CAPÍTOL XIII
Say contra Sismondi
L’article contra Ricardo publicat per Sismondi en la Revue Encyclopédique de maig de 1824, va atraure per fi a la palestra al llavors prince de la science économique, al pretès representant, hereu i divulgador de l’escola smithiana al continent: J. B. Say. Al juliol del mateix any, Say, que ja havia polemitzat contra la concepció de Sismondi en les seues cartes a Malthus, va replicar en la Revue Encyclopédique amb un article titulat “Sobre l’equilibri entre el consum i la producció”, a què Sismondi va fer seguir per la seua banda una breu dúplica. Així, la successió dels tornejos polèmics es desenrotllava en realitat al revés de la línia genealògica de les teories. Perquè havia estat Say el primer que havia comunicat a Ricardo aquella doctrina de l’equilibri, per la gràcia de Déu, entre producció i consum que el segon havia transmès al seu torn a Mac Culloch. En efecte, ja en 1803 havia escrit Say en el seu Traité d’économie politique, llibre I, capítol XXII: “Dels mercats”, el següent principi lapidari: “... es paguen productes amb productes. Per consegüent, quan una nació té massa productes d’una classe, el mitjà de donar-les sortida és crear productes d’una altra classe.”90 Ací tenim la fórmula més coneguda de la mistificació que l’escola de Ricardo i l’economia vulgar van acceptar com la pedra angular de la doctrina de l’harmonia.91 L’obra principal de Sismondi era en els fons una continuada polèmica contra el principi. Ara, en la Revue Encyclopédique, Say arremet amb l’arma de l’adversari i fa, de forma desconcertant, el viratge següent: “Si s’adverteix que tota societat humana, gràcies a la intel·ligència i els avantatges que li ofereixen les forces de la naturalesa i les arts, pot produir de totes les coses apropiades per a la satisfacció de les seues necessitats i la multiplicació dels seus gaudis una quantitat superior a què aqueixa societat és capaç de consumir, llavors jo preguntaria: com és possible que no coneguem cap nació completament proveïda i que fins i tot en aquelles que passen per florents les set vuitenes parts de la població no tinguen una sèrie de productes considerats indispensables, no ja en les seues famílies riques, sinó en una llar modesta? Visc momentàniament en un poble, situat en una de les comarques més riques de França. No obstant això, sobre 20 cases hi ha 19 en entrar en les quals només advertisc una alimentació grollera i que no tenen tot allò que correspon al benestar de la família, de totes les coses que els anglesos anomenen “confortables”92, etcètera.
Admire hom el desvergonyiment del distingit Say. Havia estat ell qui havia afirmat que en l’economia capitalista no podia haver-hi dificultats, ni excedents, ni crisi, ni misèria, perquè les mercaderies es compraven mútuament, i bastava produir cada vegada més per a resoldre-ho tot amb sencera satisfacció. En les seues mans, aquest principi s’havia convertit en dogma de la teoria de l’harmonia, que sustenta l’economia vulgar. Sismondi, en canvi, havia protestat enèrgicament, exposant com d’insostenible era aquest criteri; havia assenyalat que no és realitzable qualsevol quantitat de mercaderies, sinó que la renda de la societat en un moment donat (v + p) representava el límit extrem de realització de la quantitat de mercaderies. Però com els salaris dels treballadors es rebaixaven al mínim estricte per a l’existència, i la capacitat de consum de la classe capitalista tenia també els seus límits naturals, l’acreixement de la producció portava a l’estancament del mercat, a una crisi i a una misèria encara major per a les masses populars. Llavors ve Say i replica amb ingenuïtat magníficament fingida: ¿si vostè afirma que es poden produir massa productes, com és possible que hi haja en la nostra societat tants necessitats, tants esparracats, tants famolencs? Expliqueu-me, oh Déus Olímpics!, aquest absurd de la naturalesa. Say, la pròpia posició del qual es basa sobretot en el truc de prescindir de la circulació dels diners i operar amb un canvi directe de mercaderies, atribueix ara al seu adversari parlar d’un excés de productes, no en relació amb els mitjans adquisitius de la societat, sinó amb les seues necessitats efectives. No obstant això, Sismondi no havia deixat el menor dubte precisament sobre aquest punt cardinal de les seues deduccions. En el llibre II, capítol XI dels seus Nouveaux principes, diu expressament: “Fins i tot en el cas que la societat compte amb un gran nombre de persones mal alimentades, mal vestides, mal allotjades, només abelleix allò que pot comprar, però només pot comprar amb la seua renda.”
Un poc més endavant, el mateix Say ho reconeix, però al mateix temps fa objecte al seu contrincant d’una nova imputació: “Allò que falta en una nació [diu] no són els consumidors, sinó els mitjans per a comprar. Sismondi creu que aquests mitjans seran més considerables si els productes són més escassos i, per tant, més cars i la seua elaboració reporta als obrers un salari major.”93 Say intenta ací reduir a la vulgaritat del seu propi sistema, millor dit, del seu propi xarlatanisme, la teoria de Sismondi, el qual havia atacat els fonaments mateixos de l’organització capitalista, l’anarquia de la seua producció i tot el seu sistema de distribució. Transforma així els Nouveaux principes en un al·legat a favor de la “raresa” de les mercaderies i dels preus cars. Enfront d’això entona un himne d’alabança a la marxa ascendent de l’acumulació capitalista, i afirma que sent més animada la producció i més nombrosos els obrers, augmentarà el volum de la producció i “les nacions estaran proveïdes millor i la seua forma més general”, amb el motiu de la qual exalça la situació dels països de major desenvolupament industrial, comparada amb la misèria medieval. Al contrari, les “màximes” de Sismondi serien molt perilloses per a la societat burgesa: “¿Per què demana la investigació de lleis que obligarien l’empresari a garantir l’existència dels obrers que col·loca? Semblant investigació paralitzaria l’esperit d’empresa. Ja el mer temor que l’estat pogués immiscir-se en contractes privats constitueix un flagell i posa en perill el benestar d’una nació.”94 Enfront d’aquest xarlatanisme apologètic de Say, Sismondi retrotreu el debat una vegada més a la seua base: “Indubtablement, jo no he negat mai que França haja doblat la seua població i multiplicat el seu consum des dels dies de Lluís XIV, com ell em retreu; només he afirmat que la multiplicació dels productes constitueix un bé quan aqueixos productes són abellits, pagats, usats, i que constitueix, en canvi, un mal quan hom no els abelleix i tota l’esperança del productor consisteix en llevar-li els consumidors a una indústria en competència amb la seua. He procurat mostrar que el curs natural de les nacions consisteix en l’augment progressiu de la seua felicitat i, per tant, de la seua demanda de nous productes i dels mitjans per a pagar-los. Però les conseqüències de les nostres institucions, de la nostra legislació, que han desposseït la classe treballadora de tota propietat i tota garantia, han estimulat simultàniament un treball desordenat que no està en proporció amb la demanda ni amb la capacitat adquisitiva i que, a conseqüència d’això, intensifica encara més la misèria.” I tanca el debat invitant l’harmònic satisfet a reflexionar sobre la situació “que presenten els pobles rics, en els quals la misèria pública augmenta incessantment alhora que la riquesa material, i en els quals la classe que ho produeix tot es veu, dia a dia, col·locada en condicions de no poder gaudir de res”. Amb aquesta dissonància estrident de les contradiccions capitalistes acaba el primer combat entorn del problema de l’acumulació del capital.
Si hom fa una ullada al curs i als resultats d’aquesta primera controvèrsia, es poden comprovar dos punts:
1.- Malgrat tota la confusió de l’anàlisi de Sismondi, es posa de manifest la seua superioritat, tant enfront de l’escola de Ricardo com enfront del suposat cap de l’escola smithiana. Sismondi considera les coses des del punt de vista de la reproducció, i, en la mesura que es puga, procura comprendre, en les seues relacions recíproques dins del procés total de la societat, conceptes de valor, com ara capital i renda, i elements objectius, com mitjans de producció i mitjans de consum. En això, del que més prop es troba és d’Adam Smith. Encara que destaca conscientment com el to fonamental de la seua anàlisi les contradiccions del procés total, que en Smith apareixen com a contradiccions teòriques subjectives, i formula el problema de l’acumulació del capital com el punt medul·lar i la dificultat fonamental. En açò, Sismondi representa un progrés indubtable sobre Smith. En canvi, Ricardo amb els seus epígons, i igualment Say, no surten en tot el debat dels conceptes de la circulació simple de mercaderies; per a ells només hi ha la fórmula M-D-M (mercaderia-diner-mercaderia), que falsifiquen a més en un canvi directe de mercaderies, pretenent haver exhaurit amb aquesta saviesa estèril tots els problemes del procés de reproducció i acumulació. Açò significa retrocedir fins abans de Smith, i enfront de tal estretor mental porta Sismondi decidit avantatge. Precisament com a crític social mostra ací molt més sentit per a les categories de l’economia burgesa que no els apologistes jurats d’aquesta economia, de la mateixa manera que més endavant, com a socialista, Marx ha mostrat, fins en els detalls, una comprensió infinitament més perspicaç de la differentia specifica del mecanisme econòmic capitalista que no tota l’economia política burgesa. Quan Sismondi (en el llibre VII, capítol VII) exclama contra Ricardo: “Com!, la riquesa ho és tot i l’home res?”, es manifesta no sols la feblesa “ètica” de la seua concepció petit burgesa en comparació amb l’objectivitat rigorosament clàssica de Ricardo, sinó també la mirada del crític que, agusada pel sentiment social, percep les connexions socials vives de l’economia, i també, per tant, les seues contradiccions i dificultats; enfront d’això s’alça la rígida estretor de la concepció abstracta de Ricardo i la seua escola. La controvèrsia només ha servit per a subratllar que Ricardo i els epígons de Smith no estaven en situació, no ja de resoldre l’enigma de l’acumulació que Sismondi els havia proposat, sinó ni tan sols de comprendre’l.
2.- Però la solució de l’enigma es va fer impossible, perquè tota la discussió es va apartar cap a una via secundària i es va centrar entorn del problema de les crisis. L’esclat de la primera crisi dominava, com era natural, la discussió; però, com era natural també, va impedir que ambdues parts s’adonaren del fet que les crisis no constitueixen el problema de l’acumulació, sinó merament la seua forma específica exterior, merament un element en la forma cíclica de la reproducció capitalista. En resultà que el debat va haver d’acabar en un doble quid pro quo: una de les parts deduïa directament de les crisis la impossibilitat de l’acumulació; l’altra, directament del canvi de mercaderies, la impossibilitat de les crisis. El curs ulterior de l’evolució capitalista havia de reduir per igual a l’absurd ambdues deduccions.
Però amb tot, la crítica de Sismondi continua sent de gran importància històrica com la primera crida teòrica d’alarma contra la dominació del capital; aqueixa crítica mostra la descomposició de l’economia clàssica, incapaç de resoldre els problemes que ella mateixa havia engendrat. En proferir el seu crit d’angoixa contra les conseqüències del règim capitalista, Sismondi no era segurament un reaccionari en el sentit que li entusiasmés la situació precapitalista, encara que de vegades es complaga en exaltar les formes patriarcals de producció en l’agricultura i la indústria enfront del règim capitalista. Contra semblant inculpació es defensa repetidament i enèrgicament, per exemple, en l’article contra Ricardo de la Revue Encyclopédique: “Escolte ja l’objecció que m’opose al perfeccionament de l’agricultura, de les arts i a tots els progressos de l’home; que preferisc sens dubte la barbàrie a la civilització, ja que l’aladre és una màquina i l’aixada una altra encara més antiga, i que, d’acord amb el meu sistema, l’home només hauria degut treballar la terra amb les seues mans. No he dit res semblat, i d’una vegada per sempre he de protestar contra que s’imputen al meu sistema conseqüències que jo mateix no he tret. No he estat comprès ni pels que m’ataquen, ni pels que em defensen, i amb tanta freqüència m’he sentit ruborós davant els meus aliats com davant els meus adversaris. Entenga'm hom bé: les meues objeccions no es dirigeixen contra les màquines ni contra el progrés de la civilització, ni contra les invencions, sinó contra l’organització actual de la societat, una organització que, en desposseir els treballadors de tota propietat que no siga la dels seus braços, no els proporciona la menor garantia contra la competència, contra el comerç insensat que acaba sempre en dany seu i que els condemna irremissiblement a la condició de víctima.” El punt de partida de la crítica de Sismondi el constitueixen, sens dubte, els interessos del proletariat i l’assisteix ple dret quan formula així la seua tendència fonamental: “Només desig inquirir els mitjans per a assegurar el fruit del treball a aquell que realitza el treball; els profits de la màquina, a qui posa la maquina en activitat.” Veritat que quan ha d’explicar més detingudament l’organització social a què aspira, eludeix la qüestió i reconeix la seua incapacitat: “Què ens correspon fer, és una qüestió de dificultat il·limitada que no tenim avui de cap manera la intenció de tractar. Desitgem convèncer els economistes, tan completament com ho estem nosaltres, sobre que la seua ciència ha seguit fins ara un camí equivocat. Però no tenim prou confiança en nosaltres mateixos per a mostrar-los el vertader camí: seria pretendre del nostre esperit un esforç massa gran demanar-li que expose l’organització de la societat tal com ha de ser: ¿on hi hauria un home prou fort per a imaginar una organització que encara no existeix, per a veure l’esdevenidor, quan ja costa prou esforç veure l’existent?” Aquesta confessió franca de la seua incapacitat per a penetrar més enllà del capitalisme en l’esdevenidor, no és deshonrosa segurament per a Sismondi cap a l’any 1820, en una època en què el domini del gran capital industrial acabava de traspassar el llindar de la història i quan la idea del socialisme només era possible en forma utòpica. Però com, d’aquesta manera, Sismondi no podia anar més enllà del capitalisme ni tampoc retrocedir, només li quedava a la seua crítica el camí intermedi petit burgès. L’escepticisme respecte a la possibilitat del desenvolupament ple del capitalisme i, per tant, de les forces productives, va conduir Sismondi a demanar dics contra l’acumulació, a demanar que es moderés el pas de càrrega en l’expansió del règim capitalista. I en açò consisteix el costat reaccionari de la seua crítica.95
90 “El diner no exerceix més que un ofici passatger en aquest doble canvi. Acabats els canvis, hom troba que s’ha pagat productes amb productes. Per consegüent, quan una nació té massa productes d’una classe, el mitjà de donar-los sortida és crear productes d’una altra classe.” (J. B. Say, Traité d’économie politique, París, 1803, Tom I, pàgina 154).
91 En realitat, tampoc li pertanyia ací a Say més que la fixació pretensiosa i dogmàtica del pensament expressat per altres. Com fa notar Bergmann en la seua Història de les teories de les crisis (Stuttgart, 1895), ja en Josiah Tucker (1752), Turgot (en les seues notes a l’edició francesa del libel de Tucker). Quesnay, Dupont de Nemours i en altres, s’hi troben manifestacions completament anàlogues sobre la identitat entre oferta i demanda, així com de l’equilibri natural entre ambdues. No obstant això, el “lamentable” Say, com l’anomena Marx en una ocasió, reclama per a si, com superharmònic, l’honra del gran descobriment de la théorie des debouchés (la teoria dels mercats) i modestament, compara la seua obra amb el descobriment de la teoria de la calor, de la palanca i del pla inclinat. (Vegeu la seua introducció i el seu índex de matèria en la 6ª edició del seu Traité, 1841: “La teoria dels canvis i dels mercats (tal com es desenrotlla en aquesta obra) és la que transformarà la política del món”, pàgines 51 i 616.) James Mili desenrotlla el mateix punt de vista en el seu Commerce defended, publicat en 1808. Marx l’anomena el vertader pare de la teoria de l’equilibri natural entre producció i venda.
92 Revue Éncyclopédique, tom XXIII, juliol de 1824, pàgina 20.
93 Revue Encyclopédique, pàgina 121.
94 Ibídem, pàgina 29. Say acusa Sismondi de ser l’enemic mortal de la societat burgesa “contra l’organització moderna de la societat, organització que, en desposseir l’home que treballa de tota propietat, excepte la dels seus braços, no li dóna cap garantia contra una competència dirigida en el seu perjudici. Com! Perquè la societat garanteix tot gènere d’empresaris la lliure disposició dels seus capitals, és a dir, de la seua propietat, ha de desposseir l’home que treballa! Ho repetisc; res més perillós que les idees que condueixen a regular l’ús de la propietat.” Perquè (diu Say) “els braços i les facultats [...] són també propietat’”.
95 Marx, en historiar l’oposició contra l’escola de Ricardo i la seua descomposició, toca només breument Sismondi. En un passatge diu: “Excloc ací Sismondi de la meua ullada històrica, perquè la critica de les seues opinions correspon a una part que només podré tractar després d’aquest escrit, al moviment real del capital (competència i crèdit).” (Teories sobre la plusvàlua, tom III, pàgina 52.) No obstant això, un poc més allà, amb motiu de Malthus. Marx li dedica també a Sismondi un passatge que en els seus grans trets és complet: “Sismondi té el sentiment íntim que la producció capitalista està en contradicció amb si mateixa; que, d’una banda, les seues formes, les seues relacions de producció estimulen el desenvolupament desenfrenat de la força productiva i de la riquesa; que, d’altra banda, aquestes relacions es troben condicionades; que les contradiccions entre valor d’ús i valor de canvi, mercaderia i diner, compra i venda, producció i consum, capital i treball assalariat, etc., assumisquen proporcions majors com més es desenvolupa la força productiva. Sent sobretot la contradicció fonamental; d’una part, desenvolupament desencadenat de la força productiva i augment de la riquesa, que, en consistir en mercaderies, s’ha de reduir a diners; d’una altra part, com a fonament, limitació de la massa de productors als mitjans de subsistència necessaris. Per això, per a ell les crisis no obeeixen, com per a Ricardo, a l’atzar, sinó que són l’esclat essencial en gran escala i en períodes determinats, de contradiccions immanents. Però Sismondi vacil·la constantment. ¿L’estat ha d’encadenar les forces productives per a adequar-les a les condicions de la producció, o bé adaptar les condicions de la producció a les forces productives? En el compromís, es refugia sovint en el passat, convertint-se en laudator temporis acti, i per a conjurar les contradiccions li agradaria també regular d’una altra manera la renda en relació al capital o la distribució en relació a la producció, sense comprendre que les relacions de distribució són només les de producció sub alia specie. Jutja resoludament les contradiccions de la producció burgesa, però no les comprèn i tampoc, per tant. El procés de la seua descomposició. [Com podia comprendre-ho quan aquesta producció s’estava a penes formant? R. L.] Però allò que hi ha en els fons de la seua doctrina és, de fet, el pressentiment que a les forces productives desenvolupades al si de la societat capitalista han de correspondre condicions materials i socials de creació de la riquesa i noves formes d’apropiació d’aquesta riquesa; que les formes burgeses d’aqueixa apropiació són només transitòries i contradictòries i que en elles la riquesa només rep una existència antitètica, i apareix sempre simultàniament al seu contrari. És una riquesa que té sempre com a condició la pobresa i que només es desenvolupa usant a aquesta.”
En Misèria de la Filosofia, Marx contraposa en alguns passatges Sismondi a Proudhon. Però només s’expressa sobre ell en el breu paràgraf següent: “Els que, com Sismondi, volen tornar a proporcions adequades de la producció, servant al mateix temps els fonaments actuals de la societat, són reaccionaris, perquè, per a ser conseqüents, han d’aspirar també al retorn de totes les altres condicions de la indústria d’èpoques anteriors” En la Critica de l’economia política s’esmenta dues vegades breument Sismondi: una d’elles se li jutja com l’últim clàssic de l’economia burgesa de França, parangonant-lo a Ricardo en Anglaterra; l’altre passatge destaca que Sismondi va accentuar contra Ricardo el caràcter social específic del treball que crea valor. Finalment. En el Manifest Comunista, se cita Sismondi com el cap del socialisme petit burgès.