CAPITOL V: LES BASES ECONÒMIQUES DE L’ESTAT
L'explicació més detallada d'aquesta qüestió ens la dóna Marx en la seua Crítica del Programa de Gotha (Carta a Brake, de 5 de maig de 1875, que no va ser publicada fins a 1891, en la revista Neue Zeit, IX, 1, i que es va publicar en rus en fullet). La part polèmica d'aquesta notable obra, consistent en la crítica del lassalleanisme, ha deixat en l'ombra, per dir-lo així, la seua part positiva, a saber: la seua anàlisi de la connexió existent entre el desenvolupament del comunisme i l'extinció de l’Estat.
1.- Plantejament de la qüestió per Marx
Comparant superficialment la carta de Marx a Bracke, de 5 de maig de 1875, amb la carta d'Engels a Bebel, de 28 de març de 1875 examinada més amunt, podria semblar que Marx és molt més "partidari de l’Estat" que Engels, i que entre les concepcions d'aquests dos escriptors sobre l’Estat hi ha una diferència molt considerable.
Engels aconsella a Bebel llençar per la borda tot el xarlatanisme sobre l’Estat i esborrar completament del programa la paraula Estat, substituint-la per la paraula "comunitat". Engels arriba inclús a declarar que la Comuna no era ja un Estat, en el sentit estricte de la paraula. En canvi, Marx parla àdhuc de l’”Estat futur de la societat comunista”, és a dir, reconeix, sembla, la necessitat de l’Estat fins i tot sota el comunisme.
Però semblant criteri seria radicalment fals. Examinant-ho més atentament, veiem que les concepcions de Marx i Engels sobre l’Estat i la seua extinció coincideixen completament, i que la citada expressió de Marx es refereix precisament a l’Estat en extinció.
És evident que no pot parlar-se, ni tan sols, de determinar el moment de l’"extinció" futura de l’Estat, tant més quant que es tracta, com és sabut, d'un procés llarg. L'aparent diferència entre Marx i Engels s'explica per la diferència dels temes per ells tractats, les tasques per ells perseguides. Engels es proposava la tasca de mostrar a Bebel d'una manera palmària i contundent, amb poques paraules, tot l'absurd dels prejudicis corrents (compartits també, en grau considerable, per Lassalle) sobre l’Estat. Marx només toca de pas aquesta qüestió, interessant-se per un altre tema: el desenvolupament de la societat comunista.
Tota la teoria de Marx és l'aplicació de la teoria del desenvolupament (en la seua forma més conseqüent, més completa, més profunda i més rica de contingut) al capitalisme modern. Era natural que a Marx se li plantejara, per tant, la qüestió d'aplicar aquesta teoria també a la imminent fallida del capitalisme i al desenvolupament futur del comunisme futur.
Ara bé, ¿en base a quines dades es pot plantejar la qüestió del desenvolupament futur del comunisme futur?
En base del fet que el comunisme procedeix del capitalisme, es desenvolupa històricament del capitalisme, és el resultat de l'acció d'una força social engendrada pel capitalisme. En Marx no trobem ni rastre d'intent de construir utopies, de fer conjectures en l'aire respecte a coses que no és possible conèixer. Marx planteja la qüestió del comunisme com el naturalista plantejaria, per exemple, la qüestió del desenrotllament d'una nova espècie biològica, sabent que ha sorgit de tal i tal mode i es modifica en tal i tal direcció determinada.
Marx descarta, primer que res, la confusió que el programa de Gotha sembra en la qüestió de les relacions entre l’Estat i la societat.
"La societat actual [escriu Marx] és la societat capitalista, que existeix en tots els països civilitzats, més o menys lliure d'additaments medievals, més o menys modificada per les particularitats del desenvolupament històric de cada país, més o menys desenrotllada. Al contrari, l’”Estat actual” canvia amb les fronteres de cada país. En l'imperi prussià-alemany és completament distint que a Suïssa, a Anglaterra és completament distint que en els Estats Units. L’Estat actual és, per tant, una ficció.
No obstant, malgrat la seua bigarrada diversitat de formes, els diversos estats dels diversos països civilitzats tenen tots quelcom de comú: que reposen sobre el terreny de la societat burgesa moderna, més o menys desenrotllada en el sentit capitalista. Tenen, per tant, certes característiques essencials comuns.
En aquest sentit es pot parlar de l’”Estat actual” per oposició al de l'esdevenidor, en què la seua arrel de hui, la societat burgesa, s'extingirà.
I es pot fer la pregunta: quina transformació sofrirà l’Estat en la societat comunista? Dit amb d’altres paraules: ¿quines funcions socials quedaran aleshores en peu, anàlogues a les funcions actuals de l’Estat? Aquesta pregunta només pot contestar-se científicament, i per molt que es combine la paraula 'poble' amb la paraula 'Estat', no ens acostarem gens ni miqueta a la solució del problema..."
Posant en ridícul, com veiem, tot el xarlatanisme sobre l’”Estat del poble”, Marx traça el plantejament del problema i d'alguna manera ens adverteix que, per a resoldre'l científicament, només es pot operar amb dades científics sòlidament establertes.
Allò primer que ha estat establert amb absoluta precisió per tota la teoria de l'evolució i per tota la ciència en general (i que van oblidar els utopistes i obliden els oportunistes de hui, que temen a la revolució socialista) és el fet que, històricament, ha d'haver-hi, sense cap gènere de dubte, una fase especial o una etapa especial de transició del capitalisme al comunisme.
2.- La transició del capitalisme al comunisme
“...Entre la societat capitalista i la societat comunista [prossegueix Marx] hi ha el període de la transformació revolucionària de la primera en la segona. A aquest període correspon també un període polític de transició, i l’Estat d'aquest període no pot ser un altre que la dictadura revolucionària del proletariat".
Aquesta conclusió de Marx es basa en l'anàlisi del paper que el proletariat exerceix en la societat capitalista actual, en les dades sobre el desenvolupament d'aquesta societat i en el caràcter irreconciliable dels interessos antagònics del proletariat i de la burgesia.
Abans, la qüestió plantejava's així: per a aconseguir el seu alliberament, el proletariat ha de derrocar a la burgesia, conquistar el Poder polític i instaurar la seua dictadura revolucionària.
Ara, la qüestió es planteja d'una manera quelcom distinta: la transició de la societat capitalista, que es desenvolupa cap el comunisme, a la societat comunista, és impossible sense un "període polític de transició", i l’Estat d'aquest període no pot ser un altre que la dictadura revolucionària del proletariat.
Ara bé, quina és l'actitud d'aquesta dictadura cap a la democràcia?
Hem vist que El Manifest Comunista col·loca senzillament junts dos conceptes: el de la "transformació del proletariat en classe dominant" i el de "la conquista de la democràcia". Sobre la base de tot el que ha estat exposat més amunt, es pot determinar amb més precisió com es transforma la democràcia durant la transició del capitalisme al comunisme.
En la societat capitalista, davall les condicions del desenrotllament més favorable d'aquesta societat, tenim en la República democràtica una democràcia més o menys completa. Però aquesta democràcia es troba sempre comprimida dins dels estrets marcs de l'explotació capitalista i és sempre, en essència, per aquesta raó, una democràcia per a la minoria, només per a les classes posseïdores, només per als rics. La llibertat de la societat capitalista continua estant, si fa o no fa, el mateix que era la llibertat en les antigues repúbliques de Grècia: llibertat per als esclavistes. En virtut de les condicions de l'explotació capitalista, els esclaus assalariats moderns viuen tan aclaparats per la penúria i la misèria, que "no estan per a democràcies", "no estan per a política", i en el curs normal i pacífic dels esdeveniments, la majoria de la població queda al marge de tota participació en la vida políticosocial.
Alemanya és tal vegada el país que confirma amb major evidència l'exactitud d'aquesta afirmació, precisament perquè en aqueix Estat la legalitat constitucional es va mantindre durant un temps sorprenentment llarg i persistent, quasi mig segle (1871-1914), i durant aquest temps la socialdemocràcia va saber fer moltíssim més que en els altres països per a "utilitzar la legalitat" i organitzar en partit polític a una part més considerable dels obrers que en cap altre país del món.
Doncs bé, ¿a quant ascendeix aquesta part dels esclaus assalariats políticament conscients i actius, de ser la més elevada de quantes trobem en la societat capitalista? De 15 milions d'obrers assalariats, el partit socialdemòcrata compta amb un milió de membres! De 15 milions d'obrers, hi ha tres milions sindicalment organitzats!
Democràcia per a una minoria insignificant, democràcia per als rics: he ací la democràcia de la societat capitalista. Si ens fixem més de prop en el mecanisme de la democràcia capitalista, veurem sempre i en totes parts, fins en els detalls "petites", en els suposadament petits detalls del dret de sufragi (requisit de residència, exclusió de la dona, etc.), en la tècnica de les institucions representatives, en els obstacles reals que s'oposen al dret de reunió (els edificis públics no són per a els "de baix"!), en l'organització purament capitalista de la premsa diària, etc., etc.: en totes parts veurem restricció rere restricció a la democràcia. Aquests restriccions, excepcions, exclusions i traves per als pobres pareixen insignificants sobretot per a qui mai ha sofert la penúria ni s'ha posat en contacte amb les classes oprimides en la seua vida de masses (que és el que els ocorre a les nou desenes parts, si no al noranta-nou per cent dels publicistes i polítics burgesos), però en conjunt aquestes restriccions exclouen, eliminen als pobres de la política, de la seua participació activa en la democràcia.
Marx va posar en relleu magníficament aquesta essència de la democràcia capitalista, al dir, en la seua anàlisi de l'experiència de la Comuna, que als oprimits se'ls autoritza per a decidir una vegada cada diversos anys quins membres de la classe opressora han de representar-los i aixafar-los en el parlament!
Però, partint d'aquesta democràcia capitalista (inevitablement estreta, que repudia per davall de corda als pobres i que és, per tant, una democràcia profundament hipòcrita i mentidera) el desenrotllament progressiu, no discorre d'una manera senzilla, directa i tranquil·la "vers a una democràcia cada vegada major", com volen fer-nos creure els professors liberals i els oportunistes petitburgesos. No, el desenvolupament progressiu, és a dir, el desenrotllament cap al comunisme, passa a través de la dictadura del proletariat, i no pot ser d'una altra manera, perquè el proletariat és l'únic que pot, i només per aquest camí, trencar la resistència dels explotadors capitalistes.
Però la dictadura del proletariat, és a dir, l'organització de l'avantguarda dels oprimits en classe dominant per a xafar els opressors, no pot conduir tan sols a la simple ampliació de la democràcia. Amb l'enorme ampliació de la democràcia, que per primera vegada es converteix en una democràcia per als pobres, en una democràcia per al poble, i no en una democràcia per als rics, la dictadura del proletariat implica una sèrie de restriccions posades a la llibertat dels opressors, dels explotadors, dels capitalistes. Hem de reprimir a aquests, per a alliberar a la humanitat de l'esclavitud assalariada, cal vèncer per la força la seua resistència, i és evident que allí on hi ha repressió, on hi ha violència no hi ha llibertat ni hi ha democràcia. Engels expressava magníficament açò en la carta a Bebel, en dir, com recordarà el lector, que "mentre el proletariat necessite encara de l’Estat, no el necessitarà en interès de la llibertat, sinó per a sotmetre els seus adversaris, i tan prompte com puga parlar-se de llibertat, l’Estat com tal deixarà d'existir".
Democràcia per a la majoria gegantina del poble i repressió per la força, és a dir, exclusió de la democràcia, per als explotadors, per als opressors del poble: he ací la modificació que sofrirà la democràcia en la transició del capitalisme al comunisme.
Només en la societat comunista, quan s'haja trencat ja definitivament la resistència dels capitalistes, quan hagen desaparegut els capitalistes, quan no hi haja classes (és a dir, quan no hi haja diferències entre els membres de la societat per la seua relació amb als mitjans socials de producció), només llavors "desapareixerà l’Estat i podrà parlar-se de llibertat". Només aleshores serà possible i es farà realitat una democràcia vertaderament completa, una democràcia que vertaderament no implique cap restricció. I només llavors la democràcia començarà a extingir-se, per la senzilla raó que els homes, alliberats de l'esclavitud capitalista, dels innumerables horrors, bestialitats, absurds i vileses de l'explotació capitalista, s’habituaran poc a poc a l'observació de les regles elementals de convivència, conegudes al llarg dels segles i repetides des de fa milers d'anys en tots els preceptes; a observar-les sense violència, sense coacció, sense subordinació, sense aparell especial de coacció que s'anomena Estat.
L'expressió "l’Estat s’extingeix" està molt ben elegida, perquè assenyala el caràcter gradual del procés i la seua espontaneïtat. Només la força del costum pot exercir i exercirà indubtablement eixa influència, perquè entorn de nosaltres observem milions de vegades amb quina facilitat s'habituen els homes a guardar les regles de convivència necessàries si no hi ha explotació, si no hi ha res que els indigne i provoque protests i revoltes, creant la necessitat de la repressió.
Per tant, en la societat capitalista tenim una democràcia amputada, mesquina, falsa, una democràcia només per als rics, per a la minoria. La dictadura del proletariat, el període de transició cap al comunisme, aportarà per primera vegada la democràcia per al poble, per a la majoria, alhora amb la necessària repressió de la minoria, dels explotadors. Només el comunisme pot aportar una democràcia vertaderament completa, i com més completa siga, abans deixarà de ser necessària i s'extingirà per si mateixa.
Dit amb d’altre paraules: sota el capitalisme, tenim un Estat en el sentit estricte de la paraula, una màquina especial per a la repressió d'una classe per una altra, i, a més, de la majoria per la minoria. Es comprèn que perquè puga prosperar una empresa com la repressió sistemàtica de la majoria dels explotats per una minoria d'explotadors, calga una crueltat extraordinària, una repressió bestial, calguen mars de sang, a través dels quals marxa precisament la humanitat en estat d'esclavitud, de servitud, de treball assalariat.
Més endavant, en la transició del capitalisme al comunisme, la repressió és encara necessària, però ja és la repressió d'una minoria d'explotadors per la majoria dels explotats. És necessari encara un aparell especial, una màquina especial per a la repressió, l’”Estat”, però aquest és ja un Estat de transició, no és ja un Estat en el sentit estricte de la paraula, puix que la repressió d'una minoria d'explotadors per la majoria dels esclaus assalariats d'ahir és quelcom tan relativament fàcil, senzill i natural, que costarà moltíssima menys sang que la repressió de les revoltes dels esclaus, dels serfs i dels obrers assalariats i costarà molt menys a la humanitat. I aquest Estat és compatible amb l'extensió de la democràcia a una majoria tan indiscutible de la població, que la necessitat d'una màquina especial per a la repressió comença a desaparèixer. Com és natural, els explotadors no poden reprimir al poble sense una màquina força complicada que els permeta complir aquesta comesa, però el poble pot reprimir els explotadors amb una "màquina" molt senzilla, quasi sense "màquina", sense aparell especial, per la simple organització de les masses armades (com els Soviets de Diputats Obrers i Soldats, diguem, avançant-nos un poc).
Finalment, només el comunisme suprimeix per complet la necessitat de l’Estat, puix sota el comunisme no hi ha ningú a qui reprimir, "ningú" en el sentit de classe, en el sentit d'una lluita sistemàtica contra determinada part de la població. Nosaltres no som utopistes i no neguem, de cap manera, que és possible i inevitable que alguns individus cometen excessos, com tampoc neguem la necessitat de reprimir aqueixos excessos. Però, en primer lloc, per a açò no cal una màquina especial, un aparell especial de repressió, açò ho farà el mateix poble armat, amb la mateixa senzillesa i facilitat amb què un grup qualsevol de persones civilitzades, àdhuc en l’actual societat, separa als que s'estan barallant o impedeix que es maltracte a una dona. I, en segon lloc, sabem que la causa social més important dels excessos, consistents en la infracció de les regles de convivència, és l'explotació de les masses, la penúria i la misèria d'aquestes. En suprimir-se aquesta causa fonamental, els excessos començaran inevitablement a "extingir-se". No sabem amb quina rapidesa i gradació, però sabem que s'extingiran. I, amb ells, s'extingirà també l’Estat.
Marx, sense deixar-se portar al terreny de les utopies, va determinar en detall el que és possible determinar ara respecte a aquest esdevenidor, a saber: la diferència entre les fases (graus o etapes) inferior i superior de la societat comunista.
3.- Primera fase de la societat comunista
En la Crítica del Programa de Gotha, Marx refuta minuciosament la idea lassalleana que, sota el socialisme, l'obrer rebrà el "producte íntegre (o “complet”) del treball". Marx demostra que de tot el treball social de tota la societat caldrà descomptar un fons de reserva, un altre fons per a ampliar la producció, per a reposar les màquines "gastades", etc., i, a més, dels articles de consum, un fons per a les despeses d'administració, escoles, hospitals, asils per a ancians, etc.
En comptes d'emprar la frase nebulosa, confusa i general de Lassalle ("donar a l'obrer el producte íntegre del treball"), Marx estableix un càlcul sobri de com precisament la societat socialista es veurà obligada a administrar. Marx aborda l'anàlisi concreta de les condicions de vida d'aquesta societat en què no existirà el capitalisme, i diu:
"Del que ací [en l'examen del programa del partit obrer] es tracta no és d'una societat comunista que s'ha desenvolupat sobre la seua pròpia base, sinó d'una que acaba d'eixir precisament de la societat capitalista i que, per tant, presenta encara en tots els seus aspectes, en l'econòmic, en el moral i en l'intel·lectual, el segell de la vella societat de l'entranya del qual procedeix".
Aquesta societat comunista, que acaba d'eixir de l'entranya del capitalisme i que porta en tots els seus aspectes el segell de la societat antiga, és la que Marx anomena "primera" fase o fase inferior de la societat comunista.
Els mitjans de producció han deixat de ser ja propietat privada dels individus. Els mitjans de producció pertanyen a tota la societat. Cada membre de la societat, en executar una determinada part del treball socialment necessari, obté de la societat un certificat acreditatiu d'haver realitzat tal o qual quantitat de treball. Per aquest certificat rep dels magatzems socials articles de consum la quantitat corresponent de productes. Deduïda la quantitat de treball que passa al fons social, cada obrer, per tant, rep de la societat el que li lliura.
Regna, sembla, la "igualtat". Però quan Lassalle, referint-se a aquest ordre social (a què se sol donar el nom de socialisme, però que Marx denomina la primera fase del comunisme), diu que açò és una "distribució justa", que és "el dret igual de cada un al producte igual del treball", Lassalle s'equivoca, i Marx posa al descobert el seu error.
Ací (diu Marx) tenim realment un 'dret igual, però açò és encara “un dret burgès”, que, com tot dret, pressuposa la desigualtat. Tot dret significa l'aplicació d'una rasadora igual a homes distints, a homes que en realitat no són idèntics, no són iguals entre si; per tant, el “dret igual és una infracció de la igualtat i una injustícia”. En efecte, cada u obté, si executa una part de treball social igual que l'altre, la mateixa part de producció social (després de fetes les deduccions indicades).
No obstant, els homes no són tots iguals, uns són més forts i altres més dèbils, uns són casats i altres fadrins, uns tenen més fills que altres, etc.
“...A igual treball [conclou Marx] i, per consegüent, a igual participació en el fons social de consum, uns obtenen de fet més que altres, uns són més rics que altres, etc. Per a evitar tots aquests inconvenients, el dret hauria de ser no igual, sinó desigual..."
Consegüentment, la primera fase del comunisme no pot proporcionar encara justícia ni igualtat: subsisteixen les diferències de riquesa, diferències injustes; però no serà possible ja l'explotació de l'home per l'home, ja que no serà possible apoderar-se, a títol de propietat privada, dels mitjans de producció, de les fàbriques, les màquines, la terra, etc. Polvoritzant la frase confusa i petitburgesa de Lassalle sobre la "igualtat" i la "justícia" en general, Marx mostra el curs de desenvolupament de la societat comunista, que en els seus començaments es veurà obligada a destruir només aquella "injustícia" que consisteix en què els mitjans de producció siguen usurpats per individus aïllats, però que no estarà en condicions de destruir de colp també l'altra injustícia, consistent en la distribució dels articles de consum "segons el treball" (i no segons les necessitats).
Els economistes vulgars, incloent-hi als professors burgesos, i entre ells "el nostre" Tugan, retrauen constantment als socialistes oblidar-se de la desigualtat dels homes i el "somiar" de destruir aquesta desigualtat. Aquest reprotxe només demostra, com veiem, l'extrema ignorància dels senyors ideòlegs burgesos.
Marx no sols té en compte del mode més precís la inevitable desigualtat dels homes, sinó que té també en compte que només el pas dels mitjans de producció a propietat comuna de tota la societat (el "socialisme", en el sentit normal de la paraula) no suprimeix els defectes de la distribució i la desigualtat del "dret burgès", el qual segueix imperant, per tal com els productes són distribuïts "segons el treball"
“...Però aquests defectes - prossegueix Marx - són inevitables en la primera fase de la societat comunista, tal com brolla de la societat capitalista, després de llargs dolors per al seu enllumenament. El dret no pot ser mai superior a l'estructura econòmica i al desenrotllament cultural de la societat per ella condicionat..."
Així, doncs, en la primera fase de la societat comunista (a què sol donar-se el nom de socialisme) el "dret burgès" no es suprimeix completament, sinó només parcialment, només en la mesura de la transformació econòmica ja aconseguida, és a dir, només pel que fa als mitjans de producció. El "dret burgès" reconeix la propietat privada dels individus sobre els mitjans de producció. El socialisme els converteix en propietat comuna. En aquest sentit - i només en aquest sentit - desapareix el "dret burgès".
No obstant, aquest dret persisteix en un altre dels seus aspectes, persisteix com regulador de la distribució dels productes i de la distribució del treball entre els membres de la societat. "Qui no treballa, no menja": aquest principi socialista és ja una realitat; "a igual quantitat de treball, igual quantitat de productes": també és ja una realitat aquest principi socialista. No obstant, açò no és encara el comunisme, ni suprimeix encara el "dret burgès", que dóna una quantitat igual de productes a homes que no són iguals i per una quantitat desigual (desigual de fet) de treball.
Açò és un "defecte", diu Marx, però un defecte inevitable en la primera fase del comunisme, perquè, sense caure en la utopia, no es pot pensar que, en derrocar el capitalisme, els homes aprendran a treballar immediatament per a la societat sense subjecció a cap norma de dret; a més, l'abolició del capitalisme no asseu de sobte tampoc les premisses econòmiques per a aquest canvi.
Altres normes, llevat de les del "dret burgès", no existeixen. I, per tant, persisteix encara la necessitat de l’Estat, que, vetllant per la propietat comuna sobre els mitjans de producció, vetlle per la igualtat del treball i per la igualtat en la distribució dels productes. L’Estat s’extingeix en tant que ja no hi ha capitalistes, que ja no hi ha classes i que, pel mateix, no cal reprimir a cap classe.
Però l’Estat no s'ha extingit encara del tot, puix que persisteix encara la protecció del "dret burgès", que sanciona la desigualtat de fet. Perquè l’Estat s'extingisca completament, cal el comunisme complet.
4.- La fase superior de la societat comunista
Marx prossegueix:
“...En la fase superior de la societat comunista quan haja desaparegut la subordinació esclavitzant dels individus a la divisió del treball, i amb ella, per tant, el contrast entre el treball intel·lectual i el treball manual, quan el treball no siga només un mitjà de vida, sinó la primera necessitat de la vida; quan, amb el desenrotllament múltiple dels individus, cresquen també les forces productives i fluïsquen amb tot el seu cabal els brolladors de la riquesa col·lectiva; només llavors podrà sobrepassar-se totalment l'estret horitzó del dret burgès i la societat podrà escriure en les seues banderes “de cada un, segons la seua capacitat; a cada un, segons les seues necessitats”.
Només ara podem apreciar tota la justesa de l'observació d'Engels, quan es burlava implacablement de l'absurda associació de les paraules "llibertat" i "Estat". Mentre hi ha l’Estat, no hi ha llibertat. Quan haja llibertat, no haurà Estat.
La base econòmica per a l'extinció completa de l’Estat és aqueix elevat desenrotllament del comunisme en què desapareixerà el contrast entre el treball intel·lectual i el treball manual, desapareixent, per consegüent, una de les fonts més importants de la desigualtat social moderna, font de desigualtat que no es pot suprimir de cap manera, de sobte, només pel pas dels mitjans de producció a propietat social, per la sola expropiació dels capitalistes.
Aquesta expropiació donarà la possibilitat de desenvolupar en proporcions gegantines les forces productives. I, veient com ja avui el capitalisme entorpeix increïblement aquest desenrotllament i quant podríem avançar a base de la tècnica actual, ja aconseguida, tenim dret a dir, amb la més absoluta convicció, que l'expropiació dels capitalistes imprimirà inevitablement un desenrotllament gegantí a les forces productives de la societat humana. El que no sabem ni podem saber és la rapidesa amb què avançarà aquest desenrotllament, la rapidesa amb què discorrerà fins a trencar amb la divisió del treball, fins a suprimir el contrast entre el treball intel·lectual i el treball manual, fins a convertir el treball "en la primera necessitat de la vida".
Per això, tenim dret a parlar només de l'extinció inevitable de l’Estat, subratllant la prolongació d'aquest procés, la seua supeditació a la rapidesa amb què es desenrotlle la fase superior del comunisme, i deixant completament en peu la qüestió dels terminis o de les formes concretes de l'extinció, perquè no tenim dades per a poder resoldre aquestes qüestions.
L’Estat podrà extingir-se per complet quan la societat pose en pràctica la regla: "de cada un, segons la seua capacitat; a cada un, segons les seues necessitats"; és a dir, quan els homes estiguen ja tan habituats a guardar les regles fonamentals de la convivència i quan el seu treball siga tan productiu, que treballen voluntàriament segons les seues capacitats. El "estret horitzó del dret burgès", que obliga a calcular, amb el rigor d'un Shylock, per a no treballar ni mitja hora més que un altre i per a no percebre menys salari que un altre, aquest estret horitzó quedarà llavors sobrepassat. La distribució dels productes no obligarà a la societat a regular la quantitat dels articles que cada u reba; tot home podrà prendre lliurement el que complisca a "les seues necessitats".
Des del punt de vista burgès, és fàcil presentar com una "pura utopia" semblant règim social i eludir-se dient que els socialistes prometen a tots el dret a obtindre de la societat, sense el menor control del treball rendit per cada ciutadà, la quantitat que desitgen de trufes, d'automòbils, de pianos, etc. Amb aquests burles segueixen acontentant-se encara hui la majoria dels "savis" burgesos, que només demostren amb això la seua ignorància i la seua defensa interessada del capitalisme.
La seua ignorància, puix que a cap socialista se li ha passat per les esmentes "prometre" l'arribada de la fase superior de desenvolupament del comunisme, i el pronòstic dels grans socialistes que aquesta fase ha d'advenir, pressuposa una productivitat del treball que no és l'actual i homes que no siguen els actuals filisteus, capaços de dilapidar "a la babalà" la riquesa social i de demanar l'impossible, com els seminaristes de Pomialovski.
Mentre arriba la fase "superior" del comunisme, els socialistes exigeixen el més rigorós control per part de la societat i per part de l’Estat sobre la mesura de treball i la mesura de consum, però aquest control només ha de començar amb l'expropiació dels capitalistes, amb el control dels obrers sobre els capitalistes, i no ha de dur-se a terme per un Estat de buròcrates, sinó per l’Estat dels obrers armats.
La defensa interessada del capitalisme pels ideòlegs burgesos (i els seus acòlits per l'estil de senyors com els Tseretelli, els Txernov i Cia.) consisteix precisament a suplantar per discussions i xerrades sobre un remot esdevenidor la qüestió més candent i més actual de la política de hui: l'expropiació dels capitalistes, la transformació de tots els ciutadans en treballadors i empleats d'un gran "consorci" únic, a saber, de tot l’Estat, i la subordinació completa de tot el treball de tot aquest consorci a un Estat realment democràtic, l’Estat dels Soviets de Diputats Obrers i Soldats.
En el fons, quan els savis professors, i després d'ells els filisteus, i després d'ells senyors com els Tseretelli i els Txernov, parlen d'utopies desgavellades, de les promeses demagògiques dels bolxevics, de la impossibilitat d’"implantar" el socialisme, es refereixen precisament a l'etapa o fase superior del comunisme, que no sols no ha promès ningú, sinó que ningú ha pensat en "implantar", perquè, en general, no es pot "implantar".
I ací arribem a la qüestió de la diferència científica existent entre el socialisme i el comunisme, qüestió a què Engels va al·ludir en el passatge citat més amunt sobre la inexactitud de la denominació de "socialdemòcrata". Políticament, la diferència entre la primera fase o fase inferior i la fase superior del comunisme arribarà a ser, amb el temps, probablement enorme; però hui, sota el capitalisme, seria ridícul fer ressaltar aquesta diferència, que només tal vegada alguns anarquistes poden destacar en primer pla (si és que entre els anarquistes queden encara homes que no han après res després de la conversió "plekhanovista" dels Kropotkin, els Greu, els Cornelissen i altres "llumeneres" de l'anarquisme en socialxovinistes o en anarquistes de trinxeres, com els ha qualificat Gue, un dels pocs anarquistes que no han perdut l'honor i la consciència).
Però la diferència científica entre el socialisme i el comunisme és clara. El que s'acostuma a denominar socialisme, Marx ho nomenava la "primera" fase o la fase inferior de la societat comunista. En tant que els mitjans de producció es converteixen en propietat comuna, pot emprar-se la paraula "comunisme", sempre que no es perda de vista que aquest no és el comunisme complet. La gran significació de l'explicació de Marx està en què també ací aplica conseqüentment la dialèctica materialista, la teoria del desenvolupament, considerant el comunisme com quelcom que es desenvolupa del capitalisme. En comptes de definicions escolàstiques i artificials, "imaginades", i de disputes estèrils sobre paraules (què és el socialisme, què és el comunisme), Marx traça una anàlisi del que podríem anomenar les fases de maduresa econòmica del comunisme.
En la seua primera fase, en el seu primer grau, el comunisme no pot presentar encara una maduresa econòmica completa, no pot aparèixer encara completament lliure de les tradicions o de les empremtes del capitalisme. D'ací un fenomen tan interessant com la subsistència del "estret horitzó del dret burgès " sota el comunisme, en la seua primera fase. El dret burgès, respecte a la distribució dels articles de consum, pressuposa també inevitablement, com és natural, un Estat burgès, puix que el dret no és res sense un aparell capaç d'obligar a respectar les normes d'aquell.
D'on es dedueix que sota el comunisme no sols subsisteix durant un cert temps el dret burgès, sinó que subsisteix inclús l’Estat burgès, sense burgesia!
Açò podrà parèixer una paradoxa o un simple joc dialèctic de la intel·ligència, que és del que acusen freqüentment als marxistes gents que no s'han imposat ni el menor esforç per a estudiar el contingut extraordinàriament profund del marxisme.
En realitat, la vida ens mostra a cada pas els vestigis del vell en el nou, tant en la naturalesa com en la societat. I Marx no va trasplantar capritxosament al comunisme una mica de "dret burgès", sinó que va prendre el que és econòmicament i política inevitable en una societat que brolla de l'entranya del capitalisme.
La democràcia té una enorme importància en la lluita de la classe obrera contra els capitalistes pel seu alliberament. Però la democràcia no és, de cap manera, un límit insuperable, sinó només una de les etapes en el camí del feudalisme al capitalisme i del capitalisme al comunisme.
Democràcia implica igualtat. Es comprèn la gran importància que conté la lluita del proletariat per la igualtat i la consigna de la igualtat, si aquesta s'interpreta exactament, en el sentit de destrucció de les classes. Però democràcia implica únicament igualtat formal. I immediatament després de realitzada la igualtat de tots els membres de la societat respecte a la possessió dels mitjans de producció, és a dir, la igualtat de treball i la igualtat de salari, sorgirà inevitablement davant de la humanitat la qüestió de seguir avant, de passar de la igualtat formal a la igualtat de fet, és a dir, a l'aplicació de la regla: "de cada un, segons la seua capacitat; a cada un, segons les seues necessitats". A través de quines etapes, per mitjà de quines mesures pràctiques arribarà la humanitat a aquest elevat objectiu, és cosa que no sabem ni podem saber. Però allò important és comprendre clarament quan infinitament mentidera és la idea burgesa corrent que presenta al socialisme com quelcom mort, rígid i immutable, quan en realitat només amb el socialisme comença un moviment ràpid i autèntic de progrés en tots els aspectes de la vida social i individual, un moviment vertaderament de masses de què forma part, primer, la majoria de la població, i després la població sencera.
La democràcia és una forma d'Estat, una de les varietats de l’Estat. I, consegüentment, representa, com tot Estat, l'aplicació organitzada i sistemàtica de la violència sobre els homes. Açò, d'una banda. Però, d'una altra, la democràcia significa el reconeixement formal de la igualtat entre els ciutadans, el dret igual de tots a determinar el règim de l’Estat i a governar l’Estat. I açò, al seu torn, es troba relacionat amb què, en arribar a un cert grau de desenrotllament de la democràcia, aquesta, en primer lloc, cohesiona al proletariat, la classe revolucionària enfront del capitalisme, i li dóna la possibilitat de destruir, de fer miques, d'escombrar de la faç de la terra la màquina de l’Estat burgès, inclús la de l’Estat burgès republicà, l'exèrcit permanent, la policia, la burocràcia, i de substituir-la per una màquina més democràtica, però encara estatal, davall la forma de les masses obreres armades, com a pas cap a la participació de tot el poble en les milícies.
Ací "la quantitat es transforma en qualitat": aquest grau de democràcia se’n surt ja del marc de la societat burgesa, és ja el començament de la seua transformació socialista. Si tots intervenen realment en la direcció de l’Estat, el capitalisme no podrà ja sostindre's. I, al seu torn, el desenvolupament del capitalisme crea les premisses perquè "tots" realment puguen intervindre en la direcció de l’Estat. Entre aquestes premisses està la instrucció general, aconseguida ja per una sèrie de països capitalistes més avançats, i a més la "formació i l'educació de la disciplina" de milions d'obrers pel gran i complex aparell socialitzat del correu, dels ferrocarrils, de les grans fàbriques, de les grans empreses comercials, dels bancs, etc., etc.
Existint aquests premisses econòmiques, és perfectament possible passar immediatament, de la nit al matí, després de derrocar els capitalistes i els buròcrates, a substituir-los pels obrers, per tot el poble armat, en l'obra del control sobre la producció i la distribució, en l'obra del registre del treball i dels productes. (No cal confondre la qüestió del control i del registre amb la qüestió del personal científic d'enginyers, agrònoms, etc.: aquests senyors treballen hui subordinats als capitalistes i treballaran encara millor demà, subordinats als obrers armats.)
Comptabilitat i control: heus ací el principal, la qual cosa cal per a "posar en marxa" i per a que funcione bé la primera fase de la societat comunista. Ací, tots els ciutadans es converteixen en empleats a sou de l’Estat, que no és una altra cosa que els obrers armats. Tots els ciutadans passen a ser empleats i obrers d'un sol "consorci" de tot el poble, de l’Estat. Del que es tracta és que treballen de la mateixa manera, que guarden bé la mesura del seu treball i que guanyen igual salari. El capitalisme ha simplificat extraordinàriament la comptabilitat i el control sobre açò, l'ha reduït a operacions extremadament simples d'inspecció i anotació, accessibles a qualsevol que sàpiga llegir i escriure, que conega les quatre regles aritmètiques i sàpiga estendre els rebuts corresponents9.
Quan la majoria del poble comence a portar pel seu compte i en totes parts aquest registre, aquest control sobre els capitalistes (que aleshores es convertiran en empleats) i sobre els senyors intel·lectualets que conserven els seus hàbits capitalistes, aquest control serà realment un control universal, general, del poble sencer, i ningú podrà defugir-lo, perquè "no hi haurà escapatòria possible".
Tota la societat serà una sola oficina i una sola fàbrica, amb treball igual i salari igual. Però aquesta disciplina "fabril", que el proletariat, després de triomfar sobre els capitalistes i d’enderrocar els explotadors, farà extensiva a tota la societat, no és, de cap manera, el nostre ideal, ni la nostra meta final, sinó només un escaló necessari per a netejar radicalment la societat de la baixesa i de la infàmia de l'explotació capitalista i per a seguir avançant.
A partir del moment en què tots els membres de la societat, o almenys la immensa majoria d'ells, hagen après a dirigir ells mateixos l'Estat, hagen pres ells mateixos aquest assumpte en les seues mans, hagen "posat en marxa" el control sobre la minoria insignificant de capitalistes, sobre els senyorets que vullguen seguir conservant els seus hàbits capitalistes i sobre obrers profundament corromputs pel capitalisme, a partir d'aquest moment començarà a desaparèixer la necessitat de tot govern en general. Com més completa siga la democràcia, més pròxim estarà el moment en què deixe de ser necessària. Com més democràtic siga l’“Estat” format per obrers armats i que "no serà ja un Estat en el sentit estricte de la paraula", més ràpidament començarà a extingir-se tot Estat.
Puix quan tots hagen après a dirigir i dirigisquen en realitat pel seu compte la producció social, a dur pel seu compte el registre i el control dels ganduls, dels senyorets, dels bergants i de tota aquesta mena de "guardians de les tradicions del capitalisme", llavors escapar a aquest control i a aquest registre fet per tot el poble serà inevitablement quelcom tan inaudit i difícil, una excepció tan extraordinàriament rara, provocarà probablement una sanció tan ràpida i tan severa (perquè els obrers armats són homes de realitats i no intel·lectualets sentimentals, i serà molt difícil que deixen que ningú jugue amb d’ells), que la necessitat d'observar les regles res complicades i fonamentals de tota convivència humana es convertirà molt prompte en un costum.
I llavors quedaran obertes de bat a bat les portes per a passar de la primera fase de la societat comunista a la fase superior i, al mateix temps, a l'extinció completa de l'Estat.
9 Quan l’Estat queda reduït, en la part més substancial de les seues funcions, a aquesta comptabilitat i control, realitzats pels mateixos obrers, deixa de ser un “Estat polític”, “les funcions públiques perdran el seu caràcter polític, canviant-se en simples funcions administratives” (compare’s amb el cap. IV epígraf 2 al voltant de la polèmica d’Engels amb els anarquistes).