1900
SEGONA PART
1. El desenvolupament econòmic i el socialisme
La major conquesta del moviment proletari ha sigut el descobriment d’una fonamentació per a la realització del socialisme en les condicions econòmiques de la societat capitalista. El resultat d’aquest descobriment va ser que el socialisme es va transformar, de somni “ideal” mil·lenari de la humanitat, en necessitat històrica. Bernstein nega l’existència de condicions econòmiques per al socialisme en la societat contemporània. En aquest aspecte el seu pensament ha sofert una interessant evolució. Al principi es limitava en Die Neue Zeit a negar la rapidesa del procés de concentració que es produïa en la indústria. Basava la seua posició en la comparació de les estadístiques d’ocupació en Alemanya de 1882 i 1895. Per a adaptar les xifres als seus propòsits, es va veure obligat a procedir de manera esquemàtica i mecànica. En el millor dels casos no va poder, ni tan sols demostrant l’existència d’empreses mitjanes, debilitar de cap manera l’anàlisi marxista, perquè aquesta no pren com a condició per a la realització del socialisme ni el ritme de concentració de la indústria (és a dir, un termini en la realització del socialisme) ni, com hem demostrat, la desaparició absoluta del petit capital, descrita generalment com a desaparició de la petita burgesia.
En el curs de l’última evolució de les seues idees, Bernstein ens forneix en el seu llibre una nova sèrie de proves: les estadístiques de les societats per accions. Utilitza aqueixes estadístiques per a demostrar que la quantitat d’accionistes va en continu augment i, com a resultat, la classe capitalista no esdevé més petita sinó més gran. Sorprèn com de poc familiaritzat està Bernstein amb el seu material de treball. És sorprenent constatar com de mal utilitza les dades que posseeix.
Si voldria refutar la llei marxista del desenvolupament industrial basant-se en la situació de les societats per accions, hauria d’haver recorregut a altres xifres. Qualsevol que conega la història de les societats per accions d’Alemanya sap que el seu capital inicial mitjà ha anat en disminució quasi constant. Mentre que abans de 1871 el capital inicial mitjà va assolir la xifra de 10,8 milions de marcs, es va reduir a 4,01 milions de marcs en 1871, 3,8 en 1873, menys d’un milió de 1882 a 1887, 0,52 milions en 1891 i tan sols 0,62 en 1892. Després d’aqueix any les xifres van oscil·lar al voltant del milió de marcs, passant a 1,78 en 1895 i 1,19 en el primer semestre de 18978.
Xifres certament sorprenents! Amb elles Bernstein va voler demostrar que hi ha una tendència, que contradiu el marxisme, de retrocés de grans empreses a petites. La resposta òbvia és la següent. Si hom vol demostrar quelcom mitjançant estadístiques, ha de demostrar en primer lloc que totes es refereixen a les mateixes branques de la indústria. Ha de demostrar que les empreses petites realment reemplacen les grans, que no apareixen únicament on les empreses petites o fins i tot la indústria artesanal predominaven abans. Açò no es pot demostrar. El fet estadístic de la transformació d’immenses societats accionistes en empreses petites i mitjanes només pot explicar-se amb referència al fet que el sistema de societats per accions continua penetrant les noves branques de la indústria. Abans, només unes poques empreses grans s’organitzaven com a societats per accions. A poc a poc, l’organització per accions ha guanyat en les empreses mitjanes i fins i tot en les petites. Avui veiem societats d’accionistes amb un capital social inferior als 1.000 marcs.
Ara bé, quin és el significat de l’extensió del sistema de societats per accions? Econòmicament significa la creixent socialització del procés de producció sota la forma capitalista: socialització no sols de la gran producció, sinó també de la petita i mitjana. L’extensió de les accions, doncs, no contradiu la teoria marxista, sinó que la confirma plenament.
Què significa, en última instància, el fenomen econòmic de la societat per accions? Representa, d’una banda, la unificació d’una quantitat de fortunes petites en un gran capital per a la producció. Representa, d’una altra banda, la separació de la producció de la possessió capitalista. És a dir, denota una superació doble del mode capitalista de producció: però sempre sobre bases capitalistes. ¿Què signifiquen, doncs, les estadístiques que cita Bernstein, segons les quals un nombre creixent d’accionistes participen en les empreses capitalistes? Les estadístiques demostren, precisament, açò: en l’actualitat una empresa capitalista no correspon, com abans, a un únic propietari de capital sinó a una sèrie de capitalistes. En conseqüència, la noció econòmica de “capitalista” ja no correspon a un individu aïllat. El capitalista industrial d’avui en dia és una persona col·lectiva, composta de centenars, inclusivament milers d’individus. La categoria de “capitalista” ha esdevingut una categoria social. S’ha “socialitzat”, en el marc de la societat capitalista.
En aquest cas, ¿com explicar la creença de Bernstein que el fenomen de les societats per accions representa la dispersió i no la concentració del capital? ¿Per què veu l’extensió de la propietat capitalista on Marx va veure la seua supressió? Es tracta d’un mer error econòmic. Per a Bernstein “capitalista” no és una categoria de la producció sinó el dret de propietat. Per a ell, “capitalista” no és una unitat econòmica sinó una unitat fiscal. I per a ell, “capital” no és un factor en la producció sinó una quantitat de diners. És per això que en el trust de fils de cosir anglès no hi veu la fusió de 12.300 persones amb diners per a formar una sola unitat capitalista sinó 12.300 capitalistes distints. És per això que l’enginyer Schutze, la dona del qual li va aportar una dot consistent en gran quantitat d’accions de l’accionista Müller, és també, per a Bernstein, un capitalista. És per això que, per a Bernstein, el món està infestat de “capitalistes”9.
Ací també la base teòrica del seu error econòmic és la seua “popularització” del socialisme. Perquè això és el que fa. En transportar el concepte de capitalisme de les seues relacions productives a relacions de propietat, i en parlar d’individus en compte d’empresaris, trasllada el problema del socialisme del camp de la producció al de les relacions de riquesa, és a dir, de la relació entre el capital i el treball a la relació entre rics i pobres.
D’aquesta manera se’ns condueix alegrement de Marx i Engels a l’autor de l’Evangeli del pescador pobre. No obstant això, hi ha una diferència. Weitling, amb l’instint precís del proletari, va veure en l’oposició de pobres i rics els antagonismes de classe en la seua forma primitiva i va voler fer d’aqueixos antagonismes una palanca per al moviment socialista. Bernstein, en canvi, ubica la realització del socialisme en la possibilitat d’enriquir els pobres. És a dir, la ubica en l’atenuació dels antagonismes de classe i, per això, en la petita burgesia.
És cert que Bernstein no es limita a les estadístiques d’ingressos. Forneix estadístiques d’empreses econòmiques, sobretot dels països següents: Alemanya, França, Anglaterra, Suïssa, Àustria i Estats Units. Però aqueixes estadístiques no són dades comparades de distints períodes en cada país sinó de cada període en distints països. Per això no ens forneix (excepte en el cas d’Alemanya, que repeteix el vell contrast entre 1895 i 1882) una comparació d’estadístiques d’empreses d’un país donat en distintes èpoques, sinó xifres absolutes per a distints països: Anglaterra en 1891, França en 1894. Estats Units en 1890, etcètera. Arriba a la conclusió següent: “Encara que és cert que la gran explotació predomina avui en la indústria, aquesta representa, inclusivament per a les empreses que depenen de la gran explotació, fins en un país tan desenvolupat com Prússia, només la meitat de la població emprada en la producció”. Això és també vàlid per a Alemanya, Anglaterra, Bèlgica, etcètera.
D’aquesta manera allò que demostra no és, evidentment, la presència d’aquesta o aquella tendència del desenvolupament econòmic sinó simplement la relació absoluta de forces de les diverses formes d’empresa o de les diferents categories professionals. Ara bé, si hom vol utilitzar aquest mètode per a demostrar la impossibilitat del socialisme, el seu raonament ha de descansar sobre la teoria que es basa en les forces materials numèriques en pugna, és a dir, sobre el factor violència. En altres paraules, Bernstein, el qual sempre posa el crit al cel quan parla de blanquisme, cau en el més cras error blanquista. Però, no obstant això, hi ha una diferència. Als blanquistes, que representaven una tendència socialista i revolucionària, la possibilitat de la realització econòmica del socialisme els semblava natural. Sobre aquesta possibilitat van construir la viabilitat d’una revolució violenta, tot i que la realitzés una petita minoria. Bernstein, en canvi, dedueix de la insuficiència numèrica de la majoria socialista la impossibilitat de la realització econòmica del socialisme. La socialdemocràcia, però, no espera assolir els seus objectius com resultat de la violència victoriosa d’una minoria ni a través de la superioritat numèrica d’una majoria. Veu el socialisme com a resultat de la necessitat econòmica (i de la comprensió d’aqueixa necessitat) que porta les masses treballadores a destruir el capitalisme. I aqueixa necessitat s’expressa, sobretot, en l’anarquia del capitalisme.
Quina és la posició de Bernstein sobre el problema decisiu de l’anarquia en l’economia capitalista? Només nega les grans crisis generals. No nega les crisis parcials i nacionals. En altres paraules, nega l’existència de molta anarquia i accepta alhora l’existència d’una poca. És (com diria Marx) com aqueixa verge nècia que va tenir un fill “però molt petit”. Però la desgràcia és que, en allò que fa a qüestions com l’anarquia capitalista, petita i gran són igualment roïns. Si Bernstein reconeix l’existència d’una petita part d’aquesta anarquia, podem assenyalar-li que, mitjançant el mecanisme de l’economia de mercat, aquest poquet d’anarquia pot assolir proporcions inversemblants, fins a arribar al col·lapse. Però si Bernstein espera transformar gradualment aquest poquet d’anarquia en ordre i harmonia en el marc de la producció mercantil, cau novament en un dels errors fonamentals de l’economia política burgesa, segons la qual el mode de canvi és independent del mode de producció10.
No és aquest el moment d’entrar en una llarga explicació de la sorprenent confusió de Bernstein entorn dels principis més elementals de l’economia política. Però hi ha un problema (a què ens porta la qüestió fonamental de l’anarquia capitalista) que mereix resposta immediata.
Bernstein declara que la llei del valor-treball de Marx és una mera abstracció. En l’economia política una afirmació d’aquest tipus és òbviament un insult. Però si la valor-treball és una mera abstracció, si és un producte de la imaginació, llavors qualsevol ciutadà normal que ha complit amb el seu servei militar i paga els seus impostos religiosament té el mateix dret que Karl Marx a elaborar el seu propi absurd individual, a formular la seua pròpia llei del valor. “Marx té el mateix dret a passar per alt les propietats de la mercaderia fins que no són més que l’encarnació de les propietats del simple treball humà, que el que tenen els economistes de l’escola de Böhm i Jevons a abstraure totes les propietats de la mercaderia menys la seua utilitat.”
És a dir que, per a Bernstein, el treball socialment necessari de Marx i la utilitat abstracta de Menger són prou semblats: abstraccions pures. Bernstein oblida que l’abstracció de Marx no és un invent. És un descobriment. No existeix en el cap de Marx sinó en l’economia de mercat. No porta una existència imaginària sinó una vertadera existència social, tan real que hom la pot tallar, modelar, pesar i convertir en diners. El treball humà abstracte que va descobrir Marx no és, en la seua forma més desenvolupada, sinó els diners. Aquest és, precisament, un dels majors descobriments de Marx, mentre que per a tots els economistes polítics burgesos, des del primer dels mercantilistes fins a l’últim dels clàssics, l’essència dels diners continua sent un enigma místic.
La utilitat abstracta de Boehm i Jevons és, en realitat, estufament mental. Dit més correctament, és una representació de vacuïtat intel·lectual, un absurd en privat pel qual no es pot responsabilitzar al capitalisme ni a cap societat, sinó a la mateixa economia burgesa vulgar. Abraçats al fill del seu enginy, Bernstein, Boehm i Jevons, i tota la confraria subjectiva poden romandre vint anys en contemplació del misteri dels diners, sense arribar a cap conclusió diferent de la d’un sabater, fonamentalment que els diners són “útils”.
Bernstein no comprèn la llei del valor de Marx. Qualsevol que tinga un coneixement mínim de l’economia marxista sap que sense la llei del valor la doctrina marxista és incomprensible. Per a parlar més en concret: per a qui no comprenga la naturalesa de la mercaderia i el canvi, l’economia capitalista, amb totes les seues concatenacions, ha de ser necessàriament un enigma.
¿Quina és la clau que li va permetre a Marx desentranyar els fenòmens capitalistes i resoldre, com si res, problemes la solució dels quals els genis més brillants de l’economia política burgesa ni tan sols van arribar a conjecturar? Va ser la seua concepció de l’economia capitalista com a fenomen històric, no sols en la mesura que ho reconeixen en el millor dels casos els economistes clàssics, és a dir, pel que fa al passat feudal del capitalisme, sinó també en el que concerneix el futur socialista del món. El secret de la teoria marxista del valor, de la seua anàlisi del problema dels diners, de la seua teoria del capital, de la seua teoria de la taxa de benefici i, en conseqüència, de tot el sistema econòmic existent, es basa en el caràcter transitori de l’economia capitalista, en la inevitabilitat del seu col·lapse que condueix (i aquest és un aspecte més del mateix fenomen) al socialisme. Va ser només perquè va analitzar el capitalisme des del punt de vista socialista, és a dir, històric, que Marx va poder desxifrar els jeroglífics de l’economia capitalista, i precisament perquè va adoptar el punt de vista socialista com a punt de partida per a les seues anàlisis de la societat burgesa va poder donar-li una base científica al moviment socialista.
Amb aquesta vara hem de mesurar les observacions de Bernstein. Es queixa del “dualisme” que apareix a cada moment en l’obra monumental de Marx, El capital. “Aquesta obra aspira a ser un estudi científic i a demostrar, al mateix temps, una tesi ja elaborada des de molt temps abans; es basa en un esquema que ja conté el resultat al qual vol arribar. La tornada al Manifest comunista [és a dir, a l’objectiu socialista! R.L.] demostra la permanència de vestigis d’utopisme en la doctrina de Marx.”
Però què és el “dualisme” de Marx si no el dualisme del futur socialista i el present capitalista? És el dualisme del capital i el treball, el dualisme de la burgesia i el proletariat. És el reflex científic del dualisme que existeix en la societat burgesa, el dualisme dels antagonismes de classe que es debaten en l’ordre social capitalista.
Quan Bernstein reconeix en aquest suposat dualisme de Marx un “vestigi d’utopisme”, reconeix en realitat, ingènuament, que ell és el que nega el dualisme històric de la societat burgesa, que nega l’existència d’antagonismes de classe en el capitalisme. És la seua forma de confessar que el socialisme ara no és per a ell més que un “vestigi d’utopisme”. ¿Què és el “monisme” de Bernstein (la unitat de Bernstein) sinó la unitat eterna del règim capitalista, la unitat de l’exsocialista que ha renunciat al seu objectiu i ha decidit trobar en la societat burgesa, única i immutable, la meta del desenvolupament de la humanitat?
Bernstein no veu en l’estructura econòmica del capitalisme el procés que condueix al socialisme. Però per a conservar el seu programa socialista, almenys formalment, es veu obligat a refugiar-se en una interpretació idealista, abstreta de tot procés econòmic. Es veu obligat a transformar el socialisme d’etapa històrica definida del procés social en “principi” abstracte.
És per això que el “principi cooperativista” (la magra decantació de socialisme amb què Bernstein vol adornar l’economia capitalista) apareix com a concessió, no al futur socialista de la societat, sinó al passat socialista de Bernstein.
2 Sindicats, cooperatives i democràcia política
El socialisme de Bernstein els ofereix als obrers la perspectiva de compartir la riquesa de la societat. Els pobres han d’esdevenir rics. Com arribarà aqueix socialisme? Els seus articles en Neue Zeit sobre “Problemes del socialisme” només al·ludeixen ambiguament al problema. En canvi el seu llibre conté tota la informació que necessitem. El socialisme de Bernstein es realitzarà amb ajuda de dos instruments: els sindicats (o, segons Bernstein, la democràcia industrial) i les cooperatives. Els primers liquidaran el benefici industrial, les segones liquidaran el benefici comercial.
Les cooperatives, sobretot les de producció, constitueixen un element híbrid al si del capitalisme. Hom les pot descriure com a petites unitats de producció socialitzada dins de l’intercanvi capitalista. Però en l’economia capitalista l’intercanvi domina la producció (és a dir, la producció depèn, en gran manera, de les possibilitats del mercat). Com a fruit de la competència, la dominació total del procés de producció pels interessos del capitalisme (és a dir, l’explotació immisericorde) es converteix en factor de supervivència per a cada empresa. La dominació pel capital del procés de producció s’expressa de diverses maneres. El treball s’intensifica. La jornada laboral s’acurta o allarga segons la situació del mercat. I, segons els requeriments del mercat, la mà d’obra és contractada o llançada de nou al carrer. Dit d’una altra manera, s’utilitzen tots els mètodes que li permeten a l’empresa fer front a les seues competidores en el mercat. Els obrers que formen una cooperativa de producció es veuen així en la necessitat de governar-se amb el màxim absolutisme. Es veuen obligats a assumir ells mateixos el rol de l’empresari capitalista, contradicció responsable del fracàs de les cooperatives de producció, que esdevenen empreses purament capitalistes o, si continuen predominant els interessos obrers, acaben per dissoldre’s. El mateix Bernstein pren nota d’aquests fets. Però és evident que no els ha comprès. Perquè, junt amb la senyora Potter-Webb, atribueix el fracàs de les cooperatives de producció angleses a la falta de “disciplina”. Però el que ací hom anomena tan superficialment i planerament “disciplina” no és una altra cosa que el règim absolutista natural del capitalisme, que, es evident, els obrers no poden utilitzar en la seua pròpia contra11.
Les cooperatives de producció poden sobreviure en el marc de l’economia capitalista només si aconsegueixen suprimir, mitjançant algun ardit, la contradicció capitalista entre el mode de producció i el mode de canvi. I ho poden aconseguir només si se sostrauen artificialment a la influència de les lleis de la lliure competència. I només poden aconseguir açò últim quan s’asseguren per endavant un cercle fix de consumidors, és a dir, un mercat constant. Les que poden prestar aquest servei a les seues germanes al camp de la producció són les cooperatives de consum. Ací (i no en la distinció que traça Oppenheimer entre cooperatives que compren i cooperatives que venen) rau el secret que cerca Bernstein: l’explicació del fracàs ineluctable de les cooperatives de producció amb funcionament independent i la seua supervivència quan les acompanyen cooperatives de consum.
Si és veritat que les possibilitats d’existència de les cooperatives de producció dins del capitalisme estan lligades a les possibilitats d’existència de les cooperatives de consum, llavors l’abast de les primeres es veu limitat, en el millor dels casos, al petit mercat local i a la manufactura d’articles que satisfacen necessitats immediates, sobretot de productes alimentaris. Les cooperatives de consum, i, per tant, també les de producció, queden excloses de les branques més importants de la producció de capital: les indústries tèxtil, minera, metal·lúrgica i petroliera i de construcció de maquinàries, locomotores i vaixells. Per aquesta única raó (fent a una banda momentàniament el seu caràcter híbrid), no pot hom considerar seriosament les cooperatives de producció com a instrument per a la realització d’una transformació social general. La creació de cooperatives de producció en gran escala suposaria, abans que res, la supressió del mercat mundial, i l’especejament de l’actual economia mundial en petites esferes locals de producció i canvi. S’espera que el capitalisme altament desenvolupat i difós del nostre temps es retrotraga a l’economia mercantil de l’Edat Mitjana.
Dins del marc d’aquesta societat, les cooperatives de producció es redueixen a mers apèndixs de les de consum. Semblaria, doncs, que aquestes haurien de ser el començament del pretès canvi social. Però d’aquesta manera la pretesa reforma de la societat mitjançant cooperatives deixa de ser una ofensiva contra la producció capitalista. Açò és, deixa de ser un atac directe a les bases fonamentals de l’economia capitalista. Es converteix, en canvi, en una lluita contra el capital comercial, sobretot el capital comercial petit i mitjà. Esdevé un atac contra les branques més petites de l’arbre capitalista.
Segons Bernstein, també els sindicats serveixen per a atacar el capitalisme al camp de la producció. Ja hem demostrat que els sindicats no poden donar-los als obrers una influència decisiva sobre la producció. Els sindicats no poden determinar les dimensions ni el progrés tècnic de la producció.
Prenguem l’aspecte purament econòmic de la “lluita de la taxa salarial contra la taxa de benefici”, com Bernstein anomena l’activitat sindical. Aquesta no s’entaula al cel blau. S’entaula dins del marc ben delimitat de les lleis salarials. L’activitat sindical no destrueix sinó que realitza la llei de salaris. Açò queda igualment clar si es planteja la qüestió des d’altre angle i s’analitza quines són les vertaderes funcions dels sindicats.
Segons Bernstein, són els sindicats els que dirigeixen (en la mobilització general per l’emancipació de la classe obrera) el vertader atac contra la taxa de benefici industrial. Segons Bernstein, els sindicats tenen la tasca de transformar la taxa de benefici industrial en “taxa salarial”. El fet és que els sindicats són els menys capacitats per a llançar una ofensiva econòmica contra el benefici. Els sindicats no són més que una organització defensiva de la classe obrera contra els atacs del benefici. Reflecteixen la resistència obrera davant l’opressió de l’economia capitalista.
D’una banda, els sindicats tenen la funció d’influir sobre la situació del mercat de força de treball. Però aquesta influència es veu constantment superada per la proletarització de les capes mitjanes de la nostra societat, procés que aporta constantment nova mercaderia al mercat de treball. La segona funció dels sindicats és la de millorar la situació dels obrers. És a dir, incrementar la part de riquesa social que aquests reben. Aquesta part, però, es veu constantment reduïda amb la ineluctabilitat d’un procés natural: per l’increment de la productivitat del treball. No cal ser marxista per a comprendre-ho. Basta llegir Zur Beleuchtung der sozialen Frage de Rodbertus.
En altres paraules, les condicions objectives de la societat capitalista transformen les dues funcions econòmiques dels sindicats en una mena de treball de Sísif que és, de totes les maneres, indispensable. Perquè com resultat de les activitats del seu sindicat, l’obrer aconsegueix obtenir la taxa salarial que li correspon d’acord amb la situació del mercat de força de treball. Com resultat de l’activitat sindical s’aplica la llei capitalista de salaris i l’efecte de la tendència decreixent del desenvolupament econòmic es veu paralitzat o, més precisament, atenuat. No obstant això, la transformació del sindicat en instrument per a la reducció progressiva del benefici a favor del salari pressuposa les següents condicions socials: primer, el cessament de la proletarització dels estrats mitjans de la nostra societat; segon, la detenció de l’increment de la productivitat del treball. En ambdós casos tenim un retorn a les condicions precapitalistes.
Les cooperatives i els sindicats són totalment incapaços de transformar el mode capitalista de producció. Açò Bernstein realment ho comprèn, si bé de manera distorsionada. Perquè es refereix a les cooperatives i els sindicats com mitjans per a reduir els beneficis dels capitalistes i enriquir així els obrers. D’aquesta manera renuncia a la lluita contra el mode de producció capitalista i tracta de dirigir el moviment socialista cap a la lluita contra la distribució capitalista. Una vegada i una altra Bernstein es refereix al socialisme com un esforç per aconseguir una manera de distribució “justa”, “més justa” (pàgina 51 del seu llibre) i “fins i tot més justa” (Vorwärts, 26 de març de 1899).
No pot negar-se que la causa directa que porta les masses populars al moviment socialista és precisament el mode de distribució “injust” que caracteritza al capitalisme. Quan la socialdemocràcia lluita per la socialització del conjunt de l’economia, aspira amb això a una distribució “justa” de la riquesa social. Però la socialdemocràcia, guiada pel comentari de Marx que el mode de distribució d’una època donada és conseqüència natural del mode de producció d’aqueixa època, no lluita contra la distribució en el marc de la producció capitalista. Lluita per la supressió de la mateixa producció capitalista. En una paraula, la socialdemocràcia vol establir el mode de distribució socialista mitjançant la supressió del mode de producció capitalista. El mètode de Bernstein, al contrari, proposa combatre el mode de distribució capitalista amb l’esperança d’instaurar així, gradualment, el mode de producció socialista.
Quin és, en aqueix cas, el fonament del programa de Bernstein per a la reforma de la societat? Es recolza en les tendències de la producció capitalista? No; en primer lloc, ell nega aqueixes tendències. En segon lloc, la transformació socialista és, per a ell, efecte i no causa de la distribució. No pot donar-li al seu programa una base materialista, perquè ja ha refutat els objectius i mitjans del moviment socialista i, amb això, les seues condicions econòmiques. Resultat d’això és que es veu obligat a construir fonaments idealistes.
“¿Per a què representar el socialisme com resultat de la compulsió econòmica?”, pregunta queixós. “Per què degradar el raciocini de l’home, el seu sentiment de justícia, la seua voluntat?” (Vorwärts, 26 de març de 1899.) La distribució superlativament justa de què parla Bernstein s’aconseguirà gràcies a la lliure voluntat de l’home, voluntat que actua no en virtut de la necessitat econòmica, ja que aquesta voluntat no és més que un instrument, sinó en virtut de la comprensió que té l’home de la justícia, en virtut de la idea de justícia de l’home.
Així tornem alegrement al principi de justícia, al vell cavallet de batalla sobre el qual han cavalcat tots els reformadors de la terra durant mil·lennis, per falta d’un mitjà de transport històric més segur. Tornem al trist Rocinante sobre el qual han cavalcat els Quixots de la història a la cerca de la gran reforma de la terra, per a tornar a casa amb els ulls negres.
La relació entre pobres i rics com a base per al socialisme, el principi del cooperativisme com contingut del socialisme, la “distribució més justa” com el seu objectiu i la idea de justícia com la seua única legitimació històrica: amb quant més força, enginy i foc va defensar Weitling aqueix tipus de socialisme fa cinquanta anys! No obstant això, el sastre genial no coneixia el socialisme científic. Si avui hom pren la concepció que Marx i Engels van espedaçar fa mig segle, hom l’arranja i la presenta al proletariat com l’última paraula en ciència social, això és, també, l’art d’un sastre, però no té res de genial.
Els sindicats i les cooperatives són els punts de suport econòmics de la teoria del revisionisme. La seua condició política principal és el creixement de la democràcia. Les manifestacions actuals de reacció política no són per a Bernstein sinó “desplaçaments”. Les considera fortuïtes, momentànies, i suggereix que hom no les tinga en compte en l’elaboració de les directives generals per al moviment obrer.
No obstant això, del que es tracta no d’allò que Bernstein, sobre la base d’afirmacions orals o escrites dels seus amics, pense sobre l’estabilitat de la reacció, sinó de quina connexió interna objectiva existeix entre la democràcia i el desenvolupament social real.
Per a Bernstein la democràcia és una etapa inevitable en el desenvolupament de la societat. Per a ell, com per als teòrics burgesos del liberalisme, la democràcia és la gran llei fonamental del procés històric, amb totes les forces de la vida política posades al servei de la seua realització. Però la tesi de Bernstein és completament falsa. Presentada en aquesta forma absoluta, apareix com una vulgarització petit burgesa dels resultats d’una fase brevíssima del desenvolupament burgès, els últims vint-i-cinc o trenta anys. Arribem a conclusions totalment distintes quan examinem el desenvolupament històric de la democràcia un poc més de prop i considerem, al mateix temps, la història política general del capitalisme.
La democràcia va aparèixer en les estructures socials més dissímils: grups comunistes primitius, estats esclavistes de l’Antiguitat i comunes medievals. Així mateix l’absolutisme i la monarquia constitucional es troben en les ordres econòmics més variats. Quan el capitalisme va començar com a primera forma de producció de mercaderies, va recórrer a una constitució democràtica en les comunes municipals de l’Edat Mitjana. Després, quan va desenvolupar la manufactura, el capitalisme va trobar la seua forma política corresponent en la monarquia absoluta. Finalment, com a economia industrial desenvolupada, va engendrar en França la república democràtica de 1793, la monarquia absoluta de Napoleó I, la monarquia nobiliària de la Restauració (1815-1830), la monarquia constitucional burgesa de Lluís Felip, novament la república democràtica, novament la monarquia de Napoleó III i, finalment, per tercera vegada, la república. En Alemanya, l’única institució vertaderament democràtica (el sufragi universal) no és una conquesta del liberalisme burgès. El sufragi universal alemany va ser un instrument per a la fusió dels petits estats. És només en aquest sentit que té importància per al desenvolupament de la burgesia alemanya, que d’una altra manera quedaria ben satisfeta amb una monarquia constitucional semifeudal. A Rússia, el capitalisme va prosperar per molt de temps davall el règim de l’absolutisme oriental, sense que la burgesia manifestés el menor desig d’introduir la democràcia. En Àustria, el sufragi universal va ser abans que res un salvavides llançat a una monarquia en descomposició i en fallida. A Bèlgica, la conquesta del sufragi universal pel moviment obrer es va deure indubtablement a la debilitat del militarisme local i, per consegüent, a la situació geogràfica i política particular d’aqueix país. Però ací tenim “un poc de democràcia” guanyada no per la burgesia sinó contra ella.
L’ascens ininterromput de la democràcia, que per al revisionisme tant com per al liberalisme burgès sembla una gran llei fonamental de la història humana i, sobretot, de la història moderna, demostra ser, després d’una mirada més profunda, un fantasma. Hom no pot establir una relació absoluta i general entre desenvolupament capitalista i democràcia. La forma política d’un país determinat és sempre resultat de la combinació de tots els factors polítics existents, tant interns com externs. Admet dins dels seus límits tot tipus de variants, des de la monarquia absolutista fins a la república democràtica.
Hem d’abandonar, doncs, tota esperança d’establir la democràcia com a llei general del procés històric, inclusivament en el marc de la societat moderna. Si girem els ulls a la fase actual de la societat burgesa, també ací observem factors polítics que, en compte de garantir la realització de l’esquema de Bernstein, condueixen a l’abandó, per part de la societat burgesa, de les conquestes democràtiques aconseguides fins ara.
Les institucions democràtiques (i açò posseeix la major importància) han esgotat totalment la seua funció de servir d’ajuda al desenvolupament de la societat burgesa. En la mesura que van ser necessàries per a provocar la fusió dels petits estats i la creació dels grans estats moderns (Alemanya, Itàlia) ja no són més indispensables. Mentre, el desenvolupament de l’economia ha introduït una nova cohesió interna i l’embenat de la democràcia política ja pot ser retirat, doncs, sense perill per a l’organisme de les societats burgeses.
El mateix pot dir-se de la transformació de tota la maquinària estatal política i administrativa de mecanisme feudal o semifeudal en mecanisme capitalista. Mentre que aquesta transformació ha sigut històricament inseparable del desenvolupament de la democràcia, s’ha realitzat fins a un grau tal que es poden suprimir els “ingredients” purament democràtics de la societat, com ara el sufragi universal i la forma estatal republicana, sense que l’administració, les finances estatals ni l’organització militar tinguen necessitat de retrotraure’s a les seues formes anteriors a la Revolució de març de 1848.
Si el liberalisme en quant tal ja li és totalment inútil a la societat burgesa, també s’ha convertit, d’altra banda, en un impediment directe per al capitalisme. Dos factors dominen completament la vida política dels estats contemporanis: la política mundial i el moviment obrer. Cada un presenta un aspecte diferent de la fase actual del desenvolupament capitalista.
Com resultat del desenvolupament de l’economia mundial i de l’agudització i generalització de la competència en el mercat mundial, el militarisme i la política de les grans flotes han esdevingut, en tant que instruments de la política mundial, un factor decisiu tant en la vida interior com en la vida exterior de les grans potències. Si és cert que la política mundial i el militarisme representen una fase ascendent en l’etapa que travessa el capitalisme en l’actualitat, llavors la democràcia burgesa ha de desplaçar-se, lògicament, en sentit descendent. L’exemple més evident: la Unió americana des de la guerra contra Espanya. En França, la República deu la seua existència principalment a la situació política internacional que, per ara, no fa possible el desencadenament de la guerra, si s’hi arribés i França, com en principi tot fa suposar, demostrés no estar suficientment armada per a fer front a les exigències de la política mundial, llavors la resposta a la primera derrota francesa en el terreny bèl·lic seria la proclamació de la monarquia en Paris. En Alemanya, la nova era d’armamentisme en gran escala (1893) i la política internacional inaugurada per Kiautschou es cobraria immediatament dues víctimes de la democràcia burgesa: la destrucció del liberalisme i la caiguda del centre [En Alemanya l’era de l’armamentisme en gran escala, que data de 1893, així com la política mundial inaugurada per Kiautschou s’ha cobrat immediatament dues víctimes de la democràcia burgesa: la destrucció del liberalisme i la transformació del centre de partit en l’oposició a partit de govern. Les darreres eleccions al Reichstag, les de 1907, celebrades sota el signe de la política colonial, constitueixen vertaderament el soterrament històric del liberalisme alemany.
Si la política exterior empenta la burgesia als braços de la reacció, el mateix ocorre amb la política interna, gràcies a l’ascens de la classe obrera. Bernstein demostra que ho reconeix quan responsabilitza la “llegenda” socialdemòcrata que “vol engolir-s’ho tot” (en altres paraules, els esforços socialistes de la classe obrera) per la deserció de la burgesia liberal. Aconsella el proletariat renegar del seu objectiu socialista, perquè els liberals morts de por puguen sortir de la ratera de la reacció. En convertir la supressió del moviment obrer socialista en condició essencial per a la preservació de la democràcia burgesa, demostra palmàriament que aquesta democràcia es troba en contradicció directa amb la tendència interna del desenvolupament de la societat actual. Demostra, al mateix temps, que el mateix moviment socialista és un producte directe d’aquesta tendència.
Però demostra, al mateix temps, una altra cosa més. En fer de la renúncia a l’objectiu socialista una condició essencial per a la resurrecció de la democràcia burgesa, demostra com d’inexacta és l’afirmació que la democràcia burgesa és una condició indispensable per al moviment socialista i la victòria del socialisme. El raonament de Bernstein cau en un cercle viciós. La conclusió s’engul les premisses.
La solució és ben simple. Vist que el liberalisme burgès ha venut la seua ànima per por de la creixent mobilització obrera i al seu objectiu final, arribem a la conclusió que el moviment obrer socialista és avui l’únic puntal d’allò que no és l’objectiu del moviment socialista: la democràcia. Hem de traure la conclusió que la democràcia no té un altre suport. Hem de traure la conclusió que el moviment socialista no està lligat a la democràcia burgesa, sinó que, al contrari, la sort de la democràcia està lligada al moviment socialista. Hem de concloure’n que la democràcia no adquireix majors possibilitats de sobreviure en la mesura que la classe obrera renuncia a la lluita per la seua emancipació, sinó que, al contrari, la democràcia adquireix majors possibilitats de supervivència a mesura que el moviment socialista esdevé prou fort com per a lluitar contra les conseqüències reaccionàries de la política mundial i la deserció burgesa de la democràcia. Qui desitge l’enfortiment de la democràcia, també ha de desitjar l’enfortiment, i no el debilitament, del moviment socialista. Qui renuncia a la lluita pel socialisme, renuncia també a la mobilització obrera i a la democràcia.
Bernstein declara al final de la seua “Resposta” a Kautsky en Vorwärts del 26 de març de 1899 que està completament d’acord amb la part pràctica del programa de la socialdemocràcia i que tan sols té coses a objectar en allò que fa a la seua part teòrica. Fent a una banda això, creu, evidentment, estar autoritzat amb totes les de la lle a marxar amb plenitud de drets junt al partit puix ¿quina “importància” pot tenir “que en la part teòrica figure alguna frase que ja no coincidisca amb la seua concepció del curs del desenvolupament? Aquesta declaració mostra, en el millor dels casos, fins a quin punt tan extrem ha perdut Bernstein tot sentit en allò que fa a la coherència que existeix entre l’activitat pràctica de la socialdemocràcia i els seus principis generals, fins a quin punt les mateixes paraules han deixat de significar el mateix per al partit i per a Bernstein. Realment, com hem vist, les teories de Bernstein condueixen a l’elemental reconeixement socialdemòcrata que sense la base fonamental també la lluita pràctica deixa de tenir valor i objecte, que si hom abandona la meta final també el moviment mateix acaba per perir.
3 La conquesta del poder polític
Hem vist que la sort de la democràcia està lligada a la del moviment obrer. ¿Però és que el desenvolupament de la democràcia fa supèrflua o impossibilita la revolució proletària, és a dir, la conquesta del poder polític pels treballadors?
Bernstein soluciona el problema sospesant minuciosament els aspectes bons i roïns de la reforma i la revolució social. Ho fa quasi de la mateixa manera en què hom pesa la canyella o el pebre al magatzem de la cooperativa de consum. Veu en el curs legislatiu del procés històric l’acció de la “intel·ligència”, mentre que per a ell el curs revolucionari del procés històric revela l’acció del “sentiment”. Veu en l’activitat reformista un mètode lent per a l’avanç històric, i en l’activitat revolucionaria un mètode ràpid. En la legislació veu una força metòdica; en la revolució, una força espontània.
Sabem des de fa temps que el reformador petit burgès troba aspectes “bons” i “roïns” en tot. Rosega un poc de cada herba. Però aquesta combinació afecta molt poc el vertader curs dels esdeveniments. El munt tan atentament construït de tots els “aspectes bons” de totes les coses possibles se’n va a baix davant la primera puntellada de la història. Històricament, la reforma legislativa i el mètode revolucionari es regeixen per influències molt més poderoses que els avantatges o inconvenients de l’un i l’altre.
En la història de la societat burgesa la reforma legislativa va servir per a enfortir progressivament la classe en ascens fins que aquesta va concentrar el poder suficient com per a apoderar-se del poder polític, suprimir el sistema jurídic imperant i construir un de nou, a la seua mesura. Bernstein, en injuriar la conquesta del poder polític com a teoria blanquista de la violència, té la mala sort de titllar d’error blanquista allò que ha sigut sempre el pivot i la força motriu de la història de la humanitat. Des de la primera aparició de les societats de classes amb la lluita de classes com contingut essencial de la seua història, la conquesta del poder polític ha sigut sempre l’objectiu de les classes en ascens. Aquest és el punt de partida i el final de tot període històric. Açò pot hom observar-ho en la prolongada lluita dels camperols llatins contra els financers i nobles de l’antiga Roma, en la lluita de la noblesa medieval contra els bisbes i en la lluita dels artesans contra els nobles a les ciutats de l’Edat Mitjana. En el temps moderns ho veiem en la lluita de la burgesia contra el feudalisme.
La reforma legislativa i la revolució no són mètodes diferents de desenvolupament històric que hom puga escollir a voluntat en l’aparador de la història, així com hom opta per salsitxes fredes o calentes. La reforma legislativa i la revolució són diferents factors del desenvolupament de la societat de classes. Es condicionen i complementen mútuament i, alhora, s’exclouen recíprocament, com els pols Nord i Sud, com la burgesia i el proletariat.
Cada constitució legal és producte d’una revolució. En la història de les classes, la revolució és un acte de creació política, mentre que la legislació és l’expressió política de la vida d’una societat que ja existeix. La reforma no posseeix una força pròpia, independent de la revolució. En cada període històric l’obra reformista es realitza únicament en la direcció que li imprimeix l’ímpetu de l’última revolució, i prossegueix mentre l’impuls de l’última revolució es faça sentir. Més concretament, l’obra reformista de cada període històric es realitza únicament en el marc de la forma social creada per la revolució. Heus aquí el nucli del problema.
Va en contra del procés històric presentar l’obra reformista com una revolució prolongada a llarg termini i la revolució com una sèrie condensada de reformes. La transformació social i la reforma legislativa no difereixen per la seua durada sinó per la seua essència. El secret del canvi històric mitjançant la utilització del poder polític rau precisament en la transformació de la simple modificació quantitativa en una nova qualitat o, més concretament, al passatge d’un període històric d’una determinada forma de societat a una altra.
És per això que aquells que es pronuncien a favor del mètode de la reforma legislativa en compte de la conquesta del poder polític i la revolució social en oposició a aquestes, en realitat no opten per una via més tranquil·la, calmada i lenta cap al mateix objectiu, sinó per un objectiu diferent. En compte de prendre partit per la instauració d’una nova societat, ho fan per la modificació superficial de la vella societat. Si seguim les concepcions polítiques del revisionisme, arribem a la mateixa conclusió que quan seguim les concepcions econòmiques del revisionisme. El nostre programa no és ja la realització del socialisme sinó la reforma del capitalisme; no és la supressió del treball assalariat, sinó la reducció de l’explotació, és a dir, la supressió dels abusos del capitalisme en compte de la supressió del mateix capitalisme.
¿Que potser la relació recíproca de la reforma legislativa i la revolució s’apliquen únicament a les lluites de classes del passat? ¿És possible que ara, com a resultat del perfeccionament del sistema jurídic burgès, la funció de traslladar la societat d’una fase històrica a una altra corresponga a la reforma legislativa, i que la conquesta del poder estatal pel proletariat s’haja convertit, segons Bernstein, en “una frase buida”?
Ben al contrari. ¿Què és allò que distingeix la societat burgesa de les altres societats de classe, de la societat antiga i de l’ordre social imperant en l’Edat Mitjana? Precisament el fet que la dominació de classe no es basa en “drets adquirits” sinó en relacions econòmiques reals: el fet que el treball assalariat no és una relació jurídica, sinó exclusivament econòmica. En el nostre sistema jurídic no hi ha una sola fórmula legal per a l’actual dominació de classes. Les poques restes de semblants fórmules de dominació de classe (per exemple, la dels servents) són vestigis de la societat feudal.
¿Com pot hom suprimir l’esclavitud assalariada “legislativament”, si l’esclavitud assalariada no està expressada en les lleis? Bernstein, que voldria liquidar el capitalisme mitjançant la reforma legislativa, es troba en la mateixa situació que el policia rus d’Uspienski que diu: “Ràpidament vaig agafar el guilopo de les solapes! Però, què és açò? El molt maleït no en té, de solapes!” Tal és, precisament, la dificultat que té Bernstein.
“ ...totes les societats anterior tenien com a base l’antagonisme entre les classes opressores i les oprimides” (Manifest comunista). Però en les fases que van precedir a la societat moderna, aquest antagonisme s’expressava en relacions jurídiques ben determinades i, en virtut d’això, podien acordar-li un lloc a les noves relacions dins del marc de les velles. “dels serfs de l’Edat Mitjana sorgiren els ciutadans lliures de les primeres ciutats” (Manifest comunista). Com va ser possible? Per la supressió progressiva de tots els privilegis feudals als voltants de la ciutat:, la jova, el dret a usar vestimentes especials, l’impost sobre l’herència, el dret del senyor a apropiar-se del millor del bestiar, l’impost personal, el casament per obligació, el dret a la successió, en fi, tot allò que constituïa la servitud.
De la mateixa manera, la burgesia incipient de l’Edat Mitjana va aconseguir elevar-se, mentre es trobava sota el jou de l’absolutisme feudal, a l’altura de burgesia. Amb quins mitjans? Mitjançant la supressió parcial formal o la destrucció total dels vincles corporatius, mitjançant la transformació progressiva de l’administració fiscal i de l’exèrcit.
En conseqüència, quan estudiem el problema des d’un punt de vista abstracte, no des del punt de vista històric, podem imaginar (en vista de les velles relacions de classe) un passatge legal, segons el mètode reformista, de la societat feudal a la societat burgesa. Però què veiem en la realitat? En la realitat veiem que les reformes legals no sols no van obviar la presa del poder polític per la burgesia, abans bé, al contrari, el van preparar i hi van conduir. La transformació sociopolítica prèvia va ser indispensable, tant per a l’abolició de l’esclavitud com per a la supressió del feudalisme.
Però ara la situació és totalment distinta. Cap llei obliga el proletariat a sotmetre’s al jou del capitalisme. La pobresa, la carència de mitjans de producció, obliguen el proletariat a sotmetre’s al jou del capitalisme. I no hi ha llei en el món que li atorgue al proletariat els mitjans de producció mentre romanga en el marc de la societat burgesa, ja que no són les lleis sinó el procés econòmic els que han arrancat els mitjans de producció de mans dels productors.
Tampoc l’explotació dins del sistema de treball assalariat es basa en lleis. El nivell salarial no queda fixat per la legislació, sinó per factors econòmics. El fenomen de l’explotació capitalista no es basa en una disposició legal sinó en el fet purament econòmic que en aquesta explotació la força de treball exerceix el rol d’una mercaderia que posseeix, entre altres, la característica de produir valor: que excedeix al valor que es consumeix davall la forma de mitjans de subsistència per al que treballa. En síntesi, les relacions fonamentals de la dominació de la classe capitalista no poden transformar-se mitjançant la reforma legislativa, sobre la base de la societat capitalista, perquè aquestes relacions no han sigut introduïdes per les lleis burgeses, ni han rebut forma legal. Aparentment, Bernstein no ho sap, ja que parla de “reformes socialistes”. D’altra banda, sembla reconèixer-ho implícitament quan diu en la pàgina 10 del seu llibre: “la motivació econòmica en l’actualitat actua lliurement, mentre que en el passat estava emmascarada per qualsevol classe de relacions de dominació, per qualsevol classe d’ideologia”.
Però açò no és tot. Una de les peculiaritats de l’ordre capitalista és que al seu si tots els elements de la futura societat assumeixen en la primera instància del seu desenvolupament una forma que no s’aproxima al socialisme sinó que, al contrari, s’allunya més i més del socialisme. La producció se socialitza progressivament. Però, ¿davall quina forma s’expressa el caràcter social de la producció capitalista? S’expressa sota la forma de la gran empresa, la societat per accions, el càrtel, dins del qual els antagonismes capitalistes, l’explotació capitalista, l’opressió de la força de treball, s’exacerben a l’extrem.
En l’aspecte militar, el desenvolupament del capitalisme condueix a l’extensió del servei militar obligatori, a la reducció del temps de servei i, per consegüent, a un acostament material a la milícia popular. Però tot açò es dóna davall la forma del militarisme modern, en què la dominació del poble per l’Estat militarista i el caràcter de classe de l’Estat es palesen amb més claredat.
Al camp de les relacions polítiques, el desenvolupament de la democràcia ocasiona (en la mesura que troba terreny fèrtil) la participació de tots els estrats populars en la vida política i, per tant, un cert tipus d’”estat popular”. Però aquesta participació sobrevé sota la forma del parlamentarisme burgès, en el qual els antagonismes de classe i la dominació de classe no queden suprimits sinó que, al contrari, són posats al nu. Justament perquè el desenvolupament del capitalisme avança enmig d’aqueixes contradiccions, cal extraure el fruit de la societat socialista de la seua corfa capitalista. Justament per això el proletariat s’ha d’apoderar del poder polític i liquidar totalment el sistema capitalista.
Bernstein trau, per descomptat, conclusions diferents. Si l’avanç de la democràcia agreuja en compte de disminuir els antagonismes capitalistes, “la socialdemocràcia [ens diu] per a no dificultar la seua tasca, ha d’emprar tots els mitjans per a tractar de detenir les reformes socials i l’extensió de les institucions democràtiques”. En efecte, aqueix seria el procediment correcte si la socialdemocràcia desitgés, a la manera dels petits burgesos, assumir la tasca vana de prendre per a si tots els aspectes bons de la història i rebutjar-ne tots els roïns. No obstant això, en aquest cas, al mateix temps hauria de “tractar de detenir” el capitalisme en general, perquè no hi ha dubte que aquest és el malandrí que posa esculls en el camí al socialisme.
En realitat, el capitalisme, alhora que posa tots els obstacles que pot al socialisme, comporta així mateix l’única possibilitat de realització del programa socialista. El mateix val en allò tocant la democràcia.
Si la democràcia s’ha tornat, als ulls de la burgesia, supèrflua i molesta, resulta, al contrari, tant més i necessària per a la classe obrera. És necessària per a la classe obrera perquè crea les formes polítiques (administració autònoma, drets electorals, etcètera) que li serviran al proletariat de punts de suport per a la tasca de transformar la societat burgesa. La democràcia és indispensable per a la classe obrera, perquè només mitjançant l’exercici dels seus drets democràtics, en la lluita per la democràcia, pot el proletariat adquirir consciència dels seus interessos de classe i de la seua tasca històrica.
En síntesi, la democràcia no és indispensable perquè fa supèrflua la conquesta del poder polític pel proletariat, sinó perquè fa a aquesta conquesta necessària i possible. Quan, en el seu pròleg a Les lluites de classes a França, Engels va revisar la tàctica del moviment obrer modern i va aconsellar la lluita legal en contraposició a les barricades, no estava tractant (com es desprèn de cada línia del pròleg) el problema de la conquesta específica del poder polític, sinó la lluita quotidiana contemporània. No tenia la intenció de l’actitud que ha d’assumir el proletariat envers l’Estat capitalista en el moment de la presa del poder, sinó l’actitud del proletariat en el marc de l’Estat capitalista. Engels formulava directives per al proletariat oprimit, no per al proletariat victoriós.
En canvi, la coneguda frase de Marx sobre el problema agrari en Anglaterra (Bernstein la utilitza moltíssim) en la que diu: “Probablement tindrem millor èxit si comprem les propietats als grans terratinents”, es refereix a la posició del proletariat, no abans, sinó després de la victòria. Perquè, evidentment, ni parlar pot hom de comprar la propietat de la vella classe dominant sinó quan els obrers estan en el poder. La possibilitat que Marx considerava és la de l’exercici pacífic de la dictadura del proletariat i no la de reemplaçar aquest per les reformes socials capitalistes. Marx i Engels no abrigaven dubtes sobre la necessitat que el proletariat conquerisca el poder polític. És Bernstein qui considera que el galliner del parlamentarisme burgès és un òrgan mitjançant el qual realitzarem la transformació social més formidable de la història, el passatge de la societat capitalista al socialisme.
Bernstein presenta la seua teoria advertint el proletariat sobre els perills de prendre el poder amb massa pressa. És a dir que, segons Bernstein, el proletariat ha de permetre que la societat burgesa subsistisca davall la seua forma actual, i patir una terrible derrota. Si el proletariat arribés al poder, podria traure de la teoria de Bernstein la següent conclusió “pràctica”: anar-se’n a dormir. La seua teoria condemna el proletariat, en el moment més decisiu de la lluita, a la inactivitat, a la traïció passiva de la seua pròpia causa.
El nostre programa seria un míser tros de paper si no ens servís en totes les eventualitats, en tots els moments de la lluita i si no ens servís per la seua aplicació i no per la seua no aplicació. Si el nostre programa conté la fórmula del desenvolupament històric de la societat del capitalisme al socialisme, també ha de formular, amb tots els seus fonaments característics, totes les fases transitòries d’aqueix procés i, en conseqüència, ha de ser capaç d’indicar-li al proletariat l’acció que correspon prendre en cada tram del camí al socialisme. No pot arribar el moment en què el proletariat es trobe obligat a abandonar el seu programa, o es veja abandonat per aquest.
En la pràctica, açò es revela en el fet que no pot arribar el moment en què el proletariat, col·locat en el poder per la força dels esdeveniments, no estiga en condicions o no tinga l’obligació moral de prendre certes mesures per a la realització del seu programa, és a dir, mesures transitòries que conduïsquen al socialisme. Darrere de la creença que el programa socialista es pot enfonsar en qualsevol moment de la dictadura del proletariat s’oculta l’altra creença que el programa socialista és, en general i en tot moment, irrealitzable.
I què passa si les mesures transitòries són prematures? Aquesta pregunta oculta una enorme quantitat d’idees errònies respecte del vertader curs d’una transformació social.
En primer lloc, la presa del poder polític pel proletariat, és a dir, per una gran classe popular, no es produeix artificialment. Pressuposa (a excepció de casos com ara la Comuna de París, en què el proletariat no va obtenir el poder després d’una lluita conscient per aqueix objectiu, sinó que aquest va caure en les seues mans com una cosa bona abandonada per tots els altres) un grau específic de maduresa de les relacions econòmiques i polítiques. Heus aquí la diferència essencial entre els colps d’Estat segons la concepció blanquista, realitzats per una “minoria activa” i que esclaten com un tret, sempre en un moment inoportú, i la conquesta del poder polític per una gran massa popular conscient, que només pot ser producte de la descomposició de la societat burgesa i, per tant, porta al seu si la legitimació política i econòmica de la seua aparició en el moment oportú.
Si la conquesta del poder polític per la classe obrera no pot produir-se, des de el punt de vista dels pressupòsits socials “prematurament”, sí, pel contrari, des del punt de vista dels seus efectes polítics, de la conservació del poder, s’ha de realitzar necessàriament “prematurament”. L’espectre de la revolució prematura, que no deixa dormir Bernstein, ens amenaça com una espasa de Dàmocles; contra ell no val ni pregar ni suplicar, ni el temor ni la vacil·lació. I açò per dues raons ben simples.
En primer lloc, és impossible pensar que una transformació tan grandiosa com és el passatge de la societat capitalista a la societat socialista puga realitzar-se expeditivament feliç. Considerar aqueixa possibilitat és, novament, donar-los crèdit a concepcions clarament blanquistes. La transformació socialista suposa una lluita prolongada i tenaç, en el curs de la qual és prou probable que el proletariat sofrisca més d’una derrota, de manera que la primera vegada, des del punt de vista del resultat final de la lluita, necessàriament arribarà al poder “inoportunament”.
En segon lloc, serà impossible evitar la conquesta “prematura” del poder estatal pel proletariat, precisament perquè aquests atacs “prematurs” del proletariat constitueixen un factor, i, en veritat, un factor de gran importància, que crea les condicions polítiques per a la victòria final. En el curs de la crisi política que acompanyarà la presa del poder, en el curs de les lluites prolongades i tenaces, el proletariat adquirirà el grau de maduresa política que li permetrà obtenir en el seu moment la victòria total de la revolució. Així, aquests atacs “prematurs” del proletariat contra el poder de l’Estat són en si factors històrics importants que ajuden a produir i determinar el moment de la victòria definitiva. Vista des d’aquest punt de vista, la idea d’una conquesta “prematura” del poder polític per la classe treballadora sembla un absurd polític derivat d’una concepció mecànica del procés social, que li atorga a la victòria de la lluita de classes un moment fixat en forma externa i independent de la lluita de classes.
Ja que el proletariat no està en situació d’apoderar-se del poder polític sinó “prematurament”, ja que el proletariat té l’obligació absoluta de prendre el poder una o diverses vegades “prematurament” abans de conquerir-lo en forma definitiva, oposar-se a la conquesta “prematura” del poder no és, en els fons, sinó oposar-se en general a l’aspiració del proletariat d’apoderar-se del poder estatal.
Així com tots els camins condueixen a Roma, així també arribem lògicament a la conclusió que la proposta revisionista de menysprear l’objectiu final del moviment socialista és, en realitat, recomanar-nos que renunciem al moviment socialista en si, que el consell revisionista a la socialdemocràcia en el sentit que en cas de prendre el poder “se’n vaja a dormir” coincideix exactament amb una invitació a anar-se’n ja i per sempre a dormir, és a dir, a renunciar a la lluita de classes.
Bernstein va començar la seua revisió de la socialdemocràcia abandonant la teoria del col·lapse del capitalisme. Aquesta és, però, la pedra fonamental del socialisme científic. En repudiar-la, Bernstein repudia també la doctrina socialista en el seu conjunt. En el curs de la seua exposició, abandona una per una totes les posicions del socialisme per a poder abonar la seua primera afirmació.
És impossible l’expropiació de la classe capitalista sense col·lapse del capitalisme. Per tant, Bernstein renuncia a l’expropiació i opta per la realització progressiva del “principi cooperativista” com a objectiu del moviment obrer.
Però la cooperació no pot realitzar-se dins de la producció capitalista. Per tant, Bernstein renuncia a la socialització de la producció i proposa simplement reformar el comerç i crear cooperatives de consum.
Però la transformació de la societat a través de les cooperatives de consum, inclusivament mitjançant els sindicats, és incompatible amb el vertader desenvolupament material de la societat capitalista. Per tant, Bernstein abandona la concepció materialista de la història.
Però la seua concepció de la marxa del procés històric és incompatible amb la teoria marxista de la plus-vàlua. Per tant, Bernstein abandona la teoria del valor i de la plus-vàlua i, amb això, tot el sistema econòmic de Karl Marx.
Però la lluita del proletariat no pot realitzar-se sense un objectiu final i sense una base econòmica que es trobe en la societat actual. Per tant, Bernstein abandona la lluita de classes i parla de la reconciliació amb el liberalisme burgès.
Però en una societat de classes, la lluita de classes és un fenomen natural i inevitable. Per tant, Bernstein qüestiona l’existència mateixa de les classes en la societat. Per a ell, la classe obrera és una massa d’individus, dividits políticament, intel·lectualment i també econòmicament. I la burgesia, segons ell, no s’agrupa políticament segons els seus propis interessos econòmics, sinó únicament en virtut de la pressió extrema que s’exerceix sobre ella de dalt i de baix.
Però si no hi ha bases econòmiques per a la lluita de classes i, per tant, no hi ha classes en la nostra societat, les lluites proletàries, tant passades com futures, contra la burgesia semblen impossibles i la socialdemocràcia i els èxits que ha obtingut semblen incomprensibles, o hom les pot entendre únicament com a resultat de la pressió política del govern; és a dir, no com a conseqüències naturals del procés històric sinó com a conseqüències fortuïtes de la política dels Hohenzollern; no com a fills legítims de la societat capitalista, sinó com a fills bastards de la reacció. Adherint a una lògica rigorosa en aquest sentit, Bernstein passa de la concepció materialista de la història al punt de vista del Frankfurter i del Vossischen Zeitung.
Després de repudiar la crítica socialista de la societat, a Bernstein li resulta fàcil descobrir que la situació actual és satisfactòria, almenys de manera general. Bernstein no vacil·la. Descobreix que, en l’actualitat, la reacció no és molt forta en Alemanya, que “no podem parlar de reacció als països d’Europa occidental”, i que en tots els països d’Occident “l’actitud de les classes burgeses amb el moviment socialista és, en el pitjor dels casos, defensiva, no opressora” (Vorwärts, 26 de març de 1899). La situació dels obrers, lluny d’empitjorar, està millorant. La burgesia és políticament progressista i moralment sana. No podem parlar de reacció ni opressió. Tot està perfectament en el millor dels mons possibles...
Bernstein segueix així la seqüència lògica de la A a la Z. Va partir de l’abandó de l’objectiu final mantenint, suposadament, el moviment. Però com no pot haver-hi moviment socialista sense objectiu socialista, acaba renunciant al moviment.
I així, la concepció del socialisme de Bernstein s’enfonsa totalment. La construcció simètrica superba i admirable del pensament socialista es converteix per a ell en un munt de fem, en què les runes de tots els sistemes, els pensaments de moltes ments grans i petites, troben la seua fossa comuna. Marx i Proudhon, Leo Von Buch i Franz Oppenheimer, Friedrich Albert Lange i Kant, el senyor Prokopovistx i el doctor Ritter von Neupauer, Herkner i Schulze-Gävernitz, Lassalle i el professor Julius Wolff: tots aporten quelcom al sistema de Bernstein. De cada un pren un poc. Res hi ha de sorprenent en això. Perquè quan ha abandonat el socialisme científic ha perdut l’eix de la cristal·lització intel·lectual entorn del qual s’agrupen els fets aïllats en la totalitat orgànica d’una concepció del món coherent.
La seua doctrina, composta de trossets de tots els sistemes possibles sembla, a primera vista, lliure de prejudicis. Perquè a Bernstein no li agrada que hom parle d’una “ciència del partit” o, més precisament, de la ciència d’una classe, així com no li agrada tampoc que hom parle del liberalisme d’una classe o la moral d’una classe. Creu que assoleix expressar la ciència humana, general, abstracta, el liberalisme abstracte, la moral abstracta. Però, ja que la societat real està composta de classes que posseeixen interessos, aspiracions i concepcions diametralment oposats, una ciència social humana general, un liberalisme abstracte, una moral abstracta, són en l’actualitat il·lusions, utopia pura. La ciència, la democràcia, la moral, que Bernstein considera generals, humanes, no són més que la ciència, la democràcia i la moral dominants, és a dir, la ciència burgesa, la democràcia burgesa i la moral burgesa.
Quan Bernstein repudia la doctrina econòmica de Marx per a jurar pels ensenyaments de Brentano, Bröhm-Bawerk-Jevons, Say i Julius Wollf, canvia el fonament científic per a l’emancipació de la classe obrera per les disculpes de la burgesia. Quan parla del caràcter humà general del liberalisme i transforma el socialisme en una variant del liberalisme, priva el moviment socialista (en general) del seu caràcter de classe i, per consegüent, del seu contingut històric; el corol·lari n’és que reconeix la classe que representa històricament al liberalisme, la burgesia, com el campió dels interessos generals de la humanitat.
I quan es pronuncia en contra d’”elevar els factors materials a l’altura d’una força totpoderosa per al progrés”, quan protesta per l’anomenat menyspreu envers l’ideal, que se suposa regeix la socialdemocràcia, quan s’atreveix a parlar en nom dels ideals, en nom de la moral, al mateix temps que es pronuncia en contra de l’única font de renaixement moral del proletariat, la lluita de classes revolucionària, no fa més que predicar per a la classe obrera la quinta essència de la moral de la burgesia, és a dir, la conciliació amb l’ordre social existent i la transferència de les esperances del proletariat al limbe de la simulació ètica.
Quan dirigeix els seus dards més esmolats contra el nostre sistema dialèctic, ataca en realitat el mètode específic de pensament emprat pel proletariat conscient en lluita pel seu alliberament. És un intent de trencar l’espasa que li ha permès al proletariat esgarrar el vel del futur. És un intent de trencar l’arma intel·lectual amb ajuda de la qual el proletariat, encara que es trobe materialment davall el jou de la burgesia, pot arribar a triomfar sobre la burgesia. Perquè és el nostre sistema dialèctic el que li mostra al proletariat el caràcter transitori del seu jou, els demostra als obrers la ineluctabilitat de la seua victòria i ja està realitzant una revolució en el domini del pensament. En acomiadar-se del nostre sistema dialèctic i recórrer, en canvi, a l’engrunsadora intel·lectual del conegut “per un costat - per l’altre”, “si - però”, “encara que - no obstant això”, “més - menys”, etcètera, cau lògicament en una forma de pensament que pertany històricament a la burgesia decadent, sent fidel reflex de l’existència social i l’activitat política de la burgesia en aqueixa etapa. El “per un costat - per l’altre”, “sí - però” polític de la burgesia contemporània posseeix una semblança notable amb la manera de pensar de Bernstein, i constitueix la prova més palmària i irrefutable de la naturalesa burgesa de la seua concepció del món.
Però la paraula “burgès”, tal com la utilitza Bernstein, no és una expressió de classe sinó una noció social general. Fidel a la seua lògica fins al final, ha canviat, junt amb la seua ciència, política, moral i manera de pensar, el llenguatge històric del proletariat pel de la burgesia. Quan utilitza la paraula “ciutadà” sense distincions per a referir-se tant al burgès com al proletari, volent, amb això, referir-se a l’home en general, identifica l’home en general amb el burgès, i a la societat humana amb la societat burgesa.
Si al començament de la discussió amb Bernstein algú va esperar encara poder convèncer-lo amb argument extrets de l’arsenal científic de la socialdemocràcia, poder recuperar-lo per al moviment, ha d’abandonar completament qualsevol esperança. Perquè les mateixes paraules han deixat ja d’expressar els mateixos conceptes per a les dues parts, els mateixos conceptes han deixat ja d’expressar els mateixos fets socials. La discussió amb Bernstein ha esdevingut una disputa entre dues concepcions del món, dues classes, dues formes de societat. Bernstein i la socialdemocràcia es situen actualment en camps completament distints.
5 Oportunisme en la teoria i en la pràctica
El llibre de Bernstein posseeix gran importància per al moviment obrer alemany i internacional. És el primer intent de proveir d’una base teòrica als corrents oportunistes que proliferen al si de la socialdemocràcia.
Pot dir hom que aquests corrents són de llarga data en el nostre moviment, si tenim en compte les manifestacions esporàdiques d’oportunisme com ara el problema dels subsidis als vaixells a vapor. Però a partir de 1890, amb la derogació de les lleis antisocialistes, apareix un corrent oportunista ben definit. El “socialisme d’Estat” de Vollmar, el vot a favor del pressupost bavarès, el “socialisme agrari” del sud d’Alemanya, la política de compensació de Heine, la posició de Schippel envers les tarifes i el militarisme són els pics més alts del desenvolupament de la pràctica oportunista.
Quina és, aparentment, la característica principal d’aquesta pràctica? Una certa hostilitat envers la “teoria”. Açò és natural, ja que la nostra “teoria”, és a dir, els principis del socialisme científic, imposen limitacions clarament definides a l’activitat pràctica: en allò que fa als objectius d’aqueixa activitat, els mitjans per a assolir aqueixos objectius i el mètode emprat en aqueixa activitat. És prou natural que la gent que persegueix resultats “pràctics” immediats vullga alliberar-se de tals limitacions i independitzar la seua pràctica de la nostra “teoria”.
No obstant això, cada vegada que es tracta d’aplicar aquest mètode, la realitat s’encarrega de refutar-lo. El socialisme d’Estat, el socialisme agrari, la política de compensació, el problema de l’exèrcit, van ser totes derrotes per a l’oportunisme. Està clar que si aquest corrent desitja subsistir ha de tractar de destruir els principis de la nostra teoria i elaborar-ne una pròpia. El llibre de Bernstein apunta precisament en aqueixa direcció. És per això que en Stuttgart tots els elements oportunistes del nostre partit es van agrupar immediatament entorn de la bandera de Bernstein. Si els corrents oportunistes en l’activitat pràctica del nostre partit són un fenomen enterament natural que pot explicar-se a la llum de les circumstàncies especials en què es mou la nostra activitat, la teoria de Bernstein és un intent no menys natural d’agrupar aqueixos corrents en una expressió teòrica general, un intent d’elaborar les seues pròpies premisses teòriques i trencar amb el socialisme científic. És per això que en la publicació de les idees de Bernstein hom ha de reconèixer una prova històrica per a l’oportunisme i la seua primera legitimació científica.
Quin va ser el resultat d’aquesta prova? Ho hem vist. L’oportunisme no està en condicions d’elaborar una teoria positiva capaç de resistir la crítica. L’única cosa que pot fer és atacar distintes tesis aïllades de la teoria marxista i, com el marxisme constitueix precisament un edifici sòlidament construït, tractar per aquest mitjà de commoure tot el sistema, des del sostre als fonaments. Amb això queda palès que la pràctica oportunista, per la seua essència, pels seus fonaments, és incompatible amb el sistema de Marx.
Però també demostra que l’oportunisme és incompatible amb el socialisme (el moviment socialista) en general, que posseeix una tendència interna a portar el moviment obrer per les sendes burgeses, que l’oportunisme tendeix a paralitzar completament la lluita de classes proletària. Des del punt de vista històric, no té res a veure amb el marxisme. Perquè abans de Marx, i independentment d’ell, van sorgir diversos moviments obrers i doctrines socialistes, cada una de les quals va ser, a la seua manera, expressió teòrica, segons les circumstàncies del moment, de la lluita de la classe obrera per la seua emancipació. La teoria que consisteix en basar el socialisme en la concepció moral de la justícia, en la lluita contra el mode de distribució, en compte de basar-lo en la lluita contra el mode de producció, en la concepció de l’antagonisme de classes com a antagonisme entre pobres i rics, l’intent d’empeltar el “principi cooperativista” en l’economia capitalista (totes les boniques idees que es troben en la doctrina de Bernstein) ja existien abans d’ell. I aquestes teories, tot i la seua insuficiència van ser, en el seu moment, teories efectives per a la lluita de classes proletària. Van ser les botes de set llegües infantils amb què el proletariat va aprendre a caminar en l’escena històrica.
Però després que el desenvolupament de la lluita de classes i el seu reflex en les condicions socials van conduir a l’abandó d’aqueixes teories i a l’elaboració dels principis del socialisme científic, no podia haver-hi socialisme (almenys en Alemanya) fora del socialisme marxista, i no podia haver-hi lluita de classes socialista fora de la socialdemocràcia. D’ara en avant, socialisme i marxisme, lluita proletària per l’emancipació i socialdemocràcia, s’han tornat idèntics. És per això que el retorn a les teories socials premarxistes ja no significa retornar a les botes de set llegües de la infància del proletariat, sinó a les febles i gastades plantofes de la burgesia.
La teoria de Bernstein va ser el primer i, al mateix temps, l’últim intent de donar-li una base teòrica a l’oportunisme. És l’últim perquè en el sistema de Bernstein l’oportunisme ha arribat (negativament, a través del seu repudi del socialisme científic; positivament, reunint fins a l’última runa de confusió teòrica que li va ser possible trobar) al límit de la seua corda. En el llibre de Bernstein, l’oportunisme ha posat el passador d’or al seu desenvolupament teòric (així com va completar el seu desenvolupament pràctic en la posició que va assumir Schippel respecte del problema del militarisme) i ha arribat a les seues últimes conclusions.
La doctrina marxista no sols pot refutar l’oportunisme al camp de la teoria. Només ella pot explicar l’oportunisme com a fenomen històric en el desenvolupament del partit. La marxa del proletariat, a escala històrica mundial, fins a la seua victòria final no és, per cert, “tan simple”. El caràcter peculiar d’aquest moviment resideix precisament en el fet que, per primera vegada en la història, les masses populars, en oposició a les classes dominants, han d’imposar la seua voluntat, però fora de la societat imperant, més enllà de la societat existent. Les masses només poden forjar aquesta voluntat en lluita constant contra l’ordre existent. La unió de les àmplies masses populars amb un objectiu que transcendeix l’ordre social imperant, la unió de la lluita quotidiana amb la gran tasca de la transformació del món: tal és la tasca del moviment socialdemòcrata, que lògicament ha d’avançar a les palpentes entre dues roques: abandonar el caràcter de masses del partit o abandonar el seu objectiu final, caure en el reformisme burgès o en el sectarisme, anarquisme o oportunisme.
L’arsenal teòric de la doctrina marxista va forjar fa més de mig segle armes que serveixen per a combatre ambdós extrems per igual. Però, ja que el nostre moviment és un moviment de masses i ja que els perills que l’aguaiten no deriven del cervell humà sinó de les condicions socials, la doctrina marxista no podia vacunar, a priori i per sempre, contra les tendències anarquistes i oportunistes. Només les podrem vèncer quan passem del camp de la teoria al camp de la pràctica, però només amb les armes que ens va llegar Marx.
“Les revolucions burgeses, [va escriure Marx fa mig segle al seu El divuit de Brumari de Louis Bonaparte] com les del segle XVIII, tronen ràpidament d’èxit en èxit, els efectes dramàtics se superen, els humans i les coses semblen fets de brillants de foc, l’extasi és l’esperit del moment; però són de vida breu, aviat han assolit el punt àlgid, i una llarga crapulència pren la societat abans d’aprendre a assimilar els resultats del període de tempesta i brogit sòbriament. Les revolucions proletàries, com les del segle XIX, es critiquen constantment, s’interrompen en el propi curs, arriben a un objectiu aparent, per arrencar de nou, fan befa amb una profunditat cruel de les mesures a mitges, de les febleses i de les torpors dels primers intents, semblen enderrocar els oponents tan sols perquè els darrers treguen noves forces de la terra i s’alcen contra ells de nou més gegantins que mai, recula constantment davant la immensitat dels propis objectius fins que es crea una situació que fa impossible qualsevol retorcés, i les pròpies condicions criden: Hic Rhodus, hic salta! Ací estàs Rodes, salta ací!”
Açò continua sent vàlid, fins i tot després de l’elaboració de la doctrina del socialisme científic. El moviment proletari fins ara no s’ha tornat socialdemòcrata de sobte, ni tan sols en Alemanya. Però esdevé cada vegada més socialdemòcrata, superant contínuament les desviacions extremes de l’anarquisme i l’oportunisme, que són només fases determinants del desenvolupament de la socialdemocràcia, pres com a procés.
Per aquestes raons, hem de dir que allò de sorprenent ací no és el sorgiment d’un corrent oportunista, sinó la seua debilitat. Mentre va aparèixer en casos aïllats de l’activitat pràctica del partit, es podia suposar que posseïa un fonament pràctic sòlid. Però ara que ha mostrat la cara en el llibre de Bernstein, no es pot deixar d’exclamar, sorprès: “Com? És això tot el que ha de dir?” ni l’ombra d’un pensament original! Ni una sola idea que el marxisme no haja refutat, esclafat, reduït a pols fa dècades!
Va bastar que l’oportunisme parlés per a demostrar que no tenia res a dir. Aqueixa és, en la història del nostre partit, l’única importància del llibre de Bernstein.
En acomiadar-se així de la forma de pensar del proletariat revolucionari, de la dialèctica i de la concepció materialista de la història, Bernstein pot agrair-los per les circumstàncies atenuants que aquestes proveeixen per a la seua conversió. Perquè només la dialèctica i la concepció materialista de la història, amb la magnanimitat que les caracteritza, podien fer aparèixer Bernstein com a instrument inconscient i adient que li ha servit al proletariat ascendent per a adonar-se’n del seu defalliment momentani i per a, en haver-lo vist sota aqueixa llum, llançar-lo amb una riada ben lluny d’ell.
He dit: el moviment es fa socialdemòcrata si i mentre supera les desviacions anarquistes i oportunistes que necessàriament se’n deriven del seu creixement. Però superar no vol dir deixar-ho tot, amb total tranquil·litat d’esperit, a l’arbitri del que Déu vullga. Superar el corrent oportunista actual significa rebutjar-lo categòricament.
Bernstein acaba el llibre aconsellant al partit que gose semblar allò que en realitat és: un partit democràtico-socialista de reformes. El partit, és a dir, el seu òrgan suprem, el congrés, al nostre parer hauria de prendre’n nota proposant-li a Bernstein que, per la seua banda, aparegués formalment també com allò que és en realitat: un progressista petit-burgès-demòcrata.
8 Van der Borght, Handwörterbuch der Staatswissenschaften, I.
9 Nota bene! A Bernstein, evidentment, li sembla veure en la gran difusió de petites accions una prova que la riquesa social es comença a repartir per accions entre la gent normal. En efecte, ¿qui si no el petit burgesos o inclusivament els treballadors podrien comprar accions, com és ara, per la bagatel·la d’una lliura esterlina o per 20 marcs? Malauradament aquesta hipòtesi es base en un simple error de càlcul: hom opera amb el valor nominal de les acciones en compte de fer-ho amb el valor de mercat, que son coses ben diferents. Un exemple: en el mercat miner circulen, entre d’altres, accions de la mina sud-africana Rand; les accions són, com la major part dels valor miners, de 1 lliura esterlina, és a dir, 20 marcs-paper. No obstant això, el seu preu estava ja en 1899 en 43 lliures esterlines (veure les cotitzacions de finals de març), és a dir, no a 20 sinó a 860 marcs! I igualment passa de mitjana amb totes. Les “petites” accions són, doncs, per molt democràtiques que semblen, “bons sobre la riquesa social” realment molt burgesos en la majoria dels casos i molt poc petit burgesos o inclusivament proletaris, puix al seu valor nominal únicament les compren una part mínima dels accionistes.
10 Bernstein contesta a alguns punt de la nostra primera sèrie d’articles en el Leipziger Volkszeitung amb prou amplitud, però d’una manera que no fa sinó delatar la confusió en què està immers. Si, com és ara, facilita la resposta a la nostra crítica del seu escepticisme sobre les crisis en tractar de convèncer-nos que hem fet de tota la teoria de les crisis de Marx música futura. Però açò és, ben segur, una lectura abusiva de les nostres paraules, puix l’únic que explicàvem era la periodicitat mecànica, regular, de les crisis, o més exactament: el cicle desenal de la crisi com un esquema corresponent únicament al mercat mundial plenament desenvolupat. En allò que fa al contingut de la teoria de les crisis de Marx, dèiem que constitueix l’única formulació científica tant del mecanisme com de les causes econòmiques internes de totes les crisis que s’han produït fins ara. Més sorprenents encara són les respostes de Bernstein a d’altres punts de la nostra crítica. Per exemple: a l’observació que els càrtels no poden actuar, en realitat, com a mitjans contra l’anarquia capitalista doncs, como ho demostra la indústria del sucre, no produeixen sinó una agudització de la competència a escala del mercat mundial, contesta Bernstein que sí, que molt bé, que és cert, però que l’agudització de la competència en el sucre en Anglaterra havia provocat una enorme fabricació de melmelades i melasses (pàgina 78). Aquesta és una resposta que en recorda els exercicis de conversació de la primera part del mètode Ollendorf per a aprendre idiomes sense professor: “La màniga és curta, però la sabata és estreta. El pare és gran, però la mare se’n anat a dormir”. Amb la mateixa coherència lògica contesta Bernstein a la nostra demostració que tampoc el crèdit pot funcionar com a “mitjà d’adaptació” contra l’anarquia capitalista puix, més bé, augmenta tal anarquia; el crèdit té junt a trets destructius també un component positiu “constructiu-creador” que el mateix Marx no va ignorar, diu. Per a aquell que, en basar-se en la teoria de Marx, veu en l’economia capitalista en general la presència de tots els elements positius per a la futura transformació socialista de la societat, aquesta referència, inclusivament relacionada amb el crèdit, no és quelcom de nou. Però d’allò de què es tractava en el debat era de saber si aquest component positiu del crèdit orientat més enllà del capitalisme actua també positivament en l’economia capitalista, com ho afirma Bernstein, o més bé degenerava en una contradicció i ampliava l’anarquia, com havíem demostrat nosaltres. L’al·lusió de Bernstein a la “capacitat constructivocreadora del crèdit”, que constituïa certament el punt de partida de tot el debat, no és, a la vista d’açò, més que una “fugida històrica cap avant” i, ben segur, més enllà de l’àmbit de la discussió.
11 “Les fàbriques cooperatives dels mateixos obrers, en la forma antiga, són el primer trencament de la forma antiga, tot i que pertot arreu, és clar, reprodueixin i hagin de reproduir, en llur organització real, totes les mancances del sistema existent.”, K. Marx, El Capital, volum V, Edicions 62, Barcelona, 1989, pàgina 501.