CAPÍTOL XI
Mac Culloch contra Sismondi
Les imprecacions de Sismondi contra la desconsiderada extensió del capitalisme a Europa van provocar una oposició resolta des de tres bandes: en Anglaterra, l’escola de Ricardo; a França, J. B. Say, que va donar un aire vulgar a les doctrines de Smith, i els sansimonistes. Mentre que els raonaments de l’anglès Owen, que accentuava els aspectes ombrius del sistema industrial, i particularment les crisis, coincidien en moltes coses amb els de Sismondi, l’escola de l’altre gran utopista, Saint-Simon (que es preocupava principalment del pensament universal, de l’expansió de la gran indústria, del desplegament il·limitat de les forces productives del treball humà), es sentí vivament intranquil·litzada per les amonestacions de Sismondi. Però ací allò que ens interessa és la controvèrsia entre Sismondi i els ricardians, fecunda des del punt de vista teòric. En nom dels ricardians, ja a l’octubre de 1819, és a dir, poc de temps després de la publicació dels Nouveaux principes, va emprendre Mac Culloch en l’Edimburgh Review una polèmica anònima contra Sismondi, que segons sembla va ser aprovada pel mateix Ricardo82. A aquesta polèmica replicà Sismondi, en 1820, en els Annales de Jurisprudence de Rossi, davall el títol “Examen sobre aquesta qüestió: augmenta en la societat junt amb la capacitat de produir la capacitat per a consumir?”83
El mateix Sismondi contesta en la seua resposta que la polèmica voltava entorn dels aspectes ombrius de les crisis comercials. “La veritat que ambdós cerquem [d’altra banda, Sismondi no sabia en contestar qui era l’anònim de l’Edimburgh Review] és en els moments actuals de la més alta importància. Pot hom considerar-la com fonamental per a l’economia política. S’imposa una decadència general en el comerç, en les manufactures i, fins i tot, en alguns països almenys, en l’agricultura. El dany és tan prolongat, tan extraordinari, ha entrat l’infortuni en famílies tan nombroses, i en totes elles la inquietud i el desànim, que apareixen en perill les bases de l’ordre econòmic. S’han donat altres explicacions oposades a aquesta decadència que ha produït tan gran desconcert. Heu treballat massa, diuen uns; heu treballat massa poc, diuen els altres. L’equilibri, diuen els primers, només es restablirà, només retornaran la pau i el benestar, quan hàgeu consumit tot l’excedent de mercaderies no venudes que pesen sobre el mercat, i quan en l’esdevenidor acomodeu la vostra producció a la demanda dels compradors; l’equilibri només es restablirà, diuen els altres, si dupliqueu els vostres esforços per a acumular i reproduir. Vos enganyeu si creieu que els nostres mercats estan massa plens; només està plena la meitat dels nostres magatzems, omplim també l’altra meitat; aquestes noves riqueses es canviaran unes per altres i s’infondrà nova vida al comerç.” Sismondi ha destacat ací, i formulat amb gran claredat, el punt candent de la controvèrsia.
De fet, tota la posició de Mac Culloch està lligada a l’afirmació que el canvi és en realitat canvi de mercaderies amb mercaderies. Per tant, cada mercaderia no sols representa una oferta sinó, al seu torn, una demanda. El diàleg prenia la manera següent: Mac Culloch: “Demanda i oferta només són expressions correlatives i mudables. L’oferta d’una classe de béns determina la demanda de béns d’una altra. Així es produeix una demanda d’una determinada quantitat de productes agrícoles quan s’ofereix en canvi contra ells una quantitat de productes industrials l’elaboració de la qual ha costat un altre tant, i, d’altra banda, sorgeix una demanda efectiva d’aquesta quantitat de productes industrials quan s’ofereixen en canvi una quantitat de productes agrícoles que han originat les mateixes despeses.” La finta del deixeble de Ricardo és clara: prescindeix de la circulació dels diners i fa com si les mercaderies es compraren i pagaren immediatament amb mercaderies.
Ens veiem de sobte transportats de les condicions d’una producció capitalista altament desenvolupada a les èpoques del primitiu bescanvi comercial, tal com avui pot florir encara a l’interior d’Àfrica. L’origen de la mistificació rau en el fet que en la circulació simple de mercaderies, els diners només exerceixen el paper de l’intermediari. Però precisament la intercalació d’aquest intermediari, que en la circulació M-D-M (mercaderia – diner – mercaderia) ha separat ambdós actes, la compra i la venda, fent-los independents temporalment i espacialment, comporta que no cal que tota venda vaja seguida immediatament de compra, i, en segon lloc, que la compra i la venda no s’hagen lligat de cap manera a les mateixes persones, abans bé, només en rars casos excepcionals es produiran entre les mateixes personae dramatis. Però justament aquest supòsit contradictori és el que fa Mac Culloch, en contraposar com a compradors i venedors d’un costat la indústria, d’un altre costat l’agricultura. La generalitat de les categories a què introdueix en el canvi preses en la seua totalitat, amaga ací la vertadera descomposició d’aquesta divisió social del treball que mena a incomptables actes de canvi privats, en què la coincidència de les compres i vendes de les mercaderies recíproques, pertany als casos excepcionals més rars. La concepció simplista que té Mac Culloch del canvi de mercaderies, fa totalment incomprensible el significat econòmic i l’aparició històrica dels diners, en convertir la mercaderia en diners, prestant-li capacitat immediata de canvi.
D’altra banda, la resposta de Sismondi és poc sagaç. Per a convèncer-nos que l’exposició del canvi de mercaderies feta per Mac Culloch no serveix per a la producció capitalista, ens porta... a la fira de llibres de Leipzig.
“A la fira de llibres de Leipzig concorren tots els llibreters d’Alemanya, cadascun amb quatre o cinc obres que exposa, havent imprès de cada obra una edició de 500 o 600 exemplars. Cadascun d’ells els canvia contra altres llibres i torna a casa amb 2.400 toms, que són els 2.400 que ha portat a la fira. Únicament que allò que havia portat eren quatre obres distintes i porta a casa exemplars de 200. Aquesta és la correlativa i mudable demanda i producció del deixeble de Ricardo: l’un compra a l’altre, l’un paga a l’altre, una cosa és conseqüència de l’altra, però segons la nostra opinió, en la del llibreter i del públic, la demanda i el consum no han començat encara. El llibre roí, tot i que s’haja canviat en Leipzig continua romanent sense vendre [greu error de Sismondi aquest!, R. L.]; es quedarà als armaris del llibrer, bé perquè ningú en tinga necessitat, bé perquè aquesta necessitat es trobe ja satisfeta. Els llibres canviats en Leipzig només es vendran si els llibreters troben particulars que, no sols els abellisquen, sinó que estiguen també disposats a realitzar un sacrifici per a retirar-los de la circulació. Únicament aquests constitueixen la vertadera demanda.” Malgrat la seua ingenuïtat, l’exemple mostra clarament que Sismondi no es deixa extraviar per la finta del seu adversari i sap de què es tracta en els fons.84
Mac Culloch fa després un intent de passar de la consideració del canvi abstracte de mercaderies a realitats socials concretes: “Suposem, per exemple, que un camperol ha avançat a 100 obrers aliments i vestit, i que aquests han produït per a ell substàncies alimentàries suficients per a 200 homes, mentrestant, per la seua banda, un fabricant ha avançat a 100 obrers aliment i vestit, havent-li aquests elaborat vestits per a 200 persones. En aquest cas, el camperol, deduït l’aliment i vestit per als seus propis obrers, disposarà encara d’aliment per a altres 100, mentre el fabricant, deduït el vestit dels seus propis obrers, compta amb altres 100 per al mercat. En aquest cas, ambdós articles seran canviats; les substàncies alimentàries excedents determinen la demanda de vestits, i l’excés de vestits la de substàncies alimentàries.”
No sap hom què admirar més en aquesta hipòtesi: el mal gust de la construcció que inverteix allò que succeeix en la realitat, o la desaprensió amb què hom insereix ja en les premisses allò que s’havia de demostrar, per a donar-lo després per “demostrat”. La fira de llibres de Leipzig sembla al costat d’açò un model de pensament profund i realista. Per a provar que per a tot gènere de mercaderies se li pot crear a cada moment una demanda il·limitada, Mac Culloch pren com a exemple els productes que pertanyen a les més urgents i elementals necessitats de tots els homes: l’aliment i el vestit. Per a demostrar que les mercaderies poden emportar-se al canvi en qualsevol quantitat en consideració a les necessitats de la societat, escull un exemple en què les dues quantitats de producte s’acomoden per endavant exactament a les necessitats, i en les que, per tant, no hi ha, socialment, excedent algun, no obstant això, anomena un “excedent” la quantitat socialment necessària, un excedent mesurat per la necessitat personal dels productors del seu propi producte, i demostra així brillantment que qualsevol “excedent” de mercaderies pot ser canviat per un “excedent” corresponent d’altres mercaderies. Per a demostrar, finalment, que el canvi entre mercaderies produïdes privadament (tanmateix que les seues quantitats, despeses de producció i importància per a la societat, han de ser, naturalment, distints) pot, no obstant això, realitzar-se, recull com a exemple per endavant dues quantitats de mercaderies exactament iguals amb costos de producció exactament iguals i una necessitat general per a la societat exactament igual. En suma, per a demostrar que en l’economia privada capitalista que funciona sense pla no pot haver-hi crisi, construeix una producció rigorosament regulada, en què no hi ha cap superproducció.
Però el més enginyós de l’agut Mac és una altra cosa. El debat volta entorn del problema de l’acumulació. Allò que obsessionava Sismondi i allò que preocupava Ricardo i els seus epígons, era el següent: ¿on es troben compradors per a l’excedent de mercaderies, quan una part de la plusvàlua en compte de ser consumida privadament pel capitalista es capitalitza, açò és, s’empra en ampliar la producció per damunt de la renda de la societat? Què es fa de la plusvàlua capitalista? ¿Qui compra les mercaderies en què es troba incorporada? Així preguntava Sismondi, i la perla de l’escola de Ricardo, el seu representant oficial a la càtedra de la universitat londinenca, la major autoritat per als ministres anglesos del partit liberal i la City, el magnífic Mac Culloch, responia construint un exemple en el qual no es produeix cap plusvàlua. Els seus “capitalistes” només s’afanyen per l’agricultura i la fabricació; el producte social sencer junt amb l’“excedent” només cobreix les necessitats dels obrers, els salaris; mentre el “camperol” i el “fabricant” famolencs i nus dirigeixen la producció i el canvi.
Davant açò exclama Sismondi amb impaciència justificada: “En el moment en què estem investigant, ¿què és fa de l’excedent de producció sobre el consum dels obrers?; no pot prescindir hom d’aqueix excedent que constitueix el benefici necessari del treball i la pacificació necessària de l’empresari.”
Però l’economista vulgar multiplica la seua falta de gust fent que el lector done per bo “que hi ha “milers de camperols” que procedeixen tan genialment com aquell i igualment “milers de fabricants””. Com és natural, el canvi es verifica també a gust de tots. Finalment, “a conseqüència d’una ocupació més hàbil del treball i de la introducció de màquines”, fa que la productivitat del treball augmente justament en el doble, i això de tal manera “que cada un dels mil camperols que avancen als seus 100 obrers alimentació i vestit, rep substàncies alimentàries ordinàries per a 200 persones, i a més sucre, tabac, vi, iguals en valor a aquest aliment”, mentre cada fabricant percep per un procediment anàleg, junt amb la quantitat de vestits que percebia, “cintes, randes i batista”, les quals “costa produïdes una suma igual, i, per consegüent, tindran un valor en canvi igual a aquests 200 vestits”. Després que, d’aquesta manera, ha invertit totalment la perspectiva històrica, suposant primer propietat privada capitalista amb treball assalariat, i després en un estudi ulterior aquell grau de productivitat del treball que fa possible l’explotació, suposa que aquests progressos de la productivitat del treball es realitzen en tots els terrenys amb el mateix ritme, que el plusproducte de cada branca de producció conté exactament el mateix valor, que es distribueix exactament entre el mateix nombre de persones; a continuació fa que els diversos plusproductes es canvien entre si, I vegeu!, tot es canvia sense dificultat, sense deixar cap resta, a gust de tots. Al mateix temps Mac Culloch afegeix a les moltes coses peregrines de la seua hipòtesi fer que els seus “capitalistes”, que fins llavors vivien de l’aire i exercien la seua professió vestits d’Adam, d’ara en avant s’alimentaren exclusivament de sucre, tabac i vi, i cobriren els seus cossos únicament amb cintes, randes i batistes.
Però el més enginyós està també en la cabriola amb què eludeix el vertader problema. ¿Què fa hom amb la plusvàlua capitalitzada, açò és, amb la plusvàlua que no s’aplica al propi consum dels capitalistes, sinó a l’increment de la producció? Tal era el problema. I Mac Culloch hi respon, una vegada prescindint en absolut de la producció de plusvàlua, i una altra vegada dedicant tota la plusvàlua a la producció de luxe. ¿I qui és ara el que adquireix la nova producció de luxe? Segons l’exemple de Mac Culloch, evidentment els capitalistes (els seus camperols i fabricants), perquè fora d’ells només queden en el seu exemple treballadors. Segons açò, ens trobem amb el consum de la plusvàlua sencera per a fins personals dels capitalistes, o amb altres paraules, amb la reproducció simple. Així, doncs, Mac Culloch respon a la pregunta sobre la capitalització de la plusvàlua prescindint-ne de tota, o suposant, en el moment en què sorgeix plusvàlua, la reproducció simple en compte de l’acumulació. El fet que parlés, no obstant això, de reproducció ampliada, no és més, com abans en tractar del suposat “excedent”, que una finta. Primer construeix un cas absurd, per a suggerir després al lector l’aparició del plusproducte com un increment de la producció.
Ara bé, Sismondi no era capaç de seguir aquests moviments del contorsionista escocès. Després d’haver fustigat pas a pas el seu adversari i haver-li demostrat la seua “evident equivocació”, es confon ell mateix en arribar al punt decisiu de la controvèrsia. A la llanda anterior hauria hagut de contestar tranquil·lament el seu adversari: Distingit amic: els meus respectes per a la seua flexibilitat espiritual, però vostè tracta d’escapolir-se entre els dits com una anguila. La meua pregunta és: qui adquirirà el producte excedent, si els capitalistes en compte de malgastar tota la seua plusvàlua l’apliquen a finals d’acumulació, açò és, a ampliar la producció? I vostè em respon: doncs bé, realitzaran aqueixa ampliació de la producció en objectes de luxe i aqueixos objectes de luxe els consumiran, naturalment, ells mateixos. Però aquesta és una prestidigitació. Perquè si els capitalistes es gasten la plusvàlua en objectes de luxe per a ells mateixos, la consumeixen i no acumulen. Però del que es tracta és de si l’acumulació és possible, i no del luxe personal dels capitalistes. Per tant, done vostè, si pot, una resposta clara, o vaja-se’n allí on creixen el vi i el tabac o, si ho prefereix, el pebre.
En compte de fustigar així el seu adversari, Sismondi passa de sobte a consideracions ètiques, patètiques i socials, i exclama: ¿qui representarà la demanda, qui gaudirà, els senyors rurals i urbans o els seus obrers? En la seua nova hipòtesi (de Mac Culloch), tenim un excedent de productes, un benefici sortit del treball. A qui correspon? I ell mateix contesta amb la tirallonga següent:
“Sabem certament (i la història del comerç ens ho ensenya prou) que no és l’obrer qui obté profit de la multiplicació dels productes del treball: el seu salari no s’acreix. El mateix Ricardo ha dit una vegada que no podia ser, si és que havia de continuar l’increment de la riquesa pública. Una experiència horrible ens ensenya, al contrari, que el salari és disminuït quasi sempre en relació amb aquest creixement. ¿Però en què consisteix llavors l’efecte de l’augment de les riqueses per al benestar públic? El nostre autor ha suposat milers de camperols que gaudeixen, mentre treballen centenars de milers d’obrers del camp; mil fabricants que s’enriqueixen, mentre centenars de milers de treballadors estan a les seues ordres. Per tant, la felicitat que de l’augment dels gaudis lleugers del luxe pot resultar només s’atribueix a una centèsima part de la nació. ¿Estaria aquesta centèsima part destinada a consumir l’excedent sencer del producte de la classe obrera, en situació de fer-ho també si aquesta producció pel progrés de les màquines i dels capitals creix sense parar? En el supòsit de l’autor, el camperol o fabricant, cada vegada que es duplica el producte nacional, ha de centuplicar el seu consum. Si la riquesa nacional és avui, gràcies a la invenció de tantes màquines, cent vegades major que en l’època en que es limitava a cobrir els costos de producció, cada senyor necessita consumir productes que serien suficients per al suport de 100.000 obrers.” I ací Sismondi creu haver agafat al seu torn la iniciació de les crisis: “Suposem literalment que un ric pot consumir els productes elaborats per 10.000 obrers, entre ells les cintes, randes, articles de seda, l’origen de les quals ens ha revelat l’autor. Però un sol home no podria consumir en la mateixa proporció els productes de l’agricultura, els vins, el sucre, les espècies que Ricardo fa sorgir en el canvi [Sismondi, que només posteriorment va saber qui era l’anònim de l’Edimburgh Review, sospitava evidentment, al principi, de Ricardo], seria massa per a la taula d’un home sol. No podrà vendre’s, o més bé, no podrà mantenir-se la proporció entre els productes agrícoles i fabricats que apareixen com a base de tot el seu sistema.”
Advertim, doncs, com Sismondi es deixa enganyar per la finta de Mac Culloch. En compte de refusar que hom esquivés la pregunta sobre l’acumulació amb una referència a la producció de luxe, segueix el seu adversari a aquest terreny sense notar la desviació del camp, i només troba dues coses que objectar-li. En primer lloc, fa a Mac Culloch un reprotxe moral per mantenir que la plusvàlua afavorisca els capitalistes i no la massa dels treballadors, i es perd així en una polèmica contra les bases de l’economia capitalista. En segon lloc, des d’aquesta senda desviada, troba inesperadament de nou el camí cap al problema originari que ara planteja d’aquesta manera: és a dir, que els capitalistes consumeixen ells mateixos la plusvàlua sencera en objectes de luxe. Està bé. ¿Però és que un home pot ampliar el seu consum tan ràpidament i il·limitadament com els progressos de la productivitat del treball fan augmentar el plusproducte? Ací Sismondi abandona el seu propi problema, i en compte de fixar la dificultat de l’acumulació capitalista en la manca d’altres consumidors que no siguen els obrers ni els capitalistes, troba un obstacle per a la reproducció simple als límits físics de la capacitat de consum dels capitalistes mateixos. Com la capacitat adquisitiva dels capitalistes per a objectes de luxe no es desenrotlla paral·lelament a la productivitat del treball, açò és, a l’increment de la plusvàlua, han de resultar superproducció i crisi. Ja hem assenyalat en els Nouveaux principes de Sismondi aquest raonament, i en això tenim la prova que ell mateix no veia sempre amb absoluta claredat el problema. No és estrany. Només és possible penetrar amb tota plenitud el problema de l’acumulació, quan s’ha resolt el problema de la reproducció simple. I ja hem vist que aquest no era el cas de Sismondi.
Malgrat tot, Sismondi, en aquesta primera trobada amb els epígons de l’escola clàssica, manifestà la seua qualitat, mostrant-se superior als seus adversaris, als qui, finalment, ha vençut. Si Sismondi desconeixia els fonaments més elementals de la reproducció social, i descurava, en el sentit del dogma smithià, el capital constant, el seu enemic no ho fa millor: per a Mac Culloch no existeix tampoc el capital constant, els seus camperols i fabricants només “avancen” aliments i vestits per als seus obrers, i el producte total de la societat consisteix únicament en alimentació i vestit. Si en aquest error elemental coincideixen ambdós, Sismondi avantatja infinitament Mac Culloch pel seu agut sentit social, que li permet captar les contradiccions de la forma de producció capitalista. El ricardià s’ha quedat finalment sense respondre a l’escepticisme de Sismondi amb relació a la possibilitat de realització de la plusvàlua. Igualment és superior Sismondi quan li llança al rostre l’atipada satisfacció d’harmonista i apologista, per al que “no hi ha cap excés de la producció sobre la demanda, cap contracció del mercat, cap dolor”, el crit d’angoixa dels proletaris de Nottinghan, quan comprova que la introducció de les màquines crea necessàriament “una població excedent” i, finalment i en particular, quan posa en relleu la tendència general del mercat mundial capitalista amb les seues contradiccions. Mac Culloch nega en absolut la possibilitat d’una superproducció general i contra la superproducció parcial té en la butxaca el remei segur.
“S’hi pot objectar [diu] que el supòsit que la demanda augmenta sempre en relació amb la producció, no pot explicar les contradiccions i desequilibris que engendra un comerç desordenat. Al que contestem tranquil·lament: una contracció és la conseqüència del creixement d’una classe particular de mercaderies a què no correspon un creixement proporcional de les mercaderies que pogueren servir de contravalor. Mentre els nostres mil camperols i altres tants fabricants canvien els seus productes i s’ofereixen mútuament un mercat, mil nous capitalistes que se sumen a la societat, i cada un dels quals ocupa en el conreu cent obrers, poden produir sens dubte una contracció immediata del mercat de productes agrícoles, perquè falta un creixement simultani de la producció de mercaderies manufacturades que s’haurien de canviar pels productes agrícoles. Però si la meitat d’aquests nous capitalistes es fan fabricants, elaboraran articles manufacturats suficients per a adquirir el producte brut de l’altra meitat. L’equilibri està restablert de nou i 1.500 camperols canviaran els seus productes corresponents amb 1.500 fabricants amb la mateixa facilitat amb què anteriorment canviaven els seus els 1.000 camperols i els 1.000 fabricants.” A aquesta farsa grotesca que es mou en l’aire “tranquil·lament”, Sismondi hi respon fent referència als desplaçaments i revolucions reals que en el mercat mundial es realitzaven davant els seus ulls:
“S’ha estès el cultiu a països salvatges, i les revolucions polítiques, els canvis en el sistema financer, la pau, han fet fondejar de sobte als ports dels antics països agrícoles vaixells amb carregaments que equivalien a quasi la totalitat de les seues collites. Les enormes províncies que Rússia ha civilitzat modernament en la costa del mar Negre; Egipte, que ha patit un canvi de govern; la Barbaria, on s’ha prohibit la pirateria, han bolcat de sobte els graners d’Odessa, Alexandria i Tunis als ports d’Itàlia i han comportat un cert excés de gra, que al llarg de tota la costa el camperol treballa amb pèrdues. Inquieta la resta d’Europa que una revolució semblant, causada per l’enorme extensió de la nova terra posada en cultiu a la vora del Missisipi, pogués produir. Fins a la influència de Nova Zelanda pot ser un dia ruïnosa per a la indústria anglesa, si no amb relació a les subsistències per a les quals el transport és massa car, sí respecte a la llana i als altres productes agrícoles el transport de les quals és més fàcil.” I quin era el consell de Mac Culloch enfront d’aquesta crisi agrària en el sud d’Europa? Que es feren fabricants la meitat dels nous camperols! A açò respon Sismondi: “Aqueix consell només pot donar-se seriosament als tàrtars de Crimea o al fellah egipci” i agrega: “No ha arribat encara el moment d’implantar noves fàbriques en països ultramarins o en Nova Zelanda.” Es veu que Sismondi s’adonava clarament que la industrialització dels països d’ultramar no era més que una qüestió de temps. Però també veu perfectament que l’extensió del mercat mundial no és una solució de la dificultat, sinó que serà causa que es produïsca en grau més elevat, que haurà de produir crisis més profundes encara. Assenta per endavant que el revers de la tendència expansionista del capitalisme és una intensificació major de la competència, una anarquia encara major de la producció. I fins i tot posa el dit sobre la causa fonamental de les crisis quan formula clarament en un passatge la tendència de la producció capitalista a desenvolupar-se per damunt i malgrat del mercat mateix: “S’ha anunciat sovint [diu al final de la seua rèplica a Mac Culloch] que es restabliria l’equilibri i començaria de nou el treball, però sempre una demanda única ha desenrotllat un moviment que ha excedit amb molt les necessitats reals del comerç, i a aquesta nova activitat ha succeït prompte una contracció més penosa encara.”
A la profunditat de visió de Sismondi, a la seua anàlisi de les contradiccions efectives del moviment del capital, el vulgar economista de la càtedra de Londres no ha pogut oposar més que al·lusions a l’harmonia i la seua dansa entre els 1.000 camperols adornats de cintes i els 1.000 fabricants animats pel vi.
82L’article de l’Edimburgh Review anava dirigit, en realitat, contra Owen. En 24 pàgines impreses debat enèrgicament sobre els escrits següents: A New View of Society, or Essays on the Formation of Humen Character, Observations on the Effects of the Manufacturing System, Two Memorials on Behalf of the Working Classes, presented to the Governments of America and Europe, i, per a acabar, Three Tracts and An Account of Public Proceedings relative to the Employment of the Poor. L’anònim tracta de fer veure clarament Owen que les seues idees de reforma de cap manera encerten amb les vertaderes causes de la misèria del proletariat anglès, perquè aquestes causes són; el trànsit al cultiu de terrenys improductius (teoria ricardiana de la renda de la terra!), els aranzels sobre el gra, i els grans impostos que pesen tant sobre els colons com sobre els fabricants. Per consegüent el lliure canvi i el laissez faire són l’alfa i l’omega. Si no hom posa obstacles a l’acumulació, cada augment de la producció crearà per si sol un augment de la demanda. Ací s’inculpa a Owen amb referències a Say i James Mill de “plena ignorància”; “tant en el seu raonament com en els seus plans, Mr. Owen es mostra profundament ignorant de totes les lleis que regulen la producció i distribució de la riquesa”. I d’Owen passa també l’autor a Sismondi, formulant la controvèrsia en els termes següents: “... Ell (Owen) creu que quan la competència no està obstaculitzada per normes artificials i es permet la indústria fluir pels seus canals naturals, l’ús de maquinària pot augmentar les existències d’alguns articles de riquesa per damunt de la demanda i, creant un excés de tots els articles, deixar sense treball les classes obreres. Aquesta posició és per a nosaltres fonamentalment falsa, i com el celebrat M. de Sismondi insisteix vigorosament sobre ella en els seus Nouxeaux principes d’économie politique, hem de sol·licitar llicència dels nostres lectors per a posar de manifest la seua fal·làcia i demostrar que el poder de consum augmenta necessàriament a mesura que ho fa el poder productiu.” Edimburgh Review, octubre, 1819, pàgina 470.
83 El títol de l’article resa en l’original; “Examen de cette question: le pouvoir de consommer s’accroit-il toujours dans la société avec le pouvoir de produire?” Ens ha estat impossible aconseguir els Annals de Rossi, però l’article el reprodueix íntegre Sismondi en la seua segona edició dels Nouveaux principes.
84 D’altra banda, la fira de llibres de Leipzig utilitzada per Sismondi com a microcosmos del mercat capitalista mundial va celebrar una gloriosa resurrecció cinquanta-cinc anys més tard en el sistema científic d’Eugeni Dühring. Engels, en la seua crítica de l’infortunat geni universal, explica aquesta idea, dient que Dühring hi apareix com a “genuí literat alemany”, en quant que tracta d’aclarir crisis industrials efectives amb crisis imaginàries del mercat de llibres de Leipzig, la tempestat al mar amb la tempestat al got d’aigua; però no sospita que el gran pensador en aquest cas, com en molts altres, pel que s’ha comprovat, no ha fet més que aprofitar-se tranquil·lament d’un altre.