CAPÍTOL XVI
Rodbertus i la seua crítica de l'escola clàssica
Rodbertus aprofundeix més que von Kirchmann. Cerca les arrels del mal en els fonaments mateixos de l’organització social i declara una guerra aferrissada a l’escola lliurecanvista dominant. Els seus atacs no van, certament, contra el comerç lliure de mercaderies o contra la llibertat industrial, que accepta plenament, sinó contra els manchesterians, contra el laissez faire en les relacions socials interiors de l’economia. En aquella època, després del primer període entusiasta de l’escola clàssica, havia assolit ja el predomini aquella apologia descarada, l’expressió de la qual més aconseguida es troba en l’economista fabulosament vulgar, ídol de tots els filisteus, el senyor Frederic Bastiat amb les seues “harmonies”. Prompte sorgiren els diversos Schulze pàl·lids imitadors en alemany del profeta francès de l’harmonia. Contra aquests “comissionistes del lliure canvi” es dirigeix la crítica de Rodbertus. “Les cinc sisenes parts de la nació [exclama en la seua Primera Carta Social a von Kirchmann (1850)] queden fins ara excloses, per l’escassetat de la seua renda, de la majoria dels beneficis de la civilització i, a més, sucumbeixen de tant en tant a les més terribles arpades de misèria real, trobant-se sempre exposats a aquest risc amenaçador. Són elles, no obstant això, les creadores de tota la riquesa social. El seu treball comença en sortir el sol i acaba quan es posa; es prolonga fins a la nit mateixa, i res pot alterar aquest destí. Sense poder augmentar la seua renda perden fins i tot el temps que hauria degut quedar-los per al cultiu del seu esperit. Suposem que el progrés de la civilització haja exigit fins ara tants patiments. Sobtadament brilla la possibilitat de modificar aquesta necessitat trista en una sèrie d’invents admirables; invents que fan més que centuplicar la capacitat de treball humà. La riquesa nacional (el patrimoni nacional en relació amb la població) augmenta a conseqüència d’això en proporció creixent. I jo pregunte: pot haver-hi una conseqüència més natural, una demanda més justa que la d’obtenir també algun avantatge d’aquest creixement per als creadors de l’antiga i la nova riquesa? No han de tenir dret a què s’augmente la seua renda o es rebaixe la seua jornada de treball; o que passen, cada vegada, en nombre més gran, a les files d’aquells afortunats que gaudeixen principalment dels fruits del treball? L’economia política, o millor dit, l’economia nacional, només ha pogut realitzar el contrari. Mentre creix la riquesa nacional, creix també l’empobriment d’aquelles classes, són necessàries, fins i tot, lleis especials que s’oposen a l’augment de la jornada de treball. Finalment, el cens de les classes treballadores creix en proporció major que el de les altres. Però no és només açò! La capacitat de treball centuplicada que no ha pogut donar cap alleugeriment a les cinc sisenes parts de la nació, és, a més a més, periòdicament, l’espant de l’última sisena part i, en conseqüència, de la societat sencera. Quines contradiccions, doncs, particularment al terreny econòmic! I quines contradiccions al terreny social en general. La riquesa social augmenta i aquest augment va acompanyat d’una accentuació de la pobresa! Augmenta el poder de creació dels mitjans de producció, i la conseqüència és el seu no ús. La situació social demana l’elevació del nivell material de vida de les classes treballadores a la mateixa altura que la seua situació política, però la realitat respon amb un rebaixament major. La societat necessita que la seua riquesa cresca sense traves, i els actuals directors de la producció han de posar-li obstacles per a no augmentar la pobresa. Només hi ha una cosa en harmonia! A l’absurd de la situació correspon el de la classe dominant; absurd, que consisteix en cercar el fonament d’aquest mal allí on no es troba. L’egoisme, que amb massa freqüència s’embolica a la vestidura de la moral, denuncia, com a causa del pauperisme, els vicis dels treballadors. Atribueix a la seua suposada mala administració i balafiament allò que és obra de fets inevitables, i, quan no pot menys de reconèixer la inculpabilitat, eleva al rang de teoria la necessitat de la pobresa. Predica sense parar als obrers l’ora et labora; considera com deure seu la sobrietat i l’estalvi, i, com a màxim, agrega a la misèria del treballador aqueixa violació del dret que constitueixen les caixes d’estalvi forçós. No veu que un poder cec converteix l’oració del treballador en una maledicció contra l’atur forçós; que l’estalvi és una impossibilitat o una crueltat i que, finalment, la moral no produeix mai efecte en boca dels qui ha dit el poeta “que beuen en secret vi i en públic prediquen beure aigua”.”101
Si aquestes valeroses paraules, escrites trenta anys després de Sismondi i Owen, vint anys després de les acusacions dels socialistes anglesos de l’escola de Ricardo i, finalment, després del moviment cartista de la batalla de juny i (last but not least) de la publicació del Manifest Comunista, no poden pretendre una significació innovadora, en canvi, és impossible negar-los la seua importància en la fonamentació científica de tals acusacions. Rodbertus desenrotlla ací un sistema, que pot ser reduït a les següents proposicions sintètiques:
L’altura a què històricament ha arribat la productivitat del treball junt amb les “institucions del dret positiu’, és a dir, la propietat privada, gràcies a les lleis d’un “comerç abandonat a si mateix”, han produït una sèrie de fenòmens absurds i immorals. Són aquests:
1.- El valor de canvi per compte del “valor constituït”, “normal”, i amb això l’actual diner metàl·lic per compte d’un diner de paper “d’acord amb la seua idea” o “diner de treball”. “La primera [veritat] és que tots els béns econòmics són producte de treball, o com se sol dir, que només el treball és productiu. Però aquest principi significa ja que el valor del producte és sempre igual al cost d’un treball, o, amb altres paraules, que el treball podia constituir ja avui una mesura de valor. La veritat és més bé “que aquest no és encara un fet d’economia pública, sinó només una idea.”102
“Si el diner es pogués constituir segons el treball que el producte ha costat, encara cabria representar-se’l; seria com un rebut escrit sobre la matèria més barata, sobre draps, com un full arrencat d’aquell llibre de comptabilitat general que contingués el valor produït per cada u, i que servís com a crèdit contra una quantitat de valor igual a la part del producte nacional que arribés a la distribució. Si el valor, per qualsevol circumstància, no ha pogut ser constituït o no pot ser-ho encara, el diner ha d’arrossegar amb si aquell valor que ha de liquidar, portant-lo com a penyora o fiança, és a dir, el diner ha de consistir en un bé valuós, en or o argent.”103 Però, tan prompte com sorgeix la producció capitalista de mercaderies, s’inverteix l’ordre de totes les coses. “La constitució del valor ha de pesar, perquè pot ser ja únicament valor de canvi.”104 I “perquè el valor no pot ser constituït, tampoc el diner pot ser merament diner, ni respondre plenament a la seua idea”105. “Si hagués una compensació justa en el canvi, el valor de canvi dels productes hauria de ser igual a la quantitat de treball que hagueren costat; haurien de canviar-se, en els productes, quantitats de treball sempre iguals.” Però fins i tot suposant que cada u produís justament els valors d’ús que un altre necessita, “serien necessaris, ja que es tractava de coneixement i voluntat humans, un càlcul, compensació i fixació exactes de les quantitats de treball contingudes en els productes canviats, i l’existència d’una llei a què se sotmeteren els que canvien.”106
Com és sabut, Rodbertus accentua amb insistència la seua prioritat sobre Proudhon en el descobriment del “valor constituït”, prioritat que se li pot concedir tranquil·lament. Aquesta “idea” era fins a tal punt un fantasma, que ja molt de temps abans de Rodbertus havia produït teòricament els seus fruits en Anglaterra, i havia estat soterrada en la pràctica. Aquesta “idea” no era més que una transmutació utòpica de la teoria de valor de Ricardo. I això ha estat demostrat prou per Marx en la seua Misèria de la filosofia i per Engels en el pròleg a aquest mateix llibre. No cal, per tant, insistir-hi.
2.- De l’“economia d’intercanvi” en resultava la “degradació” del salari al rang de mercaderia, en compte de ser una quota fixa de participació en el producte segons el valor de cost. Rodbertus, amb un atrevit salt històric deriva la seua llei del salari directament de l’esclavitud, amb la qual cosa considera el caràcter específic que la producció de mercaderies imposa a l’explotació com una mentida enganyosa i el condemna des del punt de vista moral. “Mentre els productors mateixos eren propietat dels no productors, mentre existia l’esclavitud, era exclusivament l’avantatge privat del ‘senyor’ que determinava literalment la magnitud d’aquella part (de la participació de l’obrer). Des que els productors han assolit la plena llibertat personal, però res més, ambdues parts es posen d’acord, prèviament, sobre el salari. El salari és, com avui diu hom, objecte d’un “contracte lliure”, és a dir, de la competència. Amb açò el treball és sotmès, naturalment, a les mateixes lleis de valor de canvi a què es troben també sotmesos els productes; ell mateix rep valor de canvi; la magnitud del salari depèn del joc de l’oferta i la demanda.” Després d’haver invertit així les coses i haver deduït de la competència, el valor de canvi de la força de treball, a continuació dedueix també, naturalment, el seu valor del seu valor de canvi: “davall l’imperi de les lleis del valor de canvi, el treball rep una espècie de “valor de cost”, que exerceix una força d’atracció sobre el seu valor de canvi: l’import del salari. És aquesta la magnitud del salari necessària per a “mantenir-lo en ús”, és a dir, atorgar-li la força per a la seua pròpia prossecució, encara que només en la seua descendència: l’anomenat “manteniment necessari”.” Però tampoc açò és en Rodbertus una fixació de lleis econòmiques objectives, sinó només d’indignació moral. Rodbertus anomena “cínica” l’afirmació de l’escola clàssica, segons la qual “el treball no té més valor que el del salari que rep”, i es proposa descobrir “la sèrie d’errors que han conduït a aquesta conclusió crassa i immoral”107. “Una apreciació tan deshonrosa com aquella que feia estimar el salari com el manteniment necessari, o com si es tractés de la reparació d’una màquina, ha existit també respecte al treball convertit en mercaderia de canvi. Aqueix principi de tots els béns, d’un “preu natural” o de “cost”, com si es tractés del producte mateix, ha posat aquest preu natural, aquests costos de treball, en la quantitat de béns necessària per a tornar a portar el treball al mercat.” Aquest caràcter de mercaderia i la corresponent valoració de la força de treball, no són més que pèrdues malignes de l’escola del lliure canvi, i en compte d’insistir com els deixebles anglesos de Ricardo sobre la contradicció que existeix al si de la producció capitalista de mercaderies entre la determinació del valor del treball i la determinació del valor pel treball, Rodbertus, com a bon prussià, acusa la producció capitalista de mercaderies de contradir-se... amb el dret polític vigent. “Quina insensata, indescriptible contradicció la d’aquells economistes [exclama] que volen que els obrers decidisquen la seua posició jurídica dins dels destins de la societat, i al mateix temps segueixen tractant-los econòmicament com a simples mercaderies!”108
Només queda objectar: ¿per què els obrers consenten una injustícia tan insensata i patent? Objecció que Hermann, per exemple, presentava contra la teoria del valor de Ricardo: “¿Què haurien hagut de fer els obrers si en quedar en llibertat no hagueren volgut consentir aquella mesura? Representem-nos la seua situació. Als obrers se’ls va donar la llibertat nus o vestits de parracs, sense més que la seua força de treball. Amb la desaparició de l’esclavitud o de la servitud de la gleva, havia desaparegut també l’obligació jurídica del senyor d’alimentar-los o de cuidar de les seues necessitats més elementals. Però les seues necessitats havien quedat, i havien de viure. D’on treurien per a viure? ¿Agafar una part del capital existent en la societat i produir amb ella el que és necessari per al seu manteniment? Però el capital de la societat pertanyia ja a altres, i els guardians del “dret” no ho haurien consentit.” ¿Què els quedava fer, doncs, als treballadors? Només una alternativa: o derrocar el dret imperant de la societat o tornar a unes condicions econòmiques semblants a les anteriors, encara que variés la seua situació jurídica; retornar als seus antics senyors, els posseïdors de la terra i el capital, i percebre, com a salari, allò que abans havien percebut com a manteniment. Per a dita de la humanitat i de l’estat prussià, els treballadors van ser “prou assenyats” per a no “treure dels seus carrils” la civilització, preferint sotmetre’s ricament a les miserables exigències “dels seus antics senyors”, Va sorgir, així, el sistema capitalista del salari i la llei del salari com “esclavitud aproximada”, com un producte de l’abús de poder dels capitalistes, així com de la docilitat pacífica dels proletaris, si hem d’atenir-nos a les innovadores explicacions teòriques del mateix Rodbertus, que, com se sap, ha estat “saquejat” teòricament per Marx. Respecte a aquesta teoria del salari, és en tot cas indiscutible la “prioritat” de Rodbertus, perquè els socialistes anglesos i altres crítics socials havien analitzat el sistema de salaris molt menys grollerament i primitivament. Allò de més original, en tot això, és que Rodbertus no utilitza tot l’aparell de la seua indignació moral sobre l’origen i lleis econòmiques del sistema de salaris per a demanar, com a conseqüència, la supressió de l’espantosa injustícia, de la “contradicció insensata i indescriptible”. De cap manera! Repetidament tranquil·litza els seus congèneres perquè no prenguen seriosament els seus rugits contra l’explotació: no és un lleó, sinó simplement Schnoch, el fuster109. Només és necessària la teoria ètica de la llei del salari per a treure’n aquesta altra conclusió.
3.- De la determinació del salari per les “lleis de valor de canvi”, en resulta que, amb el progrés de la productivitat del treball, la participació de l’obrer en el producte és cada vegada menor. Hem arribat ací al punt d’Arquimedes del “sistema” de Rodbertus. La “quota decreixent de salaris” és la més important idea “original”, la que repeteix des del seu primer escrit social (probablement en 1839) fins a la seua mort i que “reclama” com de la seua propietat. Cert que aquesta “idea” era una senzilla conseqüència de la teoria del valor de Ricardo; cert és que es troba implícita en la teoria del fons de salaris que dominà l’economia burgesa des dels clàssics fins a l’aparició d’El Capital de Marx. No obstant això, Rodbertus creu haver estat en aquest “descobriment” una espècie de Galileu de l’economia política, i recorre a la seua “quota decreixent del salari” per a explicar tots els mals i contradiccions de l’economia capitalista. De la quota decreixent de salari hi deduí, doncs, abans que res, el pauperisme, que per a ell constitueix, junt amb les crisis, “la qüestió social”. I seria oportú recomanar a l’atenció dels moderns debel·ladors de Marx, el fet que no ha estat Marx, sinó Rodbertus qui es troba molt més prop d’ells; ell, Rodbertus, que ha formulat una teoria de l’empobriment, i això en la forma més grollera, fent-ne, a diferència de Marx, no un fenomen complementari, sinó el punt central de la “qüestió social”. Vegeu, per exemple, la seua demostració de l’empobriment absolut de la classe obrera en la Primera Carta Social a von Kirchmann. Després la “quota decreixent del salari ha de servir també per a explicar l’altre fenomen fonamental de la ‘qüestió social’”: les crisis. Ací, Rodbertus escomet el problema de l’equilibri entre consum i producció i toca el complex sencer dels punts debatuts sobre els quals havia versat ja la contesa entre Sismondi i l’escola de Ricardo.
El coneixement de les crisis es trobava recolzat naturalment, en Rodbertus, en un material de fets molt més abundant que en Sismondi. En la seua Primera Carta Social insereix ja una descripció detallada de les quatre crisis: 1818-19, 1825, 1837-39 i 1847. Gràcies a una observació més àmplia, Rodbertus va poder veure, encara que imperfectament, l’essència de les crisis amb una profunditat que no els fou possible als seus predecessors. Així, ja en 1850, formula la periodicitat de les crisis; el seu retorn amb intervals cada vegada més breus, i amb major intensitat: “En proporció a l’augment de la riquesa ha augmentat sempre allò d’horrorós d’aquestes crisis; s’han fet més nombroses les víctimes per elles devorades. La crisi de 1818-19, malgrat haver despertat ja l’espant del comerç i les preocupacions de la ciència, va ser relativament insignificant comparada amb la de 1825-26. L’última va inferir tals danys al patrimoni d’Anglaterra, que els més famosos economistes dubtaven que pogués restablir-se totalment. Malgrat açò, va ser sobrepujada encara per la crisi de 1836-37. Al seu torn, les crisis de 1839-40 i 1846-47 van produir majors estralls que les precedents. Si es jutja per les experiències de què disposem fins ací, les crisis tornen amb intervals cada vegada més breus. Des de la primera fins a la tercera crisi van transcórrer 18 anys; des de la segona a la quarta, 14; des de la tercera a la cinquena, 12. Ja augmenten els símptomes d’una pròxima nova desgràcia, fins i tot quan indubtablement, l’any 1848 ha contingut el seu desencadenament.”110 Més endavant Rodbertus fa l’observació que, en general, els precursors de les crisis solen ser un floriment extraordinari de la producció, grans progressos tècnics de la indústria: “Totes les crisis s’han produït després d’un període excel·lent de floriment industrial.”111 Utilitzant la història de les crisis, descriu com “les mateixes es produeixen només després d’un acreixement important de la productivitat”112. Rodbertus combat l’opinió vulgar que vol reduir les crisis a dificultats de diners i crèdit, i critica tota la legislació equivocada de Peel sobre els bitllets de Banc; fonamenta detalladament la seua opinió en l’article: “Les crisis comercials i les dificultats hipotecàries de l’any 1858”, en què, entre altres coses, diu: “És, doncs, també equivocat considerar les crisis comercials només com a crisi de diners, Borsa o crèdit. Només es presenten així exteriorment, en la seua primera aparició.” També és notable l’ull penetrant de Rodbertus quan aprecia la significació del comerç exterior en connexió amb el problema de les crisis. El mateix que Sismondi, assenyala la necessitat d’expansió per a la producció capitalista, però hi agrega alhora que, amb això, només s’aconsegueix que cresquen les dimensions de les crisis periòdiques. “El comerç exterior [diu en Per a l’esclariment de la qüestió social, Segona Part, quadern 1] guarda amb els entorpiments del comerç interior una relació anàloga a la de la beneficència amb el pauperisme; en últim terme, no fan més que créixer amb aquell.”113 I en l’article citat “Les crisis comercials i dificultats hipotecàries de l’any 1858”: “l’única cosa que es pot emprar per a prevenir futurs esclats de les “crisi” és l’arma de doble tall, que consisteix en desenvolupar el mercat exterior. La major part de les vegades el violent impuls cap a tal desenvolupament no és més que l’excitació malaltissa d’un òrgan danyat. Com al mercat interior un dels factors, la productivitat, augmenta eternament, i l’altre, “el poder de compra”, es manté eternament igual per a la major part de la nació, el comerç ha de tractar de suplir amb mercats exteriors la limitació de l’últim. Allò que calma aquesta set ajorna, almenys, una nova aparició del mal. Cada nou mercat exterior equival, per això, a una treva de la qüestió social. De la mateixa manera actuen els colonitzadors en països no conreats. Europa es crea un mercat on abans no l’havia. Però aquest mitjà no fa, en substància, més que entretenir el mal. Quan els nous mercats estan plens, la qüestió torna al seu antic punt de partida: al factor limitat del poder de compra que es troba enfront del factor il·limitat de la productivitat, i l’única cosa que s’ha fet ha estat apartar la nova crisi del mercat menor perquè aparega en el major, en dimensions encara més àmplies i amb xocs encara més violents. I, com la terra és limitada i, per tant, ha de cessar alguna vegada la conquesta de nous mercats, ha de cessar també el simple ajornament de la qüestió. Ha de ser resolta, definitivament, algun dia.”114
També ha tingut en compte l’anarquia de la producció capitalista privada, com a factor de les crisis, però considerant-la només entre altres factors, no com la vertadera causa de les crisis en general, sinó com a font d’un determinat gènere de crisi. Així, sobre l’aparició de les crisis en el famós punt de von Kirchmann diu: “Ara bé, no vull assegurar que aquest gènere de paralització del mercat es done també en la realitat. El mercat és avui gran, les necessitats i branques de la producció són moltes, la productivitat és important, els símptomes de l’apetència són foscos i enganyosos, els empresaris desconeixen mútuament l’extensió de la seua producció; per consegüent, pot succeir, fàcilment, que aquests s’equivoquen en mesurar una determinada necessitat de mercaderies i omplen amb excés el mercat.” Rodbertus declara també categòricament que aquestes crisis només poden ser remeiades amb una organització planificada de l’economia, una “inversió total” de les actuals relacions de propietat, la reunió de tots els mitjans de producció “en mans d’una única autoritat social”. Cert que també ací s’afanya en afegir-hi, per a tranquil·litat dels ànims, que prejutjar la possibilitat de semblant situació és possible, “però en tot cas seria l’única possibilitat d’impedir aquesta classe de paralitzacions del mercat”. Subratlla, doncs, ací que fa responsable l’anarquia de la producció actual, només d’una forma determinada parcial de les crisis.
Rodbertus es burla del principi de l’equilibri natural entre producció i consum de Say-Ricard, i al igual que Sismondi posa l’èmfasi sobre el poder adquisitiu de la societat, que fa dependre, al seu torn, com aquest, de la distribució de la renda. No obstant això, no accepta la teoria de les crisis de Sismondi, sobretot en les seues conclusions finals, i s’hi situa en resolta oposició. Mentre Sismondi veia la font del mal en l’extensió sense límits de la producció, sense tenir en compte la limitació de la renda, i en conseqüència, es dedicava a la canalització de la producció, Rodbertus defensa, al revés, l’extensió més forta i il·limitada possible de la riquesa, de les forces productives. Per a ell la societat necessita augmentar la seua riquesa sense cap classe d’obstacles. Qui rebutja la riquesa de la societat, rebutja el seu poder, el seu progrés; amb aquest, la seua virtut. Qui posa obstacles al seu increment, els posa al seu progrés. Tot augment del saber, voler i poder de la societat va unit a un augment de la riquesa.115
Des d’aquest punt de vista, Rodbertus va ser un ardorós defensor del sistema dels Bancs d’emissió, que considerava com a base imprescindible per a la ràpida i il·limitada expansió de l’activitat d’inversió de capitals. Tant el seu article sobre les dificultats hipotecàries de l’any 1858, com el treball publicat ja en 1845 sobre la crisi monetària prussiana, estan consagrats a aquesta demostració. Però en elles es dirigeix polèmicament contra les amonestacions de Sismondi, prenent ací també la cosa primerament a la seua manera eticoutòpica. “Els empresaris [declama] no són essencialment més que funcionaris economicopolítics, que no fan més que complir amb el seu deure per a fer treballar, posant en tensió totes les forces, els mitjans de producció nacionals que els ha confiat la institució de la propietat. El capital, ho repetisc, doncs, només existeix per a la producció.”
Més tard, amb major objectivitat: “¿O vol hom que ells [els empresaris] convertisquen en crònics els danys casuals, emprant, des del principi i constantment, forces menors a què posseeixen realment, per a aconseguir d’aquesta manera un grau més baix de violència a canvi d’una durada incessant del mal? Encara que fórem prou insensats per a donar-los aquest consell, no podrien seguir-lo. ¿Com anaven a reconèixer aquells productors mundials aquests límits, ja malaltissos, del mercat? Tots produeixen sense saber res uns d’altres, als indrets i racons més diversos de la Terra per a un mercat allunyat centenars de milles, amb forces tan gegantines que la producció d’un mes basta per a traspassar aquells límits: ¿com pot hom pensar que una producció tan escindida i no obstant tan poderosa puga assolir a temps el seu equilibri exacte? ¿On estan, per exemple, les institucions, les oficines d’estadística que els ajuden en semblant tasca? Però el més greu és que l’única cosa que posseeix la sensibilitat del mercat és el preu amb les seues altes i baixes. Encara que el preu no és com un baròmetre que anuncia, per endavant, la temperatura del mercat, sinó com el termòmetre, que no fa més que mesurar-la. Tan prompte com baixa el preu, s’ha traspassat el límit i ha vingut el mal.”116 Aquestes observacions, entre ambdues diferències essencials en la concepció de les crisis, dirigides indubtablement contra Sismondi, revelen les diferències essencials que existien entre ambdós en la concepció de les crisis. Per això, quan Engels diu en l’Anti-Dühring que l’explicació de les crisis per deficiència de consum enunciada per Rodbertus procedeix de Sismondi, en rigor s’equivoca. Rodbertus només té de comú amb Sismondi l’oposició contra l’escola clàssica, així com l’explicació de les crisis, en general, per la distribució de la renda. Però també en aquest punt Rodbertus segueix les seues manies peculiars. No és el baix nivell de les rendes de la massa obrera que determina la sobreproducció, ni tampoc la capacitat limitada de consum dels capitalistes, com deia Sismondi, sinó simplement el fet que la renda dels treballadors representa, amb el progrés de la productivitat, una part cada vegada menor del valor del producte. Rodbertus adverteix clarament al seu contradictor que les paralitzacions del mercat no procedeixen de l’escassetat de la participació de les classes treballadores: “Represente vostè [li diu a Von Kirchmann] aquestes participacions tan petites que només els servisquen als seus posseïdors per a cobrir les necessitats mínimes de la vida; però si vostè es limita a fixar les participacions en la quota que representen dins del producte nacional i després fa que augmente la productivitat, tindrà el recipient fix de valor capaç de recollir un contingut cada vegada major, el benestar constantment creixent de les classes treballadores. Al contrari, si es representa la participació de les classes treballadores tot com es vullga de gran, però de manera que augmentant la productivitat descendisquen, representant una quota cada vegada menor del producte nacional, aquestes participacions fins que no hagen retrocedit a la seua escassetat actual, podran protegir els seus posseïdors de privacions massa grans, perquè el contingut productiu serà sempre considerablement major que avui; però tan prompte com comencen a baixar vindrà la insatisfacció que culmina en les nostres crisis comercials i que, sense culpa dels capitalistes, només es produeixen perquè aquests ajusten les dimensions de la seua producció a les mesures donades per la participació.”117
Per consegüent, la vertadera causa de les crisis és la “quota decreixent del salari”, i l’únic remei contra elles és la disposició legal, segons la qual la participació dels treballadors en un producte nacional ha de representar una quota fixa i immutable. Cal comprendre bé d’aquesta grotesca idea per a donar el valor que mereix al seu contingut econòmic.
EW
101 Dr Karl Rodbertus-Jagetzow, Schriften, Berlín, 1899, Tom III, pàgines 172-174, 184.
102 Dr Karl Rodbertus-Jagetzow, Schriften, Berlín, 1899, Tom II, pàgines 104-105.
103 Dr Karl Rodbertus-Jagetzow, Schriften, Berlín, 1899, Tom I, pàgina 99.
104 Dr Karl Rodbertus-Jagetzow, Schriften, Berlín, 1899, Tom I, pàgina 175.
105 Dr Karl Rodbertus-Jagetzow, Schriften, Berlín, 1899, Tom I, pàgina 176.
106 Dr Karl Rodbertus-Jagetzow, Schriften, Berlín, 1899, Tom II, pàgina 65.
107 Dr Karl Rodbertus-Jagetzow, Schriften, Berlín, 1899, Tom I, pàgines 182-184.
108 Dr Karl Rodbertus-Jagetzow, Schriften, Berlín, 1899, Tom II, pàgina 72.
109 Dr Karl Rodbertus-Jagetzow, Schriften, Berlín, 1899, Tom IV, pàgina 225.
110 Dr Karl Rodbertus-Jagetzow, Schriften, Berlín, 1899, Tom III, pàgines 110-111.
111 Dr Karl Rodbertus-Jagetzow, Schriften, Berlín, 1899, Tom III, pàgina 108.
112 Dr Karl Rodbertus-Jagetzow, Schriften, Berlín, 1899, Tom I, pàgina 62.
113 Dr Karl Rodbertus-Jagetzow, Schriften, Berlín, 1899, Tom IIII, pàgina 108.
114 Dr Karl Rodbertus-Jagetzow, Schriften, Berlín, 1899, Tom I, pàgina 236. És interessant veure com Rodbertus, no obstant les seues lamentacions ètiques sobre la sort de les infelices classes treballadores, en la pràctica es presentava com un profeta extraordinàriament fred i realista de la política colonial capitalista en el sentit i esperit dels actuals “pangermanistes”. “Des d’aquest punt de vista”, escriu en una nota al passatge citat, “pot hom fer una ràpida ullada sobre la importància de l’obertura d’Àsia i principalment de Xina i Japó, els mercats més rics del món, així com del manteniment de l’Índia davall el domini anglès. La qüestió social guanya, així, temps [el tonant venjador dels explotats descobreix ací ingènuament als usufructuaris de l’explotació el mitjà de servar el major temps possible el seu “insensat i criminal error”, la seua concepció “immoral”, la seua “injustícia clamorosa”], perquè [aquesta resignació filosòfica és incomparable] els temps presents manquen per a resoldre aquest problema, no sols de desinterès i serietat moral, sinó també de penetració. És cert que un avantatge econòmic i polític no és un títol jurídic prou per a justificar invasions violentes. Però, d’altra banda, és insostenible l’estricta aplicació del modern dret natural i internacional a totes les nacions de la Terra, siga quin siga el grau de cultura a què pertanguen, [qui no pensa en les paraules de Dorina en el Tartufo de Molière? “Le ciel défend, de vraie, certains contentements, mais il y a avec lui des accomodements...”] El nostre dret internacional és un producte de la cultura ètica cristiana; per això, ja que tot dret es basa en la reciprocitat, només pot constituir una mesura per a les relacions entre nacions que pertanyen a aquesta mateixa cultura. La seua aplicació més enllà d’aquests límits és sentimentalisme natural i internacional del que els horrors indis haurien d’haver-nos curat. L’Europa cristiana hauria d’assimilar més bé quelcom del sentiment que va moure els grecs i romans a considerar com a bàrbars tots els altres pobles de la Terra. Llavors despertaria en les modernes nacions europees aquell impuls universal que portava els antics a difondre la seua cultura per l’orbis terrarum. Reconquistarien Àsia per mitjà d’una acció comuna. A aquesta comunitat anirien lligats els majors progressos socials, la sòlida fonamentació de la pau europea, la reducció dels exèrcits, una colonització d’Àsia en l’estil de l’antiga Roma; en altres paraules, una vertadera solidaritat dels interessos en tots els camps de la vida social.” El profeta dels explotats i oprimits es converteix quasi en un poeta davant la visió de l’expansió colonial capitalista. I aquest ímpetu poètic és més digne d’estimació com que la “cultura ètica cristiana” es cobria justament, aleshores, de glòria amb fets com la guerra de l’opi contra Xina i els “horrors xinesos”, és a dir, les matances perpetrades pels anglesos durant la sufocació sagnant de l’aixecament dels sipais. En la seua Segona Carta Social de l’any 1850, Rodbertus, deia, és cert, que la societat no tenia “la força moral” per a resoldre la qüestió social, és a dir, per a modificar la distribució de la riquesa, la història “hauria de tornar a brandar sobre ella el fuet de la revolució” (lloc citat, pàgina 83). Vuit anys més tard prefereix, com a bon cristià, brandar el fuet de la política colonial ètica cristiana sobre els indígenes d’aqueixos països. És també congruent que el “vertader fundador del socialisme científic a Alemanya” fos així mateix un fervorós partidari del militarisme i la seua frase sobre la “reducció dels exèrcits” només va haver de prendre’s com una llicència poètica en el fragor de l’eloqüència. En el seu Per a l’esclariment de la qüestió social, Segona Part, tercer quadern, exposa que “el pes dels impostos nacionals gravita constantment cap avall; tan prompte augmentant el preu dels béns comprats amb el salari, tan prompte fent pressió sobre els diners amb què el salari es paga”, per la qual cosa, el servei militar obligatori, “considerat des del punt de vista d’un gravamen de l’estat, no és ni tan sols un impost, sinó que equival a la confiscació per diversos anys de tota la renda”. Al que s’afanya a afegir: “Per a no donar lloc a males interpretacions advertisc que sóc un partidari decisiu de la nostra constitució actual militar [açò és, de la constitució militar prussiana de la contrarevolució] per molt que es puga oprimir les classes treballadores i per elevats que semblen els sacrificis econòmics que es demanen en compensació a les classes acomodades,” (Lloc esmentat Tom III, pàgina 34.) No, Schmock no és, decididament, un lleó.
115 Dr Karl Rodbertus-Jagetzow, Schriften, Berlín, 1899, Tom III, pàgina 182.
116 Dr Karl Rodbertus-Jagetzow, Schriften, Berlín, 1899, Tom III, pàgina 231.
117 Dr Karl Rodbertus-Jagetzow, Schriften, Berlín, 1899, Tom I, pàgina 59.