CAPÍTOL XIX
El senyor Woronzof i el seu “excedent”
Allò que va conduir els representants de la teoria “populista” a Rússia al problema de la reproducció capitalista, va ser el convenciment que el capitalisme no tenia futur en Rússia, i això a conseqüència de la manca de mercats. V. Woronzof havia exposat la seua doctrina a aquest respecte en la revista Memòries patriòtiques i en altres revistes; en una sèrie d’articles que, reunits en un llibre, es van publicar en 1882 davall el títol El destí del capitalisme en Rússia; després, en un article del quadern de maig de la mateixa revista sota el títol “L’excedent en l’aprovisionament del mercat amb mercaderies”; en el quadern de la revista Pensament rus en 1889; en un article sobre “Militarisme i capitalisme” en 1893 en el llibre Els nostres corrents; finalment, en 1895, en forma de llibre, davall el títol Elements de l’economia política teòrica. L’actitud de Woronzof envers l’evolució capitalista a Rússia, no és fàcil de comprendre del tot. No està ni al costat de la teoria purament eslavòfila, que deduïa de les “peculiaritats” de l’estructura econòmica de Rússia i del particular “esperit del poble” que el capitalisme era absurd i nociu per a Rússia, ni de part dels marxistes, que veien en l’evolució capitalista una etapa històrica inevitable, que podria obrir també, per a la societat russa, l’únic camí transitable de progrés social. Per la seua banda, Woronzof sostenia que el capitalisme era completament impossible en Rússia; que no hi tenia arrelament ni esdevenidor. Segons ell era tan absurd maleir-lo com desitjar-lo, perquè faltaven a Rússia les condicions de vida d’una evolució capitalista, per la qual cosa tots els esforços units als més grans sacrificis per a fer que sorgís en Rússia el capitalisme, per obra de l’estat, era temps perdut. Però si es considera la cosa més de prop, Woronzof limita molt clarament aquesta afirmació per ell assentada. Si no es pensa en l’acumulació de la riquesa capitalista, sinó en la proletarització capitalista dels petits productors, en la inseguretat de l’existència dels obrers, en les crisis periòdiques, Woronzof no dubta que tots aquests fenòmens es presentarien a Rússia. Ans al contrari, declara expressament en el pròleg a El destí del capitalisme en Rússia: “En negar la possibilitat del domini del capitalisme en Rússia com una forma de producció, res dic sobre el seu esdevenidor com a forma d’explotació de les forces del poble.” Per tant, Woronzof pensava que el capitalisme no podia assolir en Rússia el grau de maduresa que en Occident, però, en canvi, podia es apreciar en Rússia el procés de separació dels productors immediats dels mitjans de producció. I va més lluny Woronzof. No discuteix la possibilitat del desenvolupament de formes de producció capitalistes en certes branques de la indústria russa, i ni fins i tot ni tan sols l’exportació capitalista de Rússia als mercats estrangers. Vegeu si no el seu article “L’excedent en l’aprovisionament del mercat”, on diu: “La producció capitalista es desenvolupa molt de pressa [entenga hom en el sentit rus de la paraula] en algunes branques de la indústria.”137 “És molt possible que Rússia tinga, com altres països certs avantatges naturals, a conseqüència de les quals puga ser proveïdor de determinats gèneres de mercaderies en mercats estrangers; és molt possible que el capital se n’aprofite i vullga tenir en el seu poder les branques de producció corresponents, açò és, la divisió nacional del treball. Així facilitarà al nostre capitalisme la tasca de prendre possessió de certes branques. Però no es tracta d’això ara. No parlem de la participació casual del capital i l’organització industrial del país, sinó que preguntem si és versemblant que la producció total russa puga establir-se sobre base capitalista.”138
En aquesta forma, l’escepticisme del senyor Woronzof adquireix una fisonomia prou diferent del que pogués hom creure a primera vista. Dubte sobre si la forma de producció capitalista arribarà a apoderar-se alguna vegada del total de la producció a Rússia. Però a açò no ha arribat encara del tot en cap país del món, ni tan sols en Anglaterra. Per consegüent, semblant escepticisme respecte a l’esdevenidor del capitalisme rus s’hauria de considerar, en primer terme, en un sentit internacional. I de fet, la teoria de Woronzof en aquest punt es manifesta en consideracions generals sobre la naturalesa i condicions de vida del capitalisme; es recolza en concepcions teòriques generals sobre el procés de reproducció del capital total social. Woronzof formula, amb tota claredat, la particular connexió de la forma de producció capitalista amb la qüestió dels mercats: “La divisió nacional del treball, la distribució de totes les branques industrials entre els països que intervenen en el comerç mundial, res tenen a veure amb el capitalisme. El mercat que es forme d’aquesta manera, la demanda de productes de diversos països que en resulta de semblant divisió del treball entre els pobles, res té de comú, en el seu caràcter, amb el mercat que necessita la forma de producció capitalista. Els productes de la indústria capitalista van al mercat amb un altre fi: no toquen la qüestió de si estan satisfetes totes les necessitats del país; no necessiten sinó subministrar incondicionalment a l’empresari un altre producte material que servisca per al consum. El seu fi principal és realitzar la plusvàlua amagada en ells. ¿Però quina plusvàlua és aquesta que interessa per si mateixa als capitalistes? Des d’aquest particular punt de vista, la plusvàlua esmentada és l’excés de la producció sobre el consum a l’interior del país. Tot obrer produeix més del que consumeix i tots aquests excedents es reuneixen en poques mans; els posseïdors d’aquests excedents els consumeixen ells mateixos, siguen qualssevol els fins per virtut dels quals els canvien dins del país o en l’estranger contra els més diversos mitjans de subsistència i objectes de luxe, però per molt que mengen, beguen i ballen, no aconsegueixen dilapidar tota la plusvàlua, queda un resta important que no canvien per un altre producte, sinó que han de convertir en diners. Com al país no hi ha ningú a qui endossar tot açò, s’ha d’exportar a l’estranger, i ací tenim la causa que països de capitalització ascendent, no poden viure sense mercats estrangers per als seus productes.”139
El lector té en la cita anterior, que traduïm literalment, amb totes les peculiaritats de la terminologia de Woronzof, una mostra que li pot donar una idea de l’enginyós teòric rus, la lectura de la qual subministra els més deliciosos moments.
Woronzof va reunir més tard (en 1895) aquestes mateixes opinions en el seu llibre Elements de l’economia teòrica. Woronzof polemitza contra les doctrines Say-Ricard, i molt especialment també contra J. Stuart Mill, que neguen la possibilitat d’una superproducció general. En fer-ho, descobreix allò que ningú havia percebut abans d’ell; troba la font de totes les pèrdues de l’escola clàssica respecte a les crisis. Aquesta font està en l’errònia teoria dels costos de producció professada per l’economia burgesa. Segons ell, des del punt de vista dels costos de producció (que Woronzof suposa sense benefici, la qual cosa tampoc havia fet ningú abans d’ell), no pot pensar-se en explicar ni el benefici de l’empresari, ni les crisis. Però aquest original pensador mereix ser gaudit en les seues pròpies paraules: “D’acord amb la doctrina de l’economia política burgesa, el valor del producte es troba determinat pel treball emprat en la seua elaboració.” Però després de donar aquesta determinació de valor, l’oblida de seguida, i en totes les explicacions següents dels fenòmens de canvi es recolza en una altra teoria: en la que el treball es troba substituït pels costos de producció. “Així, dos productes es canvien entre si en quantitats tals que hi ha per ambdues parts els mateixos costos de producció. Amb semblant concepció del canvi no hi ha de fet cap lloc per a un excedent de mercaderies al país. Un producte del treball anual d’un treballador apareix des d’aquest punt de vista com a representació d’una quantitat de la matèria que està fet, del desgast dels instruments i dels productes que van servir per al sosteniment del treballador durant el període de producció i segons sembla en el mercat té [sens dubte “el producte”, R. L.] la finalitat de modificar la seua forma d’ús, de tornar a transformar-se en matèria, en productes per als obrers i en el valor necessari per a la renovació dels instruments, i després d’aquest procés de la seua descomposició, començarà el procés de la seua recomposició, el procés de producció, durant el qual es consumeixen tots els valors enumerats, però sorgeix en canvi un nou producte que constitueix un llaç d’unió entre la producció passada i la futura.” A aquest intent singular de representar-se la producció social com un procés continuat des del punt de vista de la teoria dels costos de producció, segueix, inesperadament, la següent conclusió; “Si considerem, doncs, la massa total dels productes del país, no trobarem cap mercaderia sobrant que excedisca a la demanda de la societat; l’excedent que no troba sortida és, per tant, impossible des del punt de vista de la teoria del valor de l’economia política burgesa.” Una vegada que Woronzof ha eliminat així (maltractant sobiranament la “teoria burgesa del valor”), dels costos de producció el benefici del capital, converteix aquesta omissió, immediatament després, en un magnífic descobriment: “Però l’anàlisi adduïda descobreix encara un altre tret en la teoria del valor dominant fins fa poc; resulta que al camp d’aquesta teoria no hi ha espai per al benefici del capital.” Segueix després una demostració, desconcertant per la seua brevetat i senzillesa: “En efecte, si el meu producte, els costos de producció del qual s’expressen amb 5 rubles, es canvia contra un altre producte del mateix valor, allò que he percebut només bastarà per a cobrir les meues despeses, però en canvi res percebré per la meua abstenció [literalment, R. L.].” I ara Voronzof ha arribat a l’arrel del problema:
“Resulta així, que sobre el terreny d’un desenvolupament rigorosament lògic de les idees de l’economia política burgesa, el destí de l’excedent de mercaderies en el mercat i el destí del benefici capitalista és el mateix. Aquesta circumstància ens autoritza a treure la conclusió que ambdós fenòmens es troben en mútua dependència; que la possibilitat de l’un està condicionada per la presència de l’altre. I, en efecte, mentre no hi ha benefici, no hi ha tampoc excedent de mercaderies. Però una altra cosa ocorre quan al país es forma benefici del capital. Aquest no es troba en cap connexió orgànica amb la producció; és un fenomen que no està unit a l’última per condicions tecniconaturals, sinó per la seua forma exterior, social. La producció només necessita per a la seua prossecució matèria primera, instruments, mitjans de subsistència per als obrers, i, per això, només consumeix la part corresponent dels productes; per a l’excedent, que forma el benefici, i per al que en l’element constant de la vida industrial [en la producció], no hi ha espai, s’han de cercar altres consumidors que no estiguen lligats orgànicament a la producció, consumidors, fins a un cert punt, de caràcter ocasional. Pot trobar [l’excedent] tals consumidors, però també és possible que no els trobe en la mesura requerida i, en aquest cas, tindrem un excedent de mercaderies en el mercat.”140 Molt satisfet amb aquesta “senzilla” explicació, per virtut de la qual ha convertit el plusproducte en una invenció del capital, i els capitalistes en consumidors “casuals”, no lligats “orgànicament” a la producció capitalista, Woronzof explica les crisis, directament, per la plusvàlua, sobre la base de la teoria del valor “conseqüent” de Marx, que d’acord amb la seua declaració ha “utilitzat”, de la manera següent:
“Si allò que entra en els costos de producció en forma de salari és consumit per la part treballadora de la població, la plusvàlua, exceptuada la part destinada a l’ampliació de la producció exigida pel mercat, és consumida pels capitalistes mateixos [literalment, R. L.]. Si estan en situació de fer-ho i ho fan, no hi haurà excedent algun de mercaderies; en el cas contrari, sobrevindran superproducció, crisi industrial, expulsió dels obrers de les fàbriques i la resta de mals.” Però el que en últim terme té la culpa d’aquests mals és, segons el senyor Woronzof, “la insuficient elasticitat de l’organisme humà, que no pot ampliar la seua capacitat de consum amb la rapidesa amb què creix la plusvàlua”. Nombroses vegades formula aquest pensament genial en les paraules següents: “Així, doncs, el taló d’Aquil·les de l’organització industrial capitalista resideix en la incapacitat de l’empresari per a consumir tota la seua renda.”
Per consegüent, després d’haver “utilitzat” la teoria del valor de Ricardo en la forma “conseqüent” de Marx, Woronzof arriba a la teoria sismondiana de les crisis, de la qual s’apropia, a més, en la forma més grollera i simplista. Però mentre repeteix la concepció de Sismondi, creu natural acceptar la de Rodbertus: “El mètode inductiu d’investigació ha menat a la mateixa teoria de les crisis i el pauperisme, formulada objectivament per Rodbertus”141, declara triomfalment. Allò que Woronzof comprèn per “mètodes inductius d’investigació” que contraposa als “objectius”, no és del tot clar, però és possible que es tracte de la teoria de Marx, ja que en el senyor Woronzof tot és possible. Però tampoc Rodbertus surt sense correcció de mans de l’original pensador rus. La correcció que fa a la seua teoria es redueix a eliminar allò que en Rodbertus constituiria el punt central de tot el sistema: la fixació de la quota del salari amb proporció al valor del producte total. Segons el senyor Woronzof, aquesta mesura contra les crisis és un pal·liatiu, perquè “la causa immediata dels fenòmens esmentats (sobreproducció, desocupació, etc.), no rau en què la participació de les classes treballadores en la renda nacional siga massa petita, sinó en què la classe capitalista no està en situació de consumir anualment la massa de productes que li toca”142. Però arran d’haver rebutjat la reforma proposada per Rodbertus de la distribució de la renda, desemboca Woronzof, finalment, en la “rigorosa conseqüència lògica” que li és pròpia.
“Si després de tot el que s’ha dit, l’organització industrial que regna a l’Europa occidental ha de continuar florint i prosperant, serà només a condició que es troben mitjans per a anihilar [literalment, R. L.] aquella part de la renda nacional que excedeix la capacitat de consum de la classe capitalistes i que, no obstant això, cau en les seues mans. La solució més senzilla d’aquesta qüestió seria una modificació corresponent de la distribució de la renda nacional entre els coparticipants de la producció. El règim capitalista s’hauria assegurat llarga vida si els empresaris només es reservaren allò que necessiten per a la satisfacció de totes les seues idees i capritxos, deixant la resta de tot increment de la renda nacional a la classe obrera, açò és, a la massa de la població.”143 Així, l’ensalada formada amb Ricardo, Marx, Sismondi i Rodbertus, acaba en el descobriment que la producció capitalista quedaria radicalment guarida de la sobreproducció i seria “florir i prosperar” per tota l’eternitat, si els capitalistes renunciaren a la capitalització de la plusvàlua i feren als obrers donatius de la part corresponent d’ella. Mentre, mentre els capitalistes es fan el prou raonables per a seguir el bon consell del senyor Woronzof, recorren a altres mitjans per a “anihilar” anualment una part de la seua plusvàlua. A aquests mitjans provats pertany, entre altres, el modern capitalisme, i això, ja que el senyor Woronzof sap invertir-ho tot amb seguretat mortal, justament en la mesura que els costos del militarisme surten, no dels mitjans de la classe popular obrera, sinó de la renda de la classe capitalista. Però, en primer lloc, el mitjà de salvació del capitalisme consisteix en el comerç exterior. I ací tenim el “taló d’Aquil·les” del capitalisme rus. Arribat l’últim a la taula del mercat mundial, no pot alternar en la competència amb els països capitalistes occidentals més antics, i, així, el capitalisme rus perd, amb la possibilitat de mercats estrangers, la condició més important per a la seua vida. Rússia continua sent el “regne dels camperols” i de la “producció popular”.
“Si tot açò és exacte [així acaba V. W. el seu article sobre “L’excedent en l’aprovisionament del mercat amb mercaderies”] resulten d’ací també els límits per a la implantació del capitalisme a Rússia: l’agricultura no es pot confiar a la seua direcció; al mateix temps, al camp de la indústria, el seu desenvolupament no ha de ser massa anihilador per a la indústria domèstica, que donades les nostres condicions climàtiques (!), és indispensable per al benestar d’una gran part de la població. Si davant açò, el lector objectés que el capitalisme no s’avindrà a contraure tals compromisos, respondrem: molt pitjor per a ell.” Així, el senyor Woronzof es renta al final les mans i rebutja tota responsabilitat personal respecte als destins interiors de l’evolució econòmica russa.
137 Memòries patriòtiques, 1883, pàgina 4.
138 Memòries patriòtiques, 1883, pàgina 4.
139 Memòries patriòtiques, Revista contemporània, pàgina 14.
140 Elements d’economia política teòrica, Petersburg, 1895, pàgines 157 i següents.
141 Militarisme i capitalisme, en Pensament rus, 1889, tom IX, pàgina 78.
142 Militarisme i capitalisme, en Pensament rus, 1889, tom IX, pàgina 80.
143 Militarisme i capitalisme, en Pensament rus, 1889, tom IX, pàgina 83.