Lenin

L’IMPERIALISME, FASE SUPERIOR DEL CAPITALISME

II. ELS BANCS I EL SEU NOU PAPER

L’operació fonamental i primordial dels bancs consisteix a servir d’intermediaris per als pagaments. En relació amb això, els bancs converteixen el capital monetari inactiu en actiu, açò és, que rendeix benefici; reuneixen tota classe d’ingressos metàl·lics i els posen a disposició de la classe dels capitalistes.

A mesura que van desenrotllant-se els bancs i que va accentuant-se la seua concentració en un nombre reduït d’establiments, de modestos intermediaris que eren abans, es converteixen en monopolistes omnipotents que disposen de quasi tot el capital monetari de tots els capitalistes i petits patrons, així com de la major part dels mitjans de producció i de les fonts de matèries primeres d’un o de diversos països. Aquesta transformació dels nombrosos i modestos intermediaris en un grapat de monopolistes constitueix un dels processos fonamentals de la transformació del capitalisme en imperialisme capitalista, i per açò hem de detindre’ns, en primer terme, en la concentració dels bancs.

L’any econòmic de 1907 a 1908, els dipòsits de tots els bancs anònims d’Alemanya que posseïen un capital de més d’un milió de marcs eren de 7.000 milions de marcs; l’any econòmic de 1912 a 1913, de 9.800 milions; un augment d’un 40% en cinc anys. A més, d’aqueixos 2.800 milions d’augment, 2.750 milions corresponien a 57 bancs amb un capital de més de 10 milions de marcs. La distribució dels dipòsits entre els bancs grans i petits era la següent²²:

TANT PER CENT DE TOTS ELS DIPÒSITS

Els petits bancs van sent eliminats pels grans, dels quals nou concentren quasi la meitat de tots els dipòsits. Però ací no es té encara molt en compte, per exemple, la transformació d’una sèrie de petits bancs en agències efectives dels grans, etc., de tot això tractarem més endavant.

A finals de 1913, Schulze-Gaevernitz fixava els dipòsits dels nou grans bancs berlinesos en 5.100 milions de marcs sobre un total de prop de 10.000 milions. Prenent en consideració no sols els dipòsits, sinó tot el capital bancari, aqueix mateix autor escrivia: «A finals de 1909, els nou grans bancs berlinesos, junt amb els bancs adherits a ells, administraven 11.300 milions de marcs, açò és, prop del 83% de la suma del capital bancari alemany. El ‘banc Alemany (Deutsche Bank), que administra, junt amb els bancs adherits a ell, prop de 3.000 milions de marcs, representa, junt a l’administració prussiana de les línies fèrries de l’Estat, I’aglomeració de capital més considerable del Vell món, amb particularitat d’estar en alt grau descentralitzada»²³.

Hem subratllat la indicació relativa als bancs «adherits», perquè açò es refereix a una de les particularitats característiques més importants de la concentració capitalista moderna. Els grans establiments, particularment els bancs, no sols absorbeixen directament als petits, sinó que se’ls «incorporen», se’ls subordinen, els inclouen en «el seu» grup, en el seu consorci (segons el terme tècnic) mitjançant la «participació» en el seu capital, la compra o el canvi d’accions, el sistema de crèdit, etc., etc. El professor Liefmann ha consagrat un voluminós «treball» de mig miler de pàgines a la descripció de les «societats contemporànies²⁴ de participació i finançament», però, malauradament, agregant raonaments «teòrics» de qualitat més que inferior a un material brut, sovint mal digerit. El resultat a què condueix aquest sistema de «participació», des del punt de vista de la concentració, es troba indicat millor que en cap altra part en l’obra del «financer» Riesser sobre els grans bancs alemanys. Però abans d’examinar les seues dades donarem un exemple concret del sistema de «participació».

El «grup» del Banc Alemany és un dels més importants, per no dir el més important, dels grups de grans bancs. Per a adonar-se dels fils principals que lliguen entre si als bancs del grup mencionat, cal distingir la «participació» de primer, segon i tercer grau, o, la qual cosa és el mateix, la dependència (dels bancs més petits amb respecte al Banc Alemany) de primer, segon i tercer grau. Resulta el següent²⁵:

Entre els vuit bancs de «dependència de primer grau» sotmesos al Banc Alemany «de tant en tant», figuren tres bancs estrangers: un austríac (la «Societat Bancària», de Viena - Bankverein-) i dos russos (el Banc Comercial Siberià -Sibirski Torgovi Bank- i el Banc Rus per al Comerç Exterior -Russki Bank dliá vneshnei torgovli-) En total formen part del grup del Banc Alemany, directa o indirectament, parcial o totalment, 87 bancs, i el capital total, propi o aliè, de què disposa el grup es calcula en dos o tres mil milions de marcs.

És evident que un banc que es troba al capdavant d’un grup tal i que es posa d’acord amb la meitat d’una dotzena d’altres, quasi tan importants com ell, per a operacions financeres singularment grans i lucratives, semblants a com és ara els emprèstits d’Estat, ha superat ja el paper d’«intermediari» i s’ha convertit en l’aliança d’un grapat de monopolistes.

Les dades de Riesser que donem a continuació, en forma abreviada, mostren la rapidesa amb què a fins del segle XIX i principis del XX s’ha efectuat la concentració dels negocis bancaris a Alemanya:

SIS GRANS BANCS BERLINESOS TENEN

Aquestes dades ens permeten veure com s’estén l’espessa xarxa de canals que abracen tot el país, que centralitzen tots els capitals i ingressos monetaris, que converteixen els milers i milers d’explotacions disperses en una explotació capitalista única, nacional en un principi i mundial després. La «descentralització» de què en el passatge que hem reproduït més amunt, parlava Schulze-Gaevernitz en nom de l’economia política burgesa dels nostres dies, consisteix, en realitat, en la subordinació a un centre únic d’un nombre cada dia major d’unitats econòmiques que abans eren relativament «independents», o, més exactament, que tenien un caràcter estrictament local. Es tracta, doncs, en efecte, d’una centralització, d’un reforçament del paper, de la importància i del poder dels gegants monopolistes.

En els països capitalistes més vells, aqueixa «xarxa bancària» és encara més espessa. A Anglaterra (compresa Irlanda), en 1910 el nombre de sucursals de tots els bancs era de 7.151. Quatre grans bancs comptaven amb més de 400 sucursals cadascun (de 447 a 689); els seguien altres quatre, amb més de 200, i 11 amb més de 100 cadascun.

A França, els tres bancs més importants: el Crédit Lyonnais, el Comptoir National i la Société General han desenrotllat les seues operacions i la xarxa dels seus sucursals del mode següent²⁶:

Per tal de caracteritzar les «relacions» d’un gran banc modern, Riesser subministra dades sobre el nombre de cartes enviades i rebudes per la Societat de Descompte (DiscontoGesellschaft), un dels bancs més importants d’Alemanya i de tot el món (el seu capital ascendia, en 1914, a 300 milions de marcs):

En el gran banc parisenc Crédit Lyonnais, el nombre de comptes corrents, que en 1875 era de 28.535, va passar a 633.539, en 1912²⁷.

Aquestes simples xifres mostren, potser amb major evidència que llargs raonaments, com la concentració del capital i l’augment del gir dels bancs en transformen radicalment la importància. Els capitalistes dispersos vénen a formar un capitalista col·lectiu. Al portar una compte corrent per a diversos capitalistes, el banc, sembla, realitza una operació purament tècnica, únicament auxiliar. Però quan aquesta operació creix en proporcions gegantines, resulta que un grapat de monopolistes subordina les operacions comercials i industrials de tota la societat capitalista, obtenint la possibilitat (per mitjà de les seus relacions bancàries, dels comptes corrents i d’altres operacions financeres), primer, d’assabentar-se amb exactitud de l’estat dels negocis dels distints capitalistes, i, després, de controlar-los, d’exercir-ne influència mitjançant l’ampliació o la restricció del crèdit, facilitant-lo o dificultant-lo i, finalment, de decidir-ne enterament el destí, de determinar la seua rendibilitat, de privar-los de capital o de permetre’ls acréixer-lo ràpidament i en proporcions immenses, etc.

Venim d’al·ludir al capital de 300 milions de marcs de la Societat de Descompte de Berlín. Aquest augment del capital d’aqueixa societat va ser un dels episodis de la lluita per l’hegemonia entre els dos bancs berlinesos més importants: el Banc Alemany i la Societat de Descompte. En 1870, el primer, encara un novell, no comptava més que amb un capital de 15 milions, mentre que el del segon s’elevava a 30 milions. En 1908, el primer tenia un capital de 200 milions; el del segon era de 170 milions. En 1914, el primer elevà el seu capital a 250 milions; el segon, per mitjà de la fusió amb un altre banc importantíssim, l’Aliança Bancària de Schaffhausen, a 300 milions. I, naturalment, aquesta lluita per l’hegemonia es desenrotlla paral·lelament als «acords», cada vegada més freqüents i més sòlids, entre els dos bancs. Heus ací a quines conclusions fa arribar aquest desenvolupament dels bancs als especialistes en qüestions bancàries, que examinen els problemes econòmics des d’un punt de vista que no va més enllà, ni de bon tros, dels límits del reformisme burgès més moderat i puntual:

«Els altres bancs seguiran el mateix camí [deia la revista alemanya Die Bank, amb motiu de l’elevació del capital de la ‘societat de Descompte a 300 milions], i els tres-cents individus que en el moment actual regeixen els destins econòmics d’Alemanya es veuran reduïts amb el temps a 50, 25 o menys. No cal esperar que el moviment modern de concentració quede circumscrit als bancs. Les estretes relacions entre diferents bancs condueixen així mateix, d’una manera natural, a l’apropament entre els sindicats d’industrials que es troben protegits per aquests bancs... Un bon dia ens despertarem, i davant dels nostres ulls sorpresos no hi haurà més que trusts, i ens trobarem en la necessitat de reemplaçar els monopolis privats pels monopolis d’Estat. I, no obstant, en realitat, nosaltres no tindrem res que retreure’ns, a no ser l’haver deixat que la marxa de les coses es desenrotllés lliurement, accelerada un poc per l’ús de les accions»²⁸.

Heus ací un exemple de la impotència del periodisme burgès, del qual la ciència burgesa es distingeix només per una menor franquesa i per la tendència a velar l’essència de les coses, a ocultar el bosc darrere dels arbres. «Sorprendre’s» de les conseqüències de la concentració, fer «reprotxes» al govern de l’Alemanya capitalista o a la «societat» capitalista («nosaltres»), témer l’«acceleració» de la concentració com a conseqüència de la introducció de les accions, de la mateixa manera que un especialista alemany en càrtels, Tschierschky, tem els trusts nord-americans i «prefereix» els càrtels alemanys, perquè, segons ell, no són tan susceptibles «d’accelerar d’un mode tan excessiu com els trusts el progrés tècnic i econòmic»²⁹. No és tot açò una prova d’impotència?

Però els fets no deixen de ser fets. A Alemanya no hi ha trusts, sinó «només» càrtels, però dirigeixen el país no més de 300 magnats del capital, i el seu nombre disminueix sense parar. Els bancs, en tot cas, en tots els països capitalistes, qualsevol que siga la diferència entre les legislacions bancàries, intensifiquen i acceleren enormement el procés de concentració del capital i de constitució de monopolis.

«Els bancs creen en escala social la forma, i sols la forma, de la comptabilitat general i de la distribució general dels mitjans de producció», escrivia Marx, fa mig segle, en El Capital (trad. russa, t. III, part II, p. 144). Les dades que hem reproduït referents a l’increment del capital bancari, a l’augment del nombre d’oficines de canvi i sucursals dels bancs més importants, dels seus comptes corrents, etc., ens mostren concretament aqueixa «comptabilitat general» de tota la classe dels capitalistes i àdhuc no sols dels capitalistes, perquè els bancs arrepleguen, encara que no siga més que temporalment, tota classe d’ingressos monetaris dels petits propietaris, dels funcionaris, de la reduïda capa superior dels obrers, etc. La «distribució general dels mitjans de producció»: heus ací què brolla, des del punt de vista formal, dels bancs moderns, dels que els més importants en nombre de 3 a 6 a França, i de 6 a 8 en Alemanya, disposen de mils i milers de milions. Però, pel seu contingut, aqueixa distribució dels mitjans de producció no és «general», ni de bon tros, sinó privada, açò és, conforme als interessos del gran capital, i, en primer lloc, del capital monopolista més gran, el qual obra en unes condicions en què la massa de la població passa gana; condicions en què tot el desenvolupament de l’agricultura s’endarrereix irremeiablement amb relació al de la indústria, una part de la qual, la «indústria pesada», percep un tribut de totes les altres branques industrials.

Pel que fa a la socialització de l’economia capitalista, comencen a competir amb els bancs les caixes d’estalvi i els establiments postals, els quals estan més «descentralitzats», és a dir, atrauen al cercle de la seua influència a un nombre major de localitats, a un nombre major de punts recòndits, a sectors més vastos de la població. Heus ací les dades recollides per la comissió nord-americana encarregada d’investigar el desenvolupament comparat dels dipòsits en els bancs i en les caixes d’estalvi³⁰:

DIPÒSITS (EN MILERS DE MILIONS DE MARCS)

Les caixes d’estalvi, que paguen el 4 i el 4 1/4% als dipositaris, es veuen obligades a buscar la manera de col·locar d’una forma «remunerativa» els seus capitals, llançar-se a operacions sobre les lletres de canvi, les hipoteques i altres. Les fronteres existents entre els bancs i les caixes d’estalvi «van desapareixent cada vegada més». Les Cambres de Comerç de Bochum i d’Erfurt, per exemple, exigeixen que es «prohibisca» a les caixes d’estalvi realitzar operacions «purament» bancàries, com ara el descompte de lletres; exigeixen la limitació de l’activitat «bancària» dels establiments postals³¹. Els magnats bancaris temen veure’s aconseguits pel monopoli de l’Estat quan menys l’esperen. Però, naturalment, aqueix temor no va més enllà dels límits de la competència entre dos caps de despatx d’una mateixa cancelleria, perquè d’una banda, són de fet, i al cap i a la fi, aqueixos mateixos magnats del capital bancari els que disposen dels milers de milions que constitueixen el capital de les caixes d’estalvi, i, d’una altra banda, el monopoli de l’Estat en la societat capitalista no és més que un mitjà d’elevar i assegurar els ingressos dels milionaris que estan a punt de fer fallida en tal o qual branca de la indústria.

La substitució del vell capitalisme, en què regna la lliure competència, pel nou capitalisme, en què domina el monopoli, s’expressa, entre d’altres coses, per la disminució de la importància de la Bossa. «Fa ja temps [diu la revista Die Bank] que la Bossa ha deixat de ser l’intermediari necessari de la circulació, com ho era abans, quan els bancs no podien encara col·locar la major part de les seues emissions entre els seus clients»³².

«‘Tot banc és una Bossa’. Aquest aforisme modern és tant més just com més gran és el banc, com majors són els èxits de la concentració en els negocis bancaris»³³. «Si abans, en els anys del 70, la Bossa, amb els seus excessos de joventut» [al·lusió «delicada» al crac borsista de 1873, als escàndols de Gründerzeit, etc.], «va obrir l’època de la industrialització d’Alemanya, en el moment actual els bancs i la indústria «se les poden arreglar d’una manera independent. La dominació dels nostres grans bancs sobre la Bossa... no és una altra cosa que l’expressió de l’Estat industrial alemany completament organtizat. Si es restringeix d’aquest mode el camp d’acció de les lleis econòmiques que funcionen automàticament i s’eixampla extraordinàriament el de la regulació conscient a través dels bancs, augmenta així en proporcions gegantines la responsabilitat sobre l’economia nacional d’uns quants caps dirigents», diu el professor alemany Schulze-Gaevernitz³⁴, apologista de l’imperialisme alemany, qui és considerat com una autoritat pels imperialistes de tots els països i que s’esforça a dissimular una «menudesa», a saber, que aqueixa «regulació conscient» a través dels bancs es basa en la despulla del públic per un grapat de monopolistes «completament organitzats». La tasca del professor burgès consisteix no a posar al descobert tot el mecanisme i en desemmascarar totes les estratagemes dels monopolistes bancaris, sinó en embellir-les.

De la mateixa manera, Riesser, economista i «personalitat» del món de la Banca, més prestigiosa encara, se’n surt per mitjà de frases que no diuen res, respecte a fets que és impossible negar: «La Bossa va perdent cada dia més la qualitat, absolutament indispensable per a tota l’economia i per a la circulació dels valors, no només de ser l’instrument més fidel d’avaluació, sinó també el regulador quasi automàtic dels moviments econòmics que convergeixen cap a ella»³⁵.

En altres termes: el vell capitalisme, el capitalisme de la lliure competència, amb el seu regulador absolutament indispensable, la Bossa, passa a la història. En el seu lloc, ha aparegut el nou capitalisme, que té els trets evidents d’un fenomen transitori, que representa una mena de barreja de la lliure competència i del monopoli. Sorgeix d’una manera natural la pregunta: a què aboca la «transició» d’aquest nou capitalisme? Però els savis burgesos tenen por de fer-se aquesta pregunta.

«Trenta anys enrere, els empresaris que competien lliurement entre si realitzaven les 9/10 de la tasca econòmica que no pertany a l’esfera del treball físic dels ‘obrers’. En l’actualitat, són els funcionaris que realitzen les 9/10 d’aqueixa tasca econòmica intel·lectual. Els bancs es troben al capdavant d’aquesta evolució»³⁶. Aquesta confessió de Schulze-Gaevernitz mena una vegada i una altra a la qüestió de saber a què aboca aquesta transició del nou capitalisme, del capitalisme en la seua fase imperialista.

Entre el reduït nombre de bancs que, com a conseqüència del procés de concentració, es queda al capdavant de tota l’economia capitalista, s’observa i s’accentua cada dia més, com és natural, la tendència a arribar a un acord monopolista, al trust dels bancs. En els Estats Units, no són nou, sinó dos grans bancs, dels multimilionaris Rockefeller i Morgan, que dominen sobre un capital d’11.000 milions de marcs³⁷. A Alemanya, l’absorció, a què hem al·ludit abans, de l’Aliança Bancària Schaffhausen per la Societat de Descompte, provocà les següents reflexions al periòdic dels interessos borsaris, la Gaseta de Frankfurt:

«Amb l’increment de la concentració dels bancs, es restringeix el cercle d’institucions a les quals es pot dirigir hom en demanda de crèdit, com a conseqüència de tot això augmenta la dependència de la gran indústria respecte a un reduït nombre de grups bancaris. Com resultat de l’estreta relació entre la indústria i el món financer, la llibertat de moviment de les societats industrials que tenen necessitat del capital bancari es veu restringida. És per això que la gran indústria assisteix amb certa perplexitat a la truststificatzió dels bancs (unificació o transformació en trusts), cada dia més intensa; en efecte, sovint s’hi ha pogut observar el germen d’acords determinats entre els consorcis de grans bancs, acords la finalitat dels quals és limitar la competència»³⁸.

Una vegada i una altra més es veu que l’última paraula en el desenvolupament dels bancs és el monopoli.

Quant a l’estreta relació existent entre els bancs i la indústria, és precisament en aquesta esfera on es manifesta, potser amb més evidència que en cap altra part, el nou paper dels bancs. Si el banc descompta les lletres d’un empresari, li obri un compte corrent, etc., aqueixes operacions, considerades aïlladament, no disminueixen en gens ni miqueta la independència de dit empresari i el banc no passa de ser un modest intermediari. Però si aquestes operacions són cada vegada més freqüents i importants, si el banc «reuneix» en les seues mans immensos capitals, si els comptes corrents d’una empresa permeten al banc (i és així com succeeix) d’assabentar-se, d’una manera cada vegada més detallada i completa, de la situació econòmica del seu client, el resultat és una dependència cada dia més completa del capitalista industrial respecte al banc.

Paral·lelament es desenrotlla, per dir-ho així, la unió personal dels bancs amb les més grans empreses industrials i comercials, la fusió dels uns i de les altres per la possessió de les accions, l’entrada dels directors dels bancs en els consells de vigilància (o administració) de les empreses industrials i comercials, i viceversa. L’economista alemany Jeidels ha reunides dades molt detallades sobre aquesta forma de concentració dels capitals i de les empreses. Sis grans bancs berlinesos estaven representats, pels seus directors, en 344 societats industrials, i pels membres dels seus consells d’administració, en altres 407, o siga, en total, 751 societats. En 289 societats tenien a dos dels seus membres en els consells d’administració o hi ocupaven la presidència. Entre aqueixes societats mercantils i industrials trobem les branques industrials més variades: companyies d’assegurances, vies de comunicació, restaurants, teatres, indústria artística, etc. D’altra banda, en els consells d’administració d’aqueixos sis bancs hi havia (en 1910) 51 grans industrials, entre ells el director de la firma Krupp, el de la gegantina societat marítima «Hapag» (Hamburg-Amerika-Linie), etc., etc. Cadascun dels sis bancs, des de 1895 a 1910, participà en l’emissió d’accions i obligacions per a diversos centenars de societats industrials, més concretament, de 281 a 419³⁹.

«La unió personal» dels bancs i la indústria es completa amb la «unió personal» d’ambdós amb el govern. «Els llocs en els consells d’administració [escriu Jeidels] són confiats voluntàriament a personalitats de renom, així com a antics funcionaris de l’Estat, els quals poden proporcionar no poques facilitats (!!) en les relacions amb les autoritats. . . En el consell d’administració d’un banc important trobem generalment a un membre del parlament o de l’ajuntament de Berlín».

Els grans monopolis capitalistes van sorgint i desenvolupant-se, per dir-ho així, a tota màquina, seguint tots els camins «naturals» i «sobrenaturals». S’estableix sistemàticament una determinada divisió del treball entre alguns centenars de reis financers de la societat capitalista actual.

«Paral·lelament a aquesta extensió del camp d’acció d’alguns grans industrials [que entren en els consells d’administració dels bancs, etc.] i al fet que es confie als directors dels bancs de províncies únicament l’administració d’una zona industrial determinada, es produeix determinat augment de l’especialització entre els dirigents dels grans bancs. Tal especialització en general és concebible únicament en el cas que l’empresa bancària, i particularment les seues relacions industrials, tinguen grans dimensions. Aquesta divisió del treball s’efectua en dos sentits: d’una banda, la relació amb la indústria en el seu conjunt es confia, com ocupació especial, a un dels directors; d’una altra banda, cada director és encarregat del control d’empreses aïllades o de grups d’empreses afins per la seua producció o pels seus interessos [el capitalisme està ja en condicions d’exercir el control organitzat sobre les empreses aïllades]... L’especialitat d’u és la indústria alemanya, o simplement la de l’Alemanya occidental [l’Alemanya occidental és la part més industrial del país]; la d’un altre, les relacions amb els industrials i els governs estrangers, els informes sobre els industrials, etc., sobre els negocis borsaris, etc. A més d’açò, cada un dels directors de banc, sovint queda encarregat d’una localitat o d’una branca especial d’indústria; un treballa principalment en els consells d’administració de les societats elèctriques, un altre en les fàbriques químiques, sucreres o de cervesa, el tercer en un cert nombre d’empreses aïllades i, paral·lelament, en el consell d’administració de societats d’assegurances... En una paraula, és indubtable que en els grans bancs, a mesura que augmenten les proporcions i la varietat de les seues operacions, s’estableix una divisió del treball cada vegada major entre els directors, amb el fi (que aconsegueixen) d’elevar-los un poc, per dir-ho així, per damunt dels negocis purament bancaris, de fer-los més aptes per a tindre un judici propi sobre els assumptes, per a orientarse millor sobre les qüestions generals de la indústria i sobre les qüestions especials de les seues diverses branques, de preparar-los per a la seua activitat en l’esfera industrial de la influència del banc. Aquest sistema dels bancs es troba completat per la tendència dels mateixos a elegir per a els seus consells d’administració a gent que conega bé la indústria, a empresaris, a antics funcionaris, particularment als que hagen treballat en els departaments de ferrocarrils, mines», etc⁴⁰.

En la banca francesa trobem institucions semblants, només que en una forma un poc diferent. Per exemple, un dels tres grans bancs francesos, el Crédit Lyonnais, ha organitzat una secció especial dedicada a recollir informacions financeres: Service des études financeres. En aqueixa secció treballen permanentment 50 enginyers, personal d’estadística, economistes, advocats, etc. Costa de 600.000 a 700.000 francs anuals. La secció es troba dividida al seu torn en vuit subseccions: una recull dades especials sobre les empreses industrials, una altra estudia l’estadística general, una altra les societats ferroviàries i navilieres, una altra els fons, una altra els balanços financers, etc⁴¹.

Resulta, d’una banda, una fusió cada dia major, o segons l’encertada expressió de N. Bukharin, l’encaix dels capitals bancari i industrial, i d’una altra, la transformació dels bancs en institucions d’un «caràcter» vertaderament «universal». Creiem necessari reproduir els termes exactes relatius a aquesta qüestió empleats per Jeidels, l’escriptor que millor l’ha estudiada:

«Com resultat de l’examen de les relacions industrials en el seu conjunt, obtenim el caràcter universal dels establiments financers que treballen per a la indústria. En oposició a altres formes dels bancs, en oposició a les exigències, formulades a vegades en la literatura, que els bancs han d’especialitzar-se en una esfera determinada de negocis o en una branca industrial determinada a fi de xafar terreny ferm, els grans bancs tendeixen a fer les seues relacions amb els establiments industrials el més variades possible, tant des del punt de vista del lloc com del gènere de la producció; s’esforcen a eliminar la distribució desigual del capital entre les distintes regions o branques de la indústria, desigualtat que troba la seua explicació en la història de diversos establiments... Una tendència consisteix a convertir la relació amb la indústria en un fenomen d’orde general; l’altra, en transformar-la en sòlida i intensiva; ambdues estan realitzades en sis grans bancs no d’una manera completa, però ja en proporcions considerables i en un grau igual».

En els mitjans comercials i industrials s’escolten amb freqüència lamentacions contra el «terrorisme» dels bancs. I no té res de sorprenent que sorgisquen lamentacions de tal caire quan els grans bancs «manen» tal com ho demostra l’exemple següent: El 19 de novembre de 1901, un dels bancs berlinesos anomenats bancs D (el nom dels quatre bancs més importants comença per la lletra D) es va dirigir a l’administració del Sindicat del ciment de l’Alemanya del Nord, de l’Oest i del Centre, amb la carta següent: «Segons la nota publicada per vostès el 18 del mes actual en el periòdic tal, es veu que hem d’admetre la possibilitat que l’assemblea general del seu sindicat, que ha de celebrar-se el 30 d’aquest mes, adopte resolucions susceptibles de determinar en la seua empresa modificacions que són inacceptables per a nosaltres. Per açò, sentint-ho profundament, ens veiem obligats a retirar-los el crèdit de què fins ara gaudien... Però si aqueixa assemblea general no pren resolucions inacceptables per a nosaltres i se’ns donen garanties a aquest respecte per al futur, estem disposats a entaular negociacions a fi d’obrir un nou crèdit»⁴².

En essència, es tracta de les mateixes lamentacions del petit capital amb respecte al jou del gran, però, en aquest cas, ha passat a la categoria de «petit» capital tot un sindicat! La vella lluita entre el petit i el gran capital es reprodueix en un nou i incommensurablement més elevat grau de desenvolupament. És evident que, disposant de milers de milions, les empreses dels grans bancs poden també fer avançar el progrés tècnic, valent-se de mitjans incomparablement superiors als anteriors. Els bancs creen, per exemple, societats especials d’investigació tècnica, dels resultats de les quals s’aprofiten, naturalment, només les empreses industrials «amigues». Entre elles figuren la Societat per a l’estudi del problema dels ferrocarrils elèctrics, l’Oficina central d’investigacions cientificotècniques, etc.

Els dirigents mateixos dels grans bancs no poden deixar de veure que estan creant-se noves condicions de l’economia nacional, però ells són impotents davant de les mateixes.

«El que haja observat durant els últims anys [diu Jeidels] el canvi de persones en els càrrecs de directors i membres dels consells d’administració dels grans bancs, no haurà pogut deixar d’adonar-se que el poder passa gradualment a les mans d’homes que consideren que el fi necessari i cada vegada més vital dels grans bancs consisteix a intervindre activament en el desenvolupament general de la indústria; i que entre aquests homes i els vells directors dels bancs, es produeixen per aquest motiu divergències en el terreny dels negocis i, sovint, en el terreny personal. Es tracta, en el fons, de saber si no perjudica els bancs, en la seua qualitat d’institucions de crèdit, aqueixa intervenció dels mateixos en el procés industrial de la producció, si no es sacrifiquen els principis ferms i el benefici segur a una activitat que no té res de comú amb el paper d’intermediari per a la facilitació de crèdits i que col·loca els bancs en un terreny en què es troben encara més exposats que abans al domini cec de la conjuntura industrial. Així parlen molts dels vells directors de bancs, mentre que la majoria dels joves considera la intervenció activa en els problemes de la indústria com una necessitat semblant a la que ha originat, junt amb la gran indústria moderna, els grans bancs i les empreses industrials bancàries modernes. En l’única cosa en què estan d’acord les dues parts és que no hi ha principis ferms ni fins concrets per a la nova activitat dels grans bancs»⁴³.

El vell capitalisme ha caducat. El nou constitueix una etapa de transició cap a quelcom distint. Trobar «principis ferms i fins concrets» per a la «conciliació» del monopoli amb la lliure competència, és, naturalment, impossible. Les confessions dels pràctics tenen un sentit ben distint dels himnes oficials a les excel·lències del capitalisme «organitzat», entonats pels seus apologistes, com ara Schulze-Gaevernitz, Liefmann i altres «teòrics».

Jeidels ens dóna una resposta prou exacta a la qüestió important de saber a quin període es refereixen amb precisió els començaments de la «nova activitat» dels grans bancs:

«Les relacions entre les empreses industrials amb el seu nou contingut, les seues noves formes, els seus nous òrgans, a saber: els grans bancs organitzats d’una manera al mateix temps centralitzada i descentralitzada, no es formen, com a fenomen característic de l’economia nacional, abans de darrer decenni del segle XIX; en cert sentit, pot inclús ser considerat com a punt de partida l’any 1897, amb les seus grans «fusions» d’empreses que introduïren per primera vegada la nova forma d’organització descentralitzada, per raons de la política industrial dels bancs. Aquest punt de partida es pot tal vegada portar inclús a un període més recent, perquè únicament la crisi de 1900 va accelerar en proporcions gegantines el procés de concentració tant de la indústria com de la banca, consolidà aqueix procés, convertí per primera vegada les relacions amb la indústria en vertader monopoli dels grans bancs i donà a aqueixes relacions un caràcter incomparablement més estret i més intens»⁴⁴.

En resum, el segle XX assenyala el punt de viratge del vell al nou capitalisme, de la dominació del capital en general a la dominació del capital financer.

Notes

²² Alfred Lansburgh, Fünf Jahre d. Bankwesen, Die Bank¸ 1913, número 8, pàgina 728.

²³ Schulze-Gaevernitz, Die Deutsche Kreditbank, en Grundriss der Sozialökonomik, Tüb. 1915, pàgines 12 i 137.

²⁴ R. Leifmann, Beteilingungs – und Finanzierungsgesellschaften. Eine Studie über den modernen Kapitalismus und das Effektenwesen, 1ª edició, Jena, 1909, pàgina 212.

²⁵ Alfred Lansburgh, Das Beteiligunsgssystem im deutschen Bankwesen Die Bank, 1910, 1, pàgina 500.

²⁶ Eugen Kaufmann, Das französische Bankwesen, Tüb, 1911, pàgines 356.

²⁷ Jean Lescure, L’epargne en France, París, 1914, pàgina 52.

²⁸ Alfred Lansburgh, Die Bank mit den 300 Millionen, Die Bank, 1914, 1, pàgina 426.

²⁹ S. Tschierschky, obra citada, pàgina 128.

³⁰ Dades de la National Monetary Commission nord-americana, en Die Bank, 1910, 2, pàgina 1200.

³¹ Informe de la National Monetary Commission nord-americana, en Die Bank, 1913, pàgines 811 i 1022; 1914, pàgina 713.

³² Die Bank, 1914, 1, pàgina 316.

³³ Dr. Oscar Stillich, Geld-und Bankwesen, Berlin, 1907, pàgina 169.

³⁴ Schulze-Gaevernitz, Die Deutsche Kreditbank en Grundiss der Socialökonomik, Tüb. 1915, pàgina 101.

³⁵ Riesser, obra citada, pàgina 629 de la 4º edició.

³⁶ Schulze-Gaevernitz, Die Deutsche Kreditbank en Grundiss der Sozialökonomik, Tüb, 1915, pàgina 151.

³⁷ Die Bank, 1912, 1, pàgina 435.

³⁸ Citat per Schulze-Gaevernitz en Grundiss der Sozialökonomik, pàgina 155.

³⁹ Jeidels i Riesser, obres citades.

⁴⁰ Jeidels, obra citada, pàgines 156-157.

⁴¹ Article de Eugen Kaufmann sobre els bancs francesos, en Die Bank, 1909, 2, pàgines 851 i següents.

⁴² Dr. Oscar Stillich, Geld-und Bankwesen, Berlín, 1907, pàgina 147.

⁴³ Jeidels, obra citada, pàgines 183-184.

⁴⁴ Jeidels, obra citada, pàgina 181.