Edicions Internacionals Sedov. Versió catalana establerta des de: La catástrofe que nos amenaza y como combatirla, en Obras Escogidas en XII toms, Tom VII, Editorial Progreso, Moscou, 1977, pàgines 175-220. Versió també disponible en .pdf.
LA REGLAMENTACIÓ DEL CONSUM
La guerra ha obligat tots els Estats bel·ligerants i molts neutrals a reglamentar el consum. Les cartilles de racionament del pa van venir al món, es van convertir en un fenomen habitual i després en van aparèixer d’altres. Rússia no va ser una excepció i va racionar també el pa.
Però precisament aquest exemple ens permet comparar, potser del mode més clar, els mètodes burocràtics reaccionaris de lluita contra la catàstrofe (que procuren limitar-se a un mínim de reformes) amb els mètodes democràtics revolucionaris, que, si volen ser dignes d’aquest nom, s’han fixar la tasca immediata de trencar per la violència amb les tradicions caduques i accelerar tot el possible el moviment d’avanç.
Amb les cartilles del pa, l’exemple més típic de la reglamentació del consum en els Estats capitalistes moderns, es planteja i compleix (es compleix en el millor dels casos) una tasca: distribuir les existències de pa de manera que abasten per a tots. S’estableix una taxa màxima per al consum, no de tots els articles de consum “popular”, ni de bon tros, sinó només dels més importants. I això és tot. La resta no preocupa. Es calculen les existències de gra i es distribueixen entre la població, s’assenyala una taxa de consum, s’aplica aqueixa taxa, tot això burocràticament, i ací queden les coses. Els articles de luxe no es toquen, perquè són, “de totes maneres”, tan escassos i tan cars que no estan a l’abast del “poble”. Per això, en tots els països bel·ligerants sense excepció, fins i tot en Alemanya (país que, al meu entendre, pot ser considerat indiscutiblement model de la reglamentació del consum més meticulosa, més pedant i més rigorosa), fins i tot en Alemanya, veiem que els rics eludeixen a cada pas totes les “taxes” del consum. I això ho saben també “tots”, en parlen també “tots” amb un somriure irònic, i en la premsa socialista alemanya (i a vegades fins i tot en la premsa burgesa) apareixen constantment, malgrat la ferocitat i la rigidesa casernària de la censura d’allí, notícies i solts sobre el “menú” dels rics, del pa blanc de què aquests disposen sense taxa en tal o qual balneari (aqueixos balnearis els freqüenten, fent-se passar per malalts, tots... els que tenen molts diners), de com els rics substitueixen els productes de consum popular amb articles de luxe, refinats i rars.
L’Estat capitalista reaccionari, que tem soscavar els fonaments del capitalisme, els fonaments de l’esclavitud assalariada, els fonaments de la dominació econòmica dels rics, tem fomentar la iniciativa dels obrers i dels treballadors en general, tem “atiar” les seues exigències; aqueix Estat no necessita res, excepte les cartilles del pa. Un Estat d’aqueix tipus no perd de vista ni un instant, en cap dels seus passos, la seua meta reaccionària: consolidar el capitalisme, impedir el seu trencament, circumscriure “la reglamentació de la vida econòmica” en general, i la del consum en particular, a les mesures estrictament indispensables perquè el poble puga subsistir, guardant-se bé d’una reglamentació efectiva del consum mitjançant el control sobre els rics, mitjançant un sistema que en els temps de guerra impose majors càrregues als rics, que són, en els temps de pau, els més afavorits, privilegiats, satisfets i farts.
La solució burocràtica reaccionària del problema que la guerra ha plantejat als pobles es limita al racionament del pa, a la distribució equitativa dels articles de consum “popular” absolutament indispensables per a l’alimentació, sense apartar-se ni un àpex del burocratisme i de la reacció, del seu objectiu, que consisteix en no encoratjar la iniciativa dels pobres, del proletariat, de la massa del poble (del “demos”), no permetre el seu control sobre els rics i deixar el nombre més gran possible d’escapatòries perquè els rics puguen trobar satisfacció amb articles de luxe. Aqueixes escapatòries es deixen en gran abundància en tots els països, fins i tot, repetim, en Alemanya (i no diguem a Rússia!); per tot arreu, la “gent senzilla” passa fam, mentre que els rics freqüenten els balnearis, completen les minses racions oficials amb “extraordinaris” de tota mena i no es deixen controlar.
A Rússia, que acaba de fer la revolució contra el tsarisme en nom de la llibertat i de la igualtat; a Rússia, que s’ha convertit de colp, si ens atenim a les seues institucions polítiques efectives, en una república democràtica, allò que més escandalitza al poble, allò que suscita particular descontent, exasperació, còlera i indignació de les masses és la facilitat, que tot el món veu, que els rics eludeixen les “cartilles del pa”. Aqueixa facilitat és singularment gran. “Per sota mà” i pagant preus fabulosos, sobretot quan hom té “bones relacions” (i només les tenen els rics), s’aconsegueix el que es vol i en grans quantitats. El poble passa fam. La reglamentació del consum es limita al marc burocràtic reaccionari més estret. I el govern no manifesta el menor propòsit ni la menor sol·licitud per establir una reglamentació basada en principis autènticament democràtics i revolucionaris.
“Tots” pateixen en les cues, però... però els rics manen els seus criats a fer les cues, i fins i tot contracten criats especialment per a aquest servei! Ací tenen la “democràcia”!
Una política democràtica revolucionària no es limitaria, en aquests moments de calamitats insòlites per què travessa el país, a racionar el pa per a combatre la catàstrofe imminent. Hi afegiria, en primer lloc, l’agrupació obligatòria de tota la població en cooperatives de consum, perquè sense aqueixa mesura és impossible establir un control integral del consum. En segon lloc, imposaria als rics el treball obligatori, fent-los prestar serveis gratuïts com a secretaris d’aqueixes cooperatives o en un altre treball semblant. En tercer lloc, distribuiria per igual entre la població tots els articles de consum, per a repartir d’una manera vertaderament equitativa les càrregues de la guerra. En quart lloc, organitzaria el control de tal manera que les classes pobres fiscalitzaren precisament el consum dels rics.
La instauració d’una vertadera democràcia en aquest terreny, donant proves d’un autèntic esperit revolucionari en l’organització del control, encomanant-li’l precisament a les classes més necessitades del poble, seria un grandíssim estímul per a posar en tensió totes les forces intel·lectuals existents, per a desplegar les energies vertaderament revolucionàries de tot el poble. Perquè avui, els ministres de la Rússia republicana i democràtica revolucionària, el mateix que els seus col·legues dels altres països imperialistes, pronuncien frases altisonants sobre el “treball comú en bé del poble” i de “la tensió de totes les energies”, però precisament el poble veu, percep i sent tota la hipocresia d’aqueixes frases.
I ací tenim, com resultat, l’immobilisme, l’augment irrefrenable del desgavell i la proximitat de la catàstrofe. Perquè el nostre govern (estant encara tan vius en el poble les tradicions, els records, les empremtes, els costums i les institucions de la revolució) no pot sotmetre els obrers a un règim de presidi militar a l’estil de Kornilov o de Hindenburg, segons el model general imperialista. El nostre govern no vol anar seriosament per la senda democràtica revolucionària, perquè està impregnat fins a la medul·la i lligat de cap a peus per la dependència respecte de la burgesia, per la “coalició” amb ella, i tem atemptar contra els seus privilegis efectius.