Durant els darrers quinze o vint anys, sobretot després de la guerra hispanoamericana (1898) i de l’angloboer (1899-1902), la literatura econòmica, així com la política, del Vell i del Nou Món, consagra una atenció creixent al concepte d’«imperialisme» per a caracteritzar l’època que travessem. En 1902, aparegué a Londres i Nova York l’obra del economista angles J A. Hobson, L’imperialisme. L’autor, que manté el punt de vista del socialreformisme i del pacifisme burgesos (punt de vista que coincideix, en el fons, amb la posició actual de l’exmarxista C. Kautsky) fa una descripció excel·lent i detallada de les particularitats econòmiques i polítiques fonamentals de l’imperialisme. En 1910, es va publicar en Viena l’obra del marxista austríac Rudolf Hilferding, El capital financer (traducció russa: Moscou 1912). Malgrat l’error de l’autor en la qüestió de la teoria del diner i de certa tendència a conciliar el marxisme amb l’oportunisme, l’obra mencionada constitueix una anàlisi teòrica extremadament valuosa de la «fase moderna de desenvolupament del capitalisme» (així està concebut el subtítol de l’obra de Hilferding). En el fons, el que s’ha dit sobre l’imperialisme durant aquests darrers anys (sobretot en el nombre immens d’articles sobre aquest tema publicats en periòdics i revistes, així com en les resolucions preses, per exemple, en els Congressos de Chemnitz i de Basilea, que es celebrà a la tardor de 1912) a penes si sortia del cercle d’idees exposades o, per a dir-ho millor, resumides en els dos treballs mencionats...
En les pàgines que segueixen ens proposem d’exposar succintament, en la forma més popular possible, el llaç i la correlació entre les particularitats econòmiques fonamentals de l’imperialisme. No ens detindrem, tant com s’ho mereix, en l’aspecte no econòmic de la qüestió. Les indicacions bibliogràfiques i altres notes que no a tots els lectors poden interessar, les donem al final del fullet.
L’increment enorme de la indústria i el procés notablement ràpid de concentració de la producció en empreses cada vegada més grans constitueixen una de les particularitats més característiques del capitalisme. Les estadístiques industrials modernes subministren les dades més completes i exactes sobre aquest procés.
A Alemanya, per exemple, de cada mil empreses industrials, en 1882, tres eren empreses grans, és a dir, que comptaven amb més de 50 obrers assalariats; en 1895, sis, i en 1907, nou. De cada cent obrers els corresponien, respectivament, 22, 30 i 37. Però la concentració de la producció és molt més intensa que la dels obrers, perquè el treball en les grans empreses és molt més productiu, com ho indiquen les dades relatives a les màquines de vapor i als motors elèctrics. Si prenem el que a Alemanya s’anomena indústria en el sentit ampli d’aquesta paraula, és a dir, incloent-hi el comerç, les vies de comunicació, etc., obtindrem el quadre següent: grans empreses, 30.588 sobre un total de 3.265.623, és a dir, el 0,9% . En elles estan empleats 5,7 milions d’obrers sobre un total de 14,4 milions, és a dir, el 39,4%; cavalls de força de vapor, 6,6 milions sobre 8,8, és dir, el 75,3%; de força elèctrica 1,2 milions de quilovats sobre 1,5 milions, és a dir el 77,2%.
Menys d’una centèsima part de les empreses tenen més de 3/4 de la quantitat total de la força de vapor i elèctrica! Als 2,97 milions de petites empreses (fins a 5 obrers assalariats) que constitueixen el 91% de totes les empreses, correspon únicament el 7% de la força elèctrica i de vapor! Les desenes de milers de grans empreses ho són tot; els milions de petites empreses no són res.
En 1907, hi havia a Alemanya 586 establiments que comptaven amb mil obrers i més. A aqueixos establiments els en corresponia quasi la dècima part (1,38 milions) del nombre total d’obrers i quasi el terç (32%) del total de la força elèctrica i de vapor1 . El capital monetari i els bancs, com veurem, fan encara més indiscutible aquest predomini d’un grapat de grans empreses, i diem indiscutible en el sentit més literal de la paraula, és a dir, que milions de petits, mitjans i inclús una part dels grans «patrons» es troben de fet completament sotmesos a uns pocs centenars de financers milionaris.
En un altre país avançat del capitalisme contemporani, en els Estats Units, l’increment de la concentració de la producció és encara més intens. En aquest país, l’estadística considera a banda a la indústria en l’accepció estreta de la paraula i agrupa els establiments d’acord amb el valor de la producció anual. En 1904, hi havien 1.900 grans empreses (sobre 216.180, és a dir, el 0,9%), amb una producció d’1 milió de dòlars i més; en elles, el nombre d’obrers era de 1,4 milions (sobre 5,5 milions, és a dir el 25,6%), i la producció, de 5.600 milions (sobre 14.800 milions, és a dir, el 38%). Cinc anys després, en 1909, les xifres corresponents eren les següents: 3.060 empreses (sobre 268.491, és a dir, l’1,1%) amb dos milions d’obrers (sobre 6,6 milions, és a dir el 30,5%) i 9.000 milions de producció anual (sobre 20.700 milions, o siga el 43,8%)2.
Quasi la meitat de la producció global de totes les empreses del país en les mans de la centèsima part del nombre total d’empreses! I aqueixes tres mil empreses gegantines abracen 258 branques industrials. D’ací es dedueix clarament que la concentració, en arribar en un grau determinat del seu desenvolupament, per si mateixa condueix, pot dir-se, de ple al monopoli, ja que a unes quantes desenes d’empreses gegantines els resulta fàcil posar-se d’acord entre si, i, d’altra banda, la competència, que es fa cada vegada més difícil, i la tendència al monopoli, neixen precisament de les grans proporcions de les empreses. Aquesta transformació de la competència en monopoli constitueix de per si u dels fenòmens més importants (per no dir el més important) de l’economia del capitalisme modern, i és necessari que ens detinguem a estudiar-lo amb major detall. Però abans hem d’eliminar un equívoc possible.
L’estadística nord-americana diu: 3.000 empreses gegantines en 250 branques industrials. Al parèixer, corresponen 12 grans empreses a cada branca de la producció.
Però no és així. No en cada branca de la indústria hi ha grans empreses; per una altra banda, una particularitat extremadament important del capitalisme arribat al seu més alt grau de desenvolupament és l’anomenada combinació, és a dir la reunió, en una sola empresa, de distintes branques de la indústria que representen en si o bé fases successives de l’elaboració d’una matèria primera (per exemple, la fosa del mineral de ferro, la transformació del ferro en acer i, en certs casos, l’elaboració de tal o tal altre producte d’acer), o bé distintes branques que fan unes amb relació a les altres un paper auxiliar (per exemple, la utilització dels residus o dels productes accessoris, producció d’articles d’embalatge, etc.).
«La combinació [diu Hilferding] anivella les diferències de conjuntura i garanteix, per tant, a l’empresa combinada una norma de benefici més estable. En segon lloc, la combinació determina l’eliminació del comerç. En tercer lloc, fa possible el perfeccionament tècnic i, per consegüent, l’obtenció de guanys suplementaris en comparació amb les empreses ‘pures’ (és a dir, no combinades). En quart lloc, consolida la posició de l’empresa combinada en comparació amb la ‘pura’, la reforça en la lluita de competència durant les forts depressions (estancament dels negocis, crisi), quan la disminució del preu de la matèria primera va a la saga respecte a la disminució dels preus dels articles manufacturats»3.
L’economista burgès alemany Heymann, que ha consagrat una obra especial a les empreses «mixtes» o combinades en la indústria siderúrgica alemanya, diu: «Les empreses pures pereixen, xafades pel preu elevat dels materials i el baix preu dels articles manufacturats». Resulta el següent:
«D’una banda, han quedat grans companyies hulleres, amb una extracció de carbó que es xifra en diversos milions de tones, sòlidament organitzades en el seu sindicat huller; després, estretament lligades a elles, les grans foneries d’acer amb el seu sindicat. Aquestes empreses gegantines, amb una producció d’acer de 400.000 tones per any, amb una extracció immensa de mineral de ferro i d’hulla, amb la producció d’articles d’acer, amb 10.000 obrers allotjats en els quarters de les colònies obreres, que compten a vegades amb ferrocarrils i ports propis, són els representants típics de la indústria siderúrgica alemanya. I la concentració continua avançant sense parar. Les empreses van guanyant en importància cada dia; cada vegada és major el nombre d’establiments d’una o diverses branques de la indústria que s’agrupen en empreses gegantines, recolzades i dirigides per la meitat d’una dotzena de grans bancs berlinesos. Pel que fa a la indústria minera alemanya, ha estat demostrada amb exactitud la doctrina de Karl Marx sobre la concentració; és veritat que açò es refereix a un país en què la indústria està defensada per drets aranzelaris proteccionistes i per les tarifes de transport. La indústria minera d’Alemanya està madura per a l’expropiació”4 .
Tal és la conclusió a què es veié obligat a arribar un economista burgès, conscienciós per excepció. Cal observar que considera Alemanya com un cas especial a conseqüència de la protecció de la seua indústria per elevades tarifes aranzelàries. Però aquesta circumstància no ha pogut més que accelerar la concentració i la constitució d’associacions monopolistes patronals, càrtels, sindicats, etc. És extraordinàriament important fer notar que, en el país del lliurecanvisme, a Anglaterra, la concentració condueix també al monopoli, encara que un poc més tard i potser en una altra forma. Heus ací el que escriu el professor Hermann Levy, en Monopolis, càrtels i trusts, estudi especial fet a base de les dades del desenvolupament econòmic de la Gran Bretanya:
«En la Gran Bretanya, precisament les grans proporcions de les empreses i el seu alt nivell tècnic són les que porten aparellada la tendència al monopoli. D’una banda, la concentració ha determinat l’ocupació d’enormes sumes de capital en les empreses; per això, les noves empreses es troben davant de exigències cada vegada més elevades en allò que concerneix la quantia del capital necessari, i aquesta circumstància dificulta la seua aparició. Però d’altra banda (i aquest punt el considerem com el més important), cada nova empresa que vol mantindre’s al nivell de les empreses gegantines, creades per la concentració, representa un augment tan enorme de l’oferta de mercaderies, que la seua venda lucrativa és possible només a condició d’un augment extraordinari de la demanda, perquè, en cas contrari, aqueixa abundància de productes rebaixa el seu preu a un nivell desavantatjós per a la nova fàbrica i per a les associacions monopolistes». A Anglaterra, les associacions monopolistes de patrons, càrtels i trusts, sorgeixen en la major part dels casos (a diferència dels altres països, en què els aranzels proteccionistes faciliten la cartelització) únicament quan el nombre de les principals empreses competidores es redueix a «un parell de dotzenes»... «La influència de la concentració en el naixement dels monopolis en la gran indústria apareix en aquest cas amb una claredat cristal·lina»5 .
Fa mig segle, quan Marx va escriure El Capital, la lliure concurrència era considerada per la major part dels economistes com una «llei natural». La ciència oficial va intentar aniquilar per la conspiració del silenci l’obra de Marx, el qual havia demostrat, per mitjà de l’anàlisi teòrica i històrica del capitalisme, que la lliure concurrència engendra la concentració de la producció, i que aqueixa concentració, en un cert grau del seu desenvolupament, condueix al monopoli. Ara el monopoli és un fet. Els economistes escriuen muntanyes de llibres en què descriuen manifestacions aïllades del monopoli i segueixen declarant a cor que «el marxisme ha estat refutat». Però els fets són testarruts (com diu un refrany anglès) i, de grau o per força, cal tindre’ls en compte. Els fets demostren que les diferències entre els diversos països capitalistes, per exemple, en allò que es refereix al proteccionisme o al lliure canvi, condicionen únicament diferències no essencials en la forma dels monopolis o en el moment de la seua aparició, però que l’engendrament del monopoli per la concentració de la producció és una llei general i fonamental de la fase actual de desenvolupament del capitalisme.
Pel que a Europa es refereix, es pot fixar amb prou exactitud el moment en què es va produir la substitució definitiva del vell capitalisme pel nou: va ser precisament a principis del segle XX. En un dels treballs de recopilació més recents sobre la història de la «formació dels monopolis», llegim:
«Es poden citar alguns exemples de monopolis capitalistes de l’època anterior a 1860; es poden descobrir en ells els gèrmens de les formes que són tan corrents en l’actualitat; però açò constitueix indiscutiblement l’època prehistòrica dels càrtels. El vertader començament dels monopolis contemporanis el trobem no abans de la dècada de 1860. El primer gran període de desenvolupament del monopoli comença amb la depressió internacional de la indústria en la dècada del 70, i es prolonga fins a principis de l’última dècada del segle». «Si s’examina la qüestió pel que fa a Europa, la lliure concurrència aconsegueix el punt culminant de desenvolupament en els anys 1860-1880. En aquell moment, Anglaterra acabava l’edificació del seu organització capitalista de vell estil. A Alemanya, aqueixa organització entaulava una lluita decidida contra la indústria artesana i domèstica, i començava a crear les seues formes d’existència».
«Comença una transformació profunda amb el crac de 1873, o més exactament, amb la depressió que el va seguir i que (amb una pausa a penes perceptible, a principis de la dècada del 80, i amb un auge extraordinàriament vigorós, però breu, cap a 1889) omple vint-i-dos anys de la història econòmica europea». «Durant el curt període d’auge de 1889-1890, s’utilitzaren a gran escala els càrtels per tal d’aprofitar la conjuntura. Una política irreflexiva elevava els preus encara amb major rapidesa i àdhuc en majors proporcions del que hagués succeït sense els càrtels, i gairebé tots aqueixos càrtels periren sense glòria «soterrats en la fossa del crac». Van transcórrer altres cinc anys de mals negocis i preus baixos, però en la indústria regnava ja un estat d’esperit distint de l’anterior: la depressió no era considerada ja com una cosa natural, sinó, senzillament, com una pausa abans d’una nova conjuntura favorable».
«I el moviment dels càrtels entrà en la seua segona època. En comptes de ser un fenomen passatger, els càrtels esdevenen una de les bases de tota la vida econòmica, conquisten una esfera industrial rere una altra, i, en primer lloc, la de la transformació de matèries primeres. A principis de la dècada del 90, els càrtels ja assoliren, en l’organització del sindicat del cóc, el que va servir de model al sindicat huller, una tècnica tal en la matèria que, en essència, no ha estat sobrepassada. El gran auge de fins del segle XIX i la crisi de 1900 a 1903 es desenrotllen ja enterament per primera vegada (almenys pel que fa a les indústries minera i siderúrgica) davall el signe dels càrtels. I si llavors açò semblava encara quelcom nou, ara és una veritat evident per a tothom que grans sectors de la vida econòmica són, per regla general, sostrets a la lliure competència»6 .
Així, doncs, el resum de la història dels monopolis és el següent: 1) 1860-1880, punt culminant de desenvolupament de la lliure competència. Els monopolis no constitueixen més que gèrmens a penes perceptibles. 2) Després de la crisi de 1873, llarg període de desenvolupament dels càrtels, però aquests constitueixen encara una excepció, no són encara sòlids, inclús representen un fenomen passatger. 3) Auge de fins del segle XIX i crisi de 1900- 1903; els càrtels esdevenen una de les bases de tota la vida econòmica. El capitalisme s’ha transformat en imperialisme.
Els càrtels es posen d’acord entre si respecte a les condicions de venda, als terminis de pagament, etc. Es reparteixen els mercats de venda. Fixen la quantitat de productes a fabricar. Estableixen els preus. Distribueixen els guanys entre les distintes empreses, etc.
El nombre de càrtels era a Alemanya aproximadament de 250 en 1896, i de 385, en 1905, abraçant prop de 12.000 establiments7 . Però tothom reconeix que aquestes xifres són inferiors a la realitat. De les dades de l’estadística de la indústria alemanya de 1907 que hem citat més amunt se dedueix que fins i tot aqueixos 12.000 grans establiments concentren segurament més de la meitat de tota la força motriu de vapor i elèctrica. En els Estats Units, el nombre de trusts era, en 1900, de 185; en 1907, de 250. L’estadística nord-americana divideix totes les empreses industrials en empreses pertanyents a persones aïllades, a firmes i a corporacions. A les últimes pertanyien, en 1904, el 23,6%; en 1909, el 25,9%, és a dir, més de la quarta part del total de les empreses. En aqueixos establiments estaven ocupats, en 1904, el 70,6% d’obrers; en 1909, el 75,6%, les tres quartes parts del nombre total. La quantia de la producció era, respectivament, de 10.900 i de 16.300 milions de dòlars, és a dir el 73,7% i el 79% de la suma total.
En les mans dels càrtels i trusts es troben sovint les set o les vuit dècimes parts de tota la producció d’una branca industrial determinada; el sindicat huller del Rhin i Westfalia, en el moment de la seua constitució, en 1893, concentrava el 86,7% de tota la producció del carbó en aquella conca, i en 1910, el 95,4%8 . El monopoli constituït d’aquesta forma proporciona beneficis gegantins i condueix a la creació d’unitats tècniques de producció de proporcions immenses. El famós trust del petroli dels Estats Units (Estàndard Oïl Company) va ser fundat en 1900. «El seu capital era de 150 milions de dòlars. Van ser emeses accions ordinàries per valor de 100 milions de dòlars i accions privilegiades per valor de 106 milions de dòlars. Aquestes últimes perceberen els següents dividends: en el període 1900-1907: 48%, 48%, 45%, 44%, 36%, 40%, 40%, 40% és a dir, en total, 367 milions de dòlars. Des de 1882 a 1907, van obtindre’s 889 milions de dòlars de benefici net dels que 606 milions foren distribuïts en dividends, i la resta va passar al capital de reserva»9 . «En totes les empreses del trust de l’acer (United States Steel Corporation) estaven ocupats, en 1907, no menys de 210.180 obrers i empleats. L’empresa més important de la indústria minera alemanya, la Societat Minera de Gelsenkirchen (Gelsenkirchener Bergwerksgesellschaft) donava feina, en 1908, a 46.048 obrers i empleats»10. Ja en 1902, el trust de l’acer produïa 9 milions de tones d’acer11. La seua producció constituïa, en 1901, el 66,3% i, en 1908, el 56,1 % de tota la producció d’acer dels Estats Units12. Les seues extraccions de mineral de ferro, el 43,9% i el 46,3%, respectivament.
L’informe d’una comissió governamental nord-americana sobre els trusts diu: «La superioritat dels trusts sobre els seus competidors es basa en les grans proporcions de les seues empreses i en la seua excel·lent instal·lació tècnica. El trust del tabac, des del moment mateix de la seua fundació, va consagrar tots els seus esforços a substituir en totes parts en vasta escala el treball manual per el treball mecànic. Amb aquest objecte, va adquirir totes les patents que tenien una relació qualsevol amb l’elaboració del tabac i va emprar per a açò sumes enormes. Moltes patents resultaven al principi inservibles i van haver de ser modificades pels enginyers que es trobaven al servei del trust. A fins de 1906 van ser constituïdes dues societats filials amb l’únic objecte d’adquirir patents. Amb aquest mateix objecte, el trust creà foneries, fàbriques de construcció de maquinària i tallers de reparació propis. Un d’aqueixos establiments, en Brooklyn, dóna ocupació, generalment, a 300 obrers; en ell s’experimenten i es perfeccionen els invents relacionats amb la producció de cigarrets, cigarros petits, tabac rapè, paper d’estany per a l’embalatge, caixes, etc.»13. «Hi ha altres trusts que tenen també al seu servei als anomenats developping engineers (enginyers per al desenvolupament de la tècnica), la missió dels quals consisteix a inventar nous procediments de producció i a comprovar els perfeccionaments tècnics. El trust de l’acer abona als seus enginyers i obrers premis importants pels invents susceptibles d’elevar la tècnica o reduir les despeses»14.
Igual està organitzat tot allò que es refereix als perfeccionaments tècnics en la gran indústria alemanya, com és ara, en la indústria química, la qual s’ha desenvolupat en proporcions gegantines durant aquestes últimes dècades. El procés de concentració de la producció creà ja en 1908 en aqueixa indústria dos «grups» principals, que, a la seua manera, evolucionaven cap al monopoli. Al principi, aqueixos grups constituïen «aliances dobles» de dos parells de grans fabriques amb un capital de 20 a 21 milions de marcs cadascuna; per una banda, l’antiga fàbrica de Meister, en Höchst, i la de Cassella, a Frankfurt del Main; per l’altra banda, la fàbrica d’anilina i sosa en Ludwigshafen i l’antiga fàbrica de Bayer, en Elberfeld. Un dels grups en 1905 i l’altre en 1908 es posaren d’acord, cada un per el seu compte, amb una altra gran fàbrica, a conseqüència de què resultaren dues «aliances triples» amb un capital de 40 a 50 milions de marcs cadascuna, i entre les quals s’inicià ja una «aproximació», s’estipularen «acords» sobre els preus, etc15.
La competència es converteix en monopoli. D’ací resulta un gegantí progrés de la socialització de la producció. S’efectua també, en particular, la socialització del procés d’invents i perfeccionaments tècnics.
Açò no té ja res a veure amb l’antiga lliure competència entre patrons dispersos, que no es coneixien entre si i que produïen per a un mercat ignorat. La concentració ha arribat fins a tal punt, que es pot fer un càlcul aproximat de totes les fonts de matèries primeres (per exemple, jaciments de minerals de ferro) en un país, i àdhuc, com veurem, en diversos països, en tot el món. No sols es realitza aquest càlcul, sinó que associacions monopolistes gegantines s’apoderen d’aqueixes fonts. S’efectua el càlcul aproximat del mercat, el qual, segons l’acord estipulat, les associacions mencionades es «reparteixen» entre si. Es monopolitza la mà d’obra qualificada, es prenen els millors enginyers, i les vies i els mitjans de comunicació (les línies fèrries a Amèrica, les companyies navilieres a Europa i Amèrica) van a parar a les mans dels monopolis citats. El capitalisme, en la seua fase imperialista condueix de ple a la socialització de la producció en els seus més variats aspectes; arrossega, per dir-ho així, malgrat la seua voluntat i consciència, als capitalistes a un cert nou règim social, de transició entre la plena llibertat de competència i la socialització completa.
La producció passa a ser social, però l’apropiació continua sent privada. Els mitjans socials de producció continuen sent propietat privada d’un nombre reduït d’individus. El marc general de la lliure competència formalment reconeguda persisteix, i el jou d’un grup poc nombrós de monopolistes sobre la resta de la població es fa cent vegades més dur, més sensible, més insuportable.
L’economista alemany Kestner ha consagrat una obra especial a la «lluita entre els càrtels i els outsiders», és a dir, empresaris que no formaven part dels càrtels. L’autor l’ha titulat L’organització forçosa, quan haguera degut parlar, naturalment, per a no embellir el capitalisme, de la subordinació forçosa a les associacions monopolistes. És instructiu fer una simple ullada encara que no siga més que a l’enumeració dels mitjans a què acudeixen aqueixes associacions en la lluita moderna, actual, civilitzada per l’«organització»: 1) privació de les matèries primeres (... «un dels procediments més importants per tal d’obligar a entrar en el càrtel»); 2) privació de mà d’obra mercès a «aliances» (açò és, mitjançant acords entre els capitalistes i els sindicats obrers perquè aquests últims accepten treball només en les empreses cartelitzades); 3) privació de mitjans de transport; 4) privació de mercats; 5) acord amb els compradors per a sostindre relacions comercials únicament amb els càrtels; 6) disminució sistemàtica dels preus (a fi d’arruïnar els «outsiders», és a dir, les empreses que no es sotmeten als monopolistes, es gasten milions per a vendre, durant un temps determinat, a preus inferiors al cost: en la indústria de la benzina s’ha donat el cas d’abaixar el preu de 40 a 22 marcs, és a dir, quasi a la meitat!); 7) privació de crèdit; 8) declaració del boicot.
Ens trobem en presència, no ja d’una lluita de competència entre grans i petites empreses, entre establiments tècnicament endarrerits i establiments de tècnica avançada. Ens trobem davant de l’estrangulació, pels monopolistes, de tots aquells que no es sotmeten al monopoli, al seu jou, a la seua arbitrarietat. Heus ací com es reflecteix aquest procés en la consciència d’un economista burgès.
«Inclús en el terreny de l’activitat econòmica pura (escriu Kestner), es produeix cert desplaçament de l’activitat comercial, en el sentit tradicional de la paraula, vers una activitat organitzadora especulativa. Assoleix els majors èxits, no el comerciant que, basant-se en la seua experiència tècnica i comercial, sap determinar millor les necessitats del comprador, trobar i, per dir-ho així, «descobrir» la demanda que es troba en estat latent, sinó el geni [?!] especulador que per anticipat sap tindre en compte o intuir el desenvolupament en el terreny de l’organització, la possibilitat de determinats llaços entre les diferents empreses i els bancs...»
Traduït al llenguatge comú, açò significa: el desenvolupament del capitalisme ha arribat a un punt tal, que, encara que la producció de mercaderies segueix «regnant» com abans i sent considerada com la base de tota l’economia, en realitat es troba ja crebantada, i els guanys principals van a parar als «genis» de les maquinacions financeres. En la base d’aquestes maquinacions i d’aquestes martingales es troba la socialització de la producció; però l’immens progrés assolit per la humanitat, que ha arribat a aqueixa socialització, beneficia... als especuladors. Més endavant veurem com, «basant-se en açò», la crítica petitburgesa i reaccionària de l’imperialisme capitalista somia de tornar enrere, a la concurrència «lliure», «pacífica», «honrada».
«L’elevació persistent dels preus, com resultat de la constitució dels càrtels (diu Kestner), fins ara s’ha observat només pel que fa als principals mitjans de producció, sobretot a l’hulla, el ferro, la potassa, i, per contra, no s’ha observat mai pel que fa als articles manufacturats. Com a conseqüència d’això, l’augment dels beneficis s’ha limitat igualment a la indústria dels mitjans de producció. Cal completar aquesta observació amb la que la indústria de transformació de les matèries primeres (i no de productes semimanufacturats) no sols obté, com resultat de la constitució de càrtels, avantatges en forma de guanys elevats, en perjudici de la indústria dedicada a la transformació ulterior dels productes semimanufacturats, sinó que ha passat a mantindre, respecte a aquesta última indústria, relacions de dominació, que no existien sota la lliure competència»16.
Les paraules subratllades per nosaltres mostren el fons de la qüestió, que de tan mala gana i només de tant en tant reconeixen els economistes burgesos i que s’entesten tant en no veure i passar per alt els defensors actuals de l’oportunisme, amb C. Kautsky al capdavant. Les relacions de dominació i de violència, violència que va lligada a aqueixa dominació: heus ací el que és típic en la «nova fase del desenvolupament del capitalisme», heus ací que s’havia de derivar, inevitablement, i s’hi ha derivat, de la constitució dels monopolis econòmics totpoderosos.
Citarem un altre exemple de les intrigues dels càrtels. Allí on és possible apoderar-se de totes o de les més importants fonts de matèries primeres, l’aparició de càrtels i la constitució de monopolis és particularment fàcil. Però seria un error pensar que els monopolis no sorgeixen també en altres branques de la producció en què la conquista de totes les fonts de matèries primeres és impossible. En la indústria del ciment, la matèria primera existeix a tot arreu. No obstant, també aquesta indústria està extremadament cartelitzada a Alemanya. Les fàbriques s’han agrupat en sindicats regionals: el d’Alemanya del Sud, el renanowestfalià, etc. Els preus establerts són preus de monopoli: de 230 a 280 marcs per vagó, quan el valor de cost és de 180 marcs! Les empreses donen dividends del 12 al 16%; a més, no cal oblidar que els «genis» de l’especulació contemporània saben canalitzar cap a les seues butxaques grans sumes de guanys, a banda dels que es reparteixen en concepte de dividend. Per a eliminar la competència en una indústria tan lucrativa, els monopolistes es valen inclús d’estratagemes diverses: fan circular rumors falsos sobre la mala situació de la indústria; publiquen en els periòdics anuncis anònims: «Capitalistes! No col·loqueu els vostres capitals en la indústria del ciment!»; per últim, compren empreses «outsiders» (és a dir, que no formen part dels sindicats), abonant 60, 80, 150 mil marcs d’«indemnització». El monopoli s’obri camí en totes parts, valentse de tots els mitjans, començant pel pagament d’una «modesta» indemnització17 i acabant pel «procediment» americà de l’ocupació de la dinamita contra el competidor.
La supressió de les crisis pels càrtels és una faula dels economistes burgesos, els quals el que fan és embellir el capitalisme a tota costa. Al revés, el monopoli que es crea en diverses branques de la indústria augmenta i agreuja el caos propi de tota de la producció capitalista en el seu conjunt. La desproporció entre el desenvolupament de l’agricultura i el de la indústria, desproporció que és característica del capitalisme en general, s’accentua encara més. La situació privilegiada en què es troba la indústria més cartelitzada, l’anomenada indústria pesada, particularment el ferro i l’hulla, determina en les altres branques de la indústria «la mancança major encara de coordinació sistemàtica», com ho reconeix Jeidels, autor d’un dels millors treballs sobre «les relacions entre els grans bancs alemanys i la indústria»18.
«Com més desenvolupada està l’economia nacional (escriu Liefmann, defensor acèrrim del capitalisme) més el lliura a empreses arriscades o, en l’estranger, a empreses que exigeixen llarg temps per al seu desenvolupament o, finalment, a les que només tenen una importància local»19. L’augment del risc és conseqüència, al cap i a la fi, de l’augment gegantí de capital, el qual, per dir-ho així, desborda el got i s’aboca cap a l’estranger, etc. I junt amb açò els progressos extremadament ràpids de la tècnica porten aparellats amb si cada vegada més elements de desproporció entre les distintes parts de l’economia nacional, de caos, de crisi. «Probablement (es veu obligat a reconèixer el mateix Liefmann) la humanitat assistirà en un futur pròxim a noves i grans revolucions en el terreny de la tècnica, que faran sentir els seus efectes també sobre l’organització de l’economia nacional»... l’electricitat, la navegació aèria. «Habitualment, i per regla general, en aquests períodes de radicals transformacions econòmiques es desenrotlla una forta especulació...»20
I les crisis (les crisis de tota classe, sobretot les crisis econòmiques, però no sols aquests) augmenten al seu torn en proporcions enormes la tendència a la concentració i al monopoli. Heus ací unes reflexions extraordinàriament instructives de Jeidels sobre la significació de la crisi de 1900, la qual, com sabem, exercí el paper de punt crucial en la història dels monopolis moderns:
«La crisi de 1900 es produí en un moment en què, al costat de gegantines empreses en les branques principals de la indústria, existien encara molts establiments amb una organització antiquada, segons el criteri actual, establiments ‘purs’ [açò és, no combinats], que s’havien elevat sobre les onades de l’auge industrial. La baixada dels preus, la disminució de la demanda, van portar a aqueixes empreses ‘pures’ a una situació calamitosa que o no van conèixer de cap manera les gegantines empreses combinades o que només van conèixer durant un breu període. Com conseqüència d’açò, la crisi de 1900 va determinar la concentració de la indústria en proporcions incomparablement majors que la crisi de 1873, la qual va efectuar també una determinada selecció de les millors empreses, però, donat el nivell tècnic de llavors, aquesta selecció no va poder crear un monopoli de les empreses que havien aconseguit eixir victorioses de la crisi. Precisament d’aqueix monopoli persistent, i, a més, en un alt grau, gaudeixen les empreses gegantines de la indústria siderúrgica i elèctrica actuals, mercès al seu equip tècnic, força complex, a la seua extensa organització, a la potència del seu capital, i, després i en menor grau, també les empreses de construcció de màquines, determinades branques de la indústria metal·lúrgica, les vies de comunicació, etc.»21.
El monopoli és l’última paraula de la «fase més recent del desenvolupament del capitalisme». Però el nostre concepte de la força efectiva i de la significació dels monopolis contemporanis seria en extrem insuficient, incomplet, reduït, si no prenguérem en consideració el paper dels bancs.
Notes
1 Xifres d’Annalen des deutschen Reichs, 1911, Zahn.
2 Statistical Abstract of the United States, 1912, pàgina 202.
3 El capital financer, edició en rus, pàgines 286-287.
4 Hans Gideon Heymann, Die gemischten Werke im deutschen Grosseisengewerbe, 1904, 256 i 278-279.
5 Hermann Levy, Monopole, Kartelle und Trusts, Jena, 1909, pàgines 286, 290, 298.
6 Th. Vogelstein, Die finenzielle Organisation der kapitalistischen Industrie und die Monopolbildungen, en Grundriss der Sozialökonomik, VI Abt., Tüb., 1914. Veja hom també l’obra del mateix autor Organisationsformen der Eisenindustrie und Textilindustrie in England und Amerika¸ Bd. I, Leipzig, 1910.
7 Dr. Riesser, Die deutschen Grossbanken und ihre Konzentration im Zusammenhange mit der Entwicklung der Gesamtwirtschaft in Deutschland, 4ª edició, 1912, pàgina 149. R. Liefmann, Kartelle und Trusts und die Weiterbildung der Volkswirtschaftlichen Organisation, 2ª edició 1910, pàgina 25.
8 Dr. Fritz Kestner, Der Organisationswang. Eine Untersuchung über die Kämpfe zwischen Kartellen und Aussenseitern, Berlin, 1912, pàgina 11.
9 B. Liefmann, Beteilingungs-und Finanzierrungsgesellschanften, Eine Studie über den modernen Kapitalismus und das Effektenwesen, 1ª edició, Jena, 1909, pàgina 212.
11 Dr. S. Tschierschky, Kartell und Trust, Gött, 1903, pàgina 13.
12 Th. Volgelstein, organisationsformen, pàgina 275.
13 Report of the Commissioner of Corporations on the Tobacco Industry, Washington, 1909, pàgina 266. Pres del llibre del Dr. Paul Tafel, Die nordeamerikanischen Trutsts und ihre Wirkungen auf den Fortschritt der Technik, Stuttgart, 1913, pàgina 48.
15 Riesser, obra citada, pàgines 547 i següents de la 3ª edició. El periòdics reten compte (juny 1916) de la constitució d’un nou trust gegantí de la indústria química d’Alemanya.
16 Kestner, obra citada, pàgina 254.
17 L. Eschwege, Zement en Die Bank, 1909, 1, pàgines 115 i següents.
18 Jeidels, Das Verhätlnis der deutschen Grossbanken zur Industri mit besonderer Berücksinchtigung der Eisenindustrie, Leipzig, 1905, pàgina 271.