Edicions Internacionals Sedov. Versió catalana establerta des de: La catástrofe que nos amenaza y como combatirla, en Obras Escogidas en XII toms, Tom VII, Editorial Progreso, Moscou, 1977, pàgines 175-220. Versió també disponible en .pdf.
LA NACIONALITZACIÓ DELS CONSORCIS
El capitalisme es distingeix dels antics sistemes econòmics precapitalistes en què ha creat la més estreta connexió i interdependència de les distintes branques de l’economia nacional. De no ocórrer això, seria tècnicament impossible (siga dit de passada) el menor avanç cap al socialisme. Amb el predomini dels bancs sobre la producció, el capitalisme modern ha portat al seu punt culminant aqueixa interdependència de les distintes branques de l’economia nacional. Els bancs estan entrellaçats indissolublement amb les branques més importants de la indústria i del comerç. Això vol dir, d’una banda, que és impossible nacionalitzar únicament els bancs sense adoptar mesures encaminades a implantar el monopoli estatal dels consorcis comercials i industrials (del sucre, del carbó, del ferro, del petroli, etc.), sense nacionalitzar-los. Això vol dir, d’una altra banda, que la reglamentació de la vida econòmica, si es realitza seriosament, exigeix la nacionalització simultània dels bancs i dels consorcis.
Prenguem, per exemple, el consorci sucrer. Es va crear sota el tsarisme i va donar origen a una gran agrupació capitalista de fàbriques magníficament muntades; i aquesta associació, amerada, com és lògic, de l’esperit més reaccionari i burocràtic, garantia als capitalistes guanys escandalosos, mentre que per als obrers i empleats significava l’absoluta privació de drets i un règim d’humiliació, opressió i esclavitud. L’Estat controlava i regulava ja llavors la producció en interès dels magnats, dels rics.
En aquest cas, bastaria amb transformar la regulació burocràtica reaccionària en democràtica revolucionària mitjançant simples decrets que convocassen un congrés d’empleats, enginyers, directors i accionistes, implantassen un sistema únic de rendició de comptes, el control dels sindicats obrers, etc. És la cosa més senzilla, i, no obstant, no es fa!! La república democràtica continua respectant, de fet, la reglamentació burocràtica reaccionària de la indústria del sucre, i tot continua com abans: balafiament de treball del poble, estancament i rutina, enriquiment dels Bóbrinski i els Teréstxeriko. Cridar a la democràcia, i no a la burocràcia, cridar els obrers i els empleats, i no els “reis del sucre”, a desplegar la seua iniciativa pròpia: això és el que podria i hauria de fer-se en uns quants dies, d’un sol colp, si els eseristes i els menxevics no al·lucinaren al poble amb els seus plans de “coalició” precisament amb aqueixos reis del sucre; d’una coalició amb els rics, a causa i a conseqüència de la qual és inevitable totalment “la passivitat completa” del govern quant a la reglamentació de la vida econòmicai.
Fixem-nos en la indústria petroliera. Ha sigut ja “socialitzada” en proporcions gegantines pel desenvolupament anterior del capitalisme. Un parell de reis del petroli maneja milions i centenars de milions, dedicant-se a tallar cupons i embutxacar-se guanys fabulosos d’un “negoci” que està ja, de fet, organitzat tècnicament i socialment a escala nacional i és dirigit ja per centenars i milers d’empleats, enginyers, etc. La nacionalització de la indústria petroliera pot efectuar-se immediatament i és, a més, una mesura obligada per a un Estat democràtic revolucionari, sobretot si aqueix Estat travessa per una crisi gravíssima, en què urgeix estalviar a totes passades treball del poble i augmentar la producció de combustible. No cal dir que un control burocràtic no serviria de res ni faria canviar res, perquè els “reis del petroli” vencerien els Teréstxenko i els Kerenski, els Avxéntiev i els Skóbeliev amb la mateixa facilitat amb què vencien els ministres tsaristes. Els vencerien amb dilacions, excuses i promeses i després amb el suborn directe i indirecte de la premsa burgesa (l’anomenada “opinió pública”, a la que “tenen en compte” els Kerenski i els Avxéntiev) i dels funcionaris públics (als qui els Kerenski i els Avxéntiev mantenen en els seus antics llocs en el vell aparell estatal, fins ara intacte).
Per a fer quelcom seriós cal passar, i passar amb procediments vertaderament revolucionaris, de la burocràcia a la democràcia, és a dir, declarar la guerra als reis del petroli i als accionistes, decretar la confiscació dels seus béns i l’empresonament de quants donen llargues a la nacionalització de la indústria petroliera, oculten els ingressos o els balanços, sabotegen la producció o no adopten les mesures conduents a elevar-la. Cal apel·lar a la iniciativa dels obrers i els empleats, convocar-los sense demora a conferències i congressos i posar en les seues mans una determinada part dels guanys, a condició que assumisquen el control en tots els seus aspectes i vetlen per l’augment de la producció. Si aqueixos passos democràtics revolucionaris s’haguessen fet sense dilació, immediatament, a l’abril de 1917, Rússia, un dels països més rics del món per les seues reserves de combustible líquid, hauria pogut fer molt, moltíssim, durant l’estiu per a abastir per via aquàtica el poble del combustible necessari.
Ni el govern burgès ni el govern de coalició eserista-menxevic-democonstitucionalista han fet absolutament res: s’han limitat a jugar burocràticament a les reformes. No s’han atrevit a fer un sol pas democràtic revolucionari. Els mateixos reis del petroli i el mateix estancament, el mateix odi dels obrers i empleats als explotadors, la mateixa desorganització sobre aqueixa base, el mateix balafiament de treball del poble. Tot segueix com en temps del tsarisme; l’única cosa que ha canviat és la capçalera dels papers que surten i entren a les oficines “republicanes”!
En la indústria hullera, no menys “preparada” per a la nacionalització pel seu nivell tècnic i cultural, i administrada no menys desvergonyidament pels saquejadors del poble, pels reis del carbó, podem registrar nombrosos i molt evidents fets de sabotatge descarat, de franc deteriorament i paralització de la producció pels industrials. Fins a un òrgan governamental menxevic, Rabóctxaia Gazeta, ha hagut de reconèixer aqueixos casos. I què s’ha fet? No s’ha fet absolutament res; no s’ha fet més que reunir els antics comitès “paritaris”, burocràtics i reaccionaris, formats en parts iguals per representants dels obrers i dels bandits del consorci huller!! No s’ha donat ni un sol pas democràtic revolucionari, no s’ha produït ni un indici de temptativa d’implantar l’únic control electiu, el control des de baix, per conducte del sindicat d’empleats, a través dels obrers, i terroritzar aqueixos industrials hullers, que porten al país a la ruïna i paralitzen la producció! Com es pot fer això, quan “tots” som partidaris de la “coalició”, si no amb els democonstitucionalistes, almenys amb els mitjans comercials i industrials! I la coalició significa precisament deixar el poder a mans dels capitalistes, mantenir la seua impunitat, permetre’ls obstruir, culpar de tot els obrers, agreujar la ruïna i preparar, d’aqueix manera, una nova kornilovada!
.I Escrites aquestes línies, llig a la premsa que el govern Kerenski implanta el monopoli del sucre; sobra dir que l’implanta d’una forma burocràtica reaccionària, sense reunir en congressos els empleats i obrers, sense publicitat, sense controlar els capitalistes!!