Aquest llibre, com ha quedat dit en el pròleg de l’edició russa, va ser escrit en 1916, tenint en compte la censura tsarista. Actualment, no tinc la possibilitat de refer tot el text; d’altra banda, seria inútil, ja que el fi principal del llibre, avui com ahir, consisteix a oferir, amb ajuda de les dades generals irrefutables de l’estadística burgesa i de les declaracions dels savis burgesos de tots els països, un quadre de conjunt de l’economia mundial capitalista en les seues relacions internacionals, al començament del segle XX, en vespres de la primera guerra mundial imperialista.
Fins a cert grau serà inclús útil a molts comunistes dels països capitalistes avançats persuadir-se per l’exemple d’aquest llibre, legal, des del punt de vista de la censura tsarista, que és possible (i necessari) aprofitar fins aqueixos petits badalls de legalitat que encara els queden a aquests, per exemple, en l’Amèrica actual o a França, després dels recents empresonaments de quasi tots els comunistes, per a demostrar tota la mentida de les concepcions i de les esperances socialpacifistes quant a la «democràcia mundial». Intentaré donar en aquest pròleg els complements més indispensables a aquest llibre censurat.
En aquesta obra hem provat que la guerra de 1914-1918 ha estat, d’ambdós costats bel·ligerants, una guerra imperialista (açò és, una guerra de conquista, de bandidatge i de robatori), una guerra pel repartiment del món, per la partició i el nou repartiment de les colònies, de les «esferes d’influència» del capital financer, etc.
Perquè la prova del vertader caràcter social o, millor dit, del vertader caràcter de classe d’una guerra no es trobarà, clar està, en la història diplomàtica de la mateixa, sinó en l’anàlisi de la situació objectiva de les classes dirigents en totes les potències bel·ligerants. Per a reflectir aqueixa situació objectiva, no cal prendre exemples i dades aïllades (donada la infinita complexitat dels fenòmens de la vida social, es pot sempre trobar un nombre qualsevol d’exemples o dades aïllades, susceptibles de confirmar qualsevol tesi), sinó indefectiblement el conjunt de les dades sobre els fonaments de la vida econòmica de totes les potències bel·ligerants i del món sencer.
M’he recolzat precisament en aquestes dades generals irrefutables en descriure el repartiment del món en 1876 i en 1914 (§ 6) i el repartiment dels ferrocarrils en tot el globus en 1890 i en 1913 (§ 7). Els ferrocarrils constitueixen el balanç de les principals branques de la indústria capitalista, de la indústria del carbó i del ferro; el balanç i l’índex més notable del desenvolupament del comerç mundial i de la civilització democràticoburgesa. En els capítols precedents d’aquest llibre, exposem la connexió entre els ferrocarrils i la gran producció, els monopolis, els sindicats patronals, els càrtels, els trusts, els bancs i l’oligarquia financera. La distribució de la xarxa ferroviària, la desigualtat d’aqueixa distribució i del seu desenvolupament, constitueixen el balanç del capitalisme modern, monopolista, en l’escala mundial. I aquest balanç demostra l’absoluta inevitabilitat de les guerres imperialistes sobre aquesta base econòmica mentre subsistisca la propietat privada dels mitjans de producció.
La construcció de ferrocarrils és en aparença una empresa simple, natural, democràtica, cultural, civilitzadora: es presenta com tal als ulls dels professors burgesos, pagats per a embellir l’esclavitud capitalista, i als ulls dels filisteus petitburgesos. En realitat, els múltiples llaços capitalistes, per mitjà dels quals aqueixes empreses es troben lligades a la propietat privada sobre els mitjans de producció en general, han transformat aqueixa construcció en un mitjà per a oprimir a mil milions d’éssers (en les colònies i en les semicolònies), és a dir, a més de la meitat de la població de la terra en els països dependents i als esclaus assalariats del capital en els països «civilitzats».
La propietat privada fundada en el treball del petit patró, la lliure concurrència, la democràcia, totes aqueixes consignes per mitjà de les quals els capitalistes i la seua premsa enganyen els obrers i els camperols, pertanyen a un passat llunyà. El capitalisme s’ha transformat en un sistema universal d’opressió colonial i d’estrangulació financera de la immensa majoria de la població del planeta per un grapat de països «avançats». Aquest «botí» es reparteix entre dues o tres potències rapaces de poder mundial, armades fins a les dents (Estats Units, Anglaterra, Japó), que, pel repartiment del seu botí, arrosseguen a la seua guerra a tot el món.
La pau de Brest-Litovsk, dictada per la monàrquica Alemanya, i la pau encara més brutal i infame de Versalles, imposada per les repúbliques «democràtiques» d’Amèrica i de França i per la «lliure» Anglaterra, han prestat un servei extremadament útil a la humanitat, en desemmascarar alhora els culis de la ploma a sou de l’imperialisme i els petits burgesos reaccionaris (encara que s’anomenen pacifistes i socialistes), que celebraven el «wilsonisme» i tractaven de fer veure que la pau i les reformes són possibles sota l’imperialisme.
Desenes de milions de cadàvers i de mutilats, víctimes de la guerra (aqueixa guerra que es va fer per a resoldre la qüestió de si el grup anglès o alemany de bandolers financers rebria una major part del botí), i damunt, aquests dos «tractats de pau» fan obrir, amb una rapidesa desconeguda fins ara, els ulls de milions i desenes de milions d’homes atemorits, aixafats, entabanats i enganyats per la burgesia. Sobre la ruïna mundial creada per la guerra, s’engrandeix així la crisi revolucionària mundial, que, per llargues i dures que siguen les peripècies que travesse, no podrà acabar sinó amb la revolució proletària i la seua victòria.
El Manifest de Basilea de la II Internacional, que, en 1912, caracteritzà precisament la guerra que va esclatar en 1914 i no la guerra en general (hi ha diferents classes de guerra; hi ha també guerres revolucionàries), ha quedat com un monument que denuncia tota la vergonyosa fallida, tota la traïció dels herois de la II Internacional. Per això, incloc el text d’aqueix Manifest com a apèndix a aquesta edició, advertint una vegada i una altra als lectors que els herois de la II Internacional defugen amb interès tots els passatges del Manifest que parlen precisa, clara i directament de la relació entre aquesta guerra que s’acostava i la revolució proletària, amb el mateix interès amb què un lladre evita el lloc on va cometre el robatori.
Hem prestat en aquest llibre una atenció especial a la crítica del «kautskisme», aqueix corrent ideològic internacional representat en tots els països del món pels «teòrics més eminents», pels caps de la II Internacional (Otto Bauer i Cia. a Àustria, Ramsay MacDonald i d’altres en Anglaterra, Albert Thomas a França, etc., etc.) i per un nombre infinit de socialistes, de reformistes, de pacifistes, de demòcrates burgesos i de clergues.
Aqueix corrent ideològic, d’una banda, és el producte de la descomposició, de la putrefacció de la II Internacional i, d’una altra banda, és el fruit inevitable de la ideologia dels petitburgesos, als que tot l’ambient els fa presoners dels prejudicis burgesos i democràtics.
En Kautsky i les gents de la seua mena, semblants concepcions signifiquen precisament l’abjuració completa dels fonaments revolucionaris del marxisme, defesos per Kautsky durant desenes d’anys, sobretot, dit siga de pas, en la lluita contra l’oportunisme socialista (de Bernstein, Millerand, Hyndman, Gompers, etc.). Per això, no és un fet casual que els «kautskistes» de tot el món s’hagen unit avui, pràcticament i política, als oportunistes més extrems (a través de la II Internacional o Internacional groga) i als governs burgesos (a través dels governs de coalició burgesos amb participació socialista).
El moviment proletari revolucionari en general, que creix en tot el món, i el moviment comunista en particular, no pot deixar d’analitzar i desemmascarar els errors teòrics del «kautskisme». Açò és tant més necessari quant que el pacifisme, i el «democratisme» en general (que no tenen pretensions de marxisme, però que, enterament igual que Kautsky i Cia., dissimulen la profunditat de les contradiccions de l’imperialisme i la ineluctabilitat de la crisi revolucionària engendrada per aquest) són corrents que es troben encara extraordinàriament estesos per tot el món. La lluita contra semblants tendències és el deure del partit del proletariat, que ha d’arrancar a la burgesia els petits propietaris que ella enganya i els milions de treballadors les condicions de vida dels quals són més o menys petitburgeses.
Cal dir unes paraules a propòsit del capítol VIII: «El parasitisme i la descomposició del capitalisme». Com ho fem ja constar en aquest llibre, Hilferding, antic «marxista», actualment company d’armes de Kautsky i un dels principals representants de la política burgesa, reformista, al si del «Partit Socialdemòcrata Independent d’Alemanya», ha donat en aquesta qüestió un pas enrere respecte a l’anglès Hobson, pacifista i reformista declarat. L’escissió internacional de tot el moviment obrer apareix ara d’una manera plena (II i III Internacional). La lluita armada i la guerra civil entre les dues tendències és també un fet evident: en Rússia, suport de Koltxak i de Denikin pels menxevics i els «socialrevolucionaris» contra els bolxevics; a Alemanya, Scheidemann, Noske i Cia. amb la burgesia contra els espartaquistes; i també a Finlàndia, a Polònia, en Hongria, etc. On està la base econòmica d’aquest fenomen històric universal?
Es troba precisament en el parasitisme i en la descomposició del capitalisme, inherents a la seua fase històrica superior, és a dir, l’imperialisme. Com ho demostrem en aquest llibre, el capitalisme ha destacat ara un grapat (menys d’una desena part de la població de la terra, menys d’un quint, calculant «amb tots els luxes») d’estats particularment rics i poderosos, que saquegen tot el món amb el simple «retall del cupó». L’exportació de capital dóna ingressos que s’eleven a vuit o deu mil milions de francs anuals, d’acord amb els preus d’abans de la guerra i segons les estadístiques burgeses d’aleshores. Ara això, naturalment, representa molt més.
És evident que un sobrebenefici tan gegantí (ja que s’obté per damunt del benefici que els capitalistes espremen als obrers del seu «propi» país) permet corrompre els dirigents obrers i la capa superior de l’aristocràcia obrera. Els capitalistes dels països «avançats» els corrompen, i ho fan de mil maneres, directes i indirectes, obertes i ocultes.
Aquesta capa d’obrers aburgesats o d’«aristocràcia obrera», completament petitburgesos quant a la seua manera de viure, per la quantia dels seus emoluments i per tota la seua mentalitat, és el suport principal de la Segona Internacional, i, avui en dia, el principal suport social (no militar) de la burgesia. Perquè aquests són els vertaders agents de la burgesia al si del moviment obrer, els lloctinents obrers de la classe capitalista (labour lieutenants of the capitalist class), els vertaders portadors del reformisme i del xovinisme. En la guerra civil entre el proletariat i la burgesia es posen inevitablement, en nombre no menyspreable, al costat de la burgesia, al costat dels «versallescs» contra els «comuners».
Sense haver comprés les arrels econòmiques d’aqueix fenomen, sense haver-hi abastat a veure la seua importància política i social, és impossible donar el menor pas vers la solució de les tasques pràctiques del moviment comunista i de la revolució social que s’acosta.
L’imperialisme és el preludi de la revolució social del proletariat. Açò ha estat confirmat, en una escala mundial, des de 1917.
N. LENIN
6 de juliol de 1920