, i que aquesta gent es guarda una part del que se li ha pagat com a renda seua pròpiament dita, i empren una altra part com a reembossament de les despeses per ells avançades, per a pagar les seues rendes a altres persones. La cadena indefinida de processos de treball de Smith, es transforma en Say en una cadena indefinida també de mutus avanços sobre rendes i devolució d’aquests avanços treta de la renda dels productes; ací l’obrer apareix enterament equiparat a l’empresari; en el salari rep com a “avanç” la seua renda i la paga al seu torn amb treball realitzat. Així, el valor definitiu del producte total social és una suma de rendes “avançades”, i el procés del canvi el lliurament i devolució d’aquests avanços. La superficialitat de Say es fa palesa en què per a il·lustrar l’engranatge social de la reproducció capitalista, utilitza l’exemple de la fabricació de rellotges, una branca que era aleshores (i ho és avui encara en part) pura manufactura, en què els “obrers” figuren al seu torn com a petits empresaris i el procés de producció de la plusvàlua està dissimulat per una sèrie d’actes corresponents a la producció simple de mercaderies.
D’aquesta manera Say fa més greu la confusió i els errors d’Adam Smith: tota la massa de productes elaborada anualment per la societat es resol en pura renda; per tant, es consumeix anualment en la seua totalitat. La reiteració de la producció sense capital, sense mitjans de producció apareix com un enigma, la reproducció capitalista com un problema insoluble.
Si hom estudia la trajectòria que ha seguit el problema de la reproducció des dels fisiòcrates fins a Adam Smith, no pot hom desconèixer l’existència d’un progrés parcial neutralitzat per un retrocés també parcial. Allò de característic en el sistema econòmic dels fisiòcrates era el seu supòsit que només l’agricultura engendrava excedent, és a dir, plusvàlua, sent per tant el treball agrícola l’únic productiu (en sentit capitalista). Corresponent a això veiem en el Tableau économique que la classe “estèril” dels obrers manufacturers només crea els 2.000 milions de valor que consumeix en matèries primeres i mitjans de subsistència. En conseqüència, en el canvi, les mercaderies manufacturades es reparteixen íntegrament entre les classes dels arrendataris i dels propietaris, mentre la classe manufacturera mateixa no consumeix els seus propis productes. Així, doncs, la classe manufacturera només reprodueix pròpiament en el valor de les seues mercaderies el capital circulant consumit, sense crear una renda. L’única renda de la societat que excedeix totes les despeses de capital i passa a la circulació, és engendrada en l’agricultura i consumida per la classe dels propietaris en forma de renda de la terra, mentre els arrendataris només reben el seu capital anticipat: 1.000 milions d’interessos de capital fix i 2.000 milions de capital d’explotació circulant. En segon lloc, crida l’atenció que Quesnay només accepta l’existència del capital fix en l’agricultura, i l’anomena avances primitives a diferència dels avances annuelles. Segons ell, segons sembla, la manufactura treballa sense cap capital fix, només empra capital circulant en la seua rotació anual i, per tant, la seua massa de mercaderies cada any no deixa una part de valor per a compensació del desgast de capital fix (edificis, instrumental)7.
Enfront d’aquestes evidents deficiències, l’escola clàssica anglesa significa abans que res el progrés decisiu, perquè considera com productiu tota mena de treball, açò és, descobreix la creació de plusvàlua tant en la manufactura com en l’agricultura. Hem dit l’escola clàssica anglesa, perquè Smith en aquest punt, al costat de declaracions clares i decidides en el sentit indicat, cau altres vegades, tranquil·lament, en el mode de veure fisiocràtic; només amb Ricardo la teoria del valor pel treball rep la més alta i conseqüent elaboració que podia assolir dins dels límits de la concepció burgesa. Des d’aleshores hem d’admetre en la manufactura la producció anual d’un increment del capital anticipat, d’una renda líquida, açò és, d’una plusvàlua, al igual que en l’agricultura8. D’altra banda, Smith, portant a les seues lògiques conclusions el descobriment que tota mena de treball, tant en la manufactura com en l’agricultura, és productiu i crea plusvàlua, descobreix que també el treball agrícola, a més de la renda per a la classe dels propietaris de la terra, ha de crear un excedent per a la classe d’arrendataris per damunt de les seues despeses totals de capital. Així sorgí també, junt amb el reembossament del capital anticipat, una renda anual per a la classe dels arrendataris9. Finalment, Smith, treballant sistemàticament amb els conceptes emprats per Quesnay d’avances primitives i avances annuelles, sota els noms de capital fix i circulant, ha posat en clar, entre altres coses, que la producció manufacturera, necessita un capital fix a més del circulant, exactament igual que l’agricultura, i, per tant, necessita també una part corresponent de valor per a reemplaçar el desgast d’aquell capital. Així, doncs, Smith es trobava en el millor camí per a posar en ordre els conceptes de capital i renda de la societat i expressar-los amb exactitud. La major claredat a què ha arribat en aquest aspecte s’evidencia en la fórmula següent:
“Tot i que el producte anual total de la terra i del treball d’un país està destinat indubtablement en últim terme, al consum dels seus habitants i a subministrar als mateixos una renda; en sortir del sòl o de les mans dels treballadors productius es divideix naturalment en dues parts. Una d’elles, sovint la major, està destinada abans que res a reemplaçar un capital o a renovar els mitjans de manteniment, matèries primeres i mercaderies elaborades, i una altra part a crear una renda, bé per al propietari d’aquest capital com a guany seu o per a un altre com la seua renda de la terra.”10
“La renda bruta de tots els habitants d’un gran país abraça el producte total anual del seu sòl i el seu treball, i la seua renda neta és allò que queda després de deduïts: primer, els costos de manteniment del seu capital fix i després del seu capital circulant, o allò que poden destinar sense dany del seu capital al consum immediat, al seu sosteniment, comoditats i gaudis. La seua riquesa efectiva no està, doncs, en relació amb la seua renda bruta, sinó amb la seua renda neta.”11
Ací els conceptes de capital i renda totals apareixen formulats d’una manera més general i rigorosa que en el Tableau économique. Alliberada la renda del seu enllaç unilateral amb l’agricultura, el capital, en les seues dues formes de fix i circulant, esdevé base de la producció social total. En compte de la divisió, que indueix a error, de dos sectors productius, agricultura i manufactura, han passat al primer terme altres categories de significació funcional: la diferència entre capital i renda, la diferència entre capital fix i circulant. Partint d’ací, Smith passa a l’anàlisi de la relació mútua i transformacions d’aquestes categories en la seua dinàmica social: en la producció i circulació, açò és, en el procés de reproducció de la societat. Sorgeix ací una distinció radical entre el capital fix i el circulant des del punt de vista social: “Totes les despeses de manteniment del capital fix han de ser evidentment eliminades de la renda neta de la societat. Ni les matèries primeres necessàries per al manteniment de les seues màquines, instruments, edificis, etc., ni el producte del treball emprat en la seua creació mai poden constituir una part de la mateixa. El preu d’aquest treball constituirà, és cert, una part de la renda neta total, perquè els treballadors ocupats podran aplicar els seus salaris a la part del seu cabal reservada al consum immediat; però en altres classes de treball tant el seu preu com el seu producte correspondran a aquesta part de cabal: el seu preu al dels obrers, i el seu producte, a altres persones els mitjans de subsistència de les quals, comoditats i distraccions, són augmentats pel treball d’aquells obrers.”12
Ací es troba Smith amb la important distinció entre obrers que elaboren mitjans de producció i els que elaboren mitjans de consum. Respecte als primers fa notar que la part de valor que creen en compensació dels seus salaris ve al món en forma de mitjans de producció (com a matèries primeres, màquines, etc.), és a dir, que la part del producte destinada a renda dels treballadors existeix en una forma natural que no pot servir per al consum. En allò tocant l’última categoria de treballadors, fa notar Smith que en aquest cas, al revés, el producte sencer, és a dir, tant la part de valor en ell continguda que reemplaça als salaris (la renda) dels treballadors, com la part restant (Smith no ho diu així, però la seua conclusió havia de ser: així com la part que representa el capital fix consumit) apareixen sota la forma d’articles de consum. Veurem més endavant com de prop ha estat ací Smith del punt cardinal de l’anàlisi, partint del qual Marx ha escomès el problema. Però la conclusió general a què es refereix Smith sense indagar més la qüestió fonamental és aquesta: en tot cas allò que està destinat a la conservació i renovació del capital fix de la societat, no pot ser comptat com a renda neta de la societat.
Una altra cosa succeeix amb el capital circulant:
“Encara que les despeses totals de manteniment del capital fix queden així excloses necessàriament de la renda neta de la societat, açò no ocorre amb el capital circulant. Dels quatre elements d’aquest (diners, subsistències, matèries primeres i articles elaborats), els tres últims se li sostrauen, com queda exposat, regularment i s’apliquen, bé al capital fix bé al patrimoni de la societat reservat per al consum immediat. Tota part d’aquestes mercaderies de consum que no s’aplica a la conservació del capital fix, aflueix al patrimoni reservat al consum i forma una part de la renda neta de la societat. Per consegüent, el manteniment d’aquests tres elements del capital circulant, només resta a la renda neta de la societat una part del seu producte anual, igual al que és necessari per al manteniment fix.”13
Hom veu que Smith ho ha barrejat tot en la categoria del capital circulant, tot menys el capital fix ja emprat, i tant les substàncies alimentàries i les matèries primeres, com el valor de mercaderies no realitzades encara (és a dir, incloent-hi una vegada més les mateixes substàncies alimentàries i matèries primeres, i sense tenir en compte que algunes d’aqueixes mercaderies, d’acord amb la seua forma natural, serveixen per a reemplaçar el capital fix), fent confusa i dubitativa la seua anàlisi del capital circulant. Però al costat, i malgrat, d’aquesta confusió, fa una altra distinció important:
“A aquest respecte el capital circulant de la societat es comporta de distinta manera que el d’un particular. L’últim no forma de cap manera part de la seua renda neta, que ha de sortir exclusivament del guany. Però encara que el capital circulant de cadascuna forma una part del de la seua comunitat, no està exclòs per això tan plenament de la renda neta d’aquesta comunitat.”
Smith explica allò que s’ha dit per l’exemple següent:
“Tanmateix que totes les mercaderies que un comerciant té en la seua botiga no puguen ser incloses dins del patrimoni reservat per al seu consum immediat, poden ser-ho per a altres persones, que amb ajuda d’una renda obtinguda d’altres fonts i sense disminuir el seu capital poden reintegrar el comerciant el valor de les seues mercaderies junt amb el guany.”
Amb açò Smith ha elaborat categories fonamentals respecte a la reproducció i moviment del capital social total. Capital fix i circulant, capital privat i social, renda privada i renda social. Mitjans de producció i de consum apareixen palesats com a grans categories, en part indicades en el seu entrecreuament real, objectiu, en part ofegades en les contradiccions subjectives, teòriques, de l’anàlisi de Smith. L’esquema sobri, sever i de la transparència clàssica dels fisiòcrates, es dissol ací en una confusió de conceptes i relacions que semblen un caos a primera vista. Però en aquest cas s’adverteixen ja trets del procés de reproducció social, nous, més profunds, moderns i vius que en Quesnay, tot i que sense acabar, com l’esclau de Miquel Àngel en el seu bloc de marbre.
Aquest és un dels aspectes que Smith estudia respecte al problema. Però al mateix temps el considera des d’un altre angle completament distint, des del punt de vista de l’anàlisi del valor. Justament la teoria segons la qual tot treball és creador de valor, així com la distinció rigorosament capitalista de tot treball en pagat (que reemplaça el salari), i no pagat (que crea plusvàlua); així com, finalment, l’estricta divisió de la plusvàlua en les seues categories fonamentals, benefici i renda de la terra (tots ells progressos sobre l’anàlisi fisiocràtica) induïren Smith a la seua curiosa afirmació que el valor de totes les mercaderies consta de salari, benefici i renda de la terra, o, dit més breument, en la forma marxista, de v + p. D’ací deduïa que també la totalitat de les mercaderies elaborades anualment per la societat es dividia en el seu valor total en aquestes dues parts: salaris i plusvàlua. Desapareix així de sobte completament la categoria de capital, i la societat no produeix més que renda, més que articles, que són totalment consumits per la mateixa. La producció sense capital s’erigeix en enigma i l’anàlisi del problema en conjunt fa un pas arrere respecte als fisiòcrates.
Els successors de Smith prenen la seua doble teoria pel costat més erroni. Mentre els importants suggeriments per a un plantejament exacte del problema, que Smith dóna en el llibre segon, romanen intactes fins a Marx, l’anàlisi del preu del primer llibre, fonamentalment falsa, és rebuda com cara herència per la majoria dels seus successors; i, o s’accepta sense reflexió, com fa Ricardo, o es fixa en un dogma superficial, com fa Say. On en Smith hi havia dubtes fructífers i contradiccions suggestives, en Say apareix un arrogant immòbil filisteísme. Per a Say l’observació smithiana que allò que per a u és capital pot ser per a un altre renda, esdevé en un motiu per a declarar absurda tota distinció entre capital i renda amb un criteri social. En canvi, l’absurd que el valor total de la producció anual es convertisca en renda i siga consumida és elevat per Say a la categoria de dogma amb validesa absoluta. Com, segons ell, la societat consumeix anualment el seu producte total, el procés reproductiu, que actua sense mitjans de producció, esdevé una repetició anual del miracle bíblic: la creació del món del no-res.
En aquest estat va romandre el problema de la reproducció fins a Marx.
2 Marx, Karl, El capital, volum II, Edicions 62, Barcelona, 1984.
3 Veja hom l’anàlisi del Tableau économique en el Journal de l’Agriculture, du commerce et des finances per Dupont, 1766, pàgina 605 i següents de l’edició feta per Oncken de les obres de F. Quesnay. Quesnay fa notar expressament que la circulació per ell descrita té como a supòsit dues condicions: una circulació comercial sense obstacles i un sistema tributari que sols carregue la renda: “Però aquests requisits són condicions sine quabus non; suposen que la llibertat de comerç té la venda de les produccions a bon preu. I suposen, per altra banda, que el cultivador no ha de pagar directament o indirectament altres gravàmens que pesen sobre la renda. Un part de la qual, com per exemple les dues sèptimes parts, han de constituir l’ingrés del sobirà”. (Edició citada, pàgina 311)
4 Smith, Adam. Naturalesa i causes de la riquesa de les nacions.
5 Sobre Rodbertus i el seu concepte específic de “capital nacional”, veja hom més avant en la secció segona.
6 Say, S. B. Traité d’Économie Politique, llibre II, capítol V, 8 edició, París, 1876, pàgina 376.
7 D’altra banda, cal fer notar que Mirabeau en les seues Explications al Tableau, esmenta en un passatge, expressament, el capital fix de la classe estèril: “els avancess primitives d’aquesta classe per a establiment de manufactures, instruments, màquines, molins, forges i altres fàbriques… 2.000.000.000” (Tableau Économique avec ses explications. Mil sept cent soixante, pàgina 82). Cert que en el seu desconcertant esbós del Tableau el mateix Mirabeau no té en compte aquest capital fix de la classe estèril.
8Smith formula açò en termes generals: “The value which the workmen add to the materials, therefore resolves itself in this case into two parts; of which the one pays their wages, the other the profits of their employer upon the whole estoc of materials and wages which he advanced” (Wealth of Nations, edició Mc. Culloch 1928, tom 1, pàgina 83). “El valor que els obrers agreguen als materials es divideix, per tant, en aquest cas en dues parts, una de les quals paga els seus salaris i l’altra els beneficis del seu empresari sobre la totalitat del capital avançat per a materials i salaris.” I en el llibre II, cap. III, referint-se especialment al treball industrial: “… El treball d’un obrer de fàbrica afegeix al valor de les matèries primeres per ell elaborades el del seu propi manteniment i el guany del seu empresari; en canvi el d’un criat no augmenta el valor de res. Encara que l’obrer de fàbrica percep del seu empresari per avançat el salari, en realitat no causa a aquest cap cost, perquè, per regla general, li torna un guany addicional pel valor acrescut de l’objecte elaborat.” (lloc citat, I, pàgina 341)
9 “Els homes dedicats al treball agrícola… reprodueixen, segons açò, no sols un valor igual al seu propi consum o al dels capitals que els donen ocupació junt amb el guany capitalista com els obrers de fàbrica, sinó un de molt major. A més del capital de l’arrendatari junt amb tot el seu guany, reprodueixen també regularment la renda per al propietari del sòl.” (lloc citat, I, pàgina 377)
10 Certament, Smith ja en el paràgraf següent transforma el capital completament en salaris, en capital variable: “That part of the annual produce of the land labour of any country which replaces a capital, never is immediately employed to maintain any but productive han It pays the wages of productive labour only. That which is inmediately destined for constituting a revenue, either as profit or as rent, may maintain indifferently either productive or un productive hands.” (Edició Mc. Culloch, tom II, pàgina 98)
11 Wealth of Nations, edició citada, I, pàgina 292.
12 Wealth of Nations, edició citada, I, pàgina 292.
13 Wealth of Nations, edició citada, I, pàgina 254.