CAPÍTOL XVII
Anàlisi de la reproducció per Rodbertus
Per consegüent, ¿què vol dir Rodbertus, abans que res, quan diu que la disminució de la participació del treballador haja de produir “de seguida” sobreproducció i crisis comercials? Aquesta manera de veure només és comprensible si es pressuposa que Rodbertus es representa el “producte nacional” com compost de dues parts: la participació dels treballadors i la dels capitalistes, açò és, v + p, canviant-se una part contra una altra. En efecte, Rodbertus parla, a vegades, quasi en aquest sentit, com quan, per exemple, diu en la Primera Carta Social: “La pobresa de les classes treballadores no permet mai que la seua renda siga una base per a una producció incrementada. L’excés de productes, que en mans dels obrers no sols milloraria la seua posició, sinó que al mateix temps constituiria un pes per a fer augmentar el valor de la resta que els quedava als empresaris, en col·locar aquests en condicions de prosseguir la seua explotació en les mateixes dimensions, baixa tant en poder dels empresaris, que fins fa perdre valor al producte sencer i en el millor cas abandona els obrers a la seua consciència habitual.”118 El “pes” que en mans dels obrers “augmenta el valor de la resta que els queda als empresaris”, no pot significar ací més que demanda. Amb açò hauríem arribat feliçment al famós punt de von Kirchmann, que els obrers realitzen amb els capitalistes un canvi de salari contra el plusproducte, i en el que, per aquesta causa, les crisis sorgeixen perquè el capital variable és petit i la plusvàlua gran. D’aquesta estranya representació ja s’ha parlat dalt. No obstant això, en altres passatges, Rodbertus insereix una concepció distinta. En la Quarta Carta Social interpreta la seua teoria en el sentit que el constant joc entre la proporció de la demanda, representada per la participació de la classe obrera, i la constituïda per la participació de la classe capitalista, ha de ser causa d’una desproporció crònica entre producció i consum. “¿I què ocorreria si els empresaris tractaren de mantenir constantment dins dels seus límits aquelles participacions, i si aquestes fossen disminuint constantment a poc a poc en els obrers que constitueixen la majoria de la societat d’una manera imperceptible, però irresistible? ¿Què succeiria si disminuïren en aquestes classes en la mateixa proporció en què augmentés la seua productivitat? ¿No succeiria que mentre els capitalistes organitzaven i havien d’organitzar la producció, d’acord amb les dimensions anteriors de les participacions per a fer general la riquesa, produïen, no obstant això, per damunt de les participacions existents fins llavors i causaven, així, una insatisfacció constant que acabava en una paralització del mercat?”119
Segons açò, hem d’explicar-nos la crisi de la manera següent: el producte nacional consisteix en un nombre de “mercaderies ordinàries”, com diu von Kirchmann, per als obrers, i mercaderies més luxoses per als capitalistes. La quantitat d’aquelles està representada per la suma dels salaris; la d’aquestes, per la plusvàlua total. Si els capitalistes organitzen la seua producció d’acord amb aquest principi, i la productivitat continua augmentant, al moment següent ha de resultar una desproporció. Perquè la participació dels obrers d’avui, no és ja la d’ahir, sinó menor; si ahir la demanda de “mercaderies ordinàries” formava les 6/7 parts del producte nacional, avui només forma ja les 5/7 parts, i els empresaris que havien organitzat la seua producció comptant amb 6/7 parts de “mercaderies ordinàries” hauran de comprovar, amb dolorosa sorpresa, que han elaborat una setena part de més. Però si, adoctrinats per aquesta experiència, demà disposen de tal manera la seua producció que només elaboren mercaderies ordinàries per valor dels 5/7 del producte nacional total, van camí d’un nou desengany, perquè demà la participació del salari en el producte nacional no representarà, segurament, més que les 4/7 parts, etcètera.
Aquesta original teoria planteja de seguida una sèrie de dubtes. Si les nostres crisis comercials només tenen como a causa que la “quota del salari” de la classe obrera, el capital variable, constitueix una part cada vegada menor del valor total del producte nacional, la llei fatal porta en si mateixa el remei del mal causat per això, perquè la sobreproducció es refereix a una part cada vegada menor del producte total. Rodbertus agrada, és cert, d’emprar les expressions “enorme majoria” dels consumidors, “gran massa popular”, la participació de les quals és cada vegada major, però en la demanda allò que importa no és el nombre dels caps, sinó el valor que representen. I aquest valor constitueix, segons el mateix Rodbertus, una part cada vegada menor del producte total. D’aquesta manera, la base econòmica de les crisis és cada vegada més reduïda i només queda la qüestió de saber com és possible que, no obstant això, les crisis siguen, com Rodbertus assegura, en primer lloc més generals, i en segon lloc cada vegada més violentes. A més, si la “quota del salari” és una de les parts del producte nacional, l’altra part és, segons Rodbertus, la plusvàlua. Allò que perd el poder de compra de la classe obrera ho guanya el poder de compra de la classe capitalista; si v és cada vegada menor, p és, en canvi, cada vegada major. Segons el mateix esquema de Rodbertus, açò no pot alterar el total del poder de compra de la societat. Perquè ell mateix diu: “Sé perfectament que, en últim terme, la quantitat en què disminueix la participació dels obrers, acreixen les participacions dels perceptors de rendes [en Rodbertus ‘renda’ equival a plusvàlua]; que, per tant, a la llarga i en conjunt, el poder de compra roman igual. Però, amb relació al producte portat al mercat, ha sobrevingut ja la crisi sempre abans que puga exercir efecte aquell increment.”120 Per tant, com a màxim, pot tractar-se que així com en les “mercaderies ordinàries” hi ha sempre un excés, en les mercaderies de luxe per als capitalistes sorgeix sempre un defecte. Rodbertus ve ací a parar, inesperadament, seguint el mateix camí de la teoria Say-Ricard tan ardorosament combatuda per ell: la que la superproducció d’una banda, correspon sempre a la subproducció per l’altra. I com les participacions en el valor del producte nacional de la classe treballadora i dels capitalistes es desplacen constantment en perjudici dels primers, resultaria que les nostres crisis comercials, en conjunt, tindrien, cada vegada més, el caràcter de subproducció periòdica i no de superproducció. Però deixem aquest enigma. Allò que resulta clar de tot això és que Rodbertus es figura el producte nacional, quant al seu valor, com compost únicament de dues parts: v i p, compartint ací totalment la concepció i tradició de l’escola clàssica, a la que combat amb tanta rancúnia, embellint-la encara més amb la idea que la plusvàlua sencera és consumida pels capitalistes. Açò ho declara amb paraules precises en uns quants passatges, per exemple, en la Quarta Carta Social: “D’acord amb açò, per a trobar primer precisament el principi de la renda en general [de la plusvàlua], el principi de la divisió del producte del treball en salari i renda, cal abstraure’s dels fonaments que determinen l’escissió de la renda en general en renda de la terra i renda del capital”,121 i en la Tercera Carta Social: “Renda de la terra, benefici del capital i salari, ho repetisc, són rendes. Propietaris, capitalistes i obrers volen viure d’elles, és a dir, satisfer amb elles les seues necessitats humanes immediates. Per consegüent, els béns en què es perceben les rendes han de ser utilitzables per a aquest fi.” Ningú ha formulat en tals termes la falsificació de l’economia capitalista com una producció destinada a finals del consum directe, i en aquest punt Rodbertus mereix indubtablement la palma de la “prioritat”. No sols enfront de Marx, sinó enfront de tots els economistes vulgars. Per a no deixar el menor dubte en l’ànim del lector sobre aquesta confusió, poc més endavant, en la mateixa carta, col·loca la plusvàlua capitalista com a categoria econòmica a la mateixa altura que la renda de l’antic amo d’esclaus: “al primer estat [l’esclavitud] va unida l’economia natural més simple; la part del producte del treball que s’ha llevat a la renda de l’obrer o esclau, i que constitueix la propietat del senyor o propietari s’atribuirà íntegra com a renda al propietari de la terra, del capital, dels obrers i del producte del treball; conceptualment, ni tan sols podrà distingir- e entre renda de la terra i benefici del capital. Amb el segon estat sorgeix l’economia monetària més complicada; la part del producte del treball que s’ha llevat ara a la renda dels obrers lliures, i que correspon a la propietat de la terra i del capital, serà repartida, al seu torn, entre els propietaris del producte brut i els del producte fabricat; finalment, la renda única de l’estat anterior haurà de dividir-se en renda de la terra i benefici del capital.”122 La diferència econòmica més ixent entre l’explotació sota el règim de l’esclavitud i la moderna explotació capitalista, està, per a Rodbertus, en l’escissió de la plusvàlua que s’ha “llevat” a la “renda dels treballadors” en renda de la terra i benefici del capital. El fet decisiu de la producció capitalista no és la forma històrica específica de la distribució del nou valor entre capital i treball, sinó el repartiment de la plusvàlua, indiferent per al procés de producció entre els seus diversos usufructuaris. Excepte aquest repartiment, la plusvàlua capitalista, en conjunt, continua sent el mateix que la “renda única” del propietari d’esclaus: un fons privat de consum de l’explotador!
Cert que Rodbertus torna a contradir-se en altres passatges i s’acorda del capital constant, així com de la necessitat de renovació en el procés de reproducció. Pren, doncs, en compte de la divisió del producte total en v + p, la divisió en c + v + p. En la seua Tercera Carta Social diu, sobre les formes de reproducció de l’economia de l’esclavitud: “Com l’amo haurà de cuidar-se que una part del treball dels esclaus es destine a mantenir en el mateix estat o a millorar els camps, ramats i instruments en l’agricultura i fabricació, allò que avui hom anomena “substitució del capital” es realitzarà de manera que una part del producte nacional s’aplique immediatament a l’economia sense intervenció del canvi i fins i tot ni tan sols del valor de canvi per a mantenir en el seu estat anterior el patrimoni.”123 I passant a la reproducció capitalista: “Per tant, s’empra ara una part del valor del producte del treball en mantenir l’estat actual del patrimoni o en “substituir el capital”; es destina una part de valor representada pels diners que reben els treballadors com a salari per al seu manteniment i, finalment, quedarà una part de valor en mans dels propietaris de la terra, capital i producte del treball com a ingrés o renda d’aquests.”124
Tenim ací clarament formulada la divisió tripartida: capital constant, capital variable i plusvàlua; i igualment la formula cada vegada més clara en aquesta tercera carta com a peculiaritat de la seua “nova” teoria: “Així, doncs, segons aquesta teoria, sent suficient la productivitat del treball, aquella part del valor del producte que queda com a renda, realitzada la substitució del capital, s’ha distribuït, a causa de la propietat del sòl i del capital, entre obrers i propietaris com a salari i renda”125, etcètera. En aquest punt Rodbertus ha fet, segons sembla, un franc progrés a l’anàlisi del valor del producte total sobre l’escola clàssica, perquè, en efecte, més endavant critica directament el “dogma” de Smith. Causa sorpresa al respecte que els savis admiradors de Rodbertus, els senyors Wagner, Dietzel, Diehl i companyia, no hagen fet notar la “prioritat” del seu favorit respecte a Marx en un punt tan important de la teoria econòmica. En realitat, aquesta prioritat és tan aparent com la de la teoria del valor. Fins i tot on Rodbertus arriba, segons sembla, a un coneixement vertader, no pot sostenir-se ni un instant, perquè immediatament solta una mala interpretació o, almenys, una deformació. D’altra banda, es veu ben clar que Rodbertus no sabia què fer amb la divisió tripartida del producte nacional, a què havia arribat a les palpentes, precisament per la seua crítica del dogma de Smith, i diu: “Vostè sap que tots els economistes, ja des d’Adam Smith, divideixen el valor del producte en salari, renda de la terra i benefici del capital, i que, per tant, la idea de fundar la renda de les diverses classes i, particularment, les parts de la renda en una divisió del producte, no és nova. Però els economistes perden de seguida el rumb. Tots ells (sense exceptuar tan sols l’escola de Ricardo) cometen, abans que res, la falta de no concebre com a unitat el producte sencer, el be acabat, el producte nacional total del que participen obrers, propietaris i capitalistes, considerant la divisió del producte brut com una divisió particular en què prenen part només dos coparticipants. Així, aquests sistemes van al mer producte brut i al mer producte fabricat, aïllats entre si, com béns particulars de renda. Erren, en segon lloc (a excepció de Ricardo i Smith en aquest cas), en prendre el fet natural de la col·laboració imprescindible entre el treball i la matèria, és a dir, el sòl, per un fet econòmic. Erren també en prendre el fet social que en la divisió del treball s’empre el capital en el sentit actual de la paraula, per un fet originari. Així fingeixen una relació econòmica fonamental, en la qual, tenint en compte la divisió de la propietat del sòl, del capital i del treball, es concep també les participacions d’aquests distints propietaris de tal manera que la renda de la terra isca de la col·laboració del sòl (que el propietari territorial presta per a la producció), el benefici del capital de la col·laboració del capital emprat en ella pel capitalista i, finalment, el salari de la col·laboració del treball. L’escola de Say, que és la que més refinadament ha teixit aquest error, ha elaborat fins i tot el concepte d’un servei productiu del sòl, del capital i del treball, per a explicar amb semblant principi productiu la participació en el producte. Amb açò va lligada, finalment, en tercer lloc, la incongruència que, mentre el salari i les participacions de la renda es dedueixen del valor del producte, al seu torn el valor del producte es dedueix del salari i de les participacions de la renda, basant-se així recíprocament un en un altre. En alguns, aquesta incongruència es manifesta tan clarament que es posa en relleu en dos capítols successius: “La influència de les rendes sobre els preus de producció” i “La influència dels preus de producció sobre la renda”.126
Després d’aquestes excel·lents observacions crítiques, l’última de les quals és particularment aguda i, en un cert sentit, anticipa la crítica corresponent del tom II d’El Capital de Marx, Rodbertus accepta tranquil·lament l’error fonamental de l’escola clàssica i els seus servidors vulgars: el total oblit de la part del valor del producte total necessària per a la substitució del capital constant de la societat. Aquesta confusió va ser també la que li va aplanar el camí per a entossudir-se en una estranya crítica contra la “quota decreixent del salari”.
El valor del producte total social en la forma de producció capitalista es divideix en tres parts, una de les quals correspon al valor del capital constant; l’altra, a la suma de salaris, açò és, al capital variable, i la tercera, a la plusvàlua total de la classe capitalista. Ara bé, dins d’aquesta composició del valor, la part que correspon al capital variable es fa cada vegada relativament menor, i això per dues raons. Primer, la relació de c amb (v+p), és a dir del capital constant amb el nou valor, canvia a l’interior de c+v+p, en aquest sentit c no deixa de créixer relativament mentre que (v+p) no deixa de disminuir. Aquesta és una expressió senzilla de la productivitat creixent del treball humà, que té validesa per a totes les societats econòmicament progressives amb independència de les seues formes històriques, i només significa que el treball viu està en situació d’elaborar, cada vegada més, mitjans de producció en un temps cada vegada més breu, convertint-los en objectes d’ús. Com (v + p) descendeix amb relació al valor total del producte, descendeix també v com a part del valor del producte total. Resistir-s’hi, voler contenir aquest descens, equival, en altres paraules, a oposar-se al progrés de la productivitat del treball i els seus efectes generals. Al mateix temps, es produeix dins de (v + p) un desplaçament en el sentit que v es va fent relativament menor i p relativament major, açò és, que del valor nou creat correspon als salaris una part cada vegada menor, i els capitalistes s’apropien d’una part cada vegada major com a plusvàlua. Aquesta és l’expressió capitalista específica de la productivitat creixent del treball, la qual dins de les condicions capitalistes de producció té la mateixa validesa absoluta que aquella primera llei. Pretendre impedir per mitjans estatals que v siga cada vegada menor que p, equival a prohibir que la productivitat creixent del treball, que disminueix els costos de producció de totes les mercaderies, es referisca també a la mercaderia fonamental, força de treball; significa voler exceptuar aquesta mercaderia dels efectes econòmics del progrés tècnic. Més encara: la “quota decreixent del salari” no és més que una altra expressió de la quota creixent de plusvàlua que representa el mitjà més fort i efectiu per a contenir el descens del coeficient de benefici, i representa, per això, el motiu impulsor de la producció capitalista en general, com del progrés tècnic dins d’aquesta producció. Suprimir, per consegüent, la “quota decreixent del salari” per mitjans de legislació equival a eliminar el motiu impulsor de l’economia capitalista, privar-la del seu principi de vida. Però presentem-nos la cosa concretament. El capitalista individual, la propietat capitalista, no considera el valor del producte com una suma de treball social necessari, i no està en situació d’acceptar-lo així. El capitalista el considera com una forma derivada i exasperada per la competència dels costos de producció. Mentre el valor del producte es divideix en els parts de valor c+v+p, els costos de producció en la consciència del capitalista es componen al revés de c+v+p. I en aquesta forma transmutada i derivada se li apareixen: 1), com a desgast del seu capital fix; 2), com la suma dels seus despeses de capital circulant més els dels salaris dels obrers; 3), com la quota mitjana “corrent”, açò és, mitjana de benefici del seu capital total. Ara bé, suposem que el capitalista siga forçat per una llei de les que elabora Rodbertus a sostenir una “quota fixa de salari enfront del valor total del producte”. La idea seria tan enginyosa com si es pretengués fixar, per una llei, que en l’elaboració de totes les mercaderies la matèria primera no havia de variar mai d’un 1/3 del preu total de les mercaderies. És evident que la idea fonamental de Rodbertus, de què estava tan orgullós i sobre la qual edificava com sobre un nou descobriment d’Arquimedes, i amb la que volia curar radicalment la producció capitalista, considerada al seu terreny i en tots els seus aspectes, és un contrasentit patent, a què només es pot arribar mercè a aquella confusió sobre la teoria del valor que culmina en Rodbertus en l’incomparable afirmació: “El producte ha de tenir ara [en la societat capitalista] valor de canvi, com havia d’haver tingut valor d’ús en l’antiga economia.”127 En l’antiga societat havia que menjar pa i carn per a poder viure, però ara se sacia hom amb saber el preu de la carn i el pa! Però el que amb més claredat es manifesta en l’idea persistent de la “quota de salari fixa” de Rodbertus, és la seua incapacitat per a comprendre l’acumulació capitalista.
De les cites fetes fins ací pot ja hom deduir que Rodbertus, d’acord amb la seua conclusió errònia de què el fi de la producció capitalista és l’elaboració d’objectes de consum per a satisfer “necessitats humanes”, té exclusivament a la vista la reproducció simple. D’ací que parle sempre tan sols de la “substitució del capital” i de la necessitat de capacitar els capitalistes per a prosseguir “les seues explotacions en el mateix grau que fins ací”. Però la seua idea fonamental va directament contra l’acumulació del capital. Fixar la quota de plusvàlua, impedir el seu creixement, equival a paralitzar l’acumulació del capital. De fet, per a Sismondi com per a von Kirchmann, la qüestió de l’equilibri entre producció i consum era una qüestió d’acumulació, açò és, de reproducció capitalista ampliada, la possibilitat de la qual negaven els dos. Ambdós derivaven de l’acumulació els trastorns que es produeixen en l’equilibri de la reproducció. Encara que un recomanava, com a remei, l’atenuació de les forces productives en general, i l’altre, la seua aplicació creixent a la producció de luxe: el consum complet de la plusvàlua. Rodbertus segueix ací els seus propis camins. Mentre aquells tracten d’explicar-se, amb més o menys èxit, el fenomen de l’acumulació capitalista, Rodbertus lluita contra el concepte.
“Els economistes han repetit des de Smith, formulant com a veritat general i absoluta, que el capital només sorgeix per estalvi i acumulació.”128 Rodbertus surt ara a batallar contra aquest “error” i en 60 pàgines demostra detalladament que el capital no sorgeix per estalvi, sinó per treball; que l’“error” dels economistes pel que fa a l’estalvi provenia que creien equivocadament que la productivitat era condició del capital, i aquest error provenia d’un altre: a saber que el capital és capital.
Von Kirchmann, per la seua banda, comprenia molt bé què és el que hi ha darrere de l’“estalvi” capitalista. Molt clarament explica: “L’acumulació de capital no consisteix, com és sabut, en el mer amuntegament de provisions o en la col·lecció de metalls i diners per a tenir-los sense aprofitar després als soterranis del propietari, sinó que qui vol estalviar ho fa per a aplicar de nou, amb profit, per si mateix o per mitjà d’altres, la suma estalviada com a capital, per a treure’n rendes. Aquestes rendes només són possibles si aquests capitals s’empren en noves empreses capaces de rendir, per mitjà dels seus productes, aquells interessos indispensables. Un construeix un vaixell; un altre edifica un graner; el de més enllà conrea un camp per a pastar; el quart encarrega una nova màquina de filar; el cinquè compra més cuir i pren més oficials per a ampliar el seu taller de sabateria, etc. Només en aquesta aplicació pot reportar interessos el capital estalviat [equival a beneficis], la qual cosa constitueix el fi últim de tot estalvi.”129 Allò que descriu ací von Kirchmann amb paraules maldestres, però, en general, amb exactitud, no és més que el procés de la capitalització de la plusvàlua, de l’acumulació capitalista, que constitueix el sentit sencer de l’“estalvi” propagat amb precís instint per l’economia clàssica “d’Adam Smith”. Des del seu punt de vista, és perfectament conseqüent atacant l’acumulació, l’“estalvi”, ja que, segons la seua concepció (igual que la de Sismondi), les crisis resulten directament de l’acumulació. Rodbertus és, també ací, el “més profund”. Per a malaurança seua, ha tret de la teoria del valor de Ricardo la idea que el treball és l’única font del valor, i per tant també del capital. I aquest saber elemental li basta plenament per a enlluernar-lo, no deixant-li veure les relacions complicades de la producció del capital i dels moviments del capital. Com el capital sorgeix pel treball, l’acumulació del capital, és a dir, “l’estalvi”, és capitalització de plusvàlua.
Per a desembrollar aquesta complicada xarxa d’errors “dels economistes des d’Adam Smith” recorre, com era d’esperar, a un “home aïllat” i, en una llarga vivisecció de la malaurada criatura, esbrina tot allò que li fa falta. Així troba ja ací el “capital”, és a dir, el famós “primer bastó”, amb el que l’economia política “des d’Adam Smith” agafa de l’arbre del coneixement els fruits de la seua teoria del capital. Potser el bastó sorgeix de l’“estalvi”?, pregunta Rodbertus. I com tot home normal comprèn que de l’“estalvi” no surt cap bastó, sinó que Robinson s’ha de fer el bastó de fusta, queda també provat que la “teoria de l’estalvi” és completament falsa. Seguim: l’“home aïllat” tira amb el bastó un fruit de l’arbre, aquest fruit és la seua “renda”. “Si el capital fos la font de la renda, aquesta relació havia de manifestar-se ja en aquest primer procés originari i el més simple. ¿Però pot hom, sense forçar coses i conceptes, anomenar al bastó la font de la renda o d’una part de la renda que consisteix en el fruit tirat a terra? ¿Cal referir aquesta renda en tot o en part al bastó com a la seua causa, considerar-la en tot o en part com a producte del bastó?”130 Segurament, no; i com el fruit no és el producte “del bastó” que ha estat llençat al sòl, sinó de l’arbre en què s’ha criat, Rodbertus ha demostrat que tots els economistes “des d’Adam Smith” s’havien equivocat grollerament en afirmar que la renda provenia del capital. Una vegada que s’han aclarit, dins de l’“economia” de Robinson, tots els conceptes fonamentals de l’economia política, Rodbertus trasllada la veritat així adquirida primerament a una societat suposada “sense capital ni propietat de la terra”, és a dir, amb propietat comunista, després a la societat “amb capital i propietat de la terra”, açò és, a la societat actual i, ves per on, totes les lleis de l’economia de Robinson es compleixen també fil per randa en aquestes dues formes de societat. Ací formula Rodbertus una teoria del capital i de la renda en què culmina la seua fantasia utòpica. Com ha descobert que en Robinson “el capital” està constituït senzillament pels mitjans de producció, identifica també, en l’economia capitalista, capital i mitjans de producció i una vegada reduït així, amb un gest, el capital a capital constant, protesta en nom de la justícia i de la moral que els mitjans de subsistència dels obrers, els seus salaris, siguen considerats com a capital. Contra el concepte de capital variable lluita ardorosament, perquè aquest concepte és el culpable de tot el mal. “Tant de bo els economistes [implora] em presten atenció en aquest punt i examinen desapassionadament qui té raó, si ells o jo! Ací està el nucli de tots els errors del sistema vigent sobre el capital, ací l’últim fonament de la injustícia, tant teòrica com pràctica, de què són víctimes les classes treballadores.”131 La “justícia” demana que els “béns reals de salari” dels treballadors no es consideren com a capital, sinó que s’inserisquen en la categoria de les rendes. Cert que Rodbertus sap molt bé que, per als capitalistes, una part dels salaris “avançats per ells”, són una part del seu capital, exactament el mateix que l’altra part avançada en mitjans de producció coagulats. Però, segons Rodbertus, açò es refereix únicament al capital individual. Tan prompte com té a la vista el producte total social i la producció total, declara que les categories capitalistes de la producció són il·lusió, mentida perversa i “injustícia”. “Quelcom completament distint que el capital en si, els objectes de capital, el capital, des del punt de vista de la nació, és el capital privat, el capital patrimoni, el capital propietat, allò que avui es comprèn ordinàriament per “capital”.132 Els capitalistes individuals produeixen en forma capitalista, però la societat total produeix com Robinson, açò és, com un propietari únic, en forma comunista: “Que ara el producte nacional total en tots els diversos graus de la producció, pertanga en parts majors o menors a persones privades, que no es poden comptar entre les productores pròpiament dites; que les productores pròpiament dites elaboren aquest producte nacional al servei d’aquests pocs propietaris, sense ser copropietaris del seu propi producte, no constitueix cap diferència des d’aquest punt de vista general i nacional.” Certament, resulten, d’ací, certes particularitats de la relació, fins i tot per a la societat en conjunt, en primer terme “el canvi” amb els seus intermediaris, i en segon lloc, la desigual distribució del producte. “Però així com aquestes conseqüències no impedeixen que, abans i després, el moviment de la producció nacional i la conformació del producte nacional siga, en general, el mateix [que davall el règim del comunisme], tampoc alteren des del punt de vista nacional, en cap sentit, l’oposició anteriorment formulada entre capital i renda.” Sismondi es va esforçar, com Smith i molts altres, a desembrollar, amb la suor del seu front, els conceptes de capital i renda traient-los de les contradiccions de la producció capitalista; Rodbertus simplifica la cosa; prescindeix, dins de la societat, de totes les determinacions formals de la producció capitalista i anomena “capital” als mitjans de producció i “renda”, als mitjans de consum; amb açò basta. “La propietat de la terra i del capital només té un influx essencial amb relació als individus que comercien. Si es considera, doncs, la nació com una unitat, desapareixen els seus efectes sobre els individus.”133 Es veu que tan prompte com Rodbertus arriba al vertader problema de la producció total capitalista i el seu moviment, mostra el tímid menyspreu de l’utopista envers les particularitats històriques de la producció. A ell li va, com a anell al dit, l’observació que fa Marx a propòsit de Proudhon, retraient-li que tan prompte com parla de la societat en conjunt, fa com si deixés de ser capitalista. En l’exemple de Rodbertus es veu, d’altra banda, una vegada més, com de feixugament es movia l’economia política anterior a Marx, en els seus esforços per a harmonitzar punts de vista materials del procés de treball amb punts de vista valoratius de la producció capitalista; formes de moviment del capital individual, amb les del capital total. Aquests esforços oscil·len, d’ordinari, entre dos extrems: la concepció vulgar a l’estil de Say i Mac Culloch, per a la que no hi ha més que punts de vista del capital individual; la concepció utòpica a l’estil de Proudhon i Rodbertus, per a la que no hi ha més que punts de vista del procés de treball. Només així s’aprecia què enorme llum va llençar Marx sobre l’assumpte amb l’esquema de la reproducció simple, on es concerten tots els punts de vista en les seues harmonies i les seues contradiccions, i on la confusió irremeiable d’incomptables toms es resol en dues sèries numèriques de desconcertant senzillesa.
Fàcilment comprèn hom que, amb semblant concepció de capital i renda, l’apropiació capitalista resulta inexplicable. Rodbertus la declara senzillament “robatori” i l’acusa davant el fòrum del dret de propietat la radical vulneració del qual representa. “Doncs bé, aquesta llibertat personal (del treballador) que jurídicament envolta la propietat del valor i el producte del treball, a conseqüència de la pressió exercida sobre els treballadors per la propietat de la terra i del capital (que en la pràctica condueix, al seu torn, a l’alienació d’aquella pretensió de propietat), és com si un temor instintiu a què la història pogués deduir-hi els seus severs sil·logismes implacables impedís als propietaris confessar aquesta gran i general injustícia.”134 “Per això, finalment, aquesta teoria [la de Rodbertus] és, en totes les seues particularitats, una prova plena que aquells panegiristes de l’actual règim de propietat, que d’altra banda no poden per menys que fundar la propietat sobre el treball, es troben en plena contradicció amb el seu propi principi. Ella demostra que el règim actual de propietat descansa justament sobre una violació general d’aquest principi i que aquells grans patrimonis individuals que s’acumulen avui en la societat, augmenten, amb cada nou treballador, el lladronici acumulat d’antic en la societat.”135 I si d’aquesta manera es declara com un “robatori” la plusvàlua, la quota creixent de plusvàlua apareix com “una greu falta en l’actual organització econòmica nacional”. Proudhon ha teixit almenys la frase paradoxal i brutal, però de ressonància revolucionària, de Brissot: la propietat és un robatori. Rodbertus demostra que el capital és un robatori a la propietat. Compare hom amb açò, en el primer tom d’El Capital de Marx, el capítol sobre la transformació de les lleis de propietat en lleis de l’apropiació capitalista que constitueix una obra mestra de dialèctica històrica, i es comprovarà una vegada més la “prioritat” de Rodbertus. En tot cas, Rodbertus, amb les seues declamacions contra l’apropiació capitalista, des del punt de vista del “dret de propietat”, s’ha impedit la comprensió del naixement de la plusvàlua per obra del capital, com anteriorment, amb les seues declamacions contra l’“estalvi”, s’havia impedit la comprensió de l’origen del capital procedent de la plusvàlua. Així, Rodbertus perd tots els supòsits per a la comprensió de l’acumulació capitalista i assoleix fins i tot quedar en aquest punt per davall de von Kirchmann.
En suma, Rodbertus vol una ampliació limitada de la producció però sense “estalvi” algun, és a dir, sense acumulació capitalista. Vol un augment il·limitat de les forces productives, i que les lleis de l’estat fixen un coeficient de plusvàlua. En una paraula, mostra que no comprèn en absolut els fonaments pròpiament dits de la producció capitalista que vol reformar, ni els resultats més importants de l’economia política clàssica, contra la qual es dirigeix la seua crítica.
Per això, naturalment, diu el professor Diehl, que Rodbertus ha fet època en l’economia política teòrica amb la seua “nova teoria de la renda” i amb la distinció de les categories lògiques i històriques del capital (d’aquell “capital en si” conscient en contraposició al capital individual). I per això, naturalment, Adolf Wagner l’anomena “el Ricardo del socialisme econòmic”, per a provar, així, d’un sol colp, la seua pròpia ignorància respecte a Ricardo, Rodbertus i el socialisme. I per la seua banda, Lexis troba que Rodbertus és, almenys, igual “al seu rival britànic” en la força del pensament abstracte, però que el supera, àmpliament, en el “virtuosisme del descobriment de les connexions més profundes dels fenòmens”, en la “vivor de la fantasia” i, abans que res, en el seu “punt de vista ètic enfront de la vida econòmica”. En canvi, allò que realment ha fet Rodbertus en economia teòrica, a banda de la seua crítica de la renda de Ricardo (la seua distinció a vegades completament clara entre plusvàlua i benefici del capital; tractar la plusvàlua com un tot, distingint-la conscientment de les seues manifestacions parcials; la seua crítica, excel·lent en part, del dogma de Smith sobre la connexió de valor de les mercaderies; la seua formulació precisa de la periodicitat de les crisis i l’anàlisi de les formes en què es presenten valuosos punts d’arrencada per a sobrepassar en l’anàlisi a Smith-Ricard, que van haver de fracassar per la confusió dels conceptes fonamentals), tot açò queda desconegut per la majoria dels admiradors oficials de Rodbertus. Franz Mehring ha al·ludit ja a la curiosa sort que li ha cabut a Rodbertus: haver estat aixecat als núvols pels seus suposats mereixements en economia política, mentre les mateixes gents el tractaven, pels seus mèrits polítics efectius, “com a un pobre xicot”. Però, en el nostre cas, no es tracta tan sols de l’oposició entre la seua obra econòmica i política. Al camp mateix de l’economia política teòrica, allí on treballava amb l’entusiasme inútil d’un utopista, els seus panegiristes li han alçat un gran monument sobre arena, mentre els modestos trossos de terreny en què havia deixat algunes llavors fecundes, s’han omplert de mala herba i han estat deixats en l’oblit.136
En general, no pot hom afirmar que el problema de l’acumulació haja avançat des de la primera controvèrsia en la discussió prussiano-pomerània. Si la doctrina de l’harmonia econòmica havia caigut, entre tant, de l’altura de Ricardo fins a Bastiat-Schulze, també la crítica social ha baixat de Sismondi a Rodbertus. I si la crítica de Sismondi l’any 1819 era un acte històric, les idees de reforma emeses per Rodbertus eren un lamentable retrocés ja en la seua primera forma i molt més en les seues posteriors repeticions.
En la polèmica entre Sismondi i Say-Ricardo, una de les parts va provar la impossibilitat de l’acumulació a conseqüència de les crisis i va advertir el perill del desenvolupament de les forces productives. L’altra demostrà la impossibilitat de les crisis i va propugnar pel desenvolupament il·limitat de l’acumulació. Cada una d’elles era conseqüent, a la seua manera, no obstant l’absurd del punt de partida. Kirchmann i Rodbertus parteixen ambdós, no era possible d’una altra manera, del fet de les crisis. Però tanmateix que aleshores, després de l’experiència històrica de mig segle, les crisis, justament per la seua periodicitat, havien mostrat clarament que no eren sinó formes de moviment de la reproducció capitalista, van identificar també plenament el problema de la reproducció ampliada del capital total, de l’acumulació, amb el problema de les crisis i van anar a parar així a la via morta del descobriment d’un remei contra les crisis. Una part veu el remei en el consum total de la plusvàlua pels capitalistes, açò és, en la renúncia a l’acumulació; l’altra, en la fixació legal de la quota de plusvàlua, açò és, igualment, en la renúncia a l’acumulació. Ací, la mania especial de Rodbertus consisteix en esperar que sense acumulació capitalista es produïsca un augment il·limitat capitalista de les forces productives, i així ho recomana. En una època en què l’elevat grau de maduresa de la producció capitalista aviat faria possible la seua anàlisi fonamental per Marx, l’últim intent de l’economia burgesa de resoldre el problema de la reproducció acabava en una utopia infantil de mal gust.
118 Dr Karl Rodbertus-Jagetzow, Schriften, Berlín, 1899, Tom III, pàgina 176.
119 Dr Karl Rodbertus-Jagetzow, Schriften, Berlín, 1899, Tom I, pàgines 53, 57.
120 Dr Karl Rodbertus-Jagetzow, Schriften, Berlín, 1899, Tom I, pàgina 206.
121 Dr Karl Rodbertus-Jagetzow, Schriften, Berlín, 1899, Tom I, pàgina 19.
122 Dr Karl Rodbertus-Jagetzow, Schriften, Berlín, 1899, Tom II, pàgina 154.
123 Dr Karl Rodbertus-Jagetzow, Schriften, Berlín, 1899, Tom II, pàgina 146.
124 Dr Karl Rodbertus-Jagetzow, Schriften, Berlín, 1899, Tom II, pàgina 155.
125 Dr Karl Rodbertus-Jagetzow, Schriften, Berlín, 1899, Tom II, pàgina 223.
126 Dr Karl Rodbertus-Jagetzow, Schriften, Berlín, 1899, Tom II, pàgina 226.
127 Dr Karl Rodbertus-Jagetzow, Schriften, Berlín, 1899, Tom II, pàgina 156.
128 Dr Karl Rodbertus-Jagetzow, Schriften, Berlín, 1899, Tom I, pàgina 240.
129 Von Kirchmann, Fulls democràtics, pàgina 25.
130 Dr Karl Rodbertus-Jagetzow, Schriften, Berlín, 1899, Tom II, pàgina 230.
131 Dr Karl Rodbertus-Jagetzow, Schriften, Berlín, 1899, Tom I, pàgina 295. En aquest punt, Rodbertus no va fer, al llarg de tota la seua vida, més que rumiar les idees que havia exposat ja en 1842 en l’article “Zur Erkenntnis”: “... amb referència a l’estat actual s’ha arribat a comptar entre els costos del bé no sols el salari, sinó també la renda i el benefici de l’empresari. Per això, aquesta opinió mereix ser àmpliament refutada. Es basa en dues coses:
a) Una falsa representació del capital, en la que el salari es computa al capital de la mateixa manera que el material i els instruments, sent així que es troba en el mateix pla que la renda i el benefici de l’empresari.
b) Una confusió dels costos del bé amb les despeses de l’empresari o costos d’explotació (Zur Erkenntnis, Neubrandenburg i Friedland, G. Barneuitz 1842, pàgina 14).
132 Dr Karl Rodbertus-Jagetzow, Schriften. Exactament el mateix ja en “Zur Erkenntnis”; “cal distingir el capital en sentit estricte, del capital en sentit ampli o fons de l’empresa. Aquell comprèn la provisió efectiva d’instruments i materials, aquest tot el fons necessari per a l’explotació d’una empresa d’acord amb les circumstàncies actuals de la divisió del treball. Aquell és el capital absolutament necessari per a la producció, aquest només té una necessitat relativa que li dona les circumstàncies actuals. Aquella part és, per tant, el capital en el seu sentit estricte i només amb ell es confon el concepte del capital nacional.” (pàgines 23-24.)
133 Dr Karl Rodbertus-Jagetzow, Schriften, Berlín, 1899, Tom I, pàgina 292.
134 Dr Karl Rodbertus-Jagetzow, Schriften, Berlín, 1899, Tom I, pàgina 136.
135 Dr Karl Rodbertus-Jagetzow, Schriften, Berlín, 1899, Tom II, pàgina 225.
136 D’altra banda, el pitjor monument és el que li han erigit els seus editors pòstums. Aquests savis cavallers: el professor Wagner, el doctor Kozak, Moritz Wirth i la resta, que en els pròlegs dels toms de Rodbertus es barallen com una tropa de servidors maleducats a l’avantcambra, treuen les seues desavinences personals i la seua gelosia, i s’injurien públicament entre ells mateixos. Ni tan sols han sabut observar l’atenció i la pietat necessaris per a determinar la data dels diversos manuscrits de Rodbertus. Així, per exemple, Mehring ha hagut de fer-los veure que “el manuscrit més antic de Rodbertus no pot provenir de l’any 1837, com havia decretat sobiranament el professor Wagner, sinó, si més no, de l’any 1839, ja que ja en les primeres línies s’hi parla d’esdeveniments històrics del moviment cartista, succeïts l’any 1839, i el coneixement dels quals era, per dir-ho així, deure ineludible per a un professor d’economia política. El professor Wagner, que en els pròlegs a Rodbertus no cessa de donar-se importància i de parlar de les seues aclaparadores ocupacions, i que, en general, parla amb els seus col·legues per sobre els caps de la resta del populatxo, ha rebut en silenci, com un gran home, l’elegant lliçó de Mehring. Per la seua banda, el professor Diehl ha corregit, simplement, en silenci, en el Diccionari de les ciències de l’estat, la data de 1837, substituint-la per la de 1839, sense indicar al lector ni amb una síl·laba quan i com ho havia esbrinat.
El que constitueix el súmmum, no obstant això, és la “nova edició econòmica”, sens dubte destinada “al poble”, i publicada per Puttkammer i Muhlbrecht en 1899, que reuneix en amigable consorci alguns dels senyors editors que s’havien barallat, recollint, en els pròlegs, les seues discussions; edició en què, per exemple, l’antic tom II de Wagner esdevé tom I, però deixant que Wagner en la introducció al tom III continue parlant tranquil·lament del “tom II”; traducció en què la Primera Carta Social ha anat a parar al tom III, la segona i tercera al II i la quarta al I, en la que en general, la successió de les Cartes Socials, Controvèrsies, connexions cronològiques i lògiques, dates de l’edició i de l’origen dels escrits constitueixen un caos encara més inexplicable que les capes de la terra després de diverses erupcions volcàniques, i en què (l’any 1899) sens dubte per consideració al professor Wagner es conserva, per a l’escrit més antic de Rodbertus, la data de 1837, malgrat que la rectificació de Mehring s’havia publicat ja en 1894. Compare hom amb açò els escrits pòstums de Marx en les edicions a cura de Mehring i Kautsky, i s’hi veurà com, en coses sense importància aparent, es reflecteixen connexions fondes; així es cuida l’herència científica del mestre del proletariat conscient, i així els savis oficials de la burgesia destrossen l’herència d’un home que, d’acord amb la seua pròpia llegenda interessada, era un geni de primer ordre. Suum cuique, era el lema de Rodbertus.