CAPÍTOL XVIII
Nou plantejament del problema
La tercera controvèrsia entorn de la qüestió de l’acumulació capitalista es va desenrotllar en un marc històric completament distint que el de les altres dues. Aquesta vegada l’època de l’acció era el començament del novè decenni fins mitjan del desè, i el seu teatre Rússia. L’evolució capitalista havia arribat ja en l’Europa occidental a la seua maduresa. La concepció rosada dels clàssics Smith-Ricardo, quan la societat burgesa estava en els seus primers brots, s’havia dissipat feia prou de temps. També havia emmudit l’optimisme interessat de la doctrina de l’harmonia de l’escola vulgar de Manchester davall la impressió indiscutible de la catàstrofe mundial dels anys 70, així com dels colps impetuosos de la lluita de classes entaulada des dels anys 60 en tots els països capitalistes. Fins i tot de les teories de reforma social, que particularment en Alemanya havien florit al començament dels anys 80, prompte no en quedà més que el record; els dotze anys de prova de la llei d’excepció contra la socialdemocràcia havien comportat un cruel refredament, havien esgarrat decisivament tots els vels d’harmonia, descobrint en tota la seua cruesa la realitat nua de les contradiccions capitalistes. Des d’aleshores, l’optimisme només era possible al camp de la classe obrera ascendent i dels seus representants teòrics. No un optimisme respecte a l’equilibri natural o artificial de l’economia capitalista i la seua durada eterna, sinó en el sentit que el desenvolupament de les forces productives per ella fomentades poderosament oferia justament, per les seues contradiccions internes, un excel·lent terreny històric per al desenvolupament productiu de la societat amb noves formes econòmiques i socials. La tendència negativa, depriment, del primer període del capitalisme, que només Sismondi va veure primerament i que Rodbertus va percebre després en els anys 40 i 50, es trobava ara compensada per l’ascens triomfant i ple d’esperança de la classe obrera en la seua acció sindical i política.
Tal era l’atmosfera en l’Europa occidental. Però ben distinta era la situació, per la mateixa època, a Rússia. Allí, els anys 70 i 80 representen en tot sentit una època de transició, un període de crisi interna amb tots els seus dolors. La gran indústria acabava de triomfar per l’acció pròpia del període de la protecció duanera elevada. En el foment forçat del capitalisme pel govern absolutista, que llavors s’inicia, la introducció dels aranzels sobre l’or, l’any 1877, va constituir el començament d’una etapa. L’“acumulació primitiva” del capital floria a Rússia afavorida per tot gènere de subsidis, garanties, premis i encàrrecs de l’estat i collia beneficis que a Occident pertanyien, en aquella època, ja al regne de la faula. Al mateix temps, la situació interior de Rússia oferia un quadro que no era precisament atractiu ni adequat per a engendrar esperances. Al camp, la decadència i descomposició de l’economia camperola sota la pressió fiscal i de l’economia monetària donava origen a situacions horribles, fams i revoltes periòdics de camperols. D’altra banda, el proletariat fabril de les ciutats no s’havia consolidat encara socialment i intel·lectualment per a formar una classe obrera moderna. Particularment en el gran districte industrial central Moscou-Vladimir, l’aglomeració més important de la indústria tèxtil russa, la població obrera estava barrejada en part amb l’agricultura i era mig camperola. Tals formes primitives d’explotació causaren manifestacions primitives de defensa. A principis dels anys 80 van sorgir els tumults fabrils espontanis del districte de Moscou, durant els quals es destruïren màquines i van donar l’impuls a les primeres bases d’una legislació fabril a l’Imperi dels tsars.
Si, d’aquesta manera, l’aspecte econòmic de la vida pública a Rússia mostrava a cada pas les dissonàncies d’un període de transició, corresponia a ell una crisi en la vida intel·lectual. El socialisme rus “populista” nacional, que teòricament es basava en les peculiaritats de la constitució agrària russa, es va trobar en fallida política després del fracàs de la seua màxima expressió revolucionària: el partit terrorista del Narodnaia Wolia. D’altra banda, els primers escrits de Jordi Plekhanov, que havien de donar entrada al marxisme a Rússia, no es van publicar fins a 1883 i 1885, i durant un decenni van tenir, segons sembla, escassa influència. Durant els anys 80 i principis dels 90, la vida espiritual de la intel·lectualitat russa, particularment dels oposicionistes, socialistes, es trobava dominada per una estranya barreja de restes “nacionals” del populisme amb elements solts de la doctrina de Marx; barreja el tret més excel·lent de la qual era l’escepticisme respecte a les possibilitats de desenvolupament del capitalisme en Rússia.
La qüestió de si Rússia havia de seguir l’evolució capitalista conforme a l’exemple de l’Europa occidental, va preocupar des de molt enjorn la intel·lectualitat russa. Aquesta no veié al principi en l’Europa occidental, més que els costats roïns del capitalisme: la seua acció dissolvent sobre les formes de producció patriarcals tradicionals, sobre el benestar i la seguretat de l’existència d’àmplies masses de poble. D’un altre costat, semblava que la propietat comunal russa de la terra, la famosa obschtstxine, podria arribar a ser un possible punt de partida per a un desenvolupament social més elevat de Rússia, que, estalviant l’estadi capitalista amb els seus dolors, arribés, per un camí més breu i menys dolorós que el recorregut pels països de l’Europa occidental, a la terra promesa del socialisme. ¿Anava a perdre’s aqueixa afortunada situació excepcional, aqueixa ocasió única, anihilant les formes de propietat i producció camperoles per un trasplantament forçat de la producció capitalista a Rússia sota la protecció de l’estat, obrint de bat a bat les portes a la proletarització, a la misèria i a la inseguretat de l’existència de les classes treballadores? Aquest problema fonamental dominava la intel·lectualitat russa des de la reforma agrària, i fins i tot abans, des d’Herzen i sobretot des de Txernitxevski; constituïa l’eix central entorn del qual s’havia format tota una concepció singular del món: la “populista”. Aquest corrent espiritual, manifestat en les diverses classes i tendències (des de les doctrines clarament reaccionàries de l’eslavofòbia fins a la teoria revolucionària del partit terrorista) ha produït a Rússia una enorme literatura. D’una banda, va fomentar l’aparició d’un abundant material d’investigacions sobre les formes econòmiques de la vida russa, particularment sobre la “producció popular” i les seues formes peculiars; sobre l’agricultura de les comunitats camperoles, la indústria domèstica camperola, l’“artel”, així com sobre la vida espiritual dels camperols, les seues sectes i altres manifestacions anàlogues. D’altra banda, sorgí una literatura peculiar com a reflex artístic de les circumstàncies socials contradictòries, en què es contenien l’antic i la novetat, i en què a cada pas veia hom el plantejament de problemes difícils. Finalment, en els anys 80 i 90 va brollar de la mateixa arrel una original filosofia casolana de la història: el “mètode subjectiu en la sociologia”, que volia fer del “pensament crític” el factor decisiu de l’evolució social, o, més exactament, de la intel·lectualitat desarrelada de qualsevol classe, el portador del progrés històric i els representants del qual van ser Peter Lawroff, Nicolai Mitxailowski, professor Kareief, V. Woronzof.
De tota aquesta literatura “populista” tan àmplia i ramificada, només ens interessa ací un aspecte: la contesa d’opinions sobre les possibilitats de l’evolució capitalista a Rússia, i açò, tan sols en quant es recolzava sobre consideracions generals, sobre les condicions socials de la forma de producció capitalista. Perquè també aquestes consideracions exercirien un gran paper en la literatura polèmica russa dels decennis novè i últim.
Es tractava, de moment, del capitalisme rus i les seues possibilitats, però el debat ací originat passà, naturalment, als problemes generals de l’evolució del capitalisme: l’exemple i les experiències d’Occident van exercir llavors el paper més important com a material probatori.
Un fet va tenir importància decisiva en el contingut teòric de la subsegüent descripció: no sols l’anàlisi marxista de la producció capitalista, tal com s’expressa en tom I d’El Capital, era ja el patrimoni comú de la Rússia culta, sinó que el tom II del mateix, amb l’anàlisi de la reproducció del capital total, s’havia publicat ja en 1885. D’ara en avant, el problema de les crisis no ocultava, com en els casos anteriors, el vertader eix de la discussió. Per primera vegada esdevingué el punt central de la polèmica la qüestió de la reproducció del capital total, de l’acumulació pura. Tampoc l’anàlisi es va perdre ja en temptejos entorn dels conceptes de renda i capital, capital individual i capital total. La polèmica s’alçava sobre la ferma bastimentada de l’esquema marxista de la reproducció total. I, finalment, no es tracta aquesta vegada d’una polèmica entre manchesterisme i reforma social, sinó entre dos matisos de socialisme. L’escepticisme respecte a la possibilitat de l’evolució capitalista està representat en l’esperit de Sismondi, i en part de Rodbertus, pel matís petit burgès confús i “populista” de socialisme rus, el qual, no obstant això, apel·la ben sovint a Marx; l’optimisme, per l’escola marxista russa. S’havia produït, doncs, una mudança total de decoració.
Dels dos representants principals de la direcció “populista” un d’ells, Woronzof, era conegut a Rússia principalment sota el seu pseudònim d’escriptor “V. W.” (les seues inicials); era un tipus singular de sant que tenia idees molt confuses d’economia política i no podia ser pres seriosament com a teòric. En canvi, l’altre, Nicolai-on (Danielson), era un home d’àmplia cultura i coneixia a fons el marxisme; era l’editor de la traducció russa del tom I d’El Capital, amic personal de Marx i Engels, amb els qui mantenia activa correspondència (impresa en rus en 1908). Principalment, Woronzof havia exercit, no obstant això, en els anys 90, una gran influència sobre la intel·lectualitat russa i contra ell havia de donar la batalla, en primer lloc, el marxisme a Rússia. En la qüestió de les possibilitats generals de desenvolupament del capitalisme que a nosaltres ens interessen, ambdós representants de l’escepticisme pels anys 90 es van trobar davant una sèrie de contradiccions. Una nova generació de marxistes russos, proveïts en l’experiència històrica i el saber de l’Europa occidental, van entrar en la batalla al costat de Georg Plekhanov: el professor Kablukof, el professor Manuilof, el professor Issaieff, el professor Skworzof, Wladimir Ilitx, Peter Von Struve, Bulgakof, Tugan-Baranowski i altres. D’ara en avant ens limitarem principalment als tres últims, ja que cadascun d’ells ha subministrat una crítica més o menys acabada d’aquella teoria al terreny que ací ens interessa. Aquest torneig, que en part va ser brillant, va mantenir en tensió, cap a fins del segle, la intel·lectualitat socialista russa i va acabar amb un triomf indiscutible de l’escola marxista, inaugurant oficialment l’ingrés del marxisme com a teoria econòmica en la ciència russa. El marxisme “legal” aleshores va prendre públicament possessió de la càtedra, de les revistes i del mercat econòmic de llibres. D’aquella plèiade d’optimistes marxistes, deu anys més tard, quan les possibilitats de desenvolupament del capitalisme rus van mostrar el seu revers optimista amb l’aixecament revolucionari del proletariat, no se’n trobava gairebé cap al camp de proletariat.